diumenge, d’octubre 16, 2011

Els avantpassats vilamajorins de Jaume Alguersuari


Ara que està de moda cercar els avantpassats del famosos (Messi-Bojan), he indagat una mica en la masia de Can Saurí d'Alfou (Sant Antoni de Vilamajor) arrel d'una notícia apareguda  fa temps en un mitjà de comunicació, on es noticiava que Jaume tenia parents a Can Saurí. 


He localitzat un document del 3 de gener de 1712 on ens parlar d’una venda atorgada per Bonaventura Arquer, ciutadà honrat i veí de Goscons, a favor de Josep Alguer i Suari, pagès de sant Julià del Fou, de tres pesses de terra amb dret de rabassa morta i senyoria directa, en lo loch dit lo Aulet del Mas Arquer.

L’interessant del document no és el contingut sinó l’aparició d’un Alguer i Suari el que podria ser un argument per refutar les arrels vilamajorines del magnífic esportista.

Font: ANC1-172-T-232

dimarts, d’octubre 11, 2011

Fàbrica de teixits de punt Jutglar i Masó

En Josep Maria Garcia Burdoy és un entusiasta de la història que exercí esplèndidament com a coordinador del Centre d'estudis de Sant Pere de Vilamajor durant els dos primers anys de vida. Malauradament es marxar del  poble però abans em deixar tot un munt de documentació que poc a poc vaig arxivant i analitzant.

Entre dita documentació hi ha la troballa, a l'arxiu de l'ajuntament de Sant Pere (antiga caixa 48 sobre el padró de la contribució industrial), de l'existència  d'una fàbrica de punt entre els anys 1887 i 1890 situada a la Plaça número 3 (sic). La fàbrica feia teixits de punt moguts a ma i disposava d'un teler circular de 70 cm i d'un teler quadrat.

Els possibles propietaris foren en Lluís Jutglar Jordana, el qual regentava una bodega a la Plaça i de Jaume Masó que tenia una bodega a Sota de la Plaça. Ambdues persones no  consten al padró d'habitants el que fa entendre que es tractaven de dues persones foranies.

diumenge, d’octubre 09, 2011

Interpretació d'un document del 1603 de Vilamajor

Ha arribat a les meves mans un pergamí del 9 de maig de 1603 pel qual es procedeix a la venda d’un terrenys a Sant Pere de Vilamajor. El document diu:


Andreu Pungol del Mas, pagès de Sant Pere de Vilamajor, i el seu fill homònim venen a carta de gràcia a Joan Gual de la Torre, del mateix ofici i parròquia, dues peces de terra d'artiga del mas Pungol, situades al lloc dit les Rovires, al jaient o batent de sol ixent del turó de Puigtorró. Amb àpoca del preu, 63 ll. 10 s., destinades a lluir un violari venut per Pungol pare -amb Gual actuant com a fidejussor- a Miquel Vidal, prevere de Barcelona. 

Notari: Pere Jaume Montenys, notari públic de Cardedeu.

Per entendre el document cal que definim paraules, topònims i noms propis, d’aquest manera serà molt més fàcil entendre’l.

-      Andreu Pungol del Mas. Hereu de la masia de Can Pungol (sense poder determinar quina de les dues actualment existent). No he pogut obtenir més informació d’ell, però si de membres del seu arbre genealògic (http://vilamajor.blogspot.com/2007/08/el-cognom-gual.html).


-     -  Joan Gual de la Torre. Hereu de la masia de Can Gual de la Torre i molt possiblement familiar de l’anterior. La masia rep el nom de Torre per què té adossada una torre que servia de guaita i vigilància del camí reial que duia de Cardedeu a Vilamajor.

En el següent mapa podrem veure la situació de les dues masies:



-     -  Carta de gràcia: Contracte de compravenda en el qual el venedor es reserva el dret de redimir o de lluir i quitar quan transmet la cosa. Amb la venda a carta de gràcia es transmet el domini al comprador. Per tant, mentre el comprador o els seus hereus tinguin la titularitat del domini, en seran veritables propietaris. El comprador pot millorar el bé i fer-ne seus els fruits.

-      - Artiga: Artigar és preparar un tros de terra inculta per conrear-la, especialment traient-ne els arbres, cremant el sotabosc i la brossa en munts que després s’escampen perquè les cendres serveixin d’adob.

-    -   Rovira: malauradament es tracta d’un topònim molt comú i que fa referència a un indret on ha hagut una roureda. Amb els temps, les rouredes han desaparegut essent substituïdes per terres de conreu (com és el cas que ens explica el document mitjançant el sistema d’artigar) les quals, un cop abandonades, han donat lloc als actuals alzinars. És per aquesta raó que no he sabut trobat on es situa el lloc conegut com “les Rovires”. Però fent un pas cap al passat, concretament el segle XVIII, en el capbreu de Vilamajor he localitzat que hi havia un torrent que rebia el nom de Rovira i el qual, actualment rep el nom de Can Mets Bac o del Joncar (just quan s’uneix amb el torrent de Malinfern). En el mateix document també he localitzar la serra de Rovira la qual correspondria a l’actualitat on es troba situat Can Sauleda.

-    - Puigtorró: No he pogut localitzar el topònim enlloc, però per les pistes que ens dóna el  document (batent de sol ixent) podria correspondre al punt més alt de Can Sauleda, al lloc conegut com el Turó, just al costat del lloc on venen fusta a la carretera que porta de Sant Antoni a Cànoves.

-     -  Àpoca: És una carta de pagament, rebut o qualsevol altre document en el qual el creditor declara que el deutor ha pagat la quantitat deguda.

-     -  Lliures i sous: Fem una mica d’història numismàtica:  partir del 1612, com que el diner valia poc, es generalitza l'encunyació de múltiples superiors com el sou i la lliura, que al Principat van estar en circulació fins prou més enllà del 1714. El sou era una unitat de compte del sistema carolingi que corresponia a la vintena part de la lliura i que es dividia en 12 diners i 24 òbols o malles. D'aquí es van derivar els posteriors sous catalans i francesos, hereus directes del sou carolingi. El nom prové del solidus llatí, una moneda romana d'or, l'abreviació del qual, s, fou la que va adoptar el xíling. El sou barceloní, sou de plata o, simplement, sou era una moneda d'argent que Pere III va encunyar per primer cop l'any 1285. El seu valor era de 12 diners de tern. Pel fet de ser una moneda d'alt valor el seu nom es va fossilitzar en expressions del tipus "tenir molts sous" o "costar molts sous", en el sentit d'un dineral, fins i tot quan ja fa molt de temps que han deixat d'existir com a tals. En època medieval també s'encunyà a Barcelona el croat, una moneda de plata o argent que tenia el valor legal d'un sou.
-      
- L- - Lluir: paraula que té moltes acceptacions jurídiques, però crec que la que millor encaixa en el context és la de “cancel·lació d’una  servitud o una hipoteca.

-   -   Violari: El violari o violarium o pensió vitalícia és un tipus de contracte propi del dret civil català pel qual es rep el dret durant la vida d'una persona i fins que aquesta mori a rebre periòdicament una pensió en diners. Per a rebre aquest dret s'ha d'haver lliurat un capital i l'obligació de pagar la pensió vitalícia és redimible. En realitat es tractava d’un préstec, com un crèdit a llarg termini (dues vides), i es feia per escapar de les restriccions eclesiàstiques que censuraven l’usura


En conclusió, el document ens diu el següent:


Andreu Pungol, per causes que es desconeixen, va demanar un préstec a Miquel Vidal, prevere de Barcelona, el qual hauria d’anar pagant en forma de pensió vitalícia. Com l’Andreu Pungol no podia garantir el pagament, en Miquel Vidal va demanar un avalista el qual hauria de fer-se càrrec del deute en cas que no es pagués l’estipulat.

Amb el temps, sembla ser que Andreu Pungol no va poder assumir el deute fet que implicava directament al seu familiar Joan Gual. La solució fou que Joan Gual li va comprar el domini (dret a l’ús que no vol dir propietat) a canvi d’uns diners el quals havien de destinar-se a pagar el deute.

És el que es diu una jugada a tres, on tot surten beneficiats: N’Andreu Pungol deixa de ser deutor, Joan Gual obté dues bones terres i no respon com avalista, i Miquel Vidal rep el deute i, suposo, algunes compensacions.


Podeu veure la dificultat que hi ha per entendre un document jurídic històric. El resultat d’una primera lectura no és la mateixa si l’analitzem en profunditat, jo pensava quan ho vaig llegir per primera vegada que es tractava d’una simple compra i venda de terreny. Com d’equivocat estava!!!


Bibliografia: 


Document: Biblioteca de Catalunya. Fons històric de l’hospital de la Santa Creu. Document núm 8320. Signatura BC perg. 535




dissabte, d’octubre 01, 2011

Uns dels tresors de Vilamajor: l'ermita de Sant Joan

L’equip d’estudis pre-romànics i romànics dels museu de Sabadell va fer un estudi sobre l’arquitectura de  l’ermita de Sant Joan de Can Nadal a finals de la dècada dels 70 del segle passat.

Veien les conclusions que arriben un es dóna compte del poc coneixement que tenim dels nostres tresors. Tant és el poc interès que es mostra per allò que no es pot vendre o comprar, que s’arriba  al punt de la desídia. Una de les nostres joies arquitectòniques, no només del municipi sinó del Vallès, s’ha convertit en un enorme mural on els pintors d’aerosol expressen el seu art, amenitzat per una música que fa tremolar a tot un mur de mig metre. Del que no ens podem queixar és de la capacitat d’atracció que exerceix sobre persones amants de la psicolèdia: setmana si i setmana realitzen una festa.

Un dels nostres tresors està a punt de perdre’s.

Crec que hauríem de fer quelcom.

L’article es una reproducció de l’article (el podeu consultar sencer clicant a sobre del títol):

VALL I RIMBLAS, Ramon. L’església pre-romànica de Sant Joan de Can Nadal. Revista Arraona. 1977. Núm 3. 2a  època.

L'edifici estudiat consta d'una nau rectangular de 5'50 metres de longitud per 3'25 d’amplària. A l'extrem oriental hi ha el santuari, de 2'85 metres de fondària, 2'20 metres d'ample i d'altura molt més reduïda que la nau, lleugerament desviat respecte d'aquesta. Comunica directament amb la nau, sense cap mena d'arc triomfal que el separi ni l’aïlli . L'orientació de tot I'edifici és sensiblement segons la direcció est-oest, tal com pot apreciar-se en el plano1 que s'acompanya. El gruix de les parets és d'uns 0'65 metres.

La nau té la coberta amb estructura de fusteria, constituïda per una biga mestra disposada longitudinalment en el carener, entre I'arc que emmarca el santuari i la façana de ponent sobre la qual descansen uns cabirons transversals; aquests cabirons segueixen la inclinació de la teulada i se sostenen en I'altre extrem sobre els murs laterals de la nau. Entre aquests cabirons i les teules hi ha un empostissat. No hi ha cap garantia de que aquesta coberta sigui I'original, però si que creiem que, en tot cas, aquella devia tenir unes característiques molt similars; i que mai la nau ha estat coberta amb volta de pedra, ja que no en queda cap rastre ni senyal.

En canvi. el santuari, com és norma. esta cobert amb una volta de canó seguit; aquesta volta no es exactament semicircular sinó que és lleugerament rebaixada. Les dovelles de I'arc que comunica I'absis amb la nau no són radials. sinó que tenen la disposició irregular típica dels edificis preromànics.
Al fons del santuari hi ha una petita fornícula que actualment allotja la imatge del sant titular i que devia correspondre a una antiga finestra, tapada avui dia per una sala construïda en adequar la masia per hostal, i que també impedeix l'examen de la part exterior de la testera de I'absis.

La paret meridional esta engruixada interiorment fins a 0'50 metres de la coberta. Exteriorment dóna a unes antigues dependències de la masia des de les que s'observa perfectament I'estrenyiment que correspon a la unió de la nau amb el santuari. Només queden Iliures els exteriors de les parets septentrional i occidental. És en aquestes parets, sobretot en la de ponent, que apareixen els paraments d'opus spicatum abans mencionats. La disposició i forma dels carreus que donen I'espina de peix corresponen, al nostre entendre, a l’època més reculada dintre de la de la seva aparició en el Vallès en el període
preromànic: són unes pedres grans, lleugerament desbastades a cops d'eina, i disposades d'una manera forca regular, que es poden emparentar amb les de les restes existents a Santa Eulalia de Madrona .

A la façana de ponent s'hi obre, descentrada, la porta d'entrada, evidentment més moderna. Esta constituïda per dos brancals coronats per un arc de mig punt. Tant els brancals, com I'arcada que els clou, estan formats per uns maons que tenen bisellat el caire que correspon a la línia exterior de la porta. Aquesta forma constructiva és moli corrent en la contrada i es veu en la majoria de masies veïnes. En aquesta façana, i coincidint amb el carener, hi ha un campanaret d'espadanya; I'arc que el corona té molts pocs anys: correspon a la recent restauració de I'ermita, com pot comprovar-se examinant la fotografia del treball de Gallardo: abans d'aquesta restauració hi havia només els dos muntants, sobre els quals se sostenia una biga de fusta travessera de la que penjava la campana, molt arcaica, en forma d’esquella, segons manifestacions de Gallardo.


Els trossos de parament amb “opus spicatum”, que hi ha a la paret septentrional són menys importants que els de la façana de ponent i la disposició dels seus carreus és més irregular. El reclau que forma I'absidiola, en quedar reculada respecte de la nau, és ocupat, malauradament. pel dipòsit de botelles de gas que assorteixen el restaurant, segurament per desconeixement de la importància arqueològica de tot I'edifici i més concretament encara de la d'aquesta part que, precisament, és la que li proporciona una de les seves característiques més determinants.

Poques, per no dir cap, són les dades històriques que tenim de I'ermita. Únicament coneixem les que dóna Gallardo en el seu treball, segons el qual. els documents més antics trobats eren de I'arxiu de Vilamajor i corresponien a una deixa atorgada el 1382, època molt allunyada de la de construcció de I'edifici. Amb tot, de les característiques arquitectòniques descrites (absis carrat, coberta de fusta, presencia d'opus spicatum, desviació del santuari] podem deduir-ne, amb tota seguretat, que es tracta d'una construcció del segle X; i que amb molta probabilitat podríem situar en la seva primera meitat.

La importància d'aquest temple objecte de la present comunicació és innegable, ja que, per ara. és I'únic d'aquest tipus que conserva íntegrament la seva disposició original que coneixem del Vallès i la seva rodalia.

En els següents links podreu trobar informació sobre l’ermita de Sant Joan de Can Nadal: