dijous, de maig 31, 2012

Fotografia nº 9: Can Bertran



Malgrat la dificultat  han hagut dues persones  que ho han encertat: Josep Maria Estapé i Higini Herrero. FELICITATS!!!

La masia en qüestió és Can Bertran situada a l'entrada de Sant Antoni de Vilamajor


Can Bertran  rep el nom d'un antic militar de l'exèrcit que es convertí en un dels principals terratinents de Vilamajor i quina nissaga prové de l'època de Ramon Berenguer cap d'estopes el qual, quan anava de cacera, sojornava a la masia.
A principis del segle passat, l'arquitecte Rubió donà  unitat al conjunt distribuint fileres de maons per les noves arcades  i marcs de les finestres , amb la rojor dels quals conferia més vida al seu important aspecte.

Bibliografia

COMAMALA, Ramon. El perfil d'una flama: una autobiografia. Cossetània edicions.



dimarts, de maig 29, 2012

Els guies de Vilamajor


Per a garantir la seguretat dels pelegrins importants, almenys mentre viatgessin per terres del comte de Barcelona, hi havia el segle XII un sistema de guies dependents directament de l’autoritat. Ho sabem per un document ben curiós, l’inventari de despeses del batlle de Vilamajor dels anys 1156-1157. En ell consta que el juny del 1157 un grups de cavallers del Rosselló que tornaven de Compostel·la van sojornar a Vilamajor. Els guiava Joan de Loara, que feia aquesta funció per manament de la reina Peronella. Poc després, el mes de setembre, va passar per Catalunya l’arquebisbe de Santiago. Venia de Roma i retornava a la seva seu. També ell va sojornar a Vilamajor, i va disposar com a guies de Pere de Regadell i Berenguer de Ricla, que, per ordre de Ramon Berenguer IV, semblen haver garantit la seguretat de l’arquebisbe durant el seu viatge per terres catalanoaragoneses.

Bibliografia

SALRACH, Josep M. De l’esperit a la matèria: catalans en terra castellana a l’alta edat mitjana. Acta medievalia. Nº 26. Any 2005



dijous, de maig 24, 2012

Fotografia nº 9



Una nova fotografia d'una masia. Sabríeu dir-me de quina masia es tracta?

Una pista: passeu davant d'ella gairebé cada dia!!!!

Que no us sortiu?

Una altre pista: fixeu-vos en la porta d'entrada

Encara no? Doncs la propera setmana us donaré la resposta i serà quan digueu: ah!! era aquesta.

No puc negar que es tracta de tot un repte difícil d'assolir. Si saps la resposta escriu a pinatell29@hotmail.com


dimarts, de maig 22, 2012

La falconeria a Vilamajor



La falconeria és l'art de criar, entrenar i tenir cura de falcons i altres aus rapinyaires per a la caça de volateria. En general es pot dir que és una caça d'aus i petits vertebrats que es practica des de l’antiguitat medieval amb falcons, astors, xoriguers, falcó de Harris i altres rapinyaires capaces de perseguir la presa a l'aire fins a fer-la caure o matar-la.

Els antics vestigis i documents sobre falconeria mostren que en la majoria dels casos es tractava d'un esport aristocràtic i elitista, en el qual participaven reis i altres personatges poderosos.

A Europa, l'època daurada d'aquest art i afició fou a l'Edat Medieval. Es pot dir que més o menys des del segle VI fins el XVI, en el qual es practicava la caça amb falcons , gaudí del seu auge i difusió més grans. Aquesta tècnica venatòria perdé terreny davant de les noves armes de foc i, també, a causa del cost que suposava mantenir un bon equip de falcons i falconers, car la falconeria, generalment fou una pràctica reservada als reis i grans senyors, encara no hi havia cap  llei que la prohibís al populatxo, però per a obtenir menjar hi havia mètodes més efectius i segurs.

Vilamajor, terra de comtes, de senyors, de nobles  fou també terra de falcons. La primera menció que trobem és  al políptic de Vilamajor  on consta que el 1157 arribaren al Castell-palau de Vilamajor  alguns viatgers, sense dubte caçadors, que duien falcons de caça .  Analitzem la informació.

Durant la segona setmana del mes de novembre de 1157  arribaren al castell-palau de Vilamajor en Cornel, Sanxo Destatada, Garcia de Lor i altres aragonesos on s’hostatjaren juntament amb Pere de Rajadell i Bernat de Ricla, que era el seu guia, i Ponç de Morlans qui duia gossos del comte d’Urgell. Entre tots els citats juntament amb els falcons varen consumir cinc gallines

Durant la quarta setmana del mes de novermbre, sembla que el comte de Barcelona organitzà una cacera pels sarrains, concretament per l’Alcaid de Burriana.

La quarta setmana del mes de Desembre  s’hostatjaren durant quatre dies els escuders d’Arnau de Rocacorba juntament amb els seus falcons.

La segona setmana del mes de gener de l’any 1158 vingueren els aragonesos Galin Denaia, Guillem de Benavent, Guillem Balb i Guillem Arnau Sobracer, juntament amb peons, escuders i falcons.

El primer dia de febrer de 1158, que era dissabte i diumenge, varen dormir  a Vilamajor,per participar en una cacera, Pere, nebot del comte Ferran, i en Gomiç i Bertran de Castellet, Toscan i Guillem  de Carteian. Vingueren amb set falcons.

El primer dia de març de 1158, es parla dels falcons de la reina Peronella  i del comte de Barcelona.

El 21 d’agost de 1380 es a un  pregó públic,  fet davant l’església de Sant Pere de
Vilamajor, sobre un establiment reial de la caça amb falconeria en una zona de
Sant Pere de Vilamajor.

El batlle general de Catalunya concedeix autorització a Guillem ça Riba i a Ramon ça Parera. ambdós de Vilamajor, perquè puguin caçar astors, falcons, milans, miloques i tota classe d'ocells, des del migdia del coll de Canyes a la vinya Corcolla, i des del coll de canyes al coll de Farfanya. Els altres veïns només poden caçar conills i perdiu i, per l'autorització pagaran cada any, per Nadal, tres sous al tresorer reial.

Arqueològicament i documentalment resta demostrada l’existència d’un antic castell-palau al nucli de Sant Pere de Vilamajor construït a començament del segle XI pels comtes de Barcelona. La pregunta que em faig és: per què es va construir a Vilamajor el castell?. No ho sé pas però el castell-palau no tenia ni funcions defensives ni funcions ofensives, més aviat sembla que la seva funció fos residencial. Potser els comtes de Barcelona varen establir una residència a Vilamajor com indret on practicar el seu esport favorit, la cacera.  Un misteri més a resoldre.

Bibliografia

BALARI I JOVANY, Josep. Origenes historicos de Catalunya. Pàg 697

COMAS I DURAN, Pere. 600 de carreratge. Quan Vilamajor, El Fou, Cardedeu i Santa Susanna esdevingueren carrer de Barcelona. Pàg 42

Arxiu de la Biblioteca de Catalunya. R. 18405. Per XLII 




diumenge, de maig 20, 2012

Detall nº 14: la taula


La taula es troba situada a prop dde Can Fou, al costat de l'IES Vilamajor




Es tracta d'una mola de molí, possiblement fariner, la qual han aprofitat per fer-hi una taula en lloc paradisíac.

Malauradament desconec la seva procedència.

diumenge, de maig 13, 2012

Detall nº 14




A vegades caminant  ens trobem sorpreses inesperades com la que ens mostra la fotografia.

Una taula per menjar? un lloc de sacrifici pels deus? una casualitat de la natura?

Sabríeu dir-me on podem trobar-ho? I el seu significat?

El proper diumenge tindreu la resposta

dijous, de maig 10, 2012

Fotografia n8: Can Bachs



La masia que surt a la fotografia és Can Bachs, situada al costat del Roure gran.  




Us ha costat molt? Era difícil!!!,


Us explico una història relacionada amb la masia? Doncs continueu llegint:



El  comerç del mediterrani occidental durant el segle XII es disputava entre un poble, el català, i una ciutat, Gènova. Va ser l’inici  del distanciament i de pèrdua de respecte entre dos pobles que va desembocar en una guerra oberta arran de la  conquesta de Sardenya pels catalans entre el 1323 i el 1324.

Durant la segona meitat del segle XIII, malgrat que no hi havia confrontació bèl·lica entre els dos pobles si que hi havia un enfrontament econòmic: tots dos intentaven posar el màxim possible de pals a les rodes per dificultar el comerç.

Un d’aquest pals fou el posat pel rei català el 17 de gener de 1259 quan es va intercedir  al costat d’Arnau des Bach de Vilamajor ( de la masia de Can Bachs) per un deute dels genovesos.

Sembla ser que el deute fou de 70 lliures i 17 sous genovins deguts per un servei militar. Arnau des Bach va ajudar als genovesos amb el seu cavall i armes en la confrontació militar que mantingueren contra Pisa  per la possessió de Càller , a l’illa de Sardenya. 



Els genovesos no varen voler pagar el deute i Arnau des Bachs va sol·licitar ajut del rei. Aquest li va permetre cobrar 4 diners de Barcelona per lliura del valor de totes les mercaderies  dels genovesos que arribessin als port de Barcelona i Sant Feliu de Guíxols fins que s’hagués satisfet el deute.

La història no tindria més importància sinó fos per la informació que se’ns dóna de Vilamajor.  En primer lloc ens parlar d’Arnau des Bach de Vilamajor., indubtablement  fill de la masia de Can Bach situada al costat del Roure Gran. Una masia amb una llarga història, com podem observar. (el primer document que la cita és del 1219)

En segon lloc, a la baixa edat mitjana, una casa aloera era un mas pertanyent en alou a un senyor o aloer que acostumava a ser un donzell o cavaller. No era sotmesa a servitud, cens ni domini de senyor superior per raó de la seva propietat. En cas de guerra havien de donar suport al senyor del  territori on es situava la masia aloera, en aquest cas a la casa comtal de Barcelona. Aquest  privilegi solia ser  atorgat pel comte de Barcelona aquelles persones que durant les campanyes o ràtzies d’Almasor li donaren suport. Sabem que Vilamajor va patir les conseqüències de la fúria d’Almansor i sabem que en aquella època ja existia Can Bachs, per tant caldria al possibilitat que l’hereu de Can Bachs fos nomenat home de paratge o cavaller pels serveis donats.


En tercer lloc es tracta d’un mercenari. Posa  les seves armes a disposició de qui pagui, en aquest cas Gènova. I es paga per la qualitat i quantitat, i pel que es veu es paga força diners,  per tant hauria de tenir unes de les dues virtuts.

Finalment, hi ha un document del 1400 on en Guillem Bachs, quan fa testament, fa una llista de les persones que li paguen un censal, entre les quals hi ha Roger de Rifa, Pere de Sesderrocada, Serra de Vila-Rasa, Guillem Collet i Guillem Reg. A més dóna pagament per les ànimes d’ell, de sa mare i el seu pare. Com hom pot veure no es tracta “d’un pobre diable”.

Bibliografia

AVENTIN, Mercè. La societat rural a Catalunya en temps feudals. Columna Assaig. Pàgines 355-570-571

FERRER i  MALLOL, Maria teresa. Catalans i genovesos durant el segle XIII: el decliu d’una amistat. Intitució Milà i Fontanals. CSIC. Barcelona. 

BENET CAPARA, Jose Maria. Fundamentos de la nobleza de cataluña. Revista hidalguianúm 22. 1957

Fotografies del Centre excursionista de Catalunya

dimarts, de maig 08, 2012

Tomàs Balvey



Tomàs Balvey i Parés  (Cardedeu 1790-Barcelona , 1852), químic i farmacèutic , fou descendent d’una llarga família d'apotecaris que tingueren farmàcia oberta a Cardedeu des del s XVII, fou catedràtic de matèria farmacèutica al col·legi de farmàcia de Sant Victorià (1830-43) i a la facultat de ciències mèdiques (1843-45) de Barcelona; el 1845 fou nomenat catedràtic de farmàcia quimicoinorgànica. Era membre de l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, en la qual llegí diverses memòries científiques. La col·lecció de pots de la farmàcia Balvey de Cardedeu fou llegada pel darrer descendent, Tomàs Balvey i Bas (Cardedeu 1865 1955), a la vila, juntament amb el museu, l'arxiu i la biblioteca familiars, amb els quals fou constituït el Museu Municipal Balvey (1965).

El seu origen es troba en la tasca recol·lectora i arxivística de Tomàs Balvey i Bas qui, amb l’interès de recopilar tota la informació per conèixer la història del municipi, va adquirir i demanar diversos fons procedents de la parròquia, del mateix Ajuntament i, sobretot, de familiars. Els fons Balvey, ampliats amb posterioritat amb noves aportacions i recopilacions, formen ara l’Arxiu del Museu, que conté documents únics de la història del municipi.

De tots aquests documents, cal destacar-ne el conjunt de prop de 500 pergamins, datats del segle X al XV, tots referents a la història del municipi.

Altres fons són els familiars, sobretot els de Lledó i Montells, nissagues importants de la història local des de l’any 1200; també, els fons gràfics i d’imatges, amb plànols antics i les primeres fotografies de la vila; i els fons bibliogràfics i d’hemeroteca amb exemplars curiosos com un llibre de gramàtica catalana de 1649, entre d’altres. De l’arxiu encara cal fer menció del material dedicat a l’estudi i compilació de músiques i danses tradicionals, tasca recopilatòria que va desenvolupar Balvey al llarg de tota la seva vida i que avui es manifesta a través de partitures, notícies i, fins i tot, fotografies de balls de primers de segle.

Tots aquests fons ocupen uns 23 metres lineals de documentació, actualment en procés de classificació i documentació, i es troben ara oberts a la consulta, prèvia sol·licitud, així com la biblioteca auxiliar que, a més de catàlegs i llibres d’art, conté llibres d’història local i treballs inèdits realitzats amb material de l’Arxiu.
L’ Arxiu del Museu forma un fons tancat en ell mateix i independent de l’arxiu municipal. Aplega un important, ric i divers patrimoni documental, bibliogràfic i hemerogràfic referent a la història del municipi, fet que el constitueix com l’ arxiu històric local.

El seu origen es troba en la tasca recol·lectora i arxivística de Tomàs Balvey i Bas qui, amb l’interès de recopilar tota la informació per conèixer la història del municipi, va adquirir i demanar diversos fons procedents de la parròquia, del mateix Ajuntament i, sobretot, de familiars. Els fons Balvey, ampliats amb posterioritat amb noves aportacions i recopilacions, formen ara l’Arxiu del Museu, que conté documents únics de la història del municipi.

De tots aquests documents, cal destacar-ne el conjunt de prop de 500 pergamins, datats del segle X al XV, tots referents a la història del municipi.

Altres fons són els familiars, sobretot els de Lledó i Montells, nissagues importants de la història local des de l’any 1200; també, els fons gràfics i d’imatges, amb plànols antics i les primeres fotografies de la vila; i els fons bibliogràfics i d’hemeroteca amb exemplars curiosos com un llibre de gramàtica catalana de 1649, entre d’altres. De l’arxiu encara cal fer menció del material dedicat a l’estudi i compilació de músiques i danses tradicionals, tasca recopilatòria que va desenvolupar Balvey al llarg de tota la seva vida i que avui es manifesta a través de partitures, notícies i, fins i tot, fotografies de balls de primers de segle.

Tots aquests fons ocupen uns 23 metres lineals de documentació, actualment en procés de classificació i documentació, i es troben ara oberts a la consulta, prèvia sol·licitud, així com la biblioteca auxiliar que, a més de catàlegs i llibres d’art, conté llibres d’història local i treballs inèdits realitzats amb material de l’Arxiu.

Web museu Tomàs Balvey: http://www.museudecardedeu.cat/

Bibliografia

Enciclopèdia Catalana

diumenge, de maig 06, 2012

Detall nº 13: el mil·liari romà





La pedra, un monòlit de granit, sosté una creu de forja d'estil Herrerià (d'Higini Herrero Codina) es troba situada al començament de l'empedrat que ens duu fins a l'església de Sant Pere de Vilamajor. No sabem quan es va disposat el monòlit en aquest indret. Ni tant sols la seva funció original. 

La pedrera de granit més propera a Sant Pere es troba situada  a la  serralada del Corredor, a prop de Llinars del Vallès, lloc on podria provenir el monòlit, encara que l'existència d'unes marques fetes per mans humanes fa entendre que la seva primera funció no fou la de sostenir una creu sinó  una altre. Podria formar part del castell de Vilamajor i que es va emprar per altres menesters quan aquest va ser derruït pel terratrèmol de 1448?.

Altres teories, com la proposada per Tomàs Balvey en un article de La Gralla del 4 d'octubre de 1925, diu que la pedra  podria ser "un mil·liari o indicadora de distàncies en milles que hi havia en les carreteres romanes". En realitat un mil·liari  o pedra mil·liar és una columna cilíndrica, oval o paral·lelepípede que es col·locava al costat de les calçades romanes per assenyalar les distàncies cada mil passus o milla romana, el que equival a 1481 mts.  Solia ser de granit amb una base cúbica o quadrada i mesurava entre 2 i 4 metres d'alçada amb un diàmetre de 50 a 80 cm. La major part d'ells portaven inscripcions gravades directament com el nom de l'emperador que feia la via i la distància de Roma o d'una ciutat important. L'esplendor dels mil·liaris són del segle I ANE.

El monòlit de granit de Sant Pere té algunes de les característiques essencials dels mil·liaris però també no en té d'altres com les inscripcions. Sabem que a Vilamajor hi havien romans i també camins romans que duien de Barcelona a Vilamajor, per anar posteriorment fins a Palautordera, per tant no espot descartar de l'existència6 de mil·liaris durant el seu trajecte. 

No podem saber si realment, tal com diu en Tomàs Balvey, el monòlit és una mil·liari romà. Si fos així, estaríem davant de la segona o tercera resta arqueològica més antiga de Vilamajor, i es troba davant dels nostre ulls!!!

Del que no tinc cap mena de dubte és que el monòlit tenia la funció de sostenir una creu, la qual donava la benvinguda als visitants o habitants del castell. la creu que hores d'ara podem veure no és l'original atès que aquella fou serrada durant la guerra civil. Es va tornar a refer i fa uns dos anys algú la va serrar i se l'emportà cap a casa seva. L'Higini Herrero Codina va ser l'encarregat de dissenyar una de nova i col·locar-la amb l'única diferència que tenia un clau de Sant Pere a la part central , la qual també va ser sostreta una setmana més tard. 

Foto: Higini Herrero

Foto: Higini Herrero

Foto: Higini Herrero



dimarts, de maig 01, 2012

Els origens de Sant Pere de Vilamajor


És molt probable que l’origen de Sant Pere de Vilamajor es remunti a l’època romana. Aquesta suposició hauria estat suggerida per al toponímia que hom pot trobar en els documents més antics coneguts, “Villa magore” o “Villa maiore”, i corroborada per les troballes arqueològiques del voltant.

A principis del segle IX i degut a  la reconquesta i repoblació del país, es fundaren una sèrie d’esglésies per al servei parroquial;  amb moltes probabilitats és possible que llavors es fundés la primitiva església de Sant Pere. Si donem com a vàlida la interpretació de la làpida sepulcral del prevere Orila, la inscripció que conté corroboraria l’existència de dita església el segle IX. Com que no sembla que es pugui dubtar de l’autenticitat de la inscripció cal convenir que el primer sacerdot  de Sant Pere hagué de ser Orila que morí l’any  872, als 90 anys d’edat i que per tant degué viure la primera reconquesta i repoblació del país.

A finals del segle, dos fets posaren la vida del país en perill, d’una banda l a mort de lluita del comte Guifré el Pelós, l’any 897, i d’altre les ràtzies sarraïnes dirigides des de Lleida contra el hinterland barceloní.

La  consegüent situació d’inseguretat  provocà una segona etapa de despoblament de gairebé tota la zona del Vallès; aleshores és molt probable que Vilamajor quedés deserta per la deserció dels seus pobladors.

Als inicis del segle X, la desfavorable situació dels territori català experimentà un canvi notable; així,  entre l’any 910 i l’any 930 aproximadament, es pogué operar la segona repoblació, que realitzaren homes d’empenta com Ovasi, Viader i Adaulf de Vilamajor sota la direcció dels comtes Guifred Borrell i Sunyer, del bisbe Teodoric de Barcelona, l’abat Donadeu de Sant Cugat i l’abadessa Emma de Sant Joan. Segons Mundó, els pobladors de Vilamajor, com els de la Roca i de l’Ametlla, podrien venir de la Vall de sant Joan, al Ripollès, i ser antics súbdits de l’abadessa Emma de sant Joan.

Després de la repoblació del segle X o simultàniament es degués refer l’església parroquial i, en consagrar-la, els repobladors la dotarien convenientment de terres i vinyes. Això es degué esdevenir cap el 930 (paral·lelament es consagraven les església de Sant Sadurní de la Roca i Sant Genís de l’Ametlla, totes a l’Alt Vallès), però no en tenim cap testimoni fins uns anys més tard. El sacerdot de la consagració de la segona església va morir i l’acte de consagració amb l’inventari de béns del temple s’extravià.

Fins l’any 950 no tenim cap testimoni documental de la parròquia, aleshores el sacerdot successor, el levita Ervigi, convocà els parroquians a una assemblea amb l’objectiu de refer de nou la llista perdura de béns de la parròquia. A partir d’aquí la documentació ja té continuïtat i per tant ja és possible fer una història de la vila i la parròquia de Vilamajor.

Més informació