Impostos i tributs a l'època medieval

En cas que un pagés volgués vendre la seva propietat, el senyor es reservava un dret de prelació o fadiga de trenta dies, es a dir, un termini dins del qual ell, abans que ningú, podia recomprar el domini útil. Passat aquest termini sense fadigar, el pagès podia vendre la terra però havia de pagar al senyor el lluïsme o foriscapi.

La cugucia o adulteri era la pena imposada pel senyor jurisdiccional sobre els béns de la muller adúltera, però a partir del segle XIII els senyors directes de masos i bordes s’apropiaven d’aquesta institució de dret públic i la convertiren en un mal us del dret privat. Llavors la pena que els senyors imposaven consistia en la totalitat o la meitat dels béns de la dona adúltera, segons si hi havia hagut o no consentiment del marit.

La intestia era el mal ús a què eren sotmesos una part dels pagesos catalans en el cas de morir sense fer testament pel qual el senyor feudal percebia la tercera part de les herències.

L’eixorquia devia consistir en la llegítima de l’herència dels pagesos que haguessin mort sense deixar descendència, és a dir, la tercera part dels béns mobles i semovents.

La questia que consistia en el lliurament d’una tercera part dels fruits que es collien a la terra.

La tasca era la part del forment i del vi que s’havia d’entregar.

La lleuda o l’impost que gravava l’entrada de mercaderies a les ciutats o viles on hi havia fira o mercat.

L’alberga o el dret d’allotjar-se en un hostal o posada.

El furnàtico que s’havia de pagar per coure el pa en el forn del senyor.

El locídium per llossar les eines a la ferreria.

La bolla que era la contribució que pagaven els teixits.

La redempció que era la forma d’extinció d’una servitud mitjançant una quantitat pagada anteriorment.

El lluïsme que era el dret que tenia el senyor de rebre una part del valor d’uns béns que es transmitien a tercera persona.

Els censals que era el dret a percebre una pensió anual com a contrapartida d’un capital donat amb la garantia de béns immobles, en cas d’incompliment el responsable havia de pagar la tercera part del deute a la batllia.

El violari que otroga la facultat de percebre na pensió periòdica de diners durant la vida d’una a dues persones.

L’alou el tenia el senyor posseïdor de masos, cases i terres que habitaven i conreaven els vassalls.

L’església percebia una part de la collita que s’en deia el delme que cobrava el delmer, i la casa delmera o la casa del delme era on calia portar els delmes. A Sant Antoni encara tenim la casa del denme que es troba situada a la plaça.

Els reis i comtes dels segles XI al XIV no tenien un castell ni un palau que fos la seva residència habitual, sinó que es passaven la vida recorrent els seus dominis, amb els seus servidors i secretaris que tenien compte dels llibres oficials, els quals eren transportats en acèmiles. D’aquesta manera coneixien els pobles, els llocs i els castells, i tractaven els seus vasalls, els quals podien exposar personalment les seves queixes i les seves necessitats. La família reial quan visitava els pobles havia de pagar les despeses que feia, tant si era pa i aliments, com llenya, espelmes o pinso per les cavalleries. Per això els pobles havien de pagar uns tributs que es deien “cena de presència “ o “cena d’absència “. Si quan anaven no cobraven la cena, no havien de pagar les despeses que feien, però si cobraven el tribut que no hi anaven ( “cena d’absència “ )

Els diners

Temps enrera els pagesos sobrevivien amb allò que els donava la terra que conreaven o del ramat que tenien. Era un sistema autàrquic on es produïa tot allò que era necessari. Però hi havia objectes o coses que no podien ser fetes per un pagès essent aconseguides en altres llocs. Per exemple: calien esclops però hi havia pagesos que no tenien la destresa suficient per fer-los, en canvi hi havia que tenien la ma trencada. Aleshores es produïa un bescanvi: uns esclops per una altra cosa. A mesura que la situació del camp millorava s’anaven creant excedents que s’anaven a vendre al mercat necessitant-se un mitjà de pagament que fou la moneda.

La moneda ve d’antuvi no essent un invent català sinó que en època romana, grega o àrab ja existia, però nosaltres només ens fixarem a partir dels carolíngies ja que és la nostra època d’estudi.

El diner fou la unitat monetària inferior del sistema carolingi i que fou emprada arreu d’Europa durant l’Edat Mitjana. El diner tingué com a múltiples el sou, que eren 12 diners, i la lliura, que eren 240 diners, però en general no foren monedes efectives pel seu poc valor però sí que s’emprava com unitat de compte. Serien actualment els decimals on actualment no tenen cap valor però existeix com unitat de compte.

Després de la desmembració carolingia el diner perdé, arreu, contingut d’argent i hom encunyà diners de billó amb proporcions més i més petites d’argent fins arribar a ésser de coure pur. El valor de les monedes era proporcional a la quantitat d’argent o or que contenia. Quan més hi havia més valor es donava. Com el diner anava cada cop a la baixa el seu valor gairebé desaparegué apareixen la moneda catalana amb l’emissió simultània de diners a la major part dels petits comtats catalans sobirans. Cada comtat encunyava la seva pròpia moneda fins que al segle XII el diner barceloní comença el seu procés de domini en el mercat monetari català.

Sota Jaume I , hom fixà una llei més alta, que fou acceptada pel mercat: el tern amb un 25% d’argent i un 75% de coure. El diner del tern fou batut amb diferents estampes a Catalunya, València, mallorca i Provença. Però, mentre que a la major part de la corona comença a baixar la llei per adaptar-se a les condicions del mercat, a Barcelona, on el rei havia jurat als síndics la immutabilitat de la moneda, es mantingué el diner de tern.

El mercat no trigà a ser envaït per emissions foranes, fins al punt que les emissions es van fer poc rendibles i, finalment, foren interrompudes des de Pere III fins a Ferran II. Aquest darrer sobirà, passant per alt els privilegis barcelonins, baté nova moneda de diner de billó de llei d’1 diner i mig, meitat de la de tern, anivellant un altre cop el diner encunyat amb la cotització del mercat.

Des d’Alfons III algunes poblacions obtingueren el privilegi d’emetre moneda de coure o de llautó de caràcter local. A partit del 1612 fou generalitzada l’encunyació de múltiples de diner, particularment l’ardit que esdevingué majoritari en el circulant a partir d’aquest moment. Els ardits es mantingueren en circulació a Catalunya fins molt després de 1714, data en què havia estat abolida la moneda catalana.

Així, doncs, tenim que la moneda bàsica era el dinar, després el sou que valia 12 diners i la lliura que valia 240 diners, però hi havien altres monedes com el morabatí que era una moneda d’or musulmana que valia 9 sous ( o 108 diners ) o el florí d’or d’Aragó que fou creat per en Pere III el 1346 i on es veia en una cara la flor de Lis i en l’altra sant Joan i tenia un valor d’11 sous ( 132 diners ). Altres monedes foren la dècima o menda espanyola de coure que valia la dècima part d’un ral i encunyada el darrer terç del regnat d’Isabel.

A Vilamajor les monedes més emprades foren els sous ja citats l’any 1213 quan Pons Puig fa testament i deixa a la Pabordia de Cardedeu set sous per un vestit de difunt. Però no és l’únic exemple sinó que al llarg de tot el segle XII-XIII i XIV trobem referències documentals als sous i és aquesta fou la mesura més emprada a Vilamajor. També trobem referència a altres monedes com els 6000 florins que van haver de pagar els vilamajorins als Cabrera per tornar a estar sota la jurisdicció reial i comtal.