Los municipios de Sant Pere y Sant Antoni de Vilamajor forman parte de la comarca del Vallés Oriental. Limitan al Norte con el Montseny, el Pa de la Calma y el arroyo de la Buscona, afluente del Tordera; al Este, con la cuenca occidental de este río y los municipios de Sant Esteve y Santa Maria de Palautordera; al Oeste, con la cuenca oriental del arroyo de Cánoves y la montaña de Palestrins, y al Sur, con los municipios de Vilalba Sasserra y Llinars. Las actividades agropecuarias predominan en Sant Pete y Sant Antoni de Vilamajor, pero la industria también está presente. En el término de Sant Pere hay fábricas téxtiles, de muebles, del sector de la alimentación y de piensos. En Sant Antoni destaca la cría de ganado vacuno y porcino, la avicultura y diversas empresas textiles y de confección. En los últimos decenios, el turismo veraniego y de fines de semana, junto a los barceloneses que han escogido Vilamajor como según da residencia, han contribuido a modificar el paisaje agrario de este encantador rincón del Vallés con la proliferación de urbanizaciones.
Es muy probable que Vilamajor date de la época romana, como parece indicarlo el topónimo “Villa Magore” o “Villa Maiore” que figura en los documentos más antiguos conocidos, quizá como referencia a la hacienda de un potentado hispanoromano. En el paso del mundo antiguo al medieval (siglos V-VlII) el Vallés perdió población. La recuperación comenzó tímidamente en el siglo IX con la roturación de tierras yermas y la construcción de iglesias parroquiales. El fenómeno está bien documentado en Sant Pere de Vilamajor, donde se ha conservado, incrustada en la fachada de la iglesia actual, una lápida sepulteral del párroco Orila que, según reza la inscripción, falleció el año 872, a los ochenta años de edad. Se trata del primer sacerdote conocido de la localidad, que debía oficiar en una modesta iglesia prerrománica cuyos restos deben encontrarse hoy sepultados en el subsuelo del templo actual.
Las incursiones musulmanas de finales del siglo IX segura mente causaron un nuevo retroceso de población en el Vallés, al que siguió una segunda oleada repobladora, entre 910 y 930, estimulada esta vez por el conde de Barcelona, el obispo de dicha ciudad, el abad de Sant Cugat y la abadesa Emma, de Sant Joan de les Abadesses, hermana del conde barcelonés. A raíz de esta segunda fase repobladora se debió ampliar o reedificar la primitiva iglesia de Sant Pere, que los feligreses dotaron de tierras y censos.
Hacia el año 950, seguramente con ocasión de un cambio de titular en la parroquia, el levita Ervigi convocó a los cabezas de familia de la localidad y, con la ayuda de sus declaraciones, confeccionó el inventario de los bienes y censos del templo. Este documento, que denominaron políptico, ha sido estudiado por el profesor Anscari M. Mundo, de la Universitat Autónoma de Barcelona. Se trata de un documento xcepcional, que permite establecer una relación aproximada de la población de la parroquia (unas doscientas personas) además de aportar datos sobre cultivos, iveles de fortuna, toponimia y distribución del hábitat.
Durante siglos, la rectoría de Sant Pere conservó un riquísimo patrimonio documental forma do por escrituras y volúmenes, que abarcan desde el siglo X hasta nuestros días. Se trata de pergaminos, manuales de notario, inventarios de censos, registros de bautismos y defunciones y volúmenes de testamentos, fuentes preciosas para conocer la vida parroquial y cotidiana de una comunidad rural durante siglos; seguramente un caso único en Cataluña. En la actualidad, esta rica documentación está depositada parcialmente en el Archivo Diocesano de Barcelona.
Otro hecho que marca la excepcionalidad de Vilamajor es que, en plena época feudal, cuando la mayoría de pueblos de Cataluña pertenecían a la nobleza o a la Iglesia, Vilamajor formó parte del dominio real. Consecuentemente, sus habitantes disfrutaron de un régimen de libertades superior al de otros campesinos de señorío. Es más, en Vilamajor, sin duda en el emplazamiento de la actual iglesia de Sant Pere, hubo un castillo propiedad de los condes de Barcelona y reyes de Aragón que sirvide residencia temporal a la familia real, a sus colaboradores y a los embajadores de monarquías extranjeras que se desplazaban a Cataluña para entrevistarse son el Rey.
En el Archivo de la Corona de Aragón se conserva un pergamino que contiene las cuentas de gastos del “batlle” real de Vilamajor en el período comprendido entre la primera semana de junio de 1156 y el 25 de abril de 1157. Por él sabemos que la esposa de Ramón Berenguer IV, la reina Petronila, y su séquito estuvieron por estas fechas alojados cinco veces en el castillo de Vilaniajor. Las cuentas contienen curiosos pormenores sobre la dieta alimenticia de la reina y de sus acompañantes: “la reina llegó a Vilamajor y permaneció cuatro días. Gastó en pan once cuartas y el viernes y el sábado en huevos, quesos, aceites, lumbre, condimentos y cebollas, siete sueldos.
El domingo y el lunes consumió cinco cerdos, cuatro pares de capones y cinco pares y medio de po11os”. Estas mismas cuentas hablan del pago de una nodriza, sin duda una campesina de Vilamajor que fue ama de cría del príncipe Alfonso, futuro rey, nacido el 4 de abril de 1l54,en Vilamajor, según la tradición.
El castillo real se encontraba en una mota de Sant Pere, en el lugar donde actualmente se levanta la iglesia parroquial y donde antaño se encontraba también la iglesia románica, formando un conjunto —iglesia y castillo— identificado tradicionalmente con el nombre de La Força. Por su aspecto y dimensiones, la torre-campanario del templo actual, de unos 25 metros de altura, con muros de 1,6 metros de grosor en la base y exenta, parece corresponder a la torre de homenaje del viejo castillo. Sería, en este supuesto el testimonio más visible del mismo. ¿Cuántos testimonios deben quedar en el subsuelo?
En la construcción de esta torre se pueden detectar tres épocas distintas: una época románica, que es la del tramo correspondiente al primer piso rematado con una cornisa de arcos lombardos; durante el siglo XIII o a principios del XIV se construyó un segundo tramo, y ya en la Edad Moderna, a fin de dar cabida a gruesas campanas, se añadió un nuevo piso a los ya existentes, dándose a la torre el acabado que hoy tiene.
Como señores de Vilamajor, los condes-reyes, a través del “batlle” de Vilamajor y de Cardedeu, cobraban censos y obtenían subsidios de los vecinos de estas localidades. Como antes decía mos, una parte de las cuentas de estos administradores se han conservado en el Archivo de la Corona de Aragón, de Barcelona, donde han sido estudiadas por el profesor californiano Thomas N. Bisson, en un trabajo muy interesante sobre la hacienda real en el siglo XII, en el que las referencias a Vilamajor son muy numerosas.
La documentación de Vilamajor correspondiente al siglo XIII es más densa aún que la de siglos anteriores, traduciendo sin duda la idea cierta de que los campesinos del término habían entrado en una etapa de prosperidad. Geográficamente, la población y sus mansos se situaban en las cercanías del arroyo de Vilamajor, también llamada de Canyes, ligeramente al norte del núcleo actual de Sant Pere. A Levante y a Poniente de esta franja más poblada había algunos mansos dispersos (Can Parera, Can Tramunt). Pero quizá lo más significativo es que, hacia el Sur, siguiendo el curso del arroyo al gunos campesinos, surgidos sin duda del núcleo antiguo de Sant Pere comenzaban a establecerse en una zona llana y muy apta para el cultivo, donde antes, ya en el siglo X, había algunos mansos dispersos. En esta área, bajo el estímulo de privilegios reales, nacía una nueva población que durante siglos se llamará la Vilanova de Vilamajor y hoy llamamos Sant Antoni. En la elección del lugar debió jugar un papel importante la red viaria, el deseo de los hombres de Vilamajor de aproximarse a los núcleos vecinos y acortar distancias en el camino real que unía Sant Celoni, Vilamajor, Cardedeu y GranoIlers.
En la prosperidad del siglo XIII juega también un papel importante el desarrollo comercial y la madurez de la producción artesanal, actividades que están presentes en el Vilamajor del siglo XIII y que contribuyen a explicar el paso de un hábitat disperso a uno semiconcentrado.
Sant Antoni representa un principio de hábitat concentrado,hasta tal punto, que los reyes del siglo XIII se ven obligados a procisar minuciosamente el espacio y las dimensiones que deben tener las casas que en esta época se levantan en el naciente núcleo de la Vilanova. Prosperidad campesina, pero también prosperidad eclesiástica. Durante esta época, la iglesiade Sant Pere disponía de recursos económicos suficientes como para comprar tierras, casas y censos, hasta constituir un patrimonio nada desdeñable. Algunas familias de la parroquia, antes propietarias de la tierra, venden su patrimonio a la iglesia y se convierten en arrendatarios de la misma. Sobre estos y otros pormenores se extiende con de talle la documentación del archivo parroquial. Nos informa de las relaciones jurídicas en el interior de la comunidad rural, la importancia creciente de la emfíteusis, la presencia menor de las servidumbres, la construcción del molino. Este es un caso singular: Jaime I, señor de la villa, estando en su ciudad natal de Montpellier, en el Languedoc,concedió licencia y potestat a Ponç Sunyer de Vilamaior para que pudiera construir un molino en la localidad. El documento data deI 7 de marzo de 1258 y es un testimonio de la iniciativa campesina y del lugar que ocupaba Vilamajor en el ánimo réal.
Además, hay indicios de que los reyes Pedro el Católico y Jaime I, concedieron privilegios, quizá cartas de franquicias, que reforzaran la personalidad jurídica de los hombres de Sant Pere y Sant Antoni frente a sus vecinos, por ejemplo los hombres de Llinars que dependían dé la casa noble de los Corbera.
De esta época de crecimiento y expansión, que debió prolongarse hasta muy entrado el siglo XIV, datan no sólo los pergaminos del archivo parroquial, hoy conservados en el diocesano de Barcelona, sino también muchos archivos familiares menos conocidos y sobre todo, un rico conjunto de masías con restos de arquitectura gótica que dan buena cuenta del pasado medieval de Vilamajor.
Para la Cataluña rural, los siglos XIV y XV fueron siglos de agitación. Los remensas estaban descontentos con sus señores. Los campesinos de Vilamajor no parece que lo estuvieron con sus reyes, pero también se agitaron.
El profesor Manuel Riu, de la Universidad de Barcelona, a partir de documentos conservados en el Archivo de Santa María del Mar, ha estudiado un enfrentamiento entre campesinos de Llinars y de Vilamajor que se produjo en el siglo XIV que hizo correr mucha tinta. En el conflicto intervinieron notarios, jueces, señores y el propio rey. La refriega entre campesinos del rey y campesinos del señor del Castillo del Far encubre una realidad más compleja, que es la lucha por el poder político entre una monarquía que aspira a la centralización y unos señores feudales que no renuncian a sus privilegios.
En esta pugna entre el rey y los nobles, los campesinos habrían actuado como peones. A algunos campesinos de Vilamajor, los destrozos causados en mansos de Llinars les costaron días de cárcel, porque aunque el rey estuviera enfrentado con el señor de Llinars, debía garantizar por encima de todo la legalidad.
La vinculación de Sant Pere y Sant Antoni de Vilamajor a la jurisdicción real en el siglo XV viene corroborada por la existencia de unos interesantes “llevadora de cenes i questies reíaIs”, es decir, unas listas de contribuyentes por manos donde consta lo que cada manso pagaba al rey por los subsidios denominados “questía” y “cena”. Por estos inventa rios sabemos que al finalizar la Edad Medía, en Vilamajor había unos cien mansos, lo cual quiere decir que en los términos de Sant Pere y Sant Antoni vivían cerca de quinientas personas.
Estas líneas no quieren ser más que una modesta contribución al conocimiento de la historia de unos pueblos que han conserva do rastros excepcionales de un pasado denso y milenario.
MERCÉ AVENTIN i PUIG
(Universidad de Barcelona)
Article aparegut a La Vanguardia el 7 de desembre de 1986
divendres, d’octubre 31, 2008
diumenge, d’octubre 26, 2008
Oferta de casa
Anunci aparegut al diari LA VANGUARDIA el dia 25 de juny de 1989
TORRE CON TENIS
Y PISCINA EN
SANT PERE DE VILAMAJOR
Vendo fabulosa finca de 9.000 m Tiene chalet de 2 plantas
con 6 habitaciones dobles, 3 baños completos en
mármol. Salón de 50 m2 con chimenea, comedor de 40 mts
con chimenea, cocina completa, bodega, garaje 2 coches.
Zona de barbacoa cubierta. Piscina. Tenis. Huerto
plantado con hortalizas jardín plano de más de 2.000 m2
Bosque con pineda muy cuidada, animales domésticos,
etcétera. PRECIO DE GANGA 39.950.000 PTAS.
Doy facilidades .No intermediarios
TORRE CON TENIS
Y PISCINA EN
SANT PERE DE VILAMAJOR
Vendo fabulosa finca de 9.000 m Tiene chalet de 2 plantas
con 6 habitaciones dobles, 3 baños completos en
mármol. Salón de 50 m2 con chimenea, comedor de 40 mts
con chimenea, cocina completa, bodega, garaje 2 coches.
Zona de barbacoa cubierta. Piscina. Tenis. Huerto
plantado con hortalizas jardín plano de más de 2.000 m2
Bosque con pineda muy cuidada, animales domésticos,
etcétera. PRECIO DE GANGA 39.950.000 PTAS.
Doy facilidades .No intermediarios
El lugar de San Pedro de Vilamajor
San Pedro de Vilamajor 28. Muy pintoresco es el lugar a cinco kilómetros de Llinás del Vallés, con su núcleo de cuarenta y cinco casas alrededor del espacioso templo, del cual luce la magnífica silueta de su campanario de 25 metros de alto, antes Torre del Homenaje del antiguo castillo feudal que claramente muestra las tres épocas de su construcción. Románica es la primera. Del siglo XIII la segunda y, la parte superior actual del siglo XVI, con sus ventanales bipartidos a fin de facilitar el emplazamiento de las campanas.
Su etimología es elocuente, por cuanto Vilamajor, actualmente dividido en dos municipios y dos parroquias, con los nombres de San Pedro y San Antonio de Vilamajor, era, en la Edad Media, la Villa Mayor de la comarca, residencia en la antigüedad de un pretor romano, nombrándola por el nombre de «La Força» y que se convirtió en morada de veraneo de los Condes de Barcelona.
Ya en 1067 se honraba con carretera directa hasta la Ciudad Condal, «Strata qui periit de Villamaior a Barchinone», y reunir un gran mercado público en 1142 y contar en el censo de 1150 con unas ochenta y dos masías. Actualmente (1955) ciento doce, a las que hay que añadir los barrios de San Bertrán y Santa Susana, el primero de San Antonio de Vilamajor en lo civil y perteneciente a San Pedro en lo espiritual, como el segundo, si bien pertenece en lo civil a San Pedro, no así en lo eclesiástico, que incumbe a la parroquia de la Costa de Montseny.
La historia de Vilamajor está íntimamente ligada con la de los condes y reyes de Cataluña y Aragon, por cuanto que ya se cita como palacio de los mismos en tiempos de Borrell, por los años 902 y 1017. En 941, el conde Suñer compraba terrenos en el término de Vilamajor y en 1079, fue motivo de reparto con las «Décimas» de Cardedeu al fallecer Ramón Berenguer I, entre sus hijos gemelos Ramón Berenguer y Berenguer Ramón. En 1157, Ramón Berenguer IV pagaba y ordenaba algunas reparaciones en el castillo.
Del matrimonio de Ramón Berenguer (el Santo) con Petronila de Aragón, por el cual quedaban unidos en una sola corona el Principado de Cataluña y el Reino de Aragón, nació un hijo llamado Ramón, que según la tradición vio la luz primera en San Pedro de Vilamajor, tomando más tarde el nombre de Alfonso I al ser nombrado el primer rey de la Confederación Catalano-Aragonesa. Sj sólo la tradición ayuda este aserto del nacimiento del principe en San Pedro, documentos empero citados por Balari en «Orígenes históricos de Cataluña», certifican que fue cuidado en sus primeros tiempos en el castillo por una nodriza llamada Loreta, hija del lugar, la cual recibía de la reina Petronila, madre del Infante, su sueldo y a menudo diferentes obsequios.
Gran afición cobró a Reina al lugar por cuanto con frecuencia, y era natural, subiera a visitar a su hijo en el intervalo de los años 1157 y 1158. También su esposo el Conde !a visitaba durante las estancias que la Reina hacía en San Pedro, por cuyo motivo se personaba con su séquito y gran número de ilustres personajes y acompañamiento, a los que invitaba a cacerías por los frondosos bosques que rodean el lugar.
La actual iglesia fue construida en 1557 con los despojos y piedras del antiguo castillo y fue bendecida el año 1600 por el obispo de Barcelona, Ildefonso Colomer, con motivo de su visita pastoral, y terminada totalmente el año 1610. La vida parroquial aparece ya antes del siglo X, ya que sé mencionaba una capilla dedicada a San Miguel en un documento conservado en el archivo parroquial de San Pedro, del tiempo del rey Lotario (954-986). Otro documento interesante es la escritura de venta que hizo en el año 1024 el conde Berenguer Ramón I de Barcelona a un tal Gerardo de esta iglesia y de otras varias de la Marina y del Valles.
Pedro III concedió a los habitantes de Vilamajor el título de ciudadanos de Barcelona cuando el 9 de noviembre de 1384 consideraban los «Proceres» a Vilamajor como a «carrer y braç» de Barcelona.
El municipio de Vilamajor era enorme, incluyendo pueblos que hoy disfrutan su independencia como San Antonio de Vilamajor, Alfou, Cardedeu, este último separado en 1599. El barrio de Vilanova fue segregado a últimos del siglo XVIII.
Por documentos que se guardan en la Curia eclesiástica y por la tradición del vecindario, puede creerse que la primitiva iglesia fue construida durante el gobierno de Carlomagno (786-814). En la fachada de la actual iglesia se conserva una lápida que atestigua la antigüedad de la parroquia y perpetúa la memoria de un sacerdote llamado Orila, fallecido el. año 872, — José M.' ARTES, presbítero.
Article extret del diari “LA VANGUARDIA” en l’edició del dimecres 29 de juny de 1955 a la página 26
Su etimología es elocuente, por cuanto Vilamajor, actualmente dividido en dos municipios y dos parroquias, con los nombres de San Pedro y San Antonio de Vilamajor, era, en la Edad Media, la Villa Mayor de la comarca, residencia en la antigüedad de un pretor romano, nombrándola por el nombre de «La Força» y que se convirtió en morada de veraneo de los Condes de Barcelona.
Ya en 1067 se honraba con carretera directa hasta la Ciudad Condal, «Strata qui periit de Villamaior a Barchinone», y reunir un gran mercado público en 1142 y contar en el censo de 1150 con unas ochenta y dos masías. Actualmente (1955) ciento doce, a las que hay que añadir los barrios de San Bertrán y Santa Susana, el primero de San Antonio de Vilamajor en lo civil y perteneciente a San Pedro en lo espiritual, como el segundo, si bien pertenece en lo civil a San Pedro, no así en lo eclesiástico, que incumbe a la parroquia de la Costa de Montseny.
La historia de Vilamajor está íntimamente ligada con la de los condes y reyes de Cataluña y Aragon, por cuanto que ya se cita como palacio de los mismos en tiempos de Borrell, por los años 902 y 1017. En 941, el conde Suñer compraba terrenos en el término de Vilamajor y en 1079, fue motivo de reparto con las «Décimas» de Cardedeu al fallecer Ramón Berenguer I, entre sus hijos gemelos Ramón Berenguer y Berenguer Ramón. En 1157, Ramón Berenguer IV pagaba y ordenaba algunas reparaciones en el castillo.
Del matrimonio de Ramón Berenguer (el Santo) con Petronila de Aragón, por el cual quedaban unidos en una sola corona el Principado de Cataluña y el Reino de Aragón, nació un hijo llamado Ramón, que según la tradición vio la luz primera en San Pedro de Vilamajor, tomando más tarde el nombre de Alfonso I al ser nombrado el primer rey de la Confederación Catalano-Aragonesa. Sj sólo la tradición ayuda este aserto del nacimiento del principe en San Pedro, documentos empero citados por Balari en «Orígenes históricos de Cataluña», certifican que fue cuidado en sus primeros tiempos en el castillo por una nodriza llamada Loreta, hija del lugar, la cual recibía de la reina Petronila, madre del Infante, su sueldo y a menudo diferentes obsequios.
Gran afición cobró a Reina al lugar por cuanto con frecuencia, y era natural, subiera a visitar a su hijo en el intervalo de los años 1157 y 1158. También su esposo el Conde !a visitaba durante las estancias que la Reina hacía en San Pedro, por cuyo motivo se personaba con su séquito y gran número de ilustres personajes y acompañamiento, a los que invitaba a cacerías por los frondosos bosques que rodean el lugar.
La actual iglesia fue construida en 1557 con los despojos y piedras del antiguo castillo y fue bendecida el año 1600 por el obispo de Barcelona, Ildefonso Colomer, con motivo de su visita pastoral, y terminada totalmente el año 1610. La vida parroquial aparece ya antes del siglo X, ya que sé mencionaba una capilla dedicada a San Miguel en un documento conservado en el archivo parroquial de San Pedro, del tiempo del rey Lotario (954-986). Otro documento interesante es la escritura de venta que hizo en el año 1024 el conde Berenguer Ramón I de Barcelona a un tal Gerardo de esta iglesia y de otras varias de la Marina y del Valles.
Pedro III concedió a los habitantes de Vilamajor el título de ciudadanos de Barcelona cuando el 9 de noviembre de 1384 consideraban los «Proceres» a Vilamajor como a «carrer y braç» de Barcelona.
El municipio de Vilamajor era enorme, incluyendo pueblos que hoy disfrutan su independencia como San Antonio de Vilamajor, Alfou, Cardedeu, este último separado en 1599. El barrio de Vilanova fue segregado a últimos del siglo XVIII.
Por documentos que se guardan en la Curia eclesiástica y por la tradición del vecindario, puede creerse que la primitiva iglesia fue construida durante el gobierno de Carlomagno (786-814). En la fachada de la actual iglesia se conserva una lápida que atestigua la antigüedad de la parroquia y perpetúa la memoria de un sacerdote llamado Orila, fallecido el. año 872, — José M.' ARTES, presbítero.
Article extret del diari “LA VANGUARDIA” en l’edició del dimecres 29 de juny de 1955 a la página 26
dimarts, d’octubre 14, 2008
La batalla de Cardedeu- Llinars. (1808)
Aproximació a la batalla
Desenllaç de la batalla
Antecedents
Havent fracassat el setge de Girona però culminat amb èxit el Setge de Roses, el general Laurent Gouvion Saint-Cyr va enviar el seu exèrcit a trencar el bloqueig de Barcelona, que segons Guillaume Philibert Duhesme podia ser reconquerida per les tropes de Juan Miguel Vives.
L'ordre de Batalla
Vives va enviar 8.000 homes a Cardedeu a l'encontre dels francesos, establint dues línies de combat: una sobre el barranc del torrent del Fou, per dominar millor les avingudes, i una segona en la part més alta, amb Vives al centre sobre la carretera, Teodoro Reding a la dreta ,i a l'esquerra els miquelets de Vic.
Les tropes de la segona divisió italiana, dirigides pel general Domenico Pino, que anaven al capdavant, contravenint l'ordre de Saint-Cyr d'escometre per obrir pas a la formació en columna que duia, considerant perillós emprendre d'aquesta manera el combat, va disposar atacar les dues ales espanyoles per a afavorir l'acció sobre el centre, el flanc dret l'atacaria Luigi Mazzuchelli i l'esquerra Jacques Fontane.
La batalla
La brigada de Luigi Mazzuchelli va rebre foc d'artilleria i l'atac posterior dels hussars espanyols comandats pel coronel Ibarrola. Els miquelets van rebutjar també l'atac de les tropes del general Jacques Fontane Domenico Pino, si en aquells moments no hagués arribat el seu General en cap al camp de batalla.
Saint-Cyr, reforçant les tropes amb les de Joseph Souham va fer repetir l'atac a la divisió italiana, que va poder contenir a les tropes de Teodoro Reding, mentre que Fontane, torna a atacar i, trenca la defensa dels miquelets i ataca a continuació al centre, i les tropes espanyoles, derrotades, fugen disperses.
Conseqüències
Teodoro Reding es va reunir amb les tropes del comte de Caldagués a Molins de Rei, on havien marxat des de Barcelona davant de l'arribada de l'exèrcit de Saint-Cyr.
Desenllaç de la batalla
Antecedents
Havent fracassat el setge de Girona però culminat amb èxit el Setge de Roses, el general Laurent Gouvion Saint-Cyr va enviar el seu exèrcit a trencar el bloqueig de Barcelona, que segons Guillaume Philibert Duhesme podia ser reconquerida per les tropes de Juan Miguel Vives.
L'ordre de Batalla
Vives va enviar 8.000 homes a Cardedeu a l'encontre dels francesos, establint dues línies de combat: una sobre el barranc del torrent del Fou, per dominar millor les avingudes, i una segona en la part més alta, amb Vives al centre sobre la carretera, Teodoro Reding a la dreta ,i a l'esquerra els miquelets de Vic.
Les tropes de la segona divisió italiana, dirigides pel general Domenico Pino, que anaven al capdavant, contravenint l'ordre de Saint-Cyr d'escometre per obrir pas a la formació en columna que duia, considerant perillós emprendre d'aquesta manera el combat, va disposar atacar les dues ales espanyoles per a afavorir l'acció sobre el centre, el flanc dret l'atacaria Luigi Mazzuchelli i l'esquerra Jacques Fontane.
La batalla
La brigada de Luigi Mazzuchelli va rebre foc d'artilleria i l'atac posterior dels hussars espanyols comandats pel coronel Ibarrola. Els miquelets van rebutjar també l'atac de les tropes del general Jacques Fontane Domenico Pino, si en aquells moments no hagués arribat el seu General en cap al camp de batalla.
Saint-Cyr, reforçant les tropes amb les de Joseph Souham va fer repetir l'atac a la divisió italiana, que va poder contenir a les tropes de Teodoro Reding, mentre que Fontane, torna a atacar i, trenca la defensa dels miquelets i ataca a continuació al centre, i les tropes espanyoles, derrotades, fugen disperses.
Conseqüències
Teodoro Reding es va reunir amb les tropes del comte de Caldagués a Molins de Rei, on havien marxat des de Barcelona davant de l'arribada de l'exèrcit de Saint-Cyr.
dissabte, d’octubre 11, 2008
Els límits del veïnat de Santa Susanna
La primera referència sobre els límits la localitzem el 20 de setembre de 1869 quan Magin Bertran, prevere, amb motiu de la conversió de Santa Susanna en parròquia independent amb rector després de 300 anys, va establir els seus límits. En el llibre "La Costa del Montseny" el seu autor, en Joan Portals i Martí, ens transcriu quins eren els límits establerts:
“La parroquia de Santa Susana tendrá por limites: linda a oriente con las parroquias de Fogars, Mosquerolas y Palautordera (San Esteban); a mediodía con la de Vilamajor, Samalús y Cánovas; a poniente con las de la Garriga i Vallcara; y al norte, con las de La Costa. Es sumamente barrancoso y montañoso su territorio.
Es parroquia que se erige de nuevo, por estar distante hora y media de su antigua matriz. Ha sido anejo de la parroquia de La Costa; los caminos que de ella la separan son muy expuestos a caída, en razón a las nieves y los hielos que los cubren. Y en ellos se atascan en invierno, por lo que, atendiendo el espíritu de la sobrecitada Real Cédula, se mira indispensable su creación. Consta en esta parroquia de la casa o vecino que ha tenido como anejo añadiéndole la casa de Xisquet de la parroquia Montseny (San Julián). La categoría de esta parroquia es rural de 1ª clase con 3500 reales para el párroco y 2000 para el culto.
Esta parroquia por parte de Oriente linda con santa Esteban de Palautordera. Su línea divisoria la forma una línea que partiendo del camino vecinal que va de San Esteban al Montseny, en el punto llamado las Illes de Panxec, sube rectamente a la montaña en dirección a mediodía a encontrar con un mojón de tres caras situado en dirección de las hacienda Vallmanya, Esteban Coll y Terradas. Aquí va siguiendo la línea hasta llegar a la sierra de Vallmanya y Castell de Fluviá; continua la línea en división de ambas haciendas, pasando por el extremo superior de una pequeña hacienda llamada Brullà d’en Vila, atraviesa el torrente de Vallmanya y sube a la sierra opuesta donde se encuentran tres mojones divisorios de las propiedades Burell, Vallmanya y Castell. Hasta aquí es la misma línea que forma la división civil de San Esteban y Santa Susana. Por parte de mediodía linda con la parroquia de San Pedro de Vilamajor y la separa la línea que parte del sobredicho punto y va ha encontrar un mojón situado cerca de la cueva Burell. Desde esta, sube hacia la montaña de San Elias, pasando por la cima del monte, o lo que llaman “l’aigua vessant” y se encuentra con otro mojón en el llano que forma la cima mas alta del monte y baja rectamente a otro que hay situado en la pendiente opuesta de dicho monte, y este se va al camino que conduce de santa Susana a Las Planas, desde donde, formando una especie de diagonal, se une a un mojón que hay situado en el llano llamado “Plana de Vilardell”. Finalmente, desde este punto va siguiendo rectamente la línea hasta llegar al mojón que hay en el “Turó de la Colladeta” y desde esta atraviesa a la otra parte del “Sot de las Canals” a unirse con el camino que va de Vilamajor a Roca Roja. Hasta aquí es también la misma línea civil que separa esta parte a ambos pueblos.
Por poniente linda con la parroquia de Cánovas y la línea de separación es el camino que conduce a Roca Roja, donde por esta parte linda un poco con Tagamanent. Al llegar a Roca Roja se deja el camino y se toma a mano derecha la línea en dirección a norte, formando un ángulo recto con el torrente Bascona; de por esta parte, linda con san Julian de Montseny. Del vértice de este ángulo sigue la línea hasta llegar al rió Tordera en el punto de unión llamado “Pont”.
Por norte linda con Montseny y San Esteban de la Costa. Su división la forma el rio Tordera desde el sobredicho “Pont” hasta que encuentra el camino vecinal de Montseny a San Esteban que es frente la casa Coca, donde el camino cruza el rio. Esta división segrega de Montseny cinco casas que son Gerona, Artillé, Civadé, Cogulla y Corral de la Badona.
En el punto indicado la línea deja el río y toma en dirección a la derecha de la carretera vecinal antes citada, la cual sigue siempre hacia abajo hasta llegar al punto de partida de toda la divisoria o, lo que es lo mismo, hasta llegar a la Illas de Panxasec. Y esta división segrega de La Costa cuatro casas, a saber: Casa Coca, Marsal, Castañar y Doménech.”
“La parroquia de Santa Susana tendrá por limites: linda a oriente con las parroquias de Fogars, Mosquerolas y Palautordera (San Esteban); a mediodía con la de Vilamajor, Samalús y Cánovas; a poniente con las de la Garriga i Vallcara; y al norte, con las de La Costa. Es sumamente barrancoso y montañoso su territorio.
Es parroquia que se erige de nuevo, por estar distante hora y media de su antigua matriz. Ha sido anejo de la parroquia de La Costa; los caminos que de ella la separan son muy expuestos a caída, en razón a las nieves y los hielos que los cubren. Y en ellos se atascan en invierno, por lo que, atendiendo el espíritu de la sobrecitada Real Cédula, se mira indispensable su creación. Consta en esta parroquia de la casa o vecino que ha tenido como anejo añadiéndole la casa de Xisquet de la parroquia Montseny (San Julián). La categoría de esta parroquia es rural de 1ª clase con 3500 reales para el párroco y 2000 para el culto.
Esta parroquia por parte de Oriente linda con santa Esteban de Palautordera. Su línea divisoria la forma una línea que partiendo del camino vecinal que va de San Esteban al Montseny, en el punto llamado las Illes de Panxec, sube rectamente a la montaña en dirección a mediodía a encontrar con un mojón de tres caras situado en dirección de las hacienda Vallmanya, Esteban Coll y Terradas. Aquí va siguiendo la línea hasta llegar a la sierra de Vallmanya y Castell de Fluviá; continua la línea en división de ambas haciendas, pasando por el extremo superior de una pequeña hacienda llamada Brullà d’en Vila, atraviesa el torrente de Vallmanya y sube a la sierra opuesta donde se encuentran tres mojones divisorios de las propiedades Burell, Vallmanya y Castell. Hasta aquí es la misma línea que forma la división civil de San Esteban y Santa Susana. Por parte de mediodía linda con la parroquia de San Pedro de Vilamajor y la separa la línea que parte del sobredicho punto y va ha encontrar un mojón situado cerca de la cueva Burell. Desde esta, sube hacia la montaña de San Elias, pasando por la cima del monte, o lo que llaman “l’aigua vessant” y se encuentra con otro mojón en el llano que forma la cima mas alta del monte y baja rectamente a otro que hay situado en la pendiente opuesta de dicho monte, y este se va al camino que conduce de santa Susana a Las Planas, desde donde, formando una especie de diagonal, se une a un mojón que hay situado en el llano llamado “Plana de Vilardell”. Finalmente, desde este punto va siguiendo rectamente la línea hasta llegar al mojón que hay en el “Turó de la Colladeta” y desde esta atraviesa a la otra parte del “Sot de las Canals” a unirse con el camino que va de Vilamajor a Roca Roja. Hasta aquí es también la misma línea civil que separa esta parte a ambos pueblos.
Por poniente linda con la parroquia de Cánovas y la línea de separación es el camino que conduce a Roca Roja, donde por esta parte linda un poco con Tagamanent. Al llegar a Roca Roja se deja el camino y se toma a mano derecha la línea en dirección a norte, formando un ángulo recto con el torrente Bascona; de por esta parte, linda con san Julian de Montseny. Del vértice de este ángulo sigue la línea hasta llegar al rió Tordera en el punto de unión llamado “Pont”.
Por norte linda con Montseny y San Esteban de la Costa. Su división la forma el rio Tordera desde el sobredicho “Pont” hasta que encuentra el camino vecinal de Montseny a San Esteban que es frente la casa Coca, donde el camino cruza el rio. Esta división segrega de Montseny cinco casas que son Gerona, Artillé, Civadé, Cogulla y Corral de la Badona.
En el punto indicado la línea deja el río y toma en dirección a la derecha de la carretera vecinal antes citada, la cual sigue siempre hacia abajo hasta llegar al punto de partida de toda la divisoria o, lo que es lo mismo, hasta llegar a la Illas de Panxasec. Y esta división segrega de La Costa cuatro casas, a saber: Casa Coca, Marsal, Castañar y Doménech.”
Propietats reials a Vilamajor (1668-1669)
Segons el capbreu dels béns reials escrit per Geroni de Magarola entre el 1668-1669 en nom del batlle general Josep de Rocabertí, la propietat reial al Vallès estava localitzada en 21 pobles. Sant Pere de Vilamajor tenia entre 6 o 7 vinculacions o drets. Analitzem-les.
1. L’us de les aigües era el principal dret reial. Entenem per aigües totes les que transcorren per la llera dels rius, torrenteres o rieres i pels canals d’aigua construïts per l’home pels recs o molins. Qualsevol persona que vulgués emprar aigua havia de demanar permís reial. I per què s’utilitzava l’aigua? A Sant Pere de Vilamajor tenim diversos exemples.
a. Sabem que l’any 1652 existia un molí anomenat el molí dels Derrocada el qual es troba actualment sota la Rectoria i el qual recollia les aigües des d’una bassa situada a Can Riba i que circulant pel marge esquerra de la riera de la Moixa, arribava fins el molí. Per altra banda, existeix el molí de Can Sunyer, el qual recollia les aigües cap a Can Llinàs i a través d’un rec, el qual anava per la banda dreta del riu, arribava fins el molí. Segurament es tractaria de molins fariners, molt utilitzats donat que els cereals era el principal conreu de la zona. Cap persona de Sant Pere de Vilamajor podia moldre el gra fora dels molins reials, o sigui, parlem d’un monopoli, el qual, segur, que donà excel•lent resultats econòmics.
b. Les aigües de les rieres servien per regar els conreus. Fixeu-vos-hi que la majoria de masies del terme es troben situades al costat d’un curs d’aigua. L’accessibilitat a l’aigua era cabdal per la supervivència dels pagesos. I tota l’aigua pertanya al Rei el qual la cedia a canvi d’un “donatiu”. La qüestió era: quines eren les aigües que les pertanyen? El síndic de Sant Pere de Vilamajor defensa al poble davant de les demandes dels pagesos de Cardedeu respecte els drets sobre l’aigua. Manifestà que el poble disposava de les aigües de la riera de la Mora i de les Brugueres, a més d'altres rieres i torrents, tant pluvials com de recs, que permetien regar als vilatans. Però també tenien drets sobre les particulars de la riera de la Moixa i del rec monar.
2. Bens immobles com les masies del mas Cortés, de ca n’Amat i Can Cuch. La crisi baix-medieval, va portar a l’abandonament de molts masos. El Cortès es trobava format pels antics masos de mas Palestí, el de mas Janer i el mateix mas Cortès. En canvi, Ca n’Amat es la unió del mas Egidi i el mas Jaufred. Parlem d’un territori que aniria des de l’embassament de Vallforners fins a Sant Pere de Vilamajor. Una enorme extensió que era propietat del rei. I com ho gestionava? S’en feien càrrec els pagesos els quals treballaven la terra a canvi d’unes obligacions vers al senyor de la terra. Obligacions com la de residir al mas, amb la finalitat de consevar l’edifici; o la de conrear la terra, amb la finalitat de quedar-se amb una part de la collita. Exemples tenim, com el de Miquel Vallescar, veí de Sant Pere de Vilamajor, el qual només tenia dret a una habitació i d’afocació del Mas Cuch.
També tenia terres:la de Miquel Puigdemí i Prats Vallescar (situades ene l veïnat dels Boscassos), i la del mas Pla a Sant Pere de Vilamajor, un mas que no ha arrivat fins els nostres dies.
2 El Rei tenia monopoli sobre els productes necessaris per una família. Parlem del molí i de les aigües, com ja hem vist, però hi havia d’altres com la fleca, la taverna, la saladura, els forn de pega, la carnisseria, l’hostal, etc.
1. L’us de les aigües era el principal dret reial. Entenem per aigües totes les que transcorren per la llera dels rius, torrenteres o rieres i pels canals d’aigua construïts per l’home pels recs o molins. Qualsevol persona que vulgués emprar aigua havia de demanar permís reial. I per què s’utilitzava l’aigua? A Sant Pere de Vilamajor tenim diversos exemples.
a. Sabem que l’any 1652 existia un molí anomenat el molí dels Derrocada el qual es troba actualment sota la Rectoria i el qual recollia les aigües des d’una bassa situada a Can Riba i que circulant pel marge esquerra de la riera de la Moixa, arribava fins el molí. Per altra banda, existeix el molí de Can Sunyer, el qual recollia les aigües cap a Can Llinàs i a través d’un rec, el qual anava per la banda dreta del riu, arribava fins el molí. Segurament es tractaria de molins fariners, molt utilitzats donat que els cereals era el principal conreu de la zona. Cap persona de Sant Pere de Vilamajor podia moldre el gra fora dels molins reials, o sigui, parlem d’un monopoli, el qual, segur, que donà excel•lent resultats econòmics.
b. Les aigües de les rieres servien per regar els conreus. Fixeu-vos-hi que la majoria de masies del terme es troben situades al costat d’un curs d’aigua. L’accessibilitat a l’aigua era cabdal per la supervivència dels pagesos. I tota l’aigua pertanya al Rei el qual la cedia a canvi d’un “donatiu”. La qüestió era: quines eren les aigües que les pertanyen? El síndic de Sant Pere de Vilamajor defensa al poble davant de les demandes dels pagesos de Cardedeu respecte els drets sobre l’aigua. Manifestà que el poble disposava de les aigües de la riera de la Mora i de les Brugueres, a més d'altres rieres i torrents, tant pluvials com de recs, que permetien regar als vilatans. Però també tenien drets sobre les particulars de la riera de la Moixa i del rec monar.
2. Bens immobles com les masies del mas Cortés, de ca n’Amat i Can Cuch. La crisi baix-medieval, va portar a l’abandonament de molts masos. El Cortès es trobava format pels antics masos de mas Palestí, el de mas Janer i el mateix mas Cortès. En canvi, Ca n’Amat es la unió del mas Egidi i el mas Jaufred. Parlem d’un territori que aniria des de l’embassament de Vallforners fins a Sant Pere de Vilamajor. Una enorme extensió que era propietat del rei. I com ho gestionava? S’en feien càrrec els pagesos els quals treballaven la terra a canvi d’unes obligacions vers al senyor de la terra. Obligacions com la de residir al mas, amb la finalitat de consevar l’edifici; o la de conrear la terra, amb la finalitat de quedar-se amb una part de la collita. Exemples tenim, com el de Miquel Vallescar, veí de Sant Pere de Vilamajor, el qual només tenia dret a una habitació i d’afocació del Mas Cuch.
També tenia terres:la de Miquel Puigdemí i Prats Vallescar (situades ene l veïnat dels Boscassos), i la del mas Pla a Sant Pere de Vilamajor, un mas que no ha arrivat fins els nostres dies.
2 El Rei tenia monopoli sobre els productes necessaris per una família. Parlem del molí i de les aigües, com ja hem vist, però hi havia d’altres com la fleca, la taverna, la saladura, els forn de pega, la carnisseria, l’hostal, etc.
Una historia de Vilamajor a l'any 1691
Consultant el llibre d'actes de la universitat de Vilamajor (antic ajuntament), vaig trobar una història força interessant que mostra les presions que rebia el consell de la Universitat per part de les autoritat superiors.
La primera part explico la història. A la segona part trobareu, traduïdes, les anotacions que consten a l'acta de la universitat.
Ferran Sarrià
"El 1690 els francesos ocupen Ripoll. Donat que és el pas natural de les tropes franceses cap al sud, el monarca decideix enviar un exèrcit per aturar l’avançament de les tropes franceses. S’envia l’exèrcit fins al Ripollès al qual li manquen la logística necessària pel seu manteniment, concreatment aliments (gra)
El gra sol•licitat a les diverses universitats s’emmagatzema a la vila de La Garriga al voltants de la primera meitat de l’any 1691.
El sotsveguer del Vallès, Narcís Anglasell, envià una ordre al consell de Vilamajor, el dia 22 de juny de 1691, demanant que els hi enviïn a La Garriga deu animals grossos, que s’han d’entendre per animals de càrrega i arrossegament com ases, cavalls…, per transportar el gra fins a Ripoll.
Donat que la universitat de Vilamajor considera que és una gran demanda, envien a Isidre Montaner (jurat del consell de la universitat de Vilamajor) fins a La Garriga per ajustar-se (parlamentar o negociar) amb el sotsveguer i intentar reduir la quantitat.
El problema no era tant tenir-los sinó trobar-los. El sistema que s’emprava era el de lloguer del bestiar amb la condició que si l’enemic l’arrabassava, la universitat els hauria de pagar (els animals). Per saber-ne el total de cavalcadures que hi ha al terme, es decideix fer-ne un llistat. Del llistat es veu que un propietari s’ajusta a un preu raonable pel lloguer del seu bestiar. No sabem exactament quantes es van enviar però el 3 de juliol de 1691 hi ha a La Garriga quatre cavalcadures enviades per Vilamajor. Molt poques, segons apreciació del sotsveguer del Vallès el qual demana més.
El consell de Vilamajor decideix enviar totes les cavalcadures possibles que s’ajustin a un lloguer d’un real per dia. Només es poden trobar dues les quals s’envien el 8 d’agost de 1691.
Malgrat les dificultats per trobar-ne més i la mancança de diners que hi ha, Narcís d’Anglasell demanarà cinc cavalcadures més. La universitat diu que es portaran les que es pugui al menor preu possible.
Ja es pot observar l’enorme pressió que tenia Vilamajor per part de l’exèrcit. Per una banda cal notar els següents temes:
1.L’exèrcit havia de demanar ajuda a les universitat per poder transportar el gra amb el qual s’alimentaran bestiar i soldats per la batalla de Ripoll.
2.Demanen cavalcadures, que podria ser cavalls. No es tracta d’un material fàcilment trobable malgrat tot sembla que a Vilamajor hi ha.
3.No tothom accepta deixar la seva cavalcadura. Les raons son: és un material imprescindible per conrear. Sense cavall, ase, mul o bous la subsistència de la família era força difícil. El lloguer que donen no deuria ser molt alt ja que sempre es cerquen els preus al màxim ajustats. Finalment es tracte de material en lloguer el qual pot patir danys, mort o desaparicions. Si succeiex la desgràcia la universitat ha de fer-se càrrec de les despeses.
4.El nombre total de cavalcadures enviades son 6 segures, més 5 que reclamen, més les donades al començament unes 10. En total 21 malgrat tot crec que no haurien de ser tantes. ".
Actes:
1.Dia 22 de juny de 1691. Trobant-se don Narcis Anglasell a La Garriga des d’on ha enviat una carta amb l’ordre que aquesta universitat enviï deu animals grossos per a portar los grans que són a La Garriga a l’exèrcit. Es decideix que vagi Isidre Montaner per intentar portar les que menys es pugui. I les que s’hagin d’enviar es lloguin i per això cal fer un llistat de totes les cavalcadures grosses que hi ha en el terme i que aquestes les facin anar a La Garriga.
2.Dimarts 3 de juliol de 1691. Narcís d’Anglasell (del qual no tenim cap mena de dada, però podria tractar-se del sost-veguer) diu al consell de la universitat (es rep una ordre) que s’enviïn més cavalcadures per transportar els grans que son a La Garriga fins a Ripoll, que és on es troba l’exèrcit El consell decideix enviar quatre cavalcadures i en cas que el nombre no sigui suficient puguin els jurats augmentar-lo. Les cavalcadures són llogades, al millor preu possible. En cas que l’enemic agafés les cavalcadures, la universitat les pagarà.
3.Diumenge 8 de juliol de 1691. A Narcís d’Anglasell no li han semblat bé el nombre de cavalcadures aportades per Vilamajor. Es porten totes les cavalcadures que es puguin llogar a un preu d’1 (reial) per jornal. Però donat que no es trobem per aquest preu només s’envien dos.
4.Diumenge 23 d’Agost de 1691. S’ha rebut carta del sotsveguer del Vallès dient que li enviïn cinc cavalcadures més. Han deliberat que enviïn les que menor numero puguin ajustar i les ajustades les que a menor preu puguin trobar.
La primera part explico la història. A la segona part trobareu, traduïdes, les anotacions que consten a l'acta de la universitat.
Ferran Sarrià
"El 1690 els francesos ocupen Ripoll. Donat que és el pas natural de les tropes franceses cap al sud, el monarca decideix enviar un exèrcit per aturar l’avançament de les tropes franceses. S’envia l’exèrcit fins al Ripollès al qual li manquen la logística necessària pel seu manteniment, concreatment aliments (gra)
El gra sol•licitat a les diverses universitats s’emmagatzema a la vila de La Garriga al voltants de la primera meitat de l’any 1691.
El sotsveguer del Vallès, Narcís Anglasell, envià una ordre al consell de Vilamajor, el dia 22 de juny de 1691, demanant que els hi enviïn a La Garriga deu animals grossos, que s’han d’entendre per animals de càrrega i arrossegament com ases, cavalls…, per transportar el gra fins a Ripoll.
Donat que la universitat de Vilamajor considera que és una gran demanda, envien a Isidre Montaner (jurat del consell de la universitat de Vilamajor) fins a La Garriga per ajustar-se (parlamentar o negociar) amb el sotsveguer i intentar reduir la quantitat.
El problema no era tant tenir-los sinó trobar-los. El sistema que s’emprava era el de lloguer del bestiar amb la condició que si l’enemic l’arrabassava, la universitat els hauria de pagar (els animals). Per saber-ne el total de cavalcadures que hi ha al terme, es decideix fer-ne un llistat. Del llistat es veu que un propietari s’ajusta a un preu raonable pel lloguer del seu bestiar. No sabem exactament quantes es van enviar però el 3 de juliol de 1691 hi ha a La Garriga quatre cavalcadures enviades per Vilamajor. Molt poques, segons apreciació del sotsveguer del Vallès el qual demana més.
El consell de Vilamajor decideix enviar totes les cavalcadures possibles que s’ajustin a un lloguer d’un real per dia. Només es poden trobar dues les quals s’envien el 8 d’agost de 1691.
Malgrat les dificultats per trobar-ne més i la mancança de diners que hi ha, Narcís d’Anglasell demanarà cinc cavalcadures més. La universitat diu que es portaran les que es pugui al menor preu possible.
Ja es pot observar l’enorme pressió que tenia Vilamajor per part de l’exèrcit. Per una banda cal notar els següents temes:
1.L’exèrcit havia de demanar ajuda a les universitat per poder transportar el gra amb el qual s’alimentaran bestiar i soldats per la batalla de Ripoll.
2.Demanen cavalcadures, que podria ser cavalls. No es tracta d’un material fàcilment trobable malgrat tot sembla que a Vilamajor hi ha.
3.No tothom accepta deixar la seva cavalcadura. Les raons son: és un material imprescindible per conrear. Sense cavall, ase, mul o bous la subsistència de la família era força difícil. El lloguer que donen no deuria ser molt alt ja que sempre es cerquen els preus al màxim ajustats. Finalment es tracte de material en lloguer el qual pot patir danys, mort o desaparicions. Si succeiex la desgràcia la universitat ha de fer-se càrrec de les despeses.
4.El nombre total de cavalcadures enviades son 6 segures, més 5 que reclamen, més les donades al començament unes 10. En total 21 malgrat tot crec que no haurien de ser tantes. ".
Actes:
1.Dia 22 de juny de 1691. Trobant-se don Narcis Anglasell a La Garriga des d’on ha enviat una carta amb l’ordre que aquesta universitat enviï deu animals grossos per a portar los grans que són a La Garriga a l’exèrcit. Es decideix que vagi Isidre Montaner per intentar portar les que menys es pugui. I les que s’hagin d’enviar es lloguin i per això cal fer un llistat de totes les cavalcadures grosses que hi ha en el terme i que aquestes les facin anar a La Garriga.
2.Dimarts 3 de juliol de 1691. Narcís d’Anglasell (del qual no tenim cap mena de dada, però podria tractar-se del sost-veguer) diu al consell de la universitat (es rep una ordre) que s’enviïn més cavalcadures per transportar els grans que son a La Garriga fins a Ripoll, que és on es troba l’exèrcit El consell decideix enviar quatre cavalcadures i en cas que el nombre no sigui suficient puguin els jurats augmentar-lo. Les cavalcadures són llogades, al millor preu possible. En cas que l’enemic agafés les cavalcadures, la universitat les pagarà.
3.Diumenge 8 de juliol de 1691. A Narcís d’Anglasell no li han semblat bé el nombre de cavalcadures aportades per Vilamajor. Es porten totes les cavalcadures que es puguin llogar a un preu d’1 (reial) per jornal. Però donat que no es trobem per aquest preu només s’envien dos.
4.Diumenge 23 d’Agost de 1691. S’ha rebut carta del sotsveguer del Vallès dient que li enviïn cinc cavalcadures més. Han deliberat que enviïn les que menor numero puguin ajustar i les ajustades les que a menor preu puguin trobar.
Can Massaguer
Fa deu anys, juntament amb Josep Maria Garcia, vam fer unes visites per diverses masies de Sant Pere de Vilamajor. Una d'elles fou la masia de Can Massaguer. El resultat de la visita i de l'entrevista mantinguda amb la Maria, vam extreure la següent informació
SITUACIÓ:
Can Messeguer es troba al final de la plana de Sant Pere de Vilamajor molt a prop d’un comença el nucli de Sant Antoni. A uns 280 metres d’alçada. La masia es troba encarada cap el sud.
LA MASIA
La masia de Can Massaguer rep aquest nom, almenys al llarg de tota aquesta darrera centúria. Va pertànyer a la família Bufalà ( que n’era la propietari de tots els terrenys que arribaven fins a Can Derroca, la qual n’era també propietaria ) Posterorment fou comprada pel sogre de la senyora Maria ( actual propietaria i esposa d’en Joan que n’era l’hereu ) l’any 1915 sent de la família fins a l’actualitat.
Sembla ser que la masia és del segle XVII. Diverses són les dades que ho corroboren:
•La inscripció que trobem a sobre mateix de la pedra clau de la porta adovellada, que ens dóna la data de 1608.
•La masia pertany a la família I, forma arquitectònica que va tenri el seu màxim esplendor durant el segle XVII-XIV per ser la forma constructiva més econòmica i senzilla de fer.
•L’abombament de la façana principal ens diu que:
1.fou construides amb material grollers, típic d’una família que no disposava de gaires recursos
2.Recusos que molt possiblement no permitien la contractació d’un mestres de cases i si era així, fora de pèssima qualitat
No per això hem de descartar que aquest abombament sigui per causes al•lienes al nostre coneixement com clima, incendis etc.
•Finestres estil renaixentistes: quadrangulars de granit
Segurament la masia ha patit diverses restructuracions o modificacions, fins i tot, gosso a dir que remodelacions. Em baso en els següents detalls:
•L’afegiment de nombroses estances ( ara vivendes ) construïdes posteriorment donat que l’arquitectura no correspon en el temps
•Totes les finestres no semblen ser d’una antigor de tres segles, més aviat sembla ser que han estat restaurades. No vull ficar el peu dins de la galleda i en curo en salut i no descarto que siguin les originals.
•L’existència d’un antic rellotge de sol ( segons manifestacions de la senyora Maria) ara desaparegut molt possiblement per una reforma de la façana (¿ per prevenir l’abombament?)
Altres elements que crec que són a destacar:
•Una porta de mig adovellada per unes fermoses pedres de granit
•Un pou, sec des de fa 1 any i mig, per causes al•lienes a la masia
•Un safareig que existeix durant tot aquet segle
•La no existència de barri o era ( possiblement modificada )
•Paller i corts ( ara inexistents ) però amb les edificacions conservades però modificades
De l’interior de la casa només puc parlar de dues estances ( malhauradament la resta no va ser visitada )
•L’entrada es troba formada per una enorme sala que distribuïa la resta d’estances. A destacar que l’escala d’accés al segon pis no sortia de la part del darrera sinó d’uns dels lateral
•A l’esquerra tenim la cuina de grans dimensions on cal destacar:
oLa seva enorme i ben conservada llar de foc. Ocupa una extensió que va de paret a paret ( uns 6 metres ) i amb una amplada d’un metre i mig.
oDins de la llar de foc encara conserva els estris per cuina com:
els clemàstecs ( ferro gruixut col•locat enmig del foc )
la caldera d’aram on es coïa tot
les esvelles que aguntaven les olles al foc
la torradora de pa
o A la dreta de la llar trobem un magnífic forn que servei per fer-hi el pa. Es tracta d’un forat d’un 80x50 cm amb una fodària de més de mig metres. Dins es troba en perfecte estat i es pot veuer la seva configuració amb mahons.
ASPECTES FAMILIARS
Poca cosa, a destacar que el sistema de l’hereu va funcionar en aquesta masia donat que el marit de la Maria era l’hereu i el que va rebre tota la masia. Al seus germans li va torcar unes quitanes de terra
Destaquem com els matrimonis es realizaven entre les masies més properes. Les causes poden ser una major proximitat i per tant es coneixien més ( anaven a les mateixes festes, es trobaven sovint al col•legis; etc ) o per questions d’unió de terres. No crec que sigui aquesta darrera causa ja que la Maria era filla d’uns masovers que s’encarregaven de Can Derrocada i per tant poc a oferir. En canvi, en Joan, l’hereu, tenia tot un mas .
VIDA QUOTIDIANA
Es llevaven a quarts de sis per munyir les vaques. Totes les masies del pla de Sant Pere tenien vaques. La llet, que sortia calenta havia de ser refredada en el safareig, el qual s’omplia amb quaranta galledes estretes del pou a ma. Un freda es posava en els pots típics de llet i es deixaven a la carretera on es recollien. A vegades la barrejaven amb llet que havia sobrat del dia abans.
•Cap a quart de nou esmorzaven seques fregides .
•Es tornava cap a la feina dividint-se en dos grups:
oEls homes anaven a fer la feia de camp. En època de sagar havien d’anar tothom donat que era una feina que necessitava molt ma d’obra
oLes dones es quedaven a cas preparant el dinar, cuidant els bestiar menor ( alimentar les gallines, els conills ), netejan les corts i la masia.
Es podia fer migdiada durant l’estiu ja que el sol
•Cap a les 17 hores es feia el berenar que consistia en fruita ( raïm ) o embotat de casa
•A les 20 hores es sopava seques fregides amb cansalada i sucaven pa a l’oli que deixava la cansalada.
Els únics dies en què no es menjava escudella i mongetes fou el diumenge on es feia arròs i macarrons, el nadal, la festa de sant Pere i cap d’any on es feia pollastre.
Solien tenir vaques, porcs, gallines i conills a part de les terres que solien plantar-se blat. Ordi i civada ( 2 anyades ) per planta després naps, alfals o trapadella. L’hort era com els d’ara
TRADICIONS I COSTUMS
•Uns dels oficis destinats a la societat més antics i a l’hora de major utilitat , era el de campaner. Els homes de pages sabien l’hora que era pel toc de campanes. Tant habituals eren que qualsevol persona podia subconscientment saber quina hora era. Hi havia molts tocs de campanes diferents com l’angelus- hora de ressar i que també dit com l’extremaució de les olles- que es feia a quart de set, al migdia i al vespre. Un altre toc de campanes fou el de morts, el de perill i el de festa major. Una peculiaritat és que el campanar de sant Pere té obertures a totes les bandes per què fo oidible des de tota la seva parròquia. Quan es moria una persona que vivia de l’església cap al nord, tocaven a morts les campanes de la banda nord. A més tocaven de forma diferent si era home o dona. Per tant, tota la parròquia podia saber si havia mort un home o una dona i en que indret de la parròquia. Els darrers campaners de Sant Pere el de Cal Ferrer i els Grau.
•A la festa major sempre es tenia la costum que l’orquestra anés a cercar a casa seva l’alcalda, posteriorment anaven a cercar al mossén i tots plegat anaven a missa
•Hi havia un cotxe de línea que anava fins a l’estació de trens. L’horari coincidia amb del tren
•Es solien encendre ciris cada dia a una mateixa hora per una prometença.
•Es feia processó ela setmana santa on les dones portaven la mare de deu dels dolors i els home sel sant crist
•Hi havia dos balls: els d’esquerres i els de dretes i un es feia a La sala i l’altra al Casino.
EL MUNICIPI
• On actualment es troba la Massadecor , van haver anteriorment una empresa embotelladora d’aigua anomenada “ AIGUAMAS” i una empresa que fabircava molinets ( fa un 67-68 anys )
•A Can Llinàs hi havia una fàbrica de llet que comercialitzava el nom de “ La Lechera” i que postiorment es va traslladar a Sant Celoni.
•Tenien la sensació que fa anys baixava molta més aigua per la riera dient que durant tot l’any es feia la bugada .
•Can Tulipa va ser feta per una jardiner de Barcelona i que estaven emparentats amb els Cortès
•Abans de la guerra hi havia 750 persones.
•Cases de Sant Pere (nucli): Can Menut ( negociant ), Cal Mestre, Cal Barber, Can Secretari, Ca l’Albert, Cal Tomas.
•Hi havia un cotxe de línea que portava directament al mercat de Granollers
FONTS
•Al fons de la vall de Can Derrocada hi havia una font, una nòria i un safareig. A més sempre passava aigua per la riera ja que es donava a beure els animals.
•La font del Lladoner
•Font Borrel
•Font ferrussa
CAPELLES I ERMITES
•A Can Derrocada hi havia la capella de sant Joan cremada durant la guerra civil.A dins hi havia un cap de sant Joan tallat en pedra que s va deixar a les golfes
•A Can Vidal hi havia la capella de Sant Josep quje també fou cremada
•A can Nadal hi ha via la capella de Sant Joan.
•A la Torra Roja hi havia un partenon i on hi havia enterrada gent de Can Soler. Fou derruit pel mossen Joan Pares fa uns 20-30 anys. Les restes dels morts foren portades a l’interior de l’església en el primer altar que hi ha a ma esquerra
SITUACIÓ:
Can Messeguer es troba al final de la plana de Sant Pere de Vilamajor molt a prop d’un comença el nucli de Sant Antoni. A uns 280 metres d’alçada. La masia es troba encarada cap el sud.
LA MASIA
La masia de Can Massaguer rep aquest nom, almenys al llarg de tota aquesta darrera centúria. Va pertànyer a la família Bufalà ( que n’era la propietari de tots els terrenys que arribaven fins a Can Derroca, la qual n’era també propietaria ) Posterorment fou comprada pel sogre de la senyora Maria ( actual propietaria i esposa d’en Joan que n’era l’hereu ) l’any 1915 sent de la família fins a l’actualitat.
Sembla ser que la masia és del segle XVII. Diverses són les dades que ho corroboren:
•La inscripció que trobem a sobre mateix de la pedra clau de la porta adovellada, que ens dóna la data de 1608.
•La masia pertany a la família I, forma arquitectònica que va tenri el seu màxim esplendor durant el segle XVII-XIV per ser la forma constructiva més econòmica i senzilla de fer.
•L’abombament de la façana principal ens diu que:
1.fou construides amb material grollers, típic d’una família que no disposava de gaires recursos
2.Recusos que molt possiblement no permitien la contractació d’un mestres de cases i si era així, fora de pèssima qualitat
No per això hem de descartar que aquest abombament sigui per causes al•lienes al nostre coneixement com clima, incendis etc.
•Finestres estil renaixentistes: quadrangulars de granit
Segurament la masia ha patit diverses restructuracions o modificacions, fins i tot, gosso a dir que remodelacions. Em baso en els següents detalls:
•L’afegiment de nombroses estances ( ara vivendes ) construïdes posteriorment donat que l’arquitectura no correspon en el temps
•Totes les finestres no semblen ser d’una antigor de tres segles, més aviat sembla ser que han estat restaurades. No vull ficar el peu dins de la galleda i en curo en salut i no descarto que siguin les originals.
•L’existència d’un antic rellotge de sol ( segons manifestacions de la senyora Maria) ara desaparegut molt possiblement per una reforma de la façana (¿ per prevenir l’abombament?)
Altres elements que crec que són a destacar:
•Una porta de mig adovellada per unes fermoses pedres de granit
•Un pou, sec des de fa 1 any i mig, per causes al•lienes a la masia
•Un safareig que existeix durant tot aquet segle
•La no existència de barri o era ( possiblement modificada )
•Paller i corts ( ara inexistents ) però amb les edificacions conservades però modificades
De l’interior de la casa només puc parlar de dues estances ( malhauradament la resta no va ser visitada )
•L’entrada es troba formada per una enorme sala que distribuïa la resta d’estances. A destacar que l’escala d’accés al segon pis no sortia de la part del darrera sinó d’uns dels lateral
•A l’esquerra tenim la cuina de grans dimensions on cal destacar:
oLa seva enorme i ben conservada llar de foc. Ocupa una extensió que va de paret a paret ( uns 6 metres ) i amb una amplada d’un metre i mig.
oDins de la llar de foc encara conserva els estris per cuina com:
els clemàstecs ( ferro gruixut col•locat enmig del foc )
la caldera d’aram on es coïa tot
les esvelles que aguntaven les olles al foc
la torradora de pa
o A la dreta de la llar trobem un magnífic forn que servei per fer-hi el pa. Es tracta d’un forat d’un 80x50 cm amb una fodària de més de mig metres. Dins es troba en perfecte estat i es pot veuer la seva configuració amb mahons.
ASPECTES FAMILIARS
Poca cosa, a destacar que el sistema de l’hereu va funcionar en aquesta masia donat que el marit de la Maria era l’hereu i el que va rebre tota la masia. Al seus germans li va torcar unes quitanes de terra
Destaquem com els matrimonis es realizaven entre les masies més properes. Les causes poden ser una major proximitat i per tant es coneixien més ( anaven a les mateixes festes, es trobaven sovint al col•legis; etc ) o per questions d’unió de terres. No crec que sigui aquesta darrera causa ja que la Maria era filla d’uns masovers que s’encarregaven de Can Derrocada i per tant poc a oferir. En canvi, en Joan, l’hereu, tenia tot un mas .
VIDA QUOTIDIANA
Es llevaven a quarts de sis per munyir les vaques. Totes les masies del pla de Sant Pere tenien vaques. La llet, que sortia calenta havia de ser refredada en el safareig, el qual s’omplia amb quaranta galledes estretes del pou a ma. Un freda es posava en els pots típics de llet i es deixaven a la carretera on es recollien. A vegades la barrejaven amb llet que havia sobrat del dia abans.
•Cap a quart de nou esmorzaven seques fregides .
•Es tornava cap a la feina dividint-se en dos grups:
oEls homes anaven a fer la feia de camp. En època de sagar havien d’anar tothom donat que era una feina que necessitava molt ma d’obra
oLes dones es quedaven a cas preparant el dinar, cuidant els bestiar menor ( alimentar les gallines, els conills ), netejan les corts i la masia.
Es podia fer migdiada durant l’estiu ja que el sol
•Cap a les 17 hores es feia el berenar que consistia en fruita ( raïm ) o embotat de casa
•A les 20 hores es sopava seques fregides amb cansalada i sucaven pa a l’oli que deixava la cansalada.
Els únics dies en què no es menjava escudella i mongetes fou el diumenge on es feia arròs i macarrons, el nadal, la festa de sant Pere i cap d’any on es feia pollastre.
Solien tenir vaques, porcs, gallines i conills a part de les terres que solien plantar-se blat. Ordi i civada ( 2 anyades ) per planta després naps, alfals o trapadella. L’hort era com els d’ara
TRADICIONS I COSTUMS
•Uns dels oficis destinats a la societat més antics i a l’hora de major utilitat , era el de campaner. Els homes de pages sabien l’hora que era pel toc de campanes. Tant habituals eren que qualsevol persona podia subconscientment saber quina hora era. Hi havia molts tocs de campanes diferents com l’angelus- hora de ressar i que també dit com l’extremaució de les olles- que es feia a quart de set, al migdia i al vespre. Un altre toc de campanes fou el de morts, el de perill i el de festa major. Una peculiaritat és que el campanar de sant Pere té obertures a totes les bandes per què fo oidible des de tota la seva parròquia. Quan es moria una persona que vivia de l’església cap al nord, tocaven a morts les campanes de la banda nord. A més tocaven de forma diferent si era home o dona. Per tant, tota la parròquia podia saber si havia mort un home o una dona i en que indret de la parròquia. Els darrers campaners de Sant Pere el de Cal Ferrer i els Grau.
•A la festa major sempre es tenia la costum que l’orquestra anés a cercar a casa seva l’alcalda, posteriorment anaven a cercar al mossén i tots plegat anaven a missa
•Hi havia un cotxe de línea que anava fins a l’estació de trens. L’horari coincidia amb del tren
•Es solien encendre ciris cada dia a una mateixa hora per una prometença.
•Es feia processó ela setmana santa on les dones portaven la mare de deu dels dolors i els home sel sant crist
•Hi havia dos balls: els d’esquerres i els de dretes i un es feia a La sala i l’altra al Casino.
EL MUNICIPI
• On actualment es troba la Massadecor , van haver anteriorment una empresa embotelladora d’aigua anomenada “ AIGUAMAS” i una empresa que fabircava molinets ( fa un 67-68 anys )
•A Can Llinàs hi havia una fàbrica de llet que comercialitzava el nom de “ La Lechera” i que postiorment es va traslladar a Sant Celoni.
•Tenien la sensació que fa anys baixava molta més aigua per la riera dient que durant tot l’any es feia la bugada .
•Can Tulipa va ser feta per una jardiner de Barcelona i que estaven emparentats amb els Cortès
•Abans de la guerra hi havia 750 persones.
•Cases de Sant Pere (nucli): Can Menut ( negociant ), Cal Mestre, Cal Barber, Can Secretari, Ca l’Albert, Cal Tomas.
•Hi havia un cotxe de línea que portava directament al mercat de Granollers
FONTS
•Al fons de la vall de Can Derrocada hi havia una font, una nòria i un safareig. A més sempre passava aigua per la riera ja que es donava a beure els animals.
•La font del Lladoner
•Font Borrel
•Font ferrussa
CAPELLES I ERMITES
•A Can Derrocada hi havia la capella de sant Joan cremada durant la guerra civil.A dins hi havia un cap de sant Joan tallat en pedra que s va deixar a les golfes
•A Can Vidal hi havia la capella de Sant Josep quje també fou cremada
•A can Nadal hi ha via la capella de Sant Joan.
•A la Torra Roja hi havia un partenon i on hi havia enterrada gent de Can Soler. Fou derruit pel mossen Joan Pares fa uns 20-30 anys. Les restes dels morts foren portades a l’interior de l’església en el primer altar que hi ha a ma esquerra
Subscriure's a:
Missatges (Atom)