A Catalunya hi ha també algunas referéncies sobre pérdues humanes ocasionades pels llops. Fernández i Real, en un recull recent (1985) sobre l'evolució histórica del llop al Valles, reuneixen diverses informacíons del segle passat, com la construcció d'una creu al terme de Can Planas {entre el Figaró i la Garriga) en record d'una persona morta peí llop, i també recullen la noticia sobre victimes deis llops,publícades al «Diario de Barcelona» pel metge de Vilamajor B. Seudil, segons la qual vuit persones haurien mort com a conseqüéncia de llurs atacs a Vilamajor, Si. Esteve i Sta. Maria de Palautordera, Sta.Susanna, Montseny i Campíns.
Per més informació clica sobre el títol
dimecres, de gener 27, 2010
Ramon Martí Alsina
Ramon Martí Alsina M fou una de les figures més destacades de la pintura catalana de la segona meitat del segle XIX i la influència de la seva obra va ser cabdal per a la posterior evolució d'aquella al llarg del segle XX.
Està considerat l'artista més important del corrent realista en el nostre país, moviment que s'originà a França i que en l'àmbit pictòric aportà personalitats tan radicals com Courbet o Daumier que, ben aviat, es rebel·laren contra els cànons estètics establerts aleshores, dominats pels ideals romàntics i neoclàssics. L'aparició del Realisme suposà una pèrdua d'interès pel passat clàssic i la mirada es fixà en el present, un nou món modern que es volia reflectir plasmant els costums, les idees i els aspectes de l'època.
També hi ha nombrosos quadres en què Martí Alsina retratà la nostra riera, quan encara anava plena d'aigua. Així doncs, fins al final de la seva vida en Martí Alsina va freqüentar Argentona i en els darrers anys de la seva existència es va instal·lar a Can Castells, una de les masies que es troben a l'altra banda de la riera. Diverses fonts biogràfiques sobre el pintor certifiquen que l'any 1892 per motius de salut es retirà al camp i pintà Vilamajor i Argentona, fent molts apunts i dibuixos. Va morir l'hivern de 1894.
Per més informació clica a sobre del títol
Està considerat l'artista més important del corrent realista en el nostre país, moviment que s'originà a França i que en l'àmbit pictòric aportà personalitats tan radicals com Courbet o Daumier que, ben aviat, es rebel·laren contra els cànons estètics establerts aleshores, dominats pels ideals romàntics i neoclàssics. L'aparició del Realisme suposà una pèrdua d'interès pel passat clàssic i la mirada es fixà en el present, un nou món modern que es volia reflectir plasmant els costums, les idees i els aspectes de l'època.
També hi ha nombrosos quadres en què Martí Alsina retratà la nostra riera, quan encara anava plena d'aigua. Així doncs, fins al final de la seva vida en Martí Alsina va freqüentar Argentona i en els darrers anys de la seva existència es va instal·lar a Can Castells, una de les masies que es troben a l'altra banda de la riera. Diverses fonts biogràfiques sobre el pintor certifiquen que l'any 1892 per motius de salut es retirà al camp i pintà Vilamajor i Argentona, fent molts apunts i dibuixos. Va morir l'hivern de 1894.
Per més informació clica a sobre del títol
Josep de Calassanç Abadal
Igualment, en sentit d'homenatge,ens és grat de deixar constància de la figura il·lustre de Josep de Calassanç Abadal i Casalins, que, si bé en el camp extens del seu art volgué passar anònimament, no ho féu quant al servei a la ciutat per la seva activa participació en la política, fins al punt que pot considerar-se el degà de la democràcia mataronina.
Per les seves condicions rellevants ocupà càrrecs de responsabilitat i fou alcalde de la ciutat. Morí el dia 30 d'agost de l'any 1878 al poble de Vilamajor, on havia anat per tal de recuperar la salut. Deixà l'esposa i només tres dels seus nou fills, Josepa i Francesca, menors d'edat, i Anna, casada amb Josep Escobet i Serrapinyana, tipògraf, que també tingué una impremta al carrer de Sant Josep, número 34. La pèrdua de tan il·lustre personalitat fou profundament sentida pels mataronins, demostrada amb manifestacions de condol i amb l'ofrena de corones per part de corporacions i entitats de la població (12). Creiem també que posteriormient es compliria la voluntat del difunt, expressada én son testament datat a Mataró el 23 d'octubre de 1869, en el qual ordenava que les seves restes fossin sepultades al nínxol propi,
del cementiri de Mataró.
Per més informació cliqueu sobre el títol
Per les seves condicions rellevants ocupà càrrecs de responsabilitat i fou alcalde de la ciutat. Morí el dia 30 d'agost de l'any 1878 al poble de Vilamajor, on havia anat per tal de recuperar la salut. Deixà l'esposa i només tres dels seus nou fills, Josepa i Francesca, menors d'edat, i Anna, casada amb Josep Escobet i Serrapinyana, tipògraf, que també tingué una impremta al carrer de Sant Josep, número 34. La pèrdua de tan il·lustre personalitat fou profundament sentida pels mataronins, demostrada amb manifestacions de condol i amb l'ofrena de corones per part de corporacions i entitats de la població (12). Creiem també que posteriormient es compliria la voluntat del difunt, expressada én son testament datat a Mataró el 23 d'octubre de 1869, en el qual ordenava que les seves restes fossin sepultades al nínxol propi,
del cementiri de Mataró.
Per més informació cliqueu sobre el títol
La família Bofarull
MAGÍ BOFARULL i CARBONELL (Mataró, 1764-1845), fill hereu del fundador de la nissaga mataronina, eixampla de manera contundent el patrimoni familiar. El veiem comprar cases, terres, deixar diners a interès, participar en vaixells de comerç i vendre de tot: cera, teixits, vi, licors, mitges, paper, etc. Fins a tenir un patrimoni format per vint-i-cinc cases i trenta-una peces de terra sembrades de vinya a l'entorn de Mataró, una heretat amb masos i terres a Vilamajor, gran quantitat de censos i censals i una fàbrica de vels.
L'any 1835 compra terres a Vilamajor provinents de l'herència de la família Margenat; per cert que tres anys després rebaixa els censos als arrendataris quan li demanen atesa la miserabilitat del temps en què vivim. L'any 1836 compra diverses propietats a Sant Joan de Sanata i Sant Pere de Vilamajor, per un total d'11 quarteres; i, amb una aportació de 180.000 rals, participa junt amb Fernando Sala en la societat mercantil per fer anar la casa de comerç radicada a Alacant Fernando Sala y Companía, negoci que funciona fins al 1850.
Quant a béns immobles: 15 jornals de vinya, que compra el seu pare Magí (notari Fins 1810); 1 quartera al Pla d'en Boet de sembradura (Poy 1826); 3 quarteres de bosc a Sant Joan de Sanata (Torner 1843); 12 jornals erms a Cirera (Simón 1843); 5 quarteres de vinya a Sant Antoni de Vilamajor (Poy 1844); edifici i horts al carrer del Mas Creus (Simón, 1828); heretat que comprèn els masos Daviu i Puigderròs i les terres; i una casa de dos cossos al poble de Sant Antoni de Vilamajor, amb terres (Poy, 1836). També diversos censos i censals, les resultes de l'interès de Magí a la societat de comerç Fernando Sala y Cia, les resultes de diversos negocis que consten als llibres, vàries accions en diverses mines a Catalunya, a Múrcia i Andalusia, la majoria de les quals eren abandonades, els interessos encara per liquidar en la societat Germans Bofarull i Carbonell i 4.419 lliures en diner en efectiu.
GASPAR BOFARULL i CARBONELL (Mataró, 1814-1885), que es casa a Mataró l'any 1839 amb Manuela Palau i Català (Mataró,1818-1880), filla de Josep i Manuela. Tenen els següents fills: Encarnació (Mataró,1840-1876), primera muller de Terenci Thos; Joan (Mataró, 1842-1891); Carme(Mataró, 1843-1863); Josep (Mataró, 1845-1880), llicenciat en filosofia i lletres,rector de Sant Martí de Provençals, el 1865 obté el benefici de Sant Abdó i Sant Senén de Santa Maria de Mataró, mestre a l'escola de la Joventut Catòlica, el 1876 obté la càtedra de Psicologia i Lògica del Seminari de Barcelona però una malaltia no li permet exercir; Concepció (Mataró, 1849-1937), monja de les Missioneres de la Sagrada Concepció, l'any 1893 esdevé superiora de Sant Josep de Mataró; i Manuel (Mataró, 1851-Madrid, 1929).
Gaspar era una peça més dins l'entramat de les activitats comercials i industrials de la família, però tenia especial cura dels negocis de Cartagena, on viatjava sovint per seguir-los de prop. Hereta els béns de la família en morir sense fills el seu germà Josep, i als anys vuitanta tenia les següents propietats: la casa del carrer d'Argentona amb cotxera i tartana de cavalls; disset cases a Mataró; el mas Serra al lloc de Cirera amb 79 quarteres de terreny; el mas Mitjana al lloc de Vera amb 46 quarteres de terreny; una casa al carrer Camp del Puig a Sant Antoni de Vilamajor; a Llinàs del Vallès el mas Puig de Ros, el mas Tabola, i el mas Daviu, amb 164 quarteres de terreny. Altres propietats agrícoles a Mataró, Argentona i Vilamajor amb un total de 53 quarteres de terreny. A Barcelona la meitat d'una fàbrica al carrer Arc del Teatre, comprada l'any 1866. A Cartagena una casa al carrer del Carme, una altra al carrer de Jabonerías, una altra al carrer de Balcones Azules, un magatzem al carrer de Sant Ferran, un altre al Camino Real i un altre al carrer del Almacén. A València la meitat de la fàbrica Fundición Primitiva Valenciana situada al carrer de Sant Vicenç. El seu patrimoni també el formaven més de 100.000 ptes. en crèdits, molts censos en blat i diners i altres interesos de diversa natura.
JOAN DE BOFARULL i DE PALAU (Mataró, 1842-1891), fill de Gaspar i hereu del patrimoni dels Bofarull, es casa l'any 1867 amb Maria Dolors de Franch i de Pareja (Barcelona, 1847-Caldetes, 1919), filla d'Antoni de Franch i Font, advocat de Cardona, i de Maria de Pareja i Feijóo, de Sanlúcar de Barrameda.
En els capítols matrimonials Joan rep del seu pare quatre cases i tres peces de
terreny a Mataró, la meitat d'una fàbrica a Barcelona, tres peces de terreny a Vilamajor, i dues més a Sant Joan de Sanata, i el pare d'ella aporta 28.000 escuts.
La seva activitat econòmica no té el nervi ni la decisió de les generacions anteriors dels Bofarull, i es dedica a viure de l'administració prudent del seu important patrimoni.
Els fills de la parella varen ser: Manuel (Mataró, 1868-1906); Amàlia (Mataró,
1872-1919); Montserrat (Mataró, 1878-?), casada amb Joan de Palau, president de la Lliga Catalana a Mataró, i germà d'Antoni de Palau, alcalde de la Dictadura; Josep Maria (Mataró, 1881-1914), que es casa l'any 1908 amb Teresa Tous i Forcada (Barcelona) i és baró de Ribelles. Fills que moren petits són Antoni (1871-1880), Joan Bautista (1874-1875) i Maria Carme (1876).
Si vols saber-ne més clica sobre el títol
L'any 1835 compra terres a Vilamajor provinents de l'herència de la família Margenat; per cert que tres anys després rebaixa els censos als arrendataris quan li demanen atesa la miserabilitat del temps en què vivim. L'any 1836 compra diverses propietats a Sant Joan de Sanata i Sant Pere de Vilamajor, per un total d'11 quarteres; i, amb una aportació de 180.000 rals, participa junt amb Fernando Sala en la societat mercantil per fer anar la casa de comerç radicada a Alacant Fernando Sala y Companía, negoci que funciona fins al 1850.
Quant a béns immobles: 15 jornals de vinya, que compra el seu pare Magí (notari Fins 1810); 1 quartera al Pla d'en Boet de sembradura (Poy 1826); 3 quarteres de bosc a Sant Joan de Sanata (Torner 1843); 12 jornals erms a Cirera (Simón 1843); 5 quarteres de vinya a Sant Antoni de Vilamajor (Poy 1844); edifici i horts al carrer del Mas Creus (Simón, 1828); heretat que comprèn els masos Daviu i Puigderròs i les terres; i una casa de dos cossos al poble de Sant Antoni de Vilamajor, amb terres (Poy, 1836). També diversos censos i censals, les resultes de l'interès de Magí a la societat de comerç Fernando Sala y Cia, les resultes de diversos negocis que consten als llibres, vàries accions en diverses mines a Catalunya, a Múrcia i Andalusia, la majoria de les quals eren abandonades, els interessos encara per liquidar en la societat Germans Bofarull i Carbonell i 4.419 lliures en diner en efectiu.
GASPAR BOFARULL i CARBONELL (Mataró, 1814-1885), que es casa a Mataró l'any 1839 amb Manuela Palau i Català (Mataró,1818-1880), filla de Josep i Manuela. Tenen els següents fills: Encarnació (Mataró,1840-1876), primera muller de Terenci Thos; Joan (Mataró, 1842-1891); Carme(Mataró, 1843-1863); Josep (Mataró, 1845-1880), llicenciat en filosofia i lletres,rector de Sant Martí de Provençals, el 1865 obté el benefici de Sant Abdó i Sant Senén de Santa Maria de Mataró, mestre a l'escola de la Joventut Catòlica, el 1876 obté la càtedra de Psicologia i Lògica del Seminari de Barcelona però una malaltia no li permet exercir; Concepció (Mataró, 1849-1937), monja de les Missioneres de la Sagrada Concepció, l'any 1893 esdevé superiora de Sant Josep de Mataró; i Manuel (Mataró, 1851-Madrid, 1929).
Gaspar era una peça més dins l'entramat de les activitats comercials i industrials de la família, però tenia especial cura dels negocis de Cartagena, on viatjava sovint per seguir-los de prop. Hereta els béns de la família en morir sense fills el seu germà Josep, i als anys vuitanta tenia les següents propietats: la casa del carrer d'Argentona amb cotxera i tartana de cavalls; disset cases a Mataró; el mas Serra al lloc de Cirera amb 79 quarteres de terreny; el mas Mitjana al lloc de Vera amb 46 quarteres de terreny; una casa al carrer Camp del Puig a Sant Antoni de Vilamajor; a Llinàs del Vallès el mas Puig de Ros, el mas Tabola, i el mas Daviu, amb 164 quarteres de terreny. Altres propietats agrícoles a Mataró, Argentona i Vilamajor amb un total de 53 quarteres de terreny. A Barcelona la meitat d'una fàbrica al carrer Arc del Teatre, comprada l'any 1866. A Cartagena una casa al carrer del Carme, una altra al carrer de Jabonerías, una altra al carrer de Balcones Azules, un magatzem al carrer de Sant Ferran, un altre al Camino Real i un altre al carrer del Almacén. A València la meitat de la fàbrica Fundición Primitiva Valenciana situada al carrer de Sant Vicenç. El seu patrimoni també el formaven més de 100.000 ptes. en crèdits, molts censos en blat i diners i altres interesos de diversa natura.
JOAN DE BOFARULL i DE PALAU (Mataró, 1842-1891), fill de Gaspar i hereu del patrimoni dels Bofarull, es casa l'any 1867 amb Maria Dolors de Franch i de Pareja (Barcelona, 1847-Caldetes, 1919), filla d'Antoni de Franch i Font, advocat de Cardona, i de Maria de Pareja i Feijóo, de Sanlúcar de Barrameda.
En els capítols matrimonials Joan rep del seu pare quatre cases i tres peces de
terreny a Mataró, la meitat d'una fàbrica a Barcelona, tres peces de terreny a Vilamajor, i dues més a Sant Joan de Sanata, i el pare d'ella aporta 28.000 escuts.
La seva activitat econòmica no té el nervi ni la decisió de les generacions anteriors dels Bofarull, i es dedica a viure de l'administració prudent del seu important patrimoni.
Els fills de la parella varen ser: Manuel (Mataró, 1868-1906); Amàlia (Mataró,
1872-1919); Montserrat (Mataró, 1878-?), casada amb Joan de Palau, president de la Lliga Catalana a Mataró, i germà d'Antoni de Palau, alcalde de la Dictadura; Josep Maria (Mataró, 1881-1914), que es casa l'any 1908 amb Teresa Tous i Forcada (Barcelona) i és baró de Ribelles. Fills que moren petits són Antoni (1871-1880), Joan Bautista (1874-1875) i Maria Carme (1876).
Si vols saber-ne més clica sobre el títol
dilluns, de gener 25, 2010
Donació d'una propietària de Vila-Rasa a l'any 1093
El 16 de juliol de 1093 Trudgarda fa donació a favor de la Canònica de la Santa Creu i Santa Eulàlia de la Seu de Barcelona d’un mas amb la terra que l’envolta i arbres de diverses classes, situat a la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, a Vila-rasa.
És interessant per què surten alguns topònims avui encara existents com Vila-Rasa, veïnat de Sant Antoni de Vilamajor, el que demostra com d'antic era el poblament d'aquesta zona. Una teoria de l'origen del topònim és que dit lloc fou "arrassat" ens temps pretèrits (no es sap per si per causes naturals -inundacions-o per efecte de l'home -ràtzis sarraïnes o altres revoltes-). Tingueu en compte que a Sant Pere també existeix un sinònim com és "Derrocada". Un causa plausible seria que les zones més properes als hàbitats concentrats (Sant Pere i Sant Antoni) eren els llocs més susceptibles de ser atacats i destruits.
Un altre topònim és "Crosa" el qual no he pogut identificar amb cap topònim actual
També apareixen noms comuns com Seniofred (seniofredus) , o Guadall Seniofred (guadalli Seniofredi) atès que el seu fill té un alou al costat de les propietats de Trudgarda. Guadall és un cognom molt comú a les nostres contrades com Can Gol de Vila-Rasa, Can Gol de la Torre, Can Pungol... (recomano visitar la pàgina web dels Guadall clicant AQUÍ
Malauradament el meu llatí és de l'institut i el tinc molt rovellat però entenc que la tal Trudgarda està casada amb Seniofred amb el que té un fill que es diu Bonifaci (bonefilii)
Si voleu veure la donació completa clica AQUÍ
Prego que si algun dels lectors es docto en llatí i te temps i ganes de fer la traducció, me la faci arrivar a través de l'apartat de "comentaris".
És interessant per què surten alguns topònims avui encara existents com Vila-Rasa, veïnat de Sant Antoni de Vilamajor, el que demostra com d'antic era el poblament d'aquesta zona. Una teoria de l'origen del topònim és que dit lloc fou "arrassat" ens temps pretèrits (no es sap per si per causes naturals -inundacions-o per efecte de l'home -ràtzis sarraïnes o altres revoltes-). Tingueu en compte que a Sant Pere també existeix un sinònim com és "Derrocada". Un causa plausible seria que les zones més properes als hàbitats concentrats (Sant Pere i Sant Antoni) eren els llocs més susceptibles de ser atacats i destruits.
Un altre topònim és "Crosa" el qual no he pogut identificar amb cap topònim actual
També apareixen noms comuns com Seniofred (seniofredus) , o Guadall Seniofred (guadalli Seniofredi) atès que el seu fill té un alou al costat de les propietats de Trudgarda. Guadall és un cognom molt comú a les nostres contrades com Can Gol de Vila-Rasa, Can Gol de la Torre, Can Pungol... (recomano visitar la pàgina web dels Guadall clicant AQUÍ
Malauradament el meu llatí és de l'institut i el tinc molt rovellat però entenc que la tal Trudgarda està casada amb Seniofred amb el que té un fill que es diu Bonifaci (bonefilii)
Si voleu veure la donació completa clica AQUÍ
Prego que si algun dels lectors es docto en llatí i te temps i ganes de fer la traducció, me la faci arrivar a través de l'apartat de "comentaris".
Una referència a Vilamajor de l'any 1251
1251, febrer 21. Lyon
El papa Inocenci IV confirma el testament i el primer codicil de Guillem de Montgrí, sacrista de Girona (i senyor d'Eivissa i Formentera), fets en 1246 i 1249, respectivament, que es transcriuen complets
Arxiu Històric Nacional. Madrid. Còdex L 1398, ff. 4r-6r
Transcripció efectuada per Mn. Francesc Xavier Torres Peters (Arxiu Històric de la Pabordia d'Eivissa) i lliurada a l'Arxiu Virtual el 29-XII-2008.
"... Ego, Bernardus de Pennaforti, Gerundensis canonicus, testis, subscribo. Ego, G. de Vilamaioris, testis, subscribo. A. de Cassiano, testis huius rei, subscribo. Ego, R. de Villanova, publicus tabellio Terracone, hoc scripsi, mandato magistri G. eiusdem notarii, cum suprascripto et emendato in secunda linea, ubi dicitur in ecclesia, die et anno prefixis."
El papa Inocenci IV confirma el testament i el primer codicil de Guillem de Montgrí, sacrista de Girona (i senyor d'Eivissa i Formentera), fets en 1246 i 1249, respectivament, que es transcriuen complets
Arxiu Històric Nacional. Madrid. Còdex L 1398, ff. 4r-6r
Transcripció efectuada per Mn. Francesc Xavier Torres Peters (Arxiu Històric de la Pabordia d'Eivissa) i lliurada a l'Arxiu Virtual el 29-XII-2008.
"... Ego, Bernardus de Pennaforti, Gerundensis canonicus, testis, subscribo. Ego, G. de Vilamaioris, testis, subscribo. A. de Cassiano, testis huius rei, subscribo. Ego, R. de Villanova, publicus tabellio Terracone, hoc scripsi, mandato magistri G. eiusdem notarii, cum suprascripto et emendato in secunda linea, ubi dicitur in ecclesia, die et anno prefixis."
diumenge, de gener 24, 2010
Projecte d'instal·lació de diverses indústries a Sant Pere de Vilamajor
El 10 de juny de 1900 es presenta a l'ajuntament de Sant Pere dos projectes d'aprofitament de les aigües de la Tordera:
1. El presentat per en Ramon Tapias consistent en fer una fàbrica de teixits i filats al molí d'en Barrina, una fàbrica de serrar i una central hidroelèctrica. Es tractaria d'aprofitar el màxim els salts d'aigua per generar l'energia suficient per fer funcionar les tres activitats. Argumenta que es generaria molta ma d'obr: obrers per la fàbrica i llenyataires per extreure la fusta dels boscos.
2. El presentat per en Domingo Sert que ofereix millorar els salts d'aigua de la Farga d'en Bachs al molí d'en Illa i a la mateixa fàbrica de cotó a més de fer salts d'aigua entre el molí de Can Illa i el sot de les Agules.
Com el segon projecte és millor que el primer, decideixen donar-li suport encara que no poden donar-li el seu vist-i-plau atès que es localitza fora dels límits municipals.
En el mapa veiem en color morat els límits del terme municipal. Les línees de color blau marí indiquen Can Barrina i el Molí de les Illes.
Informació estreta de les actes de l'ajuntament de l'any 1900
1. El presentat per en Ramon Tapias consistent en fer una fàbrica de teixits i filats al molí d'en Barrina, una fàbrica de serrar i una central hidroelèctrica. Es tractaria d'aprofitar el màxim els salts d'aigua per generar l'energia suficient per fer funcionar les tres activitats. Argumenta que es generaria molta ma d'obr: obrers per la fàbrica i llenyataires per extreure la fusta dels boscos.
2. El presentat per en Domingo Sert que ofereix millorar els salts d'aigua de la Farga d'en Bachs al molí d'en Illa i a la mateixa fàbrica de cotó a més de fer salts d'aigua entre el molí de Can Illa i el sot de les Agules.
Com el segon projecte és millor que el primer, decideixen donar-li suport encara que no poden donar-li el seu vist-i-plau atès que es localitza fora dels límits municipals.
En el mapa veiem en color morat els límits del terme municipal. Les línees de color blau marí indiquen Can Barrina i el Molí de les Illes.
Informació estreta de les actes de l'ajuntament de l'any 1900
El servei sanitari a Vilamajor al 1900. El cas del metge-alcalde Ignasi Canut i Ferrer
A finals del segle XX no existia un servei sanitari en condicions a Sant Pere de Vilamajor. A diferència d'ara, la sanitat no era gratuïta de tal manera que quan hom estava malalt i volia anar al metge, sabia que havia de pagar pels serveis prestats. Evidentment, les economies menys fortes només anaven al metge en cas d'extrema necessitat. Els pobres senzillament no podien accedir als serveis mèdics.
Però tant important com tenir diners era tenir un metge aprop. No servei de res tenir diners sinó hi ha la possibilitat d'aconseguir un servei mèdic en un temps mitjanament ràpid. Però, qui vol venir a un poble aïllat, lluny i on la majoria de la població viu en cases diseminades per un extens municipi? Doncs, pocs, molt pocs. Principalment metges acabats de sortir de la facultat i que necessiten imperiosament els diners per la seva subsistència. Malgrat tot, no hi havien masses candidats el que obligava a cercar metges de poblacions properes.
Per solucionar-ho, l'ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, com la resta de coorporacions municipals, contractava un metge per un temps determinat. Les condicions eren simples: a canvi del monopoli sanitari (gairabé per obligació atès que no hi havia cap altre opció) que el garanteix una clientela, el metge es compromet a donar servei a tots aquells que li reclamin assistència dins del terme municipal, sigui on sigui i qualsevol dia i hora. A canvi cobrarà pels serveis donats directament de la família o persona malalta (tarifes condicionades i més o menys estipulades). En cas que el malalt no pogués pagar l'ajuntament es feia càrrec de les despeses sempre que estigués catalogat com a pobre (sembla ser que hi havia un llistat). En cas que el metge no pogués assistir haurà de nomenar un substitut en qui delegar les seves funcions.
Que significava tot plegat? Doncs que el metge d'un poble, a part d'assolir un prestigi a l'alçada del mossén, càrrecs polítics o families benestants, tenia garantit uns ingressos. Com a contrapartida el metge de Vilamajor necessitava desplaçar-se continuament d'un a altre casa salvant enormes distàncies. Com eren normalment metges sense gaire recursos, no disposaven de transport, o sigui, que les visites les feia caminant (sempre hi ha excepcions)
Un exemple clarificador i significatiu l'he localitzat en el llibre d'actes de l'ajuntament de l'any 1900. Veient-lo.
El metge titular de Sant Pere de Vilamajor, Ignasi Canut i Ferrer (curiosament fou l'alcalde de Cardedeu entre 1895-1901), renuncia adduint que Sant Pere li queda molt lluny atès que ell viu a Cardedeu. Però els regidors sospiten que hi ha un altra raó. Com entre les seves funcions es trobava la de donar auxili als pobres del poble, l'ajuntament va requerir els seus serveis per què donés assistència a l'ermità de Sant Elies el qual es trobava molt malalt i el qual era pobre. El metge no va anar al·legant que estava malalt sense presentar cap substitut (el consistori sospita aque la veritable raó era la llunyania de l'ermita). L'ajuntament es va veure amb l'obligació de requerir els serveis del metge de Sant Antoni, en Josep Surinach. No va arribà a temps i l'ermità va morir.
Posteriorment en Canut i Ferrer va reclamar els diners pels serveis prestats a l'ajuntament (suposadament dels originats al llarg de l'any 1899) que és el que es discuteix a la reunió consistorial del 30 de desembre de 1899. S'acorda no donar-li res.
Però tant important com tenir diners era tenir un metge aprop. No servei de res tenir diners sinó hi ha la possibilitat d'aconseguir un servei mèdic en un temps mitjanament ràpid. Però, qui vol venir a un poble aïllat, lluny i on la majoria de la població viu en cases diseminades per un extens municipi? Doncs, pocs, molt pocs. Principalment metges acabats de sortir de la facultat i que necessiten imperiosament els diners per la seva subsistència. Malgrat tot, no hi havien masses candidats el que obligava a cercar metges de poblacions properes.
Per solucionar-ho, l'ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, com la resta de coorporacions municipals, contractava un metge per un temps determinat. Les condicions eren simples: a canvi del monopoli sanitari (gairabé per obligació atès que no hi havia cap altre opció) que el garanteix una clientela, el metge es compromet a donar servei a tots aquells que li reclamin assistència dins del terme municipal, sigui on sigui i qualsevol dia i hora. A canvi cobrarà pels serveis donats directament de la família o persona malalta (tarifes condicionades i més o menys estipulades). En cas que el malalt no pogués pagar l'ajuntament es feia càrrec de les despeses sempre que estigués catalogat com a pobre (sembla ser que hi havia un llistat). En cas que el metge no pogués assistir haurà de nomenar un substitut en qui delegar les seves funcions.
Que significava tot plegat? Doncs que el metge d'un poble, a part d'assolir un prestigi a l'alçada del mossén, càrrecs polítics o families benestants, tenia garantit uns ingressos. Com a contrapartida el metge de Vilamajor necessitava desplaçar-se continuament d'un a altre casa salvant enormes distàncies. Com eren normalment metges sense gaire recursos, no disposaven de transport, o sigui, que les visites les feia caminant (sempre hi ha excepcions)
Un exemple clarificador i significatiu l'he localitzat en el llibre d'actes de l'ajuntament de l'any 1900. Veient-lo.
El metge titular de Sant Pere de Vilamajor, Ignasi Canut i Ferrer (curiosament fou l'alcalde de Cardedeu entre 1895-1901), renuncia adduint que Sant Pere li queda molt lluny atès que ell viu a Cardedeu. Però els regidors sospiten que hi ha un altra raó. Com entre les seves funcions es trobava la de donar auxili als pobres del poble, l'ajuntament va requerir els seus serveis per què donés assistència a l'ermità de Sant Elies el qual es trobava molt malalt i el qual era pobre. El metge no va anar al·legant que estava malalt sense presentar cap substitut (el consistori sospita aque la veritable raó era la llunyania de l'ermita). L'ajuntament es va veure amb l'obligació de requerir els serveis del metge de Sant Antoni, en Josep Surinach. No va arribà a temps i l'ermità va morir.
Posteriorment en Canut i Ferrer va reclamar els diners pels serveis prestats a l'ajuntament (suposadament dels originats al llarg de l'any 1899) que és el que es discuteix a la reunió consistorial del 30 de desembre de 1899. S'acorda no donar-li res.
Jaume Bofill
Dirigent de la Classe Obrera dels Teixidors de Vilamajor (dita també Vilanova de Vilamajor i Sant Antoni de Vilamajor). Un dels signants de la carta dirigida al governador civil de Barcelona (11 de maig de 1855) expressant-li l'adhesió obrera al govern liberal.
dimecres, de gener 20, 2010
La Fàbrica
Encara no hi ha cap estudi realitzat sobre l'origen del local municipal anomenat "La Fàbrica". Es sap que es tractava d'una fàbrica tèxtil de la qual es té coneixement de la seva existència l'any 1794 tal com consta en el llibre :
Jaume TORRAS, “Especialización agrícola e industria rural en Cataluña en el siglo XVIII”, Revista de Historia Económica, 3, II (1984).
Esperem que en un futur no massa llunyà hagi un estudi en profunditat sobre "la Fàbrica" que ens permeti aclarir totes les qüestions que més d'un vilamajorenc/ca s'ha preguntat
Jaume TORRAS, “Especialización agrícola e industria rural en Cataluña en el siglo XVIII”, Revista de Historia Económica, 3, II (1984).
Esperem que en un futur no massa llunyà hagi un estudi en profunditat sobre "la Fàbrica" que ens permeti aclarir totes les qüestions que més d'un vilamajorenc/ca s'ha preguntat
dimarts, de gener 19, 2010
L'origen de l'escut de Catalunya es troba a Vilamajor?
Hom sap que l’escut de Catalunya es troba format per “quatre barres vermelles sobre un fons de color groc”. El que no tothom té coneixement és quin és el seu origen.
Primer aclariment: des del punt de vista heràldic l’escut no es troba format per “quatre barres” sinó per “quatre pals”. Una barra té sentit horitzontal mentre que un pal té sentit vertical. Per tant és inapropiat dir “les quatre barres vermelles” essent correcte “els quatre pals vermells”.
Segon aclariment: diu la llegenda que els “quatre pals” foren els quatre dits tacats de sang del rei franc Carles el Calb sobre l’escut d’or de Guifré el Pelós com a recompensa per haver lluitat valentament. L’ historiador Martí de Riquer atribueix la llegenda a l’historiador valencià Pere Antoni Beuter la qual la va incorporar a la seva obra “Cronica general de España” de l’any 1555. La llegenda no és certa atès que els blasons als escuts es van introduir a partir del segle XII per diferenciar als cavallers que actuaven en els tornejos.
Així doncs, quin és l’origen de l’escut? La primera referència que trobem és un segell del comte de Barcelona i rei d’Aragó Ramon Berenguer IV (114-1162) on apareixen les “quatre barres o pals” sense colorar i el qual es converteix en l’emblema o símbol de la casa comtal barcelonina i de la monarquia aragonesa. Segons Martí de Riquer el seu origen podria esdevenir per les relacions que mantenia amb el ducat de Provença (la mare de Ramon Berenguer IV era Dolça de Provença), el qual té un escut amb els quatre pals vermells.
Qui diu que l’escut no podria haver estat “dissenyat” en una de les estades del rei al palau comtal de Vilamajor? Ningú, però atès que tot el que referència a l’origen de l’escut es mou en el món de les hipòtesi i de les llegendes, per què no ho podem creure’ns l’afirmació?.
Vilamajorencs i vilamajorenques, el nostre poble potser ha estat el bressol d’un dels signes d’identitat més característics de Catalunya: la senyera de les quatre barres.
Primer aclariment: des del punt de vista heràldic l’escut no es troba format per “quatre barres” sinó per “quatre pals”. Una barra té sentit horitzontal mentre que un pal té sentit vertical. Per tant és inapropiat dir “les quatre barres vermelles” essent correcte “els quatre pals vermells”.
Segon aclariment: diu la llegenda que els “quatre pals” foren els quatre dits tacats de sang del rei franc Carles el Calb sobre l’escut d’or de Guifré el Pelós com a recompensa per haver lluitat valentament. L’ historiador Martí de Riquer atribueix la llegenda a l’historiador valencià Pere Antoni Beuter la qual la va incorporar a la seva obra “Cronica general de España” de l’any 1555. La llegenda no és certa atès que els blasons als escuts es van introduir a partir del segle XII per diferenciar als cavallers que actuaven en els tornejos.
Així doncs, quin és l’origen de l’escut? La primera referència que trobem és un segell del comte de Barcelona i rei d’Aragó Ramon Berenguer IV (114-1162) on apareixen les “quatre barres o pals” sense colorar i el qual es converteix en l’emblema o símbol de la casa comtal barcelonina i de la monarquia aragonesa. Segons Martí de Riquer el seu origen podria esdevenir per les relacions que mantenia amb el ducat de Provença (la mare de Ramon Berenguer IV era Dolça de Provença), el qual té un escut amb els quatre pals vermells.
Qui diu que l’escut no podria haver estat “dissenyat” en una de les estades del rei al palau comtal de Vilamajor? Ningú, però atès que tot el que referència a l’origen de l’escut es mou en el món de les hipòtesi i de les llegendes, per què no ho podem creure’ns l’afirmació?.
Vilamajorencs i vilamajorenques, el nostre poble potser ha estat el bressol d’un dels signes d’identitat més característics de Catalunya: la senyera de les quatre barres.
dijous, de gener 14, 2010
Joan Canals, el bandoler Negre Canals
Joan Canals Llinars de Vallés Segle XVI- ?segle XVII.
Bandoler anomenat el Negre Canals Forma part de la banda de Perot lo Lladre. Era parent de dos deseners de la unió de Vilamajor, la qual cosa li permetia d'actuar amb més impunitat. Fou detingut l'any 1610-1611 junt amb la colla de Rocaguinarda. De ben segur aniria també a Nàpols.
Un desener era un cap d'una desena en el sometent o en les milícies de les ciutats catalanes abans dels decrets de Nova Planta (1707-16)
Bandoler anomenat el Negre Canals Forma part de la banda de Perot lo Lladre. Era parent de dos deseners de la unió de Vilamajor, la qual cosa li permetia d'actuar amb més impunitat. Fou detingut l'any 1610-1611 junt amb la colla de Rocaguinarda. De ben segur aniria també a Nàpols.
Un desener era un cap d'una desena en el sometent o en les milícies de les ciutats catalanes abans dels decrets de Nova Planta (1707-16)
Juan Prim
Juan Prim y Prats (Reus, 16 de diciembre de 1814 - Madrid, 30 de diciembre de 1870), conde de Reus y vizconde del Bruch, fue un militar y político progresista del siglo XIX que llegó a ser Presidente del Consejo de Ministros de España. En su vida militar participó en la Primera Guerra Carlista y en la Guerra de África, donde mostró relevantes dotes de valor y temeridad. Tras la Revolución de 1868 se convirtió en uno de los hombres más influyentes en la España del momento, patrocinando la entronización de la Casa de Saboya en la persona de Amadeo I. Murió asesinado poco después
Prim fue ascendido a teniente por las victorias obtenidas sobre partidas carlistas, durante la llamada Guerra de los siete años. Al frente de una compañía tomó Vilamajor del Vallés defendida por fuerzas carlistas superiores, y resultó herido.
Nuevas acciones victoriosas le promovieron a capitán. La toma de San Miguel de Sarradell, donde capturó personalmente la bandera del cuarto batallón carlista de Cataluña, hizo que se le concediera la Cruz Laureada de San Fernando de primera clase. Seguidamente asaltó Solsona y logró escalar personalmente el fuerte abriendo las puertas, acción por la que fue ascendido a comandante.
Nuevas muestras de valor y arrojo extraordinarios eran objeto de comentario en todo el país; sus propios soldados le aclamaban. Por una acción extraordinaria en Àger se le ascendió a mayor de batallón y se le encargó el mando en la zona de la línea de Solsona-Castellvell, por la cual pasaban los convoyes de aprovisionamiento carlista. En los combates que sostuvo perdió varias veces el caballo y él mismo resultó herido más de una vez, ganando otra cruz de San Fernando y el grado de coronel.
Al terminar la guerra tenía 26 años, había tomado parte en 35 acciones, conseguido todos los grados en el campo de batalla y su nombre era ya un símbolo de valor
Informació estreta del blog Aldaye10
Prim fue ascendido a teniente por las victorias obtenidas sobre partidas carlistas, durante la llamada Guerra de los siete años. Al frente de una compañía tomó Vilamajor del Vallés defendida por fuerzas carlistas superiores, y resultó herido.
Nuevas acciones victoriosas le promovieron a capitán. La toma de San Miguel de Sarradell, donde capturó personalmente la bandera del cuarto batallón carlista de Cataluña, hizo que se le concediera la Cruz Laureada de San Fernando de primera clase. Seguidamente asaltó Solsona y logró escalar personalmente el fuerte abriendo las puertas, acción por la que fue ascendido a comandante.
Nuevas muestras de valor y arrojo extraordinarios eran objeto de comentario en todo el país; sus propios soldados le aclamaban. Por una acción extraordinaria en Àger se le ascendió a mayor de batallón y se le encargó el mando en la zona de la línea de Solsona-Castellvell, por la cual pasaban los convoyes de aprovisionamiento carlista. En los combates que sostuvo perdió varias veces el caballo y él mismo resultó herido más de una vez, ganando otra cruz de San Fernando y el grado de coronel.
Al terminar la guerra tenía 26 años, había tomado parte en 35 acciones, conseguido todos los grados en el campo de batalla y su nombre era ya un símbolo de valor
Informació estreta del blog Aldaye10
Subscriure's a:
Missatges (Atom)