diumenge, de maig 28, 2017

El Comte del Montseny i Vilamajor.

El Comtat de Montseny és un títol nobiliari espanyol creat pel rei Alfons XIII en 1926 a favor de Josep Maria Milà i Camps en atenció a la seva gestió en la Presidència de la Diputació Provincial de Barcelona. La seva denominació es refereix al municipi de Montseny, al Vallès Oriental.

El va succeir el seu  fill Jose Luis Milà Sagnier, advocat de professió, pilot d’aviació i amant de l’esport en general. Fou membre del consell privat  de Joan de Borbó, l’avi de Felip VI, i durant la república es va veure obligat a exiliar-se  a Paris. Es va allistar en el bàndol franquista lluitant contra els republicans pilotant avions.

Es va casar amb Mercedes Mencos Bosch i tingueren sis fills: Mercedes (presentadora de televisió), Clementina, Reyes, José María, Lorenzo (periodista) i Inés.

El 2012 va morir deixant el títol per la seva primogènita, la Mercedes Milà la qual va renunciar  a favor del seu germà Josep Maria, convertint així en el III Comte del Montseny.

La família Milà va mantenir una estreta amistat amb la família Monteys Serra, una nissaga acomodada de Barcelona que tenia una segona residència a Sant Pere de Vilamajor, actualment el casal d’avis. Algunes vegades ambdues famílies varen coincidir a l’estiu a dita població.

Precisament, la família Monteys es va veure obligada a cedir una part de la casa on estiuejaven per allotjar a 12 refugiats provinents de Gijon. Va utilitzar tota la seva influència per evitar-ho, però el seu passat proper a les idees franquistes no li van ajudar. 

Bibliografia

Wikipedia


Arxiu Nacional de Catalunya

diumenge, de maig 14, 2017

Evolució del paisatge des de la darrere glaciació a Vilamajor



La darrere glaciació que va patir Catalunya va succeir fa 10.000 anys. En les primeres etapes postglacials es varen desenvolupar els boscos caducifolis, especialment a les zones més baixes del municipi. L’arbre predominant fou el roure martinenc. 

La conquesta antròpica del territori durant el període iber i romà va comportar la gradual substitució dels roures per les alzines i les pinedes a les zones menys humanitzades, i el garric allà on  la presència de l’home era més gran, formant les conegudes garrigues. La causa del canvi es deu a la millor adaptació que tenen aquestes espècies als sols pobres, producte de l’acció de la ramaderia i dels focs causats per l’home per guanyar terreny conreable.  

Durant l’edat mitja, la principal activitat econòmica fou l’agricultura i la ramaderia  la qual, a causa d’un augment demogràfic, es va expandir a base de destruir boscos. Es varen rompre enormes extensions de boscos amb l’objectiu d’aconseguir pastures  pels ramats, especialment a les zones més enlairades, i espai pels diferents tipus de conreu, especialment a les zones més baixes i planeres. La garriga va tenir la seva major expressivitat durant aquest període. 

Malgrat tot hagueren d’haver rouredes significatives a les zones més altes les quals varen donar nom a masies com Rovira al veïnat de Santa Susanna. El roure es va convertir en un arbre de vital importància a les zones altes del municipi atès que amb el seu fruit (el gla) s’alimentava al bestiar porcí, important en la dieta medieval. La diferències en èpoques pretèrites és que no naixia espontàniament sinó que era plantat per l’home. 

Posteriorment  amb l’ocupació massiva del bosc  al llarg dels segles XV fins al XX va provocar un descens important de la massa arbòria, restant només clapes boscoses d’espècies que creixen ràpidament en sòls molt pobres: les alzines i les pinedes. Cal afegir la introducció d’espècies d’arbres que donaven un rendiment econòmic, malgrat no ser autòctons de la zona: castanyers (aprofitament dels fruits), avetoses ( per la industria naviliera), fagedes (aprofitament de la fusta),etc. 

No fou fins a finals del segle XX i començament del segle XXI, que la conscienciació humana per la protecció dels boscos  que provocà un enormes creixement de les masses arbòries i la reaparició i expansió de les rouredes. Puc afirmar que hores d’ara el bosc es troba en la seva màxima expansió des de abans de l’època romana. 

Bibliografia

GORDI  i SERRAT, J; VILAGINES SEGURA, J. La evolución del paisaje forestal de  la llanura del Vallès (Barcelona) hasta el siglo XII. Actas de la II reunión Historia forestal. Cuadernos Sociedad espanyola de ciències forestales 16. Pag 167-172. 2003.