dilluns, de desembre 13, 2010

L'església de Sant Pere

La informació està extreta d'un altre bloc. Si vols veure l'original clica el títol


















Dimecres 24 de juny de 2.009, anàvem el Juan Navazo i Montero i l’Antonio Mora Vergés a Sant Pere de Vilamajor, als límits del Vallès Oriental i el Baix Montseny.


Sant Pere de Vilamajor és un municipi de la comarca del Vallès Oriental situat en el seu extrem més septentrional, a la vessant més meridional del Pla de La Calma. Amb un àrea de 35 km2 és un dels municipis més extensos de la comarca però alhora amb una de les densitats de població més baixes. Limita al sud amb Sant Antoni de Vilamajor, a l’est amb Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera i Fogars de Montclús, al nord amb Montseny i a l´oest amb Tagamanent, Cànoves i Samalús i Cardedeu. La principal via de comunicació és un ramal de la carretera BP-5107, que va de Llinars a Sant Llorenç Savall , passa per Sant Antoni de Vilamajor i dallà dóna accés als diversos nuclis habitats que conformen el municipi.


Algunes dades històriques de l’església de Sant Pere de Vilamajor.


Fou construïda entre el 1581 i el 1610, en un estil gòtic tardà amb elements renaixentistes.
Es va situar en el petit promontori on es trobava l’antic palau senyorial, situació excel·lent que la configura com una de les esglésies més esveltes de la comarca. Des de sempre ha estat dedicada a Sant Pere. Es van aprofitar les pedres d’aquest palau per poder fer l’església, deixant només la torre, com hem explicat abans. Es tracta d’una de les esglésies rurals més representatives de la diòcesi.


El govern del principat va prohibir als vilamajorencs, el 1553, que utilitzessin les restes del castell de Vilamajor si no ere per a la reconstrucció de l’església que s'edificà sobre el pati d'armes de l'antic castell.

Abans de la seva construcció hi havia una antiga esglesiola també dedicada a Sant Pere d'estil romànic. Estava situada al costat de l'església actual, dins del recinte del castell. En el moment de la consagració es va fer una processó de l'antiga esglesiola a l'actual per dur-li les imatges de l'antic temple.

© Antonio Mora Vergés

La Torre Roja

Aquesta informació està extreta d'un altre bloc. Si vols veure l'original clica el títol






Anàvem el Juan Navazo i Montero i l’Antonio Mora Vergés a Sant Pere de Vilamajor, als límits del Vallès Oriental i el Baix Montseny. Havíem de recollir imatges de la Torre Roja, i de la magnifica església de Sant Pere.

Quan a les dades històriques de la nostra destinació d’aquest mati de Sant Joan, trobem :

El castell de Vilamajor. A partir el segle XI els comtes de Barcelona construeixen el castell de Vilamajor, al servei de l’administració de la cort, alberg de nobles en les campanyes de França o intercanvis comercials. Textos documentals ens detallen la presència de grans torres, una gran sala amb pintures sarraïnes, fargues i molins. La llegenda diu que hi va néixer el rei Alfons I de Catalunya i es conserven albarans de les despeses que hi realitzava la reina Peronella d´Aragó.

El terratrèmol del 1448 va enderrocar gran part del Palau Comtal i la sagrera amb les seves muralles. El conjunt es conegut amb el nom de La Força (fortificació). L’església gòtica de Sant Pere, una de les més esveltes de la comarca, i les cases que l’envolten, foren reconstruïdes a partir de les pedres del antic castell comtal.





Actualment es conserven força restes del castell, sent-ne les més significatives part de les muralles i la torre mestra (actual campanar, conegut com a Torre Roja).


La Torre Roja es troba al nucli de La Força. És una imponent torre de 25 metres d´alçada i una planta quadrada de 5x5m. Està construida amb petits carreus de pedra rogenca que li donen un aspecte molt peculiar que li ha valgut el nom de "Torre Roja".




Actualment és el campanar de l’església de Sant Pere, però la torre és exempta, està separada de l’església. El motiu és que fou construïda per ser la torre d’homenatge - o mestra - del castell de Vilamajor. Es tracta d´una torre romànica (s. XI i XII), amb murs de 1´6 metres de gruix (objectiu defensiu).

Consta de tres pisos. La planta baixa és un petit habitacle (sense finestres). Al primer pis s´hi accedeix per una escala (amb graons molt desgastats) qe s´enfila per dins del mur. El primer pis tampoc té finestres. D´allà, s’enfilava per una escala de cargol fins al segon pis (el 1929 es substituí l´escala de cargol per una escala encastada a les pares interiors). El segon pis té finestres a les quatre parets, finestres dobles amb arcs geminats. Les columnetes i capitells de les finestres estan recuperats d´una edificació preromànica anterior. Mitjantçant una escala de fusta, hom pot enfilar-se al tercer pis on hi ha les campanes. També amb finestres a les quatre bandes. Al segle XVIII, es van engrandir les finestres nord i sud per encabir-hi les dues campanes grans. Al sostre del tercer pis hi ha un petit registre que accedeix al terrat.

El 1448 un fort terratrèmol va malmetre el castell de Vilamajor; però la torre Roja va romandre dempeus. Actualment encara marca les hores.

El terme del Castell de Vilamajor ocupava els termes actuals de Cardedeu, Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor. Al segle XVI, s’independitzà Cardedeu i, al segle XIX, Sant Antoni amb la parròquia de Sant Julià d´Alfou. Actualment, el terme encara comprèn Sant Pere i la parròquia de Santa Susanna.


© Antonio Mora Vergés

Santa Susanna de Vilamajor

Aquesta informació està extreta d'un altre bloc. Si vols veure l'original clica el títol














Deixàvem el vehicle abans del mas Samon, ens calcàvem les botes, ens posàvem el barret de palla, estiràvem els pals de treking, i començàvem a caminar, anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, el Joan Navazo i Montero, i l’Antonio Mora Vergés .

Saludàvem al masover del Samon, que ens farà saber que la Font Fresca te un bon cabal, continuarem pel costat del Villaró fins al mas Joan, i des d’allà baixarem fins a Santa Susanna.
La demarcació de Santa Susanna, que comprèn tot el sector N del terme a partir del turó de Sant Elies, és un país totalment montsenyenc i la seva feligresia, tota ella en cases de pagès isolades, s'estén pel vessant graonat que va del turó de Pi Novell (1 272 m d'altitud) a tocar de la Tordera, enfront de l'Illa i del gran hostal de Sant Roc. És un indret emboscat, amb grans alzinars i castanyedes fins a les parts més baixes. L'església parroquial de Santa Susanna es troba davant la Costa de Montseny, a la qual estigué unida tres segles, a 750 m d'altitud, en un antic replà d'erosió.

El lloc és documentat des del 1190 i la provisió parroquial era un dret dels domers de Vilamajor. El 1413 la parròquia tenia només 4 famílies (la de la rectoria, i els masos del Terrer, el Samont i Vallmanya). Aquest cens passà a cinc famílies el 1553. Aquesta escassetat de feligresia féu que el 1566 aquesta parròquia fos unida en qualitat d'annexa a la de Sant Esteve de la Costa; malgrat tot, continuà amb plens drets parroquials de terme i fonts baptismals.

L'església parroquial es féu nova a partir de l'any 1683, per tal com l'antiga es trobava sense volta i totalment ruïnosa. És un edifici d'una nau amb volta apuntada, capelles laterals i una sagristia a la part de migdia i un petit campanar a ponent, amb accés per l'exterior. El seu cens, que era d'uns 140 habitants el 1920, ara no arriba a 30 persones. L'església recuperà la seva independència parroquial entorn del 1870, però després del 1940 restà sense capellà i l'església es trobava darrerament molt abandonada amb les tombes del cementiri obertes, fins que va ésser restaurada l'any 1980. A l'ermita de Santa Susanna se celebra un aplec el 10 d'agost.

Té oberts els antics masos del Samont i el Terrer i algunes altres cases més modernes de la part baixa. Algunes cases són habitades temporalment a l'estiu per gent que vol fruir de la pau i els amples horitzons vers el massís de les Agudes i el turó de l'Home, que s'albiren des de la seva privilegiada situació.

Trobem a la pàgina de l’ajuntament de Sant Pere de Vilamajor :

Santa Susanna és una petita església muntanyenca situada a l’extrem nord-est del terme, en el veïnat del mateix nom. Va adquirir la categoria de parròquia durant l’edat mitjana . L’edifici actual fou edificat el 1683 reaprofitant elements de l’edificació primitiva, situada més al nord. Es tracta d’un temple petit de 12x7 metres d’una sola nau amb volta apuntada i campanar quadrat . De la rectoria que es va construir al costat, només en queda alguna resta. Es celebra un aplec cada 11 d’agost.

Santa Susanna, fou per alguns primitivament de Samon [ l’article salat, en aquest cas, fora lo o el,. I no la ] : A l'edat mitjana l'article salat era l'article predominant en tots els dialectes, com ho demostra la seva presència fossilitzada en la toponímia. Posteriorment, per influència de la la cultura occitana, l'article estàndard prengué més prestigi i esdevingué l'article propi del llenguatge formal. Trobam una mostra de l'anterior difusió de l'article salat en els registres informals en l'ús exclusiu del demostratiu ipse, ipsa, ipsum amb valor d'article determinat en els texts catalans en llatí de l'època preliterària del català, i en els topònims del Principat que conserven aglutinat l'article salat (Sant Joan DespíCollserola (‘coll (de) s'erola'), Sant Climent Sescebes...).

Hui en dia, el parlar salat del Principat sols sobreviviu -agònicament - entre els més vells de les viles costaneres, entre els rius Tordera i Ter, i a la vila de Cadaqués on encara és prou vigent (Alegre, 1991, p. 107).

Recollim imatges d’aquest indret màgic mentre creixen els núvols davant el Turó de l’Home; en la tornada pujarem fins a la Font Fresca del Samon on ens refrescarem.


La solitària parròquia eternament encarada al Turó de l’Home, continuarà tossudament recordant-nos el periple vital de la seva patrona Susanna (280 - 295) ; és una santa romana. Va ser decapitada per negar-se a oferir sacrificis al déu Júpiter.

Va néixer a Roma en l'any 280, filla Gabino (futur sant) i neboda (segons les seves hagiògrafs) del papa Cayo, ambdós familiars propers de l'emperador de l'època, Diocleciano. Poc després del naixement de la seva única filla, Gabino enviudo i es va convertir en sacerdot. Susanna, entre tant, va ser educada en el cristianisme per uns familiars. Posseïdora d'una gran intel·ligència, des de petita va mostrar un gran interès per les sagrades escriptures. A l'edat de 12 anys dedicava part del seu temps a comentar els missatges dels sants pares.

Mor màrtir per ordre de Diocleciano, sent decapitada l'11 d'agost de l'any 295. L'Església la recorda el mateix dia de la seva mort.

© Antonio Mora Vergés

Ermita de Sant LLehir

Aquesta informació està extreta d'un bloc. Si vols veure l'original clica el títol

Algunes dades històriques :

L'ermita de Sant Lleïr es troba emplaçada a una altitud de 280 metres.


L'any 1303, el bisbe de Barcelona nomenà a Arnau Terrades perquè tingués cura de la capella i hi residís. Més endavant, el 1342, Bernat de Montrodon, rector de l'església de Caldes de Montbui, erigí una prepositura amb quatre preveres, que havien de servir a la capella. Instituí que els seus successors haurien d'alimentar la comunitat de clergues, i amb la facultat de presentar-los. Establí que s'havia de celebrar missa cada dia. L'any 1381, la prepositura quedà unida a la capella, amb dos preveres. Segons la visita del 1726, l'obtentor havia de celebrar una missa cada setmana a la capella, celebrar tres aniversaris, distribuint als pobres una quartera de blat en pa, i tenir cura d'un ermità.

El senyoriu dels Montrodon no va deixar la capella fins a principis del segle XX, quan va morir la darrera comtessa de Llívia, havent de rescatar la parròquia els drets de l'ermita. Tot seguit, la feligresia emprengué la restauració. Tanmateix, durant la guerra civil del 1936, la capella es convertí en corral d'aviram. A l'era, però, del davant, es guardaven encara unes dovelles del claustre superior de Sant Pere de les Puel•les, procedents de la masia de Can Soler.

L'ermita forma un sol cos amb la casa de l'ermità. A la partió, s'aixeca una típica espadanya. Les dues construccions són del segle XVI. En la visita pastoral del 1508 es fa clara referència d'aquesta església. El visitador diu que ha estat reparada però no acabada.












És un edifici d'una sola nau, de planta gairebé quadrada, amb teulada a dues vessants, que té annexa la casa del paborde, edificada pels volts del 1425. La volta és rebaixada. Exteriorment han estat necessaris set contraforts per aguantar l'empenta de la volta.

La façana com la d'una casa de pagès, amb teulada a dos pendents i portal rectangular cobert amb una gran llinda. La portada és quadrada amb un ull de bou per a la il•luminació i amb l'escut dels Mont-rodon amb la data 1588. En l'escut hi ha represejtats en un costat un arbre arrencat i en l'altre un arbre agafat per una mà.

Davant de l'ermita hi ha una creu de ferro muntada sobre un gran bloc de pedra rodona des d'on es beneïa el terme.

En la petita era que hi ha a l'entrada de l'església es troba la làpida sepulcral del canonge Ramon Sans i Rius, mort el 1822, i que havia estat obtentor de la prepositura.

A l'interior de l'església hi ha el sarcòfeg de pedra de Bernat de Mont-rodon, amb l'escut familiar, datat el 1345. Té la tapa a dues vessants, i en el front i als costats hi ha uns bells escuts del llinatge, amb el mont florejat composat amb 6 peces. Està aguantat per dalt per dues mènsules senzilles. Hi consta la inscripció “Pridie idus Augusti ...”, que traduïda significa “El dia abans del idus d'August (el 12 d'agost) de l'any del Senyor de mil tres-cents quaranta cinquè, morí el venerable i assenyat senyor Bertran de Mont-rodon, Senuyor de la doma de Sant Lleïr, que va fundar tres presbiteriats perpetus i aquest aniversari; l'ànima del qual reposi en pau. Amén.”

L'altar major ha tingut vàries transformacions. A principis del segle XX, tant aquest altar com els dos laterals eren de fusta i empaperats amb paper imitant marbres virolats, d'estil clàssic. L'any 1934, en la reforma duta a terme pel rector mossèn Manuel Ribas, se li donà el caire de temple romànic i desaparegueren els antics altars. En la visita del 1421 es diu que tenia tres altars, ultra el major, el de Corpus Christi i Santa Caterina. Desaparegueren els ex-vots i quadres, entre els quals eren dignes d'esment, els de Sant Lleïr i Sant Atanasi, un via-crucis francès, etc. Es van posar vidrieres i es suprimiren dos contraforts.

Actualment l'altar major és de pedra. Hi ha un quadre pintat en tela, d'estil tenebrista, amb Sant Lleïr. El bisbe porta mitra i bàcul, i al peu es llegeix “Sant Llisé”. El cor és senzill, amb la seva balustrada.

Els pabordes de Sant Lleïr, que tenien cura de la capella, perduraren fins a mitjan segle XIX, i els Mont-rodon i després els seus descendents, foren els senyors i patrons de la pabordia, fins que, ja en el segle XX, passà a la parròquia de Sant Antoni.

A finals de l'any 2006 es van realitzar obres de remodelació de l'ermita per reforçar-ne els murs i arreglar esquerdes. Es va suprimir el cor, i així s'ha habilitat per a espai per a realitzar-hi actes religiosos i culturals.

Actualment, i per la festivitat del sant, el dia 27 d'agost, hi ha una ballada de sardanes i s'hi celebra una missa en honor al copatró del municipi de Sant Antoni de Vilamajor.


© Antonio Mora Vergés

dijous, de desembre 09, 2010

Les escoles velles, la Sala i el Patronat

Tuvo efecto en ésta una comida íntima para celebrar el comienzo de las obras de derribo de la casa que ocupa el solar donde ha de construirse el edificio social de la Sección de Mutualidad del Centro Cultural Instructivo. Invitado por la junta directiva, asistió el diputado don José M.Trias de Bes, quien elogió la filantrópica obra del señor Casas Canudas, quien emplea su fortuna en beneficiar al pueblo que le vio nacer, construyendo primero la sala donde se celebra el acto, que cedió a un Patronato que socorre a los necesitados con los beneficios que le produce la explotación de la misma; ofrendando luego al Ayuntamiento un Grupo escolar, y finalmente ha tenido el gesto de ofrendar a la Mutua del Centro Cultural un edificio situado en el lugar más céntrico de la población y completarlo donando una considerable suma en metálico para constituir el capital de la nueva institución.
El alcalde, señor Icart, expresó su adhesión a las manifestaciones del señor Trias de Bes. Y finalmente el presidente de la junta directiva dio las gracias a todos los concurrentes por su asistencia al acto, anunciando que la junta había tomado el acuerdo de que la nueva entidad se designara «Mutua Juan Casas», en honor
del ilustre filántropo. — Corresponsal.

Notícia apareguda a La Vanguardia 2/1/1936

Segells municipals de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor el 1876







Per veure el contingut cliqueu  AQUÍ




Per veure el contingut cliqueu AQUÍ

Plànol de Sant Pere l'any 1921

diumenge, de desembre 05, 2010

Les propietats reials a Vilamajor

L’octubre de  1138, Lluís el Jove dóna una peça de terra situada a Vilamajor al prior i confrares de la Confraria de Cardedeu.

El maig de 1190, Alfons I dóna a la Confraria de Cardedeu un mas que tenia  com a usufructuari Berenguer de Vallmanya  del veïnat de Santa Susanna.

Des de quan tenim els noms dels carrer en català a Sant Antoni de Vilamajor?




La colònia de forasters de Sant Antoni de Vilamajor  va proposar a la corporació municipal, el mes de novembre de 1898,  que es retolessin els noms dels carrers en català. La idea fou ràpidament secundada per la població autòctona  i es feu una recollida de signatures.Davant de l’èxit de la proposta, l’ajuntament va decidir portà a terme la proposta  i una de les primeres accions dutes a terme fou posar-li nom a una plaça sense nom la qual es dirà Plaça Catalunya. 

El fet és prou important atès que Sant Antoni foren de les primeres poblacions de la comarca que van tenir la valentia de portar a terme la iniciativa. L’ajuntament rebé la felicitació de l’Agrupació Catalanista de Sant Feliu de Codines, la primera població de Catalunya en fer el canvi de retolació, al qual existeix des del Renaixement.

El testament sagramental

Un testament sagramental, segons els Usatges o Constitucions de Catalunya, és aquell que poden fer els ciutadans en presència de dos testimonis, en la terra o en el mar, sigui per escrit o de paraula, i sense que estigués present cap notari.  Abans de sis mesos, els testimonis  han d’autoritzar o protocolaritzar dit testament davant d’un notari.

No totes les poblacions de Catalunya gaudien d’aquest dret.  Entre les que tenien el privilegi es trobava Vilamajor, la parròquia del Fou i Santa Susanna.

El càrrec de curat l'any 1868

Els curats eren els territoris prèviament delimitats dels quals es treia la còngrua o renda mínima amb la que cada mossèn tenia per les seves necessitats bàsiques.
 L'any 1868 el curat de Sant Pere de Vilamajor es trobava disponible (no hi havia cap mossèn) i s'obria un període de provisió per rebre possibles candidats. El preu que rebien era de 5000 reials.

Font: Boletin oficial eclesiastico de la diocesi de Solsona. Jueves 30 de enero de 1868.

Sant Joan de Cavallar



Can Nadal a Sant Pere de Vilamajor, antiga masia que té adossada la capella preromànica de Sant Joan, sobre la urbanització dels Refugis del Montseny

La primera referència documental sobre l’existència de l’ocupació de la part muntanyenca del veïnat, data del segle IX , amb la seva cessió al bisbe de Barcelona, Frodoi. És de lògica pensar que el comte no donaria, com a premi pels serveis prestats, un terreny erm i sense ocupació humana i en conseqüència, sense possibilitat de percebre rendes econòmiques. Per tant, juntament amb la demostrada existència de Can Nadal, probablement hi hagué altres assentaments humans, possiblement, donades les característiques orogràfiques, en els mateixos llocs on es situen actualment les altres masies muntanyenques.


El retaule de l’ermita del segle X, valorat en un milió de pessetes de l’època i de considerables dimensions, va ser sostret de l’interior de l’església de manera impune. La porta es trobava permanentment oberta i no posseïa cap tipus de protecció. Els lladres van necessitar vàries hores de dura feina per a desmuntar el retaule, que a més a més estava encastat al sostre de l’edifici i, tanmateix, no es van trobar amb cap entrebanc per a fer-ho (Agències 1983). El robatori, com passa sovint en zones on no hi ha presència humana de forma habitual, es va descobrir dies més tard i ni tan sols es va poder determinar el dia en què havia succeït.

dijous, de novembre 18, 2010

La festa major de l'any 1896

El  diumenge 9 d'agost de l'any 1986 es va celebrar la festa major de Sant Pere de Vilamajor. El programa de festes constava d'una cercavila amb els gegants, posteriorment es feia el joc de la cucanya el qual reunia als més agosarats i hàbils joves del poble,com a novetat hi haurà la presència de globus aerostàtics entre ells un d'especial  amb el nom de Mare de Deu de les Neus . Al vespre es farà el gran ball a càrrec del grup de xaranga "Los sastres de Vilamajor".
Totes les activitats es realitzaran  en la casa-torre de Vila-Cabó

El rellotge de Sant Pere de Vilamajor

Un dels temes més comentats al poble aquest estiu ha estat el constant repic de campanes. Sonaven tota l'estona sense respectar els quarts, els mitjos i les hores , fins el punt que els veïns es queixaren  per impedir-los dormir.

Que diferent situació es vivia l'1 de juliol de  1886 on els vilamajorencs es queixaven que feia més d'un any que el rellotge del campanar no funcionava no permeten als seus habitants tenir un control acurat de l'hora en que es vivia.

Dos segles , dues situacions. Mai plou a gust de tothom.

Robatori a l'església de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor

Pesem que ara vivim en una època d'una enorme inseguretat ciutadana i que temps enrere no existien els robatoris en les poblacions rurals. Res més lluny de la realitat!!.

L'1 de març de 1883, les esglésies de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor van patir l'assalt d'un lladres el quals va accedir per les portes principals (les quals, suposadament, no estaven tancades amb pany) i s'endugueren objectes dedicats al culte essent el més valuós una creu antiga.

Com veieu d'antuvi no es lliuraven de la presència del amants de l'aliè.

Una font Ferrusa a Can Llobera?

El 4 de març de l'any 1883 apareix al diari "Eco de Granollers" el següent article:

" Podemos participar  á nuestros lectores  que el término de S. Pedro de Vilamajor, perteneciente á este partido judicial, y en la posesión llamada manso LLovera, propia de los Sres. Segarra de Mataró, se ha descubierto  un abundante manantial de agua sulfuro-ferraginosa, en estado sulfhídrico. Se ha practicado ya el analisi de la misma y sabemos que muy pronto van á emprender las obras necesarias para que los enfermos pueda utilizarse de ella.
Como quiera que uno de los dueños del manantial es médico, se nos dice que, conocedor de los efectos terapéuticos del agua citada, trata de dar gran impulso a la explotación de la misma"


Es tracta de la font Ferrusa o bé d'una altre?  El manso Llovera es troba a tocar del nucli , molt lluny de l'emplaçament de la font Ferrusa, per tant és obvi pensar que no es tracta de la mateixa font. Però per altra banda, hom sap que l'única font ferruginosa és la font Ferrusa. És tracta d'una errat del diari? Bé, l´'únic que ens ho pot aclarir és l'Higini Herrero.

dimecres, de novembre 03, 2010

Evolució del paisatge a Can Vila

En les tres fotografies  següents podrem observar com ha canviat el paisatge de Can Vila/Can Ram en els darrers 50 anys. 

CAN VILA/CAN RAM 1967




CAN VILA/CAN RAM 1986




CAN VILA/CAN RAM 2006

diumenge, d’octubre 17, 2010

Ramon Berenguer IV, rei d'Aragó


Transcripció:
 
Omnibus est manifestum quod ego, Ranimirus, Dei gracia rex Aragonensis, dedi filiam meam Raimundo, comiti Barchinonensi, simul cum omni regni mei honore. Nunc ergo, spontanea voluntate ac firmo cordis affectu, volo, precor, et mando cunctos homnies meos, milites scilicet, clericos ac pedites, quatenus castra et municiones sive alios omnes honores ita per eundem Raimundum comitem deincebs teneant et habeant sicut per regem debent tenere et habere, et ei tanquam regi in omnibus sub continua fidelitatem obediant. Et ut in hoc nullum ocasionis vel pessime machinacionis ingenium ab aliquo possit intelligi, totum ei dimito, dono, atque concedo quiquid retinueram in ipsa alia carta donacionis regni quam ei antea feceram, cum filiam meam ei dedissem. Supradicta quoque omnia ego, Ranimirus, Aragonensis rex, dono, et firmiter laudo prephato Raimundo, comiti Barchinonensi, ut hec que illi presencialiter dono et omnia alia que habebat semper habeat ad servicium meum et fidelitatem omni tempore. Quod est actum insuper Saragoza idus novembris, in presencia multorum nobilis hominum regni Aragonensis in ibi asistencium, anno dominice Incarnacionis Cmo XXXmo VIImo post mille, era mille CLXXV. Supra dicta omnia illi dono et firmiter laudo sicut melius nunquam habuit frater meus Andefonsus, et habeat ea omnia ad fidelitatem meam omni tempore.


Signum regis, ? + O, Ranimiri.

Signum Poncii, escritoris comitis, qui hoc scripsit domini regis precepto.
 
 
 
 
Traducció catalana:
 
És de tots conegut que jo Ramir, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, doní la meua filla a Ramon, comte de Barcelona, juntament amb tot l’honor del meu regne. Ara també, amb lliure voluntat i forta estima de cor, vull, ordene i mane a tots els meus homes, cavallers, clergues i peons, que els castells i fortificacions i tots els altres honors els tinguen i posseesquen d’ací endavant pel mateix comte Ramon com per rei deuen tenir i posseir, i que li guarden obediència i fidelitat contínuament en totes les coses així com a rei. I per tal que contra açò res no puga ser pensat o maquinat per ningú, li done, atorgue i concedesc tot allò que m’havia reservat en aquella mateixa carta de donació que li havia fet primer, en lliurar-li la meua filla. Jo, Ramir, rei d’Aragó, li done y atorgue tot allò que he esmentat, i li ho ratifique fermament al citat Ramon, comte de Barcelona, per tal que el que ara li done i el que ja tenia ho retinga perpètuament al meu servei i fidelitat. Fou fet més amunt de Saragossa en els idus (13) de novembre, en presència de molts homes nobles del regne d’Aragó assistents a l’acte, en l’any de l’encarnació del Senyor CXXXVIIé després del mil·lenni (1137), any de l’era de mil CLXXV. Totes les coses abans esmentades les atorgue i ratifique fermament com millor les va tenir alguna vegada el meu germà Alfons (el Bataller), i perquè les tinga totes perpètuament sota la fidelitat que em deu.


Signe del rei, Alfa + Omega, Ramir.

Signe de Pons, escrivà del comte, que ho va escriure per orde del rei.

dissabte, d’octubre 02, 2010

Ferran Gomà i Boronat



En Ferran Gomà va néixer a la Riba l'any 1906. Fou un pintor autodidacte que treballà diferents camps dins de l'impressionisme, paisatge, bodegó, figura, interior, etc. L'any 1940 feia la seva primera exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona, va continuar fent-ho a diferents llocs i figurant a les Nacionals de Madrid i Barcelona. La seva obra és present en alguns museus espanyols i també a col·leccions particulars d'Amèrica. Ferran Gomà no va oblidar mai el seu poble nadiu i va portar els nostres paratges per arreu, com a homenatge de l'estimació que li tenia. Va morir l'any 2004.

Imatges de Sant Pere

Sabríeu identificar des d'on està feta la fotografia?


Efectivament, des del cementiri de Sant Pere de Vilamajor.

dijous, de setembre 30, 2010

Evolució urbanística de Sant Pere de Vilamajor

Al llarg dels darrers 60 anys la trama urbanistica del nucli de Sant Pere de Vilamajor ha patit enormes canvis.
Per poder-ho comprovar he pejant (si clicas a sobre es fa més gran) un ortofotomapa  realitzat l'any 1956 (per l'aviació americana) on es pot observar el nucli i els seus voltants. He assenyalat diversos indrets per que us serveixi de referència atès la dolenta qualitat fotogràfica de la imatge.


Hom pot observar alguns trets diferenciadors que crec cal tenir en compte:

1. La carretera es troba oculta sota una espessa capa vegetal formada per arbres (com si fos un riu amb el bosc de ribera). La raó és purament històrica: abans els camins eren de terra de tal manera que cada cop que passaven vehicles s'aixecava una enorme polvareda.Els arbres tenien la funció de retenir la pols i evitar que pogués arribar a les llars. Per altra banda, antuvi el principal mitjà de locomoció era la trancció animal, concretament caminar. Els arbres oferien ombra en els calurosos dies d'estiu. 
Amb l'asfaltat de les carreteres una part de la funcionalitat dels arbres es van perdre, però es va decidir que romanguessin al lloc, en part per la seves altres funcions i en part per què no molestaven com a tals. No fou fins  l'augment del trànsit que es va decidir talar els arbres per pura qüestió de seguretat.
2. El nucli es trobava format per La Foça i el barri Nou (el que avui en dia envolta Can Noguera). Fora d'aquí no existia cap mena d'urbanització. Mireu Can Llobera o el camí que duu cap a Sant Elies (actualment l'avinguda de Sant Elies).  Fixeu-vos-hi que la masia de Can Derrocada  i la de Can Tomàs es trobaven a les afores del poble.

En el següent orotofotomapa s'ha afegit una nova capa corresponent al cadastre  actual el que permet veure dibuixada la trama urbana actual. Hom pot observar com a crescut el poble en 60 anys.


dissabte, de setembre 18, 2010

Breu història de Maria Arqué Filbà

Va néixer el 1924 a Can Ribes, masia on vivia amb la resta de la seva família: el seu pare Josep Arqué Marifern, la seva mare Josepa Filbà i Parera i els seus germans Esteva i Joan. Tingué una altra germana que es deia Teresa i que ella no va arribar a coincidir amb ella a Can Ribes donat que era uns 20 anys més gran.

El pare venia de Can Boatell (Llinars) i sempre va exercí de pagès.

 La germana es casà amb Albert Sagrera, fill de Can Brau, on van anar a viure. Per suposats problemes familiars van decidir anar-se’n a viure al Sot de l’Om, exactament a Can Vacota.

El seu germà Joan va anar-s’en a la guerra on tornà molt malalt. Va morir a can Ribes.

L’altre germà, Esteve, va casar-se amb Maria Fité Valls d’Arbúcies i tingueren dos fills, Maria Teresa i Salvador. Van restar a Can Ribes fins va marxar amb els seus pares a Canovelles.

Can Ribes era d’un tal Puig de Calella el qual també era l’amo de Can Vidal. Aquest ho va vendre als Brugueres de  cal Gall a finals de la dècada dels 50, per la qual cosa la família es va haver de traslladar fins a Canovelles. A Can Ribes tenien vaques, porcs, conills, pollastres i gallines.

 La mare s’encarregava del bestiar donat que una part era per pagar el lloguer de la masia al tal Puig, amb la seva venda al mercat de Granollers. Anava amb el cotxe de línea que era de ca l’Enric i de Can Angeta.

El pare s’encarregava del conreus. El blat era portat fins al molí de Llinars i ells es quedaven una part del blat per fer part durant tot l’any al forn que tenien a casa seva. Ho guardaven a les pallisses que hi ha on ara viu el Joan Bruguera.

L’aigua la treien del pou (la d’ús domèstic) mentre que la que utilitzaven per regar i pel bestiar venia d’un rec de la resclosa de Can Vidal i Can Parera i que arribava al safareig que tenien al costat del camí que portava a Can Gras.

La Maria es casà amb Jaume Ignasi (cognom) Sagrera que vivia a Can Quicu (al costat on era abans la farmàcia de Sant Pere) i va viure allà 12 anys. Després van marxar a Can Cortera a Vilamajor i després es van fer la casa del carrer Flamicell. El seu marit primer fou pagès, després va treballar en una fàbrica de cartutxos que hi havia al costat de Can Pungol de la Torre. Finalment va fer de netejador per l’ajuntament de Sant Antoni.

Ella  anava a l’escola de les nenes i després fou mixta. La dels petits estava on ara és la farmàcia i la dels gran a la mongia.

Com de lluny estava Vilamajor al 1808?

A l'any 1808, Agustí Roca, capità de la companyia de guies de l'exèrcit espanyol, va iniciar el projecte de fer un "prontuario de todos los caminos y veredas del principado de Cataluña"  amb l'objectiu d'establir quin era el camí més fàcil i ràpid per  les tropes per anar d'un indret a un altre. Va fer unes taules pitagòriques on es mostren, en hores, el temps necessari per anar d'un lloc a un altre. 

En el cas que ens ateny (Vilamajor i subsidiàriment el Vallès), el resultat fou el següent: 



Hom pot comprovar com les distàncies temporals  no eren, ni molt menys, com ara. De Llinars fins a Barcelona es tardaven 7 hores!!! Tot un dia caminat. 

A la següent taula  tenim una altyra mostra


Frodoí, senyor de Vilamajor?

Frodoí fou bisbe de Barcelona (861-890), d'origen franc o germànic. Tot i que no fou el primer bisbe després de la l'expulsió dels musulmans el 801, se l'ha destacat com a impulsor de la restauració de l'Església a Barcelona i impulsor de les obres de reconstrucció de la catedral.

Va ser contrari a la litúrgia visigoda i consta que en un concili celebrat a Attigny el 870 exposà el cas d'un sacerdot cordobès anomenat Tirs instal•lat a Barcelona que administrava els sagraments i fins i tot cobrava delmes sense reconeixer l'autoritat del bisbe. Aquests fets cal relacionar-los amb la intenció, força reeixida, dels monarques carolingis i dels seus comtes i bisbes d'origen franc, d'anar trencant els lligams religiosos entre la Marca Hispànica i la Hispània dominada pels musulmans, a la vegada que eliminar els particularismes de rel visigòtica contraris al centralisme i l'uniformisme propugnats per la cort.

El bisbe Frodoí fou també el que trobà, el 878, el cos de Santa Eulàlia (segons la tradició, al lloc on ara hi ha l'església de Santa Maria del Mar, aleshores Santa Maria de les Arenes) i els traslladà solemnement a la catedral. Aquest descobriment i l'impuls de la devoció a la santa, juntament amb la seva oposició a la restauració del bisbat d'Egara (Terrassa) i l'obtenció dels reis francs de privilegis fiscals i reconeixement de drets pel bisbat serviren l'objectiu d'augmentar el poder de la seu barcelonina.
L’any 862 va esclatar una rebel•lió carolingia entre Carles el Calb i el seu fill Carles el jove. La raó fou l’intent del fill de fer-se amb el poder reial del seu pare. El comte de Barcelona, Unifred, es va postular a favor del fill. La revolta fou sufocada i Unifred fou deposat. Les possessions atorgades foren repartides entre els que havien estat fidels a Carles el Calb: en comte Sunyer, que regia Empúries i Rosselló; i el bisbe de Barcelona Frodoí. Al primer li van donar la Vall de la Tordera, des del Matagalls fins a la Palanca i Trullans,mentre que al bisbe se li va donar la part septentrional del Montseny a partir de Campins, amb Riells, Breda i Cerdans.

En el document es cita que la vila de Cerdans s’havia repoblat amb hispani o gent d’Hispània que havia fugit dels àrabs i s’havia refugiat a l’altra banda del Pirineu dintre dels dominis carolingis. Recentment s’ha volgut identificar Cerdans amb un lloc homònim que estava situat a l’entorn de l’actual Mas Nadal, de Sant Pere de Vilamajor, concretament a l’urbanització Refugis del Montseny, o es troba una de les poques mostres d’esglesioles preromàniques del Vallès: Sant Joan de Can Nadal o Cavallar.

Podria ser Frodoí un dels senyors de Vilamajor a segle IX? Futures investigacions han de resoldre l’enigma.

El políptic de Sant Pere de Vilamajor II

El poliptics eren documents privats que feien referència a l’administració d’un domini (una mena d’inventari).

El políptic de Sant Pere fou escrit entre el 950 i el 1060 i conté:

- Una requesta feta pel levita Ervigi (requesta: acció de requerir. Levita: -diacà- cristià ordenat que té la missió d’ajudar el bisbe i prevere en les funcions litúrgiques, magisterials i benèfiques) l’any 950 dels béns donats a la parròquia amb motiu de la consagració del primer temple conegut. Es conreava lli, vinya. Surt esmentat Cavallar i Valle Serena , hi havia una capella dedicada a Sant Miquel a l’església.
- Un inventari de censos del segle XI. Existia Vila-rasa amb un Seniofred (any 1002 i sembla un petit senyor local o un pagès notable), Sendred de Brugueres, i on al 1151 el comte tenia la meitat dels censos

Els francesos ens han conquerit

Catalunya, al llarg dels segles XIV-XV i XVI era un territori despoblat. Nombroses cròniques de viatgers que anaven de pas pel territori català, descriuen un paisatge erms, sense pobles i amb poca gent visible. Les causes cal atribuir-les a les epidèmies de pesta, al conflicte de remences i a la guerra civil, a i a greus problemes de subsistències per males collites.

A finals del XVI i , especialment, el primer quart del segle XVII, hagué un redreçament important de la població. La considerable disminució dels factors productors de mortalitat (malalties, guerra i fam) va provocar un augment de la natalitat. Però no fou l’únic factor atès que la migració procedent de l’Occitània (França) ajudà considerablement.

Les dades de diversos estudis, reflecteixen un augment més que considerable de població d’origen occità a casa nostre. Una font important són els arxius parroquials entre els qual cal destacar el llibre de matrimonis. Les unions entre catalans i francesos, o entre els propis francesos, són nombrosos. Sense anar més lluny, a Vilamajor hagueren, entre el 1575 i el 1600 un total de 13 matrimonis on el marit era francès. Un percentatge molt alt respecte els matrimonis totals realitzats.

Els francesos ens havien conquerit!!!!

Però, per què vingueren? La majoria venien del sud de França, de les superpoblades regions pirinenques, alguns fugin de les guerres de religió i altres a la cerca de noves oportunitats que els hi oferia Catalunya: terra despoblada amb millors condicions de servitud i amb una certa pau bèl•lica.

El període de temps comprés entre el 1630 i 1660 fou de contracció demogràfica causada per l’aparició de guerres i de l’epidèmia de pesta que assotà Catalunya els anys 1651-1652. Alguns documents manifesten la greu situació que es vivia a Vilamajor.

enterrats pels camps y per tot arreu y el 20 d'abril enterrada en un camp la maria Clarens y la va confessar el sr rector Rafael Derrocada que tenia de fer treien(t) el cap per una finestra y amb una escala la confessà (L’església de Sant Pere de Vilamajor. Mossèn Poch.)

Any de 1652 que encara se por dir pitjor que los altres per causa del mal i setge de Barcelona...Tost tems la Peyrona regnava i a morts a milenes de gents i això en lo any de 1653 (Temes d’història local. Miguel Grivé)
Vilamajor va perdre 150 dels seus veïns a causa de la Glanola.

dissabte, de juliol 31, 2010

La industria lletera a Vilamajor a l'any 1913

Una numerosa comisión de la Camara Agrícola Oficial del Valles, acompañada de los diputados a Cortes y provincial por el distrito visitó ayer la Granja-torre de Sagarra, sita en San Pedro de Vilamajor, donde se fabrica la leche condensada, siendo la primera condensaría que existe en España.

La Granja-torre Sagarra, antes manso Llinas, esta situada en la parte alta del pueblo de San Pedro de Vilamajor, al pie de las estribaciones de Montseny y a unos ocho kilómetros de Llinas. Rodean la Granja montes y colinas, pobladas sus cimas de vetustos encinares y cubiertas las laderas de tierras de labradío, destinadas en su mayoría a pastos.

La lechería esta instalada en la parte baja de la Granja y ocupa una superficie de 27.000 palmos cuadrados. Posee una perfecta instalación, con todos los aparatos de sistema moderno, necesarios para la fabricación de la leche propia para la lactancia, para la esterilización de la flor de leche, extracción de lactosa y caseína, preparación de leche esterilizada y fabricación de manteca. Cuenta además con maquinaria para la fabricación de 20.000 envases diarios. Como fuerza motriz utiliza dos maquinas de vapor de 80 y 12 caballos de fuerza, respectivamente.

Actualmente trabajan en la fabricación unas 30 personas, que apenas bastan para servir los numerosos pedidos que se reciben y que agotan todas las existencias a pesar de contarse ya mensualmente con muchos miles de litros de leche.

Los visitantes ,acompañados del fundador y alma de la nueva industria, don Ramón María de Sagarra, de su hermano don Javier, que esta al frente de la fabrica, y de los administradores don Jaime Saladrigas y don J.Castella. recorrieron todas las dependencias, escuchando con creciente interés los curiosos detalles que amablemente les dieron aquéllos acerca del funcionamiento de la fabrica y las diferentes manipulaciones que sufre la leche hasta su condensación y envase.

Com ens veien a l'any 1919

San Antonio de Vilamajor, componen esta población 2 plazas y 8 calles con un total de 230 casas y 1.000 habitantes. Empiezan á construirse -torres en este término y a mejorar las demás casas del vecindario.

Tiene alcaldía y parroquia propias desde últimos del siglo XVIII. Fue antes un arrabal de San Pedro de Vilamajor, conocido muy antiguamente por Vila-Goma.

Dice la tradición que en ella y en la casa llamada Mesades, nació Alfonso I, primer rey de la Confederación Catalanas-Aragonesa que tuvimos los catalanes. Ningún testimonio se ha encontrado hasta ahora que lo confirmara, pero sí, uno, que consiste en un. albarán de las cuentas que llevaba el escribano particular de los padres suyos y donde anotaba los viajeros que iban a visitar al conde Ramón Berenguer IV y a la Reina Petronilla, su mujer, durante las temporadas que pasaba en el palacio de Vilamajor (seguramente S. Pedro) y todo cuanto comían y gastaban irnos y otros, incluso para mantener a las aves de que se servían para la caza, en el cual figura una ó dos partidas de regalos que hizo la reina a la nodriza de su hijo, llamado. Loreta, residente en Vilamajor, lo que prueba que le criaron allí.

Pedro I abolió á los habitantes de Vila-Goma los malos usos más abominables de aquella época designados por intestia, cugutia et exorquía. Les hizo ademéis la concesión de una feria anual y La de aguas para pegar las tierras del término.

Jaime I libróles de ciertas décimas que debían pagar por razón de aceitunas, uvas, etc., que se recolectaban en los campos.

Puede verse la capilla de S. Lley donde hay un sepulcro de un obispo que fue paborde de una. antigua cofradía establecida allí, los sillares ó basamento de una fortaleza romana cercanía al- Sot de dona morta, y un grupo escultórico románico que hay existente en la fachada de- Can Gol de La Torre.

Vale la pena de llegarse al pueblo de S. Pedro distante veinte minutos, donde el turista podrá examinar una lápida del siglo X empotrada a la derecha del portal de la iglesia y el retablo del altar mayor del templo, suntuosa obra del celebre pintor catalán Juan Gasco, según. P. de Sagarra, de primeros del siglo XVI. También es curiosa la inscripción del mausoleo de la familia Soler de Vilarrasa levantado junto al campanario románico.

Festa Major de 1930

Ha transcurrido la fiesta mayor con extraordinaria animación por la gran afluencia de forasteros. La parte musical ha corrido a cargo de la orquesta «Escolans», de San Sadurní de Noia. Debido a la proximidad de las vertientes del Montseny y lo saludable del clima que se disfruta son cada año más numerosas las familias que acostumbran a veranear en esta población. Es muy visitada la conocida fuente llamada «del Ferro», de la propiedad de los señores Codina Surell, cuyas propiedades medicinales tanta fama.

6 de julio de 1930

Vilamajor profund

NOTAS DEL OBISPADO: El prelado consagra dos altares en San Pedro de Vilamajor

El pasado domingo, el señor arzobispo doctor Modrego, se trasladó a San Pedro de Vilamajor. donde procedió a la consagración de dos nuevos altares en honor de Ntra. Sra. del Carmen y San José.
Asimismo, el prelado confirió el sacramento de la Confirmación a cuarenta niños de la parroquia. Durante su estancia en la referida población el señor arzobispo- fue objeto
de cálidas muestras de filial adhesión por parte de aquella feligresía.

31 de agosto de 1954

Assalt al castell de Mataró

El Dijous Sant de 1414, 1415 o 1416, més d’una seixantena d'homes armats de parròquies
del Maresme i del Vallès assaltaren i incendiaren el castell de Mataró, que cremà durant
vuit o deu dies i quedà reduït a cendres; l’endemà, talaren arbres i vinyes; i, el tercer dia,
encara feren destrosses a la plaça de la vila.

De Vilamajor participaren en els fets Arnau Sauleda, Guillem Vallescar, Bernat Clavell, Joan Pou, Joan de Brugueres, Vidal de Sapujada i Marc Pujada.

A los demócratas

Los demócratas de Mataró, deseando tributar un recuerdo de amistad y gratitud al ciudadano José Abadal, fallecido, el día 30 del pasado mes, y al que se hizo acreedor en vida dedicándola entera al servicio de la libertad y de la democracia como hombre público, y al bien general, como particular, han resuelto ofrecerle una corona en manifestación de cuanto aprecian las virtudes del Senado.
A estos efecto, invitan los demócratas de Mataró A sus correligionarios al acto de despedir à la Comisión que pasará al pueblo de Vilamajor, en cuyo punto se hallan los restos del ciudadano Abadal, el día 15 del actual mes a las 8 y media de la mañana, siendo el punto de reunión la plaza de Cuba, desde cuyo punto los concurrentes se dirigiran por la calle de Cuba, Merced, Rambla, plaza de Sta Ana, Riera, y Argentona à las afueras de la Ciudad, hasta frente el punto
conocido por «cami de la geganta» en el que se disolverá la reunión pasando la citada comisión al pueblo de Vilamajor para depositar sobre la tumba del ciudadano Abadal la corona que le ofrecen sus amigos políticos.

Mataró 5 Setiembre de 1.878.

La Comisión organizadora

dilluns, de juny 07, 2010

Tornados a Vilamajor

Notícia:

"Entre la noche del día 19 y la mañana del día 20 de octubre de 2001 se formaron 5 tornados que afectaron a las poblaciones de Vilanant (Alt Empordà), Rupit (Osona), Sant Miquel de Pineda (Garrotxa), Les Franqueses del Vallès (Vallès Oriental) y Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental)"

Pels amants de la meteo aquella nit fou memorable. Érem conscients de la possibilitat que haguessin fortes pluges acompanyades per fenomens meteorològics extrems, però res em faria sospitar del que trobaria.

A mitja nit un fort vent amb ràfegues que arribaren a casa meva a més de 100 km/h em feia presagiar que quelcom estava passant. L'endemà següent vaig agafar la meva bicicleta i vaig anar a inspeccionar la zona, i quina va ser la meva sorpresa quan justa darrera de casa meva, a escassament 300 metres en línea recta, havia passat un tornado de força 1.

Les destrosses al bosc eren visibles: arbres caiguts, altres literalment arrencats, branques partides per la meitat... i tot en un espai lineals d'uns 10 metres. És com si acabessin d'obrir una rasa per fer passar una carretera!!!! Quina pena de no portar càmera.!!!!

La Torre Roja: un centre experimental de règim especial (CERE)

DECRET 109/1998, de 12 de maig, pel qual el col•legi d'educació infantil i primària Torre Roja, de Sant Pere de Vilamajor, es transforma temporalment en un centre experimental de règim especial.

La Llei 8/1983, de 18 d'abril, de centres docents experimentals (DOGC núm. 322, de 22.4.1983), defineix els centres experimentals de règim especial (CERE) com a centres dedicats específicament a la investigació i l'experimentació educatives, com a projecte global del centre.

El Decret 214/1985, de 6 de juny (DOGC núm. 573, de 9.8.1985), sobre regulació dels centres experimentals, estableix els requisits que han de complir els programes experimentals que han de posar en pràctica els CERE.

El col•legi d'educació infantil i primària Torre Roja presenta una proposta organitzativa global de centre que es fonamenta en l'agrupació flexible de l'alumnat atenent el seu nivell d'ensenyament-aprenentatge, en lloc d'agrupar-lo homogèniament per cursos. Aquesta proposta organitzativa comporta la necessitat d'adequar les característiques de funcionament del centre. Aquestes adequacions abasten, a més del rol que assumeix l'alumne, el desplegament curricular, l'organització horària, el professorat i la tipologia i usos dels espais. Per tal d'afavorir el desplegament d'aquesta proposta organitzativa, basada en l'avenç educatiu de cada alumne, s'estableixen organitzacions i dinàmiques que afavoreixen en especial l'autoestima de cada alumne i la participació i la corresponsabilitat de tota la comunitat escolar. En conclusió, aquesta proposta organitzativa potencia una major autonomia personal de cada alumne.

Atesa la sol•licitud del centre per tal de transformar-se en centre experimental de règim especial;

Vist el funcionament de l'esmentat centre i el programa experimental que presenta per a la implantació del nou sistema educatiu, el qual mereix la consideració positiva per part del Departament d'Ensenyament, és convenient classificar el col•legi d'educació infantil i primària Torre Roja, de Sant Pere de Vilamajor, com a centre experimental de règim especial (CERE), atesa la seva dedicació específica a la innovació i experimentació educatives;
En conseqüència, a proposta del conseller d'Ensenyament, d'acord amb el dictamen del Consell Escolar de Catalunya, i amb la deliberació prèvia del Govern,
Decreto:

Article 1

Es transforma temporalment en un centre experimental de règim especial el col•legi d'educació infantil i primària Torre Roja, de Sant Pere de Vilamajor, per un període de cinc anys i amb efectes des del curs 1998-99.

Article 2

En el centre es duran a terme programes experimentals de recerca en noves metodologies en els aspectes següents:

Agrupacions flexibles d'alumnes, com a eix d'organització global de centre: agrupacions flexibles d'alumnes pel nivell d'aprenentatge, programació de les activitats d'ensenyament-aprenentatge d'acord amb aquesta forma organitzativa. Encaix de l'equip educatiu, de l'acció tutorial i de cada docent en aquests tipus d'organització.

Article 3

El Departament d'Ensenyament, com a entitat tutelar, establirà els programes experimentals que es duguin a terme en el centre.

Article 4

Els aspectes organitzatius i funcionals, la provisió de personal i els mòduls s'adequaran al que determinin els programes aprovats pel Departament d'Ensenyament i el Decret 214/1985, de 6 de juny, sobre regulació dels centres experimentals de règim especial.

Article 5

El centre elevarà al Departament d'Ensenyament una memòria anual sobre el desplegament de l'experimentació.

Article 6

Amb la finalitat d'avaluar els programes experimentals, el seu funcionament i la possibilitat d'extensió dels objectius i mètodes d'aquests programes es crearà una comissió tècnica d'avaluació en els termes que preveu l'article 28 de la Llei 8/1983, de centres docents experimentals.

Article 7

D'acord amb el que estableixen la disposició addicional 2 de la Llei 8/1983 i l'article 11 del Decret 214/1985, la dotació de personal del centre esmentat es farà mitjançant un concurs públic de mèrits convocat pel Departament d'Ensenyament.

Disposicions finals

--1 S'autoritza el Departament d'Ensenyament perquè adopti, en l'àmbit de les seves competències, les mesures necessàries per al desplegament i l'execució d'aquest Decret.

--2 Aquest Decret entrarà en vigor l'endemà de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

Barcelona, 12 de maig de 1998

Jordi Pujol

President de la Generalitat de Catalunya
Josep Xavier Hernández i Moreno
Conseller d'Ensenyament
(98.117.089)

Des de quan som Sant Pere de Vilamajor?

DECRET 78/1982, de 18 de març, que fa referència al canvi de nom del municipi de San Pedro de Vilamajor pel del seu origen català, que és Sant Pere de Vilamajor.


L'Ajuntament de San Pedro de Vilamajor ha considerat adient el canvi del nom pel qual ara es coneix el municipi pel del seu origen català, que és Sant Pere de Vilamajor i, a tal efecte, d'acord amb les facultats que li atorguen els articles 22 de la Llei de Règim Local i 34 del Reglament de Població i Demarcació Territorial, de 17 de maig de 1952, va tramitar l'expedient oportú per tal que se li concedís l'autorització que exigeixen els articles esmentats.

En el dit expedient s'han complert totes les formalitats que estatueixen els preceptes legals i reglamentaris vigents i també n'han emès els preceptius informes l'Excma. Diputació de Barcelona i l'Institut d'Estudis Catalans.

Atès que en realitat no es tracta d'un canvi de nom en el sentit de substituir-lo per un altre de nou o estrany, sinó de fixar el que correspon a una correcta grafia catalana.

Per tant, segons el que estableix l'article 1.2.3 del Reial Decret 2115/1978, de 26 de juliol, a proposta del Conseller de Governació i d'acord amb el Consell Executiu,

Decreto:

Article únic.- S'autoritza l'Ajuntament de San Pedro de Vilamajor a canviar el nom 'aquest municipi pel del seu origen català, que és Sant Pere de Vilamajor, el qual correspon a la seva tradició cultural, històrica i literària.

Barcelona, 18 de març de 1982

Jordi Pujol
President de la Generalitat
de Catalunya

Joan Vidal i Gayolà
Conseller de Governació

diumenge, de juny 06, 2010

La pesta a Vilamajor

La peyrona fou el nom que rebé l’epidèmia que assotà la comarca del Vallès Oriental, i molt especialment Vilamajor, l’any 1652, a causa del seu volum de població. Però no va ser l’única atès que està documentada un altre epidèmia a mitjans del segle XVI on una part important de la tercera població del Vallès, Vilamajor amb 475 habitants, es va veure afectada