dimarts, d’agost 29, 2017

Les ràtzies musulmanes a Vilamajor


Una ràtzia (de l'àrab algerià ḡāyzyah غزو, "unitat de cavalleria militar", que alhora prové de ḡazwa, "batalla") és un atac ràpid i fet per sorpresa contra una base enemiga, sovint amb l'objectiu d'acaparar un botí. Practicades pels beduïns d'Aràbia en temps de Mahoma, la finalitat principal d'aquestes expedicions militars era el saqueig i agafar tresors i persones que en alguns casos podien ésser retornades a canvi d'un rescat.

El moment àlgid de les ràtzies a l'Àndalus foren les expedicions militars que es feien normalment a l'estiu. En aquests casos específics rebien el nom d'azeilfa (de l'àrab al-sa m-an-ela'ifa, "estiuenca"). El botí i els esclaus cristians que acumulaven ajudaven el tresor del califat de Còrdova i a apaivagar les seves tensions internes projectant-se vers l'exterior. Una de les ràtzies més importants a Catalunya fou la d'Al-Mansur, que l'any 985 saquejà la ciutat de Barcelona. Al-Mansur va ser especialment temut als regnes del nord amb les més de cinquanta campanyes que va dur a terme entre el 977 i el 1002. Les grans expedicions s'acabaren vers l'any 1008 amb la mort d'Abd-al-Màlik al-Mudhàffar.




 Perquè es feien les ràtzies? 

Els omeies es retreien d’atacar els comtes de Barcelona per temor a l’ajut que aquests podien rebre dels reis de França i de l’emperador de Constantinoble, però quan Almansor estigué segur que els comtes de Barcelona s’havien deslligat de l’obediència del rei de França es van decidir a atacar-los (Ibn Haldun, 1332-1406). El primer atac contra el comtat de Barcelona tingué lloc el 978, quan de retorn d’una expedició a Alfaro i Pamplona, atacà el castell d’al-Daliya, que Albert Benet (1988), seguint l’anònim autor del Dikr bilad al-Andalus (1344-1489), identifica amb Lilla (a la Conca de Barberà). Una nova campanya d’Almansor el 982, iniciada també per Castella (la Rioja) o Navarra, va continuar cap a Catalunya, on va conquerir el castell de Munt Fariq (el castell del Far, a Llinars del Vallès) i va arribar fins a les portes de Girona (la font el Dikr bilad diu que va conquerir Girona, però ho considero una exageració molt típica en els autors musulmans) i de retorn va conquerir Wutina (Òdena). Encara una nova expedició el 984, de retorn de Sant B.lb.q (Sepúlveda?), va passar pel territori de Barcelona (Dikr bilad). És possible que aquesta expedició servís de preparació per a la de l’any següent pel que fa a la probable participació en aquesta dels governadors musulmans de la frontera.

Quedem-nos amb la data de 982 quan es conquereix el Castell Vell de Llinars. Malgrat que no hi ha dades que ho confirmin, la proximitat geogràfica i el fet que Vilamajor era territori del comte, fan suposar que els habitants de Vilamajor varen patir de ple les ràtzies que Almansor que realitzar 








Bibliografia

FELIU  i MONTFORT, Gaspar. La presa de Barcelona per Almansor: història i mitificació. Discurs de recepció de Gaspar Feliu i Montfort com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 12 de desembre de 2007. Institut d’estudis catalans.




diumenge, d’agost 13, 2017

La plaça Major de Vilamajor

Una plaça, des del punt de vista urbanístic, és un lloc ample i espaiós, a l’interior d’una població, on solen confluir diversos carrers. El seu origen es troba en la necessitat de tenir un indret on la població pogués reunir-se per la realització de diversos actes, siguin culturals , comercials o polítics. Tot nucli de població concentrat té una o vàries places. La més important sol rebre el nom de plaça Major. A Sant Pere de Vilamajor es considera com a plaça major l’espai allargassat situat entre el restaurant can Pau, el mur de l’antiga muralla i les cases del Cortès. Actualment rep el nom de plaça de l’Església.



 Originalment, l’espai que ocupa la plaça actual era un espai buit situat entre el recinte sobirà i el jussà de l’antic castell comtal que amb el temps va formar part de la sagrera de Vilamajor. Una sagrera és l’espai de trenta passes que envoltava les esglésies i que es considerava territori físic sagrat, o sigui, no es podia cometre cap violència al seu interior sota el perill d’excomunicació. La població dispersa de Vilamajor va començar a aixecar habitatges a la sagrera buscant protecció eclesiàstica donant lloc a un petit nucli de població. Evidentment no es va deixar cap espai sense ocupar al voltant dels trenta passes a excepció dels carrers que permetien l’accés als diferents habitatges. Per aquesta raó Sant Pere no va tenir una plaça fins ben entrat el segle XX.

 A principis de l’any 1944, unes pluges intenses unides a un estat lamentable, per manca de conservació, va provocar que el mur de contenció s’esfondrés caient les runes a la plaça pública. Atès que podria causar mal a les persones i que ocupava part de la via pública l’ajuntament va iniciar converses amb el bisbat, propietari del mur, per tal que l’arrangés i retirés les restes de la plaça. La resposta del bisbat fou contundent: no hi havia diners per fer l’obra i pregava que fos l’ajuntament la que pagués els arranjaments necessaris. La negociació entre la diòcesi i el consistori va acabar amb un pacte el 12/4/1944: l’ajuntament es feia càrrec de les despeses a canvi de la cessió d’una part del terreny que ocupava l’antic cementiri. D’aquesta manera, el carrer més ample del nucli es convertia en una mena de plaça allargassada.

 A l’any 1944, en plena postguerra, l’ajuntament no tenia diners per fer front a les despeses d’arranjament del mur, per aquesta raó, durant 4 anys tot roman igual, fins que al 1948, aprofitant una finestra de bonança econòmica, l’ajuntament encarregà a un arquitecte un projecte d’arranjament de la plaça Major. Malauradament el cost continuava essent massa car per les arques municipals atès que s’havia de treure moltes tones de terra i traslladar-les fins a un altre lloc . Una de les solucions proposades per l’alcalde Jaume Pujol i Planas, fou que els treballs es realitzessin per prestació personal, una figura administrativa que en cas de catàstrofe o grans danys col•lectius obligava als veïns, si així ho demana l’ajuntament, a treballar de franc pel consistori. Finalment no es va aplicar atès que l’obra no va ser considerada excepcional i urgent. Finalment es va decidir deixar el projecte al calaix esperant millors temps econòmics.

 Poc després, el nou alcalde Josep Prats i Massó, al 1950, sol•licita a l’arquitecte que faci un projecte més adequat a la situació econòmica de l’ajuntament. El 28 d’abril de 1950 s’aprova iniciant-se el procediment administratiu necessari per l’adjudicació de les obres. La subhasta per la realització de les obres les guanya en Josep Prats Masó, casualment l’alcalde. Les obres finalitzen el 20 d’octubre de 1950.

 El nou espai va rebre el nom de plaça de l’església.

  Bibliografia Actes Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor

dimarts, de juny 13, 2017

Pere Pruna Ocerans








Naixement : 4 de maig de 1904 a Barcelona
Mort:   7 de gener de 1977 (als 72 anys) a Barcelona





Nascut al Carrer de la Palla, 12, 4t 1a de Barcelona, de petit va passar un parell d'anys a casa dels seus avis a Sant Antoni de Vilanova de Vilamajor, al Vallès Oriental, per curar-se d'una anèmia.

 Actiu des de molt jove a París, sota la protecció de Pablo Picasso gràcies a una carta de recomanació escrita pel seu amic Sebastià Junyer i Vidal, s'introduí molt aviat en els principals cercles intel•lectuals i artístics moderns de la ciutat, on exposà sovint.

 Assolí un gran nom gràcies a la seva pintura delicada que connecta molt directament amb el Picasso de l'etapa "neoclàssica". Fou escenògraf i figurinista dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev. Durant la guerra civil espanyola optà pel bàndol franquista, però tampoc allà s'hi trobà còmode. Després, de nou a Barcelona, perpetuà el seu estil plàcid i refinat des de la Sala Parés de Barcelona. Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Font: Wikipedia


diumenge, de maig 28, 2017

El Comte del Montseny i Vilamajor.

El Comtat de Montseny és un títol nobiliari espanyol creat pel rei Alfons XIII en 1926 a favor de Josep Maria Milà i Camps en atenció a la seva gestió en la Presidència de la Diputació Provincial de Barcelona. La seva denominació es refereix al municipi de Montseny, al Vallès Oriental.

El va succeir el seu  fill Jose Luis Milà Sagnier, advocat de professió, pilot d’aviació i amant de l’esport en general. Fou membre del consell privat  de Joan de Borbó, l’avi de Felip VI, i durant la república es va veure obligat a exiliar-se  a Paris. Es va allistar en el bàndol franquista lluitant contra els republicans pilotant avions.

Es va casar amb Mercedes Mencos Bosch i tingueren sis fills: Mercedes (presentadora de televisió), Clementina, Reyes, José María, Lorenzo (periodista) i Inés.

El 2012 va morir deixant el títol per la seva primogènita, la Mercedes Milà la qual va renunciar  a favor del seu germà Josep Maria, convertint així en el III Comte del Montseny.

La família Milà va mantenir una estreta amistat amb la família Monteys Serra, una nissaga acomodada de Barcelona que tenia una segona residència a Sant Pere de Vilamajor, actualment el casal d’avis. Algunes vegades ambdues famílies varen coincidir a l’estiu a dita població.

Precisament, la família Monteys es va veure obligada a cedir una part de la casa on estiuejaven per allotjar a 12 refugiats provinents de Gijon. Va utilitzar tota la seva influència per evitar-ho, però el seu passat proper a les idees franquistes no li van ajudar. 

Bibliografia

Wikipedia


Arxiu Nacional de Catalunya

diumenge, de maig 14, 2017

Evolució del paisatge des de la darrere glaciació a Vilamajor



La darrere glaciació que va patir Catalunya va succeir fa 10.000 anys. En les primeres etapes postglacials es varen desenvolupar els boscos caducifolis, especialment a les zones més baixes del municipi. L’arbre predominant fou el roure martinenc. 

La conquesta antròpica del territori durant el període iber i romà va comportar la gradual substitució dels roures per les alzines i les pinedes a les zones menys humanitzades, i el garric allà on  la presència de l’home era més gran, formant les conegudes garrigues. La causa del canvi es deu a la millor adaptació que tenen aquestes espècies als sols pobres, producte de l’acció de la ramaderia i dels focs causats per l’home per guanyar terreny conreable.  

Durant l’edat mitja, la principal activitat econòmica fou l’agricultura i la ramaderia  la qual, a causa d’un augment demogràfic, es va expandir a base de destruir boscos. Es varen rompre enormes extensions de boscos amb l’objectiu d’aconseguir pastures  pels ramats, especialment a les zones més enlairades, i espai pels diferents tipus de conreu, especialment a les zones més baixes i planeres. La garriga va tenir la seva major expressivitat durant aquest període. 

Malgrat tot hagueren d’haver rouredes significatives a les zones més altes les quals varen donar nom a masies com Rovira al veïnat de Santa Susanna. El roure es va convertir en un arbre de vital importància a les zones altes del municipi atès que amb el seu fruit (el gla) s’alimentava al bestiar porcí, important en la dieta medieval. La diferències en èpoques pretèrites és que no naixia espontàniament sinó que era plantat per l’home. 

Posteriorment  amb l’ocupació massiva del bosc  al llarg dels segles XV fins al XX va provocar un descens important de la massa arbòria, restant només clapes boscoses d’espècies que creixen ràpidament en sòls molt pobres: les alzines i les pinedes. Cal afegir la introducció d’espècies d’arbres que donaven un rendiment econòmic, malgrat no ser autòctons de la zona: castanyers (aprofitament dels fruits), avetoses ( per la industria naviliera), fagedes (aprofitament de la fusta),etc. 

No fou fins a finals del segle XX i començament del segle XXI, que la conscienciació humana per la protecció dels boscos  que provocà un enormes creixement de les masses arbòries i la reaparició i expansió de les rouredes. Puc afirmar que hores d’ara el bosc es troba en la seva màxima expansió des de abans de l’època romana. 

Bibliografia

GORDI  i SERRAT, J; VILAGINES SEGURA, J. La evolución del paisaje forestal de  la llanura del Vallès (Barcelona) hasta el siglo XII. Actas de la II reunión Historia forestal. Cuadernos Sociedad espanyola de ciències forestales 16. Pag 167-172. 2003.