dimarts, de desembre 22, 2015

Història de Les Pungoles

  
Anteriorment vaig  publicar un article sota el nom de: "Les Pungo­les, una urbanització amb noms d'arrels históriques", del senyor Pere Balanyá. L'actual article del senyor Jaume Carreres,  es complementa del publicat pel senyor Balanya aconseguint, pels que esteu interessats, tenir una visió general de l'origen i història de la peça de terreny coneguda com les Puingoles i que a finals de la dècada dels seixanta va donar lloc a la urbanització que du el mateix nom. 

En Jaume Carreres diu: 

Aquest treball el vaig llegir amb especial interès com a descendent del mas Pungol de Vilamajor, i el fet que els estiuejants de la urbanització de les Pungoles vulguin cercar els seus orígens i la seva historia m'han fet decidir a exposar en aquestes pagines un tema que no m'hauria pensat mai que ultrapassés l’interès particular de la meva família, per la qual cosa exposaré per grups una sèrie de temes relacionats amb aquest cognom, convertit actualment en nom geogràfic, i el possible motiu i origen del pas del masculí Pungol al femení Pungola; car el pas del singular Pungola al plu­ral Pungoles ja fou explicat detalladament en l'esmentat article.
En primer lloc a finals del segle XVI regia aquestes terres l'Honorable Andreu Pungol del mas1, casat amb Elizabeth. El matrimoni tingué, entre d'altres, una filla2: Paula Pungol del mas, nada a la Freixeneda3. Aquest Andreu Pungol del mas, major, morí havent rebut tots els sagraments el 28 de gener de 16074; resta hereva i propietària del mas Pungol la seva filia Paula Pungol del mas5, la qual es casa amb Pere Serra, pagès de Sant Julia del Fou, el 16256, possiblement amb menys o igual poder econòmic car afegí al seu cognom el de la dona i s'anomenaren Pere Serra i Pungol ell i tots els seus descendents7. D'aquest matrimoni nasqueren a la Freixene­da Pera-Jaume Serra i Pungol, que fou batejat el 12 de juny de 1630, essent padrins Jaume Perera, i Margarida Serra, de Sant Julia del Fou8; i Jaume-Joseph Serra i Pungol, el 13 de juny de 16369, masover que fou del mas Castellar10. Al cap de poc temps morí el seu marit, Pere Serra i Pungol, i esposa en segones núpcies Jerònim Sola, el 2 de gener del 164311, que igualment uní al seu cognom el de la seva dona i s'anomenaren Jerònim Sola i Pungol, ell i els seus descendents; amb la qual cosa s'originaren al mas Pungol dos cognoms compostos diferents: els Serra i Pungol i els Sola i Pungol.
El 25 de setembre de 1663 Jaume-Joseph Serra i Pungol, fill del primer matrimo­ni, esposa Mana (Parera de Canyes?)12, del qual matrimoni hagué Mariangela Serra i Pungol13.
Mentre Paula Pungol del mas testa amb el notari públic Antoni Llestart, de Carde-deu14. Però la mort del seu segon marit i la impossibilitat per malaltia d'aixecar-se el llit feren que el 6 de juny del 1665 redactés un codicil amb el testimoni de Joan-Pau Gual de la torre, i Pere Fabregas, de Cardedeu15; morí finalment el 2 de maig de 1679.
El 25 d'agost del 1701 la seva néta Mariangela Serra i Pungol es casa amb Josep Carreras Vinyamatas, treballador de Sant Pere de Vilamajor17, de la branca dels Carreres de Casa Carreres de Girona, establerts al segle XIV a Vilamajor (En Pere Carreres, i la seva muller Clara), una rama de la qual passà el 1822 a Sabadell (Josep Carreras Vesa), on crearen noves famílies, entre elles els Carreras i Sallares, que van passar a Barcelona, vers el 1885, línia de la qual descendeixo.
Malgrat que anomenar les dones en general i a les vídues en concret amb el cog­nom feminitzat del marit sigui un costum habitual a Catalunya, així per exemple tenim una Barthomeua Pungola vers el 1543, igualment en el llibre de baptismes amb data 21 de desembre de 1591, al registre -Pongol- llegim [...] magdalena pons guola filia de Joan pons gual y [...], o al "Manual deis Inventaris sependran en lo terma de Vilamajor per mi narcis torrella rector y notari de dit terme", que si algú el consulta cal anar amb compte per no confondre'l amb el "Llibre d'Inventaris y Encants rebuts de temps y en poder del Rnt Rafel Derrocada prevere rector de Vila­major", ambdós amb d'altres llibres de capítols matrimonials i varis en la capsa 83, al "Inventan deis bens mobles y immobles deis filis de Andreu Pungol del mas", diu entre d'altres coses: <<[...] nos Elisabet pungola vídua ¿nelsta? quondom Andreu Pungol agricultoris [...] dita Elisabet pungola vídua [...]>>, efectuat "in manso pun­gol del mas" amb data 14 de juny de 1621, cal dir que no parla deis filis malgrat el títol, car és un inventari de la vídua.
Malgrat aquests antecedents i molts més que podríem localitzar he exposat breument la biografia de Na Paula Pungol del mas perquè fou la primera dona propietària del mas Pungol18, ja de soltera i possiblement força jove, perquè quan es casa ja fa divuit anys que és difunt son pare, i onze anys més tard encara té filis, i a la vegada dues voltes vídua, considero que aquest va ésser l'origen de denominar les terres de can Pungol "les terres de la Pungola", ja sia com a hereva i propietària, com per deixar clar que al mas habitava el Serra o el Sola, però que les terres eren de la "Pungo­la", o pel costum català de feminitzar els cognoms de les vídues, "les terres de la vídua Pungola"19.
Pel que respecta al prenom més cognom (Pon? + Gual), o al cognom (Pungol), l'antecedent més antic del qual, a Vilamajor, el tenim en Guadall (s. XI), i més concretament en el seu nét, anomenat Pons Guadall, al segle XIII20; amb tots els respec­tes, personalment fins que no localitzi documents que enllacin els diversos personatges, al respecte em decanto per pensar que fou un Pons Gual posterior, car els fills de Pons Guadall foren Pere Guadall, i Guillem Guadall; per tant des de la meva opinió hauríem d'arribar a un Pons Gual (=Pons Gol=Pongol=Pungol), posterior que torni a portar aquest prenom i que origini la fusió amb el cognom; o, fins i tot més probable, potser d'un hereu d'un mas Pons (força comú al Vallés Oriental) que es maridés amb una hereva d'un mas Gual (cognom igualment comú al Vallés) i el fill es digués per exemple Pere Pons y Gol, a la manera de Serra y Pungol, etc.21 Seria forca interessant que estudiosos com la Senyora Aventín fessin un dia la genealogia deis Guadall, si més no fins al segle XV, i traguessin l'entrellat.
Referent al punt de no sortir recollit a l’onomàstica barcelonina del segle XIV és perquè va començar la seva fusió vers el segle XV22, per tant aquella època eren dos mots independents; per altre costat si bé són dos cognoms, o prenom més cognom força estesos encara avui en dia al Vallés Oriental, no es tracta d'una forma pròpia d'aquesta comarca, car és estès per tot el Principat de Catalunya, i es localitzen cases pairals o branques en determinats moments de la historia a Abella, Abrera, Biscarri, Cabestany, Cardedeu, Igualada, Lastarri Manyanet, Olesa de Montserrat, Piera, Sant Esteve de Palaudáries, Sant Feliu de Canovelles, Sant Julia de Vilatorrada i Vallbona, indrets des d'on passaren en diverses èpoques a l'Aragó, a Tilla de Menorca, al País Valencia, i d'allí al País Murcia, i també a Galicia, concretament a O Carballona i Ourense, aquests dos nuclis urbans força propers l'un de l'altre, i a Lugo, d'on passaren en diverses tongades a San Juan de Puerto Rico23; igualment es pot localitzar a Andalusia (no caldria recordar una vegada més que tant Galicia com Andalusia, no tan sols Triana, o Illa Cristina -la Figuereta-, Castelldeferro, etc., sino la Sierra Morena mateix, la Parrilla, etc., van ésser dos països receptors de migracions catalanes, si bé per raons de política nacional catalana generalment són oblidades24).
Igualment no sempre al llarg deis segles i deis indrets han conservat les formes originals, les variants que es poden recollir ja sia a Vilamajor com a d'altres indrets són: Pongol/Pongoll, Pungol, Pungola/Pungoles, Pongolt, Pangol, Pingol, Pingalt, Pungal, Punga, Ponga, Punxa, Punxalt, Punxa, Pungil, Pungell, Punjol, Panjol, Pun-jole, etc., si bé en els darrers hi podria haver un creuament amb Puniol, igualment no incloc Mongol/Mungol, car 1'origen de can Mungol de canyes, cal cercar-lo en el cognom de la família Armengol, és a dir [Ar]mengol de canyes25, i sí hauríem d'incloure can Gol en aquest grup, perquè en el cas de can Gol de vila-rasa possible-ment tenien un mateix origen26.
Espero haver ajudat a dar una mica més de llum sobre l'origen i el perquè de la toponímia d'aquest indret de la Freixeneda de Vilamajor, a la vegada que aprofitaria aquest article per recordar ais dos ajuntaments de Sant Pere i Sant Antoni que Vila­major posseeix un patrimoni documental únic car es pot seguir la vida de la seva població, si fa no fa, des de la regesta de l'any 950 aproximadament fins a l'actualitat, ja sia amb testaments, inventaris, capitulacions matrimonials, registres varis civils i eclesiàstics, etc., però molts d'ells ja van començar fa temps el camí deis descoloriment de les tintes i de la fragmentació del paper; potser és ja hora de començar a transcriure, i estudiar, aquest patrimoni cultural i ser conscients que salvar la histo­ria escrita de Vilamajor és rellegir la historia de més de mil anys de Catalunya en els seus homes i les seves vides, cosa que molt pocs municipis es poden permetre, per no dir un deis únics, per això seria interessant que es creés una Fundació que agru­pats per temes (testaments, capitulacions, llibres de comptes, etc.) publiqués ja sia en facsímil, transcripció o traspassat a CD-rom (el microfilmat actualment és desfasat), tota aquesta informació força útil pels estudiosos de la historia i el públic en general, no costaria res amb per exemple donacions de quadres del Centre d'Art la Rectoria, deis artistes vinculats a ella, o d'aportacions particulars, entre las quals si voleu ja podeu comptar amb la meva, em sembla que seria una contribució més que necessària i que restaria com una Obra permanent al servei del futur del municipi, de la comarca, i del País.


NOTES
1.    Utilitzaré en aquest treball la fórmula particular que tinc costum d'escriure els adjectius en minúscula, així per exemple Andreu Pungol del mas, Clavell del mas, Ribas del llado­ner, Gual de la torre, Parera de canyes, Matas alies Pungol de vilanova, etc. i no Andreu Pungol del Mas, Clavell del Mas, Ribas del Lladoner, car la regla normativa d'utilitzar majúscules considero que pot donar peu a interpretar-los com a segon cognom, i no com a distintiu respecte a una altra família amb el mateix cognom veïns de la mateixa parròquia.
2.    Fins al present no he localitzat cap testament d'Andreu Pungol del mas, que donaria més llum sobre el nombre de filis. Així per exemple el 27 de gener del 1605 a la punta del dia morí Juan Pungol, fadrí. La desconeixença del nom deis pares, i el fet de no utilitzar la fórmula clàssica "del mas" fa que fins que no consulti més documentació no el consideri germà de na Paula, car hi havia el Matas que per casament amb Engratia Pungola havien esdevingut Pungol de vilanova.
3.    Dir un Pungol del mas que és nat a la Freixeneda [Fraxaneda], ve a dir que és nat a la casa pairal.
4.    Llibre d’òbits.
5.    Ais capítols matrimonials "propietària del mas Pungol", en un codicil "hereva del Q-Andreu Pungol del mas", etc.
6.    Llibre d'esposoris.
7.    Els cognoms ens donarien una idea forca exacta del poder de les dues famílies, així en el cas deis Serra i deis Pungol del mas ens trobaríem amb dues famílies que tenien una força semblant, la suficient per a mantenir el seu com a primer, com més tard succeirà amb els Sola, però obligant-se a unir-lo ja en ells mateixos el de la dona, en un altre cas coetani, per exemple, els Carreres imposaran durant dues generacions consecutives el seu sol cog­nom ais Ricart (1594) i ais Rovira (1629), fins a obtenir descendència masculina, amb la qual cosa ens trobaríem amb una diferencia de forces econòmiques més marcada.
8.    Llibre de baptisme.
9.    ídem.

10.    Llibre d'esposoris. El fet que treballi de masover al mas Castellar ens podria venir a dir que no era l'hereu Pungol. No creu que ho fossin tampoc en Pera-Jaume nat sis anys abans, car en feia cinc que els pares eren casats, i en aquella època es "consumava" el matrimoni ràpidament, si més no ha d'haver-hi un altre fill abans, a menys que fos un albat.
11.    Llibre d'esposoris.
12.    ídem.
13.    Llibre de baptisme.
14.    El testament de Cardedeu desaparegué durant la passada guerra civil; fins al present no he localitzat els originals ni cap copia, ja sia a través del Sr. Ignasi Permanyer, Tactual notaría del Sr. Gómez, o Ajuntament de Cardedeu, persones i organismes pels quals vaig començar la recerca, cal dir que el fet que oficialment d'un arxiu no hi hagi docu­mentació no m'ha aturat mai, car per exemple documentació eclesiàstica baptismal referent a Sant Feliu de Sabadell es pot consultar al Barcelonès, o documentació notarial del Vallés Oriental a l'Occidental, etc., i ja no parlem d'arxius municipals del Penedès on podem retrobar des de llibres de registres civils "cremats o destruïts", fins a autentiques meravelles de repressió nacional (traducció de les partides de naixement a l'espanyol, i censura fins fa pocs anys de consultar les catalanes originals), etc.
Igualment el fet que tant a l'Ajuntament com a la notaria de Cardedeu se m'hagi explicat, malgrat la meva insistència a demostrar el contrari, que fins al present mai no hi ha hagut notaris farà que em permeteu fer una petita relació deis notaris d'aquest indret deis quals tinc constància documental a través d'altres arxius: 
- 1280-87 Guillem d'Alda, notari públic de Granollers
- 1291 Pere de Noguera, notari públic de Granollers 
- 1293 Pere d'Alda, notari públic de Granollers 
- 1559 Antoni Vicenç Rosa, per autoritat reial notari públic i regent de l'escrivania pública de Granollers.
- 1618 Jaume Llenguant.
- 1626 Esteve Vergada
vers, o anterior a 1665, Antoni Llestart.
segle XVIII, Miquel-Josep Bonet, que és, a part de notari públic de Granollers per autori­tat reial, escrivà de la cúria i batllia de Lligá d'Avall, o Jussá.
15.    Arxiu del Bisbat de Barcelona, capsa de testaments, document solt.
16.    Llibre d’òbits.
17.    Llibre d'esposoris.
18.    Va existir posteriorment una Rosa Serra y Pungol, descendent per tant del primer matrimo­ni de Paula, casada el 1764, amb Joan Rovira, álias Serra y Pungol, amb descendencia.
19.    Altra cosa és saber la primera vegada que apareix en un document el cognom feminitzat que seria, si no localitzem amb el temps cap altre document, el 1543 amb na Barthomeua Pungola.
20.    Aventín i Puig, Mercè: Vilamajor, 872-1299, pàg. 52 a 58, editorial Ausa, 1990, Saba­dell, és igualment aconsellable sobre Vilamajor el llibre "La societat rural a Catalunya en temps feudals", 1996, Columna edicions, Barcelona, de la mateixa autora.
21.    La utilització deis dos cognoms (patern i matern) amb la conjunció y, a Catalunya no és tan recent com es pensa generalment; el que varia són els motius de la utilització, estudiant concretament el cas de Vilamajor la diferencia rau en el fet que "cognom + y + cognom" volia dir igualtat econòmica de les dues famílies, i no la filiació com actualment, fins al punt que al segle XIX quan amb la creació del registre civil a l'Estat espanyol s'utilitza aquesta fórmula oficialment a tot l'Estat en molts documents catalans de Vilamajor es con­tinua utilitzant els dos cognoms amb conjunció per raons de poder econòmic, i la resta de persones utilitzen els dos cognoms sense la conjunció; a part de Vilamajor he observat el mateix fenomen a Talamanca amb els "Cellerés y Roca", i a d'altres indrets, aquest costum feia que les dones casades amb més poder econòmic continuessin utilitzant el seu cognom patern (per exemple, la Paula Pungol del mas, respecte al seu marit Pere Serra, de casat Pere Serra y Pungol). Quan la diferencia econòmica era més pronunciada el marit perdia el cognom, o l'utilitzava afegint la fórmula alies i el cognom de la dona (per exemp.: Jaume Carreres, o Jaume Rovira alies Carreres, Joan Pungol de Vilanova, o Joan Matas alies Pun­gol de Vilanova, etc.); la resta de famílies utilitzen el cognom únic si són els únics portadors al municipi, però si n'hi ha d'altres concreten l’adscripció (per exemp.: Clavell del mas, Ribas del lladoner, Parera de canyes, etc., si bé no és norma general, car els Clavell l'utilitzen opcionalment, malgrat haver-n'hi de diferents famílies, si bé a la llarga possiblement tots deuen ser gascons, a l'igual que els Carreres procedents del Gironès, i els del Maresme, que no utilitzen cap diferenciació respecte ais Carreras occitans, excepcionalment els del Gironès que les primeres generacions de Vilamajor especifiquen que són de "Casa Carre­res", si bé són documents molt concrets) peí que respecta a les dones casades a Vilamajor són bastant menyspreades en aquest sentit generalment fins i tot al moment de casar-se se les anomena pel prenom Caterina, Anna, María, Elisabet, i a partir d'aquest moment utilit­zen el del marit, la utilització del cognom que acostuma a ser el patern coincideix gairebé amb el Registre Civil, a diferencia d'altres zones del Vallés que utilitzen prenom + cognom del marit + y + patern (per exemple a Sant Llorenç Savall: María Casas y Valls=Maria esposada amb un Casas i nada Valls, Elena Bigues y Daví=Elena casada amb un Bigues i nada Daví, etc., o a Sabadell, on fins i tot les vídues utilitzen: prenom + cognom del segon marit + cognom del primer marit + y + cognom patern (per exemple: María Comadrán Cañameras y Casablancas, és a dir, María, casada amb un Comadran, viuda d'un Canyameres, i filia d'un Casablanques), o el Penedès, on generalment conserven el cognom patern. Caldria que algú s'engresqués a estudiar aquest fenomen globalment a nivell de país amb les variants locals i regionals car la cosa devia tenir les seves regles i hi devien intervenir força factors, no tot es limitava a simplificar-lo en prenom més cognom i el de més influen­cia castellana com propugnen actualment certs sectors de l'independentisme català universitari que fan proselitisme de monocognom, perquè les "y / y / i" entre cognoms a Catalunya és anterior en segles al Registre Civil espanyol, i a més a més actualment, la seva ostentació és un motiu per a molts immigrants de demostrar i sentir-se integrats. Casos de prenoms ambigus com un David Montedeoca Lope, tan sois poden demostrat la catalanitat inscrivint-se David Montedeoca i Lope. Per la qual cosa és força interessant conservar-la.
22.    El fogatge del 1497,                                         el fogatge del 1553,
recull a Vilamajor:                                            recull a Sant Pere de Vilamajor:
En Pons Gual                                                         Melcior Punjol
En Gual                                                                  Pere Benet Gal
En Gual                                                                  Bertomeu Gal
Pau Gal Antich Gall En Codina alias Gal
(Gal, i Gall = Gol, Punjol = Pungol)
Iglésies, Josep: -El fogatge de 1497, pág. 180, volum I, Fundació Vives i Casajuana, 1991, Barcelona.
- El fogatge de 1553, pág. 378, volum I, Fundació Vives i Casajuana, 1981, Barcelona.
23.    Haig d'agrair a l'heraldista senyor Antoni Sanz i Beneded l'haver-me informat de l’existència d'aquests altres Pungols a la península Ibérica i a les Amèriques, així com les variants que han sofert.
24.    Mentre elaboro aquest treball, ha sortit publicat el llibre:
Pérez Picazo, M.; Segura í Mas, Antoni; Ferrer i Alós, Lloreng: Els catalans a Espanya, 1760-1914, Editorial Afers, 1996, Catarroja. Treball interesantíssim, si bé enca­ra falten treballs que tractin les repoblacions per decret d'Andalusia amb alemanys, flamencs, suïssos, i catalans, i en especial les actuals províncies de Jaén, Còrdova i Sevilla.
25.    El canvi es mostra clarament al llibre de baptismes de Sant Pere de Vilamajor, on el capellà dubta i escriu "Francesch Mungol o Armengol, de Canyes".
26.    Obra citada, la senyora Mercè Aventín, en el seu llibre "Vilamajor 872-1299", ja ens demostrà que Ponç Guadall era nét de Guadall i besnét de Seniofred de Vila-rasa, i pro­posa la inclusió o relació de can Gol de Vila-rasa amb Guadall.

BIBLIOGRAFIA

CARRERES i LASERRADA, Jaume. NA PAULA, LA PUNGOLA DE VILAMAJOR?



dissabte, de desembre 05, 2015

Parc de la Ciutadella i Vilamajor: un punt de connexió

Vilamajor ha estat terra d'acollida de nombroses personalitat el món polític, cultural o econòmic. Una de les famílies més representatives és la Matheu, al capdavant de la qual es troba Francesc Matheu i Fornells, juntament amb la seva filla Rosa Matheu i el seu marit Antoni Gallardo

Si alguna vegada heu visitat el Parc de la Ciutadella de Barcelona, haureu vist el bust d'en Joan Maragall. 





Entre 1908 i 1913, per iniciativa de Francesc Matheu i Fornells (Barcelona, 1851 – Sant Antoni de Vilamajor, 1938), director del setmanari II·lustració Catalana, es van erigir, a diferents indrets del Parc de la Ciutadella, diversos bustos dedicats a personatges preclars de la cultura catalana. La major part d'aquests monuments van ser fruit de la col·laboració entre reconeguts escultors i arquitectes. La llista és la següent: Milà i Fontanals (1908, obra de Manuel Fuxà amb Joan Rubió i Bellver), Emili Vilanova (1908, obra de Pere Carbonell amb Bonaventura Bassegoda), Marià Aguiló (1909, obra d'Eusebi Arnau), Lleó Fontova (1910, obra de Pau Gargallo), Víctor Balaguer (1910, obra de Manuel Fuxà amb Puig i Cadafalch), Teodor Llorente (1912, obra d'Eusebi Arnau amb Alexandre Soler March), i Joan Maragall (1913, obra d'Eusebi Arnau amb Domènech i Montaner). Després vindrien les de Joaquim Vayreda (1915, obra de Manuel Fuxà amb Pere Falqués), Pepita Teixidó (1917, obra de Manuel Fuxà), i Francesc Carreras Candi (obra de Jacint Bustos).

En fi, Francesc Matheu, amic personal de Joan Maragall, admirador de la seva obra, de la seva influència sobre els esdeveniments contemporanis i de la seva mirada lúcida vers la societat i l’enfrontament amb l’Espanya centralista, es dedicà a aixecar homenatges a aquells prohoms, bàsicament literaris, que ell admirava. Des de les pàgines d'Il·lustració Catalana, Matheu feia una crida a la societat civil per tal de recaptar fons per a aquests petits homenatges.

El 1909 ja s’havia fet la crida per aixecar un bust a Marià Aguiló, i els resultats obtinguts feren que Matheu volgués repetir l’experiència. La crida per a l’aixecament del bust de Joan Maragall, publicada en la Il·lustració Catalana deia així:

"Homenatge a JOAN MARAGALL. Molt Sr. nostre: amichs y admiradors d’en Maragall, units en un mateix sentiment per la seva mort, anem a axecar son bust en los jardins del Parch, al igual que’ls que ja hi figuren d’altres eminències de la nostra moderna literatura.

No hi haurà segurament qui dubti de la justícia d’aquest homenatge al cantor de NURIA y de la SARDANA, al escriptor insigne que per sa idealitat y sa bonesa s’havia guanyat la simpatia de tothom. Per axò, en la seguretat de que seràn molts els qui voldràn contribuhir a perpetuar sa figura en marbre, resultant l’homenatge verdaderament popular, obrim una suscripció ab quotes ben modestes a fi de que hi càpiguen sense gran sacrifici tots els nombrosos devots d’en Maragall.

Al convidarli a V. no dubtem d’obtenir la seva contribució, pregantli’s servexi portarhi també la dels seus
companys entusiastes.

Ab les gràcies per endavant, li queda afm. amich y s.s.q.b.s.m.

Per la comissió,

FRANCESCH MATHEU

Una primera llista de trenta subscriptors sortí publicada amb la quantitat que cadascú havia aportat, sempre amb valors de 5 i 10 pessetes: Francesc Matheu, Miquel S. Oliver, Àngel Guimerà, Joaquim Ruyra, Narcís Oller, Joan Alcover, Joaquim Cabot, Àlvar Verdaguer, Joseph Franquesa, Enric Prat de la Riba, Eduart Toda, Ramon Picó, Bonaventura Bassegoda, Joan M. Guasch, Frederic Rahola, Carles de Fortuny, Joaquim Riera, Ramon E. Bassegoda, Miquel Costa i Llobera, Lluís Guarro, Jacinto Torres, Joan Oller, Carme Karr, Gustau Gili, Rita Esteve, Gustau Gili Esteve, Montserrat Gili, Roser Gili, Eusebi Güell i Carles G. Vidiella.

A banda d’aquesta crida d’adhesió, Francesc Matheu envià cartes personals a aquelles persones i entitats que, creia, podien estar interessats a subscriure-s'hi.

Poc temps abans, però, un homenatge veritablement important va ser la decisió de publicar els dos primers volums de les obres completes de Maragall, la qual cosa donà un altre relleu a la crida per a l’aixecament del bust: si aquest servia per parlar del poeta als barcelonins, les obres completes servirien per passar les fronteres i perquè les seves paraules perduressin per sempre més. En Francesc Matheu ho expressava així:

"Tots els qu’havien conegut en Maragall, tots els que l’han llegit, han de contribuhir forsosament als dos homenatges que es preparen. ¿Quí es que no voldrà tenir a casa’ls seus llibres, hont trobarà reunides totes les produccions del autor estimat, hont retrobarà’l pler de la vella lectura, hont llegirà, ordenat definitivament, lo que deixà dispers, hont tindrà la sorpresa de lo inèdit com la bella tragedia de Nausica?"

La crida a la subscripció començà pels volts de juny de 1912, i es tancà el 30 d’abril de 1913. La xifra recaptada assolí les 2.000 pessetes, de quaranta-set donants de Catalunya, L'Havana i Buenos Aires.

La Diputació Provincial i l'Ajuntament de Barcelona subvencionaren la iniciativa amb 494 i 247 pessetes respectivament.

Tot i haver-se tancat la subscripció el 30 d’abril de 1913, el bust ja havia estat enllestit i acabat per aquestes dates. L’escultor Eusebi Arnau, el mateix que féu la medalla d’homenatge a Maragall a petició de l’Ateneu Barcelonès, fou l’encarregat de fer-lo. Del disseny de la columna i el pedestal se'n va encarregar l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.

Bibliografia

QUINEY, Aitor. Dos homenatges artístics a Joan Maragall: la medalla de l'Ateneu Barcelonès i el bust del Parc de la Ciutadella. Revista Haidé, núm. 2, 2013 p. 27-41

dimecres, d’octubre 28, 2015

Sant Pere de Vilamajor: 1946-2014

Internet és una font d'informació il·limitada que augmenta exponencialment cada dia.En el cas que ens ateny, la història de Vilamajor, hi ha nombroses pàgines on podem cercar informació de tota mena i on trobarem històries increïbles. 

El darrer descobriment que he trobat prové de l'Institut Catogràfic català (ICC) on han tret una eina que permet comparar les ortofotografies de diversos anys, concretament des de 1946 fins a l'actualitat. Podeu consultar  clicant AQUÍ i dirigiu-vos a l'esquerre de la pantalla on posa VEURE I COMPARAR. és molt intuïtiu.

Us poso un exemple:

Ortofoto del nucli de Sant Pere de Vilamajor de l'any 2014.



La mateixa imatge però amb llegenda dels llocs més emblemàtics



Ortofoto del nucli de Sant Pere de Vilamajor de l'any 1946



La mateixa imatge però amb llegenda dels llocs més emblemàtics


 Com ha canviat en 70 anys!!!

Si voleu passar una estona agradable, no deixeu de consultar el web

dilluns, d’agost 31, 2015

Mossèn Bonastre: un altre víctima de la guerra civil


  El 28 de febrer del 2012 vaig publicar un article amb el nom de "Les víctimes de la guerra civil a Vilamajor" on s'expressaven quines foren les persones que resulten damnificades per la contesa bèl·lica que arrasà Catalunya entre el 1936 i 1939.

El mossèn de Sant Pere de Vilamajor, en Joan Viader Bas, fou una de les principals víctimes atès que perdé la vida assessinat per membres del comité  de Granollers. Juntament amb ell, refugiats a la masia de Ca l'Escloper, hi havia el mossèn de LLinars, el qual també resultà mort. 

Malauradament desconeixia el nom del mossèn de Llinars, però gràcies al rectorologi d'Albinyana, he descobert el seu nom: Pere Bonastre i Almirall. 
 
Mossèn Bonastre va néixer a Masquefa el 8/3/1866. Exercí el càrrec a Albinyana entre el 28/3/1897 i el 30/11/1897, essent traslladat per l'arxipestrat de Granollers a la rectoria de Llinars el 1898 on exercí fins el seu assassinat, el 7/8/1936, a la carretera que duia fins a Lliçà de Munt, població on fou enterrat. No fou fins el 2/3/1940 que les seves despulles foren traslladades fins a Llinars.
 
L'any 2015 les seves restes foren traslladades fins l'església de Santa Maria del Prat de LLinars. Si vols veure les fotos de l'esdeveniment cliqueu AQUÍ
 
Bibliografia
 
BOFARULL I TERRADES, Manel. "Rectorologi d'Albinyana"