dimecres, de desembre 28, 2011

Anàlisi d'un document del segle XI

A l’arxiu de Catalunya (Arx. Cat; Lib.111; Antig. F 62 d 170) he localitzat un document on consta que el  4 d’octubre de l’any 1076, Ermengol Samarell donà a l’església de Sant Pere de Vilamajor 5 unces d’or a canvi d’una antífona.

Analitzem el document:

- A finals del segle XI existia la família Samarell la qual la Mercè Aventin relaciona amb Can Surell. El topònim Samarell surt documentat per primera vegada  en el Poliptic de Sant Pere de Vilamajor  de l’any 950, el que demostra l’antiguitat de la nissaga.

-   L’unça fou una moneda romana el que demostra que, malgrat el domini carolingi, el sistema monetària emprat a casa nostre era el romà, possiblement fruit de l’estreta petjada que deixà questa civilització a Vilamajor.    

   -     Una antífona és una cançó que el mossèn cantava mentre fraccionava l’hòstia. Els homes del segle XI eren extremadament creients i  creien en la vida després de la mort. Per aquesta raó molt donaven béns o diners  a l’església a canvi de poder accedir al cel enlloc de l’infern, o sigui, pagaven per purgar els seus pecats. La curiositat és que els pagaments es feien per un servei que es gaudia quan era mort, tot al contrari que ara. Ermengol Samarell va pagar per tal que es cantés en el seu honor i d’aquesta manera garantir l’entrada en el cel qual morís. 

Bibliografia

MAS, Jose. Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. Any: 1916 Vol.: 8 Núm.: 59 Julio a septiembre de 1915.

BARDERA, Francesc. Butlletí Municipal de l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. Num 19. Gener-març 2002. Pag234-235.

AVENTIN, Mercè. Vilamajor 872-1299. Ed. Ausa

AVENTIN, Mercè. La societat rural a catalunya en temps feudals.  Columna assaig. Pàg 222-228-255

VILAGINES SEGURA. Jaume.  La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers. 1987


diumenge, de desembre 25, 2011

Detall nº 4: La forja (pregunta)


Sabeu on es troba? Possiblement si, però sabeu per que servia?

Apali, doneu-li voltes al cap  i si ho sabeu envieu-me un email a pinatell29@hotmail.com
Si per molt que ho pensis no tens la resposta, esperat a l'any que vé i sabràs la resposta.

Ah!!! BONES FESTES I BON ANY NOU

Detall nº 3: El salt d'aigua (resposta)

Pensava que l'indret el coneixeria més gent però no ha estat així. Només una persona ha estat capaç d'endevinar-ho!!!

El salt d'aigua està situat a la riera de Vilamajor, just darrera de Can Parera de Canyes. La dificultat residia en què la fotografia estava feta des d'un altre punt de vista: des de sota i no pas des de dalt (com habitualment ho veu tothom). També cal afegir que l'enorme cabal d'aigua ha pogut provocar algun dubte, però es que la foto està feta just desprès dels aiguats del mes de novembre.

Com a curiositat us diré que l'aigua que veieu a la foto no prové de dalt de les muntanyes sinó d'una deu que surt pocs metres més amunt: surt directament de la roca. Curiós, oi????

divendres, de desembre 16, 2011

Berenguer i Samon, ciutadà honrat de Barcelona


Els ciutadans honrats foren una mena d'aristocràcia urbana que es va desenvolupar a la Corona d'Aragó durant la baixa edat mitjana a l'empar del propi creixement polític de les grans ciutats.

A partir del segle XI, en paral·lel al creixement de les grans ciutats, s'havia anat constituint una mena de patriciat burgès que, amb l'increment de llibertat municipal donat per la reialesa, va monopolitzant el govern ciutadà.

Quan a partir del segle XII es produeixen diferenciacions entre estaments o mans, els ciutadans honrats es comencen a posicionar com la mà major.

Estava formada per gent de carrera, famílies de bona posició, fins i tot propietaris de terres amb drets de senyoria.

La màxima representació d'aquesta classe va ser el ciutadà honrat de Barcelona, que estava exempt de determinats tributs i gaudia de prerrogatives. El formaven un nombre reduït de famílies, però també s'hi podia accedir per acord favorable dels consellers de la ciutat.

Era una oligarquia urbana amb un poder creixent en un moment que el desenvolupament municipal de les grans ciutats a tota Europa competia amb el camp, tradicional feu de la noblesa.

El ciutadans honrats de Barcelona varen tenir un paper fonamental en la creació de la Biga durant el segle XV. La Biga agrupava als ciutadans honrats amb grans comerciants importadors per oposar-se, políticament, als mercaders, comerciants i menestrals.

Un exemple de ciutadà honrat  el tenim en la persona de Berenguer i Samon, natural de Santa Susana de Vilamajor (Barcelona), el qual va obtenir el privilegi de Ciutadà Honrat  de Barcelona el 5 de desembre de 1644. Doneu-vos compte de la potència econòmica que deuria de tenir la masia del Samon a mitjans del segle XVII.


diumenge, de desembre 11, 2011

Detall nº 3: El salt d'aigua (pregunta)





Espectacular, oi? Doncs en viu encara és molt més maco que no pas en foto. 
Vilamajor té llocs amagats increïbles que poca gent coneix, i un d'aquest és el Salt d'aigua de la fotografia.

Els que sapigueu la seva ubicació i,  si de retruc, en teniu qualsevol  informació del Detall (històrica, cultural, econòmica, etc), podeu enviar-me un email a PINATELL29@HOTMAIL.COM. 

El resultat el podreu consultar el  DIUMENGE 25 DE DESEMBRE. 

Que tingueu sort!!


Detall nº 2: La inscripció (resposta)

Només dues persones han sabut localitzar el Detall nº 2, fet que no ens ha d'estranyar atès que es tractava d'un detall força difícil de localitzar, i no pas per què no estigués a la vista  sinó per què poca gent repara en la seva existència.

Si heu fet l'esforç de transcriure el contingut haureu descobert que es tracta d'una làpida d'una tomba, concretament la de Ramon Sans i Rius, un canonge. 


Qui era Ramon  Sans i Rius? Fàcil, el posem en el cercador de Google i el primer resultat ja ens diu on es troba la làpida: a l'ermita de Sant LLeïr a Sant Antoni de Vilamajor.

Si vols saber més clica AQUÍ

Tampoc era tant difícil, només calia perdre una mica de temps fent d'investigador.

diumenge, de novembre 27, 2011

Detall nº 2: La inscripció (pregunta)



Sabeu on es troba aquesta inscripció?

Us dono dues pistes: la fotografia no es troba en la posició correcte i si llegiu el seu contingut i cerqueu per internet trobareu el lloc on es troba.

Els que sàpiguen la seva ubicació i si de retruc, en tenen informació, podeu enviar-me un email a PINATELL29@HOTMAIL.COM  . D'aquesta manera sortim beneficiats tots; els que ho endevinen per la satisfacció d'haver-ho aconseguit, per a mi per tenir la possibilitat d'ampliar la informació, i per a tots conèixer una mica més la història de les nostres contrades.

La solució i tot la informació recaptada serà publica en aquest blog els DIUMENGES SENARS  de cada mes (cada quinze dies) juntament amb la proposta d'un nou DETALL.

Detall nº 1: la solució


Heu pogut saber on es localitza la farola?  Difícil, oi?

La farola es troba en una finca particular  situada en la cantonada del carrer Sui i Sant Bernat de Sant Pere  (Can Derrocada). Les faroles són visibles perfectament des del carrer.

Respecte a la seva història no he pogut treure aigua clara i les diverses aportacions dels lectors no han permés determinar com han aparegut dites faroles en una finca particular. Del que n'estic convençut és que es tracta de faroles que anteriorment estaven ubicades a les Rambles de Barcelona.

diumenge, de novembre 20, 2011

Leandre Pellicer i Montseny

Nombrosos personatges cèlebres estan o han estat vinculats al llarg de la història amb Vilamajor. Uns per què varen néixer, altres per què  estiuejaven, una minoria per sanar-se i molts pocs per treballar-hi.

Un d’aquest fou  Leandre Pellicer i Montseny , nascut a Barcelona el 18 de gener de 1876.  Per tradició (el seu pare Josep Pellicer Ferré fou metge) estudià medicina a Barcelona. La universitat li va permetre posar-se en contacte amb el Centre Escolar Catalanista, una entitat catalanista fundada a Barcelona el 21 d'octubre de 1886 per un grup d'universitaris per tal d'organitzar trobades i cursos, del qual exercí el càrrec de secretari formant part de la seva junta executiva

L’any 1898 es llicencià i exercí a Sant Antoni de Vilamajor, no deixant de banda les seves ambicions polítiques. Entre el 1901 i el 1904 fou proclamat delegat de la Unió catalanista, un grup polític format a Barcelona el 1891 per la unió de sindicats i associacions catalanistas que es van posar en contacte arran de la resistència contra l'article 15 del codi civil espanyol que atemptava contra el dret civil català.Pretenia ser un grup de pressió que aplegués tots els catalanistes independentment de la seva ideología.

Va morir a Barcelona el 8 de noviembre de 1912

Font: CALVET I CAMARASA, Josep Maria; MONTAÑA BUCHACA, Daniel. Metges i farmacèutics catalanistes 1880-1906. Edicons Cossetània. Barcelona 2001. 

diumenge, de novembre 13, 2011

Detall nº 1: La farola de la Rambla


Una farola? Quina vinculació té la farola amb Vilamajor? Que té d'especial aquesta farola? Anem a pams.

Sempre que passava per davant de la farola me la quedava mirant una estona. La seva estructura, forma i disseny feien intuir que estaven davant d'una farola antiga, i part tant amb història, el que feia augmentar la meva curiositat.

Una petita investigació per Internet ha determinat que la farola és l'original (o potser còpia?) de les que hi havien a començament de segle  a la Rambla de Barcelona. Una farola de Barcelona a Vilamajor? Doncs si, per alguna raó desconeguda per a mi, a Vilamajor tenim no una sinó dues faroles de les Rambles de Barcelona les quals, possiblement, foren traslladades al municipi quan foren desmantellades de Barcelona.

Es varen posar a la venda i un vilamajorenc la va adquirir? el somni d'un col·leccionista? una còpia d'un artista? No ho sé pas, encara que tinc una lleugera pista vinculada amb la política.

Vull proposar-vos una juguesca!. El Gini, en el seu magnífic blog, ens diverteix cada setmana amb els Racons de Vilamajor. Un concurs que combina la investigació, el coneixement i la didàctica i que s'ha convertit en la juguesca més esperada els divendres. Jo us proposo ampliar la vostra diversió amb la incorporació amb un nou joc: es tracta d'endevinar DETALLS del  poble molt vinculats a  la seva història.

La dificultat és màxima i estic convençut que només  uns pocs saben de la seva ubicació i només uns privilegiats  en tenen informació. Malgrat tot, els DETALLS que proposo estan a la vista de tothom, de tal manera que  segurament heu passat infinitat de vegades per davant d'ells, però sense prestar-lis  atenció.

El que sàpiguen la seva ubicació i si de retruc, en tenen informació, podeu enviar-me un email a PINATELL29@HOTMAIL.COM  . D'aquesta manera sortim beneficiats tots; els que ho endevinen per la satisfacció d'haver-ho aconseguit, per a mi per tenir la possibilitat d'ampliar la informació, i per a tots conèixer una mica més la història de les nostres contrades.

La solució i tot la informació recaptada serà publica en aquest blog els DIUMENGES SENARS  de cada mes (cada quinze dies) juntament amb la proposta d'un nou DETALL.

Així doncs:

SABEU ON ES LOCALITZA LA FAROLA?
PODEU EXPLICAR QUELCOM SOBRE ELLA?


Pots deixar els teus comentari al  Facebook

diumenge, d’octubre 16, 2011

Els avantpassats vilamajorins de Jaume Alguersuari


Ara que està de moda cercar els avantpassats del famosos (Messi-Bojan), he indagat una mica en la masia de Can Saurí d'Alfou (Sant Antoni de Vilamajor) arrel d'una notícia apareguda  fa temps en un mitjà de comunicació, on es noticiava que Jaume tenia parents a Can Saurí. 


He localitzat un document del 3 de gener de 1712 on ens parlar d’una venda atorgada per Bonaventura Arquer, ciutadà honrat i veí de Goscons, a favor de Josep Alguer i Suari, pagès de sant Julià del Fou, de tres pesses de terra amb dret de rabassa morta i senyoria directa, en lo loch dit lo Aulet del Mas Arquer.

L’interessant del document no és el contingut sinó l’aparició d’un Alguer i Suari el que podria ser un argument per refutar les arrels vilamajorines del magnífic esportista.

Font: ANC1-172-T-232

dimarts, d’octubre 11, 2011

Fàbrica de teixits de punt Jutglar i Masó

En Josep Maria Garcia Burdoy és un entusiasta de la història que exercí esplèndidament com a coordinador del Centre d'estudis de Sant Pere de Vilamajor durant els dos primers anys de vida. Malauradament es marxar del  poble però abans em deixar tot un munt de documentació que poc a poc vaig arxivant i analitzant.

Entre dita documentació hi ha la troballa, a l'arxiu de l'ajuntament de Sant Pere (antiga caixa 48 sobre el padró de la contribució industrial), de l'existència  d'una fàbrica de punt entre els anys 1887 i 1890 situada a la Plaça número 3 (sic). La fàbrica feia teixits de punt moguts a ma i disposava d'un teler circular de 70 cm i d'un teler quadrat.

Els possibles propietaris foren en Lluís Jutglar Jordana, el qual regentava una bodega a la Plaça i de Jaume Masó que tenia una bodega a Sota de la Plaça. Ambdues persones no  consten al padró d'habitants el que fa entendre que es tractaven de dues persones foranies.

diumenge, d’octubre 09, 2011

Interpretació d'un document del 1603 de Vilamajor

Ha arribat a les meves mans un pergamí del 9 de maig de 1603 pel qual es procedeix a la venda d’un terrenys a Sant Pere de Vilamajor. El document diu:


Andreu Pungol del Mas, pagès de Sant Pere de Vilamajor, i el seu fill homònim venen a carta de gràcia a Joan Gual de la Torre, del mateix ofici i parròquia, dues peces de terra d'artiga del mas Pungol, situades al lloc dit les Rovires, al jaient o batent de sol ixent del turó de Puigtorró. Amb àpoca del preu, 63 ll. 10 s., destinades a lluir un violari venut per Pungol pare -amb Gual actuant com a fidejussor- a Miquel Vidal, prevere de Barcelona. 

Notari: Pere Jaume Montenys, notari públic de Cardedeu.

Per entendre el document cal que definim paraules, topònims i noms propis, d’aquest manera serà molt més fàcil entendre’l.

-      Andreu Pungol del Mas. Hereu de la masia de Can Pungol (sense poder determinar quina de les dues actualment existent). No he pogut obtenir més informació d’ell, però si de membres del seu arbre genealògic (http://vilamajor.blogspot.com/2007/08/el-cognom-gual.html).


-     -  Joan Gual de la Torre. Hereu de la masia de Can Gual de la Torre i molt possiblement familiar de l’anterior. La masia rep el nom de Torre per què té adossada una torre que servia de guaita i vigilància del camí reial que duia de Cardedeu a Vilamajor.

En el següent mapa podrem veure la situació de les dues masies:



-     -  Carta de gràcia: Contracte de compravenda en el qual el venedor es reserva el dret de redimir o de lluir i quitar quan transmet la cosa. Amb la venda a carta de gràcia es transmet el domini al comprador. Per tant, mentre el comprador o els seus hereus tinguin la titularitat del domini, en seran veritables propietaris. El comprador pot millorar el bé i fer-ne seus els fruits.

-      - Artiga: Artigar és preparar un tros de terra inculta per conrear-la, especialment traient-ne els arbres, cremant el sotabosc i la brossa en munts que després s’escampen perquè les cendres serveixin d’adob.

-    -   Rovira: malauradament es tracta d’un topònim molt comú i que fa referència a un indret on ha hagut una roureda. Amb els temps, les rouredes han desaparegut essent substituïdes per terres de conreu (com és el cas que ens explica el document mitjançant el sistema d’artigar) les quals, un cop abandonades, han donat lloc als actuals alzinars. És per aquesta raó que no he sabut trobat on es situa el lloc conegut com “les Rovires”. Però fent un pas cap al passat, concretament el segle XVIII, en el capbreu de Vilamajor he localitzat que hi havia un torrent que rebia el nom de Rovira i el qual, actualment rep el nom de Can Mets Bac o del Joncar (just quan s’uneix amb el torrent de Malinfern). En el mateix document també he localitzar la serra de Rovira la qual correspondria a l’actualitat on es troba situat Can Sauleda.

-    - Puigtorró: No he pogut localitzar el topònim enlloc, però per les pistes que ens dóna el  document (batent de sol ixent) podria correspondre al punt més alt de Can Sauleda, al lloc conegut com el Turó, just al costat del lloc on venen fusta a la carretera que porta de Sant Antoni a Cànoves.

-     -  Àpoca: És una carta de pagament, rebut o qualsevol altre document en el qual el creditor declara que el deutor ha pagat la quantitat deguda.

-     -  Lliures i sous: Fem una mica d’història numismàtica:  partir del 1612, com que el diner valia poc, es generalitza l'encunyació de múltiples superiors com el sou i la lliura, que al Principat van estar en circulació fins prou més enllà del 1714. El sou era una unitat de compte del sistema carolingi que corresponia a la vintena part de la lliura i que es dividia en 12 diners i 24 òbols o malles. D'aquí es van derivar els posteriors sous catalans i francesos, hereus directes del sou carolingi. El nom prové del solidus llatí, una moneda romana d'or, l'abreviació del qual, s, fou la que va adoptar el xíling. El sou barceloní, sou de plata o, simplement, sou era una moneda d'argent que Pere III va encunyar per primer cop l'any 1285. El seu valor era de 12 diners de tern. Pel fet de ser una moneda d'alt valor el seu nom es va fossilitzar en expressions del tipus "tenir molts sous" o "costar molts sous", en el sentit d'un dineral, fins i tot quan ja fa molt de temps que han deixat d'existir com a tals. En època medieval també s'encunyà a Barcelona el croat, una moneda de plata o argent que tenia el valor legal d'un sou.
-      
- L- - Lluir: paraula que té moltes acceptacions jurídiques, però crec que la que millor encaixa en el context és la de “cancel·lació d’una  servitud o una hipoteca.

-   -   Violari: El violari o violarium o pensió vitalícia és un tipus de contracte propi del dret civil català pel qual es rep el dret durant la vida d'una persona i fins que aquesta mori a rebre periòdicament una pensió en diners. Per a rebre aquest dret s'ha d'haver lliurat un capital i l'obligació de pagar la pensió vitalícia és redimible. En realitat es tractava d’un préstec, com un crèdit a llarg termini (dues vides), i es feia per escapar de les restriccions eclesiàstiques que censuraven l’usura


En conclusió, el document ens diu el següent:


Andreu Pungol, per causes que es desconeixen, va demanar un préstec a Miquel Vidal, prevere de Barcelona, el qual hauria d’anar pagant en forma de pensió vitalícia. Com l’Andreu Pungol no podia garantir el pagament, en Miquel Vidal va demanar un avalista el qual hauria de fer-se càrrec del deute en cas que no es pagués l’estipulat.

Amb el temps, sembla ser que Andreu Pungol no va poder assumir el deute fet que implicava directament al seu familiar Joan Gual. La solució fou que Joan Gual li va comprar el domini (dret a l’ús que no vol dir propietat) a canvi d’uns diners el quals havien de destinar-se a pagar el deute.

És el que es diu una jugada a tres, on tot surten beneficiats: N’Andreu Pungol deixa de ser deutor, Joan Gual obté dues bones terres i no respon com avalista, i Miquel Vidal rep el deute i, suposo, algunes compensacions.


Podeu veure la dificultat que hi ha per entendre un document jurídic històric. El resultat d’una primera lectura no és la mateixa si l’analitzem en profunditat, jo pensava quan ho vaig llegir per primera vegada que es tractava d’una simple compra i venda de terreny. Com d’equivocat estava!!!


Bibliografia: 


Document: Biblioteca de Catalunya. Fons històric de l’hospital de la Santa Creu. Document núm 8320. Signatura BC perg. 535




dissabte, d’octubre 01, 2011

Uns dels tresors de Vilamajor: l'ermita de Sant Joan

L’equip d’estudis pre-romànics i romànics dels museu de Sabadell va fer un estudi sobre l’arquitectura de  l’ermita de Sant Joan de Can Nadal a finals de la dècada dels 70 del segle passat.

Veien les conclusions que arriben un es dóna compte del poc coneixement que tenim dels nostres tresors. Tant és el poc interès que es mostra per allò que no es pot vendre o comprar, que s’arriba  al punt de la desídia. Una de les nostres joies arquitectòniques, no només del municipi sinó del Vallès, s’ha convertit en un enorme mural on els pintors d’aerosol expressen el seu art, amenitzat per una música que fa tremolar a tot un mur de mig metre. Del que no ens podem queixar és de la capacitat d’atracció que exerceix sobre persones amants de la psicolèdia: setmana si i setmana realitzen una festa.

Un dels nostres tresors està a punt de perdre’s.

Crec que hauríem de fer quelcom.

L’article es una reproducció de l’article (el podeu consultar sencer clicant a sobre del títol):

VALL I RIMBLAS, Ramon. L’església pre-romànica de Sant Joan de Can Nadal. Revista Arraona. 1977. Núm 3. 2a  època.

L'edifici estudiat consta d'una nau rectangular de 5'50 metres de longitud per 3'25 d’amplària. A l'extrem oriental hi ha el santuari, de 2'85 metres de fondària, 2'20 metres d'ample i d'altura molt més reduïda que la nau, lleugerament desviat respecte d'aquesta. Comunica directament amb la nau, sense cap mena d'arc triomfal que el separi ni l’aïlli . L'orientació de tot I'edifici és sensiblement segons la direcció est-oest, tal com pot apreciar-se en el plano1 que s'acompanya. El gruix de les parets és d'uns 0'65 metres.

La nau té la coberta amb estructura de fusteria, constituïda per una biga mestra disposada longitudinalment en el carener, entre I'arc que emmarca el santuari i la façana de ponent sobre la qual descansen uns cabirons transversals; aquests cabirons segueixen la inclinació de la teulada i se sostenen en I'altre extrem sobre els murs laterals de la nau. Entre aquests cabirons i les teules hi ha un empostissat. No hi ha cap garantia de que aquesta coberta sigui I'original, però si que creiem que, en tot cas, aquella devia tenir unes característiques molt similars; i que mai la nau ha estat coberta amb volta de pedra, ja que no en queda cap rastre ni senyal.

En canvi. el santuari, com és norma. esta cobert amb una volta de canó seguit; aquesta volta no es exactament semicircular sinó que és lleugerament rebaixada. Les dovelles de I'arc que comunica I'absis amb la nau no són radials. sinó que tenen la disposició irregular típica dels edificis preromànics.
Al fons del santuari hi ha una petita fornícula que actualment allotja la imatge del sant titular i que devia correspondre a una antiga finestra, tapada avui dia per una sala construïda en adequar la masia per hostal, i que també impedeix l'examen de la part exterior de la testera de I'absis.

La paret meridional esta engruixada interiorment fins a 0'50 metres de la coberta. Exteriorment dóna a unes antigues dependències de la masia des de les que s'observa perfectament I'estrenyiment que correspon a la unió de la nau amb el santuari. Només queden Iliures els exteriors de les parets septentrional i occidental. És en aquestes parets, sobretot en la de ponent, que apareixen els paraments d'opus spicatum abans mencionats. La disposició i forma dels carreus que donen I'espina de peix corresponen, al nostre entendre, a l’època més reculada dintre de la de la seva aparició en el Vallès en el període
preromànic: són unes pedres grans, lleugerament desbastades a cops d'eina, i disposades d'una manera forca regular, que es poden emparentar amb les de les restes existents a Santa Eulalia de Madrona .

A la façana de ponent s'hi obre, descentrada, la porta d'entrada, evidentment més moderna. Esta constituïda per dos brancals coronats per un arc de mig punt. Tant els brancals, com I'arcada que els clou, estan formats per uns maons que tenen bisellat el caire que correspon a la línia exterior de la porta. Aquesta forma constructiva és moli corrent en la contrada i es veu en la majoria de masies veïnes. En aquesta façana, i coincidint amb el carener, hi ha un campanaret d'espadanya; I'arc que el corona té molts pocs anys: correspon a la recent restauració de I'ermita, com pot comprovar-se examinant la fotografia del treball de Gallardo: abans d'aquesta restauració hi havia només els dos muntants, sobre els quals se sostenia una biga de fusta travessera de la que penjava la campana, molt arcaica, en forma d’esquella, segons manifestacions de Gallardo.


Els trossos de parament amb “opus spicatum”, que hi ha a la paret septentrional són menys importants que els de la façana de ponent i la disposició dels seus carreus és més irregular. El reclau que forma I'absidiola, en quedar reculada respecte de la nau, és ocupat, malauradament. pel dipòsit de botelles de gas que assorteixen el restaurant, segurament per desconeixement de la importància arqueològica de tot I'edifici i més concretament encara de la d'aquesta part que, precisament, és la que li proporciona una de les seves característiques més determinants.

Poques, per no dir cap, són les dades històriques que tenim de I'ermita. Únicament coneixem les que dóna Gallardo en el seu treball, segons el qual. els documents més antics trobats eren de I'arxiu de Vilamajor i corresponien a una deixa atorgada el 1382, època molt allunyada de la de construcció de I'edifici. Amb tot, de les característiques arquitectòniques descrites (absis carrat, coberta de fusta, presencia d'opus spicatum, desviació del santuari] podem deduir-ne, amb tota seguretat, que es tracta d'una construcció del segle X; i que amb molta probabilitat podríem situar en la seva primera meitat.

La importància d'aquest temple objecte de la present comunicació és innegable, ja que, per ara. és I'únic d'aquest tipus que conserva íntegrament la seva disposició original que coneixem del Vallès i la seva rodalia.

En els següents links podreu trobar informació sobre l’ermita de Sant Joan de Can Nadal:









dimarts, de setembre 20, 2011

Can Derrocada de Vilamajor. La història continua


A  l’arxiu de la Corona  d’Aragó s’ha localitzat una  carta de principis del segle XIV que diu:

"Nos, Jaime [por la gracia de Dios Rey de Aragón, de Valencia,de Cerdeña y de Córcega, Conde de Barcelona], por las preces y humildes súplicas del noble Raimundo Berenguer de Cabrera, de gracia especial y cierta ciencia, concedemos a ti Ferrer ses Derrocada habitante en San Pedro de Vilamajor y a los tuyos perpetuamente, que no estéis obligados ni tú ni los tuyos a residir personalmente en la casa manso llamado Manso Roig, que por Nos es tenido en feudo en la parroquia de San Pedro de Vilamajor predicha. Por el contrario, tú y los tuyos podéis abandonar la residencia en dicho manso e ir a habitar donde quisiereis, sin impedimento ni condición Nuestra o de los nuestros; dejando a salvo nuestros censos y otros derechos que tenemos o debamos tener en dicho manso. Mandando por la presente a todos nuestros Oficiales presentes y futuros, que esta nuestra gracia tengan por firme y obedezcan, y la hagan obedecer inviolablemente según más arriba se expresa.
En testimonio de lo cual, te damos nuestra presente carta, corroborada por nuestro sello pendiente.
Dada en Valencia, a ocho de las Kalendas de marzo, año 1309

Tot plegat que significa? 

Doncs que la família  Ferrer ses Derrocada va deixar la seva condició de remences.

Remences! que vol dir això?

Els pagesos sotmesos a la servitud de la gleva no podien abandonar el mas que treballaven sense haver-se redimit per part del seu senyor feudal. La redempció afectava no solament el pagès, sinó també la muller i, sobretot, els fills i filles. Els preus de redempció varien molt en el transcurs del temps i estan en consonància amb l'avaluació que es fa del mas.

Per què va sorgir la remença?

Hi havia èpoques de crisi a causa d’una dolenta producció ( per causes naturals o climàtiques: sequeres o inundacions) provocant una disminució de les rendes del senyor. La seva solució fou augmentar els impostos. Però molta gent i degut a que tot es tornà insuportable (una baixa producció+un augment dels impostos= fam= mort ) decideix marxar del mas abandonant-lo, marxant cap a terres més riques o cap a terres on el senyor feudal no apliqués tants impostos, i de retruc, provocant que el senyor deixi de rebre rendes. Són els conegut com a masos rònecs. La solució del senyor era establir pagesos en aquest masos rònecs en unes immillorables condicions i amb les següents  clàusules:   què no reconeixerien cap altre senyor, millorar-ne el conreu, fer-hi residència, transmetre el mas a un hereu i no vendre, alinear o empenyorar sense l’acord del senyor. Era l’impost conegut com a remença que no deixava de ser un sistema que assegurava l’entrada de rendes al senyor.

Així, doncs, la família Ferrer ses Derrocada tenia un senyor?

Efectivament. El document ens diu que el mas pertany al rei Jaume, per tant senyor de la família Ferrer ses Derrocada.
No es tracta d’un fet aïllat a Vilamajor, sinó tot al contrari atès que Vilamajor era feu comtal, o sigui, pertanyia al comte de Barcelona. Hi ha nombroses referències possessions reials a casa nostre.

Que significava deixar de dependre d’un senyor feudal?

Doncs passar a ser considerat lliure, o sigui, la capacitat que tenen de poder escollir residència allà on vulguin i per tant deixar de pagar els seus tributs al Rei.
Evidentment la família Ferrer ses Derrocada obtingué el privilegi per la seva situació nobiliària atès que no es tractava d’una prerrogativa accessible a tothom (i molt menys als pagesos pobres).

Ens aporta alguna informació més la carta?

La masia de Can Derrocada no sempre s’ha anomenat així. Veiem que a l’any 1309, i es vol entendre que els anys anteriors, rebia el  nom de Mas Roig. Tenint en compte la norma toponímica de l’època, cal atribuir a la família Roig com l’antiga propietària de Can Derrocada abans de l’arribada dels Ferrer ses Derrocada. Un mas que era propietat reial, com s’ha dit anteriorment.

Això vol dir que la família Derrocada va marxar de  Vilamajor al segle XIX?

Caldrà fer més estudis però crec que no va ser així atès que existeixen documents que indiquen que membres de la família Derrocada romangueren fins entrar el segle XVII.

Fonts:

Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona, Reial Carta  del 8 de març de 1309, secció Cancilleria, Registre 206, foli 102.

PLANTADA Y AZNAR, Jorge. Nobleza rural catalana. Masias del Valles. Edicions Hidalguia. 1968




dimarts, de setembre 06, 2011

Emissions monetàries a Vilamajor durant la Guerra civil

L’ajuntament de Sant Pere de Vilamajor  creà, per acord del dia 30 d’abril de 1937, una emissió de paper moneda amb els valors d’1 pesseta i de 50 cèntims per un import total de cinc mil pessetes.

Foren impressos per la tipografia El Secretariat Català de Barcelona, segons uns dibuixos de l’artista barceloní Lluís Pallarès. Aquest bitllets estan presidits, a l’angle superior esquerre de l’anvers, per l’escut de Barcelona i, a l’angle inferior dret, s’hi veu una espiga de blat i una roda dentada. El revers està totalment ocupat per un dibuix en què es veuen unes fabriques i una vaca simbolitzant la potencia industrial i la vocació ramadera de la contrada.

En la sessió municipal del dia 10 de setembre de 1937, s’acordà crear una nova emissió de paper moneda, aquesta vegada amb tres valors: 1 pesseta, 50 cèntims i 25 cèntims per un import total de sis mil cinc-centes pessetes.

En aquest cas foren també impressos per la casa El Secretariat Català sobre paper de la casa Josep Guarro de Capellades. Els nous bitllets estan presidits a l’anvers i al revers per l’escut de Catalunya voltat per unes orles.
 En la sessió del dia 29 de setembre de 1937, s’acordà retirar de la circulació els bitllets de la primera emissió i canviar-los pels nous bitllets que s’acabaven de posar en circulació, donant un termini de vuit dies per procedir al seu canvi. El bitllets retirats foren anul·lats amb l’aposició del mot impresos  amb un timbre tampó violeta.

Font: TURRO MARTINEZ, Antoni. Les emissions monetàries  oficials de la Guerra Civil (1936-1939).


Per + info:  cliqueu AQUÍ




Font Diari oficial de la Generalitat de Catalunya del 3 i 9 d'octubre de 1937





Font: Actes de l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor

divendres, de setembre 02, 2011

Els "empestats", habitants del "cementiri del morbo" de Vilamajor

Durant l’epidèmia de pesta que assolà Vilamajor en el segle XVI i XVII, la universitat de Vilamajor es va veure obligada a prendre diverses mesures com la creació de nous cementiris on enterraven als “empestats” (rebien el nom del “morbo” o els dels “estrangers”).

Que es considerava un “empestat”? Els que rebien una certificació mèdica positiva  de tenir la enfermetat. L’obtenció d’un certificat positiu (no tenir la pesta)  era vital per les famílies per què era l’única manera de ser enterrat en el cementiri eclesiàstic, en terra sagrada.  Però també ho era per les autoritats les quals no volien de cap manera que es declarés oficialment una epidèmia al seu poble, seria la ruïna.  El personal encarregat d’emetre el certificat estaria  sotmès a enormes pressions  i molt sovint serien subornats. I si no era possible es van fer falsificacions Per aquestes raons  les dades oficials (llibre de defuncions)  de morts a causa de la pesta a Sant  Pere s’han d’agafar amb pinces. Molt probablement hagueren més morts a Vilamajor  dels que ens pensem.

dijous, de setembre 01, 2011

Una sirena a Vilamajor?

Uns primers estudis van determinar que l’escultura Ibérica trobada entre les parets de Can Canal era la representació d’una deessa de la fertilitat (http://vilamajor.blogspot.com/search?q=LA+NENA ). Estudis posteriors, com el realitzat per Maria Jose Pena (PENA, M.J. Sirenas de ayer, sirenas de siempre. A proposito de un racconto del principe Giusseppe Tomasi di Lampedusa. UAB) demostren que potser no es tracta d’una deessa sinó la representació d’una sirena.

 Sembla ser no es tracta d’un fet excepcional atès que hi ha nombroses representacions a Catalunya. Curiós!!!

dilluns, d’agost 22, 2011

Petjades: El camí cap a Sant Elies

El passat 16 d'agost de 2011, Valles Oriental Televisió va emetre el programa PETJADES on ens mostren molt amenament la ruta que ens duu de Sant Pere de Vilamajor fins a l'ermita de Sant Elies.

Cliqueu sobre el títol i podreu accedir al video

dijous, d’agost 11, 2011

El mas Uguet de Vilamajor

El 24 d’octubre de 1295 Guillema Ugueta del veïnat de Canyes, a la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, fa heretament en profit del seu fill Bernat perquè contragui matrimoni i tingui fills de legítim matrimoni. L’heretament va consistir en la donació del mas Uguet que l’heretant tenia per l’altar de Santa Maria (AVENTIN, M. La societat rural. P. 461; Arxiu diocesà de Barcelona. Pergamins sant Pere de Vilamajor, octbre de 1295).

Actualment el mas Uguet o Huguet no existeix com a tal (ni com a masia ni com topònim). Sembla ser que podria estar situat a prop del mas Mogol (al costat de Can parera de Canyes) i del mas Monner (avui desaparegut).

La primera referència del mas o de la família Uguet data del 1217 quan “Pereta i el seu marit Joan Uguet i els seus fills, per a remei de la seva ànima i remissió dels pecats, donen aperpertuïtat les seves ànimes i cossos i totes les seves coses mobles i immobles a Déu, Santa Maria i a la Candela”. (AVENTIN, M. Vilamajor 872-1299. Pàg 164. Editorial Ausa).

L’any 1220 apareix un document on “Guillem Uguet, fill de Bernat Uguet, difunt i la seva dona Sibil•la, concedeixen i reconeix a Pere de Castellar, hebdomari major de l'església de Sant Pere de Vilamajor i als seus successors” (AVENTIN, M. Vilamajor 872-1299. Pàg 165. Editorial Ausa).
No es té constància de cap document que ens parli del mas Huguet o Uguet en dates posteriors. Caldrà continuar investigant.

Breu apunt sobre l'origen de La Fàbrica a Vilamajor

La indústria cotonera tingué un paper protagonista en l’arrencada de la industrialització fabril a Catalunya i, des dels seus inicis, se singularitza, altres coses, pel seu caràcter urbà i, més encara barceloní. Tanmateix, en l’últim quart del segle XVIII la fase de filatura – manual- es desenvolupà en bona mesura a base de donar feina a filadores rurals. Entre aquestes es troben la filadores de Sant Pere de Vilamajor.

Sant Pere de Vilamajor no tenia indústria llanera però es sap que entre el 1772 i 1774, la Reial Companyia de Filats de Cotó de Barcelona tenia filadores que treballaven per a ella al poble de Sant Pere. Varen escollir el lloc per què tenia tradició filadora des de l’any 1766 on alguns filadors treballaven per fàbriques d’indianes. Un exemple fou el filador Jaume Guiu i Canal

Podria ser l'origen del local municipal "La Fàbrica". Continuaré la investigació
Font: OKUNO, Y. Entre la llana i el cotó. Una nota sobre l’extensió de la indústria del cotó als pobles de Catalunya el darrer quart del segle XVIII. Recerques: història, economia, cultura. Any 1999 nº 38.

La noblesa de Vilamajor: la família Llança i Derrocada

M’arribat a les meves mans el magnífic llibre de Jorge Plantada y Aznar “Nobleza rural catalana. Masias del Vallés” publicat l’any 1968 per Edicions Hidalguia de Madrid. Una joia literària pels que ens agrada conèixer la rica història del nostre poble.

El llibre es divideix en tres parts diferenciades . A nosaltres la que ens interessa és la primera, la que ens parla de la masia de Can Derrocada. Un relat de 700 anys que ens explica la evolució genealògica de la família Llança-Derrocada i que ens permet conèixer aspectes concrets de la vida quotidiana de Vilamajor.

L’enorme informació continguda fa inviable abocar-la de cop en aquest bloc, el que m’obliga a publicar-ho dividint-ho en diverses temàtiques. El contingut no es limita exclusivament a la informació que apareix en el llibre, sinó que s’amplia amb altres fonts d’informació a les quals es farà referència. En el primer tema parlaré sobre els aspectes arquitectònics de la masia de Can Derrocada, una de les més majestuoses de Vilamajor, llar d’una important família noble.


Antoni Gallardo en el llibre “Del Mogent al Pla de La Calma” (Barcelona, 1938) ens fa una acurada descripció de la masia: “gran casal del tipus III –teulada a quatre vents- del segle XVII, amb un ampli barri i cossos afegits posteriorment amb defenses... són dignes d’esment la porta de gran dovelles, les finestres rectangulars, senzilles i amb restes d’esgrafiat que les emmarca, una cuina molt espaiosa, l’oculus gòtic a l’escala, els armaris empotrats a la paret datats del 1610, una arca gòtica i les restes d’un llit del segle XV... La capella està junt a la porta del barri. La porta amb esgrafiats és neoclàssica; té una columna per banda i al frontó la data de 1662. A l’interior es conserva el paviment del segle XVII, molt bonic. L’altar és forma de quadre amb una excel•lent pintura, que sembla d’escola sevillana. El marc el formen dues columnes salomòniques per banda. Hi ha una petita imatge de talla del Roser i uns pitxers de terra i porcellana de la mateixa època de la capella. En la visita girada el 17 de novembre de 1610, el visitador trobà la capella de Sant Joan i Sant Benet acabada de fer


Més dades sobre com era la masia en la dóna el mateix Plantada el qual manifesta que la masia es trobava envoltada per una muralla oberta per una porta fortificada on es trobava un matacà amb espitlleres. En diu que el sepulcre de la casa es trobava en el sòl de l’església front l’altar de la Nostra Senyora del Rosari; en ell rebien cristiana sepultura els senyors de la casa i els seus familiars. Tant la capella com el sepulcre foren profanats el 1936.

En el procés de 1716 entre el Magnífic Josep de Llança i Eroles, àlies Derrocada, contra la universitat de Vilamajor (Archivo de la Corona de Aragón, Barcelona, Sección de Procesos Modernos, año 1716, núm. 3 A, José de Llanza y Derrocada, contra la Universidad de Vilamajor), els testimonis descriuen les pertinences de la casa: “que dita alqueria o manso nomenat Derrocada, d’antiquíssim immemorial temps s’ha compost del que avui es composa, a més de les cases de dit manso que són molt grans i capaces i bones, amb la seva era, barri tancat per parets i diferents oficines de llaurador, corrals i una horta molt gran tancada per parets, plantada de diferents arbres fruiters; d’una part de diferents peces de terra de cultura, de estès d’algunes quaranta quarteres se sembra poc més a o menys; i d’altre part, de diferents peces de terres de bosc i quantitat de diferents generes d’arbres d’estimació com són les alzines, roures, pins, àlbers blancs i negres i altres, d’estesa d’algunes 30 quarteres de sembra més o menys i d’una partida de vinya d’estesa de 35 jornals de cava poc més o menys”.

Com podeu observar les possessions de la família Llança i Derrocada eren llargues i extenses el que denota la potència econòmica de la família, fet que no ens ha d’estranyar tenint en compte que es tractava d’un casal nobiliari.