L’equip d’estudis pre-romànics i romànics dels museu de Sabadell va fer un estudi sobre l’arquitectura de l’ermita de Sant Joan de Can Nadal a finals de la dècada dels 70 del segle passat.
Veien les conclusions que arriben un es dóna compte del poc coneixement que tenim dels nostres tresors. Tant és el poc interès que es mostra per allò que no es pot vendre o comprar, que s’arriba al punt de la desídia. Una de les nostres joies arquitectòniques, no només del municipi sinó del Vallès, s’ha convertit en un enorme mural on els pintors d’aerosol expressen el seu art, amenitzat per una música que fa tremolar a tot un mur de mig metre. Del que no ens podem queixar és de la capacitat d’atracció que exerceix sobre persones amants de la psicolèdia: setmana si i setmana realitzen una festa.
Un dels nostres tresors està a punt de perdre’s.
Crec que hauríem de fer quelcom.
L’article es una reproducció de l’article (el podeu consultar sencer clicant a sobre del títol):
VALL I RIMBLAS, Ramon. L’església pre-romànica de Sant Joan de Can Nadal. Revista Arraona. 1977. Núm 3. 2a època.
L'edifici estudiat consta d'una nau rectangular de 5'50 metres de longitud per 3'25 d’amplària. A l'extrem oriental hi ha el santuari, de 2'85 metres de fondària, 2'20 metres d'ample i d'altura molt més reduïda que la nau, lleugerament desviat respecte d'aquesta. Comunica directament amb la nau, sense cap mena d'arc triomfal que el separi ni l’aïlli . L'orientació de tot I'edifici és sensiblement segons la direcció est-oest, tal com pot apreciar-se en el plano1 que s'acompanya. El gruix de les parets és d'uns 0'65 metres.
La nau té la coberta amb estructura de fusteria, constituïda per una biga mestra disposada longitudinalment en el carener, entre I'arc que emmarca el santuari i la façana de ponent sobre la qual descansen uns cabirons transversals; aquests cabirons segueixen la inclinació de la teulada i se sostenen en I'altre extrem sobre els murs laterals de la nau. Entre aquests cabirons i les teules hi ha un empostissat. No hi ha cap garantia de que aquesta coberta sigui I'original, però si que creiem que, en tot cas, aquella devia tenir unes característiques molt similars; i que mai la nau ha estat coberta amb volta de pedra, ja que no en queda cap rastre ni senyal.
En canvi. el santuari, com és norma. esta cobert amb una volta de canó seguit; aquesta volta no es exactament semicircular sinó que és lleugerament rebaixada. Les dovelles de I'arc que comunica I'absis amb la nau no són radials. sinó que tenen la disposició irregular típica dels edificis preromànics.
Al fons del santuari hi ha una petita fornícula que actualment allotja la imatge del sant titular i que devia correspondre a una antiga finestra, tapada avui dia per una sala construïda en adequar la masia per hostal, i que també impedeix l'examen de la part exterior de la testera de I'absis.
La paret meridional esta engruixada interiorment fins a 0'50 metres de la coberta. Exteriorment dóna a unes antigues dependències de la masia des de les que s'observa perfectament I'estrenyiment que correspon a la unió de la nau amb el santuari. Només queden Iliures els exteriors de les parets septentrional i occidental. És en aquestes parets, sobretot en la de ponent, que apareixen els paraments d'opus spicatum abans mencionats. La disposició i forma dels carreus que donen I'espina de peix corresponen, al nostre entendre, a l’època més reculada dintre de la de la seva aparició en el Vallès en el període
preromànic: són unes pedres grans, lleugerament desbastades a cops d'eina, i disposades d'una manera forca regular, que es poden emparentar amb les de les restes existents a Santa Eulalia de Madrona .
A la façana de ponent s'hi obre, descentrada, la porta d'entrada, evidentment més moderna. Esta constituïda per dos brancals coronats per un arc de mig punt. Tant els brancals, com I'arcada que els clou, estan formats per uns maons que tenen bisellat el caire que correspon a la línia exterior de la porta. Aquesta forma constructiva és moli corrent en la contrada i es veu en la majoria de masies veïnes. En aquesta façana, i coincidint amb el carener, hi ha un campanaret d'espadanya; I'arc que el corona té molts pocs anys: correspon a la recent restauració de I'ermita, com pot comprovar-se examinant la fotografia del treball de Gallardo: abans d'aquesta restauració hi havia només els dos muntants, sobre els quals se sostenia una biga de fusta travessera de la que penjava la campana, molt arcaica, en forma d’esquella, segons manifestacions de Gallardo.
Els trossos de parament amb “opus spicatum”, que hi ha a la paret septentrional són menys importants que els de la façana de ponent i la disposició dels seus carreus és més irregular. El reclau que forma I'absidiola, en quedar reculada respecte de la nau, és ocupat, malauradament. pel dipòsit de botelles de gas que assorteixen el restaurant, segurament per desconeixement de la importància arqueològica de tot I'edifici i més concretament encara de la d'aquesta part que, precisament, és la que li proporciona una de les seves característiques més determinants.
Poques, per no dir cap, són les dades històriques que tenim de I'ermita. Únicament coneixem les que dóna Gallardo en el seu treball, segons el qual. els documents més antics trobats eren de I'arxiu de Vilamajor i corresponien a una deixa atorgada el 1382, època molt allunyada de la de construcció de I'edifici. Amb tot, de les característiques arquitectòniques descrites (absis carrat, coberta de fusta, presencia d'opus spicatum, desviació del santuari] podem deduir-ne, amb tota seguretat, que es tracta d'una construcció del segle X; i que amb molta probabilitat podríem situar en la seva primera meitat.
La importància d'aquest temple objecte de la present comunicació és innegable, ja que, per ara. és I'únic d'aquest tipus que conserva íntegrament la seva disposició original que coneixem del Vallès i la seva rodalia.
En els següents links podreu trobar informació sobre l’ermita de Sant Joan de Can Nadal:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada