diumenge, d’agost 16, 2009

La repoblació a Vilamajor durant el segle IX

L’arribada dels carolingis a les nostres contrades, la revolta d’Aissò i les posteriors ràtzies sarraïnes, van provocar que la població existent hagués de fugir cap a zones més segures com les valls pirinenques o les part més altes del Montseny.

La base econòmica de la societat pre-feudal és l’agricultura, la ramaderia i a molta distància l’artesania i comerç. El valor més important era la terra. Però una terra sense que hagi ningú que la conreï no serveix de res. Calia repoblar el territori. Es podia fer de tres formes:

- Repoblació espontània : la qual no és dirigída (planificada) sinó que és causa de la pròpia necessitat d’aquesta gent que busca terres per treballar. És una població sense control.

- Repoblació oficial : es produeix als últims 20 anys del segle IX i és dirigída pel Comte Guifré, afecta a territoris com el Berguedà, Ripollés, Plana de Vic, Bagés, Vallès… amb la participació de pagesos i vicaris de les zones muntanyenques. Es realitza a través de l’aprisió (el que treballi la terra durant 30 anys passarà a ser de la seva propietat) i del sistema d’incastellamento (fotificació + territori).

- Repoblació monacal : va ser paral·lela a la repoblació oficial, però majoritàriament a les comarques gironines. Aquesta repoblació es feia a través de la construcció de monestirs, i així atraure població pagesa que traballaría la terra. Eren un petit grup de persones sota la direcció d’un abat, els quals es comprometíen a viure en comunitat, i contrueixen petites esglésies i edificis per viure (sota el lema de “Sant Benet”). Aquesta repoblació va aportar mà d’obra complementària, així els monjos deixaven progressivament de treballar, alhora que creixen els patrimonis dels monestirs, els quals es convertiràn en senyors feudals (principis del segle XI). També s’ha de tenir en compte que les comarques gironines quedaven allunyades de les fronteres amb els musulmans, per això no va ser tan necessària la creació de castells.

Al Vallès Oriental no es degué produir un abandonament generalitzat de la població en base a la documentació que demostra l’existència d’una població estable al segle X, a la manca de constància de creació de nous conreus de vinyes o terres, a una toponímia de procedència íbera, romana, goda i sarraïna que succinta un poblament prolongat i, finalment, els invasors formaren una elit que volia instal·lar un nou sistema administratiu –especialment de recaptació d’impostos- sobre una població existent atès que no té sentit conquerir terres ermes que no aporten cap benefici.

L’existència a Vilamajor de restes iberes (la deessa de Can Canal); romanes (un possible mil·lari a la rampa d’accés a l’església , la troballa d’un tresor en forma de monedes romanes a Can Quico Ribalta i restes de material ceràmic a Can Clavell ), una antropotomínia goda (Vilagoma on actualment es localitza el poble de Sant Antoni) o sarraïna (Alcozi –Alfou- significa districte en àrab), fan pensar que el poblament a Vilamajor existí des d’antuvi i que mai es va abandonar del tot.

Malgrat tot hagué una repoblació del Vallès Oriental, sobretot a la conca superior de la Vall de la Tordera a finals del segle IX, la qual es podria trobar abandonada per la revolta d’Aissò i que fou repoblada pel comte Sunyer d’Empúries el qual va rebre el territori l’any 862 de Carles el Calb.

Vilamajor no pertany a comtat d’Empúries però no resta exempt del procés de repoblació. Hi ha documentat una aprisió a Llinars del Vallès de l’any 915 que demostra que fora dels dominis del comte Sunyer també hagueren repoblaments i el fet que al llarg del segle IX es sacralitzaren noves esglésies (suposadament sobre territoris poblats per satisfer les seves necessitats espirituals) com la que dóna servei el prevere Orila l’any 872 a Vilamajor.

A la seva part més muntanyenca (veïnats de Santa Susanna i Canyes) la població romangué , més o menys estable, gràcies a la seva solitud, existint al segle XI l’església pre-romànica de Sant Joan de Can Nadal o mas Cavallar.

En conclusió es pot afirmar que Vilamajor mai va estar del tot abandonada, que no vol dir que no patís un moviment de la població que produí la marxa de persones cap a zones segures, molt probablement cap les zones altes del Montseny.

Bibliografia

SARRIÀ i SARACHO, Ferran. Les masies de Vilamajor. El veïnat de Canyes. Quaderns de Vilamajor 3.Centre d'estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2002

SARRIÀ i SARACHO, Ferran. Les masies de Vilamajor. El veïnat de Santa Susanna. Quaderns de Vilamajor 8.Centre d'estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2009

VILAGINÉS SEGURA, Jaume. La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental.Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers 1987.

Cap comentari: