dilluns, de juny 20, 2016

Els Perpunters

La nissaga dels Perpunters provenia de Santa Maria de Palautordera on exercien com a ferrers. El  22 de juny de 1559  es signen els capítols matrimonials entre Jaume Perpunter de Santa Maria de Palautordera, i Joana Juyol, de Sant Esteve de Palautordera però que vivia a Vilamajor. Entre el 1559  i el 1572 es varen construir la masia de Can perpunter que es trobava a la cruïlla del camí que duia de Llinars a La Garriga i de Cardedeu a Santa Maria de Palautordera.

Malgrat que l’ofici primari fou la ferreria, al llarg del temps  els diferents membres de la nissaga exerciren altres oficis com comerciar amb bestiar, teixits i blat i obrir una botiga de crèdit i dèbit al baixos de la mateixa casa. Tot plegat va donar a la família una certa acomodació econòmica que li valgué una reputació entre els seus veïns. Prova d’això son els diferents càrrecs públics, que tingueren diversos membres de la família, com Tauler del General, arrendador de la carnisseria, dret de recollida del vintè i consellers de la Universitat de Vilamajor.

La nissaga es va mantenir al llarg del temps fins el   1731  on  l’hereva,  Maria Perpunter, la qual estava casada amb Isidre Antich, es va quedar vídua i, com marcava la costum de l’època, es casà en segones núpcies amb Josep de Llança i Derrocada.  La germana  de la Maria, la Margarida, es va casar tres anys més tard amb en Jaume de Llança i Derrocada, germà d’en Josep.  Va ser una jugada mestre per aglutinar els dos rics patrimonis.  Una unió que durà fins el 1771 que morí la Maria i provocà una disputa del patrimoni entre els Perpunter i Llança contra els Derrocada. Sigui com sigui, els matrimonis varen provocar l’extinció del cognom Perpunter.


La gestió del patrimoni dels Perpunter per part dels Llança Derrocada no deuria de ser molt bona atès que la vida econòmica dels Perpunter tendeix a la desaparició. El cop de gràcia esdevé quan  Bonaventura de Llança i Perpunter es casa amb Agnès Ferrer del Puig i Teixidor de Blanes a finals del XVIII, traslladant el domicili a Blanes. La masia de can Perpunter es renda a masovers, concretament a Manel Parera de Vilamajor i als seus descendents fins la dècada dels anys 60-70 del segle passat. A partir d’aquesta data la casa romangué tancada fins que  el 23 de novembre de 1984  fou adquirida per l’Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor

divendres, d’abril 29, 2016

Vilamajor 1946



Us resulta coneguda  la imatge?  És Sant Antoni de Vilamajor al 1946.

No us situeu? Us  poso una altre imatge amb indicacions


Ara si? Doncs ara toca mirar-la amb atenció i veure com ha canviat el nostre poble.

(Per fer les fotos més grans només he deu fer  click a sobre)

dissabte, d’abril 23, 2016

La delinqüència a Vilamajor (1850-1899)

La història ha demostrat que, des de l’aparició de la propietat privada, la humanitat ha tingut com un dels seus màxim objectius l’acumulació de béns. Quant més se’n tenien més prosperitat aconseguien. Han existit dues maneres d’assolir-ho: a través del treball exercit  o mitjançant l’apropiació del treball realitzat per altres.  La segona opció al llarg de la història ha estat continuadament castigada  creant-se lleis específiques. Actualment es denomina el codi penal.

Els delictes que avui en dia estan representants al nostre codi penal no difereixen gaire dels que d’antuvi existien, a excepció dels delictes tecnològics.  Si concretem més i parlem exclusivament dels delictes patrimonials, la forma de cometre’ls són les mateixes (sostreure un béns d’altri per treure un benefici propi) però han canviat els objectius.

Vilamajor no restà al marge dels delinqüents, tot al contrari. Si consultem les hemeroteques trobem nombroses articles que expliquen fets delictius comesos a les nostres contrades. Amb aquest articles vull posar diversos exemples de fets delictius succeïts  durant la segona meitat del segle XIX.

El 10 de desembre de 1850, una esquadra dels Mossos de Sant Celoni amb el caporal Jose Luis al front, va localitzar en un bosc a una mitja hora del poble de Sant Pere de Vilamajor, dues peces grans de ferro juntament amb unes altres més petites, i una fusta pròpia per la fabricació de moneda. A mitjans de 1850  les monedes oficials a Espanya eren els reals els quals no tenien cap mesura de seguretat com les que actualment tenim, el que feia que fos relativament fàcil la seva falsificació. Només calia substituir l’or, plata o coure que tenien i que era el que donava valor a la moneda, per un material menys valuós. Es tractava d’un delicte greu.

El 12 de març de 1886, el caporal dels Mossos d’Esquadra de La Garriga, en Bruno Barbany, juntament amb 4 Mossos més, va capturar un veí de Sant Pere de Vilamajor  per haver tallat arbres i sostret cinc-cents quintals (kg) de llenya  sense el permís dels seu legítim propietari. Avui en dia un fet com els descrit no té gaire importància, però al 1886 la llenya era la principal font d’energia de les llars, sigui per cuinar com per mantenir la casa calenta. Malauradament no tinc el nom de la persona detinguda i desconec que és el que li motivà a robar. Era un delinqüent habitual o era un pobre pagès que ho necessitava per mantenir la seva família calenta?

Bibliografia

El Heraldo del dia 10 de desembre de 1850
La Dinastia del  17 de març de 1886.