divendres, de setembre 23, 2016

Les vies de comunicació a Vilamajor durant l’època medieval



Fins al segle XX les úniques vies de comunicació existents eren dos: les terrestres i les marítimes o fluvials. Com a Vilamajor no hagueren vies de comunicació fluvials o marítimes per causes òbvies, en aquest article només s’analitzen  les vies terrestres.
Durant l’època medieval hi ha documentats 4 tipologies de vies de comunicacions terrestres o camins.

     Un primer nivell seria format per les grans vies per on passava el comerç internacional. Són les vies per on, cap a l’any 1000, viatjaven els mercaders que venien del nord d’Europa i anaven cap a terres musulmanes, tot portant draps i teles, espècies i objectes de luxe. Solien tenir una amplada suficient per deixar el pas d’un carro de dues rodes, o sigui, uns 4,5 metres d’amplada. Eren les autopistes medievals.  El gran camí català era l’antiga Via Francisca que corresponia a l’antiga Via Augusta romana que duia de Roma a Cadis. Encara tenim restes visibles de la via al seu pas per Llinars del Vallès. 
  
          Un segon nivell  seria format per les vies intercomarcals. Correspondria a la xarxa  de vies que unia les diverses capitals de comtat, de vegueria o de comarca o bé els centres religiosos importants. L’exemple més proper a casa nostre era la via que unia Barcelona amb Vic.  La seva configuració permetia el pas de carros encara que no tenia  la magnitud de les vies del primer nivell. Fent un símil, serien les carreteres nacionals actuals.

  Un tercer nivell seria format per les vies que unien diverses poblacions. Es tractaria de vies on només podia circular animals de càrrega i persones, encara que segurament hagueren excepcions que permetien el pas de carros, especialment en poblacions que gaudien del privilegi de tenir mercat. Serien les carreteres comarcals actuals.

Un quart nivell serien els camins, corriols, viaranys  que permetien la relació a nivell local, per poder anar als camps, a la font, a la bassa, a les eres, al bosc o, en zones d’hàbitat dispers, per unir entre ells els diversos masos. Òbviament l’amplada només permetia el pas de persones i bestiar. Serien les carreteres locals o camins forestals actuals. 

A Vilamajor només tenien representats els dos darrers nivells. Analitzem-los.

La fixació de la frontera i el control del territori conquerit per part del reialme franc, mitjançant la implantació dels comtats, va comportar que hagués un període de certa pau.

El comte va portar a terme polítiques repobladores amb la finalitat de revitalitzar l’economia de les zones més despoblades. Al Vallès oriental varen arribar pagesos que van procedir a l’artigatge de terres mitjançant la utilització de noves tècniques de conreu, com l’arada amb rodes en substitució de l’arada romana i  l’ús d’animals com els bous , fent augmentar considerablement les terres de conreu, juntament amb noves tècniques com la  utilització dels molins d’aigua i la utilització del ferro a les eines agrícoles que asseguraven una major productivitat.

La conseqüència més immediata fou que la població deixés de tenir una economia autàrtica, on el que es produïa era consumit pels seus propis productors, a una economia de mercat on  l’aparició de l’excedent agrari permetia la seva venda.  Va  ser un canvi significatiu: l’agricultor dedicava més temps al conreu perquè obtenia un rendiment econòmic que invertia en adquirir elements (eines, adobs, etc) que feien créixer la productivitat. El resultat fou l’aparició de feines especialitzades com els fusters o els ferrers.

El comte de Barcelona, molt vinculat a Vilamajor atès que eren terres de les seva propietat, estava molt interessat en que tingués un mercat, i així ho va fer l’any 1067 amb la creació d’un mercat setmanal a Vilamajor.   Només el mercat de Granollers, del 1040, es més antic el que demostra la notorietat de Vilamajor. Tanta hauria de ser la importància del mercat que es va crear una via de comunicació entre Cardedeu i Sant Celoni passant per Vilamajor oblidant-se de les antigues vies romanes que transcorrien per Llinars i Villalba.  Es la coneguda com a strata mercadaria  que  sortia de Cardedeu per dirigir-se cap a Sant Julià  d’Alfou, es dirigia cap a Can Gol de la Torre i  d’allà, per  Can Clavell, entrava  a Sant Pere pel carrer de Brugueres. De Sant Pere travessava can Derrocada fins a La Farinera a Vallserena on ascendia per la carena fins al pla de la Dona Morta on davallava fins a Palautordera i Sant Celoni. 

Era un camí reial mantingut pel casal de Barcelona i on, segurament, per la seva importància, deuria der ser suficientment ample com per permetre el pas de carros. La conservació es feia gràcies als ingressos que el comte obtenia per la seva utilització a través dels peatges. Molt possiblement Can Gol de la Torre faria  funcions de control de la mercaderia i dels que  havien d’anar al mercat  i cobrar els impostos adequats (lleuda).  L’strata mercadaria seria un via del nivell tres.

Les vies del  nivell quatre són les més representatives a Vilamajor. No s’analitzaran els nombrosos corriols existents però si que es vol fer esment dels anomenats camis ramaders.
Una vil·la prefeudal es trobava composada per  dos espais diferenciats: el que n’era propietat del pagès (alou) el qual era d’ús restringit, i un espai comunitari  d’ús obert a tothom. Parlem dels boscos, aigües, erms i pastures. 

Els béns comunals  es troben legislats   des de l’any 844 quan  s’escriu la capitular carolíngia, adreçada  als gots i hispans, on es dóna dret d’aprofitament del béns comunals  a tothom que ho necessiti. Es recol·lectaven  fruits silvestres i baies, es caçava animals salvatges,  es recollia fusta i llenya i es portava a pastura els ramats, entre d’altres funcions.  

Les pastures eren un dels béns comunals més importants atès que permetien alimentar els ramats de la vil·la el quals, molt probablement, eren gestionats comunament. Un exemple clar ho tenim a la vil·la Rifà en un document de l’any 941 on els seus propietaris varen vendre al comte totes les possessions de la vil·la, tant les particulars com les comunals, entre les quals es trobaven  prats, boscos, llenya, pedres i erms.  

Hi ha constància documental de l’existència de la transhumància, a una escala reduïda si la comparem amb la succeïda a les terres castellanes,  entre les zones més baixes del Vallès i les més altes, concretament el Montseny. La transhumància  es la migració estacional dels ramats a la recerca de pastures  allà on hi hagi segons l’època de l’any: pastures d’estiu a la muntanya i pastures d’hivern a la plana. L’estratègia transhumant  necessitava d’una xarxa de camins per on el bestiar pogués transitar sense ocasionar ni patir problemes, es per això que els camins acostumaven a ser camins elevats que transitaven per les carenes eludint  els barrancs  i evitaven el màxim possible el pas per terres de conreus Són els coneguts com a camins ramaders. 

Coneixem de l’existència de ramats de cabres, ovelles i vaques les quals durant l’estació hivernal romanien a la plana, a les corts on eren alimentats amb farratges i glans  acumulats i emmagatzemats. Les pluges de la primavera i la tardor  i una temperatura més benigne, permetia que els ramats pasturessin prop de  la vil·la, però les calors i la sequera estiuenca obligaven a traslladar els ramats fins a les parts més altes del Montseny. Segons Joan Lopez Cortijo un dels principals camins era el que venia des de Sant Esteve de Palautordera, pujava pels camps de Saparera (Can Surell i Can Planell), Sant Elies, les Planes del Cortès, Palestrins i Samon. Una prova de l’existència d’una activitat transhumant a Vilamajor són les masies de Les Planes del Cortès i els corrals d’en Perera on el seu naixement respon a la necessitat que tenien els pastors de tenir un habitatge on passar les llargues temporades d’estiu. Allà hi vivien però també atenien als animals que requerien de cuidats especials (malalts, femelles a punt de parir, cadells,etc). La toponímia també dóna suport a la hipòtesi amb el Prat de Sagrera a tocar el Turó de Palestrins, o el Sot de Pastorim  i la Pleta. Solien ser camins de bast o ferradura amb una amplada d’un metre i mig que només permetia el pas de persones i bestiar.


Bibliografia

SALRACH, Josep Maria. El procés de feudalització” Segles III-XII. Volum 2. Història de Catalunya. Edicions 62.1998

SALRACH, Josep Maria. Història agraria dels països catalans. Volum 2

AVENTIN PUIG,  Mercà. Ordinacions medievals de viles-mercat catalanes sobre el comerç i consum del vi. Racó.cat 

RIERA MELIS, Antonio. La red viaria de la corona catalanoaragonesa en la baja edad media.

GALLARDO, Antoni. Del Mogent al Pla de la Calma.

VILAGINÉS SEGURA, Jaume. La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers 1987.






diumenge, de setembre 04, 2016

Notes genealògiques de la família Sauleda de Vilamajor



El 24/8/1667 es van casar Andreu Sauleda, treballador i fill legítim  i natural de Benet Sauleda i de Maria, difunts de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, amb la donzella filla legítima  i natural de Pau Cusachs i Margarida, resident a la parròquia d’Arenys. Van establir la seva residència en aquest poble.


Varen tenir, com a mínim, una filla  que s’anomenà Arcàngela Francesca Maria Teresa  Sauleda Cusachs nada el 12/4/1688. Amb el pares morts, es va casar el 6/7/1713  amb Pau Fonoll, padrí pagès fill de Francesc i Isabel de Sant Feliu de Codines. Varen tenir el 10/7/1714 una filla que rebé el nom de Maria Eulàlia Francisca Fonoll. 


El 6/1/1715, en Pau Fonoll es va tornar a casar, aquest cop amb Maria de Valldeneu. Desconec la causa de la mort d’Arcàngela, però per les dates podria haver mort en el part de la Maria. 


Bibliografia


Catàleg genealògic català

dimarts, d’agost 09, 2016

La pedra foradada




Per arribar-hi, un cop entrats a Cardedeu, per l’antiga C-251, a l’alçada del tercer semàfor, girarem a la dreta, direcció Cànoves, per l’Avinguda d’Angel Guimerà, tot anant cap el Nord de la població. A 1’3 quilòmetres trobem una rotonda, seguim en direcció Nord, cap a Cànoves, per la carretera BV 5108. Al cap de 3’5 qm. cal girar a la dreta, direcció 120º Sud-Est, cap a la urbanització “Les Pungoles” i el restaurant “Can Miret”. Als 4’1 qm. just davant de la “Jardineria Costa” i abans d’entrar en el terme municipal de Sant Antoni de Vilamajor, cal prendre un camí a l’esquerra; allí als 4’3 qm. trobarem la pedra a l’esquerra del camí, en mig d’una illeta. Coordenades  U.T.M. X=0447280. Y=4613504 Municipi de Cardedeu. Alçada aproximada 280 metres. 




  D’aquesta pedra ja en dona notícia en Tomàs Balbey (1.865-1.954), en les seves notes sobre prehistòria i història, que estan dipositades en el Museu de Cardedeu que porta el seu nom; amb els següents termes, que transcrivim: “De la mateixa època serà probablement la pedra foradada de Cal Rajoler d’El Fou, que serviria de linde de les parròquies de Cardedeu i el Fou i tal volta Cànoves i Vilamajor, esmentada en l’acta de consagració de la segona l’any 1.148, i en el capbreu dels drets que tenia el Rei a Vilamajor, ordenat fer per Pere II a Berant de Carotituls, lloctinent (batlle) de dita batllia en 1.281”. També, comparant-la amb els gravats de Pedra Arca: “ i en la pedra foradada de cal Rajoler d’El Fou, per marcar les direccions que prenien els termenals civils o parroquials, quan serviren com a molló o fita”.



El Sr. Pere Comas i Duràn, en un interessant article titulat: “Les Pedres multiseculars de Cardedeu i la seva rodalia”, publicat en el butlletí del 51é Aplec i 43é Concurs  de Colles Sardanistes, l’any 2002; afirma : “que fa de fita dels quatre termes d’ençà que es feu el plànol parcel·lari, l’any 1853 pel topògraf Pere Moreno, i que ja era la fita de la parròquia del Fou des de quan es va fer la seva consagració”. Si be les esglésies antigues ja figuren com a parròquies en data llunyana, Sant Muç de Cànoves el 1.077, Sant Pere de Vilamajor, el 1.044, Santa Maria de Cardedeu, el 1.012; cal observar que el s. XIV el terme de Vilamajor, que era de domini comtal, incloïa les parròquies de Sant Pere de Vilamajor, Cardedeu i el Fou. I que no és fins el 1.559 que Felip II concedeix la separació de la Batllia de Cardedeu, creada el 1.265 per Jaume I; molt més endavant, el 1.840, es separa la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, que amb la del Fou, formarà municipi. Cànoves i Samalús, ja estaven lligades històricament des del s. XIV.



Comprovada la situació de la pedra, amb les coordenades U.T.M., sobre el mapa de l’Institut Cartogràfic ens dona la seva situació actual quasi exactament sobre la partició dels límits dels actuals municipis de Sant Antoni de Vilamajor, Sant Pere de Vilamajor, Cànoves i Cardedeu. Curiosament, el lloc on roman actualment la Pedra Foradada té la força tel·lúrica corresponent a un menhir, caracteritzada per l'agrupació de les línies de força en feixos de dos, tres i quatre línies. Com que cal considerar-la una estela medieval, tot fent cas de les dades referides, no la compararem amb altres pedres alçades en època prehistòrica.


Bibliografia

Transcripció del text de les pàgines 75 i 76 de la publicació “De Cardedeu al Megalitisme. Forces tel•luriques, dòlmens i menhirs. Itineraris”, de Lluís Vendrell, Isabel Vendrell, Pere Font, Lluís Vidal i Carme Vila, editat el desembre del 2008 pel Museu Arxiu Tomàs Balbey i l’Ajuntament de Cardedeu.