diumenge, d’agost 13, 2017

La plaça Major de Vilamajor

Una plaça, des del punt de vista urbanístic, és un lloc ample i espaiós, a l’interior d’una població, on solen confluir diversos carrers. El seu origen es troba en la necessitat de tenir un indret on la població pogués reunir-se per la realització de diversos actes, siguin culturals , comercials o polítics. Tot nucli de població concentrat té una o vàries places. La més important sol rebre el nom de plaça Major. A Sant Pere de Vilamajor es considera com a plaça major l’espai allargassat situat entre el restaurant can Pau, el mur de l’antiga muralla i les cases del Cortès. Actualment rep el nom de plaça de l’Església.



 Originalment, l’espai que ocupa la plaça actual era un espai buit situat entre el recinte sobirà i el jussà de l’antic castell comtal que amb el temps va formar part de la sagrera de Vilamajor. Una sagrera és l’espai de trenta passes que envoltava les esglésies i que es considerava territori físic sagrat, o sigui, no es podia cometre cap violència al seu interior sota el perill d’excomunicació. La població dispersa de Vilamajor va començar a aixecar habitatges a la sagrera buscant protecció eclesiàstica donant lloc a un petit nucli de població. Evidentment no es va deixar cap espai sense ocupar al voltant dels trenta passes a excepció dels carrers que permetien l’accés als diferents habitatges. Per aquesta raó Sant Pere no va tenir una plaça fins ben entrat el segle XX.

 A principis de l’any 1944, unes pluges intenses unides a un estat lamentable, per manca de conservació, va provocar que el mur de contenció s’esfondrés caient les runes a la plaça pública. Atès que podria causar mal a les persones i que ocupava part de la via pública l’ajuntament va iniciar converses amb el bisbat, propietari del mur, per tal que l’arrangés i retirés les restes de la plaça. La resposta del bisbat fou contundent: no hi havia diners per fer l’obra i pregava que fos l’ajuntament la que pagués els arranjaments necessaris. La negociació entre la diòcesi i el consistori va acabar amb un pacte el 12/4/1944: l’ajuntament es feia càrrec de les despeses a canvi de la cessió d’una part del terreny que ocupava l’antic cementiri. D’aquesta manera, el carrer més ample del nucli es convertia en una mena de plaça allargassada.

 A l’any 1944, en plena postguerra, l’ajuntament no tenia diners per fer front a les despeses d’arranjament del mur, per aquesta raó, durant 4 anys tot roman igual, fins que al 1948, aprofitant una finestra de bonança econòmica, l’ajuntament encarregà a un arquitecte un projecte d’arranjament de la plaça Major. Malauradament el cost continuava essent massa car per les arques municipals atès que s’havia de treure moltes tones de terra i traslladar-les fins a un altre lloc . Una de les solucions proposades per l’alcalde Jaume Pujol i Planas, fou que els treballs es realitzessin per prestació personal, una figura administrativa que en cas de catàstrofe o grans danys col•lectius obligava als veïns, si així ho demana l’ajuntament, a treballar de franc pel consistori. Finalment no es va aplicar atès que l’obra no va ser considerada excepcional i urgent. Finalment es va decidir deixar el projecte al calaix esperant millors temps econòmics.

 Poc després, el nou alcalde Josep Prats i Massó, al 1950, sol•licita a l’arquitecte que faci un projecte més adequat a la situació econòmica de l’ajuntament. El 28 d’abril de 1950 s’aprova iniciant-se el procediment administratiu necessari per l’adjudicació de les obres. La subhasta per la realització de les obres les guanya en Josep Prats Masó, casualment l’alcalde. Les obres finalitzen el 20 d’octubre de 1950.

 El nou espai va rebre el nom de plaça de l’església.

  Bibliografia Actes Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor

dimarts, de juny 13, 2017

Pere Pruna Ocerans








Naixement : 4 de maig de 1904 a Barcelona
Mort:   7 de gener de 1977 (als 72 anys) a Barcelona





Nascut al Carrer de la Palla, 12, 4t 1a de Barcelona, de petit va passar un parell d'anys a casa dels seus avis a Sant Antoni de Vilanova de Vilamajor, al Vallès Oriental, per curar-se d'una anèmia.

 Actiu des de molt jove a París, sota la protecció de Pablo Picasso gràcies a una carta de recomanació escrita pel seu amic Sebastià Junyer i Vidal, s'introduí molt aviat en els principals cercles intel•lectuals i artístics moderns de la ciutat, on exposà sovint.

 Assolí un gran nom gràcies a la seva pintura delicada que connecta molt directament amb el Picasso de l'etapa "neoclàssica". Fou escenògraf i figurinista dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev. Durant la guerra civil espanyola optà pel bàndol franquista, però tampoc allà s'hi trobà còmode. Després, de nou a Barcelona, perpetuà el seu estil plàcid i refinat des de la Sala Parés de Barcelona. Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Font: Wikipedia