dilluns, d’agost 31, 2015

Mossèn Bonastre: un altre víctima de la guerra civil


  El 28 de febrer del 2012 vaig publicar un article amb el nom de "Les víctimes de la guerra civil a Vilamajor" on s'expressaven quines foren les persones que resulten damnificades per la contesa bèl·lica que arrasà Catalunya entre el 1936 i 1939.

El mossèn de Sant Pere de Vilamajor, en Joan Viader Bas, fou una de les principals víctimes atès que perdé la vida assessinat per membres del comité  de Granollers. Juntament amb ell, refugiats a la masia de Ca l'Escloper, hi havia el mossèn de LLinars, el qual també resultà mort. 

Malauradament desconeixia el nom del mossèn de Llinars, però gràcies al rectorologi d'Albinyana, he descobert el seu nom: Pere Bonastre i Almirall. 
 
Mossèn Bonastre va néixer a Masquefa el 8/3/1866. Exercí el càrrec a Albinyana entre el 28/3/1897 i el 30/11/1897, essent traslladat per l'arxipestrat de Granollers a la rectoria de Llinars el 1898 on exercí fins el seu assassinat, el 7/8/1936, a la carretera que duia fins a Lliçà de Munt, població on fou enterrat. No fou fins el 2/3/1940 que les seves despulles foren traslladades fins a Llinars.
 
L'any 2015 les seves restes foren traslladades fins l'església de Santa Maria del Prat de LLinars. Si vols veure les fotos de l'esdeveniment cliqueu AQUÍ
 
Bibliografia
 
BOFARULL I TERRADES, Manel. "Rectorologi d'Albinyana"






divendres, de maig 29, 2015

Les confraries de Vilamajor

Aquest breu article vol fer una aproximació del món dels confrares a Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor. Tota la informació que es disposa d’aquestes institucions es troba a l’Arxiu Diocesà de Barcelona esperant que algú decideixi consultar-la, analitzar-la i treure les conclusions oportunes.

Que són?

Una confraria és una comunitat que agrupa laics i vol fomentar les relacions fraternals entre els seus membres, reunits al voltant d'un vincle comú (un ofici, una devoció religiosa, etc.). En origen, les confraries tenien un sentit religiós, de foment d'una devoció determinada entre els laics.

Són associacions amb un nom propi (habitualment la de la devoció o patró), un objectiu definit, un reglament i una organització, estant habitualment dirigides per un mestre o superior. Algunes també tenen hàbits, robes o distintius.

En l'Església Catòlica Romana, la confraria és un tipus d'associació:

«
Societat, i reunió de persones devotes establertes en alguna església o oratori, per celebrar alguns exercicis de religió i de pietat o per honorar particularment un misteri o un sant, o per exercitar obres de caritat.
»
—Gaetano Moroni, Dizionario di erudizione storico-ecclesiastica, vol. XVI p. 117.

El canon 298 del Codi de dret canònic defineix confraria com a una associació pública de fidels de l'Església Catòlica que té com a finalitat peculiar i característica "l'increment del culte públic" a més de l'exercici de les obres de caritat, de penitència i la catequesi, a més d'obres culturals.

La confraria s'erigeix a partir d'un decret de l'autoritat eclesiàstica competent (papa, bisbe, superior d'un institut religiós) i manté la seu en una església, que pot ser un oratori de propietat de la confraria o un altar en una església del lloc on hi ha la confraria.

Com funcionaven?

Habitualment, la confraria està regida per un superior, amb un o dos vicaris i altres oficials (secretari, caixer, claver, etc.). Habitualment, hi ha un religiós o sacerdot que fa la direcció espiritual de l'entitat i els confrares, a més de celebrar els oficis i actes de culte propis. Els càrrecs s'exerceixen de manera col·legiada i a partir d'eleccions on es trien els membres que els han de tenir.

Els col·laborardors laics sembla ser que eren pagesos benestants segurament escollits pels propis clergues i potser també pels prohoms de la vila per fer d’administradors dels béns i rendes de l’església o d’algunes de les seves institucions.

L'administrador, procurador  o ''andador'' era el que tenia  cura de la seva correcta administració (béns i rendes, nous establiments, conbrar censos o terres) o per a impedir abusos i anava per les cases a recollir l'import de les quotes. Per exemple, la confraria del Roser tenia dos administradors;  el Montepio de Vilamajor tenia a sou un"andador" que actuava per evitar fraus, i  la confraria del Sant Crist també tenia dos administradors. L’activitat desenvolupada pels procuradors era supervisada pels hebdomaris i també pel conjunt dels prohoms o parroquians. Bernat Lledó, Ponç Sunyer, Pere Moragues són alguns exemples de procupardors a Vilamajor.

Com es finançaven?

Amb les donacions fetes pels seus membres. Els homes es desprenien de terres, productes i diners que oferien a Déu, la verge, els sants o els homes consagrats al culte diví, amb l’esperança de contribuir  així a la seva pròpia salvació i a la salvació dels avant passats.

Els homes s’estimaven els béns materials, però potser s’estimaven més la vida eterna. L’Església, com a conductora del ramat i mediadora en la salvació, era respectada i ajudada. Res d’estrany que hi hagués pagesos que es lliuressin de cos i de béns a l’Església, i es fessin serfs dels sants.

Les terres donades eren gestionades pels procuradors les quals donaven en emfiteusi a terceres persones a canvi d’un cens, el qual revertia directament en la confraria.

Un clar exemple el trobem en un document del  1263  on Pere Vidal, hebdomari, i Ponç Sunyer, procurador de la Candela , amb el consentiment i voluntat dels prohoms de la vila donen en emfiteusi a Guillem Carbonell i als seus, perpètuament, una feixa de terra que és alou franc de la Candela i és a prop del pla del Mal Consell.

Els origens: les candeles o llànties

Una de les costums immemorials que tenien els homes era deixar encesa una candela o llàntia davant d’un altar dedicat a un sant o santa, pensant que d’aquesta forma salvaguardava les seves ànimes. Poc a poc, l’acció va anar guanyant adeptes i molts devots es van acostumar a oferir i cremar llànties  i candeles davant de l’altar de Santa Maria, convertint-se en un ritus que derivà en la creació d’una institució anomenada Candela de Santa Maria.

La principal funció de la candela era canalitzar la devoció cap a la Verge i per sufragar les despeses de manteniment del seus altar (il·uminació, clergues beneficiat, manteniment de les candeles, etc), pedrò molt probablement van desenvolupar algunes formes d’ajuda mútua entre els feligresos.

Aquestes es distingien d'altres corporacions per:

- no són exclusives per a un tipus de persona (al contrari que un gremi, per exemple, exclusiu per als que feien un treball);
- l'objectiu fonamental era fomentar el vincle entre els membres;
- la devoció religiosa tenia per objecte aconseguir la protecció del sant patró sobre els membres.

La primera notícia apareix en un document de l’any 1215 on Arnau d'Ollet, acompanyat pel seu fill Pere, per a remei de l'ànima i remissió dels pecats, dóna a Déu, a Santa Maria i a la Candela, la meitat d'una peça de terra que és alou seu, propi i franc.

No fou pas l’única devoció. N’hagueren d’altres com la que fa referència el document de  1240 on  Arnau de Sant Lleir en compliment de la darrere voluntat dels seus pares, l’octubre va instaurar una llàntia a l’altar de Sant Pere que cremés dia i nit pel remei de les seves ànimes. Es possible que es convertís en la confraria de Sant Pere.

O la dedicada a l’arcàngel Sant Miquel que podría haver-se convertit en la confraria de sant Miquel. La primera documentació que ens parlar de l’altar dedicat a Sant Miquel és del 950  quan  Longobard i Alaric van donar a la capella de Sant Miquel una peça de vinya que es trobava a villa brugarias amb l’altar a l’ésglésia de Sant Pere.  La primera vegada que surt esmentada la Candela de sant Miquel és el 1251 quan Pere Baix i la seva dona Agnès venen a Déu i a les llànties de Santa Maria i de sant Miquel, que cremen a l'església de Sant Pere, davant dels altars, un llinar de Marot que tenien in plano de Linariies, prop de les cases d'Ermessenda Ermengol i dues peces de terra. Jaume Oller, batlle de la Candela de Santa Maria va pagar per aquesta venda. La darrere vegada que surt esmentada la candela de Sant Miquel és del 1861 on es té coneixement que el  monjo era el beneficiari de la candela de St Miquel i havia de residir prop de l'església. A St Pere vivia en una casa era coneguda com la Mongia, situada en el solar que hi ha al costat de l'església. 

Al monjo li corresponia 10 mises cada any en honor a Sant Miquel i per això tenia dret a utilitzar la mongia. En total 911 anys posant candeles a Sant Miquel.

Les confraries a Vilamajor

La primera confraria documentada a Vilamajor és del 1158  on consta que  Ramon Parera i Joan Parera, Arnau Massuet i Berenguer Gaudall són donadors d’una confraria

Durant el final del segle XV i el començament del XVI, va haver-hi un moviment religiós d'aprofundiment en la pietat i la devoció privades, que es va reflectir en la formació de confraries i fraternitats laiques. Intentaven impulsar una transformació interna de l'Església Catòlica des de la base, no des de la jerarquia: es tractava de conrear una pietat senzilla amb un lema com ara "santifica't".
 Confraria de Santa Anna
Dedicada a la mare de Maria, va existir fins l’any  8 de desembre de 1556 on va canviar el nom per la  de Confraria del Roser.
No disposo de més dades

Confraria del Roser.

La Mare de Déu del Roser és una de les diverses advocacions de la Mare de Déu. El seu nom prové del mot 'roser', que tant fa referència a la planta (roser) com al rosari en català medieval.

El culte i devoció al Roser o a la Mare de Déu del Roser fins a la fi del s. XVI és limitat als convents dominics i a llur àmbit d'acció. L'avançada devocional del Roser i de l'erecció de les confraries i l'existència d'un ofici dedicat a fer rosaris tingué lloc a partir del 1571, quan, amb ocasió de guanyar-se la Batalla de Lepant (1571) la festa del 7 d'octubre, hom cregué que fou per la intervenció de la Mare de Déu. Això ho declarà el papa Pius V i ho amplià el seu successor Gregori XIII, que féu del dia 7 d'octubre el dia de la Mare de Déu del Roser de tot el món o festa universal del Roser.

 Entre el 1570 i el 1620 hi hagué arreu del món i en especial als Països Catalans una extraordinària florida d'erecció de confraries del Roser, regides pel rector de la parròquia i dos priors i dues prioresses (dits en altres indrets majorals, pabordes, cònsols, cambrers o simplement administradors). Modernament eren dos casats i dos solters que solien ésser canviats cada any per la Candelera, pel Roser de Maig, per la Pasqua Granada o altres dies assenyalats, segons les localitats. El rellevament anava acompanyat de festes paralitúrgiques i folklòriques, com el ball del ciri o ball de les majorales, que ballaven els pabordes o priors sortints i els entrants. La confraria cobrava una mòdica quantitat dels confrares, que s'inscrivien en el llibre del Roser, i amb ells organitzava les noves festes (Roser de Maig, Roser d'Octubre o de tot lo món, ciris per al monument i retaule del Roser, rosari de l'aurora, octavari de predicacions per l'octubre) i celebrava un aniversari a la mort dels confrares. Es feien també captiris especials per les principals festes, amb una bacina ornada d'una Mare de Déu del Roser, i actes populars, com les caramelles a càrrec de la confraria, seguits de rifes d'ous i de llonganisses. Eren també típics els captiris per la confraria fets amb motiu de bateigs i noces. Els confrares es beneficiaven d'indulgències especials concedides pels papes en moltes ocasions (1586, 1593, 1657, 1726, 1770, 1808) i tenien com a típica la celebració cada primer diumenge d'un rosari, amb un cant dels goigs i processó reduïda pel temple o pels voltants d'ell.

 Per raons que desconeixem, a Sant Pere de Vilamajor l’antiga confraria de Santa Anna va decidir canviar el seu nom per la del Roser. La data fundacional de la nova confraria havia de ser el 8 de desembre de  1556, però a causa que l’església es trobava impedida (l’antiga església parroquial de Sant Pere d’origen medieval havia patit greus destroses a causa del terratrémol de 1448) es va decidir posposar l’acte al 26 de juliol de 1556, festivitat de Santa Anna, mare de Maria. En aquest dia el sacerdot inscriu els nous confrares. També s'elegeixen els 2 administradors amb el consentiment dels clavaris. Els cessant han de donar compte en el porxo de l'església.

Malgrat que els ordenacions foren del 1558, la fundació efectiva fou del dominic Francesc Derrocada el 1618

 En 1732 i 1851 es van realitzar unes petites reformes per tal d'actualitzar-la i impulsar-la encara més. Ja molt decaiguda a la fi del segle XIX, el 1942 es va fer un intent erm de rellançar. Tenim dades de la confraria fins el 1947, encara que amb grans parèntesis intermedis.

 La confraria te:

-          altar neoclàssic situat a la primera capella de l'esquerra del temple.
-          tenia benefici (càrrec eclesiàstic erigit a perpetuïtat, amb els deures i els serveis corresponents, al qual va annexa una renda).
-          tenia una imatge gòtica de la Verge sobre un antipendi amb brodat. Es celebraven la festa de la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre) i la de Santa Anna (26 de juliol) en honor de l'antiga advocació.
-          Tenia un bon retaule plateresc (que es troba a Granollers) de gran alçada amb plafons pintats i passadors. Consta un rebut del pintor de Mataró, Jaume Fornés, del 30/6/1612 que potser correspongui a aquest.

La Confraria del Roser  va néixer per atendre i satisfer les exigències materials i espirituals de l'enterrament i celebracions religioses per el difunt. Les quotes anuals es destinaven al culte i a apaivagar les necessitats dels més, pobres. Es ressalta que  s'admeten confrares a partir dels 7 anys i que si n'hi ha amb menys anys no se'ls celebrar  el corresponent aniversari en morir.
La quota anual era de 1 sou o de 12 diners. Si tenim en compte que les despeses d'enterrament havien de cobrir la presència de 4 capellans, de l'administració, el dret de parròquia, el dret de torxa, el ciri pasqual, els ciris, tocar campanes, portar la creu, les candeles, els escolans, el testament, el novenari (misses) i la missa del cap d'any, pel fet de confrare tots aquest serveis eren gratuïts.

Per exemple: A la mort d'un confrare es feien cantar les "absoltes" el més aviat possible; els oferien un ofici cantat amb 4 ciris grossos; els confrares tindran el privilegi de portar el "túmul" (difunt) al cementiri; tenien obligació de visitar els confrares malalts i socórrer els pobres; acompanyaran amb ciris la comunió dels malalts.

A Sant Pere, el 1693 comptava amb 600 confrares. Aquell mateix any es vol renovar l'aplec del Roser el 13 d'octubre a Sant Lleïr en que s'inscriuen 122 confrares. El 1782 en tenia 405 associats. A Sant Antoni la confraria esta establerta el 1861 en que es comptabilitzen 240 confrares.

Aquesta confraria venia reglamentada per el prior dels dominics de Santa Caterina de Barcelona.

Confraria de Sant Miquel

 Sant Miquel Arcàngel és segons la tradició cristiana i jueva el cap dels exèrcits celestials i, per tant, príncep dels àngels.

La confraria consta en diversos documents però no hi he trobat cap informació sobre ella.

Confraria de Sant Isidre.

És el patró dels llauradors.
 La documentació que es té de dita confraria abarca des del 3-12-1701 fins el 1841. Tenia altar (tercera capella de l’antiga església parroquial) d’estil neoclàssic amb un frontal bordat i un retaule d’estil barroc de tres compartiments i un pis superior amb una excel·lent imatge barroca de la Puríssima, benefici, imatge de 1722 feta per l’escultor Joan Vila, bandera i festa patronal el dia de Sant Isidre i també els sants Abdó i Senen que eren els patrons del gremi d’horticultors de Catalunya.

Confraria de Sant Jacint.

La documentació que es té de dita confraria abarca des del 1723 fins el 1842, encara que la darrere data és del 1850. Tenia altar (segona capella de l’esquerra de l’antiga església parroquial), benefici, imatge i festa patronal.

Confraria de Sant Antoni (parroquial).

Patró dels traginers

La documentació que es té de dita confraria abarca des del 1727 fins el 1850, encara que es sap que el 1838 l’administració havia desaparegut. Tenia altar, benefici, imatge i festa patronal.

Confraria de Sant Antoni (Capella de Vilanova). 

La documentació que es té de dita confraria abarca des del 1739 fins el 1790, encara que entre el 1750 i el 1779 no hi ha cap dada. Calia diferenciar-la de la confraria de la parroquial , per això es va anomenar Confraria de Sant Antoni de Vilanova. Disposava d’altar a l’església  amb la figura del sant d’estil neoclassic que fou destruïda amb la crema de l’església al 1936. També disposava de benefici, imtages i festes patronals.

Confraria de Sant Pere.  

L’origen data del 1-11-1733 però segurament fou més antiga, i finalitzà el 1842. Tenia altar (l’altar major del temple de Sant Pere), benefici, imatge i festa patronal.

Confraria del Sant Crist o del Sant Crucifix.

La primera missa, i possible fundació, de la confraria és del 24-2-1643 (encara que hi ha dades de la seva administració del 8-9-1642) que el rector Rafael Derrocada (fundador) va donar a l’altar. Tenia altar propi i capella (la segona a la dreta). Disposava de  benefici de Nostre Senyor Jesucrist Crucificat fundat a l’any 1693 pels marmessors dels fundador de la confraria, en Rafel Derrocada, donant-se el dret de patronat a Maria Rosa Derrocada Llançà Xammar i Vendrell, al seu hereders i successors. El beneficiat  havia de resar l’ofici diví i posar dos ciris d’una lliura mentre el Cos del Senyor estigués exposat. Foren units aquest benefici als beneficis de  Santa Catarina de la iglésia de Sant Miquel de Barcelona i de Sant Joan del monestir de Jonqueres. Tomàs de Llança fou nomenat beneficiat el 1791. Com a imatges tenia una magnifica de Jesús crucifixat que fou realitada el 1642 per Andreu Derrocada. Disposaven d’un retaule edn forma de quadre barroc que es trobava en el mateix altar, al predela del mateix era de tela pintada i representava l’enterrament de Crist. Disposava de festa patronal.

Confraria dels Sants Màrtirs i Sant Tomàs.

El seu origen esdevé  arrel de l’adquisició el 22-10-1701 d’un esplendid relicari per part del pagès Francesc Sauleda en Roma, amb relíquies de Santa Sabina, Santa Severiana i Santa Benedicta. El 18-11-1702 el bisbat de Barcelona certifica l’autenticitat de les relíquies. El 23-9-1721 es funda la confraria. Finalitza l’activitat el 1838. Tenia capella i altar d’estil neoclàssic dedicat a sant Tomàs (d’aquí que la confraria adoptà el nom), benefici, imatge de Sant Tomàs i festa patronal. També tenien uns interessants exvots i ofrenes del 1850 i uns plafons pintats neoclàssics a més d’un bell relicari barroc en formn d’urna guarnit amb les 4 virtuts; a l’interior de l’urna trobem dos àngels aguantant un llenç.

Confraria de Sant Jaume.

Encara que només disposem de les dades a partir de 1748, sabem que el benefici ja existia al segle XIV. L'última dada és de 1841. La confraria té  altar, benefici, imatge i festes patronals: Tenia l'altar que anteriorment estava dedicat a 'Nostra Senyora', compartint capella amb Sant Joan, aquesta capella, la primera del temple de la dreta, actualmente serveix de comunicació amb la capella del Santíssim construïda el 1912. No hi ha dades sobre la fundació del benefici de Sant Jaume, encara que hi ha ja una col · lació de 1306 a favor d'Arnau Salseda després de la renúncia de Berenguer Salseda, presentat pels hebdomadarios. L'any 1384 va renunciar Vicenç Armengol i va ser nomenat Raimon Tomàs. D'aquesta i altres nomenaments es desprèn que els hebdomadarios eren els patrons, però més ençà també van intervenir els obrers de l'església. La visita del 1421 refereix que era obtentor Joan Pinell. La visita del 1737 diu que a la festa de Sant Jaume es celebrava una missa solemne i que el beneficiat havia de lliurar 2 lliures al rector. El 1742 va ser nomenat Andreu Bertran.

Confraria del Sagrat Cor de Maria.

Només tenim les dades de la seva fundació pel bisbe de Barcelona aprofitant una visita pastoral i el llistat de confrares, tot això de l'any 16-10-1850. La llista de confrares és bastant extensa, per la qual cosa estranya que no hi hagi més dades. ORIGEN I FI DE LA CONFRARIA: 1850.10.16. La confraria te  benefici, imatge i festes patronals: La seva fundació va tenir lloc pel bisbe de Barcelona en l'altar del Roser, de manera que deduïm que aquesta Confraria no tenia altar propi.

Confraria Minerva o del Santissim Sagrament.

Confraria fundada el 11/5/1750 pel prevere Isidre Guiu, rector de Sant Pere de Vilamajor i de Sant Vicenç de Junqueres, amb les oportunes gràcies i indulgències donades a Roma i confirmades pel bisbe de Barcelona. Entre 1751 i 1755 va tenir lloc un conflicte entre el fundador i diversos administradors. El 6/7/1751 aquesta confraria es va fer càrrec de l'administració de la Candela de Nostra Senyora que fins aquest moment havia estat independent. L'última informació que es posseeix és del 1/1/1871.

La confraria tenia altar, benefici potser heretat del fundat el 1693 sota el nom de 'Nostre Senyor Jesucrist crucificat', imatge i festes patronals celebrada la festa a la vuitena de Corpus. Consta un magnífic pendó.

Una convivència difícil

Amb tantes confraries en dos pobles petits i amb dues úniques esglésies, es normal que sorgiren problemes entre els membres de diferents confraries. 

El 24 de maig de 1691 el batlle de Sant Pere de Vilamajor va tenir notícies de greus disturbis a causa dels enfrontaments que  hagueren entre les confraries per l’ordre  que havien de mantenir les banderes i pendons en actes religiosos. No era pas el mateix que la bandera que representa la teva confraria vagi  en el primer lloc que no pas  l’últim, i això era motiu de controvèrsia.

Com  les confraries no es posaren d’acord, el batlle juntament amb el  Reial Consell  estableixen un ordre:

-          En primer lloc anirà  el pendó complint les ordres del 23/5/1691 del Vicari General i del Bisbe de Barcelona. El portarà un membre de l’administració de la Confraria del Roser.
-          En segon lloc anirà la bandera de la Nostre Senyora del Roser. Si el pendó el duu un representant dels pagesos de la confraria, el representant dels menestral durà el pendó, o al revés.
-          En tercer lloc anirà la bandera de sant Pere per ser patró i titular de l’església
-          En quart lloc la bandera de sant Isidre excepte quan es fa una processó dedicada a un altre sant , el qual ocuparà el seu lloc.

Bibliografia
Arxiu diocesà de Barcelona
Arxiu Museu Tomàs Balvey. Cardedeu
Arxiu històric ajuntament de Sant Pere de Vilamajor
Arxiu nacional de Catalunya
 CAMPILLO, A. 'Speculum titulorum ecclesiasticorum', vol. V, fol. 326. Arxiu Diocesà de Barcelona
CAPDEVILA MUNTADAS, Maria Alexandra. La Matricula de 1637. Una radiografia dels francesos residents al Maresme. Raco.cat.
MILLAS CASTELLVI, Carles. Els altres catalans del segle XVI i XVII. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
PORTALS I MARTÍ, Joan. La Costa del Montseny. Entre el Turó de l¡Home i la Tordera. Història d’una parròquia. Els llibres dels set-ciències. Arenys de Mar 2000.
AVENTIN  i  PUIG, Mercè. La societat rural catalana en temps feudals. Columna assaig
AVENTIN  i  PUIG, Mercè. Vilamajor 872-1299. Editorial Ausa.
POCH i RUESTES, Josep. L'església de Sant Pere de Vilamajor. Any 2001.
 Retaule del Roser. La veu d'en Pelideu Nº 13 Pàg 20-21
"Història política, societat i cultura dels països catalans" Volum 2. La formació i de la societat feudal. Segle VI-XII. Enciclopèdia catalana.
Enciclopèdia catalana 1995. BCN Pàg 106.El políptic de sant Pere de Vilamajor.

Vikipèdia

dilluns, d’abril 20, 2015

Vilamajor al segle XVII. Una visió general.

Sabíeu que La guerra dels segadors es va iniciar a Vilamajor? Sabíeu que Vilamajor va tenir un paper important en la revolta dels gorretes? Sabíeu que la pèl-roja va acabar amb un quart de la població de Vilamajor? Sabíeu que hagué una plaga de llagostes que va ocultar el Sol de Vilamajor? Sabíeu que  hi havien més armes que persones a Vilamajor?  Sabíeu que Vilamajor s'ha mostrat reaccionari a la corona espanyola?

Aquestes i altres curiositats podreu escoltar a la conferència que donaré el dia 22 d'abril a les 19 hores en les Escoles Velles de Sant Antoni de Vilamajor.