divendres, octubre 10, 2014

Passen els anys però els costums queden

La Universitat era una col·lectivitat d’habitants d’una vila revestida d’una certa personalitat pública a la qual eren reconeguts uns privilegis. Gaudia d’una certa representació davant el poder reial o senyorial o davant tercers, personificada en els seus membres més destacats o prohoms, que es consideraven  els representants de la universitat, és a dir, de la col·lectivitat.

El Consell de la Universitat era l’òrgan de govern encarregat de defensar els drets dels habitants de la universitat, en funció dels privilegis atorgats. Estava  format per 10 prohoms,   que exercien els diversos  càrrecs  que tenia el Consell (jurat, oïdor, clavari, síndic). Una de les funcions que tenien era la cercar finançament per fer front les despeses que s’originaven. El mètode més emprat foren les talles.

En poques paraules, una talla  és una quota extraordinària que han pagar els veïns de la Universitat per dotar al Consell dels fons suficients que li permeten pagar una despesa puntual. Però no tothom tenia l’obligació de pagar: estaven exempts la noblesa i el clero, essent la burgesia i la pagesia els principals contribuents.

Les talles eren convocades pel plenari del Consell, el qual determinava el valor de la talla i quins prohoms  haurien de ser els encarregats de fer la recaptació. Els escollits tenien davant seu una tasca feixuga i gens agradable: anar casa per casa a cobrar els diners de la talla. No ens ha d’estranyar que  alguns d’ells  defugissin de la tasca encomanada. 

 Un clar exemple el tenim el 3 d’agost de 1658, on reunits els Consell de la Universitat de Vilamajor a l’església de Sant Pere van prendre la decisió d’obeir les ordres reials d’enviar dos bagatges (transports) per l’exèrcit que havia de socórrer la vila de Camprodon, en mans franceses. Els costos de l’operació anirien a càrrec del Consell. Varen creure oportú utilitzar els diners que s’havien recaptat d’una talla anterior realitzada per Narcís Soler i Antoni Gual, però vet aquí la sorpresa: no hi havien diners. On eren? Els havien robat el Soler i el Gual? O no s’havia fer la recaptació?. Interrogats pel Consell varen reconèixer que no havien portar a terme la recaptació. Per la desídia mostrada el Consell els van obligar a pagar la talla de la seva butxaca.


Passen els anys però els costums queden

diumenge, agost 24, 2014

Les famílies de Vilamajor al segle XV

Document del 1448

El dimarts 26 de novembre de 1448, en presència del notari Bartomeu Comes de Collsabadell, Francesc Simó també notari i  els testimonis Francesc Tapies, Pere Collet, Martí Masó, Joan Roure alies Coll, Joan Serra, Joan Riba. Joan Colomer, Antoni Moragues, Guillem Gual del Bosch, Francesc Ferrer, Pere Pujades, Antoni Riquer, Bartolomeu Nadal, Antoni Guasch alies Castellar, Bernat Ribalta, Joan Riera, Joan Cucurella, Narcís Montcada, Gabriel Pi alies Serra, Bernat Faig, Salvador Alamany, Antoni Brugueres, Bartolomeu Noguera, Antoni Riffa, Joan Riera de la Font, Antoni Gual, Jacob Puig de Ros i Antoni Bataller, es reuneixen al cementiri, amb el repic de campanes i so de viafora, per manament del Batlle de la parròquia.


Desconec la raó de la convocatòria del Batlle però no és important perquè l‘excepcionalitat del document resideix en poder saber quins foren els principals caps de família de Vilamajor al segle XV.

dilluns, agost 04, 2014

Perquè la Torre Roja es quadrada i no rodona?

Quan es decideix la construcció d’una edificació es fa pensant en l’ús que tindrà un cop finalitzada, per tant, tota edificació respon a una necessitat per part dels seus promotors.

La  comunitat que residia a Vilamajor va tenir al segle XI la necessitat de construir un nou campanar per l’església en substitució del d’espadanya. Els sons dels repics de les campanes havien d’arribar a una població que havia crescut enormement, però a més cal afegir que la construcció de castell-palau comtal li donà a Vilamajor un prestigi el qual havia de ser correspòs amb la construcció d’un campanar digne.



 Però, com havia de ser?

Un cop definit que és el que es vol cal projectar-ho,  cal fer-hi un disseny. Una tasca que durant l'alta edat mitjana s'encarregaven els mestres d'obres perquè  d'arquitectes hi havien ben pocs (el primer citat a Catalunya és de l'any 1090) i els existent es dedicaven a la realització de grans obres. L'ofici s'aprenia amb el temps, amb el pas dels coneixements d'una a altre generació, sense gaires  innovacions, sempre seguint la tradició. De tant en tant, gràcies a la incorporació de treballadors vinguts d'altres parts del món o bé per pura observació, es produïen modificacions de la norma. Els mestres d’obres eren nòmades: anaven de poble en poble cercant feina, sempre acompanyats per un grup de treballadors especialitzats (fusters, ferrers, picapedrers, etc). Gràcies aquesta mobilitat van poder adquirir nous coneixement i transmetre els seus. 

 Quan a un mestre d'obres se li encarregava el disseny d’un campanar solia fer-ho igual que la resta de campanars que havia fet anteriorment. Com a molt introduïa petites modificacions fruit dels desitjos del promotor, però l'estructura era la mateixa, més gran o més petita, més alta o més baixa, però al cap i a la fi igual que la resta.

El model a seguir fou l'establert per Marc Vitruvi Pol·lió, arquitecte, escriptor i enginyer romà del segle I que va fer el tractat sobre arquitectura , el De architectura libri X inspirada  en teòrics hel·lenístics i que tracta sobre  tota la problemàtica de l’arquitectura, des de la formació de l’arquitecte i els materials de construcció fins a l’estructura de la ciutat i les plantes i els alçats de diverses menes d’edificis públics i privats, ultra obres militars i d’enginyeria. Esdevingué el prototip de tota la tractadística arquitectònica, potser perquè coincidia amb els ideals arquitectònics dels artistes de l’època. Però no fou l’únic: Varron (116-27 ANE), Plini el Vell (23-79) o Sant Isidor amb la seva obra Etimologies (560-636) van transmetre els valors clàssics al món medieval que tant varen influenciar.

Per portar a terme el disseny de la Torre Roja, el mestre d’obres havia d’haver estat instruït en el Quatrivium  el qual agrupa les disciplines científiques relacionades amb l'espai i els números (Aritmètica, Geometria, Astronomia i Música) perquè per dibuixar s’empraven fonamentalment cercles, quadrats, triangles equilàters i rombes.


El quadrat és la base del model clàssic proposat per Vitruvi juntament amb l'angle de 90º i la simetria. Es volia aconseguir una edificació geomètricament proporcionada i només es podia aconseguir amb la utilització dels quadrats i els rectangles.  Dit model difereix substancialment al mossàrab i bizantí basat en una base corba (circumferència) que fou imperant entre els segles VIII i IX. El nou model vitruvià fou portat des d'Itàlia pels mestres d'obres llombards.

  
L'avantatge del quadrat residia en què amb una sola mesura es podia portar a terme tota una edificació. I quina era aquesta mesura? L’ unitat mètrica proposada per Vitruvi es basava en parts del cos humà, perquè el considerava com el paradigma de la perfecció, com el colze, el braç, el palmell, peu etc. Aquesta mesura, que Vitruvi anomenava mòdul, es considera la part vital de tota la construcció per què és la que permet mantenir la proporcionalitat de l'edifici. En el cas que ens ateny, el mòdul seria la base de la Torre, el quadrat que forma els fonaments  i sobre el qual es sustenta tota l'edificació. Així doncs, el mestre d'obres a partir de la mesura pressa del mòdul, deduirà totes les longituds i les formes d'un edifici de tal manera que  totes les parts del mateix tindran una relació matemàtica amb el mòdul. L’ unitat mètrica base emprada fou el peu romà (30 cm) o la vara carolíngia (33 cm).




El disseny es solia fer, o bé directament sobre el sòl de l’obra mitjançant estaques unides per cordills, o be realitzant un plànol mitjançant la utilització d’estaques i cordills.

Però dissenyar i executar l’edifici no fou l’única funció del mestre d’obres. Era el cap visible de la lògia o quadrilla de persones sota el seu càrrec que feien diverses funcions. Els picapedrers que tallaven les pedres seguint les instruccions del mestre  d’obres; els paletes encarregats de  la construcció dels murs, parets, voltes o pilars; els ajudants o aprenents que solien estar formats per treballadors locals contractats temporalment i que s’encarregaven del transport de pedres i materials de tota mena i realitzar tasques que no requerien cap qualificació. Les lògies solien tenir el seu habitatge a peu d’obra, fet amb fusta i de caràcter temporal.

Durant l’alta edat mitja la  religió imposà uns dies de festa on no es podia treballar a part dels diumenge. En total sumaven unes 30 o 40 festes anuals el que reduïa considerablement els dies laborals. El fet va obligar a treballar a preu fet.  L’horari de treball diari variava de les 8 hores a l’hivern a les 12 hores a l’estiu aprofitant el màxim d’hores de Sol. Quan feia mal temps no es treballava però tampoc es cobrava.

Dit això, es de calaix pensar que la Torre Roja havia de respondre a un model similar a una altre  torre ja construïda. I així va ser, i com a mostra un botó:us mostro tres exemples de torres-campanars a diferents parts de Catalunya. Hom pot observar la similitud en la forma, disposició i configuració, així com els materials emprats i la forma de les obertures. 

Sentmenat
Cuixà


Tordera

Un aspecte important alhora de dissenyar la Torre  és la seva orientació, o dit d’altre manera: cap a on miraven la majoria d’obertures (portes i finestres) de la construcció. La majoria d’edificacions civils  estaven orientades cap al migdia per aprofitar al màxim les hores de Sol i així  tenir la màxima claror i calor possible. En l’arquitectura eclesiàstica, a les raons anteriorment adduïdes, cal afegir l’orientació canònica o rebre els primer raigs de llum del dia. En l’arquitectura militar l’orientació no es basa en criteris ambientals sinó en criteris defensius. La porta s’ha de situar en el lloc on sigui  més fàcil la seva defensa, l’indret on els assaltants tinguin més difícil el seu accés a l’interior de la Torre.

En el cas que ens ateny, la porta d’accés es troba orientada cap al Nord, al lloc més allunyat d’un suposat atac i que obliga a passar per davant de la Torre el que permet una millor defensa. És precisament aquesta orientació  un indici més que ens indica que la Torre Roja, almenys en els seus inicis, podia tenir una funció militar més que no pas residencial o eclesiàstica.

Bibliografia

VALLORI MARQUEZ, Bartomeu. El templo toscano y Vitruvio. Estrat crític. Revista d'arqueologia, núm 5 volum II. UAB 2011.

ARIAS, Lorenzo. Geometria y proporción en la arquitectura prerománica asturiana. Anejos de Aespa XLIX.