divendres, novembre 21, 2014

Les portes de l’església de Sant Pere

Molt es parla de l’església de Sant Pere, la catedral del Vallès, en el seu conjunt, però poc es parla dels seus detalls. En el present article parlarem d’un detall de l’església, potser un dels més important però a la vegada menys estudiats: les portes.



L’accés a l’edifici religiós s’efectua a través de la porta principal, que a la vegada n’és l’única, la qual es troba formada per dues fulles de fusta, cadascuna independent de l’altre, de grans dimensions. El manteniment al llarg dels anys que ha comportat nombroses reparacions i capes de pintura, l’ha conservat en un magnífic estat de tal manera que, per un novell, podria donar a entendre que es tracta d’una porta gens antiga. Res més lluny de la realitat.

Malgrat que l’església fou consagrada l’any 1600 i que hi hagi una inscripció a la façana que posi que es va acabar l’any 1604, l’edifici no es va acabar totalment fins l’any 1680.  L’any 1621 es va reunir el consell general de la universitat de Vilamajor per decidir que fer amb l’església la qual es troba a mig fer. Es va  decidir que calien continuar les obres les quals havien de ser finançades pels propis habitants de la universitat. Es signà una concòrdia entre els consell, el bisbat i el rector, el Dr. Domingo Rourell, on s’especifica com ha de ser l’església, els materials que s’empren i qui els finança.

El 5 de juny de 1639 es torna a reunir el consell general perquè ha sorgit un problema el qual cal solucionar-ho entre tots els habitants de Vilamajor. Segons el capítol III de la concòrdia, les portes de l’església havien de ser d’alber, un arbre de ribera que té una fusta de qualitat baixa poc adequada per la construcció de portes però que té un cost molt reduït. El Dr. Rourell proposa que enlloc de fer les portes d’alber es facin de melic o fustets de Tortosa de millor qualitat que l’alber i que li donarà més prestigi a l’església.
Però que és el melic o  fustet de Tortosa?  El melic d’una arbre és l’arrel central més llarga que té. Un fust és una biga i un fustet és un encairat de fusta de pi. Tenim, doncs, que un melic o fustet és una part de l’arrel de l’arbre de pi que s’aprofita per fer-hi bigues. Dins dels fustets que podien trobar per Catalunya, el de Tortosa tenia fama de ser dels millors, podent-se adquirir en el mercat que es feria a dita població. Solia tenir  una llargària de 20 o 24 pams.

El Consell accepta el canvi però amb condicions: per evitar que el Dr. Rourell enganyi a la població i per evitar que donin “gat per llebre” el Consell mana que dos experts fusters han de certificar que la fusta adquirida sigui de pi i de Tortosa, per això quan siguin tallades han d’examinar-la  per comprovar que la fusta no estigui vidriosa  ni tingui albeca que  és la capa de la fusta dels arbres, de color clar, poc dura, situada immediatament dessota l’escorça i que   té la constitució fisicoquímica que correspon als teixits actius de l’arbre, per la qual cosa, a més d’ésser molt tova, té poca resistència, per això se sol separar, ensems amb l’escorça, de la resta del tronc destinat a la fusteria. Una darrera condició és que les portes estiguin acabades per un espai d’un mes. Es sap que després d’un any les obres no complien amb la cronologia exigida, però es fa menció de forma general no especificant-se si les portes ja estaven col·locades.


En conclusió es pot dir que les portes actuals de l’església de Sant Pere de Vilamajor són, aproximadament, de l’any 1639-1640 i que  estan fetes amb fusta de pi, concretament de la modalitat de fustets de Tortosa. 

divendres, octubre 10, 2014

Passen els anys però els costums queden

La Universitat era una col·lectivitat d’habitants d’una vila revestida d’una certa personalitat pública a la qual eren reconeguts uns privilegis. Gaudia d’una certa representació davant el poder reial o senyorial o davant tercers, personificada en els seus membres més destacats o prohoms, que es consideraven  els representants de la universitat, és a dir, de la col·lectivitat.

El Consell de la Universitat era l’òrgan de govern encarregat de defensar els drets dels habitants de la universitat, en funció dels privilegis atorgats. Estava  format per 10 prohoms,   que exercien els diversos  càrrecs  que tenia el Consell (jurat, oïdor, clavari, síndic). Una de les funcions que tenien era la cercar finançament per fer front les despeses que s’originaven. El mètode més emprat foren les talles.

En poques paraules, una talla  és una quota extraordinària que han pagar els veïns de la Universitat per dotar al Consell dels fons suficients que li permeten pagar una despesa puntual. Però no tothom tenia l’obligació de pagar: estaven exempts la noblesa i el clero, essent la burgesia i la pagesia els principals contribuents.

Les talles eren convocades pel plenari del Consell, el qual determinava el valor de la talla i quins prohoms  haurien de ser els encarregats de fer la recaptació. Els escollits tenien davant seu una tasca feixuga i gens agradable: anar casa per casa a cobrar els diners de la talla. No ens ha d’estranyar que  alguns d’ells  defugissin de la tasca encomanada. 

 Un clar exemple el tenim el 3 d’agost de 1658, on reunits els Consell de la Universitat de Vilamajor a l’església de Sant Pere van prendre la decisió d’obeir les ordres reials d’enviar dos bagatges (transports) per l’exèrcit que havia de socórrer la vila de Camprodon, en mans franceses. Els costos de l’operació anirien a càrrec del Consell. Varen creure oportú utilitzar els diners que s’havien recaptat d’una talla anterior realitzada per Narcís Soler i Antoni Gual, però vet aquí la sorpresa: no hi havien diners. On eren? Els havien robat el Soler i el Gual? O no s’havia fer la recaptació?. Interrogats pel Consell varen reconèixer que no havien portar a terme la recaptació. Per la desídia mostrada el Consell els van obligar a pagar la talla de la seva butxaca.


Passen els anys però els costums queden

diumenge, agost 24, 2014

Les famílies de Vilamajor al segle XV

Document del 1448

El dimarts 26 de novembre de 1448, en presència del notari Bartomeu Comes de Collsabadell, Francesc Simó també notari i  els testimonis Francesc Tapies, Pere Collet, Martí Masó, Joan Roure alies Coll, Joan Serra, Joan Riba. Joan Colomer, Antoni Moragues, Guillem Gual del Bosch, Francesc Ferrer, Pere Pujades, Antoni Riquer, Bartolomeu Nadal, Antoni Guasch alies Castellar, Bernat Ribalta, Joan Riera, Joan Cucurella, Narcís Montcada, Gabriel Pi alies Serra, Bernat Faig, Salvador Alamany, Antoni Brugueres, Bartolomeu Noguera, Antoni Riffa, Joan Riera de la Font, Antoni Gual, Jacob Puig de Ros i Antoni Bataller, es reuneixen al cementiri, amb el repic de campanes i so de viafora, per manament del Batlle de la parròquia.


Desconec la raó de la convocatòria del Batlle però no és important perquè l‘excepcionalitat del document resideix en poder saber quins foren els principals caps de família de Vilamajor al segle XV.