diumenge, de maig 14, 2017

Evolució del paisatge des de la darrere glaciació a Vilamajor



La darrere glaciació que va patir Catalunya va succeir fa 10.000 anys. En les primeres etapes postglacials es varen desenvolupar els boscos caducifolis, especialment a les zones més baixes del municipi. L’arbre predominant fou el roure martinenc. 

La conquesta antròpica del territori durant el període iber i romà va comportar la gradual substitució dels roures per les alzines i les pinedes a les zones menys humanitzades, i el garric allà on  la presència de l’home era més gran, formant les conegudes garrigues. La causa del canvi es deu a la millor adaptació que tenen aquestes espècies als sols pobres, producte de l’acció de la ramaderia i dels focs causats per l’home per guanyar terreny conreable.  

Durant l’edat mitja, la principal activitat econòmica fou l’agricultura i la ramaderia  la qual, a causa d’un augment demogràfic, es va expandir a base de destruir boscos. Es varen rompre enormes extensions de boscos amb l’objectiu d’aconseguir pastures  pels ramats, especialment a les zones més enlairades, i espai pels diferents tipus de conreu, especialment a les zones més baixes i planeres. La garriga va tenir la seva major expressivitat durant aquest període. 

Malgrat tot hagueren d’haver rouredes significatives a les zones més altes les quals varen donar nom a masies com Rovira al veïnat de Santa Susanna. El roure es va convertir en un arbre de vital importància a les zones altes del municipi atès que amb el seu fruit (el gla) s’alimentava al bestiar porcí, important en la dieta medieval. La diferències en èpoques pretèrites és que no naixia espontàniament sinó que era plantat per l’home. 

Posteriorment  amb l’ocupació massiva del bosc  al llarg dels segles XV fins al XX va provocar un descens important de la massa arbòria, restant només clapes boscoses d’espècies que creixen ràpidament en sòls molt pobres: les alzines i les pinedes. Cal afegir la introducció d’espècies d’arbres que donaven un rendiment econòmic, malgrat no ser autòctons de la zona: castanyers (aprofitament dels fruits), avetoses ( per la industria naviliera), fagedes (aprofitament de la fusta),etc. 

No fou fins a finals del segle XX i començament del segle XXI, que la conscienciació humana per la protecció dels boscos  que provocà un enormes creixement de les masses arbòries i la reaparició i expansió de les rouredes. Puc afirmar que hores d’ara el bosc es troba en la seva màxima expansió des de abans de l’època romana. 

Bibliografia

GORDI  i SERRAT, J; VILAGINES SEGURA, J. La evolución del paisaje forestal de  la llanura del Vallès (Barcelona) hasta el siglo XII. Actas de la II reunión Historia forestal. Cuadernos Sociedad espanyola de ciències forestales 16. Pag 167-172. 2003.

dijous, d’abril 27, 2017

La font ferrussa de can Llobera



Es de tots els veïns i veïnes de Vilamajor l’existència de la font Ferrussa, la qual ja s’ha tractat en articles anteriors. El que desconeixia era que hi havia altres fonts amb les mateixes propietats mineralògiques, tal com anuncia el diari l’ECO DE GRANOLLERS  en la seva edició del dia 4 de març de 1883.


dimarts, d’abril 04, 2017

Mas Puig i mas Pujades: la història d'una separació



A la biblioteca de Catalunya he localitzat un compromís de l’any 1213 que fa referència al mas Puig de Sant Pere de Vilamajor. 



Un compromís és  un contracte especial formalitzat en escriptura pública segons el qual dues o més persones estipulen que una determinada controvèrsia existent entre elles sigui resolta per tercers (un o uns quants), designats voluntàriament per aquelles, amb l’acord d’acatar-ne la decisió. És el que avui en dia coneixem com un arbitratge.

Segons el compromís signat el 21 d’agost de 1213, la filla de Valentí de Puig, na Saurina, i el seu marit  Rotllà, es comprometen  a repartir el mas Puig amb el seu germà Ramon, especificant els detalls en el document i sent testimoni en el clergue de Vilamajor en Pere Ros. 

Tot sembla indicar que a la mort d’en Valentí del Puig la seva primogènita, la Saurina, la qual ja estava casada amb Rotllà, heretà el mas Puig. Mentre un altre fill d’en Valentí (probablement el segon en la línia successòria), el qual també hauria de tenir drets sobre l’herència, no ha rebut la part que li correspon  el que va generar la disputa familiar, que tot indica va ser resolta amb la signatura del compromís.

L’únic topònim Puig que s’ha mantingut fins avui en dia, és la masia de can Vidal del Puig.  L’edificació té una peculiaritat  molt curiosa, la qual es perfectament visible des d’una vista aèria: es tracta de dos habitatges units arquitectònicament però independents entre ells. Un seria can Vidal del Puig i l’altre can Pujades. 




Podria ser que la causa de l’anomalia fos  la separació signada per Saurina i Ramon? Tot plegat és una hipòtesi que necessita d’una  acurada investigació per confirmar-la o bé descartar-la, però mentre, no està de més especular una mica. 


Can Vidal del Puig  és una masia típica catalana de planta rectangular  que consta de planta baixa, pis i golfes. L’estructura actual va ser construïda l’any 1610 essent remodelada l’any 1793  i a finals el segle XX.  



A l’any 1236  la masia podria rebre el  nom de Vidal, tal com s’especifica en la venda d’un alou, pertanyent a Bernat Vidal i la seva esposa Guilleuma, a  l’església de Sant Pere de Vilamajor. Un hipòtesi no contrastada podia indicar que el canvi de nom va ser causat pel casament de Saurina amb Rotllà, que  podria portar el cognom Vidal. En Bernat Vidal seria el fill de la parella. La masia, però, no va perdre el nom Puig atès que en el fogatge de 1515 la masia era coneguda amb el nom de can Vidal dez Puiz, topònim que ens ha arribat fins avui en dia.

Can Pujades és una masia de planta rectangular , que consta de planta baixa i una planta pis. La coberta és a dues vessants, amb teula ceràmica aràbiga, i el carener paral·lel a la façana principal, que es troba orientada a ponent. Dos aspectes són els que criden més l’atenció: l’orientació i el carenat.


Quan un pagès decidia aixecar una masia  procurava que  estigués orientada cap a migdia per aprofitar el màxim d’hores de Sol que permetia escalfar l’habitatge. Si ens trobem amb una masia no orientada cap al sud  és perquè hi havia una raó de pes que ho impedia.  Can Pujades està orientada cap a llevant perquè no tenia cap possibilitat d’orientar-se cap al sud? Tot apunta que si. La raó podria estar en la partició de la propietat.

L’estructura de la masia de can Pujades, amb el carenat paral·lel a la façana principal, és l’estructura típica dels habitatges que construïen  els pagesos amb menys recursos. Un part d’aquesta comunitat de pagesos estava formada pels germans (fadrins, oncles concos)  que foren expulsats del nucli familiar per no ser els hereus. La manca de recursos no els permetia fer una casa pairal i havien de conformar-se amb un habitatge més modest i reduït mancat d’ornamentació (rellotges de Sol, portes de mig punt, finestres gòtiques).

La primera vegada que surt esmentat el cognom Pujades a Vilamajor data de l’any 1262 en un document on surt esmentat un pere Pujades el qual, segons la Mercè Aventín, podria  relacionar-se amb aquesta masia.


Bibliografia

Mapa patrimoni cultural de Sant Pere de Vilamajor