dimarts, d’agost 09, 2016

La pedra foradada




Per arribar-hi, un cop entrats a Cardedeu, per l’antiga C-251, a l’alçada del tercer semàfor, girarem a la dreta, direcció Cànoves, per l’Avinguda d’Angel Guimerà, tot anant cap el Nord de la població. A 1’3 quilòmetres trobem una rotonda, seguim en direcció Nord, cap a Cànoves, per la carretera BV 5108. Al cap de 3’5 qm. cal girar a la dreta, direcció 120º Sud-Est, cap a la urbanització “Les Pungoles” i el restaurant “Can Miret”. Als 4’1 qm. just davant de la “Jardineria Costa” i abans d’entrar en el terme municipal de Sant Antoni de Vilamajor, cal prendre un camí a l’esquerra; allí als 4’3 qm. trobarem la pedra a l’esquerra del camí, en mig d’una illeta. Coordenades  U.T.M. X=0447280. Y=4613504 Municipi de Cardedeu. Alçada aproximada 280 metres. 




  D’aquesta pedra ja en dona notícia en Tomàs Balbey (1.865-1.954), en les seves notes sobre prehistòria i història, que estan dipositades en el Museu de Cardedeu que porta el seu nom; amb els següents termes, que transcrivim: “De la mateixa època serà probablement la pedra foradada de Cal Rajoler d’El Fou, que serviria de linde de les parròquies de Cardedeu i el Fou i tal volta Cànoves i Vilamajor, esmentada en l’acta de consagració de la segona l’any 1.148, i en el capbreu dels drets que tenia el Rei a Vilamajor, ordenat fer per Pere II a Berant de Carotituls, lloctinent (batlle) de dita batllia en 1.281”. També, comparant-la amb els gravats de Pedra Arca: “ i en la pedra foradada de cal Rajoler d’El Fou, per marcar les direccions que prenien els termenals civils o parroquials, quan serviren com a molló o fita”.



El Sr. Pere Comas i Duràn, en un interessant article titulat: “Les Pedres multiseculars de Cardedeu i la seva rodalia”, publicat en el butlletí del 51é Aplec i 43é Concurs  de Colles Sardanistes, l’any 2002; afirma : “que fa de fita dels quatre termes d’ençà que es feu el plànol parcel·lari, l’any 1853 pel topògraf Pere Moreno, i que ja era la fita de la parròquia del Fou des de quan es va fer la seva consagració”. Si be les esglésies antigues ja figuren com a parròquies en data llunyana, Sant Muç de Cànoves el 1.077, Sant Pere de Vilamajor, el 1.044, Santa Maria de Cardedeu, el 1.012; cal observar que el s. XIV el terme de Vilamajor, que era de domini comtal, incloïa les parròquies de Sant Pere de Vilamajor, Cardedeu i el Fou. I que no és fins el 1.559 que Felip II concedeix la separació de la Batllia de Cardedeu, creada el 1.265 per Jaume I; molt més endavant, el 1.840, es separa la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, que amb la del Fou, formarà municipi. Cànoves i Samalús, ja estaven lligades històricament des del s. XIV.



Comprovada la situació de la pedra, amb les coordenades U.T.M., sobre el mapa de l’Institut Cartogràfic ens dona la seva situació actual quasi exactament sobre la partició dels límits dels actuals municipis de Llinars del Vallès, Sant Pere de Vilamajor, Cànoves i Cardedeu. Curiosament, el lloc on roman actualment la Pedra Foradada té la força tel·lúrica corresponent a un menhir, caracteritzada per l'agrupació de les línies de força en feixos de dos, tres i quatre línies. Com que cal considerar-la una estela medieval, tot fent cas de les dades referides, no la compararem amb altres pedres alçades en època prehistòrica.


Bibliografia

Transcripció del text de les pàgines 75 i 76 de la publicació “De Cardedeu al Megalitisme. Forces tel•luriques, dòlmens i menhirs. Itineraris”, de Lluís Vendrell, Isabel Vendrell, Pere Font, Lluís Vidal i Carme Vila, editat el desembre del 2008 pel Museu Arxiu Tomàs Balbey i l’Ajuntament de Cardedeu.







dimarts, de juliol 26, 2016

La vaga general de 1855 a Vilamajor

La vaga general, a Espanya de 1855, es considera la primera vaga general, convocada en la Història d'Espanya. Va tenir lloc a 1855 i, va estar circumscrita a Catalunya, ja que era el director, i gairebé únic, Centre Espanyol industrial (majoritàriament tèxtil) Es considera per la seva importància, seguiment i repercussió, la primera vaga general a Espanya que va passar durant el regnat de Isabel II concretament amb el Govern de Baldomero Espartero al Bienni Progressista.Gràcies a la nova llibertat adquirida amb la Revolució del 1854 i a la tolerància del govern d’Espartero es varen desenvolupar associacions obreres que lluitaven pels interessos dels treballadors.
Un dels primers conflictes on varen participar dites associacions foren les mobilitzacions contra el maquinisme en l'anomenat conflicte de les selfactines (per la introducció de la selfactina (de l'anglès self-acting, "d'acció automàtica"), que mecanitzava una part important de treball del filat expulsant de la producció la ma d’obra i per tant el treballador. El nou Capità General de Catalunya, el general Zapatero, davant del caire que prenia la mobilització, va decidir acabar amb la tolerància iniciant una política de repressió contra el moviment obrer.
El 30 d’abril de 1855, el governador civil de Barcelona va prohibir el tancament de la fàbriques pels patrons i “l’abandonament col·lectiu del treball” dels obrers i va establir el requisit de l’autorització governativa per a què les associacions obreres poguessin continuar funcionant. 
Una d’aquestes autoritzacions fou cursada per Jaume Bofill, dirigent i representant de la Classe Obrera dels Teixidors de Vilamajor (dita també Vilanova de Vilamajor i Sant Antoni de Vilamajor). Va enviar una carta la governador civil de Barcelona l’11 de maig de 1855  expressant-li l'adhesió obrera al govern liberal.

Tot indica que els teixidors de Sant Antoni no estaven per vagues o potser no en volien tenir represàlies de les autoritats. Estudis amb major profunditat podrien aclarir-ho 

dilluns, de juny 20, 2016

Els Perpunters

La nissaga dels Perpunters provenia de Santa Maria de Palautordera on exercien com a ferrers. El  22 de juny de 1559  es signen els capítols matrimonials entre Jaume Perpunter de Santa Maria de Palautordera, i Joana Juyol, de Sant Esteve de Palautordera però que vivia a Vilamajor. Entre el 1559  i el 1572 es varen construir la masia de Can perpunter que es trobava a la cruïlla del camí que duia de Llinars a La Garriga i de Cardedeu a Santa Maria de Palautordera.

Malgrat que l’ofici primari fou la ferreria, al llarg del temps  els diferents membres de la nissaga exerciren altres oficis com comerciar amb bestiar, teixits i blat i obrir una botiga de crèdit i dèbit al baixos de la mateixa casa. Tot plegat va donar a la família una certa acomodació econòmica que li valgué una reputació entre els seus veïns. Prova d’això son els diferents càrrecs públics, que tingueren diversos membres de la família, com Tauler del General, arrendador de la carnisseria, dret de recollida del vintè i consellers de la Universitat de Vilamajor.

La nissaga es va mantenir al llarg del temps fins el   1731  on  l’hereva,  Maria Perpunter, la qual estava casada amb Isidre Antich, es va quedar vídua i, com marcava la costum de l’època, es casà en segones núpcies amb Josep de Llança i Derrocada.  La germana  de la Maria, la Margarida, es va casar tres anys més tard amb en Jaume de Llança i Derrocada, germà d’en Josep.  Va ser una jugada mestre per aglutinar els dos rics patrimonis.  Una unió que durà fins el 1771 que morí la Maria i provocà una disputa del patrimoni entre els Perpunter i Llança contra els Derrocada. Sigui com sigui, els matrimonis varen provocar l’extinció del cognom Perpunter.


La gestió del patrimoni dels Perpunter per part dels Llança Derrocada no deuria de ser molt bona atès que la vida econòmica dels Perpunter tendeix a la desaparició. El cop de gràcia esdevé quan  Bonaventura de Llança i Perpunter es casa amb Agnès Ferrer del Puig i Teixidor de Blanes a finals del XVIII, traslladant el domicili a Blanes. La masia de can Perpunter es renda a masovers, concretament a Manel Parera de Vilamajor i als seus descendents fins la dècada dels anys 60-70 del segle passat. A partir d’aquesta data la casa romangué tancada fins que  el 23 de novembre de 1984  fou adquirida per l’Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor