diumenge, de gener 24, 2010

El servei sanitari a Vilamajor al 1900. El cas del metge-alcalde Ignasi Canut i Ferrer

A finals del segle XX no existia un servei sanitari en condicions a Sant Pere de Vilamajor. A diferència d'ara, la sanitat no era gratuïta de tal manera que quan hom estava malalt i volia anar al metge, sabia que havia de pagar pels serveis prestats. Evidentment, les economies menys fortes només anaven al metge en cas d'extrema necessitat. Els pobres senzillament no podien accedir als serveis mèdics.

Però tant important com tenir diners era tenir un metge aprop. No servei de res tenir diners sinó hi ha la possibilitat d'aconseguir un servei mèdic en un temps mitjanament ràpid. Però, qui vol venir a un poble aïllat, lluny i on la majoria de la població viu en cases diseminades per un extens municipi? Doncs, pocs, molt pocs. Principalment metges acabats de sortir de la facultat i que necessiten imperiosament els diners per la seva subsistència. Malgrat tot, no hi havien masses candidats el que obligava a cercar metges de poblacions properes.

Per solucionar-ho, l'ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, com la resta de coorporacions municipals, contractava un metge per un temps determinat. Les condicions eren simples: a canvi del monopoli sanitari (gairabé per obligació atès que no hi havia cap altre opció) que el garanteix una clientela, el metge es compromet a donar servei a tots aquells que li reclamin assistència dins del terme municipal, sigui on sigui i qualsevol dia i hora. A canvi cobrarà pels serveis donats directament de la família o persona malalta (tarifes condicionades i més o menys estipulades). En cas que el malalt no pogués pagar l'ajuntament es feia càrrec de les despeses sempre que estigués catalogat com a pobre (sembla ser que hi havia un llistat). En cas que el metge no pogués assistir haurà de nomenar un substitut en qui delegar les seves funcions.

Que significava tot plegat? Doncs que el metge d'un poble, a part d'assolir un prestigi a l'alçada del mossén, càrrecs polítics o families benestants, tenia garantit uns ingressos. Com a contrapartida el metge de Vilamajor necessitava desplaçar-se continuament d'un a altre casa salvant enormes distàncies. Com eren normalment metges sense gaire recursos, no disposaven de transport, o sigui, que les visites les feia caminant (sempre hi ha excepcions)

Un exemple clarificador i significatiu l'he localitzat en el llibre d'actes de l'ajuntament de l'any 1900. Veient-lo.

El metge titular de Sant Pere de Vilamajor, Ignasi Canut i Ferrer (curiosament fou l'alcalde de Cardedeu entre 1895-1901), renuncia adduint que Sant Pere li queda molt lluny atès que ell viu a Cardedeu. Però els regidors sospiten que hi ha un altra raó. Com entre les seves funcions es trobava la de donar auxili als pobres del poble, l'ajuntament va requerir els seus serveis per què donés assistència a l'ermità de Sant Elies el qual es trobava molt malalt i el qual era pobre. El metge no va anar al·legant que estava malalt sense presentar cap substitut (el consistori sospita aque la veritable raó era la llunyania de l'ermita). L'ajuntament es va veure amb l'obligació de requerir els serveis del metge de Sant Antoni, en Josep Surinach. No va arribà a temps i l'ermità va morir.

Posteriorment en Canut i Ferrer va reclamar els diners pels serveis prestats a l'ajuntament (suposadament dels originats al llarg de l'any 1899) que és el que es discuteix a la reunió consistorial del 30 de desembre de 1899. S'acorda no donar-li res.

Cap comentari: