Des d'antuvi sempre s'ha relacionat el terme villa amb l'època romana i és per aquesta raó que l'antiguitat de Vilamajor (Villa major)s'atribueix a l'època romana. Però, que hi ha de cert en aquesta afirmació?.
L'arribada dels romans a casa nostra va significar la caiguda i/o assimilació dels pobles ibèrics, els quals tenien els seus assentaments en llocs alçats amb l'objectiu de millorar la seva defensa davant d'un atac dels seus enemics. Els romans no van seguir el patró urbanístic iber i varen traslladar els centres de producció agrària a la plana, al costat de les vies de comunicació i vora dels cursos fluvials, concretament en les fèrtils terrasses al·luvials. L'explotació rural romana rep el nom de fundi en el qual es produïa cereals, vinya, olivera, hort i l'explotació del bosc. Al centre, en una posició assolejada i airejada tenim la casa principal, el domus.
Les invasions germàniques (gots) del segle V i VI significa la transformació de les darreres explotacions agrícoles romanes i les seves zones residencials adjuntes, en una nova àrea de transformació i emmagatzematge. Les inversions no anaven destinades a la creació de nous espais residencials sinó a la protecció del centre productiu mitjançant muralles, torres o fortificacions. Ara tenim nous assentaments més petits i més dispersos els quals reben el nom de villa, villae, villicus...
Al llarg del segle IX-X a través de la documentació es comprova que a la Catalunya Vella, la unitat bàsica de divisió del territori i d'assignació de propietats a més de ser l'escenari on els senyors obtenen els censos o serveis i on es desenvolupen les solidaritats locals o veïnals és la vil·la (villae). La seva principal característica de les vil·les és la disposició d'un terme propi, fixat o reformat progressivament, on radiquen altres villares i llocs de residència pagesa, les terres de conreu i un nombre limitat de recursos pecuaris o forestals.
Després de llegir les argumentacions, a hom li ha de restar clar que el suposat origen romà, en base a l'anàlisi toponímic, no és cert. En tot cas, l'antiguitat màxima que podem atribuir a Vilamajor és durant l'època visigoda (sempre en base a l'estudi toponímic). Arguments a favor tenim Vil.la Goma (actual Sant Antoni), un topònim de clar orígen germànic (Gotmar) i el qual podria tenir el seu origen al segle V o VI. Però també hem vist que el sistema de vil·les perdura fins l'arribava dels carolingis al segle IX (que van imposar la divisió del territori en parròquies i que va donar donar a l'edificació de la primera església, suposadament regida pel prevere Orila)), per tant, tenim entre 300 i 400 anys on s'ha pogut desenvolupar les diferents vil·les existents a Vilamajor (villae bruggaries, villae cannes, villae rasa, villae maioris, villae goma).
Aquest article no ens permet datar amb precisió la fundació de Vilamajor però si que ens permet acotar-ho (sempre des del punt de vista toponímic)als segles V i IX.
Per saber més MART CASTELL, R. (2006) - Del fundus a la parrochia, transformacions del poblament rural als territoris catalans durant la transició medieval
dissabte, de maig 01, 2010
dimarts, de març 16, 2010
Els monopolis reials a Vilamajor duant el segle XV
El monopoli reial mes comú establert a les universitats era la carnisseria. Aquest era el cas de Vilamajor.
La cessió per part del rei consistia en l'espai, l'utillatge i el dret de vendre tot tipus de carns. Es precisava, en alguns casos, que es tractava de la disposició dels ganxos, dels pilons i l'altres estris, i que podien vendre carn de moltó, anyell, ovella, cabrit, vedell, porc, aus i totes les altres carns comestibles, excepte les dolentes o mortes abans d'arribar al carnisser.
La condició de monopoli tambe es feia constar en els establiments. Es prohibia que ningú més no pogués tenir escorxadoro carnicería ni a la parroquia ni al terme, tal com s'especifica a Sant Pere de Vilamajor l'any 1473
La cessió per part del rei consistia en l'espai, l'utillatge i el dret de vendre tot tipus de carns. Es precisava, en alguns casos, que es tractava de la disposició dels ganxos, dels pilons i l'altres estris, i que podien vendre carn de moltó, anyell, ovella, cabrit, vedell, porc, aus i totes les altres carns comestibles, excepte les dolentes o mortes abans d'arribar al carnisser.
La condició de monopoli tambe es feia constar en els establiments. Es prohibia que ningú més no pogués tenir escorxadoro carnicería ni a la parroquia ni al terme, tal com s'especifica a Sant Pere de Vilamajor l'any 1473
Origen de Vilamajor
Des de quan existeix Vilamajor? Per respondre a la pregunta ens hem de basar en les diferents fonts d’informació existent.
La resta més antiga és La Nena, una devesa ibera localitzada entre els murs de Can Canal i amb una datació imprecisa però situada entre els segles IV i III abans de la nostra era. Malauradament no és una font fiable per què l’escultura va poder ser traslladada d’un indret desconegut fins a la masia.
El document més antic que ens parla de Vilamajor és la làpida del prevere Orila la qual data de l’any 872, el que ens situaria a finals del segle IX, en ple procés repoblador de les terres abandonades per les escomeses sarraïnes.
Hom pot observar que entre l’un i l’altre hi ha més de 12 segles de diferència. Més de 1200 anys!!. Que hi havia a Vilamajor?
La resposta és fàcil: no es sap. Només podem fer elucubracions i hipòtesi basat en diverses fonts d’informació. Una d’elles és l’anàlisi dels topònims existents, molt especialment del que dóna nom al municipi: Vilamajor.
El punt de partida és l’ordenament poblacional que imposa l’Imperi Romà a les províncies hispàniques basat en el fundus que força l’abandonament dels assentament ibèrics en alçada vers el pla. Així, en l’època imperial romana, la majoria de les explotacions agrícoles es concentren a les àrees planeres, a prop de les principals vies de comunicació i a prop dels cursos fluvials. Es construeixen noves zones residencials amb el domus com a principal arquitectura.
La crisi de l’Imperi porta que al llarg dels segles V i VI, els vells edificis del domus es deteriorin i s’abandonin definitivament. Les invasions germàniques transforma el paisatge convertint els domus en una nova àrea de transformació o d’emmagatzematge. Durant el segle VII els poblaments es tornen més petits i més dispersos, situant el centre a dalt d’un petit pujolet, més fàcil de defensar que no pas la plana. Reben el nom de villae.
El que avui coneixem com a Vilamajor (Sant Pere i sant Antoni) es trobava formada per sis villae: Magore (Sant Pere),: Brucarias (Brugueres), Cannes (Canyes), Rasa (el Pla de Sant Antoni), Goma (Vilanova de Vilamajor) i Riffa (Sant Jaume de Rifà).
Foren en aquesta època quan es van començar a construir les primeres esglésies o oratoris.
Si sou àvids us haureu donat compte que la successió de fets coincideix plenament amb les fonts d’informació demostrades existents. Tot plegat fa pensar que el nostre passat més allunyat demostrable, encara que sigui per proves circumstancials, cal situar-lo al segle VII amb el naixement de les villae visigodes. Possiblement també existia Vilamajor durant l’època romana, i probablement durant els ibers, però el fets és difícil de demostrar.
La resta més antiga és La Nena, una devesa ibera localitzada entre els murs de Can Canal i amb una datació imprecisa però situada entre els segles IV i III abans de la nostra era. Malauradament no és una font fiable per què l’escultura va poder ser traslladada d’un indret desconegut fins a la masia.
El document més antic que ens parla de Vilamajor és la làpida del prevere Orila la qual data de l’any 872, el que ens situaria a finals del segle IX, en ple procés repoblador de les terres abandonades per les escomeses sarraïnes.
Hom pot observar que entre l’un i l’altre hi ha més de 12 segles de diferència. Més de 1200 anys!!. Que hi havia a Vilamajor?
La resposta és fàcil: no es sap. Només podem fer elucubracions i hipòtesi basat en diverses fonts d’informació. Una d’elles és l’anàlisi dels topònims existents, molt especialment del que dóna nom al municipi: Vilamajor.
El punt de partida és l’ordenament poblacional que imposa l’Imperi Romà a les províncies hispàniques basat en el fundus que força l’abandonament dels assentament ibèrics en alçada vers el pla. Així, en l’època imperial romana, la majoria de les explotacions agrícoles es concentren a les àrees planeres, a prop de les principals vies de comunicació i a prop dels cursos fluvials. Es construeixen noves zones residencials amb el domus com a principal arquitectura.
La crisi de l’Imperi porta que al llarg dels segles V i VI, els vells edificis del domus es deteriorin i s’abandonin definitivament. Les invasions germàniques transforma el paisatge convertint els domus en una nova àrea de transformació o d’emmagatzematge. Durant el segle VII els poblaments es tornen més petits i més dispersos, situant el centre a dalt d’un petit pujolet, més fàcil de defensar que no pas la plana. Reben el nom de villae.
El que avui coneixem com a Vilamajor (Sant Pere i sant Antoni) es trobava formada per sis villae: Magore (Sant Pere),: Brucarias (Brugueres), Cannes (Canyes), Rasa (el Pla de Sant Antoni), Goma (Vilanova de Vilamajor) i Riffa (Sant Jaume de Rifà).
Foren en aquesta època quan es van començar a construir les primeres esglésies o oratoris.
Si sou àvids us haureu donat compte que la successió de fets coincideix plenament amb les fonts d’informació demostrades existents. Tot plegat fa pensar que el nostre passat més allunyat demostrable, encara que sigui per proves circumstancials, cal situar-lo al segle VII amb el naixement de les villae visigodes. Possiblement també existia Vilamajor durant l’època romana, i probablement durant els ibers, però el fets és difícil de demostrar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)