diumenge, d’octubre 07, 2007

Els ous de neu i de glaç a Vilamajor

El gel com material productor de fred és molt emprat en la producció i conservació d’aliments i com eina imprescindible per a moltes activitats, no és un descobriment d’aquest segle sinó que ja des de fa molt de temps es coneixia les seves propietats.

Actualment, gràcies a màquines capaces de produir fred artificial, el gel és un element molt comú i quotidià en les nostres vides. La seva adquisició és realitza sense cap problema gràcies a la facilitat de tenir-ne i al seu baix cost.

És evident que fa un segle no existia la producció massiva de gel artificial però hi havia una demanda, sobretot dels pobles costaners per poder traslladar el peix fins a l’interior i per la població urbana per fer sorbets o conservar els aliments o refredar líquids i, finalment, com remei terapèutic ja que s’emprava com anestesiant local, baixar la febre i tallar hemorràgies. El gel el treien de les muntanyes que regularment tenien unes temperatures força baixes durant l’hivern i que també pogués tenir una certa precipitació nívea.

La producció de gel només podia realitzar durant unes determinades èpoques de l’any ( octubre fins abril ), però la demanda de gel es produïa tot els anys, essent un punt d’inflexió l’estiu. Per tant el glaç s’havia de conservar i per això es feien els pous.

El Montseny, per la seva potència d’altura que proporcionar un temps molt fred a l’hivern i una precipitació nivosa abundant, fou el rebost de gel de Barcelona i el seu entorn, el que va permetre un desenvolupament i un creixement dels pous de neu i de glaç, veritables causants de la producció i emmagatzematge del gel. A Sant Celoni, per exemple, hi havia treballadors específics per cada feina del pou i inclús es varen fer unions i associacions de propietaris de pous.

Hi havia pous on es recollia el glaç i d’altres on es guardava la neu. Els pous de glaç i els de neus tenien funcions diferents però estructuralment s’assemblaven.

Els pous de neu i el pous de glaç són excavacions cilíndriques, soterrades i cobertes per una volta semiesfèrica que arrenca del terra. Les parets del pou són folrades de pedra seca o de maçoneria i, generalment, s’obria al fons un conducte de desguàs. Un cop omplert, la seva part superior es tapava amb branques. La seva fondària es trobava entre el metre i els tretze. Es solien construir e a les part més altes de la muntanya. Al Montseny no hi ha cap per sota dels 1000 metres. Es solien posar arrecerats del sol en les obagues.

Als cimals de la muntanya hi ha un altres tipus d’excavació, més barroera que hom anomena poua o congesta. Aquesta mena de clots es situaven a sotavent de les carenes, en depressions on de natural es formaven congestes. Consistia bàsicament en excavar un clot a la muntanya, sovint en el pendent, i aixecar un petit mur a tot el volt del llavi exterior. Les poues són més amples que no pas fondes.

Aquest pous solien ser de propietat privades, ja sigui per us particular ( hi ha algunes masies que en tenien ) o per comercialitzar-se. Altres casos eren comunals per l’ús de l’Ajuntament.

En els pous de neu es piconava la neu que s’acumulava fins a compactar-la tapant-se de branques. Cada any el pou era netejat de pedres i branques mortes. En canvi en els pous de glaç el que es feia era empouar el glaç que es produïa en rius o gorgs amb aigua o artificialment es portava aigua fins a una bassa on es posava lentament per què s’anés congelant. Quan tenia una alçada de 20 cm es tallava en blocs de 120 cm de llarg per 70 d’ample i s’empouaven.

El glaç es transportava de la muntanya fins el pla en matxos carregats amb unes sàrries plenes de gel tapades amb boll i sacs. Un cop a la plana eren transportades amb carruatges fins a les grans ciutats. Una tercera part del producte es perdia pel camí. El sistema de transport hauria de ser força bo ja que hi ha documents que relaten viatges des del Montseny fins a Sicília per portar gel. Barcelona consumia a l’any unes 700 tones, o sigui, 700.000 quilos o l’equivalent a 1400 tràilers.

La darrera campanya es va fer al 1931, encara que va haver una revifada per la guerra civil.

En el terme municipal de Sant Pere de Vilamajor s’ha pogut identificar 5 congestes (coll de sant Elies, Coll del Pou , Coll de Pi Novell i Pou d’en Cuc) i un Pou de neu (Pou d’en Besa o d’Infern).

Hi ha una llegenda amb el pou del diable o pou d’en Besa que diuen que es troba format per pedres del riu de Bascona. El propietari de Can Besa necessitava un pou de glaç pel seu propi consum però no en tenia prou temps ni diners per fer-ne un. Per això va pactar amb el diable que sí en una nit aconseguia fer-ne un ell li donaria la seva ànima. La seva dona a l’assabentar-se va dir que l’única solució era fer cantar el gall abans de l’alba. El van remullar però el gall no cantava. Mentre una munió d’homes portaven les pedres dels de la riera fins al pou i quan restava la darrera pedra el gall va cantar.

Bibliografía: Lopez i Cortijo, Joan. “Els pous de neu i de glaç del Montseny. Inventari d’una preservació” Monografies del Montseny núm 7.

Cap comentari: