Vilamajor, carrer de Barcelona

En alguna ocasió us haurà sorprès veure alguna referència de Sant Pere de Vilamajor com a “carrer i braç de Barcelona”, referència que més enllà de les vinculacions acreditades de la nostra vila amb alguns comtes de Barcelona, té un origen històric i una raó jurídica i política concret.

A l’edat mitjana Barcelona disposava de dret propi especial, el qual s’aplicava al propi terme de la ciutat així com a un seguit de viles denominades “carrer i braç” de Barcelona i entre les que hi trobem Vilamajor.

La ciutat medieval, fora de l’àmbit de les seves muralles estenia el seu terme jurisdiccional a territoris limítrofs, tal com ja succeïa tradicionalment en la colònia romana. Aquest àmbit ampliat de jurisdicció de la pròpia ciutat va ser denominat “província” de la ciutat, tal i com equivalia a l’organització romana i que corresponia a l’esfera d’acció atribuïda a un cònsul o pretor urbà.

Aquesta denominació comprenia el terme de la ciutat i les seves extensions més enllà dels “ravals, hortes i vinyes” i al segle XIV incorporava ja en bona mesura l’actual conurbació de Barcelona, des de Molins de Rei, Vallvidrera, Les Corts, Sants, Sarrià, Sant Adrià de Besòs, el Prat de Llobregat, Gavà, Tiana, Sant Boi, “Castell de Fels” i altres.

A totes aquestes poblacions i moltes més dels voltants s’afegien les que participaven del dret de la ciutat sota la ficció de ser part de la mateixa malgrat estar-ne ben allunyades; “carrer i braç”: una mena de prolongació imaginària però amb contingut polític i jurídic, fonamentada en l’organització de l’antiga colònia romana.

Per aquesta raó, així com l’antiga Roma ho era dels romans, a qui estenia el dret llatí, Barcelona era denominada com la “pàtria de tots els catalans”, en tant que tot català se suposava que tenia a la capital un domicili als efectes de ser citat en determinats processos, d’aquí que determinades viles, malgrat la llunyania física (ubiquem-nos al segle XIV!), fossin considerades com un carrer i braç de Barcelona, participant del seu denominat “Recognoverunt proceres”, és a dir la compilació de tot el dret formada per usatges, costums i bons usos, constitucions i privilegis, sancionada pel Rei Pere II el Gran l’any 1283 i que en definitiva representava la inclusió en l’àmbit d’aplicació de tot el dret dictat i aplicat a Barcelona a les poblacions descrites com si de la mateixa ciutat es tractés.

Un exemple ben proper també el trobem a Granollers, que va haver de pagar 10.000 florins al comte Alfons IV, V d’Aragó, per incorporar-se definitivament a la Corona el 25 de febrer de 1423, fet que va incloure la concessió de ser carrer de Barcelona “atorgant a la dita vila e singulars daquella (ésta) e del dit terme que haia es pusca alegrar e usar liberament sens empatx algú per benifet de vostra providencia de tots aquells privilegis libertats, inmunitats, franquiats, custums, usos impetrats e impetrades, impetradors e impetradores dels quals e de les quals se alegra es pot alegrar e en esdevanidor se alegrará la dita ciutat e ciutadans d’aquella.../... en les primeres corts que vostra senyoria benaventuradament celebradores als cathalans, farà e fa del present privilegi e edicte de no fer alienació e transportació de la dita vila a fer carrer e unió e incorporació a la dita ciutat de Barcelona, constitució general de Cathalunya e acte de cort de les coses dessús dites. Plau al Senyor Rey” Arxiu dela Corona d’Aragó, Registre 2586.

Aquest acord fou elevat a llei a les Corts de Monzó de 1542 amb el rei Carles I “Statuim y ordenam que lo privilegi atorgat per lo Rey D. Alfons quart a la universitat de la vila de Granollers ab lo qual fa unió de dita vila a la ciutat de Barcelona, y vol que se alegre de tots els privilegis, inmunitats y libertats a la dita ciutat atorgats i atorgadors, sie aut per acte de Cort”. Constitució 3ª, títol 19, llibre I, volum I d ela 3ª compilació general.

Les informacions referents a Vilamajor no són ni de bon tros tant documentades com les de Granollers. En el nostre cas la vinculació a Barcelona s’estableix en virtut d’un acord (sancionat pel Rei) entre els representants de la nostra vila i el Consell de Cent de Barcelona atenent a la sol•licitud dels primers de rebre empara, auxili i defensa de la ciutat.

Vilamajor es declarava carrer de Barcelona (el denominat “carreratge”) i els seus habitants “veïns de Barcelona”, això si, mitjançant el pagament d’un cànon conegut com a “dret de veïnatge” . En virtut d’aquest pacte els Consellers de Barcelona rebien el “sagrament y homenatge” dels síndics dels pobles acollits, distribuint-se l’autoritat entre els Consellers i les autoritats locals, obligant-se els primers a defensar les vides, hisendes, usos, prerrogatives i gràcies, alhora que els pobles agregats passaven a usar la insígnia de Barcelona i adquirien tots els seus drets i exempcions, comprometent-se a contribuir a totes les obres d’interès general i a comparèixer i agregar-se a la bandera de Barcelona sempre que sortís el sometent (cos de defensa de la ciutat que avui anomenaríem exèrcit).

D’aquest carreratge en gaudien també a prop nostre Cardedeu des del segle XIV, Mollet i Parets del Vallès des de 1393, Argentona des del 1419, Dosrius des del 1485 i Vilamajor dins aquestes dates, sense que consti de forma exacta, obtenint també totes aquestes poblacions el privilegi de gaudir del Recognoverunt proceres com a font de dret.

Més enllà de la curiosa institució de ser carrer i braç de Barcelona, podem observar com l’estructura feudal de Catalunya d’aquesta època evoluciona des del segle XIII mitjançant aquest entramat d’acords entre viles i ciutats, amb la compilació d’un dret comú, amb acords referents a obres d’interès general, a símbols comuns o a l’establiment de compromisos de defensa, cap a les formes incipients d’un estat modern, que representen de forma excepcional i principal les Corts Catalanes o el Consell de Cent com a exemples d’òrgans representatius sense comparació a l’Europa de l’època, una evolució que només es veurà truncada per l’anul•lació de totes aquestes institucions polítiques, jurídiques i culturals catalanes dictada pels invasors castellans amb posterioritat als fets de l’11 de setembre de 1714.


Bibliografia:
Pella y Forgas, José: Código Civil de Cataluña. Barcelona, 1916.
De Brocà, Guillem M.: Textos Jurídics Catalans. Generalitat de Catalunya, 1985.

Ignasi Planas.