diumenge, de setembre 08, 2013

La crema de l'església de Sant Pere de Vilamajor

Amb motiu de l'atorgament del títol de fill adoptiu a Pompeu Fabra, el Centre d'estudis de Sant Pere de Vilamajor va emetre un informe.

En aquest article podeu llegir la part històrica de dit informe. 


CONTETX: LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

El 18 de juliol de 1936, el general Francisco Franco s’aixecà en armes contra el règim democràtic de la II República donant inici a la Guerra Civil espanyola.

En aquells moments, la primera dona regidora de l’ajuntament de Barcelona, Maria López de Sagredo, tenia llogada la casa La Jardinera del nucli històric de Sant Pere de Vilamajor, una de les cases de la família de Miquel Cortès. Fruit de l’amistat amb la regidora, Pompeu Fabra i Poch visqué temporalment a la casa del costat, també de la família Cortès, anomenada «La Tulipa». Uns dies abans de l’inici de la guerra, López de Sagredo i altres personalitats, com el Cònsol d’Egipte, que s’estava a can Duran, van abandonar el poble. Pompeu Fabra no marxà i es quedà a La Tulipa.

El 20 de juliol de 1936, un cop començada la Guerra Civil espanyola, un escamot armat va entrar a Sant Pere de Vilamajor per tal de perseguir i matar capellans, malmetre i cremar l’església i les ermites del municipi i tot el material religiós que es trobés, a més d’endur-se les campanes del campanar per a poder fondre-les i obtenir, així, material de guerra, ja que el bronze era un material molt preuat. Alguns veïns ja havien fet amagar a mossèn Geli cap a Cànoves perquè no l’afusellessin.

A punta de pistola, l’escamot obligà al campaner, el Sr. Sauqué de cal Ferrer, a descollar les campanes i llançar-les avall. De les quatre campanes que hi havia al campanar de Sant Pere de Vilamajor (la Gran, o «de les hores»; la «de les Oracions», la «dels Difunts» i la Petita, o «dels quarts»), se n’endugueren dues: la de les Oracions i la dels Difunts, deixant les campanes Gran i Petita per poder tocar els tocs civils. La campana dels Difunts, al caure, va malmetre part de la cornisa de llevant, mentre que la campana de les Oracions caigué davant la façana de migjorn i, de l’impacte, malmeté la muralla i caigué de bocaterrosa a la pujada de l’església.

Durant els següents cinquanta-dos anys el campanar només tingué dues campanes. El 29 de juny de 1988, per la Festa Major, es van col·locar tres noves campanes: l’Anna (Oracions), la Laia (Difunts) i la Maria (Quarts). La campana Gran (de les hores), de 1776, encara es  roba en funcionament a dalt del campanar, mentre que la campana Petita (dels quarts) es troba retirada en exposició a la Mongia de Vilamajor.

Diversos veïns del poble n’han donat el següent testimonis:

«L’avi el volien agafar perquè era amic del rector. Estava inscrit en unes llistes a Granollers, que l’havien de venir a buscar. Aleshores, ve l’avi i diu: “Noia, hem de marxar. Diuen que han de venir a cremar l’església i a lo millor ens cremen totes aquestes cases nostres d’aquí”.

I després quan li va semblar que ja va estar calmat, var dir: “Tornem a casa”. I quan som aquí als Quatre Camins veiem fum que cremaven l’església. Vam fer mitja volta i vam tornar cap a can Pau de Brugueres uns quants dies més

Rosa Cortès i Oliva

«Van perseguir la religió, bàsicament buscar matar capellans per eliminar-ho tot. No sé si eren anarquistes o bé del POUM o de qui fos. Un grup o altre... no controlat, perquè no crec que fossin els republicans

Mn. Josep Poch i Ruestes

«Quan van dir que havia esclatat la guerra, va venir un cotxe d’aquests descapotables i hi anaven cinc o sis persones amb fusells, vestits de vermell, que deien que eren la FAI i que eren de Granollers. I van tirar una campana del campanar daltabaix

Pere Icart Serra

«Quan van tirar la campana a terra ja feien apartar tota la gent de per aquí. Va caure, va fer un sot molt gros i de rebot va saltar la muralla (que va fer malbé una mica de muralla) i l’empedrat que hi ha aquí pujant l’església... va quedar allà... així, de bocaterrosa. Aleshores deien que era per fer material de guerra

Jacint Pujol Filbà

Fruït del saqueig, es va cremar els retaules i mobles de l’interior de l’església de Sant Pere de Vilamajor, van robar i destruir les relíquies i material de valor com creus de metalls preciosos, làmpades d’aranya, canelobres, i també es van destruir pedres amb imatges esculpides a les claus de voltes de la nau i d’algunes capelles. Un dels elements patrimonials de més valor, el retaule del segle XVI del pintor vigatà Joan Gascó, es va perdre en aquest incendi.

Atesa la situació traumàtica viscuda, mossèn Moisès Geli, aleshores rector de la parròquia, demanà al bisbat ser rellevat del càrrec. El 5 de gener de 1940, Francesc Canellas fou nomenat nou rector de Sant Pere de Vilamajor. El rector Francesc Canellas deixà per escrit el següent testimoni sobre les seves primeres impressions de l’interior de l’església:

 «Su grande y espaciosa fábrica, sin ventanales ni puertas, con el pavimento maltrecho, las tumbas arrancadas, las paredes, bóvedas y arcadas ennegridas [sic], quemadas, mejor, requemadas, sin barandillas en el coro, con solo el hueco de la columna donde había el púlpito; igual desastre en el baptisterio en donde antes había dos dependencias, una de las cuales contenía los objetos de más valor… En fin, un templo antes llamado o conocido como la “Catedral del Vallés” no tanto por las dimensiones como por el gran valor que contenía, con su célebre y valiosos retablo, con sus diez altares bien provistos de todo… profanado, expoliado, robado, destruido o quemado todo su contenido, primero en su mínima parta por unos pocos desalmados, muy jóvenes de Granollers y después en su mayor parte –pues fue quemado en su mayor parte todo dentro– por otros, mujeres y hombres de nuestro mismo pueblo… Dios se apiade de sus almas y los tenga de su mano[.]»

Mn. Francesc J. Canellas

En referència al seu antecessor, mossèn Canellas digué:

«[…] comprendo muy bien el descorazonamiento de mi antecesor, que había visto y vivido el estado floreciente y la riqueza de nuestro templo y después de la revolución marxista, tuvo que contemplar su estado lastimoso, vergonzoso… Palpó asimismo las muchas obras necesarias que en la casa Rectoral [sic] debían practicarse después de haber sido habitada por el Comité y desbalijada [sic] por este y otro. Por todo lo cual y sabedor por experiencia que la voluntad práctica del pueblo o parroquia no responde ni de lejos a su posibilidad, me explico que el sufriese una especie de depresión de ánimo que le encaminase repetidas veces al Obispado, como me consta, pidiendo encarecidamente el traslado a otra parroquia.»

Mn. Francesc J. Canellas

A més de l’església de Sant Pere de Vilamajor també foren saquejades i cremades l’esglesiola de Santa Susanna, l’ermita de Sant Elies i les capelles de Sant Joan de Cavallar, de Sant Josep de can Vidal i de can Derrocada.

FETS I TESTIMONIS

Quan el 20 de juliol de 1936 l’escamot armat de la FAI es presentà al poble i pujà a la plaça de l’església, nombroses persones s’hi agruparen al voltant per veure què passava. Segons els testimonis, enmig dels presents hi havia en Pompeu Fabra i Poch, qui, en veure els atemptats en contra del patrimoni, fou l’únic que alçà la veu i s’adreçà a l’escamot revolucionari per intentar de dissuadir-los. Alguns veïns ho recorden de la següent manera:

 «I van pujar a dalt de la plaça amb el cotxe i van baixar, armats. I va pujar un senyor que era en Pompeu Fabra i allà es va expressar molt l’home que no ho fessin, que hi havia molt valor, que hi havia patrimoni de no sé què... O sigui, que va fer un esforç de tot lo que va poguer i inclús si no s’hagués retirat potser li hagués anat malament. Saps què vull dir? Van fer una pila de bancs al mig, els van ruixar i van fotre foc i se’n van anar.»

Isidre Serra Paytuví

«Em sembla que [en Pompeu Fabra] estava en una de les cases de can Cortès, que hi va estar un temps... i va ser l’únic que va sortir aquí perquè no cremessin l’església.»

Joan Maixencs i Subirachs

«[...] van amenaçar tant [en Pompeu Fabra] que va desistir... I van cremar tots els tresors artístics més que no valor d’or i plata: retaules, pintures que l’església havia anat recollint de mica en mica perquè no es van pintar tots aquí ni per aquí.»

Mn. Josep Poch i Ruestes

«Des de l’habitació nostra, que era aquí baix a la riera, veiem les llamarades... i se sentia els sants que queien fent “Barrabàs!”.»

Maria Icart Serra

Segons aquests relats, l’escamot armat no es va dissuadir de cremar tot el material religiós de l’interior de l’església ni d’endur-se algunes campanes; ans van amenaçar en Pompeu Fabra, fent-lo callar i enretirar. De les quatre campanes, tan sols la Gran i la Petita s’han salvat perquè no servien cap funció religiosa, sinó que marcaven els tocs civils (les hores i els quarts). Val a dir que, tot i que no hi ha testimonis que afirmin explícitament que el fet  que les campanes Gran i Petita s’hagin salvat es deu a la intervenció directa de Pompeu Fabra, aquesta no és pas una teoria forassenyada, sobretot si tenim en compte que altres campanes d’altres pobles en què s’han produït altercats similars durant la Guerra Civil no han tingut la mateixa sort.

BIBLIOGRAFIA

HERRERO BARO, Higini. Informe atorgament de l’honor de fill adoptiu de Sant Pere de Vilamajor a l’il·lustre senyor Pompeu Fabra i Poch. Centre d’estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2013.


Cap comentari: