divendres, d’octubre 10, 2014

Passen els anys però els costums queden

La Universitat era una col·lectivitat d’habitants d’una vila revestida d’una certa personalitat pública a la qual eren reconeguts uns privilegis. Gaudia d’una certa representació davant el poder reial o senyorial o davant tercers, personificada en els seus membres més destacats o prohoms, que es consideraven  els representants de la universitat, és a dir, de la col·lectivitat.

El Consell de la Universitat era l’òrgan de govern encarregat de defensar els drets dels habitants de la universitat, en funció dels privilegis atorgats. Estava  format per 10 prohoms,   que exercien els diversos  càrrecs  que tenia el Consell (jurat, oïdor, clavari, síndic). Una de les funcions que tenien era la cercar finançament per fer front les despeses que s’originaven. El mètode més emprat foren les talles.

En poques paraules, una talla  és una quota extraordinària que han pagar els veïns de la Universitat per dotar al Consell dels fons suficients que li permeten pagar una despesa puntual. Però no tothom tenia l’obligació de pagar: estaven exempts la noblesa i el clero, essent la burgesia i la pagesia els principals contribuents.

Les talles eren convocades pel plenari del Consell, el qual determinava el valor de la talla i quins prohoms  haurien de ser els encarregats de fer la recaptació. Els escollits tenien davant seu una tasca feixuga i gens agradable: anar casa per casa a cobrar els diners de la talla. No ens ha d’estranyar que  alguns d’ells  defugissin de la tasca encomanada. 

 Un clar exemple el tenim el 3 d’agost de 1658, on reunits els Consell de la Universitat de Vilamajor a l’església de Sant Pere van prendre la decisió d’obeir les ordres reials d’enviar dos bagatges (transports) per l’exèrcit que havia de socórrer la vila de Camprodon, en mans franceses. Els costos de l’operació anirien a càrrec del Consell. Varen creure oportú utilitzar els diners que s’havien recaptat d’una talla anterior realitzada per Narcís Soler i Antoni Gual, però vet aquí la sorpresa: no hi havien diners. On eren? Els havien robat el Soler i el Gual? O no s’havia fer la recaptació?. Interrogats pel Consell varen reconèixer que no havien portar a terme la recaptació. Per la desídia mostrada el Consell els van obligar a pagar la talla de la seva butxaca.


Passen els anys però els costums queden

Cap comentari: