La bugada es
realitzava, des d’antuvi, a la riera,
concretament a la resclosa que hi havia entre el Molí de baix i can Tomàs
aprofitant el salt d’aigua i la formació d’un petit toll. L’element necessari i imprescindible era
l’aigua. Sense ella no es podia netejar i les alternatives que hi havia eren
molt incòmodes.
L’any 1947 fou un
any climatològicament caracteritzat per la inexistència de precipitacions i l’aparició d’una forta sequera. La riera es
va assecar. No hi havia ni un rajolí d’aigua. Al mes de juliol, amb la calor,
el govern local es va plantejar seriosament la construcció d’un safareig amb un
doble objectiu: garantir aigua durant tot l’any i facilitar la feina fent-la més còmoda pels usuaris creant
una infraestructura adequada. Tant sols va ser un suggeriment. Quan va tornar a
ploure i la riera va tenir aigua, el problema es va oblidar.
No fou fins el 1952
que es va tornar a posar sobre la taula la necessitat de dotar al poble d’un
safareig. El problema, com no podia ser d’altre manera, era el cost. Es va fer
un càlcul i es va veure que era inassumible. Es va decidir demanar auxili a
entitats superiors per tal que
subvencionessin, encara que fos un part, dels cost total. Finalment, al gener de 1958 la Diputació va
concedir una subvenció de 125.000 pessetes dins del plans d’ajuda bianuals. L’ajuntament va encarregar
a l’arquitecte municipal Joan Antoni de Ferreter Ducay que fes el projecte,
tenint com a límit l’import de la subvenció. Ho va clavar! Al desembre del
mateix any es va aprovar el projecte per un cost de 123.080,3 pessetes. L’any
següent es va fer el plec de condicions per a la construcció resultant escollit
el manobre Pere Badell, que fou l’únic que es va presentar, amb un pressupost
de 112.238,12 pessetes.
El projecte
recollia que les aigües que havien d’alimentar el safareig havien de venir de
les aigües sobrants del rec del Molí d’en Samon, actualment conegut com el molí
de Dalt. A canvi l’ajuntament es comprometia a pagar una quarta part del cost
del manteniment de dit rec.
Una altre novetat era la instal·lació d’una font que donaria servei a les llars que no tenien aigua de pou. Per acabar, es va projectar que el safareig fos tancat a excepció de la banda que donava a riera per garantir frescor durant l’estiu, calor durant l’hivern i aixopluc quan plou.
Una altre novetat era la instal·lació d’una font que donaria servei a les llars que no tenien aigua de pou. Per acabar, es va projectar que el safareig fos tancat a excepció de la banda que donava a riera per garantir frescor durant l’estiu, calor durant l’hivern i aixopluc quan plou.
El 27 de març de
1960 es va inaugurar oficialment el safareig amb la presència de nombroses autoritats.
Després de 18 anys, Sant Pere gaudia d’un safareig.
2 comentaris:
Hola. Enhorabona pel blog!
Tinc 2 dubtes :
1-En la primera foto, a la part inferior dreta hi ha un forat,com una entrada, tenia alguna utilitat?
2- Respecte al safareig de Sant Antoni Vilam. d'on provenia l'aigua? d'alguna bassa o del riu?
Moltes gràcies
Hola i gràcies
Desconec el forat perquè servia però puc especular. No es tractaria d'una entrada sinó d'una sortida. La presa servia per acumular aigua que després anava canalitzada fins el safareig de Sant Antoni, però amb el pas del temps la presa s'ha colmatat de sediments no podent acumular aigua. Sembla que el forat era per la sortida de l'aigua acumulada per mantenir un cabal d'aigua a partir de la presa.
Publica un comentari a l'entrada