Detall nº 13: el mil·liari romà

La pedra, un monòlit de granit, sosté una creu de forja d'estil Herrerià (d'Higini Herrero Codina) es troba situada al començament de l'empedrat que ens duu fins a l'església de Sant Pere de Vilamajor. No sabem quan es va disposat el monòlit en aquest indret. Ni tant sols la seva funció original. 

La pedrera de granit més propera a Sant Pere es troba situada  a la  serralada del Corredor, a prop de Llinars del Vallès, lloc on podria provenir el monòlit, encara que l'existència d'unes marques fetes per mans humanes fa entendre que la seva primera funció no fou la de sostenir una creu sinó  una altre. Podria formar part del castell de Vilamajor i que es va emprar per altres menesters quan aquest va ser derruït pel terratrèmol de 1448?.

Altres teories, com la proposada per Tomàs Balvey en un article de La Gralla del 4 d'octubre de 1925, diu que la pedra  podria ser "un mil·liari o indicadora de distàncies en milles que hi havia en les carreteres romanes". En realitat un mil·liari  o pedra mil·liar és una columna cilíndrica, oval o paral·lelepípede que es col·locava al costat de les calçades romanes per assenyalar les distàncies cada mil passus o milla romana, el que equival a 1481 mts.  Solia ser de granit amb una base cúbica o quadrada i mesurava entre 2 i 4 metres d'alçada amb un diàmetre de 50 a 80 cm. La major part d'ells portaven inscripcions gravades directament com el nom de l'emperador que feia la via i la distància de Roma o d'una ciutat important. L'esplendor dels mil·liaris són del segle I ANE.

El monòlit de granit de Sant Pere té algunes de les característiques essencials dels mil·liaris però també no en té d'altres com les inscripcions. Sabem que a Vilamajor hi havien romans i també camins romans que duien de Barcelona a Vilamajor, per anar posteriorment fins a Palautordera, per tant no espot descartar de l'existència6 de mil·liaris durant el seu trajecte. 

No podem saber si realment, tal com diu en Tomàs Balvey, el monòlit és una mil·liari romà. Si fos així, estaríem davant de la segona o tercera resta arqueològica més antiga de Vilamajor, i es troba davant dels nostre ulls!!!

Del que no tinc cap mena de dubte és que el monòlit tenia la funció de sostenir una creu, la qual donava la benvinguda als visitants o habitants del castell. la creu que hores d'ara podem veure no és l'original atès que aquella fou serrada durant la guerra civil. Es va tornar a refer i fa uns dos anys algú la va serrar i se l'emportà cap a casa seva. L'Higini Herrero Codina va ser l'encarregat de dissenyar una de nova i col·locar-la amb l'única diferència que tenia un clau de Sant Pere a la part central , la qual també va ser sostreta una setmana més tard. 

Foto: Higini Herrero

Foto: Higini Herrero

Foto: Higini Herrero

Fotografia nº 8

Una nova masia.

Sabríeu dir-me quina masia és?

Els origens de Sant Pere de Vilamajor

És molt probable que l’origen de Sant Pere de Vilamajor es remunti a l’època romana. Aquesta suposició hauria estat suggerida per al toponímia que hom pot trobar en els documents més antics coneguts, “Villa magore” o “Villa maiore”, i corroborada per les troballes arqueològiques del voltant.

A principis del segle IX i degut a  la reconquesta i repoblació del país, es fundaren una sèrie d’esglésies per al servei parroquial;  amb moltes probabilitats és possible que llavors es fundés la primitiva església de Sant Pere. Si donem com a vàlida la interpretació de la làpida sepulcral del prevere Orila, la inscripció que conté corroboraria l’existència de dita església el segle IX. Com que no sembla que es pugui dubtar de l’autenticitat de la inscripció cal convenir que el primer sacerdot  de Sant Pere hagué de ser Orila que morí l’any  872, als 90 anys d’edat i que per tant degué viure la primera reconquesta i repoblació del país.

A finals del segle, dos fets posaren la vida del país en perill, d’una banda l a mort de lluita del comte Guifré el Pelós, l’any 897, i d’altre les ràtzies sarraïnes dirigides des de Lleida contra el hinterland barceloní.

La  consegüent situació d’inseguretat  provocà una segona etapa de despoblament de gairebé tota la zona del Vallès; aleshores és molt probable que Vilamajor quedés deserta per la deserció dels seus pobladors.

Als inicis del segle X, la desfavorable situació dels territori català experimentà un canvi notable; així,  entre l’any 910 i l’any 930 aproximadament, es pogué operar la segona repoblació, que realitzaren homes d’empenta com Ovasi, Viader i Adaulf de Vilamajor sota la direcció dels comtes Guifred Borrell i Sunyer, del bisbe Teodoric de Barcelona, l’abat Donadeu de Sant Cugat i l’abadessa Emma de Sant Joan. Segons Mundó, els pobladors de Vilamajor, com els de la Roca i de l’Ametlla, podrien venir de la Vall de sant Joan, al Ripollès, i ser antics súbdits de l’abadessa Emma de sant Joan.

Després de la repoblació del segle X o simultàniament es degués refer l’església parroquial i, en consagrar-la, els repobladors la dotarien convenientment de terres i vinyes. Això es degué esdevenir cap el 930 (paral·lelament es consagraven les església de Sant Sadurní de la Roca i Sant Genís de l’Ametlla, totes a l’Alt Vallès), però no en tenim cap testimoni fins uns anys més tard. El sacerdot de la consagració de la segona església va morir i l’acte de consagració amb l’inventari de béns del temple s’extravià.

Fins l’any 950 no tenim cap testimoni documental de la parròquia, aleshores el sacerdot successor, el levita Ervigi, convocà els parroquians a una assemblea amb l’objectiu de refer de nou la llista perdura de béns de la parròquia. A partir d’aquí la documentació ja té continuïtat i per tant ja és possible fer una història de la vila i la parròquia de Vilamajor.

Més informació

http://vilamajor.blogspot.com.es/2010/06/quantes-esglesies-han-hagut-sant-pere.html

http://vilamajor.blogspot.com.es/2010/05/la-nena-de-vilamajor.html

http://vilamajor.blogspot.com.es/2010/05/origens-de-vilamajor-got-o-roma.html