Roser Matheu i Sadó neix a Barcelona l’any 1892, filla de Francesc Matheu i Joaquima Sadó. Rep la mateixa educació que les altres filles de la burgesia de la seva època: aprèn idiomes, nocions de música i estudia a l’Institut de Cultura. L’ambient familiar lletraferit té, però, una influència especial en el seu interès primerenc per la literatura. La seva fal·lera per escriure és continua i total. Escriu sempre que pot i a tot arreu, fins al punt que el seu pare li prohibeix que escrigui res més privant-la de paper. Llavors, Matheu arreplega i omple tots els forats que troba per escriure: marges de diaris, sobres de carta… En veure aquesta reacció, el pare canvia d’opinió, considera que, per la seva filla, l’escriptura és una necessitat bàsica, i decideix de retornar-li el dret d’escriure.
De petita, Roser Matheu escriu poemes, novel·les i contes, i tant en català com en francès, fruit de l’admiració per les lletres franceses que li provoca la revista infantil Le Noël. L’escriptura l’acompanyarà tota la vida i, a poc a poc, començarà a publicar en revistes com Marinada, De tots colors o la Feminal de Carme Karr. Així mateix guanya diversos premis per poemes o obres breus, des dels Jocs Florals infantils organitzats per Felipa Palma l’any 1905 fins a Jocs Florals com els de Sarrià de l’any 1923 o una medalla de la Festa de Joventut organitzada per Il·lustració Catalana.
El punt d’inflexió en la seva vocació literària arriba l’any 1932, quan és guardonada amb la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona. La sorpresa de Matheu és tan gran que tardarà uns dies a revelar la identitat que s’amaga rere el pseudònim guanyador. La vinculació del seu pare, Francesc Matheu, amb els organitzadors dels Jocs Florals la preocupa i es crea una situació familiar estranya (que ella mateixa descriu en la biografia que dedica al seu pare, llegiu-ne el fragment on en parla). El premi suposa l’acceptació definitiva per part de Francesc Matheu de la vocació literària de la seva filla.
A partir de 1932 comença a publicar reculls de poesia: La carena (1933), Cançons de setembre (1936), Poemes a la filla (1949) i Poema de la fam (1952). La majoria de poemes responen a estructures de versificació canòniques, que hi deixen un pòsit de classicisme. Hi aboca reflexions de caire religiós, familiar i d’experiència personal com, per exemple, sobre la guerra civil a la ciutat.
En paral·lel a l’escriptura poètica, Matheu desenvolupa altres projectes en prosa, com ara la biografia del seu pare (Vida i obra de Francesc Matheu, 1971) o el pròleg de La fabricanta, de Dolors Monserdà. En aquests textos, a més de desenvolupar un estil sobri, s’hi pot apreciar una gran tasca d’investigació històrica. Aquesta capacitat la porta a col·laborar en altres projectes, com la recerca de cançons populars, que escomet amb el seu marit, l’enginyer, arqueòleg i compositor Antoni Gallardo.
Entre els projectes en prosa de Matheu destaquen el llibre Quatre dones catalanes (1972) i l’antologia Les cinc branques: poesia femenina catalana (1945). El primer barreja la biografia, l’anàlisi i les memòries per retratar Dolors Monserdà, Montserrat Garriga, Francesca Bonnemaison i Palmira Jaquetti. El segon, fet amb altres col·laboradors, és la primera antologia de poesia femenina en català que cobreix des de l’Edat Mitjana fins a 1975. Aquestes obres mostren l’interès de Matheu per recuperar la memòria de l’escriptura de dones. En aquesta mateixa direcció escriu El nimbe florit: conferència en homenatge a Maria Ponsà, que suposa un reconeixement personal i, alhora, un homenatge a l’art floral, branca ignorada pel fet de ser associada al món femení. Aquesta preocupació pel gènere, que passa principalment per la tasca de visibilització, es traspua també en alguns dels seus poemes, com ara “Oda a la mare d’Adeodat”.
Roser Matheu mor a Barcelona l’any 1985.
dilluns, de setembre 15, 2008
Casas i Amigó, el poeta del Vallès (1859-1887)
Encara que hi ha textos que diuen que el "poeta del Vallès" va nèixer a la parròquia del Fou, no s'ha pogut saber amb seguretat, puix els arxius del Fou foren incendiats l'any 1936. Però és ben cert, que Casas i Amigó hi passà llargues temporades i que gràcies als aires purs d'aquell indret, al bàlsam dels seus boscos i a la vida patriarcal del llogarret, pogué restablir-se i acabà la carrera de lleis, tres anys abans de la seva mort.
És autor de notables poemes d'estil verdaguerià, cantant la natura i la vida del camp, que el feren mereixedor del títol de "Trobador de la Gaia Ciència", i que foren aplegats pòstumament en el llibre "Poesies" (1888), del qual se n'han fet repetides edicions, entre les quals hi ha les populars "La masia", "Poncella d'amor", "L'escon", "El roure vell" i "la masia primera", el poema que comença: "formoses matinades les del Vallès, el matí del diumenge que bonic és".
També fou l'autor del recull de poemes "la nit de Nadal" (1886) musicats per Joan Lamote de Grignon i de "L'aplec de Sant Sebastià", que no està reunit en la seva obra completa, però que fou publicat al "Calendari del patufet" manuscrit que la família,propietari de l'ermita de Sant Sebastià del Coll, ha vigut conservant.
Pere Comas i Duran
Pobles del Vallès
És autor de notables poemes d'estil verdaguerià, cantant la natura i la vida del camp, que el feren mereixedor del títol de "Trobador de la Gaia Ciència", i que foren aplegats pòstumament en el llibre "Poesies" (1888), del qual se n'han fet repetides edicions, entre les quals hi ha les populars "La masia", "Poncella d'amor", "L'escon", "El roure vell" i "la masia primera", el poema que comença: "formoses matinades les del Vallès, el matí del diumenge que bonic és".
També fou l'autor del recull de poemes "la nit de Nadal" (1886) musicats per Joan Lamote de Grignon i de "L'aplec de Sant Sebastià", que no està reunit en la seva obra completa, però que fou publicat al "Calendari del patufet" manuscrit que la família,propietari de l'ermita de Sant Sebastià del Coll, ha vigut conservant.
Pere Comas i Duran
Pobles del Vallès
divendres, d’agost 15, 2008
El veïnat de Canyes
5.1 Generalitats
El municipi de Sant Pere de Vilamajor es troba dividit en set barris: els Boscassos, el Sot de l’Hom, Brugueres, Brugué, el Pla, Santa Susanna i el de Canyes.
No es tracta d’una divisió administrativa sinó que més aviat es tracta d’una divisió física. Per exemple, el veïnat de Santa Susanna aplegaria a totes les masies muntanyenques del municipi, el Sot de l’Hom aplegaria totes les masies situades al llarg de la Vallserena...etc., per tant, ens trobem davant d’una divisió obligada pels accidents geogràfics que farien de frontera entre els diversos veïnats.
Dins de cada veïnat es crearia un miniunivers format per cadascuna de les masies allà situades unides per vincles de solidaritat i de cultura de tal manera que entre elles s’ajudarien en les feines agrícoles, en tasques constructives de les infrastructures necessàries o en la unió de famílies a través dels casaments d’alguns dels seus membres. Dit d’altra forma, hi ha més possibilitat que una masia del veïnat dels Boscassos mantingui relacions de qualsevol mena amb una masia del seu mateix veïnat que no pas d’un altre veïnat.
El veïnat de Canyes és el més gran de tots essent el seu límits pel nord la vessant sud del Pi Novell a uns 1100 metres d’alçària, seguint una línia cap el sud passaria per sota del turó de Sant Elies per trencar tot seguit cap a l’est fins a la collada de Vallbona. Continua cap al sud fins la Serra d’en Rovira on trencaria cap a l’oest fins aproximadament Can Pairana on , dirigint-se un altre cop cap al sud, seguiria la Serra Llarga fins arribar a la riera de Vallserena. Ens trobem al límit sud-est del veïnat. Remuntarien un altre cop els darreres estivacions de la serra i aniríem a parar entre Can Riba i Can Vidal, essent aquest el seu límit sud. Mentre, el seu límit sud-oest correspondria a la riera de Can Gol on es dirigeix cap al nord per el Coll d’Uxola i Palestrins fins arribar al Pi Novell, límit nord. En resum: correspondria a tota la vessant sud del Pi Novell i l’oest de Sant Elies.
Una orografia molt accidentada amb grans desnivells i que ha marcat profundament la vida dels seus pobladors. Climàticament ens trobem a l’indret on més diferències de temperatures i pluviometria hi ha de tots els veïnats del municipi. A les part més alta del veïnat les baixes temperatures a l’hivern, amb pluges moltes vegades amb forma de neu i les enormes ventades han sigut determinants per l’establiment de població i les seves fonts de producció.
Per altra banda, l’accidentada orografia provoca que la seva comunicació vers l’exterior sigui força complicada el que portava a crear un sistema de producció més autàrtica que la resta de masies i amb una minva considerable de relacions amb els seus veïns.
En canvi, uns pocs quilòmetres més cap avall, al fons de la vall, el clima canvia totalment. Les baixes temperatures només es donen a les nit més fredes de l’any mentre a l’estiu el seu engorjament el protegeix de les calorades. Les precipitacions són menys abundants, però suficients. La seva planaries permet que estiguin millor comunicades les masies i que les relacions econòmiques i socials siguin més fluïdes.
El que tenen totes dues part, la plana i la muntanya, en comú és que són travessades per la riera de Canyes, de Vilamajor o de Limà que recull totes les aigües facilitades pels nombrosos torrents situats a la vall de Canyes: el Torrent de Brollars, el de Tramuja, la de la Font d’en Borell... etc.
Tanmateix, sí la plana es troba formada per restes al•luvials i la muntanya és rocallosa i sí el clima és diferent, és inevitable arribar a la conclusió que la vegetació ha de ser molt variada. Efectivament passem en poc metres de les verdes pastures dels prats de dalt de la muntanya, pels alzinars muntanyencs fins l’alzinar mediterrani. Tot molt vigilat pel bosc de ribera que segueix el camí de la riera.
5.2 Les masies
El veïnat es troba formada per les següents masies: Can Gras d’avall, Can Gras d’amunt, can Panxà, Can Pau Filbà Can Vidal del Puig, Can Pujades, Can Parera de Canyes, Can Mongol, Can Cortina, Can Surell, Can Planell , El Cortès, Can Patirem, Can Pairana, Les Planes de Can Cortès, Can Nadal i el Corrals de Can Perera.
Aquestes són les que actualment permeten ser estudiades però es sap documentalment que antuvi existien moltes més les quals no en queden cap resta. Parlem de Can Huguet, el mas d’en Rovira, el mas d’Olivera, el mas Gil i el mas d’en Joan Castelar.
En total parlem de 22 masies, i tenint en compte que l’any 1151 es sap que existien 82 masos, el 1300 hi havien 60/65 a Vilamajor (que també comprenia Cardedeu ) i en els segle XV hi havia 90 masos , fa pensar que el veïnat de Canyes era, sense cap mena de dubtes, un dels més ocupats de tot el territori i alhora un dels més rics.
La primera referència documentada de l’existència de població en el veïnat data de l’any 950, per tant, la seva antigor ha de ser major. Sí fem una mica d’història veurem que un cop finalitzada l’ocupació sarraïna de les nostres contrades, cap a finals del segle VIII i començaments del IX , les antigues villae romanes i les seves successores godes, van desaparèixer totalment, en part gràcies a un enorme despoblament a causa de la presència musulmana. Expulsats els sarraïns, el comte de Barcelona, Guifré el pilós, inicià un procés de repoblació en tots els nous territoris. El sistema de captació consistia en oferir als nous pobladors una parcel•la, la qual si la mantenien productiva durant 30 anys passaria a la seva propietat. És l’anomenat sistema d’aprisió.
Els nouvinguts, una part venien del Ripollès, s’establiren en les zones més aptes per obtenir una producció suficientment gran per poder alimentar una família conjugal ( matrimoni i els seus fills). Resulta evident que la zona al•luvial que hi ha a banda i banda de la riera de Vilamajor, fou de les primeres en ser ocupades.
El sistema productiu es basava en les vil•les que , segons definició d’en J. Vilaginés en el seu llibre “El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles X-XII)” no deixaven de ser “una comunitat pagesa; és a dir era un indret on vivia una petita col•lectivitat i on aquesta tenia els seus béns econòmics (terres, prats, horts, boscos, erms, etc. )” .
Ens hem d’imaginar un territori ocupat per una sèrie de famílies les quals tenen llaços d’unió social, política i econòmica. Social perquè entre la comunitat mantenen una vida social basada en llaços de solidaritat. Econòmica perquè comparteixen tenen un espais (boscos, pastures...) les quals són d’ús comunitari o col•lectiu. Polític perquè els nouvinguts gaudeixen de certs privilegis donats per les cartes de franqueses i on les decisions es prenien assembleariament sota el control d’un “bon home”.
Diverses són les vil•les que trobem a Vilamajor, però la nostre, la vil•la cannes pot tenir el seu origen en persones nouvingudes d’altres territoris catalans. I li van posar el nom de cannes per la senzilla raó que la riquesa de les terres al•luvials juntament amb l’existència d’aigua en gran quantitat feia del lloc ideal pel conreu del lli i del cànem, productes molt preuats per la confecció de roba, cordes o sabates.
Però no foren els únics habitants. Vilamajor no fou totalment despoblada durant l’ocupació sarraïna. Una part fugí cap a zones més segures essent una d’elles les nostres muntanyes. Aquí no van formar una col•lectivitat com a les vil•les, però si van formar un conjunt al voltant d’un punt neuràlgic que era l’església (Santa Susanna?). Potser la principal diferència i la que, creiem, que va originar la no formació d’una vil•la, és que eren propietaris de la parcel•la. Eren alouers. Solien tenir una producció totalment diferent a la plana donat que la manca de terrenys fèrtils . La seva principal activitat fou la ramadera. D’aquí les enormes diferències que trobarem entre les masies situades a la plana i les situades a dalt de la muntanya.
Desconeixem del tot per què la part de la muntanya rebé també el nom de veïnat de Canyes. Podria ser per la relació que mantingueren totes dues comunitats o per què ha sigut un defecte de divisió administrativa d’anys posteriors.
El municipi de Sant Pere de Vilamajor es troba dividit en set barris: els Boscassos, el Sot de l’Hom, Brugueres, Brugué, el Pla, Santa Susanna i el de Canyes.
No es tracta d’una divisió administrativa sinó que més aviat es tracta d’una divisió física. Per exemple, el veïnat de Santa Susanna aplegaria a totes les masies muntanyenques del municipi, el Sot de l’Hom aplegaria totes les masies situades al llarg de la Vallserena...etc., per tant, ens trobem davant d’una divisió obligada pels accidents geogràfics que farien de frontera entre els diversos veïnats.
Dins de cada veïnat es crearia un miniunivers format per cadascuna de les masies allà situades unides per vincles de solidaritat i de cultura de tal manera que entre elles s’ajudarien en les feines agrícoles, en tasques constructives de les infrastructures necessàries o en la unió de famílies a través dels casaments d’alguns dels seus membres. Dit d’altra forma, hi ha més possibilitat que una masia del veïnat dels Boscassos mantingui relacions de qualsevol mena amb una masia del seu mateix veïnat que no pas d’un altre veïnat.
El veïnat de Canyes és el més gran de tots essent el seu límits pel nord la vessant sud del Pi Novell a uns 1100 metres d’alçària, seguint una línia cap el sud passaria per sota del turó de Sant Elies per trencar tot seguit cap a l’est fins a la collada de Vallbona. Continua cap al sud fins la Serra d’en Rovira on trencaria cap a l’oest fins aproximadament Can Pairana on , dirigint-se un altre cop cap al sud, seguiria la Serra Llarga fins arribar a la riera de Vallserena. Ens trobem al límit sud-est del veïnat. Remuntarien un altre cop els darreres estivacions de la serra i aniríem a parar entre Can Riba i Can Vidal, essent aquest el seu límit sud. Mentre, el seu límit sud-oest correspondria a la riera de Can Gol on es dirigeix cap al nord per el Coll d’Uxola i Palestrins fins arribar al Pi Novell, límit nord. En resum: correspondria a tota la vessant sud del Pi Novell i l’oest de Sant Elies.
Una orografia molt accidentada amb grans desnivells i que ha marcat profundament la vida dels seus pobladors. Climàticament ens trobem a l’indret on més diferències de temperatures i pluviometria hi ha de tots els veïnats del municipi. A les part més alta del veïnat les baixes temperatures a l’hivern, amb pluges moltes vegades amb forma de neu i les enormes ventades han sigut determinants per l’establiment de població i les seves fonts de producció.
Per altra banda, l’accidentada orografia provoca que la seva comunicació vers l’exterior sigui força complicada el que portava a crear un sistema de producció més autàrtica que la resta de masies i amb una minva considerable de relacions amb els seus veïns.
En canvi, uns pocs quilòmetres més cap avall, al fons de la vall, el clima canvia totalment. Les baixes temperatures només es donen a les nit més fredes de l’any mentre a l’estiu el seu engorjament el protegeix de les calorades. Les precipitacions són menys abundants, però suficients. La seva planaries permet que estiguin millor comunicades les masies i que les relacions econòmiques i socials siguin més fluïdes.
El que tenen totes dues part, la plana i la muntanya, en comú és que són travessades per la riera de Canyes, de Vilamajor o de Limà que recull totes les aigües facilitades pels nombrosos torrents situats a la vall de Canyes: el Torrent de Brollars, el de Tramuja, la de la Font d’en Borell... etc.
Tanmateix, sí la plana es troba formada per restes al•luvials i la muntanya és rocallosa i sí el clima és diferent, és inevitable arribar a la conclusió que la vegetació ha de ser molt variada. Efectivament passem en poc metres de les verdes pastures dels prats de dalt de la muntanya, pels alzinars muntanyencs fins l’alzinar mediterrani. Tot molt vigilat pel bosc de ribera que segueix el camí de la riera.
5.2 Les masies
El veïnat es troba formada per les següents masies: Can Gras d’avall, Can Gras d’amunt, can Panxà, Can Pau Filbà Can Vidal del Puig, Can Pujades, Can Parera de Canyes, Can Mongol, Can Cortina, Can Surell, Can Planell , El Cortès, Can Patirem, Can Pairana, Les Planes de Can Cortès, Can Nadal i el Corrals de Can Perera.
Aquestes són les que actualment permeten ser estudiades però es sap documentalment que antuvi existien moltes més les quals no en queden cap resta. Parlem de Can Huguet, el mas d’en Rovira, el mas d’Olivera, el mas Gil i el mas d’en Joan Castelar.
En total parlem de 22 masies, i tenint en compte que l’any 1151 es sap que existien 82 masos, el 1300 hi havien 60/65 a Vilamajor (que també comprenia Cardedeu ) i en els segle XV hi havia 90 masos , fa pensar que el veïnat de Canyes era, sense cap mena de dubtes, un dels més ocupats de tot el territori i alhora un dels més rics.
La primera referència documentada de l’existència de població en el veïnat data de l’any 950, per tant, la seva antigor ha de ser major. Sí fem una mica d’història veurem que un cop finalitzada l’ocupació sarraïna de les nostres contrades, cap a finals del segle VIII i començaments del IX , les antigues villae romanes i les seves successores godes, van desaparèixer totalment, en part gràcies a un enorme despoblament a causa de la presència musulmana. Expulsats els sarraïns, el comte de Barcelona, Guifré el pilós, inicià un procés de repoblació en tots els nous territoris. El sistema de captació consistia en oferir als nous pobladors una parcel•la, la qual si la mantenien productiva durant 30 anys passaria a la seva propietat. És l’anomenat sistema d’aprisió.
Els nouvinguts, una part venien del Ripollès, s’establiren en les zones més aptes per obtenir una producció suficientment gran per poder alimentar una família conjugal ( matrimoni i els seus fills). Resulta evident que la zona al•luvial que hi ha a banda i banda de la riera de Vilamajor, fou de les primeres en ser ocupades.
El sistema productiu es basava en les vil•les que , segons definició d’en J. Vilaginés en el seu llibre “El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles X-XII)” no deixaven de ser “una comunitat pagesa; és a dir era un indret on vivia una petita col•lectivitat i on aquesta tenia els seus béns econòmics (terres, prats, horts, boscos, erms, etc. )” .
Ens hem d’imaginar un territori ocupat per una sèrie de famílies les quals tenen llaços d’unió social, política i econòmica. Social perquè entre la comunitat mantenen una vida social basada en llaços de solidaritat. Econòmica perquè comparteixen tenen un espais (boscos, pastures...) les quals són d’ús comunitari o col•lectiu. Polític perquè els nouvinguts gaudeixen de certs privilegis donats per les cartes de franqueses i on les decisions es prenien assembleariament sota el control d’un “bon home”.
Diverses són les vil•les que trobem a Vilamajor, però la nostre, la vil•la cannes pot tenir el seu origen en persones nouvingudes d’altres territoris catalans. I li van posar el nom de cannes per la senzilla raó que la riquesa de les terres al•luvials juntament amb l’existència d’aigua en gran quantitat feia del lloc ideal pel conreu del lli i del cànem, productes molt preuats per la confecció de roba, cordes o sabates.
Però no foren els únics habitants. Vilamajor no fou totalment despoblada durant l’ocupació sarraïna. Una part fugí cap a zones més segures essent una d’elles les nostres muntanyes. Aquí no van formar una col•lectivitat com a les vil•les, però si van formar un conjunt al voltant d’un punt neuràlgic que era l’església (Santa Susanna?). Potser la principal diferència i la que, creiem, que va originar la no formació d’una vil•la, és que eren propietaris de la parcel•la. Eren alouers. Solien tenir una producció totalment diferent a la plana donat que la manca de terrenys fèrtils . La seva principal activitat fou la ramadera. D’aquí les enormes diferències que trobarem entre les masies situades a la plana i les situades a dalt de la muntanya.
Desconeixem del tot per què la part de la muntanya rebé també el nom de veïnat de Canyes. Podria ser per la relació que mantingueren totes dues comunitats o per què ha sigut un defecte de divisió administrativa d’anys posteriors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)