Evolució urbanística de Sant Pere de Vilamajor

Al llarg dels darrers 60 anys la trama urbanistica del nucli de Sant Pere de Vilamajor ha patit enormes canvis.

Per poder-ho comprovar he pejant (si clicas a sobre es fa més gran) un ortofotomapa  realitzat l'any 1956 (per l'aviació americana) on es pot observar el nucli i els seus voltants. He assenyalat diversos indrets per que us serveixi de referència atès la dolenta qualitat fotogràfica de la imatge.

Hom pot observar alguns trets diferenciadors que crec cal tenir en compte:

1. La carretera es troba oculta sota una espessa capa vegetal formada per arbres (com si fos un riu amb el bosc de ribera). La raó és purament històrica: abans els camins eren de terra de tal manera que cada cop que passaven vehicles s'aixecava una enorme polvareda.Els arbres tenien la funció de retenir la pols i evitar que pogués arribar a les llars. Per altra banda, antuvi el principal mitjà de locomoció era la trancció animal, concretament caminar. Els arbres oferien ombra en els calurosos dies d'estiu. 

Amb l'asfaltat de les carreteres una part de la funcionalitat dels arbres es van perdre, però es va decidir que romanguessin al lloc, en part per la seves altres funcions i en part per què no molestaven com a tals. No fou fins  l'augment del trànsit que es va decidir talar els arbres per pura qüestió de seguretat.

2. El nucli es trobava format per La Foça i el barri Nou (el que avui en dia envolta Can Noguera). Fora d'aquí no existia cap mena d'urbanització. Mireu Can Llobera o el camí que duu cap a Sant Elies (actualment l'avinguda de Sant Elies).  Fixeu-vos-hi que la masia de Can Derrocada  i la de Can Tomàs es trobaven a les afores del poble.

En el següent orotofotomapa s'ha afegit una nova capa corresponent al cadastre  actual el que permet veure dibuixada la trama urbana actual. Hom pot observar com a crescut el poble en 60 anys.

Breu història de Maria Arqué Filbà

Va néixer el 1924 a Can Ribes, masia on vivia amb la resta de la seva família: el seu pare Josep Arqué Marifern, la seva mare Josepa Filbà i Parera i els seus germans Esteva i Joan. Tingué una altra germana que es deia Teresa i que ella no va arribar a coincidir amb ella a Can Ribes donat que era uns 20 anys més gran.

El pare venia de Can Boatell (Llinars) i sempre va exercí de pagès.

 La germana es casà amb Albert Sagrera, fill de Can Brau, on van anar a viure. Per suposats problemes familiars van decidir anar-se’n a viure al Sot de l’Om, exactament a Can Vacota.

El seu germà Joan va anar-s’en a la guerra on tornà molt malalt. Va morir a can Ribes.

L’altre germà, Esteve, va casar-se amb Maria Fité Valls d’Arbúcies i tingueren dos fills, Maria Teresa i Salvador. Van restar a Can Ribes fins va marxar amb els seus pares a Canovelles.

Can Ribes era d’un tal Puig de Calella el qual també era l’amo de Can Vidal. Aquest ho va vendre als Brugueres de  cal Gall a finals de la dècada dels 50, per la qual cosa la família es va haver de traslladar fins a Canovelles. A Can Ribes tenien vaques, porcs, conills, pollastres i gallines.

 La mare s’encarregava del bestiar donat que una part era per pagar el lloguer de la masia al tal Puig, amb la seva venda al mercat de Granollers. Anava amb el cotxe de línea que era de ca l’Enric i de Can Angeta.

El pare s’encarregava del conreus. El blat era portat fins al molí de Llinars i ells es quedaven una part del blat per fer part durant tot l’any al forn que tenien a casa seva. Ho guardaven a les pallisses que hi ha on ara viu el Joan Bruguera.

L’aigua la treien del pou (la d’ús domèstic) mentre que la que utilitzaven per regar i pel bestiar venia d’un rec de la resclosa de Can Vidal i Can Parera i que arribava al safareig que tenien al costat del camí que portava a Can Gras.

La Maria es casà amb Jaume Ignasi (cognom) Sagrera que vivia a Can Quicu (al costat on era abans la farmàcia de Sant Pere) i va viure allà 12 anys. Després van marxar a Can Cortera a Vilamajor i després es van fer la casa del carrer Flamicell. El seu marit primer fou pagès, després va treballar en una fàbrica de cartutxos que hi havia al costat de Can Pungol de la Torre. Finalment va fer de netejador per l’ajuntament de Sant Antoni.

Ella  anava a l’escola de les nenes i després fou mixta. La dels petits estava on ara és la farmàcia i la dels gran a la mongia.

Com de lluny estava Vilamajor al 1808?

A l'any 1808, Agustí Roca, capità de la companyia de guies de l'exèrcit espanyol, va iniciar el projecte de fer un "prontuario de todos los caminos y veredas del principado de Cataluña"  amb l'objectiu d'establir quin era el camí més fàcil i ràpid per  les tropes per anar d'un indret a un altre. Va fer unes taules pitagòriques on es mostren, en hores, el temps necessari per anar d'un lloc a un altre. 

En el cas que ens ateny (Vilamajor i subsidiàriment el Vallès), el resultat fou el següent: 

Hom pot comprovar com les distàncies temporals  no eren, ni molt menys, com ara. De Llinars fins a Barcelona es tardaven 7 hores!!! Tot un dia caminat. 

A la següent taula  tenim una altyra mostra