Fotografia nº 5: el molí dels Derrocada

La fotografia número 5 correspon al Molí de Can Derrocada.

Hi ha constància de dos molins a prop del nucli urbà de Sant Pere de Vilamajor: el Can Sunyer i el de Can Derrocada. Tots dos d'origen medieval , donaven servei  al castell-palau de Sant Pere i habitatges situats a la rodalia.

Malauradament no hi ha molta documentació sobre el molí  però les restes arqueològiques i l'anàlisi toponímic, ens proporcionen una valuosa informació.

Sabem que el molí fou propietat de la família Derrocada, una noble nissaga que va viure a la masia de Can Derrocada, entre els segle XIV i XVII i la qual donà, a un dels seus membres, La Rectoria, que es troba  a redós del Molí.

Sabem que el molí es habitatge de dues plantes a dues aigües de molt petites dimensions, amb una porta de llinda plana i finestres amb carreus molt treballats de granit.  Tot fa pensar que estem davant d'una edificació construïda al segle XVII.

Hi ha una  tercera planta, el soterrani on es trobava la mola la qual es movia gràcies la força de l'aigua que,  mitjançant  un rec, provenia d'una resclosa situada a Can Ribes. Avui en dia encara és visible el lloc on es trobava la mola i les canalitzacions per on sortia l'aigua vers la riera, just on hi havia una resclosa que recollia l'aigua i la canalitzava. La riera de Vilamajor està plena de rescloses, per què el poc cabal que duia la riera havia de ser 100% aprofitable.

Recorregut del rec des de Can Ribes fins al Molí

Rec

Hem pogut determinar el segle en què es va construir el molí  però l'activitat productiva, també és del mateix segle?

Doncs no!!

 La documentació ens assenyala de l'existència de dos molins a Sant Pere al segle XII, el d'abaix i el de dalt els quals eren propietat del rei, atès que es tractava d'un monopoli reial. Sabem que Vilamajor sempre ha estat territori comtal,  tenint el seu màxim esplendor al llarg del segle XI i XII amb l'existència d'un castell-palau, obtenint d'ell unes rendes a través de la prestació de determinats serveis, entre ells oferir la possibilitat (per altra banda obligatòria) de portar les collites de cereals a moldre al molí. A canvi el rei es quedava una part.

També es sap que el molí té un privilegi d'en Jaume I, al segle XIII. 

Per tot plegat, cal la possibilitat que  des del segle XI  hagués un molí, el qual, la seva estructura arquitectònica ha anat variant al llarg dels anys fins a l'edificació actual que pot datar del segle XVII. 

Can Massó Vell: un alou dels canonges de Santa Maria de Roca Rossa a Sant Antoni de Vilamajor (s. XIII)

Informació facilitada per Ricard Camprubí.

En bona part, o gairebé tot, el patrimoni del priorat de canonges agustins de Santa Maria de Roca Rossa -en el terme actual de Tordera- es va generar durant els primers anys d'esplendor. Es reberen donacions de masos, alous, terres, camps, bordes, cabanes, censos i delmes i també se'n van comprar. Lògicament, tan aquestes propietats com les rendes que els generaven els drets en altres, es localitzaven bàsicament en la zona principal d'influència del monestir: les parròquies més properes dins el vescomtat de Cabrera. Però hi ha un bon gruix de propietats - generalment disperses i en ocasions molt allunyades de la canònica- que vénen a ser àrees d'expansió més o menys afortunades, ja sigui al comtat de Girona o cap al de Barcelona. Precisament, la dispersió del patrimoni feia que fos de dificultosa administració, més encara en moments de decadència. Per això, el 1326 el prior Agut deRoca Rossa es va proposar vendre propietats i rendes a Granollers –probablement Valldoriolf- i altres llocs també apartats, per comprar-ne de noves més properes a la casa mare a fi de facilitar el seu control i administració.

Al comtat de Barcelona tenien propietats en els termes de les parròquies de Santa Maria de Mataró i Sant Feliu de Cabrera, de Santa Maria i Sant Pere de Palautordera, també en els de Santa Eulàlia de Corró d'Avall, Sant Sadurní de La Roca i de Santa Maria de Cardedeu, amés de terres en altres llocs indeterminats del comtat.

Una d’aquestes propietats és el mas anomenat Masó. Actualment es conserva un mas anomenat Can Massó Vell en el terme de Sant Antoni de Vilamajor que identifiquem amb el mas Masó medieval. En el seu moment però era situat en el comtat de Barcelona, al lloc de Vilarasa de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor. Limitava a orient amb la riera de Vilamajor, a migdia amb propietats d'en Collet, d'en Pont i d'en Colomer; a ponent amb una propietat que havia estat d'en Colomer i ara d'en Masó; i a tramuntana amb propietats d'en Colomer i d'en Masó. Aquestes afrontacions coincideixen amb alguns topònims actuals en el lloc on es localitza Can Massó Vell: Collet, Colomer o Vilarasa. La primera notícia que tenim és del 27 de juliol de 1227 quan Bernat de Vilarasa va fer donació del mas i terres al monestir. Dos anys després feia testament confirmant la donació del mas que llavors era tingut per Bernat de Sa Maison. El 1260 el prior Vidal de Roca Rossa va establir el mas a Ramona de Masó i el seu marit Pere. A principis del segle XVI, Bertomeu Masó va reconèixer tenir el mas Masó per alou del priorat. El 1669 Narcís Masó va firmar un debitori per censos i va confessar vassallatge. L'edifici actual és una masia típica del segle XVII amb portalada d'arc de punt rodó.

Font: http://laraconera.blogspot.com.es/2012/02/can-masso-vell-un-alou-dels-canonges-de.html

Detall número 10: el forn de calç

A la part baixa de la urbanització de Refugis del Montseny trobem la masia de Mas Forts. En el camí que duu de la masia fins l’embassament/piscina de Refugis hi trobem un forat, d’origen antròpic, escavat a la vessant de  la muntanya. Que pot ser? Quina finalitat tenia?

Abans de contestar-vos les preguntes, caldria que us donés una petita classe de química. Res, quatre nocions bàsiques.

Quan una pedra calcària es sotmet a temperatures entre 1000ºC i 2000ºC,  transforma el carbonat càlcic  en òxid de calci. És el que anomenem calç.

La calç i l’home han estat molts anys sent amics. Les seves propietats de duresa i maneabilitat  han estat aprofitades com aillant extern: quantes cases hem vist emblanquinades per la cal? Centenars…

El lloc físic on es produïa la calç eren els forn de calç.  Es tracta d’una construcció feta amb pedra i fang on al seu interior es feia la combustió de llenya per obtenir calç.  Es solien situar en indrets on hagués pedra calcària i llenya, s’escollia un lloc amb pendent i es feia un clot d’uns 4 metres de diàmetre, seguidament es construïa una caixa de pedra seca amb les juntes plenes d’argiles.

Després només calia ficar llenya i pedres i a esperar!!

No és l’únic forn de calç que podem trobar a Vilamajor: al camí que ens porta a Can Parera de Canyes podem trobar-ne un, i a Vallserena hi ha un masia que és diu El Forn.