dilluns, de setembre 03, 2007

Resum històric de la vegetació i la fauna a Vilamajor

El paisatge forestal és dinàmic i va canviant al llarg dels anys per efecte, principalment, de dos factors:

- pels canvis climàtics i conseqüentment orogràfics i hidrològics, que s’han anat produint els darrers 10.000 anys, quan finalitzà la darrera glaciació.

- Pels canvis antròpics que han sigut molt acusats els darrers 3 o 4 mil anys.

Anem a pams. La darrera glaciació, on una baixada molt important de les temperatures, va acabar amb tota forma de vida existent fins a les hores en l’espai objecte d’estudi. Acabada la glaciació es va haver de començar de nou amb noves espècies que subsistien en indrets on la glaciació no va arrivar. Fou un procés molt semblant a un taca d’oli on a partir d’un nucli original es va anant expandint allà on s’anaven reduint els gels. La fauna i la vegetació actual provenen de les regions circumveïnes de clima més sec i temperat com el nord d’Àfrica o el sud-est d’Europa exceptuant llocs puntuals on romangueren comunitats habituades al fred i humitat com podien ser les obagues muntanyoses o valls fluvials amb inversió tèrmica.

Clima Denominación Antigüedad Era
Postglacial Actual 8.000 Holoceno
Glacial Glaciación de Würm o Wisconsin 80.000 Pleistoceno
Interglacial Riss-Würm 140.000
Glacial Glaciación de Riss o Illinois 200.000
Interglacial Mindel-Riss 390.000
Glacial Glaciación de Mindel o Kansas 580.000
Interglacial Günz-Mindel 750.000
Glacial Glaciación de Günz o Nebraska 1,1 m.a.
Interglacial Donau-Günz 1,4 m.a.
Glacial Donau 1,8 m.a
Interglacial Biber-Donau 2 m.a.
Glacial Biber 2,5 m.a.
Glacial Oligoceno 37 m.a. Cenozoico
Interglacial Eoceno superior 40 m.a.
Glacial Paleógeno 80 m.a.
Interglacial Cretácico 144 m.a. Mesozoico
Glacial Permocarbonífero 295 m.a. Paleozoico
Glacial Carbonífero inferior 350 m.a.
Glacial Ordovícico 440 m.a.
Glacial Precámbrico 700 m.a. Precámbrico
Glacial Primera glaciación 2.000 m.a Proterozoico

La retirada dels gels a tot Europa va crear les tres grans regions biogeogràfiques actuals, les quals les podem trobar representades al Montseny, essent la bòreo-alpina que es desenvolupà al nord, l’eurosiberiana al centre i la mediterrània al sud d’Europa. Vilamajor es troba situada a la regió mediterrània amb totes les característiques que comporta.

La glaciació comportà un canvi morfològic del paisatge, principalment hidrològic, que provocà que Vilamajor es formés un sòls miocè continental a la base de la muntanya en què el terreny mare és al·luvial, còdols més o menys rodolats, principalment del silúric, carbonífer i arcoses, barrejats amb terres silício-argiloses, de poca coherència, tallades després pels cursos d’aigua quaternaris.

No podem parlar d’un canvi climàtic sobtat sinó que més aviat va haver, durant molt de temps, una transició on es van donar els tipus de clima: el representatiu de la zona boreo-alpina i l’eurosiberiana. Dades palinològiques[1] demostren que cap el 2800 i el 700 ANE va haver una elevació de la humitat i una disminució del fred encara que les gelades i el fred són intensos durant els mesos d’hivern produint-se precipitacions en forma nivosa, donant lloc a una nova fase climàtica, l’anomenada subboreal produint-se el màxim desenvolupament de l’alzinar i del faig i que ens han arribat fins els nostres dies. Posteriorment, cap el 650 ANE es produeix un canvi climàtic amb el pas del subboreal al subatlàntic el que suposa uns hiverns molt temperats i un estius fresquetsamb un augment de la precipitació molt regular al llarg de l’any. Es desenvolupen les comunitats associades a les rouredes.

Però el segon factor, l’antròpic, modelà en molt poc temps, tot allò que en tants anys li havia costat a la mare naturalesa crear. Fem una miqueta d’història. El neolític es va caracteritzar per un abandonament del nomadisme i amb les pràctiques que comportava ( caça i recol·lecció ) per passar-se al sedentarisme amb l’agricultura com a principal mitjà de producció. A partir d’aquest moment és quan el paisatge comença a patir els efectes antròpics. L’edat de ferro amb el descobriment i aprofitament d’aquest preuat mineral comportà una tala massiva del bosc, que no finalitzà fins la dècada dels 50 de nostre actual segle, per aconseguir carbó vegetal que alimentava les fargues. Els ibers van conrear tota la plana del Vallès amb cultius de cereals i vinyes i l’olivera transformant tot el paisatge existent. Cal sumar-ne l’auge de les vies de comunicació que els romans vàren fer a la comarca i que van assolir el caràcter de via principal ( seria com les autopistes actuals en importància ).

La veritable transformació del paisatge no succeí fins l’arribada del feudalisme on l’aprofitament de les fonts naturals foren la principal forma de vida dels pagesos. Augmenta considerablement les terres de conreu i les pastures mitjançant el sistema d’artigatge (cremar un tros de bosc ) o fins i tot dessecant aiguamolls ( la zona situada entre Llinars i Cardedeu era de mal passar per ser molt sorrenc i ple d’aigua [2]). El bosc era aprofitat intensivament per aconseguir fusta per fer vaixells, cases, eines i carbó vegetal. També es comença a plantar arbres, com l’alzina surera, per obtenir suro o els castanyers per fer botes i cèrcols, la vinya i l’olivera conreades en feixes fetes a les vessants de les muntanyes,etc. Es tracta d’un període caracteritzat per una explotació massiva dels recursos forestals i ramaders produint enormes transformacions i modificacions en el paisatge de Vilamajor. De ben segur que no hi hauria, de bon tros, les masses forestals actuals. No tenim cap estudi pol·linímic ni arqueològic de la nostra zona que ens mostri quina era la vegetació durant el feudalisme però sí que tenim un estudi d’aquestes característiques al castell de Montsoriu[3] situat a Breda que ens permetrà fer-nos una petita idea de com era el paisatge. L’única diferència entre un indret i l’altre és l’alçada ja que Vilamajor es troba a escassament 300 metres, i el castell es troba a 600 metres. Aquest estudi ens indica que l’arbre predominant fou l’alzina al solell i els bedolls, roures i avellaners a les zones més humides. Com animals destacarem l’isard i el linx.

Una altra forma de saber com era la vegetació és a través dels topònims existents en el nostre municipi. Els nostres topònims solen tenir el seu naixement cap al segle IX i X per tant són uns bons indicadors del paisatge durant l’alta edat medieval. Exemples en tenim molts com els cognoms Freixes, Freixeneda o Freixenet i a Sant Antoni el veïnat de la Freixeneda on segurament hi havia una plantació de freixes que arribava fins a Llinars i que eren emprats per la construcció de carruatges, tartanes i baranes. L’alzina, possiblement l’arbre més abundant durant el feudalisme gràcies a ser un excel·lent combustible i als hidrats de carboni dels seus fruits, les glans, que servien per engreixar els porcs va donar lloc a cognoms com Olzinelles i Auladell. A Sant Antoni no en tenim cap topònim referit a l’alzina, però de ben segur que era molt abundant a les nostres contrades. Un fet que ho demostra és que l’alzinar fou sobreexplotat, sobretot a partir de la utilització per fer carbó vegetal a començament del segle X, per conreus, artigatges o estassades provocant que, un cop abandonades aquestes pràctiques, l’espai fos ocupat per pinedes d’estepes i brucs. Aquí sí que trobem toponímia com Vila brugaries, ja citada el 950, que ha donat nom a un veïnat de Sant Pere molt proper a Sant Antoni (veïnat de Brugueres), o els derivats del mot pi[4]com Pi, Pina, Pinyana, Pinyol i Pinell. Altres topònims són Rovira i Ruira que provenen del mot roure el qual no és abundant a Sant Antoni en part per què molt segurament no hagués grans extensions de roures ( no hi ha les condicions climàtiques adients ). En canvi si trobem referències que hi havia almenys lledoners i oms tal que reflecteix les topònims Sot de l’OM i Can Lledó o Letona o Tona ( totes dues a la Vallserena ). Finalment, i encara que es troba fora dels nostres límits d’estudi, el topònim canya (veïnat de les Canyes a Sant Pere) i els cognoms Canyes, Candell i Canet, demostra que temps enrera hi havia conreus de cànem a les darreres estribacions de la vall de Sant Elíes. Aquest conreu juntament amb el lli ( Can Llinars ), els quals necessiten grans quantitats d’aigua, demostren la gran riquesa aqüífera i hidrològica que de la zona i per tant, al estar situat a la mateixa vall, Sant Antoni de Vilamajor, sobretot el veïnat de Vila-Rasa.

No obstant, no vull deixar de costat la vegetació que estat introduïda per l’home i que poc a poc va transformant el paisatge vilamajorí/enc. Parlem dels arbres fruiters, que n’abundaven molt ja que formen part de la dieta pagès, com les pomeres, les nogueres, les figueres, els presseguers, els ceps, els ametllers, les pruneres, els nesprers, els cireres o les pereres que ha donat un nom a masies com Can Parera de les Canyes (1239)[5] de Vilamajor . Es solien situar molt a prop de les cases disposats en les feixes i com ha senyalització dels temes dels masos. El desenvolupament de la horta es deu al romans que gràcies al seu sistema de regadiu va poder conrear plantes d’horta com les faves, els cigrons, els llobins o tramussos, els pèsols, els naps, les cebes, els alls, les cols, els raves i els porros.

No vull deixar de banda el conreu de la vinya, dels cereals i del lli molt arrelats aquesta zona des del segle X. La vinya, del qual s’extreia el vi, fou un tipus de conreu molt arrelat a la zona fet que determinà el paisatge. Enormes extensions de vinyes, sobretot a les vessants de les muntanyes i disposades en feixes, eran visibles des de qualsevol punt com ho desmotra el topònims Vinyals, Vinya, Olivers, Oliveres o Vinyet. Igual hauria de ser amb els conreus de cereals com el forment i l’ordi, aliments imprescindibles en qualsevol llar. Un cas especial és el conreu del lli i el cànem, que es troba documentat des del segle IX-X, i que es troba representat en el topònims de la vila de Llinars (linares) i Can Llinàs a Sant Pere. Segurament s’aprofità la xarxa de recs i canalitzacions fetes pels romans donat que aquest conreu li cal una enorme quantitat d’aigua.

Amb l’arribada de la industrialització, l’explotació encara augmentà més. Les vessants de les nostres muntanyes, les nostres petites valls, la plana es trobava completament aprofitada essent les masses arbòries escasses per no dir nul·les.

Evidentment si es destrueix la vegetació es destrueix la fauna i animals com els falcons, els milans , els astors, els llops, els cérvols i una llista llargíssima d’animals van desaparèixer de les nostres contrades.

No fou fins a mitjans d’aquest segle quan les administracions es van donar compte del greu problema ecològic que estaven patint i van decidir crear el marc jurídic adient per la protecció de la flor i fauna del nostre país. Sortosament ha funcionat i avui en dia podem gaudir de l’espai forestal més grans dels darrers mil anys.

El paisatge vegetal actual de Sant Antoni de Vilamajor és el següent:

- Conreus i erms: són espais creats per l’home per establir-hi conreus i en algun cas pastures, en detriment de les formes de paisatge espontani o silvestre, particularment bosc. El nostre terme municipal n’és ple essent el majoritari. Exemples hi ha i molts: tota la vall de Vallserena, Diviu, el Pla de Vila-Rasa;etc. És un paisatge sense cap valor vegetal exceptuant aquelles espècies, que amb una gran capacitat invasora i sense massa exigència medioambiental, es desenvolupen als marges del camps conreats com l’esbarzer, l’aranyoner, els gallarets o els bardissars. Són comunitats molt riques i on es poden desenvolupar espècies animals com la tòrtora, l’esparver, la guatlla, el puput o el xot.

- Pinedes: El pi és una arbre de full perenne que es sol desenvolupar en les zones baixes o en els primers contraforts de les vessants de les muntanyes. En l’escala altitudinal ocuparien la part més baixa (0-300 metres ). Un conjunt de pins formen una comunitat vegetal anomenada pineda. Normalment una pineda es sol desenvolupar en llocs on els antics boscos primaris varen ser destruïts o malmesos acceptant tota mena de sòl, encara que siguin pobres i secs. La seva gran extensió a casa nostre es deu a què l’home ha afavorit la seva expansió donat que la seva fusta i els seus fruit són molt preuats. Hi ha molt tipus de pins, però a la nostra zona trobarem el pi bord ( pinus halepensis mill ) i el pi pinyer ( pinus pinea L). Exemple són els pins de la Giola que es fan a la serra de can Diviu o els que es troben a La Serra al costat de la urbanització de Can Miret. Associat a les pinedes hi ha un sotabosc de bruc ( erica multiflora L), l’argelaga ( calicoteme spinosa ), la gatosa ( Ulex parviflorus ), el cap d’ase (lavandula stoechas L ), l’arboç (arbutus unedo L ). Són formacions arbustives heliòfiles ( li agraden el sol ) que rarament assoleixen més de dos metres d’alçada i que formen l’anomenada brolla . A les pinedes trobem animals com l’esquirol, el picot verd o la garsa i l’esparver.

- Els alzinars: Es tracta d’un arbre de fulla perenne que es desenvolupa en les planes o les vessants més baixes de les muntanyes formant una comunitat anomenada alzinar. Es tracta d’una comunitat vegetal densa i ombrívola en la que dominen arbres de poca alçària ( 5-15 metres ). Sol posseir un sotabosc vigorós format per arbusts i lianes. Existeixen nombrosos tipus d’alzina com l’alzinar amb marfull que és el típic; l’alzinar muntanyenc que és pobre en arbusts i lianes sensibles al fred i que es solen situar en alçades superiors, els alzinars de carrasca o les alzines sureres. A les nostre contrades l’alzinar més típic és l’alzinar amb roures que es solen formar sobre argilosos profunds. Associades aquesta comunitat trobem l’alzina (quercus ilex ), el galzeran ( ruscus acuelatus ), el lligabosc mediterrani ( lonicera implexa ), el ruore martinenc ( querqus humilis ), el bruc boal ( erica arborea ), l’heura (hedera helix ), algun pi bord ( pinus halpensis ) i l’esbarzer ( rubus ulmifolius) entre d’altres espècies. Les alzines solen aprofitar-se per la seva fusta que té una bona combustió, per fer carbó i productes químics i aprofitar el seu fruit, el gla, per alimentar el bestiar. Per aquesta darrera raó és un element que sempre el trobarem a costat d’un masia . En el Montseny trobem que l’alzina és l’arbre majoritari ocupant enormes extensions. A la nostra zona no és l’arbre més abundós però el podem trobar a tota la serra de Vallbona. Segurament l’alzinar fou el paisatge forestal dominant en èpoques remotes sobretot gràcies a l’expansió que i va donar l’home encara que actualment es troba en regressió a favor de les pinedes per culpa de l’enorme explotació a la que ha estat sotmès des de temps immemorials ( obtenció de carbó vegetal i com a llenya ). Per aquesta raó és molt difícil trobar boscos de més de cinquanta anys. La fauna associada ha d’estar habituada a una estabilitat climàtica i lumínica provocant sedentarisme en els ocells, amfibis, rèptils i petits mamífers.

- Al costat de les torrenteres oi rieres, hom pot observar, al llarg de tota la seva riba, una línea verd-clara a l’estiu que correspon als arbres de fulla caduca. El més corren és el vern ( alnus glutinosa ), els pollancres ( populus nigra ), l’alba ( P.alba ), els freixes ( frxinus excelsios ) i que ha donat nom a tota un veïnat. Es tracta d’espècies arbòreas que necessiten per la seva subsistència d’un important quantitat d’aigua, sigui superfical io subterrànea, i que la troben amb facilitat en els tàlveg de les rieres i torrents. En aquest boscos de ribera es desenvolupen espècies animals com els mosquits, les granotes, els tritons, les salamandres i els espiadimonis entre d’altres. Al nostre municipi són fàcilment localitzables a la llera i voreres de les nostres rieres i torrenteres.

- No vull deixar-me totes aquelles espècies vegetals que han estat introduïdes per l’home i que es desenvolupen gràcies a l’atenció que aquest li donen. Parlem de les espècies que es desenvolupen en jardins molt nombroses en les urbanitzacions. Podem trobar avets, pi negres, espècies tropicals i un llarg etcètera.

El poca extensió del nostre municipi i el fet que ocupi tota una regió vegetal, provoca que no tinguem un paisatge faunístic i vegetal prou interessant, tot al contrari, és més aviat monòton. El més interesant és l’evolució i la transformació que aquest paisatge ha patit al llarg dels anys i que. De forma molt sintètica, he intentat explicat, donat que es troba molt vinculat amb la nostra història i amb el seu desenvolupament.


[1] [1] “Primera troballa de ceràmica campaniforme a les Gulleries “ X. Clop i Garcia, M. Gangonells i Rifà i J.M Faura i Vendrell. Monografies del Montseny 10. Pp 173-189

[2] Descripció de l’ambaixador florentí Guiciardini el 1511.

[3] “ El paisatge vegetal a la vall d’Arbúcies en època Ibèrica ( Can Pons ) i a l’edat Mitjana ( Castell de Montsoriu)” per J.M Rueda i Torres, F.Burjachs Cases. Monografies del Montseny 14.

[4] Sospren que el mot pi té molt poca presència a les nostres contrades degut a que la gran expansió del pi es donà cap el segle XII, gràcies al retrocés de l’alzinar, quan les bases toponímiques ja es trobaven sòlidament consolidats. La societat rural a catalunya en temps feudals. Mercè Aventín.

[5] La societat rural a catalunya en temps feudals. Mercè Aventin. Pp 48

Cap comentari: