Fins a l’arribada dels romans a casa nostre, la majoria dels habitants professaven adoració a més d’un Deu. Es tractaven de societats politeistes. Un exemple clar seria la societat ibèrica que tenien un gran vano de deus i deveses. A casa nostre i més exactament a Can Canal, temps enrera es va descobrir entre els murs de la masia, una devesa anomenada per tots com La Nena. Es tracta d’una figura granítica que representa un devesa de l’època ibèrica. Sembla ser que la seva procedència és de l’antic poble ibèric que hi havia al castell del Far o el castell vell de Llinars. Durant l’època en què es va enrunar el castell de Vilamajor i es va fer l’església actual, part del material emprat fou portat des de les canteres que hi ha al costat del castell vell. Segurament el treballadors es van trobar la devesa i la van donar a Can Canal.
Però entre totes aquestes religions hi havia una totalment diferent, una religió que només adorava a un sol Deu, era una religió monoteista. Parlem del judaisme.
El judaisme es practicava gairebé íntegrament, a la seva pàtria Israel, però amb l’ocupació romana, els israelites van haver de fugir per Europa escampant-se les seves idees per tot l’imperi romà.
En el segle I abans de la nostra era, la religió judaica es trobava molt dividida en sectes o grups a causa de divisions internes per interpretacions diferents de la Bíblia. Entre aquest grup hi havia els essenis i els zelotes.
Els zelotes era un grup nacionalista que defensava la lluita contra Roma i que esperava l’arribada d’un Messies. Aquest fou Crist i que va donar el nom a una nova doctrina religiosa: el Cristianisme.
A la mort de Crist, els seus Apòstol es van encarregat de difondre per tot el món les idees cristianes. Poc a poc el Cristianisme va anant creixent i essent majoritari de totes les cultures europees.
A Catalunya no es sap ben be quan va arribar el Cristianisme però ben segur que fou ràpidament. Les causes foren l’existència de Tàrraco i per les xarxes de comunicació, sobretot la Via Augusta.
La Via Augusta travessa tot el Vallès, per tant, es de suposar que els pobles situats al voltant d’aquesta important via de comunicació, siguessin els primers en rebre la influència de les idees cristianes.
Sant Pere de Vilamajor en aquella època seria, molt segurament, una vila romana anomenada vila maiore. Ens trobem en una època, molt possiblement, on l’imperi romà començava a trontollar i on no hi havia un poder polític real. Era un temps d’anarquia absoluta on cadascú es guaria d’ell mateix. Per aquesta raó, les villae es van anant ampliant gràcies a que formaven petits nuclis al voltant de la vila maiore que era l’única que podia oferir protecció davant l’enorme violència que hi havia a l’exterior. Molt possiblement aquestes vila foren les primeres que van rebre el missatge de Crist. Es sap que en antigues viles s’han trobat petits oratoris cristians. En trobem en un època de canvi.
Qui no diu que a vila maiore hagués un petit oracle, capella dedicada a un Sant. I qui millor qui fou el primer Papa de l’Església: Sant Pere.
Però tot es troba dins del món de les hipòtesi per què a casa nostre no tenim cap “record “ que ens indiqui quan va ser la primera capella, església o oratori que podem trobar al nostre municipi.
La resta més antiga que ens permet determinar l’existència d’una antiga capella, és la làpida que trobem a l’església actual, on hi ha la inscripció que diu que hagué un prevere anomenat Orila i que va viure fins els 88 anys. Per tant, hem de suposar que abans del 972 hagués un església o capella sota la tutela d’un prevere anomenat Orila. Molt segurament aquest prevere oficià durant força anys donat que no a tothom se li fa una inscripció. Hem de suposar que anteriorment a la vinguda del prevere ja existia per la zona una certa devoció per Sant Pere. Per tant, i arriscar-me molt, podríem dir que les primeres referències de la religió que trobem en el nostre municipi podria ser durant el final del segle IX i començament del X.
Evidentment no ens queda cap resta d’aquest edifici o arquitectura religiosa. Però sí que trobem en aquesta època el primer edifici religiós del nostre municipi que encara es troba dempeus. Es tracta de la capella de Sant Joan situat a Can Nadal , just en mig de la urbanització Refugis del Montseny. Can Nadal , antigament anomenada, Sant Joan de Cavallar, molt segurament per què fou un lloc on es cuidaven cavalls, es molt antiga, anterior a l’any 950, sense poder determinar amb exactitud l’any de la seva fundació. El que si podem assegurar és que havia de ser una masia força important per la zona donat que gaudia d’una capella pròpia que molt segurament fou adorada per les masies que l’envoltaven donat que pels voltants no existia, al menys coneguda, cap capella o església.
Com he dit anteriorment, al final de l’Imperi Romà va coincidir amb l’arribada de les idees cristianes que van arrelar profundament en un poble que patia l’enormes violències que comporta un període d’anarquia. Molta població es va haver de posar-se sota la coberta de seguretat que els oferia les grans explotacions agrària anomenades vilae. Dins d’aquestes viles es van fer les primeres capelles cristianes. Però hi havia altres masies on també es van fer capelles. Un exemple serien la capella de Sant Joan de Cavallar, d’estil pre-romànic, molt sovint restaurada i profundament modificada, que donaria funció d’oratori a molta població de la muntanya, molt abundant en aquella època donat que oferia seguretat i protecció, que no es podia desplaçar cap a la plana.
Es tracta d’una petita capella pre-romànica adossada a l’extrem nord de la masia de Can Nadal. Des de l’exterior no hi ha cap element que pugui distingir-la com a capella, però anys enrera hi havia una petit campanar d’espadanya. L’interior és molt auster i es troba format per una única sala formada per parets sense cap ornamentació de pedra esquistosa típica de la muntanya que l’envolta. Al fons trobem una petita capella sense altar i amb un petit prestatge on molt segurament es trobava l’antiga imatge de Sant Joan.
Una altre capella que podem trobar a l’interior d’una masia podia ser a Can Canal on una creu situada a la llinda de la porta i una antiga pica baptismal, poden donar fe que la habitació podia ser, antigament un lloc de culte. Estem dins del món de les hipòtesi donat que no sabem.
Però no totes les capelles havien d’estar a l’interior de les masies, com és el cas de Can Canal o de can Surell. Les masies més gran i més poderoses podien fer les seves pròpies capelles com és la de sant Joan a Can Derrocada de la qual no queden masses restes o la de Sant Josep a Can Vidal , la qual es troba actualment en runes.
En Gallardo l’any 1936 ens diu que la capella de Sant Joan es troba situada just al costat de la porta del barri i que tenia a destacar una porta esgrafiada neoclàssica amb una columna a banda i banda i un frontó amb la data de 1662. A l’interior es conserva el paviment del segle XVII amb un altar en forma de quadre amb una excel·lent pintura que semblen de l’escola sevillana. Hi havia una petita imatge de talla del Roser i un pitxers de terra i porcellana de la mateixa època de la capella. Sembla ser que al seu interior hi havia una capella dedicada a Sant Benet i a sant Joan. Els més vells del indret ens han comentat que la imatge de Sant Joan fou guardada a les golfes de Can Derrocada durant els incendis de la guerra civil.
L’origen i funció d’aquesta capella sembla ser més clar. Els Derrocada foren un important família a Sant Pere de Vilamajor. Es troben documentats des del 1228. Entre els seus moradors han hagut batlles i mossens, fet que demostra la seva importància i poder dins de la societat de Vilamajor. La inscripció que trobem a la porta de l’ermita amb data de 1662, ens be assenyalar que fou una capella moderna, segurament per donar servei particular als habitants de la masia ja que l’existència de l’església de Sant Pere a pocs metres i la inexistència d’un campanar poden corroborar aquesta hipòtesi. En tot cas, amb la caiguda de Can Derrocada es va abandonar la capella cap a la dècada dels 40-50. Molta gent encara recorda que anaven a orar a la capella de sant Joan.
Una altra capella és la capella de Sant Josep que es trobava a l’era de Can Vidal del Puig era moderna i envoltada de vells xiprers tenia un petit campanar en forma d’espadanya en el carener de la teulada de fusta a dues vessants. Al seu interior hi havia un altar senzill amb una imatge de Sant Josep en terra cuita molt apreciable al centre de la sala, mentre que a cada costat hi havia un quadre i a la part superior una imatge de la mare de Deu del Roser amb altres quadrets, un per banda.
Malauradament només ens queden petites restes dels murs de l’antiga capella. No en tenim cap fotografia.
Però, gràcies a l’enorme extensió del nostre territori i sobretot, a la seva rica història, en tenim d’altres ermites, capelles i esglésies com la de Santa Susanna, la de Sant Elies i l’església de Sant Pere.
Continuem fent una miqueta més d’història. Amb la caiguda de l’imperi romà van arribar els visigots, posteriorment els sarraïns i finalment els carolingis amb la seva Marca Hispànica. El reialme carolingi va crear de Catalunya una frontera on evitar les escomeses dels sarraïns. Es va haver de dotar aquest territori d’una administració basada en una compartimentació territorial basada en els comptats. I un dels models que es va seguir fou el de les parròquies.
La parròquia tenia la funció d’assenyalar un terme territorial, un límits. Dins de cada parròquia havia d’haver una església com a símbol de la plena cristianització dels Vallès i del poder eclesiàstic cada vegada més influent. A la nostra zona es van fer diverses parròquies com la de l’Alfou, la de Cardedeu, la de Sant Pere, la de Sanata, la de Sant Esteve i Santa Maria i la de santa Susanna, per citar-ne algunes.
Al nostre municipi actual només en tenim dues: la de Sant Pere i la de Santa Susanna. I dic actual per què el terme de Vilamajor era molt més gran del que actualment és i, per tant, tenia moltes més parròquies que les actuals. Si mirem el mapa veurem que el terme jurisdiccional del castell de Vilamajor comprenia diverses parròquies: la d’Alfou, la de Sant Pere , la de Sant Susanna i la de Cardedeu. Entre mig hi ha nombroses ermites i capelles com la de Sant Jaume de Rifà, la de sant Lleir ...etc.
Cada parròquia havia de tenir un edifici eclesiàstic on tot el veïnat pogués anar a fer missa. D’aquí l’origen de l’ermita de santa Susanna. La de santa Pere, com ja hem dit anteriorment, ja existia un edifici religiós.
Analitzem cadascuna d’aquesta parròquies que trobem al nostre municipi.
SANTA SUSANNA
Santa Susanna és una petita ermita situada a la banda est del massís de la Pla de la Calma a l’extrem nord-est del terme. Va adquirir la categoria de parròquia durant l’edat mitjana donat que ja la trobem documentada des de l’any 1190 quan el comte-rei Alfons el Cast dóna el mas de Vallmanya del terme de sant Pere de Vilamajor i de la parròquia de Santa Susanna a la Confraria de Cardedeu.
Durant l’edat mitjana va pertànyer als hebdomaris de Vilamajor i el 1413 tenia quatre famílies que en depenien (la rectoria que molt possiblement fou el mas Joan), el Terrer, el Samont i el Vallmanya).
El segle XVI la situació de probresa de l’església era tal ( la volta havia caigut, el campanar no podia aguantar les campanes, els altars estaven destruïts, no s’hi guardaven ni l’Eucaristia ni els crismes, mancava la pica baptismal i no hi havia il·luminació de cap mena ) que l’any 1566 va caldrà annexar-la a la parròquia de Sant Esteve de la Costa.
El temple actual fou edificat el 1683 reaprofitant anterior elements, mentre que la darrera restauració data de l’any 1980. Es tracta d’un temple petit de 12x7 metres d’una sola nau amb volta apuntada i campanar quadrat amb quatre buits per les campanes .S’hi venera una imatge de Santa Susanna que es troba en el prebisteri sobre una lleixa .
Al seu costat podem trobar la casa rectoral la qual es va construir cap a l’any 1861 a fi i efecte que vingués un mossèn a donar la missa.
ESGLESIA DE SANT PERE.
L’única església, entesa com a tal, que podem trobar al nostre municipi, és l’església de Sant Pere que es troba en el nostre nucli urbà.
Com ja he dit anteriorment, l’arribada del Cristianisme al nostre municipi s’hauria d’haver fet a través de la via Augusta essent les villae romanes les primeres que n’acceptaren aquestes creences. Segurament, i ens fiquem una altra vegada dins del món de les hipòtesi, a vila maIore existí un petita capella, oratori o ermita dedicada a sant Pere, el primer papa de l’església catòlica.
En el turó on es troba l’actual església, es sap que primerament hi havia una església que fou ensorrada, posteriorment es va bastir una altra i es sap que el 1079 hi havia un castell que fou compartit pels comtes germans Ramon Berenguer II cap d’estopes i Berenguer Ramon II el fraticida. Es suposa que foren els que manaren construir el castell amb funcions de segona residència (els reis i comte no tenien una residència fixa sinó que anaven d’un lloc a un altre visitant el seu territori ).
Per tant, tenim que durant l’època del mossèn Orila existí una església dedicada, possiblement, a sant Pere. Parlem del segle IX. Cap el segle X és bastí una nova església la qual fou enderrocada el segle següent per poder fer-ne el castell.
Del castell poc en resta, solament el seu enorme campanar el qual es visible des de qualsevol punt del pla.
I d’extrema importància tindrà el castell i la seva primigènia església ja que va donar a la formació de l’antic nucli de la Força a través de les sagreres.
Temps enrera les violències que els senyors feudals feien sobre la pagesia eren tant grans que l’església com a institució decidí que s’havia d’acabar. Per aquesta raó va determinar que al voltant de l’església, en una circumferència aproximada de 30 passes, qualsevol persona que estigués dins estava sota la protecció de l’església. Si succeïa algun fet violent automàticament aquesta persona estava excomunicada i en aquells temps això significava anar a l’infern, fet que produïa molta por. Arran d’aquest fet es va començar a aixecar cases al voltant de l’esglesies formant els pobles actuals. Sant Pere no fou una excepció. La força, la part del nucli situat a ponent de l’església no deixa de ser una sagrera. D’aquí la configuració de petits carrers estrets
El castell existí fins a mitjans del segle XVI on fou enderrocat aixecant-se amb les seves restes l’actual església restant només el campanar actual. Com ja he dit anteriorment, l’església no es va poder fer tota amb les pedres del castell el que va caldre fou anar a cercar-les a la cantera més propera situada al costat del Turó del Vent, o es troba el castell vell de Llinars. D’aquí va sorgir la nena que hem parlar abans.
El campanar, una torre quadrada de 25 metres d’alçada, està a una distància de tres metres del temple. Seria, molt probablement, la torre d’homenatge del castell. Proves hi ha moltes però caldrà assenyalar dues: la gruixuda d’1,6 metres dels murs inferiors de la torre que fan suggerir que la seva finalitat era defensiva i que l’església tingui les mateixes pedres que fan suposar que foren construïdes amb les restes del castell, denoten la seva existència. Però també tenim proves documentals.
Analitzem l’única resta que tenim: el campanar. Per la filada de carreus i pel seu gruixut, sembla indicar que el campanar fou construït en dues èpoques diferents. Una primera, plenament romànica del XII, acaba damunt del primer pis, que està obert a quatre vents i que té una cornisa decorada amb dents de serra i arquets llombards enfondits. Al primer pis hi ha quatre arcs dobles de mig punt amb dobles columnes de fust llis i capitells decorats amb motius geomètrics, rotlles i cercles. A la segona època correspon el pis de les campanes, que sembla aixecat del segle XIII. Aquesta època corresponen els dobles arcs dels costats est i oest. A la darreria del segle XVIII, amb la finalitat de donar la cabuda a grosses campanes, s’obriren les finestres nord i sud i es bastí una nova cornisa. La campana és feta per I. Pallés a finals del segle XVIII. N’hi ha una altra de grossa i dues petites, més modernes.
La funció de les campanes es de tots molt ben coneguda donat que eren la ràdio i el telèfon d’aquella època. Els més iaios del lloc en diuen que quan una persona moria, per posar un exemple, a la banda nord del poble, només sonaven les campanes d’aquella banda el que permetia a la resta del poble saber-ne on s’havia ,mort una persona.
Els materials emprats per fer aquesta torre-campanar foren els gresos estrets de les pedreres del Pla de La Calma d’aquí el seu peculiar color rogenc.
L’església
L’església actual de Sant Pere fora construïda entre 1581, on es demana llicència per ser construïda, i s’acabà el 1599 traslladant el Santíssim Sagrament de l’església vella a la nova les quals estaven molt properes, el 1600 es beneí i s’acabà totalment el 1610 en el petit promontori on es trobava l’antic palau senyoral i des de sempre ha estat dedicada a Sant Pere. S’aprofità les pedres d’aquest palau per poder fer l’església deixant només la torre que ja hem explicat.
- La porta, d’estil neoclàssic i orientada cap a migjorn, té dues columnes de fust llis i capitell corintis. Damunt trobem un arquitrau amb un elegant frontó partit en dues voltes amb tres gerros de flors.
- Per la banda de llevant tenim restes d’una porta emmarcada per pilastres estriades i un arquitrau de formes clàssiques que potser, temps enrera, fou la porta principal de l’església.
- Just al costat trobem una edificació de 1912 que és un altar dedicat al Santíssim i que s’accedeix per la capella dedicada a Sant Joan i Sant Jaume.
A l’interior format per una nau ( 29,2x9,6 metres ) trobarem vuit capelles disposades en els laterals entre els contraforts i coberta amb volta de creueria amb claus de pedra amb els sants que es veneren ( Sant Pere, l’anunciació, Sant Antoni, la Verge i Sant Francesc amb un llop ). Les capelles es troben dedicades a la Verge del Roser, la Puríssima, Sant Isidre i la Mare de Déu del Carme (esquerra) i el Sant Crist, la Mare de Deu de Montserrat i Sant Josep (dreta).A la part central també hi ha voltes de creueria amb claus.
Al terra trobarem làpides sepulcrals com la de Can Bruguera de 1644 i Can Parera de canyes de 1641.
A l’entrada, a mà esquerre tenim la pica d’aigua beneïda del segle XVI que abans era la pica baptismal.
Que l’església fos sant Pere el sant titular i un dels més venerats, com ho demostra la llàntia que dia i nit havia de cremar en memòria d’aquest sant i que fou instituïda per la família Lleïr, una de les més benestant al segle XIII, no volia dir que hagués altres veneracions. Un exemple clar fou el desembre de 1243, en Ponç Guadall, amo de Can Pungol i membre de l’estrat superior de la comunitat, per a remei de la seva ànima i l’ànima dels seus pares, va instituir una llàntia que perpètuament, nit i dia, cremés davant l’altar de Santa Maria. Per a garantir que el seu hereu i els seus descendents mantindrien encesa aquesta flama, símbol de la fe, Ponç i Guadall va hipotecar el seu alou de Canyes. Poc a poc el costum dels devots d’oferir i fer cremar llànties i candeles davant l’altar de Santa Maria es convertí en un ritu que derivà en la creació d’una institució anomenada Candela de Santa Maria. Altres institucions foren les llànties de Sant Miquel i el cercle de Sant Pere.
La joia de l’església de Sant Pere era el retaule pintat per Joan Gascó amb quatre grans passos de la vida de Sant Pere i que fou destruït amb l’incendi de 1936
A l’església de Sant Pere i a les seves dependències hi vivia i exercia funcions religioses i administratives una petita comunitat de clergues que, per a determinades activitats, preferentment de caràcter econòmic, eren ajudats per feligresos de la parròquia i que rebien el nom de domers o hebdomadari ( que podia ser major o menor) , preveres i monjos. Els laics, col·laboradors de l’església reben el nom de tenents, batlles i procuradors.
El cap de l’església era el hebdomadari ( també dit domer ) major, que en la litúrgia catòlica és la persona destinada setmanalment a oficiar en el cor o l’altar. A Vilamajor hi havia dos hebdomadaris que alternativament havien d’exercir cada setmana els oficis religiosos. L’un era l’hebdomadari major, que devia fruir de carta primacia, i l’altre el menor.
També consta en els documents l’existència d’un monjo o donat que ajudava en els serveis religiosos.
Els col·laboradors laics sembla ser que eren pagesos benestants, segurament elegits pels propis clergues i potser també pels prohoms de la vila, per a fer d’administradors dels béns i rendes de l’església o d’alguna de les seves institucions com la Candela de Santa Maria. La funció d’aquest procuradors consistia en fer establiments, cobrar censos i comprar terres d’interès per al patrimoni o la funció de la institució. L’activitat desenvolupada pels procuradors era supervisada pels hebdomadaris i també pel conjunt dels prohoms o dels parroquians. La impressió és que els parroquians s’agrupaven formant una mena de cercles o confraries sota l’advocació de la Verge ( la candela de santa Maria ) o dels sants ( el cercle de Sant Pere, la confraria de sant Miquel ).
Actualment la conjunció campanar-església formen una de les principals identitats del nostre poble.
Dins dels edificis religiosos que podem trobar-ne a Sant Pere , no podem oblidar-nos de la rectoria. A Sant Pere de Vilamajor tothom coneix La Rectoria com la casa on residien els rectors fins fa 7 anys.
Es tracta d’una edificació del 1639 i que temps enrera va fer funcions de masia abans de ser rectoria. La causa fou que un dels fills dels Derrocada fou sacerdot i va exercir el ministeri al voltant de 1674. Es creu que va obtenir la masi com herència.
Actualment fa les funcions com centre d’art que aplega a nombrosos artistes d’arreu del món que volen treballar en un context saludable i agradable i on poden duu a terme tota la seva expressió artística.
Finalment, cal ressenyar una antic altar o oratori que es trobava en el mateix campanar del qual actualment no existeix. Sembla ser que en aquest indret estaven enterrats familiars de la masia de Can Solà molt influent a principis de segle. Fou destruïda fa aproximadament uns 30-40 i els morts foren traslladats a l’interior de l’església.
SANT ELÍES
A principis del segle XV els habitants de la comarca de la Tordera sofriren una horrorosa invasió de pesta i molta sequedat. Oprimits per l’epidèmia i la misèria varen anar al Pare Abat que en aquella època hi havia a Santa Fé per veure quin consell els hi donaria. Els va respondre que estaven patint un càstig de Deu i que l’únic solució era demanar perdó i fent la promesa que si plovia i deixava la comarca la pesta, anirien a dalt del turó on es roba can Surell, entre les propietats del Cortès i el Tarré, i fundarien una ermita i li posarien el nom de Sant Elíes com a patró de la pluja.
Tot seguit varen parar les enfermetats i va ploure suficient el que provocà que els homes haguessin de complir les seves promeses.
La primera capella era molt petita, d’uns 15 pams de fondària i una deu d’amplada. La imatge midava uns tres pams i estava col·locada a la paret. Una llàntia il·luminava la capella perquè els devots tenien la costum d’ofrenar ampolletes d’oli per fer llum al sant.
Aquesta devoció va durar uns 160-170 anys on va declinar fins quedà extingida restant l’ermita enrunada. La imatge del sant, però, va quedar a la paret, en la capelleta on estava posada. Uns 40 anys va quedar en aquest estat llastimós.
Al començament del segle XVII va esdevenir una altre sequedat i la gent va atribuir-la a què no s’havia fet cas a la prometença dels seus avantpassats. Es va decidir reconstruir l’ermita. Va tornar a ploure.
L’ermita que aleshores es va aixecar es la que encara existeix tal com està.
Posteriorment es va posar a la capella el retaule o altar que contenia la imatge del sant les dels dos profetes Eliseo i Enoc i, a dalt de tot, la Verge del Carme.
La campana fou donada pel poble de Tagament, que a la vegada era el principal seguidor de l’ermita. Fou posada en un campanar d’espadanya.
La capella depenia de la Parròquia de La Costa i més tard, al fundar-se la Parròquia de Santa Susanna va dependre d’aquesta.
A mitjans del mateix segle XVII, es posà ermità a Sant Elies. Sembla ser que el primer fou un tal Cirera i que està enterrat a la mateixa ermita, encara que l’únic donat que a la sepultura sembla ser que hi ha dos més.
Amb els anys, els fervor per Sant Elies va anar minvant de tal forma que va acabar la processó. Vers l’any 1914 i 1915 l’ermità desemparà la capella que provocà un abandonament que portà a la ruïna total del santuari
Fou el Mossèn Llorenç Valls, vicari de Mollet, juntament amb el campaner Joan Carol, els que va duu a terme la segona reconstrucció de Sant Elies. D’aquesta època data la cisterna que encar és visible.
A partir d’aquesta segona renovació es va establir la costum de pujar cada 25 d’abril a fer la diada de Sant Elies, la qual encara es troba vigent.
Però no hi ha dues sense tres. L’arribada de la guerra civil portà a la destrucció de l’ermita cap a l’any 1936 en el mes de juliol. Tot el parament va desaparèixer salvant-se només la campana que fou guardada per un pastor.
Aquest estat de desolació durà fins el 1945 en que la nostra zona fou assolada per una enorme sequedat. La iniciativa partir dels habitants de sant Esteve que van recollir els diners suficients per fer una nova imatge i restaurar la capella. La imatge fou beneïda el 24/8/45.
L’edifici actual es troba dividit en dues part ben diferenciades . Per una banda tenim l’annexa a l’ermita i que era emprat, temps enrera, com lloc on vivia els nombrosos ermitans que ha tingut Sant Elies.
L’ermita té una porta orientada cap al migdia d’arc rodó trobant a la clau una carota esculpida. L’espadanya té una bonica creu de ferro forjat amb dobles espirals als extrems dels braços. La campana és en forma d’esquella.
Mentre l’interior , es troba format per una nau petita de sostre baix dividit en dos departaments ogivals del darrer goticisme. La clau de damunt de l’altar hi porta pintat un Sant Antoni, a l’altre hi ha una inscripció que posa Fra Pere 1633. Té el cor alt de fusta mentre l’altar és un bell exemple de barroc amb columnes salomòniques datat del 1716. A la part baixa podem trobar tres nínxols i a la part alta un altre amb la Verge del Carme i l’escut de l’orde.
A Sant Pere de Vilamajor no s’ha trobat restes ibèriques exceptuant la meravellosa devesa ibèrica trobada entre els murs de la masia Can Canal. 
