Vilamajor: La vida de pagès durant els segles X-XIII

Conferència donada per Ferran Sarrià (2005)

1. El context històric

Ens trobem en una època on els exèrcits sarraïns abandonaren les terres de l’anomenada Catalunya Vella essent ocupades pels exèrcits dels reialme carolingi formant la coneguda Marca Hispànica. Els comtats foren els sistema d’administració imposat, estant Vilamajor inserit dins del comtat de Barcelona.

Vilamajor, entés com el territori que actualment ocupa el nostre municipi, es trobava format per una comunitat dispersa, no massa gran de persones, que tenien la seva residència en unes cases de camp les quals ja podríem anomenar masies.

El nucli central va ser l’anomenada villae magore que segurament ocupà l’espai que actualment ocupa La Força. La seva centralitat es deguda a dues causes:

· Per una banda era el principal centre productor agrícola de Vilamajor, sigui per grandària, sigui per productivitat o sigui per antiguitat ( hi ha moltes connexions amb les villae romanes ).

· Fou el centre confessional d’una religió que s’obria pas entre la població molt ràpidament: el cristianisme. El seu centre fou la capella, oratori o potser primera església dedicada a Sant Pere.

Poc a poc, els comtes foren assolint un major poder de tal forma que s’anaven desvinculant del reialme carolingi i convertint-se en petits estats independents. Una de les fites que tenien els comtes era assolir un major territori donat que significava uns majors ingressos.

Gràcies a unes cartes de franquícies otorgades pels reis carolíngis, la major part del Vallès Oriental, i entre ells Vilamajor, tenien la capacitat per autogestionar-se sense ingerències del comte de Barcelona. Però no fou suficient i finalment tot el territori vilamajorí passà a formar part de la jurisdicció del comte de Barcelona perdent la seva capacitat d’autogestió. Ens trobem en els inicis del feudalisme on un grapat de senyors dominava indirectament la terra sotmetent als seus habitants a vexacions econòmiques i físiques.

La pagesia va cercar la protecció en l’església produint-se els fenòmen de les sagreres que va donar lloc a la majoria dels pobles del Vallès i entre ells Vilamajor. Aquest fet fou determinant per què l’església anés assolint cada cop més quotes de poder sotmetent a la pagesia.

Per tant, el context històric en el qual ens mourem és un territori dominat jurisdiccionalment pel comte de Barcelona i on l’església tenia un poder social predominant sobre la població, una població que vivia principalment al camp però que, poc a poc, s’anava traslladant cap a la nova vila.

Ara estudiarem com es trobava configurada aquesta microsocietat a Vilamajor essent el principal referent la pagesia.

2. Els propietaris de la terra:

El més important és saber qui era els veritables propietaris de la terra de Vilamajor:

· El gran propietari de la terra a Vilamajor fou el comte de Barcelona que n’era l’amo del castell que ja s’havia edificat en la sagrera de sant Pere.

· El segon gran propietari fora l’església gràcies a les donacions que rebien dels pagesos o del mateix comte. El fervos religiós no es pot mesurar quantitativament, però les donacions a l’església són un camí d’aproximació. Els homes es desprenien de terres, productes i diners que oferien a Déu, la Verge, els sants o els homes consagrats el culte diví, amb l’esperança de contribuir així a la pròpia salvació i a la salvació dels avant passats. Els homes s’estimaven els béns materials, però potser s’estimaven més la vida eterna. L’Església, com a conductora del ramat i mediadora en la salvació, era respectada i ajudada. Res d’estrany que hi hagués pagesos que es lliuressin de cos i debéns a l’Església, i es fessin serfs dels sants. Era com sacrificar la pròpia llibertat a la voluntat divina. Hi havia formes més clares d’expressar la devoció i garantir la salvació ?.

· El tercer eren els petits aristòcrates com els senyors de Montclús que tenien el veïnat de santa Susanna.

· En quart lloc teniem els pagesos propietaris de les seves terres anomenades alous. Eren una minoria.

· En cinquè petites propietats dels vilatans.

· En sisè lloc hi havien propietats que pertanyen a ciutadans de Barcelona, mercaders o grans comerciants.

Ens fixarem només en la pagesia i com va evolucionar la propietat de la terra fent una miqueta d’història. Durant les villae romanes i visigòtiques, la productivitat s’extreia de la ma d’obra barata ( esclava ), però amb l’arrivada dels Cristianisme els esclaus varen assolir la seva llibertat i es van instal·lar en petites terres situades al voltant de la villae. Poc a poc van anar aconseguint la propietat d’aquestes terres a base de compres o intercanvis obtingut amb un enorme esforç. Amb l’arrivada del sistema carolingi dels comtats, van veure com els grans senyors anaven treien aquesta propietat als pagesos mitjançant dos sistemes:

· Grans senyors de terres que competien en poder i diners amb els comtats, tenien enormes exèrcits ( milites ) que es dedicaven a la força a treure les terres als pagesos. Molt pagesos van decidir establir un vassallatge amb un senyor, en aquest cas el comte de Barcelona, per què siguessin defensats en cas d’un atac.

· Per altra banda, encara que no hi havia musulmans, aquest feien ràtzies que provocaven morts i desolació per on passaven. Calia una protecció.

· Finalment, l’economia pagesa era gairabé d’autosubsistència no permeten un excedent que comercialitzar. Una mala anyada per manca d’aigua, o massa fred o precipitacions abundoses, podien provocar la ruïna d’un mas amb la única solució de prometre vassallatge al comte.

El vassallatge és un sistema molt fàcil d’entendre: un pages es posava sota el domini d’un senyor convertint-se en el seu vassall o serf a canvi de protecció. La servitut consistia en el pagament, en espècies, d’uns impostos i en l’obligació de donar suport al seu senyor en cas de guerra o calamitat.

Vull fer una puntualització per no entrar en possibles contradiccions. El senyor tenia el poder jurisdiccional o sigui el dret sobre els homes però no pas sobre les terres ( anomenat domini ). La propietat real eran dels pagesos però com es trobaven sota les lleis del senyor no odien fer res sense el seu permís. Posem un exemple: soc amo d’un tros de parcel·la però no la puc conrear, ni vendre, ni transmetre-la ni res de res per què les lleis m’ho impideixen.

3. EL PODER

Com ja hem vist abans, Vilamajor va passar de ser una comunitat autogestionada a pertànyer a la jurisdicció ( dret sobre els homes ) del senyor totes les implicacions que comporta. Una d’elles és com controlar un territori tant enorme. Anar de barcelona a Vilamajor podia portar més d’un dia per tant era inviable una administració des d’aquella ciutat. D’aquí van sorgir dos figures capdals: el veguer i el batlle.

Parlem-ne del batlle per ser una figura molt important a Vilamajor. Com he dit, el batlle era una mena de funcionari o delegat encarregat d’administrar el patrimoni d’un sobirà, un senyor feudal o una institució. A les facultats econòmico-administratives, els batlles comtals afegiren ben aviat funcions judicials i de policia, de manera que al final del segle XII eren, de fet, com una mena de magistrats públics de poblacions, castells o circumscripcions.

El veguer era el braç armat de l’ordre públic i la justícia en la seva demarcació. El veguer era el delegat del Rei i exercia la jurisdicció governativa, judicial i administrativa dintre d’una comarca. La universitat de Vilamajor i Cardedeu pertanya a la vegueria de barcelona, de la qual, a voltes , en depenia la sots-vegueria del Vallès. Per cert que llavors, a mitjan segle XIV, el terme del castell de Vilamajor era el que tenia més població de tot el Vallès, més que Granollers i Sant Celoni, i el batlle de Vilamajor també ra el veguer del vallès, amb gran disgust dels habitants de les poblacions, puix la dualitat de càrrecs era motiu de conflictes continuats i, per aquest motiu el Rei Pere III, l’any 1377, es va obligar a separar les dues funcions.

El batlle, que també tenia semblants competències, s’encarregava a més, de les operacions d’administració i recollida de rendes, de les causes civils i criminals ( en cas de càstigs que suposin la mort o mutilacions i les apel·lacions s’encarregava el batlle de Barcelona). Amdos eren responsables davant dels monarques i tots dos eren pagats mitjançant rendes i/o terres anomandes feu. Recordem que a Vilamajor hi ha masies anomenades Can Feu.

Parlem-ne del batlle per ser una figura molt important a Vilamajor. Com he dit, el batlle era una mena de funcionari o delegat encarregat d’administrar el patrimoni d’un sobirà, un senyor feudal o una institució. A les facultats econòmico-administratives, els batlles comtals afegiren ben aviat funcions judicials i de policia, de manera que al final del segle XII eren, de fet, com una mena de magistrats públics de poblacions, castells o circumscripcions.

No tots els pagesos servien pel càrrec de batlle. En primer lloc calia que el batlle fos un bon pagès, avui diriem un bon professional, capaç de saber dirigir una explotació i no equivocar-se en l’estimació de les rendes que podia exigir de cadascú. En segon lloc, era bo que fos un home del país, coneixedor de la situació personal, familiar i econòmica de cadascú i de la ubicació geogràfica de cada mas i de les seves terres. En tercer lloc, convenia que fos prou benestant com perquè la marxa econòmica de la pròpia explotació no el preocupés en excés, però no massa potent perquè no se sentís amb força per a explotar la pagesia en propi benefici. I en quart lloc, era desitjable que tingués unes nocions mínimes de comptabilitat i de lletra a fi que pogués anotar els ingressos de les rendes i les despeses efectuades a compte d’aquestes.

El territori on el batlle exercia la seva jurisdicció se’n deia batllia. La de Vilamajor formada pels actuals termes de Vilamajor, Cardedeu, El Fou i Santa Susanna i era una de les més grans i riques de Catalunya. Com parlem d’un territori molt gran, el batlle tenia altres batlles subordinats. Noms històrics de batlles a Vilamajor foren Pere Roig de Can Derrocada i Martí Gras de Can Gras d’amunt o d’avall. Aquest nomenament dóna a conéixer de la importància d’aquestes dues masies durant el segle XII. Però no tots els batlles havien de ser de sant Pere sinó també van haver batlles de Cardedeu i del Fou ( hi havia una certa alternaça fins i tot podian haver més d’un batlle).

També existia el Batlle General de Catalunya que tenia cura del reial patrimoni on s’incloïa tot allò que la terra donava inclús els animals com ho demostra el fet que ell donava els permisos per poder caçar. També tenia jurisdicció civil i criminal i interventor en tots els assumptes públics.

També hem vist com un altre gran poder que dominá a Vilamajor va ser l’església entesa com a institució. Vilamajor va pertanya i pertany a la diòcesi de barcelona, i com succeí amb el comte, la seva gestió era impossible des d’un lloc tant allunyat com Barcelona. Diverses eren les persones que feien tasques eclesiàstiques a Vilamajor:

El cap de l’església era el hebdomadari ( també dit domer ) major, que en la litúrgia catòlica és la persona destinada setmanalment a oficiar en el cor o l’altar. A Vilamajor hi havia dos hebdomadaris que alternativament havien d’exercir cada setmana els oficis religiosos. L’un era l’hebdomadari major, que devia fruir de carta primacia, i l’altre el menor.

Els preveres feien la funció de notaris, al menys a Vilamajor. Com és sabut, la notaria en els termes jurisdiccionals era un destret senyoral o monopoli del baró o senyor jurisdiccional.

També consta en els documents l’existència d’un monjo o donat que ajudava en els serveis religiosos.

Els col·laboradors laics sembla ser que eren pagesos benestants, segurament elegits pels propis clergues i potser també pels prohoms de la vila, per a fer d’administradors dels béns i rendes de l’església o d’alguna de les seves institucions com la Candela de Santa maria. La funció d’aquest procuradors consistia en fer establiments, cobrar censos i comprar terres d’interès per al patrimoni o la funció de la institució. L’activitat desenvolupada pels procuradors era supervisida pels hebdomadaris i també pel conjunt dels prohoms o dels parroquians. La impressió és que els parroquians s’agrupaven formant una mena de cercles o confradies sota l’advocació de la Verge ( la candela de santa maria ) o dels sants ( el cercle de Sant Pere, la confraria de sant Miquel ). Un exemple clar és quan el desembre de 1243, en Ponç Guadall, amo de Can Pungol i membre de l’estrat superior de la comunitat, per a remei de la seva ànima i l’ànima dels seus pares, va instituir una llàntia que perpètuament, nit i dia, cremés davant l’altar de Santa Maria. Per a garantir que el seu hereu i els seus descendens mantindrien encesa aquesta flama, símbol de la fe, Ponç i Guadall va hipotecar el seu alou de Canyes. Poc a poc el costum dels devots d’oferir i fer cremar llànties i candeles davant l’altar de Santa maria es convertí en un ritu que derivà en la creació d’una institució anomenada Candela de Santa Maria.

L’altar principal de l’església devia ser el de sant Pere, però la documentació que coneixem no indica que fos objecte de tanta veneració com el de santa maria. Potser la causa fou que Arnau de sant Lleïr, pagesos ensenyorits o petits nobles locals que tenen famílies pageses establertes en masos de la seva propietat que els satisfan rendes. en compliment de la darrera voluntat dels seus pares, l’ocubre de 1240 va instituir una llàntia que dia i niot cremés davant l’altar de Sant Pere que a remei de les seves ànimes.

L’arcàngel Sant Miquel i els apòstols Sant Joan i Sant Jaume també atreien la devoció popular. Els seus alatars, capelles i esglesietes rebien algunes deixes testamentàries.

La impressió que se’n desprèn és que a l’església de Sant Pere els altars que més devoció atreuen són el de Santa Maria amb les seves llànties i la institució de la Candela, i el de Sant Miquel, també amb les seves llànties i la seva confraria. Sant Jaume és l’esglesieta de Sant Jaume de Rifà i Sant Joan de Cavallar és la capella del mas honòmin avui dit Can Nadal. Cada altar, capella i esglasieta tenia la seva pròpia tressoreria i patrimoni.

La funció primera de la Candela és canalitzar materialment la devoció popular cap a la verge, per a sufragar les despeses de manteniment del seu altar ( la il·luminació, segurament el clerge beneficiat,etc. ), però probablement, també desenvolupar algunes forma d’ajuda mútua entre els filigresos, el que avui en diríem previsió social. Els diners ho obtenien a través de donacions que feien els seus afiliats sobretot que esdevenia la seva mort i ho deixava en forma de testament. Al capdavant de la confraria estava el paborde. L’ermites solien edificar-se en base a un fet i per part dels habitants de la zona. Per exemple: en una època de sequera era molt típic demanar ajuda a Deu per que arrivessin les pluges a canvi farien una ermita. ( veure l’ermita de sant Elíes ). Al costat de l’ermita es solia construir la pabordia que era on vivia el paborde. Sant Lleïr la va construir l’any 1322.

Però a part de les donacions que els feligresos feien puntualment a una confraria, l’església també rebia donacions, sobretot en formes de terres i la millor forma d’obetnir beneficis d’aquestes terres era a través d’estbalir a una família de pagesoso a canvi d’uns censos. Ho feien en forma d’emfiteusi.

El beneficiat era el clergue que gaudia d’un benefici eclesiàstic, o sigui el que tenia dret a percebre les rendes d’una possessió cedida a perpetuïtat per al manteniment del culte.

4. Els impostos

Com he dit anteriorment, els pagesos eren serfs del seu senyor a canvi del pagament d’una sèrie d’impostos. Un vist qui eren els que duien a terme el cobrament dels impostos, veiem ara que impostos eren els que s’havien de pagar.

1- Impostos relacionats amb el mas:

· En cas que un pagés volgués vendre la seva propietat, el senyor es reservava un dret de prelació o fadiga de trenta dies, es a dir, un termini dins del qual ell abans que ningú podia recomprar el domini útil. Passat aquest termini sense fadigar, el pagès podia vendre la terra però havia de pagar al senyor el lluïsme o foriscapi.

· La cugucia o adulteri era la pena imposada pel senyor jurisdiccional sobre els béns de la muller adúltera, però a partir del segle XIII els senyors directes de masos i bordes s’apropiaven d’aquesta institució de dret públic i la convertiren en un mal us del dret privat. Llavors la pena que els senyors imposaven consistia en la totalitat o la meitat dels béns de la dona adúltera, segons si hi havia hagut o no consentiment del marit.

· La intestia era el mal ús a què eren sotmesos una part dels pagesos catalans en el cas de morir sense fer testamentpel qual el senyor feudal percebia la tercera part de les herències.

· L’eixorquia devia consistir en la llegítima de l’herència els pagesos que haguessin mort sense deixar descendència, és a dir, la tercera part dels béns mobles i semovents.

· La questia que consistia en el lliurament d’una tercera part dels fruits que es collien a la terra.

· La tasca era la part del forment i del vi que s’havia d’entregar.

· La redempció que era la forma d’extinció d’una servitud mitjançant una quantitat pagada anteriorment.

· Hi havia èpoques de crisi a causa d’una dolenta producció ( causes naturals com les climàtiques: sequeres o inundacions ) provocant una disminució de les rendes del senyor. La seva solució fou augmentar els impostos. Però molta gent i degut a que tot es torna insuportable (una baixa producció+un augment dels impostos= fam= mort ) decideix marxar del mas abandonant-lo marxant cap a terres més riques o cap a terres on el senyor feudal no apliqués tants impostos, i de retruc, provocant que el senyor deixi de rebre rendes. Són els masos rònecs. La sol·lució del senyor era establir pagesos en aquest masos rònecs en unes inmillorables condicions i amb la clausula de què no reconeixerien cap altre senyor, millorar-ne el conreu, fer-hi residència, transmetre el mas a un hereu i no vendre, alinear o empenyorar sense l’acord del senyor.

· Però no sempre hi havia nous pagesos disposats a tenir un mas rònec, sobretot per manca de ma d’obra per la pesta. Els senyor van haver de reaccionar de dues maneres: utilitzaven la força,el tecnicisme dels seus notaris i la predisposició de la majoria dels pagesos a l’estabilitat per fer avançar l’adscripció. Fou llavors que en les actes i els contractes van aparèixer els reconeixements de dependència i els juraments i els homenatges, és a dir, les promeses dels pagesos de ser homes propis i solius dels seus senyors, i l’exigència per part d’aquest de què els pagesos farien residència al mas que transmetrien a un fill que al seu torn seria home propi i soliu del senyor del mas.

2. Impostos sobre activitats:

· La lleuda o l’impost que gravava l’entrada de mercaderies a les ciutats o viles on hi havia fira o mercat.

· L’alberga o el dret d’allotjar-se en un hostal o posada.

· El furnàtico que s’havia de pagar per coure el pa en el forn del senyor.

· El locídium per llossar les eines a la ferreria.

· La bolla que era la contribució que pagaven els teixits.

· Els censals que era el dret a percebre una pensió annual com a contrapartida d’un capital donat amb la garantia de béns immobles, en cas d’incompliment el responsable havia de pagar la tercera part del deute a la batllia.

· El violari que otroga la facultat de percebre una pensió periòdica de diners durant la vida d’una a dues persones.

3. Els impostos eclesiàstics

· L’església percibia una part de la collita que s’en deia el delme (Delma: 1/10 de la collita) que cobrava el delmer, i la casa delmera o la casa del delme era on calia portar els delmes. Una forma de controlar els impostos que s’havien de pagar, sobretot els d’espècie, era que els encarregats de fer-ho anavan de mas en mas controlant el total de material recollit abans de batre’l a l’era (s’encarregaven els delmers ). Com la sega es troba en funció del lloc on es troba la masia ( veure el llibre d’en Llobet on s’explica la temporada de recollida de les collites ) permetia als delmers poder visitar les masies una per una.

4. Els Impostos

· Els reis i comtes dels segles XI al XIV no tenien un castell ni un palau que fos la seva residència habitual, sinó que es passaven la vida recorrent els seus dominis, amb els seus servidors i secretaris que tenien compte dels llibres oficials, els quals eren transportats en acèmiles. D’aquesta manera coneixien els pobles, els llocs i els castells, i tractaven els seus vasalls, els quals podien exposar personalment les seves queixes i les seves necessitats. La família reial quan visitava els pobles havia de pagar les despeses que feia, tant si era pa i aliments, com llenya, espelmes o pinso per les cavalleries. Per això els pobles havien de pagar uns tributs que es deien “ cena de presència “ o “cena d’absència “. Si quan anaven no cobraven la cena, no havien de pagar les despeses que feien, però si cobraven el tribut que no hi anaven ( “cena d’absència “)

· També havien de participar en fets mitjançant l’aportació de la força física com l’any 1376 on es restaura el castell de Vilamajor amb la ma d’obra dels seus habitants ( sense cobrar res i obligatòriament ).

· Quan un nou rei es coronava o es casa ell o algun del seus fills, les despeses anaven a càrrec del poble ras.

5. L’economia del mas

L’única forma que tenia el propietaris del mas per poder fer front a tots els pagaments, era a través dels productes obtinguts de la terra o bé de la ramaderia. En tot cas parlem sempre d’una econòmia autàrtica i una economia destinada i orientada únicament a satisfer les necessitats bàsiques dels moradors del mas.

A tall d’exemple veurem com es distribuïa l’economia d’un mas:

En base a 100:

- El delme, les rendes de la terra i el cens del mas solia significar el 26% de la producció aconseguida.

- Un 20% ( a terres bones ) i una 33% ( a terres dolentes ) anava dirigida a la llavor per garantir la reproducció dels seus camps

- Un 8% destinat a les despeses per la renovació periòdica de l’utillatge i jornals en els mesos punta.

- Amb la resta ( 46% al 39% ) anava destinat a l’autoconsum. Normalment amb aquestes quantitats podia alimentar-se 4 o 5 persones o bé o 6 o 7 persones malament.

- Sempre havia de quedar un remanent destinat a la comercialització per pagar rendes banals, càrregues públiques o impostos.

Com podem observar una gran part de les rendes anaven destinades a satisfer els impostos ( un 33% ). Pot semblar una quantitat desorbitada però si fem comparacions amb l’actualitat veurem que es mou més o menys igual ( un 40% ). La diferència estriba en què nosaltres pagem impostos pel nostre benefici, en canvi abans es pagaven només pel benefici d’uns pocs.

Un altra partida que pot resultar xocant és la gran quantitat de rendes que s’en porta la reproducció de les collites. Una part molt important de la collita anava destinada a garantir la reproducció de la següent collita. I no podia malbaratat donat que era el futur del mas.

Finalment cal comentar el fet que menys de la meitat de les rendes anaven destinades a satisfer les necessitats de la masia i dels seus moradors: aliments pels homes i bestioles, roba, estris de la casa i un llarg etcètera. No hi havia rendes per poder pagar-se luxes.

I com treien les rendes?. Normalment i en el cas de Vilamajor particularment, les rendes es podien extreure de dues gran fonts d’ingressos: la ramaderia i l’agricultura. Normalment no parlarem de dos sistemes de producció independent l’una de l’altre, tot al contrari, els masos de Vilamajor es caracteritzen per practicar una economia mixta on, segons si ens trobem al pla o a la muntanya, predominava una sobre l’altra.

La vida de pagès era molt dura, molt més del que ens podem imaginar. No hi havia mitjans tècnics mecànics per la qual cosa només es tenia la força de l’home i dels animals. Aquest fet és molt determinant a l’hora d’establir les dimensions del mas i de la família. Quanta més família es tingués més hectàrees de terreny es tenia ja que hi havia més ma d’obra que a la vegada tenia més necessitats que es compensaven per tenir més terreny. És el peix que es mossega la cua.

Qualsevol persona ha de tenir una alimentació basada en els glúcids, pròtids i lípids:

· El glúcids els obtenien del blats i de l’ordi encara que al llarg dels segles XIV i Xv el forment guanyà terreny a l’ordi , encara que tots dos es barrejaven per formar el pa popular: gros ,pesat i indigest.

· Les proteïnes la treien del bestiar., sobretot aviram ( oques, gallines= ous ) i derivats de la llet com els formatges

· Els lípids ( greixos ) provenien del porc i de l’oli.

Per tant ja podem extreure una primera conclusió de què tipus de conreus i bestiar en tenien: grans conreus de cereals ( foment, sègol, alfals i ordi ), conreus de vinya pel vi, oliveres per l’oli o bé el greix del animals, un petit hort ( naps, cebes, alls, raves, cols i porros ) i arbres fruiters per gaudir d’aliments frecs i eliminar l’escorbut i bestioles per obtenir carn i sobretot derivats de la llet com els formatges .

La disposició dels conreus era en cercles concèntric de tal forma que els animals i les persones es trobem en el centre, en un primer cercle situarem l’hort, seguidament els cereals i finalement els camps de pastura. En mig, a les feixes amb la doble funció d’alimentar i evitar l’erosió, es plantaven els arbres fruiters com nesprers, presseguers, pruneres, pereres, noguera, les figures, els catsanyers, els avellaners, els cireres...etc. Molt d’aquesta arbres fruiters han donat nom a masies com Can Parera o Can Noguera.

Normalment el bestiar es criava per necessitats domèstiques d’autoconsum, transport i feines agrícoles específiques com llaurar i batre. Mules ( per la càrrega), bous ( per l’arada ), ovelles ( llana ), aviram (oques i gallines= ous ), cavalls ( per la guerra i els transport), vaques ( per la llet i la reproducció= vedells), cabres ( formatges), porcs ( carn ). Els animals eren alimentats en pastures , prats ( que podien emprar-se per alimentar el bestiar directament o bé segant-ho per obtenir el fenc= prats de dalla o de sega ), farraginars ( terres de conreu de cereals i lleguminoses que es tallaven en verd ) o emprius ( terres comunals ) o dels arbres ( castanyes i glans ).

Cada activitat, però, tenia la seva època. Fent un petit resum anyal ens trobem que:

1. Abans de la sembra el pagès preparava la terra amb:

· l’aixada, l’aixadella o aixadó ( que s’utilitzaven per descrostar i remoure la terra de l’horta o en terrenys petits o difícils on no era possible o convient ficar-hi l’arada ).

· el càvec ( per alçar i remoure la terra )

· la fanga ( sutilitzava endinsa n t-la dins de la terra gairabé vertical pressionant cap avall a l’hora amb les mans es té el mantí o la creure i amb peu es recolzaen l’extrem superior de la forca. Era útil per a girar la terra en superfícies de terreny relativament petites, ja que fangar és una de les feines més cansades )

· l’arada ( amb la qual es podia llaurar un màxim de deu hectàrees l’any i eren tirades per un parell de bous unit per un “ yunque “ ) .

2. En el mes de novembre es solia fer la sembra. Mentre, els pagesos feien llenya per l’hivern en els bosc os més propers proveïts de cordes de cànem i destrals. A partir de l’11 de novembre, diada de Sant Martí i durant els mesos de desembre i gener es sacrificaven els porcs que s’havien engreixat pasturant rouredes i alzinars.
3. El març es cavava la vinya amb el cavago o l’aixata, es recollia l’herba amb el rampí i es podaven els arbres amb el podall o podadora.
4. El juny i el juliol eren els mesos de la sega. Els segadors invadien els camps amb el volant o falç grossa a la mà ( feina que inverteix una enorme força de treball ). Sí es sega amb la falç ( la dalla talla massa arran ) es deixa els brots que són consumits pels bestiar que a l’hora abona amb excrements els camps.
5. El juliol i agost es portava les garbes de blat fins a l’era per ser batuda o trillada a l’aire lliure. Un cop net i pulcre, era ensacat amb sacs de cànem, pel seu trasllat al graner o sitja o casa. La palla, que s’utilitzava per farratge i jaços pel bestiar i persones pel bestiar, s’amuntegava a les pallisses que es trobaven molt a prop de l’era.
6. El setembre s’adovaba les botes per fer la verema de setembre. El sistema era trepitjant el raïm. Després de la fermentació el vi es devia emmagatzemar per sotmetre’l a un procés més o menys llarg d’envelliment en els cellers en bótes o tones. Els barrils servien pel seu trasllat i magatzemn de l’us quotidià.
7. Al llarg de l’any cal fer altres feines com arreglars les eines, frabricar-ne de noves, arranjar les sèquies, sínies i recs, basses i rescloses, l’excavació de pous. Menció especial amb l’adobament que ho feien els mateixos animals i les restes de palla utilitzades en les joces, i el guaret basat en el sistema d’un anys de conreu i un de repòs per evitar un desgast del sòl però que provocava una baixa producció ( només es conreava la meitat dels terrenys ).

El volum de producció no era fix sinó que depenia de mare natura: la regeneració del sòl i les condicions climàtiques. I sí un anys les condicions climàtiques eren dolentes podia significar la ruïna o un nou endeutament ja que els masos no tenien la capacitat d’acumulació ( ja hem vist com queda molt poc per acumular ) per tant un any dolent després d’un bo era o un any bo després d’un dolent no modificava la situació del mas. Es vivia al dia en el marge de la supervivència. Tot plegat, els anys dolents, sobretot si són per causes climatològiques que afectaven per igual a tots els masos, podia provocar una crisi ( caiguda demogràfica= mortaldats per caigudes productives ) provocant canvis en la societat i sobretot en els impostos.

6. La família.

1. L’hereu

És tracta d’una figura creada pels pagesos per preservar la integritat de llurs explotacions al preu de desheretar a la major part dels seus descendents o l’havien creat els senyors per preservar el seu nivell de rendes i controlar més fàcilment els seus homes ?

Temps enrera, durant l’epoca carolíngia, funcionava el sistema cognatici de tal forma que l’herència es dividia entre els membres de la família. Per exemple: una família amb tres fills havia de dividir per tres l’herència i en part iguals. Provocà un esmicolament dels patrimonis i una divisió de les terres amb una productivitat molt baixa ( les terres cada vegada eren més petites ). Posteriorment no es va dividir l’herència sinó que formà part de tots els germans sota la direcció del fills gran. El resultat fou disputes, rivalitats i finalment la divisió. Cal afegir que aquest sistema d’herència provocava que els fills retardessin la seva data de casament ( quan abans es casès l’hereu abans rebra l’herència ) amb el corresponen envelliment dels pares sens una renovació de la ma d’obra que podia duu a la desaparció del mas. Amb l’arrivada del feudalismes es va passar a un sistema agnatici on la major part de l’herència la rebia el fill gran o hereu mentre la resta de germans rebien una petita part anomenada llegítima.

L’heretament ( donació entre vius ) es produïa quan als pares li començaven a mancar les seves forces i, per tant, la seva capacitat de poder dirigir el mas. L’esperança de vida cap el segle XII caldria situar-la al voltant dels 46,4 anys ( dades de M.A en La societat...pp 469 ) encara que altres autors la solen situar cap els 35 anys- 37.2 pels homes i 33.14 per les dones - ( Herlihy i Klapisch-Zuber en el llibre Els Toscans p 199-200, situen aquesta esperança de vida entre el 1200 i el 1500 ) Es realitzava quan el fill es trobava capacitat per poder dirigir l’explotació i succeïa cap als 18 anys ( edat molt jove actualment però tenin en compte que la mortalitat era molt gran i l’esperança de vida molt curta, calia donar-s’en el màxim de pressa. Els 18 anys serien com els 40 actuals) després de que el pare transmetri al seu fill els coneixements durant un espai de temps de 6 anys. Vull dir amb això, que el fill gran des dels 12 anys, com a mínim, treballa amb el pare amb la finalitat de ser el cap de l’explotació. I és que els fills ja treballaven en el mas des de que la seva edat ho permet ( cap els 5 anys ja porten el ramats a pasturar i fa feienes no feixugues com neteges, hort,etc ). Pels heretants significava que poc a poc deixaven la direcció cap a l’hereu i passaven a una situació que avui en dia anomenarien jubilació.

El que es clar és que tant els senyors feudals com l’Església, com a principals receptors dels impostos, volien mantenir la indivisió dels seus masos ja que només d’aquesta manera es pot garantir l’explotació de les terres i la millor forma és deixar el poder d’una empresa familiar com era el mas, sota unes mans ja que compartir el poder sempre ha sigut problemàtic.

L’hereu havia de rebre l’herència sota unes condicions que restaven estipulades sota l’auspici d’un notari i nombrosos testimonis. Evidentment els heretadors, els pares, deixaven com a clàusula que l’hereu s’encarregués dels seus pares fins a la seva mort sota càstig de perdre una part de l’herència.

Qui podia ser hereu?. Indistintament home o dona, però preferiblement homes. Les causes: sembla ser que un home es troba més preparat per realitzar les tasques de camps ( més força ), però s’ha trobat documentació on les pubilles també eren hereves encara que solen ser casos com famílies que han tingut les filles molt abans que fills, o que no han tingut fills, o quan l’hereu mort abans d’heretar. El que sembla clar, exceptuant casos com nens malaltisos, el primer fill era el que heretava, simplement perquè era el que més temps tenia per aprendre l’ofici de pagès. L’ordre de recepció seria: en primer lloc el fill més gran , sigui home i dona, exceptuant quan entre la primera filla i el primer fill hi ha molt poca diferència. En les mateixes circumstàncies es sol escollir l’home. Per exemple : una família A té una filla de 12 anys, una altra filla de 8, una altre filla de 6 i un fill de 4. Tenin en compte que els pares haurien de tenir uns 26 anys ( 18 quan es casen+12 de la filla gran ), es segur que l’hereva seria la filla gran. En una família B hi ha una filla de 12 anys, un fill de 10 anys i una altre fill de 9 anys. L’hereu segurament seria el fill gran i en cas que aquest es morís passaria al fill petit donat que les diferències entre ells són molt exigües. En cas que l’hereu fos la filla, el cap de l’explotació no seria pas ella sinó el seu marit, o sigui el gendre, encara que la propietaria de l’herència sempre seria la filla. Per exemple: sí el marit mora tot passa a la seva esposa. Això demostra que en cap cas, exceptuant alguns casos ( que els pares moren molt joves sense donar temps a la filla a casar-se ) el mas sempre es troba dirigit per homes.

Els membres d’un mas.

La pagesia tendia a organitzar-se en cèl·lules domèstiques de caràcter conjugal o nuclear sobre la base d’una estructura de parentiu patrilineal i agnàtic.

Al mas conviuen dues parelles, la dels pares i la dels fills formant una llar o família múltiple que pot esdevenir extensa si mor un membre ( pare o mare ) de la primera generació. La parella té descedència transformant-se la família en multigeneracional. Per tant en un mateix sostre conviuen avis, pares i néts a més dels fadristerns, germans i germanes per casar. A mesura que els avis mores i els pares hereten en favor de l’hereu, aquest va casant als seus germans restant a la família els pares i els fills I es torna a començar.La fase de la família nuclear era la més llarga per aquesta raó la majoria de families dels masos eren nuclears.

El nombre de fills solia ser quantiós ( de 2 a 3 fills M.A La societat...595) ja que les fams i les epidèmies a part d’una clara manca de condicions higièniques i el no accès als metges, va provocar que la mortalitat infantil fos molt gran. Tenir molts fills suposava un relleu generacional.

Un mas, com a centre de producció i explotació destinat a l’autoconsum, podia mantenir una població superior a la formada per la família nuclear. Veurem en aquest apartat quins són els membres d’aquesta família.

Quan el cap del mas i de la família decideix trasmetre-la al seu primogènic o hereu per causes molt dispars , encara que la raó més emprada és la incacitat del pare de duu a terme les tasques del mas, també transmet l’obligació de mantenir a certs membres de la família, entre ells el pare. L’obligació comporta que a casa hagi més d’una generació de familiars: l’avi, el pare, l’hereu i els seus fills.

• L’avi és el membre més antic de la família i que resta exclós de qualsevol funció productiva. Es respectat però no es té gaire en compte a l’hora de pendre decissions.

• El pare continua exercint diverses feines al mas però que no necessita d’un gran esforç físic. Tenen un cert poder en el mas, sobretot per la seva experiència, per la qual cosa la seva opinió es té en compte. Sí encara no hi ha l’hereu, ell és el cap visible de la família.

• L’hereu que sol ser el primogènic, encara que a mesura que avança els segles, l’hereu pot ser aquell fill que decideix fer-s’en càrrec del mas i que no necessàriament ha de ser el primogènic. És el cap visible de la família i que té com a missió mantenir unit el mas i facilitar al resta de membres de la família totes les necessitats que escaiguin.Té la direcció de l’explotació amb els càlculs sobre l’actiu ( producte brut, mitjans de producció, força de treball ) i el passiu ( sostracció, reproducció o inversió, autoconsum ), l’aplicació de la seva força de treball i destresa en les feines agrícoles més especialitzades i mantenir la disciplina familiar i laboral.

• Els germans que rebem l’anomenada, en el nostre dret civil català, com la llegítima que solia ser ¼ o 1/3 del total El podem diferenciar segons el sexe:

A- En el cas del cabalers o fadristerns que solien ser una 3 o 4 de mitjana per família ( M.A La societat.. pp 479 ):

(1) Restar al mas i posar-se sota les ordres del seu germà hereu reben a canvi una llar, un llit i un àpat a sobre la taula i de vegades, segons la capacitat econòmica del mas, un petit sou per les seves despeses.Paral·lelament podien treure diners d’altres activitat econòmiques fora de l’àmbit de l’hereu. Solia ser una opció molt emprada fins el segle XVII. Són els anomenats oncles concos o fadrins vells. Aquesta situació nomès es podia donar sí mancava mà d’obra al mas. En cas contrari havien de marxar ja que posaven en perill l’autoconsum. Sloien ajudar en l’educació dels nebots i del bestiar major.

(2) Altra opció es marxar cap a la gran ciutat on podrà exercir feines poc relacionades amb les agrícoles però que li pot proporcionar una millora en la seva qualitat de vida. En tot cas era feina del pare o de l’hereu el cercar un menestral que volgués recollir al seu fill i ensenyar-li un ofici. Posteriorment podria fer-ho epl seu compte. El fenòmen de l’emigració cap a les grans ciutats es va donar, sobretot, a partir de la industrialització, cap el segle XVIII produint-se un abandonament del camp.

(3) Restava l’opció d’incorporar-se en el món eclesiàstic estudiant com a mossen. Fins molt entrat el segle XX aquesta era una costum molt arrelada en les nostres contrades i nomès apte per les famílies amb diners.

(4) Finalment la quarta i darrera opció fou la de fundar una nova família en un altre indret i en un nou mas. El pare o hereu faciliten caps de bestiar, arreus per treballar la terra i el mobiliari corresponent. Sembla que a Vilamajor fou un costum molt arrelat donat que trobem masos amb els mateixos noms com Can Gras d’Avall i d’Amunt, Can Riba del Pla i Can Riba de Vila-Rasa, Can Ribalta i can Ribalta de la Freixeneda, Can Vidal amb Can Vidal del Puig, can Feu Gros amb Can Feu Xic, Can Tramunt amb Can Tremuntet, Can Gual amb Can Gol de Vila-Rasa, can Gol de la Torre, Can Pungol i Can Gol del Bosc. En tot cas, les dimensions i la importància d’aquestes noves instal·lacions eran molt reduïdes respecte la casa mare, encara que el cabalers ajuntés la seva llegítima amb la el dot de la seva muller. Era l’inci d’una diferènciació enre els masos on teniem masos autosuficients i masos subordinats que en depenien d’un més gros que els proporcionava allò que necessitaven a través de la seva força de treball ( en l’època de sega eren contractats )

B- En el cas de les germanes les opcions són quatre:

(1) La pubilla que solia ser la filla gran o única d’una casa que era instituïda com hereva, sobretot per algún ascendent, en el qual cas se solia reservar tot el patrimoni com a bé parafernal (que només era d’ella), que era administrat per ella. En cas de contreure matrimoni (cap als 14 anys ) amb persona que no gaudia la condició d’hereu, aquest aportava béns en concepte d’aixovar, com un dot aportat pel marit, a favor del qual la pubilla solia prometre-li la soldada ( crèdit que feia la pubilla a favor del seu marit no hereu i que havia de pagar en deu anys ). El sistema de la soldada era molt comuna a l’Urgell , la Segarra i contrades veïnes encara que es va estendre per tot Catalunya. A Sant Pere sembla ser que s’emprava aquest mecanisme en casos puntuals sinó s’establia el sistema de què qui volia un membre femení d’un mas havia de pagar una dot, sistema molt emprat en altres membres femenins que noe ren pubilles.

(2) L’ingrés en un convent era una altra destinació molt utilitzada, sobretot en aquelles èpoques on l’auge de l’església era molt alt.

(3)Anar-s’en cap a una altre mas o anar-s’en cap la ciutat a fer feines de casa

(4)Finalment restava l’opció de quedar-se al mas i ajudar a les feines de la llar a la resta de membres femenins com las cuina, el llit, reparació d’objectes i peces d’us familiar, bestiar menor, de l’hort i aportaven la seva força de treball en els mesos de feina punta ( sembrada i collita )

També podian contar la masia amb tota una prole de familiars que podien ser els descendents dels seus germans o tiets, sobretot per part del pare. Cada persona tenia assignada una feina específica. No hi havia cap persona que visqués, per dir-ho d’alguna forma, de “gorra”. En el cas que la població infantil fos enorme i que no permetés el normal desenvolupament del mas, es podia destinar alguna criatura algun mas situat a prop de casa seva fent funcions de mossos o com a criada.

Sí la feina del mas és molt gran, es pot agafar un mosso fix i que forma part de la família ja que hi viu i menja amb ells acudint a qualsevol acte familiar. Com a retribució se li podia donar un sou mensual i facilitar-los roba, menjar i un lloc on aixoplugar-se.

La història biològica d’una família passava per diferents fases :

• La fase de la família nuclear quan, havent mort els pares vells, el fill hereu restava al mas, casat i amb fills.
• La fase de la família polinuclear, extensa i troncal quan algun dels fills es casava i es queda a la casa vivint sota l’autoritat del pare fins que quan es vell passa l’autoritat al seu fill. Quan es mort comença per la fase anterior.

Per una família amb massa fills petits podia suposar una càrrega insoportables a l’igual que tenir masses filles ( els dots ).

Hi ha una clara discriminació entre els homes i les dones. Els homes sempre compten, siguin o no propietaris. Les dones només quan són propietaries. Un exemple són les dades antroponímiques : l’home mai perd el seu cognom, com a molt qwuan són cabalers i es casen amb una pubilla, usen l’àlies per afegir un segon cognom que és el de la dona: Antoni Pla, àlies Solà. Les dones només conserven el seu nom propi i prenen el de la seu pare primer i del seu marit després.

En tot cas tots els membres d’una família que viuen en mateix sostre porten el nom del mas fins el segle XVIII-XIX quan es va instaurar la identificació per dos cognoms.

Normalment es tractava d’una comunitat on tothom es coneixia i hi havia una grans principi de soliraditat i ajuda mútua. Solien coincidir en les cerimònies religioses i en les festes populars en la plaça del poble, a l’església o a l’interior del temple.

El matrimoni

La principal força de treball d’un mas residia en el nombre de membres d’una família. Aquesta força de treball no sempre era la mateixa donat que l’edat provocava que el rediment baixés ( a més edat menys rendiment= no és el mateix un jove de 18 anys que un de 40 ). Cal afegir la marxa de components de la família cap altres indrets ( els cabalers ). Tot plegat feia que sempre hagués una renovació o reproducció de la ma d’obra de la qual s’encarregava la dona.

Per poder tenir fills calia un requisit indispensable que era casar-se. El matrimoni era un acte calculat i planificat al ser d’una enorme importància econòmica ( garantir la renovació de la ma d’obra ). Calia casar-ne molt ràpidament a l’hereu ja que d’aquesta forma es garanteix la seve descendència ( si es casen als 18 anys millor que als 30 ). Per una altra banda també calia casar ràpidament a les filles ja que era una boca menys per menjar ( les dones no aporten força de treball més que res feien tasques de la llar, cura del bestiar menor, feines agrícoles els mesos punta,etc ) i una font de fugida dels estalvis ( el dot i la llegítima ).

El funcionament era força senzill: quan un hereu o una pubilla entraven a ledat de casar-se, els pares cercaven, normalment per les masies del voltant, un pretenden/ta i amb el consentiment de les dues famílies es casaven. No era un acte d’amor sinó una transacció econòmica.

El radi d’atracció matromial anava des dels masos veíns fins a l radi del mercat comarcal d’un 10 km ( M.A la societat... pp 484 ) i és que els pagesos es casaven entre ells d’igual forma que els habitans de les viles es casaven entre ells.

La cabalera que arrivaba a una casa nova ( la d’un hereu ) i donat que el matrimoni es feia entre els pares per interesos econòmics i sense cap tipus d’afecte, provoca que ella es senti una estranya dins de la seva nova casa i exercint , en un primer moment, la feina més feixuga de la llar per anar substituint, poc a poc, a la seva sogra. En tot cas no era un zero a l’esquerra donat que ella tenia dues cartes al seu favor: el dot i saber que és un element necessari per la reproducció de la força de treball i el relleu generacional. Si la convivència resultés impossible el dot havia de tornar amb ella. Per aquesta raó s’intentava que la relació anés per un bon terme.

En cas que un cabaler es casés amb una pubilla i aquesta morís sense descendència, per eviatr que el mas passés a les sevs mans, es signava, quan es formalitzava un matrimoni, que el marit abandonaria el mas previ pagament de les millores que s’hagués fet i així permetre que la família de la dona ( cosí germà, nebot,etc )continués amb el mas. Però no és d’estranyar que el marit es casés amb una germana de la difunta.( igual al revés ). L’objectiu d’aquesta nova aliança és , per una part no haver de retornar el dot i per una altra el continuar amb el pagament del dot.

El dot

El dot era l’aportació de béns, finques o diners ( i que corresponia a la llegítima ) que la muller feia al marit en ocasió del matrimoni per tal d’ajudar a les despeses de la nova família. La dot l’aportaven els pares de la núvia i la rebia el marit d’aquesta o els sogres.

El dot es realitzava davant de notaris abans del matrimoni.

Com la dot podia ser substànciosa ( en el segle XIII uns 600 sous, en el segle XIV uns 800, en el XV uns 1000 i en el XVI uns 1500 . M.A la societat...pp 479 ) i donat que els pares no podien pagar-la , la podien fer a terminis dels del moment en que es contrau matrimoni. Evidentment tot escrit amb el notari

Quan una filla superava la infantesa ( fet difícil en aquella època on la mortalitat infantil era realment esgarrifosa ), els pares havien de començar a preocupar-se pel dot i el casament que es podia fer cap els 14 anys ( M.A La societat...pp 480).

Quan es tenia una filla els pares començaven a estalviar per poder pagar un primer termini del dot pagant-se la resta en terminis en un periode temps entre 5 i 13 anys (es com pagar un lloguer a un altre per què es desfaci de la teva filla ).

Juntament amb el dot, les noies anaven acompanyades per una aixovar format per robes d’us personal com cortes, gonelles, capes, camises, túniques; roba per la llar com drpas d llit, flassades, mantes, tovalloles i tovallons; joies i caixes o cofres on guardaven l’aixovar. Això ens dóna la idea, en contra del que molta gent pot pensar, que les noies tenien molta cura de la seva imatge.

Sí l’home moria o es separaven el dot havia de ser tornada als seus parent més propers: (el marit no és un parent ). En cas contrari, sí el marit mor, és la dona que té l’usdefruit de tots els béns del marit. Sí algun fill volia expulsar a la dona calia que li fos retornat la dot i l’escreix.

Els homes creien que les dones eren éssers inferiors a les quals calia protegir ( sobretot per què eren el mecanisme de reproducció de la força de treball i el traspàs generacional.

L’esponsalici o escreix

La contrapartida del dot femení és una donació marital dita escreix ( també esponsalici o dotalici ), que es pot fer abans o després del matrimoni i que es constitueix en escriptura pública en el moment de formalitzar les esposalles, en el mateix acte de constitució del dot ( amb notari ) i la seva quantitat anava en funció del dot de la noia ( en el segle XV i XVI sembla ser que era la meitat del dot ) ( M.A la societat...pp 489 )

L’àpoca o rebut del dot ( mirar al diccionari o pp 495 del M.A les societats.. )

En tot cas el dot i l’escreix formaven part de la dona però gestionat per l’home.

El testament

El testament és un instrument pel qual la persona que testa dicta o expressa les darreres voluntats i molt sovint era redactat pel capellà que feia les funcions de notari amb un parell de testimonis.

El testador deigna per a executar les seves voluntats un grup reduït de marmessors que a vegades són familiars directes del testador o veïns amics. La missió dels marmessors era la de distribuir el llegat pels familiars, amics, executar els llegats piatosos, comprar pensions censals per pagar misses aniversari, liquidar el deutes, vetllar pel compliment de les disposicions successòries, etc. Són els defensors dels hereus davants dels interesos dels hereus.

Només podien testar els individus que complissim amb uns requisits : tenir la majoria d’edat que es situava als 25 anys, ( abans d’aquesta edat estava sota la tutela del pare o el que tingués la tutoria. El noi podia obtenir la seva emancipació en casos com casaments o quan es troba en perill de mort hi ha de testar ), tenir alguna costa a testar ( una minoria de persones feien testament donat que molts pocs tenien alguna cosa a deixar ), no podien testar les dones solteres que vivien en case del pare ja que ell tenia la pàtria potestat i , finalment no podien testar els incapacitats mentals.

L’objectiu des testament era no causar un desordre en el mas i no perjudicar la marxa de l’explotació. ( lluites per l’herència en cas de no testar ).

Una de les formes de testar més comunes era en vida a través de l’heretament.

Una dels testaments més comuns és l’enterrament i garantir la seva salvació ( amb Deu ) deixant diners als altars de l’església parroquial, o fent una almoïna a través dels bací de les parròquies ( bací de les ànimes, dels pobres...), deixar ciris, candeles o llànties que il·luminen l’altar, diners a confraries, cercles o obres pel temple i finalment la caritat més enllà de l’església parroquial com capelles i ermites del terme, l’Hospital de pobres de Sant Celoni, el rescat de captius,etc. Un exemple és quan l’abril del 1320 , en Ferrer Llobet de sant Pere va pagar 200 sous per a pagar la missa diària que durant un any volia que la celebrés en Pere castellar, domer major de sant Pere en l’altar de santa Maria.

7. Les viles

Podien ser de dos tipus: rural i urbanes

• Urbans: cases per viure, solars per edificar, obradors per treballar, magatzems per traficar. No és difícil trobar com propietaris de masos adquireixen immobles a les viles o sagreres. Un exemple és Bernat de Tremenut que el 1243 adquireix un immoble a la Vilanova de Vilamajor. ( La societat.. M.A 137 )

• Les viles eren el complement necessari pel desenvolupament dels masos. Aquest no solien situar-se més enllà demitjà jornada de camí. Necessàries per dues raons:

¨ La institució de l’hereu ( consolidada des dels segles XII-XIII, fa imprescindible una sortida per a la població excedentària- els cabalers- dels masos

¨ Després de garantir l’essencial per la reproducció i l’autoconsum (sembrar, menjar, refer les enes malmeses o el bestiar perdut ) i de satisfer les rendes, calia donar-li sortida i es feia a les viles a través del mercat. Calia obtenir diners per poder obtenir productes que es podien obtenir en el mercat i que un pagès no es podia fer.

Normalment els propis pagesos es confeccionaves i s’arreglaven les seves pròpies eines, però hi havia certes que calien una ma especialitzada. Normalment els menestrals es solien situar a les viles i pobles.

Aquest artesans solien sortir dels excendens de població que solien tenir els masos- els cabalers- i obtenien els diners de les necessitas dels pagesos. Quan obtenien diners els solien invertir en l’adquisició de noves finques rústiques i urbanes a fi i efecte de subestablir-les i obtenir ingressos en forma de rendes. Una part la destinaven al seu propi conreu en el temps lliure obtenint productes que havien de comprar als pagesos en el mercat.

Els homes s’identificaven pel nom del seu ofici que s’incorporà al sistema antroponímic: Adruer, Ballester, Boter, calderer, campaner, Escuder, Ferrer, Fuster, Pellicer, sabater, sastre, Teixidor,etc.

1. El ferrer que reparava les arades ( relles ) i qualsevol estri que portés ferro. També feia eines noves.
2. El forquer treballava amb la fusta del lledoner que tallava i coïa al forn per donar-li la duresa necessària.
3. Drapers i paraires que es situaven capdal de l’estraficació social de les viles
4. Sastres
5. Sabaters
6. ferrers
7. Moliners
8. Basters
9. Traginers
10. Mercaders
11. Cirurgians
12. Apotecaris
13. Juristes
14. Notaris
15. El moliner: ofici que deuria de ser hereditari.
16. Semolers ( XVII )
17. Llamborders (XVII)
18. Fossers ( XVII)

19. Mestres de cases ( XVII )

20. Marcaders ( XVII )

A sant Pere de Vilamajor, cap el 1600 hi ha sastres, sabaters, fusters, ferrers, teixidors i paraires, semolers, cirurgians, físics, basters, llanborders, drapers, fossers, mestres de cases i mercaders

Un dels mercats mé simportants fora el de sant Celoni que rebia la població de 280 llars ( parròquies de Palautordera, Campins, Sanata..etc ) a més d’estar en la zona d’influència de Vilamajor (Sant Pere en tenia 95 però tota la zona- El Fou, Santa Susanna...- tenia 173. i el seu mercat princpal fou Granollers ). El total de menestrals l’any 1553 a sant Celoni fou de 74 famílies (La soceitat..M.A pp211-214). En el segle XIV-XV hi havia 24 menestrals.