Evolució de l'arquitectura al Montseny

Agustí Vulart Riera
Associació d’Amics del Montseny

Introducció

L’àmbit regional d’aquest estudi correspon al limitat per la
zona geogràfica que formen les poblacions següents: Granollers,
Aiguafreda, Vic, Arbúcies, Hostalric, Sant Celoni i Cardedeu.
Existeix informació bibliogràfica general i local en la qual
es recullen els diferents estils arquitectònics existents així
com també diverses publicacions sobre estudis de la masia
catalana, esglésies i castells i altres menes de construccions,
però possiblement aquesta investigació és una de les primeres
que recull tots els tipus a l’àmbit del Montseny al llarg del
temps.
El meu objectiu és citar de cada estil alguns exemples representatius,
excloent la confecció d’un inventari complet
dins de cada categoria.
L’ordre escollit per representar l’anàlisi realitzada ha seguit
el criteri de l’evolució en el temps, iniciant el recorregut
a les coves de les muntanyes fins a arribar a les modernes edificacions
arquitectòniques del 2000, passant per cinc grans
espais:
– De la prehistòria fins al final de l’època romana.
– Evolució de la construcció religiosa des del preromànic
fins als nostres dies.
– Anàlisi de les estructures medievals.
– Desenvolupament d’àrees de població i creixement dels
pobles.
– Impacte social de l’arquitectura des del segle xix fins a
l’actualitat.
Al final de l’estudi figura una àmplia bibliografia que permetrà
aprofundir més en els aspectes concrets que es desitgin.
També cito les poblacions que posseeixen llibres específics
que han estat consultats per preparar aquest estudi, el
qual s’acompanya amb 200 dispositives que reflecteixen els
exemples més emblemàtics dels diferents estils.
Els hàbitats naturals més antics que podem trobar al Montseny
són:
—La cova situada al terme municipal de Sant Pere de Vilamajor,
per sota de Can Nadal que es troba a 600 m d’altura.
La seva entrada ens porta a una àmplia zona de la
qual es deriven dues concavitats on les parets humides i vermelloses
mostren el continu escorriment de l’aigua amb alt
contingut en ferro. Actualment és un bon aixopluc d’una important
colònia de ratpenats.
—La cova dels Trabucaires, situada al terme municipal de
Seva, a prop de Can Moreu, es troba a una altura de cinc metres
sobre el camí que passa per allà i s’hi pot accedir per
mitjà d’una escala. Al seu interior poden cabre-hi fins a tretze
persones i va constituir un bon refugi durant les guerres
carlistes del segle xix.
—Les coves de Sant Segimon , que es troben a
1.230 m, al costat del santuari que porta el mateix nom. A
l’interior d’aquestes coves es van construir petites cel•les per
als ermitans durant el segle xii.
Els primers senyals que ens trobem d’intervenció de l’home
són els dólmens i menhirs, sent un dels millors conservats el
dolmen de serra de l’Arca, a prop de Can Brull, calculant-se
que data des de 4.500-2.500 anys aC.
Un altre vestigi del passat és l’estela del pla de la Calma, situada
a la Sitja del Llop, estimant-se que és de 3.000 anys aC.
Els ibers van habitar diversos llocs al Montseny i actualment
s’han localitzat diversos jaciments.
La construcció més important d’aquesta època és la muralla
del turó de Montgrós, dins del terme municipal del
Brull. L’obra pertany al segle iv aC. Destaca per la seva magnitud
i les diferents divisions internes que engloben els habitatges,
els graners, etc.
Un jaciment ibèric (segle v aC) descobert últimament és
el de Can Pons, classificat com a casa rural i situat a prop de
la riera d’Arbúcies. Posteriorment s’hi va alçar a sobre una
casa romana (segle ii aC).
El més gran vestigi d’aquesta última època correspon a la
casa romana de Can Terrés de la Garriga , on s’han
recuperat, entre altres dependències, les corresponents als
banys i termes, així com també les canalitzacions de l’aigua.
És una mostra clara de la bona qualitat de vida dels seus habitants.
Recentment i com a conseqüència de les excavacions que
s’estan realitzant davant de l’església de Granollers, s’ha descobert
una estela funerària romana, considerada com la més
antiga de la zona.
La influència romana es va estendre a través del Congost
per la via Ausa, per la qual cosa la ciutat de Vic aconseguí
una gran importància tant social com política i cultural. S’hi
han trobat restes d’un temple romà, avui reconstruït i que
pertany al model denominat prostylos, exastilos amb atri de
vuit columnes (6 + 2), erigit en el segle ii, en honor i culte a
Roma i a l’emperador.
El cristianisme es va anar cristal•litzant al llarg dels primers
segles de la nostra era, sent els vestigis més antics els
corresponents a les construccions de les esglésies preromàniques
com la de Sant Pere Desplà (Arbúcies), Sant Cebrià de
Fluvià (Sant Esteve de Palautordera) i la del castell de Montsoriu
(Arbúcies - Sant Feliu de Buixalleu).
A partir del segle xi es van construir per tot el territori les
esglésies romàniques. Les més destacades són les del Brull,
la Mora, Sant Marçal, Santa Magdalena , Gualba,
Breda, Seva, la Doma de la Garriga i Vic. Per a la seva construcció
es fan servir els materials següents: pissarra (procedent
del Montseny), granits (procedent de Gualba) i pedra
vermellosa (procedent del Brull).
El pas del romànic al gòtic es troba representat per esglésies
com la de Santa Maria de Palautordera, Arbúcies i la Garriga.
Ja a partir del segle xviii es van inaugurar les esglésies
d’estil barroc com la de Sant Celoni (1703) i Viladrau (1769),
i posteriorment l’ermita del Remei (Santa Maria de Palautordera)
(1803) d’estil barroc-neoclàssic i l’església de la Pietat
(Arbúcies) (1945), aquesta última d’estil renaixentista.
Per últim destacar per la seva modernitat la nova església
d’Aiguafreda, amb el seu original campanar i amb vidrieres
que formen les parets laterals. La seva construcció és molt recent
i és un clar exemple de l’arquitectura actual.
En aquest àmbit religiós del Montseny són rellevants, d’una
banda, els monestirs que van existir al segle xi al Tagamanent,
Sant Marçal, Santa Magadalena i Breda. El campanar
i claustre d’aquest últim són uns grans exemples del
romànic. D’altra banda, la catedral de Vic destaca per la bellesa
del campanar romànic de 46 m d’altura i els seus claustres
gòtics (segle xiv).
Com a aspecte rellevant de les construccions religioses tenim
els magnífics campanars com els que acabem de citar i
els diferents estils arquitectònics que es poden veure en recórrer
els pobles del Montseny. Així citaré des dels d’espadanya,
pertanyents a ermites i petites esglésies com Sant Martí
del Montseny i Riells fins als grans campanars com els de
Sant Celoni, Arbúcies, Sant Esteve de Palautordera i Santa
Maria de Palautordera, Viladrau, la Garriga i Granollers.
Sant Esteve de Palautordera té encara la seva sagrera, davant
de l’església i la rectoria, tancada amb una tanca d’obra
sobre la qual s’assenta una gran reixa acabada en punxa.
Aquest espai es regia pel dret canònic en lloc del dret civil.
Un altre tipus d’obra molt particular que es troba al costat
d’alguna església és el comunidor. Al Montseny n’existeixen
dos exemplars: a la Costa i a Aiguafreda de Dalt.
Era lloc de reunió del capellà i els habitants de la zona.
Aquell efectuava les oracions i benediccions per aplacar les
bruixes, les tempestes i els mals, i evitar les desgràcies en
aquella comunitat.
Fou sempre normal que al costat de les esglésies es trobés
el cementiri. Arran de l’epidèmia del segle xviii, Carles III
va promulgar que els cementiris fossin traslladats als afores
dels nuclis de població.
Avui dia existeixen petites parròquies on els cementiris
encara són al costat de l’església; és el cas del Brull, Santa
Eugènia del Congost i la Costa. Les grans poblacions van
traslladar en el seu moment els cementiris extramurs.
Entre els dos extrems, destaco, junt a l’església, el cementiri
de Sant Cristòfol de la Castanya (pertanyent al Brull),
que crec que és el més petit del Montseny i potser de Catalunya,
i el gran cementiri d’estil modernista de Cardedeu,
dissenyat per l’arquitecte Raspall.
Paral•lelament a l’obra eclesiàstica es va desenvolupar
l’arquitectura del poder de la noblesa i de defensa dels habitants
del pobles o de les cases rurals disseminades.
Un tipus de construcció de vigia i defensa són les torres
com les existents a Hostalric (Montsoriu: torre de les Bruixes),
Montseny (la Besa) i Viladrau (la Sala). Amb el temps
van arribar a transformar-se en castells o cases familiars.
La defensa medieval dels pobles va arribar en alguns casos
a construir recintes totalment emmurallats, com els que
es poden contemplar encara avui a Hostalric, Granollers i
Sant Celoni, dels quals destaquen els seus grans perímetres i
les torres al llarg de la muralla.
La importància de la defensa dels diferents territoris del
Montseny queda reflectida per la línia i ubicació dels castells
que es van construir, destacant encara els existents del Brull,
Montclús, Montsoriu i Sant Pere de Vilamajor.
El castell de Montsoriu, situat a 640 m d’altura, és
un dels baluards medievals més importants de Catalunya i la
seva reconstrucció constitueix una tasca a aconseguir a llarg
termini. La seva magnífica fàbrica i l’ordenament dels diferents
recintes que componen la fortalesa són un clar exponent
arquitectònic dels segles xi (romànic) al xiii (gòtic). El castell
va pertànyer als vescomtes de Girona i posteriorment a
Cabrera, amb un poder de 4.071 llars, el doble del normal.
La societat civil en el transcurs de l’història es va anar organitzant,
habitant de forma dispersa les diverses zones de la
regió (veïnat de França, a l’actual municipi del Montseny) o
formant poblacions.
Així doncs, en funció d’on s’instal•laren els habitants, els
habitatges es van adaptar a les necessitats familiars i al medi
en qüestió. D’aquí sorgeixen diverses menes de masies, segons
la classificació feta per Josep Danès. Les tipologies bàsiques
són les següents:
– Les de carener perpendicular a la façana.
– Les de carener paral•lel a la façana.
– Les de tipus basilical.
– Les de teulada piramidal quadrada amb torre al centre.
Al voltant o junt a les masies es construïen les dependències
auxiliars com les quadres, els graners i els porxos com a
Ca l’Agustí .
El nuclis de població es van constituir als voltants de les
esglésies amb una organització urbanística o bé de tipus perpendicular
o bé radial o bé circular. Els habitatges de la població
es construïen al llarg del típic carrer Major, i són molt
similars entre les diverses poblacions de la regió, com es pot
veure a Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera,
Sant Celoni, Hostalric, Arbúcies, Aiguafreda, Seva
i Viladrau. Les cases tenen de quatre a cinc metres de
façana amb un màxim de tres plantes: planta baixa, amb la
cuina, el rebost, la llar de foc i alguna habitació; primer pis:
amb les habitacions, i segon pis: amb les golfes. A la part de
darrere de la casa hi ha el jardí-hort.
Les places majors són característiques de tots aquests pobles
i són el lloc central on es van desenvolupar i encara avui
es desenvolupen els principals esdeveniments. Citem com
exemple les de Granollers i Vic pels seus notables edificis i la
seva actual vitalitat.
Durant el pas dels anys algunes famílies han estat molt influents
en una determinada zona a causa d’una sèrie de raons
que podrien haver estat d’origen militar, de tipus cultural, de
relacions polítiques, d’influències religioses, per llaços matrimonials,
etc. El fet és que el seu nivell de vida, els va permetre
aixecar magnífiques cases en el lloc més privilegiat de
les seves propietats o del poble. Avui es conserven algunes
d’aquestes cases i en són un exemple les següents:
– Espinzella de Seva;
– Garolera d’Arbúcies;
– Fluvià de Sant Esteve de Palautordera;
– Mas Vidal de Viladrau;
– El Pradell de Gurb a la plana de Vic;
– Castellnou de Llinars.
L’organització de vida civil mitjançant els ajuntaments ha
fet que cada població aixequés magnífics edificis per albergar
les alcaldies i els seus corresponents serveis. L’originalitat
en la construcció de cada un dels llocs queda patent quan
es comparen les diferents cases consistorials com les dels
municipis de:
—Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni, d’estil modernista;
—Aiguafreda, de línia clàssica;
—Cànoves i Samalús, Riells i Viabrea, antigues masies
restaurades;
—Vic i Granollers, de façanes amb reminiscències gòtiques;
—Sant Esteve de Palautordera, típica casa del carrer Major;
—Hostalric, que han reconstruït l’antic convent de pares
Mínims del segle xvii.
Però, si un estil arquitectònic val la pena destacar per la
seva innovació en el seu moment és el modernisme.
La seva implantació a la regió del Montseny va ser especialment
important en aquelles poblacions que a principi del
s. xx entraven en una dinàmica de rebre famílies que anaven
a passar-hi l’estiu, o bé s’hi instal•laven indústries que paral
•lelament creaven la fàbrica i les colònies dels treballadors
amb les seves dependències, o bé s’hi construïen nous habitatges
de les famílies de les pròpies poblacions.
Així foren la Garriga, Cardedeu, Santa Maria de Palautordera,
Aiguafreda, Arbúcies, Vilamajor, Sant Celoni, Granollers
i Vic les principals poblacions que avui llueixen amb orgull
magnífiques obres arquitectòniques d’un dels més
celebres creadors d’aquella època: Raspall, pupil de Domènech
i Muntaner, i influenciat per Puig i Cadafalch. Les seves
obres no tan sols foren cases particulars, sinó que transcendí
a ajuntaments, fàbriques, colònies, hospitals, escorxadors,
col•legis, etc.
Durant segles a la regió del Montseny han existit una sèrie
d’oficis lligats al medi, com el pasturatge, el carboneig, els
moliners, etc. Cadascun d’aquests oficis construïren el seu
habitatge per a aixopluc i per desenvolupar-hi la seva feina.
Així avui dia encara tenim la cabana del pastor del pla de la
Calma feta amb bruc, les cabanes de carboners que es construïren
durant la temporada de fer el carbó enmig dels boscos
i els molins de farina o de paper que existien als rius, en especial
la Tordera i el Congost.
Però és a partir del principi del segle xix que s’inicia la industrialització
i apareixen les grans instal•lacions fabrils: tèxtils,
papereres, càrniques i ja a l’actualitat, entre d’altres, les
de mobles, les químiques, els carrossers, les de components
electrònics, les embotelladores d’aigua i l’hosteleria.
Tot el territori de la regió del Montseny és travessat per
múltiples vies de comunicació, d’entre les quals destaquen la
via Ausa que a l’època romana unia el Vallès amb Osona i la
via Augusta, que en passar pel Vallès, connectava Girona
amb Barcelona.
Durant l’època medieval es van construir ponts de pedra
a les rutes principals, com els de Vic, Aiguafreda i Sant Celoni,
i altres d’inferior magnitud en molts camins intermunicipals,
com els d’Arbúcies, Llinars, Viladrau i Fogars de Tordera
(Sant Roc).
Al final del s. xix es van iniciar les línies de ferrocarril
Barcelona-Portbou i Barcelona-Puigcerdà, el que va obligar
a construir magnífics ponts, alguns dels quals estan situats
sobre la riera de Gualba que desemboca a la Tordera i sobre
el Congost que porta les seves aigües al Besòs. El tipus de
pont és de ferro i constitueixen unes meravelloses obres
d’enginyeria. També és destacable el model d’estació que es
va construir en aquella època i en són un exemple les de Breda
i Palautordera.
Al final del segle xx s’ha construït l’Eix Transversal que
recorre una part del nord-oest del Montseny. I s’hi han hagut
d’alçar nombrosos túnels i ponts, tots els quals són unes magnífiques
creacions. En la construccció d’aquests túnels també
s’han tingut en compte els aspectes ecològics, ja que permeten
mantenir els corredors naturals de les espècies animals.
No existeixen molts túnels a l’àmbit del Montseny, tot i que
a la part del Congost (el Figaró), aquests són més nombrosos
que a la part del Vallès. Destaquem els existents a les rodalies
de Santa Fe i a l’Eix Transversal, entre Sant Hilari i Espinelves.
Vull fer esment dels nous petits túnels o ponts construïts
recentment per evitar les vies de tren de la línia Barcelona -
Portbou al seu pas des de Palautordera fins a Hostalric.
Per finalitzar la meva exposició m’interessa destacar la
importància que des del segle xix han anat tenint cada vegada
més les construccions realitzades per atendre les necessitats
de la societat. Així de la construcció d’escoles, balnearis
i hospitals, hem passat a la de biblioteques públiques, llars
per a jubilats, centres d’assistència primària, fondes i hotels
per arribar a la construcció de grans pavellons esportius, sales
d’espectacles, grans centres comercials, residències per a
la tercera edat, parcs de bombers, museus i grans zones ajardinades;
tot per entrar en el segle xxi amb una arquitectura
social cada vegada més humana i més completa.
Efectivament, els últims cinquanta anys són transcendentals
en aquest gran repte que és el de la creativitat arquitectònica,
tant a nivell particular com en el seu concepte més ampli
d’estar al servei de la societat. I és el meu desig fer un toc
d’atenció a totes aquelles persones i institucions que treballen
per un millor equilibri entre el medi i l’home al Montseny
i als que viuen o visiten aquesta regió de forma que la
gaudeixin i la conservin, per tal de consolidar el seu patrimoni
al llarg del temps.

Bibliografia

Albesa, Carles (1990 i 1996). Postals del Montseny (2 volums).
Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Amades, Joan (1982). La casa. «Arxiu de tradicions populars
». Ed. José V. De Olañeta.
V Trobada d’Estudiosos del Montseny Monografies, 33 Barcelona, 2002 121
Foto 9. Carrer de Seva.
Bargalló, Eva (1988). Les més belles cases pairals i masies
de Catalunya. Ed. de Vecchi, SA.
Boada, Martí. (1994-1995). Montseny. Medi i Home (16 volums).
Borbonet i Macià, Anna (1996). La masia. Ed. Columna.
Camps i Arboix, J.; Català Roca, F. (1973). Les cases pairals
catalanes. Ed. Destino.
Camps i Arboix, J. (1976). La masia catalana. Ed. Aedos.
Comas i Durán, Pere; Castells i Pubill, J. (1982). Cases
de pagès. Ed. Casal de Cultura Dr. Daurella de Cardedeu.
—, (1994). Esglésies i ermites del Montseny i el seu entorn.
Ed. Casal de Cultura Dr. Daurella de Cardedeu.
Cuspinera, Ll.; Planas, J.; Robrer, J. (1997). M. Raspall,
arquitecte (1877-1937). Fund. La Caixa.
Desclot, M.; Castells, J. (1994). EL Montseny. Ed. Lunwerg.
Dip. Barcelona.
Gibert, J. (1985). La masia catalana. Ed. Millà.
Junyent, Eduardo (1965). Guia turística de Vic y comarca.
Ed. Montblanc-Martín.
Llobet, Salvador (1990). El medi i la vida al Montseny. Ed.
Museu de Granollers i Agrup Exc. de Granollers.
Marista, Manuel (1998). Els ponts de pedra de Catalunya.
Ed. 62, SA.
Pandereta, J.M. (1991). El Montseny. Visió geogràfica. Ed.
EUMO.
Pascual i Rodríguez, Vicens (1988). Vic, una ciutat en el
decurs de la història. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Pi de Cabanyes, Oriol (1998). Cases senyorials de Catalunya.
Ed. 62.
Planella, Antoni; Català Roca, F. (1974). Els monestirs
catalans. Ed. Destino.
Ribot, Pere; Camprubí, Raimon (1975). EL Montseny. Ed.
Destino.
Rueda, J.; Dura, J. (1995). El Montseny. Ed. Dip. de Girona-
Caixa de Girona.
Vila, Marc Aureli. (1998). La casa rural a Catalunya. Ed.
62.
Diversos autors (1985). Els orígens de Vallès Oriental.
Museu de Granollers. Àrea d’arqueologia.
—, (1986-2000). Monografies del Montseny. (15 volums).
Associació d’Amics del Montseny.
—, (1987-1995). Temes aiguafredencs. (7 volums). Ed. A.C.
Aiguafreda Avui.
—, (1988-1999). Aixa. Revista del Museu Etnològic del
Montseny, la Gabella Arbúcies (9 volums).
—, (1990-2000). Laurus. Revista del Museu de Granollers
(14 volums).
—, (1991-2000). La sitja del llop. Coordinadora per a la Salvaguarda
del Montseny.
—, (1996). De la balma a la masia. L’hàbitat medieval i modern
al Vallès Oriental. Museu d’Autors Diversos. Granollers.
—, (2000). El Castell de Montsoriu. Ed. Museu Etnològic
del Montseny, la Gabella.
—, (2000). Guia del Parc Natural del Montseny. Institut d’Edicions
de la Diputació de Barcelona.
Publicacions locals dels municipis següents: Aiguafreda, Arbúcies,
Breda, el Brull, Cànoves-Samalús, Campins, Cardedeu,
Espinelves, Fogars de Montclús, el Figaró, la Garriga,
Granollers, Gualba, Hostalric, Llinars, Manlleu, Montseny,
Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor, Sant Esteve i Santa
Maria de Palautordera, Riells i Viabrea, Seva, Tagamanent,
Tona, Vic, Viladrau.
122