dissabte, de novembre 01, 2008

El veïnat de Canyes II

5.3 Les masies del veïnat de Canyes

Al veïnat s’hi troben un total de 16 masies que hem dividit en dos grup diferenciats: les situades a la muntanya i les situades a la plana. La divisió s’ha fet per aglutinar les masies que per les seves característiques històriques i arquitectòniques responen a paràmetres comuns. Així a la part més muntanyenca trobem les masies de Les Planes del Cortès, El Cortès, Can Planell, Can Surell i Can Nadal. Mentre, que a la plana tenim Can Gras d’Avall, Can Gras d’Amunt, Can Panxa, Can Vidal, Can Pujades, Can Cortina, Can Mongol, Can Parera de Canyes, El Corral d’en Parera, Can Patirem i Can Pau Filbà .

De cada masia hem realitzat una fitxa que ens mostra les seves principals característiques, basant-nos en tota l’explicació que pàgines enrera hem donat.

1.- Les masies de la plana

La riera de Vilamajor, al llarg dels darrers milers d’anys, ha anat dipositant sediments transportats des de dalt de les muntanyes, creant una zona al•luvial molt rica en nutrients que, juntament amb la disponibilitat d’aigua, fa de la plana un lloc molt fèrtil.

Aquestes característiques han estat determinants per l’assentament humà al llarg dels segles. Sabem que els romans s’instal•laren a la plana i des d’aleshores aquest espai mai ha estat abandonat, exceptuant períodes molt concrets. Un d’aquests fou l’època de l’esmentada invasió dels sarraïns, que provocà la fugida massiva dels habitants de la plana cap a zones més segures: les parts més altes de les nostres muntanyes.

Un cop foren expulsats els sarraïns, els comtes de Barcelona iniciaren un procés de repoblació. Els primers nouvinguts escolliren els millors llocs on poder edificar la seva llar i poder dur a terme les activitats econòmiques destinades a la seva supervivència. Resulta lògic pensar que els primers llocs on s’instal•laren foren els que estaven a la riba de la riera ( més fertilitat del sòl i millor accessibilitat a l’aigua). Per aquesta raó, les masies més antigues del nostre municipi es troben a la vora de la riera.

Posteriorment, un cop ocupats els llocs preferents, els nouvinguts hagueren d’instal•lar-se en indrets cada cop més allunyats de la riera, i alhora menys productius per manca de terra al•luvial. L’arribada de les epidèmies, que foren especialment dures a la plana –per la facilitat de les comunicacions- va provocar una enorme mortaldat i un progressiu abandonament de les masies i terres. No podem, però, deixar de banda els efectes del terrible terratrèmol que assolà la comarca entre el dia 24 i 25 de Maig de l’any 1448 i que molt probablement, va destruir moltes masies i edificis (entre ells l’església de Sant Pere de Vilamajor).

No fou fins el segle XVI, un cop finalitzades les epidèmies, que la plana no es va tornar a poblar. Crec que el procés va ser molt semblant al, que ja s’havia donat cinc segles abans. Els senyors de la terra cercaren nous pagesos que reconstruïren els nous masos o en construïen de nous.

Durant el segle XVIII la demografia catalana augmentà considerablement, gràcies en part, a la reducció del preu del blat que comportà una millor alimentació, a les innovacions tècniques, a l’especialització,etc. Fou el bressol de la industrialització que en els anys següents arrelà profundament al nostre país.

El món agrari també va patir una revolució amb la implantació de la vinya. La seva extensió va créixer molt arrabassant terreny als conreus cerealístics o, fins i tot, a les vessants de les muntanyes. Es van signar una nova modalitat de contractes, els anomenats de rabassa morta o dit d’altre manera: permetia l’usdefruit de la terra durant el temps que vivia el cep (uns 50 anys).

Potser el més important de l’especialització agrícola fou que la producció no es dirigia tant a l’autocunsum sinó a un mercat molt més ampli (inclòs l’internacional) .
La conclusió és que durant el segle XVIII hi hagué un augment de la població a Vilamajor dedicada a la producció de la vinya i, aquest increment va comportar la construcció de nous habitatges, com, per exemple Can Pau Filbà, l’origen del qual respon a una família (els Filbà) que s’instal•laren al municipi a finals del segle XVIII.

2.- Les masies muntanyenques


Aquestes masies estan situades en una gran espatllera d’erosió que s’estén des de Les Planes fins més enllà de Can Nadal, fruit de l’erosió, transport i posterior dipositació dels sediments creant una franja, d’uns 100 metres d’amplitud, formada per un horitzó (sòl) ric en nutrients d’escassament un pam de gruix, suficient per permetre el conreu dels aliments necessaris per la subsistència de la llar; això sí, complementada amb la ramaderia.

Però, potser, l’aspecte que més comparteixen les masies muntanyenques és un passat comú. Com ja he dit l’arribada dels sarraïns a casa nostra va comportar una fugida generalitzada dels antics moradors de les successores de les villae romanes cap a zones més segures. Una part marxà cap a les valls dels Pirineus, però d’altres, una minoria, es dirigien cap a les part més altes de les nostres muntanyes.

La primera referència documental sobre l’existència de l’ocupació de la part muntanyenca del veïnat, data del segle IX (vegeu la fitxa de Can Nadal ) amb la seva cessió al bisbe de Barcelona, Frodoi. És de lògica pensar que el comte no donaria, com a premi pels serveis prestats, un terreny erm i sense ocupació humana i en conseqüència, sense possibilitat de percebre rendes econòmiques. Per tant, juntament amb la demostrada existència de Can Nadal, molt probablement hi hagué altres assentaments humans, molt possiblement, donades les característiques orogràfiques, en els mateixos llocs on es situen actualment les altres masies muntanyenques.

Cap a mitjans del segle XII, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, donà a la família Copons els drets dominicals sobre una part de Sant Pere de Vilamajor. Al segle XVII, dita família era titular dels drets sobre Can Surell, Can Planell, Can Nadal i El Cortès. És probable que dites masies existissin ja en època de Ramon Berenguer IV tot i que, possiblement tenien un altre nom.

El segle XIV fou especialment dur a les nostres contrades degut a les epidèmies de pesta que, una darrera l’altre, juntament amb condicions climatològiques adverses i guerres constants, anaren minvant considerablement la població. Aquells que aconseguien sobreviure prenien la decisió de marxar cap a zones més segures (les ciutats i les planes) abandonant les masies (masos rònecs).

Quan el segle XVI , coincidint amb la desaparició de les epidèmies, hi hagué una revifalla econòmica, aquesta portà a una nova ocupació del camp. Primer a la plana i posteriorment a la muntanya. Els nous propietaris, segurament, reconstruïren els masos rònecs i els hi donaren un nou nom. Per aquesta raó, la majoria de les masies són, arquitectònicament, refetes o remodelades durant el segle XVI, també potser per aquesta raó, no es troba documentació anterior aquest segle. Totes les masies muntanyenques ja són documentades en el fogatge de l’any 1515 a excepció de Les Planes del Cortès.

Informació extreta de la colecció Quaderns de Vilamjor. Nº 2 Les masies. El veïnat de Canyes. de Ferran Sarrià.
L'edició està a punt d'esgotar-se. Per adquirir un llibre dirigiu-vos a l'Ajuntament.

Cap comentari: