Can Bassa es
coneguda per les seves fonts, una de les quals donava aigua enquitranada i una
altre aigua ensulfatada, unes característiques que la feien molt melosa per la
gent ateses les seves suposades propietats curatives. La mestressa de la masia, durant la dècada
dels anys 30 del segle passat, mantenia tancat l’accés a les fonts al públic a
no ser que fes un petit pagament per la seva utilització (un peatge). Les raons foren dues: treure uns diners que complementaven l’economia de
la família; i per què la mestressa havia arribat a un acord econòmic amb Caldes de Montbui per què no es
comercialitzés (evitar competència).
Els habitants de
Sant Antoni de Vilamajor no estaven gens d’acord; deien que es podien aprofitar
les característiques sanitàries de les aigües per obrir un balneari que
portaria riquesa al poble. Tal va ser el rebombori que produí que a les
eleccions del l’any 1931 el partit
polític de l’Esquerra Republicana de Catalunya va incorporar en el seu programa
electoral la recuperació de les fonts de Can Bassa pel poble. Varen guanyar i
en compliment de les seves promeses van endegar una campanya política destinada
a pressionar a la mestressa de Can Bassa per què obrís les fonts. La mestressa
es va negar rotundament.
L’ajuntament, d’amagat, va fer analitzar les
aigües per demostrat científicament que els fonts gaudien de qualitats
curatives, donant com a resultat el que tots ja sabien: es tractava d’unes
aigües amb alts nivells de quitrà i sulfats. El govern municipal va començar a
endurir les pressions fent propaganda arreu de la troballa amb penjades de
cartells i prospectes a Sant Antoni i Barcelona. Fins i tot La Vanguardia, en
la seva edició del diumenge 13 de novembre de 1932 a la pàgina 34, es fa ressò
de les confrontacions: debido a la conducta observada por la
usufructuaria de la propiedad denominada Can Bassa al negarse ésta a que fueran
abiertas al público unas fuentes mineromedicinales que en otro tiempo manaron,
el pueblo de Vilamajor organiza una manifestación en la cual acudió todo el
vecindario en masa llevando unos carteles en los cuales se leía “Volem que sian
obertes las fonts de Can Bassa” “¡contra la voluntad d’un poble, una
usufructuaria no ni pot res!”. La manifestación se dirigió al Ayuntamiento,
desde donde de uno de sus balcones, la comisión organizadora dio cuenta de los
trabajos realizados hasta la fecha para lograr el fin propuesto. Se dice que
las autoridades competentes han dado la completa seguridad de que este pleito
quedará satisfactoriamente resuelto en beneficio del pueblo, ya que de lo
contrario, podría causar situaciones delicadas y trastornos graves.
Malgrat totes les
pressions, la mestressa de Can Bassa continuava negant-se a obrir les fonts al
públic.
L’ajuntament va
prendre una altre decisió: buscar la mina d’aigua i obrir-la fora de les
propietats de Can Bassa. Quan varen trobar al mina tot se’n va anar fer noris: a uns 10 metres
de les mines varen trobar uns dipòsit de ferro plens de quitrà
i de sulfat per on passava l’aigua. Vet aquí la raó de les
característiques tant peculiars de les fonts!!!.
La mestressa ho
sabia i per això mai va cedir a les pressions dels veïns. No volia una
comercialització a l’engròs de l’aigua per què es descobriria el seu secret;
ella preferia cobrar poc però segur. Mentre, l’ajuntament, coneixedor de
l’estafa, podria haver amagat l’enganyifa per no sortir perjudicat (tant
rebombori per res!!) però alguns nens del poble varen passejar trossos de
quitrà i sulfat pel poble xisclant que
provenia de les fonts de Can Bassa.
Mai més s’ha tornat
a parlar del tema, fins i tot no he sigut capaç de trobar les fonts de Can
Bassa.
Si voleu més informació de Can Bassa cliqueu
aquí
Bibliografia
La
Vanguardia Edición del domingo, 13 noviembre 1932, página 34
POCH i RUESTES, Josep.
Sant Antoni de Vilamajor. Un poble jove que té
arrels en el passat. 1776-1950.
Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor.
1 comentari:
Curiosa història. Gràcies per compartir la teva erudició de forma tant interessant!
Publica un comentari a l'entrada