Història del cementiri nou de Sant Pere de Vilamajor

Antecedents històrics

Des del primer enterrament documentat, fa 100.000 anys, fins a l’època clàssica (segle IV ANE), els enterraments es situaven fora de les comunitats i/o ciutats  perquè creien que el món dels vius havia d’estar allunyat del món dels morts. Les vores dels camins o terrenys apartats es van convertir en improvisats cementiris, així el contacte amb els morts era continuat però a la vegada separat de la vida quotidiana. 

Els enterraments  in urbe es van començar a generalitzar a les ciutats romanes, no pas pel cristianisme sinó pel culte als màrtirs. Aquests eren enterrats en les necròpolis  extraurbanes, comunes a cristians i pagans, però ràpidament  es van convertir en objecte de culte, sent visitat per nombrosos grups de fidels que celebraren misses, per les que terminaran construint capelles o basíliques per acollir als peregrins i canalitzar el culte. Es varen començar a construir diversos serveis al voltant de l’edifici commemoratiu, entre els que cal destacar el cementiri. Quina major satisfacció per un creient que ser enterrat al costat d’un màrtir?. Es pot dir que hagué un turisme de cementiris.

Va arribar un moment que  la separació entre aquest enterrament i la ciutat va desaparèixer, malgrat que continuava la prohibició d’enterrar intramurs. Les esglésies, davant al demanda, van començar a incorporar espais adjacents a l’edifici destinats a l’enterrament. Era un espai compartit amb els vius: l’església, el campanar i el cementiri.

Hem d’entendre que en l’Edat Mitja, l’auge dels cristianisme  i la mescla entre religió, economia i poder va ser tal, que en la mentalitat col•lectiva només estar enterrat prop d’una catedral, esglésies o monestir garantia  la salvació de les seves ànimes. No ens hem d’imaginar un espai ordenat com l’actualitat, sinó  un indret on, la manca de lloc, obligava  a enterrar un a sobre de l’altre amuntegant cossos i  mesclant ossos i fent impossible la seva identificació. 

La convivència amb els morts fou habitual fins a finals del segle XVII quan van començar aparèixer els primers signes d’incomoditat davant l’ús compartit del sol entre els vius i els morts. Els rumors de sorolls sota les làpides i les enfermetats contagiades després de visitar l’església van començar a relacionar el cementiri com el vestíbul de l’infern, al voltant del qual s’aplegaven bruixes i dimonis. El cementiri va deixar de ser un lloc públic per convertir-se en un indret sinistre i perillós on ningú volia anar. 

No fou fins el segle XVIII, segle d’higienistes i  racionals, que es va denunciar la insalubritat dels cementiris prohibint-se definitivament enterrar en l’interior de les esglésies  per considerar-se causa d’epidèmies. El 3  d’abril de 1787 Carles III decretà la prohibició d’enterrar en les esglésies i utilitzar els cementiris situats a extramurs en un lloc ventilat. Es va tornar a instaurar la vella costum de separar l’espai dels vius dels morts. 

Malgrat la disposició reial, l’ordre mai va arribar a complir-se, i en 1804, una circular de Carles IV va recordar-la i exigir la seva aplicació. Es van succeir disposicions complementàries  i Reials Ordres  entre el 1799  i el 1840 però només un 50% dels pobles espanyols varen construir un nou cementiri  fora del poblat.  Una de les raons era jurídica: qui tenia la titularitat, l’església o l’ajuntament? El  titular tenia l’obligació de sufragar la construcció del nou cementiri, una despesa enorme tant per la parròquia com pel consistori, especialment en àmbits rurals.  A l’ordre de 1787, la construcció requeia sobre la parròquia, però en el Reglament del 8  d’abril de 1833 es determinava que els cementiris hauran de ser construïts  amb fons municipals encara que la custòdia seguirà corresponent a les autoritats eclesiàstiques. 

Paulatinament tots els municipis d’Espanya, especialment els d’àmbit rural, van construir nous cementiris allunyats del nucli urbà i en un lloc enlairat, si era possible, per obtenir una bona ventilació. 

El cementiri vell

Des d’antuvi, i així ho han demostrat les darreres excavacions arqueològiques, el cementiri de Sant Pere de Vilamajor es trobava al voltant de l’església parroquial, concretament a  l’espai situat a la façana principal i a la paret de llevant de l’església. Tots els morts s’enterraven. No consta l’existència de nínxols, més propis dels nous cementiris construïts a partir del segle XIX. 

Era un cementiri que complia amb tots els cànons de l’edat mitja: al costat de l’església i del campanar  configurant un espai obert i públic. Un espai, però, petit, massa petit per una comunitat extensa en el temps i en el territori i amb una enorme potència demogràfica. 

Poques referències documentals tenim sobre com era el cementiri en temps pretèrits, però aquest ha hagut de canviar ben poc des de la seva instauració fins l’abandonament. Es sap que a  mitjans del segle XIX el  cementiri es trobava en un molt mal estat segons es desprèn de l’article publicat el 26 de febrer de 1858 al diari La Corona  on es deia literalment: Nos han asegurado persona fidedignas que el cementerio de Vilamajor, además de hallarse dentro de la villa, con infracción de las disposiciones superiores, se tiene en un estado de abandonado tal, que desde mucho tiempo entran en él perros y otros animales por carecer  de cerca que lo impida. Semejantes faltas, que cuando menos prueban de una lamentable incuria por parte de quienes debe evitarlas, han motivado que algunos vecinos del citado pueblo hayan elevado  una sentida representación à nuestra primera autoridad civil, la que juzgamos atendrá sin preferencia, como lo tiene manifestado, á tan justa reclamación. Cúmplase la ley. 

Efectivament, la situació del cementiri incomplia totes les normatives existents des de l’any 1787 especialment la seva delicada situació en mig del nucli urbà. Diverses veus veïnals exigien la creació d’un de nou i el trasllat de les restes existents, però no deuria de ser una feina fàcil. El principal obstacle hauria de ser, per una banda la manca de diners, i per altre banda les lluites constants entre el mossèn i l’ajuntament per la titularitat del terreny. El consistori deuria al•legar que el vell cementiri es trobava situat dins dels terrenys pertanyents a la parròquia i per tant era responsabilitat seva la de crear un nou espai destinat a donar servei  a les persones que havien acabat de morir. El mossèn segurament va manifestar que malgrat ser cert l’argument esgrimit per les autoritats civils, és el feligrès el que demanda ser enterrat no havent cap obligació de fer-ho, i com a tal, són ells els que han de requerir els serveis eclesiàstics, per tant, hauria de ser el consistori, com a representació de tota la comunitat, la que ha de fer-se càrrec de la construcció.  Com s’ha dit anteriorment, els governants espanyols van decidir el 1833 que el consistori es faria càrrec dels costos de construcció  i del seu posterior manteniment, deixant la seva custòdia en mans del mossèn titular de la parròquia. Es per aquesta raó que en les actes de l’ajuntament de Sant Pere, a partir de  mitjans del segle XIX comencen aparèixer regidors encarregats de la gestió del cementiri.

Malgrat l’aclariment, la manca de diners va impedir la construcció d’un nou cementiri. Es van fer petites solucions com la de tancar el cementiri amb un mur que anava des de la torre del campanar fins la muralla i es va obrir un portal  de dues reixes entre la torre del campanar i l’església (any 1870). Per fotografies antigues, com les que es mostren de principis de segle XX, hom pot observar que el cementiri vell es trobava situat en l’espai que hi ha entre la paret de llevant de l’església i el mur de contenció de la plaça de l’Església. Es pot observar clarament el mur que separava el cementiri de la façana de l’església. 

A destacar  la presència d’un altar adossat a una de les parets de la torre del campanar del qual parlaré més endavant. 

El cementiri nou

La manca d’espai per realitzar nous enterraments, la situació ben en mig del nucli urbà amb els problemes de salubritat  que es poden generar i el compliment de les disposicions d’estaments superiors, van obligar al consistori vilamajorenc, encapçalat per Jaume Pujol i Planas, a plantejar-se la construcció d’un nou cementiri. 

El 8 d’octubre de 1911 es crea una comissió, encapçalada pel mateix alcalde, amb l’objectiu de trobar un terreny  que compleixi tots  els requeriments sanitaris i normatius  on situar el nou cementiri. La compra del solar resta descartada atès que l’ajuntament no pot fer front una despesa tant gran, per tant, la solució passa per la cessió gratuïta per part d’un propietari. Qui era un dels majors contribuents i propietaris de terra de Vilamajor a començament del segle XIX? Doncs Manuel Moreno Churruca, governador civil de Girona, i la seva esposa Ramona de  Llansa i Vilabella, ambdós propietaris del mas Derrocada, els quals, per benefici de la comunitat, cedeixen un solar situat en la “serra de Sant Pere”. L’alcalde es va moure molt ràpidament  atès que el  30 d’octubre  s’oficialitza la cessió mitjançant una comunicació a l’ajuntament. Malgrat l’existència de la  comunicació, calia elevar a instrument públic la cessió, o sigui, calia fer un canvi de propietat amb noves escriptures. El 30  de novembre de 1912, davant del notari de Barcelona Antonio Gallardo Martínez, pare d’Antoni Gallardo Garriga resident a la Torre Gallardo de Sant Antoni de Vilamajor, es va signar el canvi de titularitat. Posteriorment, un dels veïns del solar cedit es va queixar que els límits que consten a l’escriptura no eren correctes i que calia fer una modificació. La rectificació es va solucionar amb una nova escriptura signada el 10 de març de 1914. Gairebé tres anys  es va necessitar per formalitzar tota la burocràcia necessària per l’adquisició del terreny on ha d’anar destinat el nou cementiri.

 El següent pas era la construcció. El 21 d’abril de 1914, reunits en sessió ordinària, l’alcalde de Sant Pere, en Josep Pujol Mas, comunica als regidors presents  que un cop obtinguda la titularitat pública del terreny calia  fer el projecte de construcció, l’aixecament de plànols, la redacció de la memòria i el pressupost. Es decideix  que s’encarregui  l’arquitecte de Barcelona Vicenç Artigas. Crec necessari donar dues pinzellades sobre aquest personatge.  

Vicenç Artigas i Albertí (?1876-?1963) es va titular com arquitecte l’any 1900 essent les obres més conegudes la   casa de Manuel Serra situada al carrer Boqueria 11-15, la casa Conrad Llorenç situada al carrer València 211, totes dues a Barcelona; i 4 obres destacades en el cementiri de Lloret de Mar: el panteó Cabañas, l’hipogeu Carreras i Duran Maig i Pujol i Masferrer , que formen part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

La primera fase de construcció consistia en aixecar un mur que envoltés tot el cementiri. Segons el pressupost, tenia un cost de 3.064,40  pessetes, una quantitat desorbitada tenint en compte que era la meitat del pressupost municipal per un any. El 24   d’agost de 1915 l’ajuntament pren la decisió que les obres haurien de ser pagades mitjançant  l’aportació voluntària de  diners per part dels veïns. La recaptació no deuria de ser abundant atès que el cementiri, construït pel mestre d’obres Joaquim Collado Peiró, es va finalitzar construir l’any 1919.

El cementiri, com era habitual en l’època i amb la finalitat de maximitzar tot l’espai, no s’efectuaria cap enterrament sota terra a excepció d’aquelles persones que tinguessin la suficient capacitat econòmica per comprar una “parcel•la”, o bé aquelles que per la seva transcendència o rellevància en el municipi es decidís donar-los dit privilegi. La resta d’enterraments es farien en nínxols els quals s’anirien construint a mesura que la demanada ho requerís. 

El posada en funcionament definitiva requeria de dos autoritzacions: la del Governador Civil, que la va concedir el 23 de març de 1919; i de les autoritats eclesiàstiques les quals demandaven  la redacció d’un reglament  d’enterraments on s’havia d’establir com s’havia de gestionar i utilitzar la instal•lació. La persona encarregada de fer el reglament fou el mossèn, el qual havia de ser aprovat pel ple de l’ajuntament. Tot indica que el reglament proposat pel mossèn no va ser acceptat per l’ajuntament i es van fer les esmenes oportunes provocant l’enuig del mossèn que es negà participar en l’aprovació definitiva de dit reglament el 21 de desembre de 1919. El document fou enviat al bisbat que l’acceptà procedint a la benedicció del cementiri l’1 de setembre de 1920. 

El reglament establia que els serveis fúnebres era una competència de l’ajuntament el qual s’havia d’encarregar  del trasllat del cadàver fins el cementiri, assignar-li un nínxol i mantenir el cementiri en bon estat de conservació i higiene. El mossèn s’encarregava de fer l’ofici religiós al cementiri.

El darrer pas per la definitiva utilització del cementiri fou la creació  d’una junta encarregada d’administrar-lo. Es trobava formada per un regidor escollit pel ple de l’ajuntament, el secretari del propi ajuntament i 4 veïns de la localitat. A partir del 1922 es van deixar de fer enterraments en el cementiri vell. La primera persona que va rebre sepultura al cementiri nou fou  Pedro Llavina   de 16 anys.

Durant 7 anys a Sant Pere de Vilamajor hagueren dos cementiris, el vell que no acceptava nous enterrament i el nou. Finalment entre el 15 d’abril i el 15  de maig de 1929 es van traslladar les restes del cementiri vell al nou. 

La darrera actuació de desmantellament del cementiri vell fou el trasllat de l’altar dels Soler situat en una de les paret del campanar el 28  de juny de 1953  a l’interior de l’església. 

En les següents fotografies hom pot observar l’altar o panteó dels Soler

Dins de l’altar estaven dipositades les restes de la senyora Angeles de Cepeda y de Granados Fernandez de Cordova y Gonzalez, vídua del senyor Guillermo de  Soler y Viala  les quals foren traslladades dins l’església.

Des de 1929  fins a l’actualitat el cementiri ha canviat poc en la seva fisonomia exterior , en canvi si que ha tingut  grans canvis a l’interior. Amb el pas dels anys l’espai intern s’ha anat ocupant amb la construcció de nous nínxols i amb enterraments al sòl, escassos però existents. Puntualment, per causes polítiques o ideològiques, també s’han fet canvi interns com l’existència de dos  parts dins del cementiri: la religiosa on eren enterrades totes les persones considerades cristianes i la civil on eren enterrades les persones que no formaven part del catolicisme. Parlem dels que formen part de sectes hieràtiques, els maçons, els suïcides, els apòstates..etc.

Amb la segona república es procedeix a la secularització  del cementiri el que suposa, entre altres mesures, la unificació dels cementiris civils i religiós, i la capacitat de l'Ajuntament d'administrar les necròpolis i de regular els enterraments catòlics, amb la potestat de prohibir-los o de gravar-los amb impostos. 

L’arribada del franquisme significà l’abolició de les anteriors normes. Acabada la guerra immediatament s’aixeca al cementiri una paret  que separava la part catòlica de la civil i, evidentment, es dóna prevalença als enterraments seguint el ritus cristià, religió oficial i única de l’estat espanyol.

Hi ha nombroses referències a les  actes de l’ajuntament de treballs de reforma, manteniment i d’ampliació de nombre de nínxols. Al 1945, l’encarregat del cementiri, en Pere Badell Subirana, ha de fer reformes urgents atès que hi ha taüts trencats dins dels nínxols on es veuen els ossos. Al 1947, per posar un exemple, s’ha d’ampliar el nombre de nínxols atès que no hi ha espai per a nous enterraments. També es varen fer arranjament de l’exterior com la rebaixa de les terres d’entrada al cementiri perquè tingui una millor visibilitat (1950), la millora del camí d’accés amb la construcció d’un mur que sostingui les terres, tapar les clavegueres i piconar les runes existents. Finalment al 1977 es va fer el camí actual per l’alcalde Esteve Bruguera Arqué el qual  em va manifestar que abans el camí per pujar el cementiri era de terra i molt estret, el que comportava greus problemes per fer arribar els morts. Els terrenys que envoltaven el camí eren del mossèn però aquest no els va cedir per fer-hi un camí nou. Es va decidir, que els representants de l’ajuntament anessin a parlar amb el bisbe, el qual, finalment va accedir a cedir els terrenys per fer el camí. Com a prestació l’ajuntament va decidir arreglar el mur de l’església (el que dóna a la plaça, on era l’antic cementiri) el qual es trobava en un estat lamentable.. Els diners els va treure del govern civil gràcies a què al poble vivia un tal Farrés que era el subgovernador civil.

BIBLIOGRAFIA

RUBIO, Mar. Breve historia de los cementerios. 2012

FERNANDEZ HIDALGO, Maria del Carmen; GARCIA RUIPEREZ, Mariano. Los cementerios. Competencias municipales y producción documental. Boletín de la ANABAD, ISSN 0210-4164, Tomo 44, Nº 3, 1994, págs. 55-85.

Actes ajuntament de Sant Pere de Vilamajor.

POCH i RUESTES, Josep.  Vilamajor. Un poble forjat per comtes, capellans, pagesos i menestrals. Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. 2010