L'àngel caigut de Vilamajor

Us vull parlar d’una obra escultòrica que trobem a SPV  i que es molt comentada per a tothom per ser impactant. Algunes i alguns de vosaltres m’heu demanat que us expliqui la seva història. 

No he trobat gaire informació al respecte però crec que es suficient per comentar-vos-la.

Abans, com sempre, us situo en  el context en què es va realitzar l’obra d’art.

Som-hi!!!

(Recomanació: el més interessant està al final).

Al segle XVII era costum, entre els nissagues més poderoses, que un o diversos membres de la família fessin la carrera eclesiàstica.  

Al llarg del segle XVI i XVII la família amb major autoritat a Sant Pere de Vilamajor foren els Derrocada i, com manava el costum,  alguns els seus membres exercitaren com a mossens. En concret en parlaré d’un, en Benet Derrocada.

Narcís Derrocada fou el primer membre documentat de la família Derrocada que va exercir  un càrrec eclesiàstic, concretament fou el domer major de l’església de SPV. El seu nebot, en Benet, va ser nomenat domer menor. Tots dos personatges varen estar molt involucrats en la construcció de l’església de SPV (segle XVI-XVII).

El 14  de novembre de 1603 en Narcís va morir. En Benet el va substituir essent nomenat domer major dos dies després. 

Fins  aquell moment no existia un lloc de residència dels domers. En Benet tenia establert el seu lloc de treball i residència al casa pairal de la família, el mas de can Derrocada. 

L’hereu dels Derrocada era en Joan el qual, en una clara mostra d’amor cap al seu germà Benet,   fa  una obra pietosa cedint un mas de la seva propietat a l’església. Es va procedir a fer les reformes oportunes i a l’any 1639  es va convertir en la Rectoria.

Una rectoria és la dependència o conjunt de dependències on el rector d'una parròquia té les oficines i, generalment, l'habitatge. 

La Rectoria va mantenir les seves funcions al llarg dels anys fins que el 1986, amb la mort del rector, la Rectoria va restar buida. La manca de capellans va provocar que el rector de la parròquia de SAV, en Josep Poch i Ruestes, s’hagués de fer càrrec de la parròquia de SPV i,  de retruc, de la Rectoria.

La situació era la següent: un rector i dues rectories. 

La rectoria de SAV (imatge) es trobava en molt millor estat (era relativament nova) que no pas la de SPV, per tant el rector va decidir mantenir la seva residència  a SAV. A les hores, que s’havia de fer amb la rectoria de SPV? 

En aquell moment es van barrejar moltes idees: nou ajuntament, casal d’esplai, casa de colònies, residència per la tercera edat o fins i tot instal·lar una comunitat religiosa. Eren propostes que significava, o bé la pèrdua de la propietat o bé sotmetre  la masia a unes reformes que podrien afectar l’estructura de l’edificació. 

Mossèn Poch tenia molt clar que no es volia desfer de la propietat i volia conservar el seu interior i l’entorn que l’envolta. 

Mossèn Poch havia col·laborat amb l’artista Josep Plandiura (imatge)  en alguna Setmana Cultural del poble de SAV. Sabia que  l’artista, especialitzat en escultures de grans dimensions en ferro, necessitava d’un espai per treballar, per això li va oferir l’antic corral de la Rectoria.

Entre l’artista i el mossèn va néixer una amistat que perdurà en el temps. Al grup es va afegir un tercer element, en Josep Escofet.

Els tres Joseps va posar-se mans a l’obra i van convertir el derruït corral en un taller on Plandiura podia  plasmar tot el que la seva ment creativa deia. 

El 1987 es va organitzar a  la Casa de la Crida de Barcelona  l’Art Triangle, una trobada  internacional  d’artistes. En Josep Plandiura en fou el coordinador.

Aquest contacte amb artistes estrangers va fer néixer la idea de posar el petit taller de la rectoria al servei  d’artistes 

Finalitzat l'Art Triangle alguns artistes que varen participar vingueren a passar uns dies a Sant Pere  dormint a l'antiga rectoria. 

L’experiència fou tant bona que els Joseps es varen plantejar  obrir la rectoria per donar acolliment a artistes estrangers que hi volien treballar, tot comprometent-se a preparar el mínim indispensable per a l' estada com un llit per dormir i un espai on treballar. 

Va ser l’inici del Centre d’Art La Rectoria.

La Rectoria és un centre actiu tot l' any que acull artistes nacionals i estrangers, els quals hi resideixen en períodes que van d'un mes a tres mesos, el que permet un intercanvi d’experiències, tècniques i coneixements.

El centre posa un lloc on dormir i un espai on treballar. La resta, com l’alimentació o material van a càrrec dels residents. 

El centre organitza cursos, ponències, exposicions i altres actes culturals vinculats amb el món de l’art. 

Algunes de les obres escultòriques realitzades en el Centre han sigut donades pels seus autors. 

És per aquesta raó que tenint el camp d’escultures en els terrenys de la Rectoria (actualment propietat de l’ajuntament de SPV) on s’exposen algunes de les obres més representatives.

Veiem algunes.

Porta al vent: Escultura de ferro, que representa una porta, realitzada per l'artista Glòria Ortega Arimany, l'any 1991. Segons la seva autora, es tracta d'una porta oberta a les experiències, on cadascú pot decidir lliurement el que vol.

Homenatge a les creadores del món: Escultura de ferro, realitzada per l'artista Marisa Jorba - Maïs, l'any 2009. Es tracta d'un cilindre de 3,50 m d'alçada, amb tres indicadors ancorats en la part superior, on hi ha escrits els noms de tres creadores, amb lletres perforades amb làser.

És simbologia poètica amb un rerefons de filosofia humana: un homenatge a les dones artistes, que són orientadores en els camins de la història, i li donen personalitat, veritat i convivència.

Hi ha, però, d’altres escultures repartides pel nucli. Concretament, al costat de l’església en tenim la Veu de la campana realitzada per  Josep Grau-Garriga  que fou encarregada amb motiu dels Jocs Olímpics de Seül, de l'any 1988.

També es varen realitzar treballs a l’interior de les esglésies com el portal de l’atri, de Josep Plandiura,  o el mural del presbiteri d’Albert Cubells, de l’església de SPV.

A l’església de SAV es van pintar el pantocràtor i les capelles laterals.

Però l’obra que crida més l’atenció a tots els  visitants és la que es troba a l’antic cementiri, just a la façana de llevant de l’església.

Es tracta de l’ÀNGEL CAIGUT , la representació d’un àngel fet de ferro i pedra  que simbolitza i recorda el lloc on es trobava  el cementiri vell. 

Darrere aquesta obra hi ha una història molt trista.

L’escultura la va fer, l’any 1996, l’artista sud-africà  Mark Nett que s’hostatjava a La Rectoria. En Mark era un noi amb unes profundes inquietuds que el van portar a realitzar obres “tenebres”, molt expressives i profundes. La causa fou el seu passat ple de violència. 

Mark era un  noi blanc  amb ulls blaus que vivia rodejat de negres  que havien patit l’apartheid. Per un incident, del qual desconec les causes, en Mark va matar a una persona de color. No ho va poder superar refugiant-se en  l’art.

Va poder obtenir una beca del Centre d’Art a l’any 1996. Va fer diverses obres, com l’Àngel caigut, una metàfora de la seva vida i del seu patiment, o la cadira de l’Escorpí que podem trobar al restaurant can Pau.

Quan va tornar al seu país, no va poder suportar la depressió i es va suïcidar. 

Marc Chagall va dir: “L’art és sobretot un estat de l’ànima”

BIBLIOGRAFIA

POCH i RUESTES, Josep. La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor esdevé un centre d'art. Monografies del Montseny.

CEPERO, Virgínia. Mapa de Patrimoni cultural. Sant Pere de Vilamajor. Agost 2016. Diputació de Barcelona.