Diuen que cada poble té una casa emblemàtica que dóna la benvinguda al visitant. En el cas de Sant Antoni de Vilamajor no hi ha cap mena de dubte que aquesta casa és l’anomenada “La Casa Nova”.
Situada en l’antic camí que duia cap a Llinars, actualment carrer de França, a les afores del nucli antic, ens trobem amb un casalot de grans dimensions que té una arquitectura que molts han comparat com “una casa suïssa” o “una estació de tren”.
Tothom la coneix però molts pocs en saben la seva història, per això i gràcies a la col·laboració desinteressada de familiars de la nissaga Gallardo (gràcies Bego!!) i actuals propietaris (gràcies Gina!!), he pogut reconstruir la història de la casa la qual us dono a conèixer molt breument.
Els antecedents lloretencs
A partir de l’ordenança de Carles II d’Espanya de lliure comerç amb Amèrica (1778) els ports catalans es van obrir al tràfic amb les terres americanes. Lloret de Mar va ser un d’ells.
La vila marinera va passar de ser una població pesquera a una població on les famílies més benestants van esdevenir armadors, construint els vaixells en les drassanes situades a la mateixa platja, i els pescadors es van convertir en experts mariners. Molts d’ells va aprofitar l’avinentesa per emigrar a Amèrica a la cerca de noves oportunitats.
Una d’aquestes fou la família Garriga, comerciants de la vila. Joan Baptista Garriga i Mataró va marxar cap a Cuba, concretament a la població de Cienfuegos on, entre 1850 i 1860, va formar part de la societat “Garriga, Ortiz y Cia” dedicada al comerç de fustes fines, principalment caoba i cedre, les quals exportaven cap als Estats Units i Mèxic. L’any 1866 van arribar la resta de germans, l’Enric, el Josep i el Joaquim i crearen l’empresa “Garriga Hnos. y Muro”.
El negoci els hi va anar molt be, tant que l’any 1888, un dels germans, l’Enric, va decidir tornar cap a Lloret. Va ser una d’aquelles persones que eren conegudes com a indians: homes que es van enriquir enormement i que en els darrers anys de la seva vida varen decidir tornar cap al seu poble nadiu.
Abans del retorn, l’Enric Garriga va fer-se construir una gran casa a l’actual passeig Jacint Verdaguer de Lloret. Les obres es van iniciar l’any 1886 i es va finalitzar el 1887.
L’Enric Garriga va morir al cap de poc temps i n’heretà la casa la seva esposa Mercè Garriga i Bitlloch, la qual l’any 1915 comprà la casa situada al costat, que pertanyia a un altre indià, en Joaquim Terrats i Monter.
Actualment can Garriga és el Museu del Mar de Lloret de Mar i es pot visitar el seu interior.
Un dels altres germans, en Joan Baptista, va retornar cap a Catalunya l’any 1873, juntament amb la seva muller Maria de los Dolores Cabrero Armas i els seus quatre fills: Montserrat, Pere , Joan i Ramon. Es van instal·lar al carrer del Vidre número 10 de Barcelona.
Malauradament el 25 de desembre de 1873 va morir el patriarca a causa del tifus.
Gràcies als diners obtinguts de Cuba, a la família li va quedar una bona herència el que els va permetre viure amb una certa comoditat.
El 3 de desembre de 1896 va morir a Barcelona la Maria dels Dolors Cabrero i de Armas, vídua Garriga.
La família Gallardo
Antoni Gallardo i Martínez, un jove orfe d’origen cubà estudiant de lleis a la Universitat de Barcelona, va entrar als 15 anys en la casa de la família Garriga. Aviat va néixer una estreta relació entre ell i la jove Montserrat Garriga Cabrero fins el punt que quan ell va acabar els seus estudis es varen casar. Era el 2 de setembre de 1882. Ell tenia 20 anys i ella 17.
S’iniciava la nissaga Gallardo Garriga.
Entre el 1883 i el 1890 la parella varen tenir 4 fills: l’Alfons, el Ramon, l’Antoni i el Pere. Varen traslladar la seva residència al carrer Canuda 19 de Barcelona.
L’Antoni va exercir com a advocat durant molt poc temps perquè es va treure els estudis de notari, ofici que va exercir al llarg de la seva vida en la notaria que tenia just a sobre de l’habitatge on vivia juntament amb la seva família.
Antoni Gallardo Martinez va morir el 2 de setembre de 1930 a la casa Nova de Sant Antoni de Vilamajor
A la mort de la Maria dels Dolors (matriarca) el 1896, es va repartir els seus béns, de manera indivisa, entre els seus tres fills: Pere, Montserrat i Ramon. A finals del 1899, l’Antoni Gallardo Martinez va comprar la part que els corresponia de la Casa Nova de Sant Antoni de Vilamajor als seus cunyats.
La família Gallardo Garriga solia passar-se tot l’estiu a la Casa Nova, des del juny fins a l’octubre i, esporàdicament, algunes Setmanes Santes. Un dels fills, l’Antoni Gallardo Garriga, nat el 1889, va exercir com a enginyer industrial i passà de jove llargues temporades d’estiu a la finca que tenien els seus pares a Sant Antoni de Vilamajor. L’any 1921 es casà amb Roser Matheu i Sadó, poetessa i biògrafa, fill del poeta i editor Francesc Matheu i Fornells i de Joaquina Sadó, la qual també tenia una residència a Sant Antoni de Vilamajor. Home d’una gran curiositat intel·lectual, des de l’any 1912 va recórrer els contorns tot prenent nota de tot el que jo havia d’interessant i deixant-ne testimoni amb la càmera fotogràfica. Aquesta documentació cristal·litzà en diversos articles que publicà al Butlletí del centre Excursionista de Catalunya (núm 514-516 i 518-523) i que l’any 1938 foren reunits en un llibre que aviat s’esgotà.
A través de cinc itineraris tractava l’aspecte històric i arqueològic d’aquest part del Vallès. Per primera vegada, s’aplegava una descripció minuciosa del patrimoni històric, artístic i arqueològic d ‘una extensa àrea a l’entorn de Granollers. L’any 1998, a iniciativa de l’ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor i del Consell Comarcal del Vallès Oriental, es va reeditar un facsímil, el qual s’ha convertir en una guia imprescindible per conèixer com era Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor a començaments del segle XX.
La Casa Nova
La relació de la vídua Garriga amb la família Pellicer, que tenia una casa al carrer de França número 14 de Sant Antoni de Vilamajor, va fer que conegués el poble.
Li va agrada tant que va decidir construir en ell una casa per a passar-hi els mesos de calor, que tan desagradables eren de passar al xafogós Barcelona.
El 7 de febrer de 1883 va comprar dues parcel·les de terreny d’horta d’uns 340 metres quadrats cadascú, pertanyents a Josep Fortuny Corpi i Agustí Riera Valls, situats a l’extrem del carrer de França, uns metres més enllà de la darrera casa del poble per aquell costat, de la que quedava separada per uns horts i en el punt en què el carrer es convertia en el camí que menava cap a Llinars.
Posteriorment, al febrer de l’any 1886, Antoni Gallardo va comprar a Esteve March Gual l’hort existent a la part del darrere el que va duplicar l’àrea del terreny.
En la parcel·la es va construir una bonica i senyorial casa que per la riquesa dels materials emprats, desacostumats totalment fins al moment en el poble, va ésser anomenada “La Casa d’Or”. Més endavant se li va canviar el nom pel de “La Casa Nova”, però el nom oficial donat per la seva propietària i no utilitzat mai fou el de “Villa Maria”.
L’edifici, de dues plantes i terrat, resta aixecat un metre per sobre del nivell del terreny per evitar les humitats.
La seva antiga distribució, actualment modificada, era la següent:
Antigament hi havia un terrat que s’estenia en la totalitat de la seva superfície amb una balustrada idèntica a la del balconet de la façana i era emprat per estendre la roba. Amb el temps el terrat es va malmetre i va provocar goteres que varen donar lloc a humitats a l’interior de la casa, per aquesta raó es va decidir, al voltants del 1890, substituir el terrat per una teulada.
Cap al 1915 es va fer la darrera reforma de la casa donant-li l’actual aspecte suís gràcies a la seva nova teulada, a la incorporació de noves finestres i les dues balconades.
Construccions annexes
En el racó de ponent del rectangle que formava el terreny comprat, es va aixecar una veritable casa tipus basílica destinada únicament al servei de la roba. Recordem que era costum en les famílies burgeses canviar-se de roba diversos cops al dia, per tant era necessari disposar de sistemes de rentat i planxats ràpids i eficaços. Era coneguda com la casa de la planxa.
Malgrat que mai van tenir cotxe, es va decidir construir un garatge per un amic de l’avi Gallardo, que si que en tenia, i que de tant en tant el venia a visitar i, es clar, era impensable que deixés el cotxe estacionat al carrer. Atès que no tenia idea de l’espai que un cotxe podia ocupar va decidir fer-hi un enorme, absolutament desproporcionat a la seva funció. Fixeu-vos si era gran que actualment és un habitatge!!!. Però no acabà aquí la cosa. Es va obrir una porta de dues fulles metàl·liques a la tapia nord coronada per una teulada a dos vessants.
BIBLIOGRAFIA
- VILÀ GALÍ, Agustí. Aproximació a un estudi sobre els lloretencs a Amèrica. Quaderns de la Selva, 20. Any 2008. Pàgines 123-170.
- GALLARDO, Josep Maria. La casa nova te 100 anys. 1985
- Ressenyes. Revista Lauro 16.
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Garriga_(Lloret_de_Mar)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada