Orígens familiars
Fou fill i successor de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó. Per línia masculina era nét de Ramon Berenguer III i Dolça de Provença, i per línia materna de Ramir II d'Aragó i Agnès de Poitiers. Fou germà dels comtes Ramon Berenguer IV de Provença i Sanç I de Provença. Alfons el Cast és el primer que va ser comte de Barcelona i rei d'Aragó.
Quant a la seva vessant cultural, tingué fama d'acollir generosament els trobadors a la seva cort i fomentar el seu art, fins i tot va escriure alguns trobars. La Vida que figura en els Cançoners diu el següent:
El rei d'Aragó, aquell que va trobar, s'anomenava Alfons; i va ser el primer rei d'Aragó, fill d'en Ramon Berenguer, que fou comte de Barcelona, que conquerí el regne d'Aragó i el va prendre als sarraïns. Va anar-se a coronar a Roma; i quan tornava, va morir a Polmon, al burg de sant Dalmaci. I son fill fou fet rei, Alfons, que fou pare del rei Pere, el qual fou pare del rei Jaume.
L'accés al tron
A la seva mort, Ramon Berenguer IV fou succeït pel seu primogènit Ramon Berenguer; l'hereu, després de ser-li canviat el nom pel d'Alfons, fou jurat comte de Barcelona el 24 de febrer de 1163, i rei d'Aragó l'11 de novembre d'aquell mateix any, després de la renúncia formal de Peronella al regne en favor del seu fill. Pel fet, doncs, de posseir els dos títols de rei d'Aragó i comte de Barcelona, Alfons el Cast, i els seus successors són denominats avui dia comtes-reis.
Alfons el Cast, el naixement del qual es situa entre 1152 i 1157, era menor d'edat en accedir al tron; per això, es constituí una regència integrada per magnats catalans i aragonesos, que dirigí la política del regne fins que, vers 1173, Alfons el Cast pogué començar a regnar personalment.
La regència primer, i el rei després, actuà en la línia de continuar la política de Ramon Berenguer IV a Occitània, a la Península Ibèrica i a les terres catalanes.
La política occitana
El 1166, Ramon Berenguer III de Provença va morir en el setge de la ciutat rebel de Niça, deixant només una filla, Dolça. La regència catalano-aragonesa, al·legant la manca de descendència masculina, va obtenir que el comtat de Provença passés a Alfons el Cast, cosí germà de Ramon Berenguer III. Per conservar Provença, fou necessari vèncer els alçaments atiats a la Camarga i a Argença pels partidaris de Ramon V de Tolosa, els quals dominaven la plaça forta d'Albaron, recuperada per la facció barcelonina amb l'ajuda de la flota genovesa; el 1167, comptant amb el suport dels vescomtes de Montpeller, de l'episcopat provençal i de la Casa de Baus, que havia abandonat la seva anterior política anti-barcelonina, els regents catalano-aragonesos van poder considerar consolidat el domini sobre Provença.
El 1175, Alfons el Cast va signar el tractat de l'Emparança, pel que el que es vinculava la vall d'Aran amb la Corona.
Malgrat tot, el Casal de Tolosa va continuar actuant en terres provençals fins que, el 1176, Alfons el Cast concertà la pau de Tarascó amb Ramon V, on, a canvi del pagament de trenta mil marcs d'argent, el comte de Tolosa renunciava a les seves pretensions sobre Provença, el Gavaldà i el Carladès. Aquesta pau resultà de l'enfortiment a Occitània de la posició d'Alfons el Cast, el qual, entre 1168 i 1173, aprofitant el conflicte de Ramon V amb Enric II d'Anglaterra, va aconseguir el vassallatge de molts senyors occitans, gràcies a la seva condició d'aliat d'Enric II.
Signada la pau de Tarascó, Alfons el Cast va poder dedicar-se a sufocar una nova revolta a Niça, i imposar-se a la part oriental de Provença. Tanmateix, comprenent que el comtat de Provença era una regió allunyada d'Aragó i Catalunya i, a més, envoltada de possessions del comte de Tolosa o de senyors de lleialtat dubtosa, Alfons el Cast va encomanar el govern de Provença al seu germà Ramon Berenguer, concedint-li’n el títol de comte, sense però renunciar als seus drets, ja que Ramon Berenguer IV de Provença (1178-1181) regia el comtat només com a delegat –o “virrei”- del seu germà.
Un cop assegurades les seves posicions a Occitània, Alfons el Cast va prendre la decisió d'anul·lar el vassallatge de Provença envers l'emperador Frederic Barbarroja admès, el 1162, per Ramon Berenguer III de Provença a l'assemblea imperial de Torí. Així, el 1178, a l'acte de coronació, celebrat a Sant Tròfim d'Arles, de Frederic Barbarroja com a rei de Borgonya, hi assistí Ramon V de Tolosa, però no pas ni Alfons el Cast ni Ramon Berenguer IV de Provença; per altra banda, en la crisi de la Santa Seu, Alfons el Cast va donar suport inequívoc al papa Alexandre III (1159-1181) en detriment dels antipapes promoguts per la facció imperial.
El 1181, la posició del Casal de Barcelona a Occitània esdevingué crítica; després del vassallatge de Bernat Ató de Nimes i Roger Trencavelh a Alfons el Cast, per tal d'evitar que, en aplicació de les disposicions del Tercer Concili Laterà de 1179 sobre confiscació dels béns dels adeptes de l'heretgia, Ramon V els desposseís dels seus dominis, el comte de Tolosa envaí les terres del vescomte de Narbona i, el 1181, a prop de Montpeller, féu assassinar Ramon Berenguer IV de Provença. Alfons el Cast nomenà comte de Provença el seu germà Sanç, però hagué de destituir-lo el 1185 per haver fet tractes il·lícits amb Tolosa i amb Gènova. Tanmateix, la situació féu un tomb favorable als interessos d'Alfons el Cast; per una banda, el 1189, partiren cap a la croada de Terra Santa l'emperador Frederic Barbarroja, el rei Ricard Cor de Lleó, fill i successor d'Enric II d'Anglaterra, que, trencant la política del seu pare, s’havia aliat amb el comte de Tolosa, i el rei Felip II August de França, que a Occitània, igual com el seu pare Lluís VII de França, es mostrà sempre favorable a Ramon V de Tolosa contra Enric II, aliat del Casal de Barcelona; per altra banda, Ramon V no va poder vèncer la revolta comunal de Tolosa, que convertí la ciutat en una república municipal governada per cònsols. En aquesta conjuntura, Alfons el Cast va poder concertar amb Ramon V de Tolosa una pau en els mateixos termes de 1176 i, doncs, consolidar a Occitània un domini des de Niça fins a l'Atlàntic, amb possessions pròpies: Provença, Milhau, Gavaldà i Roerga; vassallatge sobre els marquesos de Busca, al Piemont, i els vescomtes de Montpeller; així com el reconeixement per part dels comtes de Rasès, els de Carlat, els de Foix, els de Bigorra i pels vescomtes de Nimes, els de Besiers, Carcassona i Bearn, de tenir els seus dominis en feu del rei d'Aragó.
El 1192, després del retorn de la croada, Ricard Cor de Lleó s’alià amb Ramon V de Tolosa contra Alfons el Cast, entès amb el comte de Foix; el rei català, per la seva banda, aconseguí enfortir les seves posicions al Llenguadoc, el 1193, concertant el matrimoni del seu fill Alfons amb Garsensa, filla de Guillem VI de Forcalquier, antic aliat de Ramon V de Tolosa; la pau de 1195, concertada entre Alfons el Cast i Ramon VI de Tolosa (1194-1222), fill i successor de Ramon V (1148-1194), posà fi a aquest conflicte sense alterar gens la correlació de forces entre els poders constituïts a Occitània.
La política peninsular
A la Península Ibèrica, àmbit d'actuació que, en temps d'Alfons el Cast, va ocupar una posició secundària respecte d'Occitània, el rei d'Aragó va implicar-se en el joc polític dels regnes cristians, per tal d'intentar realitzar un objectiu aragonès com era la reannexió de Navarra, separada d'Aragó a la mort del rei Alfons el Bataller (1134); per altra banda, Alfons el Cast també va dirigir atacs contra al-Àndalus ja fos per obtenir-hi tributs o guanys territorials.
El 1162, a Ágreda, reprenent unes negociacions encetades per Ramon Berenguer IV, la regència catalano-aragonesa concertà una aliança d'Alfons el Cast amb Ferran II de Lleó per repartir-se Navarra. El 1168, però, va haver d'establir-se una treva amb Sanç VI de Navarra; llavors, havent quedat lliure el front navarrès, es va iniciar un atac contra Castella, el fracàs del qual dugué a la Pau Perpètua de Sahagún, el 1170, entre Alfons VIII de Castella i Alfons el Cast; a més, posant en pràctica un acord estipulat al Tractat de Tudellén el 1156, el rei d'Aragó hagué de casar-se amb Sança de Castella (1155–1208), tia d'Alfons VIII , i filla d'Alfons VII de Castella.
A al-Àndalus, tot i que el rei Ibn Mardanis de València, assetjat pels cristians i pels almohades, s'havia fet tributari d'Aragó, el 1169, la regència va emprendre la conquesta de la Matarranya, seguida de l'ocupació dels territoris al sud d'Aragó on, el 1171, va fundar-s'hi Terol, base per a possibles atacs contra València, mentre que a Catalunya, entre 1169 i 1170, calgué reprimir un alçament sarraí a la Serra de Prades.
El 1172, mort Ibn Mardanis, Alfons el Cast assetjà València, on concertà una aliança amb el nou rei sarraí a canvi de duplicar el tribut a pagar; així, el rei d'Aragó, d'acord amb l'emir de València, atacà Xàtiva i Múrcia d'on, tanmateix, va haver de retirar-se arran d'una incursió de Navarra a les fronteres d'Aragó.
La pau de Sahagún de 1170, així com el més gran poderiu territorial de Castella, supedità l'actuació peninsular d'Alfons el Cast als designis d'Alfons VIII; d'aquesta manera, a canvi d'haver col·laborat en la conquesta de Conca (1177), annexionada a Castella, bloquejant així les possibilitats expansives d'Aragó, Alfons el Cast només va obtenir del rei de Castella la renúncia al vassallatge aragonès per Saragossa, que Alfons VII de Castella havia imposat a Ramon Berenguer IV; per altra banda, en la negociació de la futura expansió per al-Àndalus, al Tractat de Cazola (1179), Alfons el Cast va cedir la conquesta de Múrcia a Castella, a canvi, únicament, que Alfons VIII suprimís el vassallatge dels reis d'Aragó per València, un cop la conquerissin. Ferran Soldevila, veient en aquest tractat la causa que Múrcia, ocupada per Jaume I al segle XIII, acabés sent castellana, atribueix la renúncia a un territori situat en l'àrea de conquesta catalano-aragonesa per l'anterior Tractat de Tudellén (1156), a la major importància que, per a Alfons el Cast, tenia l'actuació a Occitània, per sobre de la possible annexió futura de territoris islàmics.
Entre 1181 i 1186, Alfons el Cast va concentrar tots els seus esforços a Provença i a la Mediterrània, on, a part de negociar, sense èxit, amb el rei de Sicília organitzar una expedició contra Mallorca, cau de pirates sarraïns situat en la ruta entre Catalunya i el Magreb, va ajudar la Casa de Baus a adquirir, a Sardenya, el domini del jutjat d'Arborea.
Quan va reprendre la seva participació en els afers peninsulars, Alfons el Cast va distanciar-se d'Alfons VIII; el rei de Castella havia abandonat una aliança pactada amb el rei d'Aragó per repartir-se Navarra, un cop aconseguí annexionar-se la Rioja i Logroño, a més, mantenia pretensions territorials a les fronteres aragoneses i, finalment, havia fet tractes amb l'emperador Frederic Barbarroja, enemic a Provença del Casal de Barcelona. Per això, el 1190, Alfons el Cast va arribar a una entesa amb Navarra, Regne de Lleó i Portugal, enemistats també amb Castella; tanmateix, després de la derrota d'Alfons VIII a la batalla d'Alarcos, el 1195, pels almohades, tribu africana islamitzada que s'havia apoderat d'al-Àndalus i el Magreb després de la disgregació de l'imperi dels almoràvits, la consciència de l'avenç almohade com a perill comú a tots els regnes cristians peninsulars, i les indicacions del papa Celestí III, desitjós d'unir forces contra l'Islam, impel·liren Alfons el Cast a negociar una operació conjunta amb Alfons VIII de Castella contra els musulmans, la qual, però, no va dur-se a terme.
El poder comtal i els llinatges catalans
L'hegemonia del Casal de Barcelona sobre les altres nissagues comtals catalanes, base de l'estructuració política de Catalunya durant el segle XII, represa per Ramon Berenguer III (1097-1131) i afirmada, tal com s'ha exposat, per Ramon Berenguer IV (1131-1162), va consolidar-se definitivament en temps d'Alfons el Cast (1162-1196) i Pere I el Catòlic (1196-1213) amb les annexions dels comtats de Rosselló (1172) i Pallars Jussà (1192) i la supeditació al poder reial català de les cases comtals supervivents: Empúries, Pallars Sobirà i Urgell.
A Rosselló, l'època del comte Gausfred III (1113-1164) fou un període turbulent a causa dels atacs dels pirates sarraïns, com també de les males relacions amb el comte Ponç Hug I d'Empúries (1116-1154), a causa de les seves ambicions territorials sobre Rosselló. Per això, en el conflicte emporitano-barceloní de 1128, el comte de Rosselló es posà de part de Ramon Berenguer III; per altra banda, després d'un breu període de treva, el 1147, Gausfred III i Ponç Hug I s’enfrontaren de nou pel domini del castell de Requesens.
La crisi política rossellonesa s’accentuà amb la revolta de Girard contra el seu pare, Gausfred III. Aquest va poder conservar el comtat gràcies a l'ajuda d'Hug III d'Empúries (1154-1175), favorable, a diferència de Ponç Hug I, a l'entesa amb la nissaga de Rosselló. El 1162, però, Gausfred III va reconciliar-se amb el seu fill; Girard obtingué el senyoriu sobre Perpinyà i fou reconegut de nou com a hereu del comtat.
Girard II de Rosselló (1164-1172), malalt i sense fills, deixà el comtat en herència a Alfons el Cast, decisió presa, segons manifestà el comte, d'acord amb el consell dels seus súbdits. En els cercles polítics rossellonesos, davant de l'extinció de la nissaga comtal, es deuria haver jutjat més convenient unir-se al domini reial català, que no pas considerar els drets d'Hug III d'Empúries sobre Rosselló, per la descendència de les dinasties comtals emporitana i rossellonesa d'un tronc comú: el dels antics comtes d'Empúries-Rosselló dels segles IX i X, Sunyer II (862-915), Gausbert (915-931) i Gausfred I (931-991), a la mort del qual, els seus fills, Hug I d'Empúries (991-1040) i Guislabert I de Rosselló (991-1014), s’havien repartit el domini reconeixent-se, però, certs drets comuns sobre la totalitat de l'antic patrimoni.
Comptant doncs amb el suport de l'aristocràcia local, el 1173, després de mort Girard II, Alfons el Cast convocà una assemblea de magnats rossellonesos a Perpinyà, on el rei va establir-hi uns estatuts de pau i treva vàlids per a tot el comtat de Rosselló i tota la diòcesi d'Elna.
Al Pallars Jussà, el comte Arnau Mir (1124-1174), en temps d'Alfons el Bataller, s’havia mogut en l'òrbita del rei d'Aragó, i, després de la retirada de Ramir II (1137), en les negociacions de la qual hi havia pres part, va ser un fidel aliat de Ramon Berenguer IV- participà en les expedicions d'Almeria, Lleida i Tortosa-, i, després, d'Alfons el Cast, qui li confià la ciutat de Fraga. El fill i successor d'Arnau Mir, Ramon V (1174-1177) ignorà la disposició testamentària del seu pare de reconèixer l'alta senyoria de l'Orde de l'Hospital sobre Pallars Jussà; el comte va morir deixant una única hereva, la seva filla Valença, posada sota tutela d'Alfons el Cast. Al seu torn, però, Valença va morir sense fills, i el comtat passà a Dolça de So, cosina germana d'Arnau Mir, la qual, el 1192, féu donació del comtat a Alfons el Cast.
En aquest context d'enfortiment del poder monàrquic català creat per la nissaga comtal barcelonina, el comtat de Pallars Sobirà no fou gaire més que un reducte muntanyenc aïllat, sense importància dins de Catalunya, tal com, seguint Sobrequès, es dedueix de les poques notícies que se’n tenen durant el segle XII: del comte Artau III (1124?-1167?), només se’n sap que era fill del seu antecessor Artau II (1081-1124?), captiu durant uns quants anys dels sarraïns, i que la seva dona es deia Agnès; no hi ha pràcticament cap menció del comte Artau IV (1167?-1182?); el seu fill, Bernat II (1182?-1199), no va intervenir per a res en la successió del Pallars Jussà, que culminà en la integració d'aquest comtat en el domini barceloní. Bernat II, a la seva mort, només deixà una filla, Guillelma (1199-1229), la qual, després de vendre el comtat al seu marit, a Roger de Comenge, es féu monja; amb la qual cosa, no havent tingut fills Guillelma, s’inicià una nova nissaga pallaresa, formada pels descendents de Roger i la seva segona esposa. Tal com observa Ferran Valls i Taberner, la inexistència de cap document sobre el Pallars Sobirà entre 1205 i 1217 mostra l'aïllament del comtat.
En el cas d'Empúries, a partir de 1172, envoltada a tot arreu per dominis reials com eren Girona, Besalú i Rosselló, el comte Ponç Hug II (1175-1200) qui, igual que el seu pare Hug III (1154-1175), patí dificultats econòmiques agreujades per les fams i pestes de 1193, assistí a l'assemblea de magnats convocada a Girona el 1197 pel rei Pere el Catòlic; la nissaga emporitana va passar a actuar, doncs, no ja com un poder independent del Casal barceloní, com fins llavors havia fet, sinó com un més dels clans aristocràtics de Catalunya.
El comte Ermengol VI d'Urgell (1102-1154) per la seva estreta col·laboració amb Ramon Berenguer IV, obtingué un terç del territori conquerit a Lleida, repoblada per urgellencs. El seu fill i successor, Ermengol VII (1154-1184) seguí l'orientació peninsular de la nissaga urgellenca, iniciada pel seu avi Ermengol V (1092-1102), i féu llargues estades a la cort de Ferran II de Lleó, on es guanyà la confiança del rei; mentrestant, a Urgell, en absència del comte, la casa vescomtal de Cabrera s’acostumà a regir el comtat al seu albir; per això, el comte Ermengol VIII (1184-1209) hagué d'enfrontar-se, entre 1190 i 1195, a una revolta del vescomte Ponç III de Cabrera, que només pogué dominar gràcies a l'ajuda d'Alfons el Cast; a partir d'aquest moment, la intervenció del rei sempre fou necessària per defensar els interessos de la casa comtal urgellenca: Pere el Catòlic vencé l'alçament dirigit contra el comte Ermengol VIII per la casa vescomtal de Castellbò, aliada dels comtes de Foix, igual com, a la mort del comte (1209), fou el rei el garant dels drets successoris de la seva filla –i única hereva- Aurembaix, menor d'edat, en detriment de les pretensions de Guerau IV de Cabrera sobre el comtat.
El rei i la noblesa
La doctrina jurídica dels Usatges de Barcelona sobre l'autoritat suprema del Príncep per damunt de qualsevol altre poder, aliena a qualsevol tipus de dret feudal, Alfons el Cast va dur-la a terme a l'Assemblea de Pau i Treva de la Fondarella (Pla d'Urgell) el 1173, fent-hi aprovar uns estatuts, on el rei s'hi definia no pas com a senyor de vassalls, sinó com a potestat sobirana que manté l'ordre públic, imposant el respecte a la pau a tot el seu territori De Salses a Tortosa i Lleida. Aquesta definició geogràfica incloïa, doncs, els comtats encara independents: Empúries, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Urgell, sobre els quals també s'atribuïa autoritat, tal com ho establien els Usatges.
La Pau i Treva havia nascut al segle XI de la confluència dels interessos de l'Església i dels pagesos, víctimes de la violència feudal. Tanmateix, aviat se'n va apropiar el poder comtal, i així, si a l'Assemblea de Toluges de 1027 només hi havien acudit prelats i camperols, les assemblees de Barcelona de 1064 i Girona de 1068 foren presidides per Ramon Berenguer I. El poder comtal va continuar utilitzant la Pau i Treva, limitadora de les prerrogatives dels clans nobiliaris a causa de la seva interdicció de la violència, per afirmar el seu poder, com ho féu Ramon Berenguer III a Olèrdola el 1108 i a la Cerdanya el 1118, o Ramon Berenguer IV el 1134, quan, per garantir els privilegis atorgats als cavallers del Temple, presidí una assemblea de Pau i Treva juntament amb l'arquebisbe Oleguer. Així doncs, l'assemblea de la Fondarella no és sinó el final del procés de conversió de la Pau i Treva en un instrument del poder regi.
Alfons el Cast va obligar els barons i els castlans a ratificar els estatuts de la Fondarella que, en consonància amb els orígens eclesiàstics de la Pau i Treva, conferien als bisbes una important funció jurisdiccional: la potestat de convocar els caps de família per combatre els malfactors, sense dotar-los pas, tanmateix, de mitjans coercitius. Per això, el rei va crear les vegueries, districtes governats per un veguer, nomenat pel monarca entre persones sense vincles familiars amb els barons i castlans de la zona; i així, va vertebrar-se la primera administració local de Catalunya
El monarca va imposar la seva autoritat sobre els clans aristocràtics no sols potenciant la Pau i Treva, sinó també afirmant els seus drets de propietat sobre determinades fortaleses posseïdes pels barons, els quals pretenien tenir-les en alou i no pas com a feudataris del rei. Així, per exemple, un noble de nom Pere, el 1180, respongué a les demandes del rei sobre el castell de Lluçà afirmant que la seva família l'havia tingut sempre en propietat; Alfons el Cast reeixí a fer valer el seu dret demostrant que Guisald de Lluçà, avantpassat de Pere, havia obtingut el castell en feu de Ramon Berenguer I. Aquesta demostració fou possible, perquè el rei havia organitzat un arxiu sobre els seus dominis, classificat per castells i llinatges, base per a la redacció, vers 1190, per Ramon de Caldes, administrador del monarca, del gran cartulari dit Liber domini regis, conegut avui dia pel nom que rebé al segle XIV: Liber feudorum maior. Així doncs, Alfons el Cast legitimava els seus drets sobre les fortaleses mitjançant procediments legals basats en la prova escrita, i no pas en la pràctica feudal d'imposar convenientiae als barons; en contrast, doncs, amb la política seguida pel seu rebesavi Ramon Berenguer I a partir de 1060; com tampoc, el rei no va recórrer a l'ordalia del duel judicial.
Aquesta afirmació del poder monàrquic, duta a terme a Catalunya durant la segona meitat del segle XII, va completar-se amb la reforma del govern reial a partir de 1178, pels administradors al servei d'Alfons el Cast, Ramon de Caldes i Guillem de Bassa. Aquests oficials de cort, procedents no pas del medi social dels grans magnats, sinó dels grups d'escrivans, batlles i comptables, reorganitzaren l'administració del patrimoni reial mitjançant un control més estricte dels batlles locals, un progrés evident respecte dels temps de Ramon Berenguer IV; el 1151, aquest monarca havia fet redactar uns inventaris del patrimoni comtal –uns capbreus-, útils només per avaluar els recursos disponibles, però, al contrari dels documents posteriors de Ramon de Caldes i Guillem de Bassa, sense cap interès per controlar la gestió dels batlles. L'existència, després de la reforma de 1178, d'una administració més eficaç va permetre al rei finançar la seva política amb els seus propis recursos, sense necessitat de recórrer al crèdit, ni de manllevar diners als barons, a diferència de la pràctica seguida durant la minoria d'edat d'Alfons el Cast i els primers anys del seu regnat efectiu.
La reacció nobiliària
La instauració a Catalunya del tipus de principat regalista definit als Usatges de Barcelona havia de provocar, necessàriament, l'oposició dels nobles, que veien limitat el seu poder pel nou sistema monàrquic català. Per això, tot i comptar amb una autoritat indiscutible, gràcies als guanys i al botí obtingut pels barons catalans i aragonesos arran de la conquesta de la Catalunya Nova, Ramon Berenguer IV va considerar necessari prendre una important precaució política: no promulgar els Usatges, sinó atribuir-los falsament als seus besavis Ramon Berenguer I i Almodis; així, la base jurídica del poder monàrquic bastit a Catalunya pel Casal de Barcelona no es presentava pas com una llei nova, sinó com un codi existent d'antic.
En la seva actuació política a Occitània i a la Península Ibèrica, Alfons el Cast no va aconseguir cap conquesta territorial comparable a les de Ramon Berenguer IV. Per això, la seva política reialista, plasmada als estatuts de La Fondarella de 1173, va topar amb el rebuig de les aristocràcies catalana i aragonesa. Els nobles, descontents, arribaren a l'extrem d'utilitzar com a instrument d'oposició al monarca la figura d'un home que, a Aragó el 1174, afirmava ser el rei Alfons el Bataller, el conqueridor de Saragossa. Aquest impostor, després de moure's per terres aragoneses, vers 1178-79 fugí a Occitània; al final, Alfons el Cast va aconseguir capturar-lo, i el féu penjar a Barcelona; arran d'aquest fet, nobles catalans, com ara el trobador Bertran de Born va arribar a acusar el rei d'haver fet penjar el seu oncle-avi, calúmnia repetida també, vers 1190-94, per Guirant de Luc, que, a més, va atribuir a Alfons el Cast actituds cripto-musulmanes. Com és obvi, entre les nobleses de Catalunya i Aragó, no podia haver-hi ningú capaç de creure de bona fe que l'home penjat a Barcelona fos realment Alfons el Bataller; per una banda, el 1134, la mort del rei d'Aragó ningú no l'havia posada en dubte, i, per altra, Alfons el Bataller (1104-1134), el 1174, hauria tingut més de vuitanta anys, edat força avançada per a les expectatives de vida de l'època; per tant, les acusacions contra el rei tenien un rerefons polític.
L'oposició nobiliar a un poder monàrquic autoritari, però que no aporta territoris i botí als aristòcrates, amb el cas del pseudo-Alfons el Bataller com al seu episodi més pintoresc, va traduir-se en un rebuig frontal als estatuts de Pau i Treva. El 1176, fou assassinat el vescomte Ramon Folch de Cardona, un dels partidaris de la Pau i Treva; acte seguit, als seus dominis s'hi donà tal caos que l'abat de Cardona no va poder assistir a un sínode a Urgell; també morí violentament, el 1194, l'arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls, defensor, igual que el vescomte de Cardona, de la Pau i Treva, l'aplicació de la qual a Urgell, el 1187 pel comte Ermengol VIII seguint el consell d'Alfons el Cast, havia fracassat per l'oposició dels barons locals.
A l'assemblea de Pau i Treva de Girona de 1188, els magnats aconseguiren modificar els estatuts de la Fondarella imposant al rei la promesa de nomenar de Salses a Tortosa i Lleida veguers únicament catalans –el 1183, Alfons el Cast havia confiat el càrrec de veguer de Cerdanya-Conflent al noble aragonès Pedro Jiménez de Urrea- així, limitaven les possibilitats del monarca de trobar persones alienes als clans aristocràtics catalans a qui nomenar veguer. Aquesta concessió, tanmateix, resultà insuficient per apaivagar l'oposició nobiliària; el 1192, calgué publicar a Barbastre els acords de Pau i Treva de l'assemblea de Barcelona, on l'exigència als barons d'observar la pau es fonamentava en la legislació dels Usatges, contrariant la posició nobiliària manifestada en l'assemblea de Girona el 1188.
Núpcies i descendents
El 30 de gener de 1159 es casà amb Mafalda de Portugal, filla del rei Alfons I de Portugal, casat amb Dolça de Barcelona, germana del comte-rei català. D'aquesta unió no hi hagué fills.
El 18 de gener de 1174 es casà a la catedral de Saragossa en segones núpcies amb Sança de Castella, filla del rei Alfons VII de Castella i la seva segona muller Riquilda de Polònia, i mare dels seus fills i hereus:
* l'infant Pere el Catòlic (1174-1213), comte de Barcelona i rei d'Aragó
* la infanta Constança d'Aragó (v1179-1222), casada el 1198 amb Eimeric I d'Hongria i el 1210 amb Frederic II d'Alemanya
* l'infant Alfons II de Provença (1180-1209), comte de Provença
* la infanta Elionor d'Aragó (1182-1226), casada el 1202 amb Ramon VI de Tolosa
* la infanta Sança d'Aragó (1186-v 1241), casada el 1211 amb Ramon VII de Tolosa
* l'infant Sanç d'Aragó, mort jove
* l'infant Ramon Berenguer d'Aragó, mort jove
* l'infant Ferran d'Aragó (1190-1249), fet capellà
* la infanta Dolça d'Aragó (1192-?), monja a Sixena
La successió
En el seu testament, donat a Perpinyà el desembre de 1194, Alfons el Cast disposà que, a la seva mort, esdevinguda el 25 d'abril de 1196, els regnes havien de repartir-se entre els seus dos fills: Pere el Catòlic, rei d'Aragó (1196-1213) i Alfons II, comte de Provença, Millau i Gavaldà (1196-1209).
Amb aquesta disposició testamentària, ultra dotar d'un domini el seu fill petit, el rei sancionà la necessitat de Provença de disposar, per la seva llunyania, d'un governant propi. El 1185, Alfons el Cast, després d'haver destituït, per traïció, el seu germà Sanç, havia nomenat nou comte de Provença el seu fill Alfons II de Provença, menor d'edat; per això, el rei encomanà el govern provençal a procuradors com foren Roger Bernat de Foix (1185-1188), Barral de Marsella (1188-1192) i Llop Ximenes.
dissabte, de juliol 05, 2008
Peronella
Orígens familiars
Filla del rei d'Aragó Ramir II i d'Agnès de Peitieu.
En néixer ja va ésser projectat el seu matrimoni amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV per la difícil situació política del regne aragonès, Ramir II era vist com un rei dèbil i tant bon punt ascendí al tron aragonès ja es trobà amb revoltes internes. Les esposalles se signaren l'11 d'agost de 1136 a Barbastre tot i que l'enllaç definitiu no se celebrà fins l'agost de 1150 a a la ciutat de Lleida.
Segons les disposicions matrimonials [1] el comte de Barcelona va posseir la sobirania d'Aragó a partir del 1137, any en què Ramir II es retirà a la vida contemplativa i cedí els seus drets a la seva filla Peronella i l'espòs d'aquesta, Ramon Berenguer IV. Ramon IV tingué la sobirania del regne amb el títol de príncep d'Aragó, mentre Peronella sí fou nomenada reina. Ramir II conservà el títol de príncep fins a la seva mort el 1157.
Descendents
Del seu matrimoni amb Ramon Berenguer IV tingueren, entre altres:
* l'infant Alfons II d'Aragó (1152-1196), comte de Barcelona i rei d'Aragó
* l'infant Pere d'Aragó (1157-d1167)
* l'infant Ramon Berenguer de Barcelona (1158-1181), comte de Cerdanya i de Provença
* la infanta Dolça de Barcelona (1160-1198), casada el 1175 amb el rei Sanç I de Portugal
* l'infant Sanç de Barcelona (?-1223), comte de Cerdanya, de Provença i de Rosselló
Mort i successió
Al 1152, va redactat un testament abans del part del seu primer fill, on va donar el regne al seu fill primogènit si aquest era mascle, amb la condició de que estigués sota la dominació del seu marit Berenguer, i que aquest heretés el títol de Rei si el fill moria sense descendència. Cas de haver tingut una filla, el títol hauria repercutit en Berenguer [2]. Del part va neixer Alfons II d'Aragó.
El 1162, després de morir Ramon Berenguer IV, cedí tots els seus drets sobre la Corona Aragonesa al seu fill primogènit, Ramon, que regnà amb el nom de Alfons II d'Aragó.
El 17 d'octubre, mateix dia de la seva mort, disposà, mitjançant testament sacramental jurat a l'església de Sant Just de Barcelona, ésser enterrada a la catedral d'aquesta ciutat.
Filla del rei d'Aragó Ramir II i d'Agnès de Peitieu.
En néixer ja va ésser projectat el seu matrimoni amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV per la difícil situació política del regne aragonès, Ramir II era vist com un rei dèbil i tant bon punt ascendí al tron aragonès ja es trobà amb revoltes internes. Les esposalles se signaren l'11 d'agost de 1136 a Barbastre tot i que l'enllaç definitiu no se celebrà fins l'agost de 1150 a a la ciutat de Lleida.
Segons les disposicions matrimonials [1] el comte de Barcelona va posseir la sobirania d'Aragó a partir del 1137, any en què Ramir II es retirà a la vida contemplativa i cedí els seus drets a la seva filla Peronella i l'espòs d'aquesta, Ramon Berenguer IV. Ramon IV tingué la sobirania del regne amb el títol de príncep d'Aragó, mentre Peronella sí fou nomenada reina. Ramir II conservà el títol de príncep fins a la seva mort el 1157.
Descendents
Del seu matrimoni amb Ramon Berenguer IV tingueren, entre altres:
* l'infant Alfons II d'Aragó (1152-1196), comte de Barcelona i rei d'Aragó
* l'infant Pere d'Aragó (1157-d1167)
* l'infant Ramon Berenguer de Barcelona (1158-1181), comte de Cerdanya i de Provença
* la infanta Dolça de Barcelona (1160-1198), casada el 1175 amb el rei Sanç I de Portugal
* l'infant Sanç de Barcelona (?-1223), comte de Cerdanya, de Provença i de Rosselló
Mort i successió
Al 1152, va redactat un testament abans del part del seu primer fill, on va donar el regne al seu fill primogènit si aquest era mascle, amb la condició de que estigués sota la dominació del seu marit Berenguer, i que aquest heretés el títol de Rei si el fill moria sense descendència. Cas de haver tingut una filla, el títol hauria repercutit en Berenguer [2]. Del part va neixer Alfons II d'Aragó.
El 1162, després de morir Ramon Berenguer IV, cedí tots els seus drets sobre la Corona Aragonesa al seu fill primogènit, Ramon, que regnà amb el nom de Alfons II d'Aragó.
El 17 d'octubre, mateix dia de la seva mort, disposà, mitjançant testament sacramental jurat a l'església de Sant Just de Barcelona, ésser enterrada a la catedral d'aquesta ciutat.
Ramon Berenguer IV
Origens
Fill de Ramon Berenguer III i Dolça de Provença, a qui succeí en el tron comtal de Barcelona el 1131, mentre el seu germà Berenguer Ramon succeïa al seu pare en el tron comtal de Provença.
Era nét per línia paterna de Ramon Berenguer II i Mafalda de Pulla-Calàbria, i per línia materna de Gerbert de Gavaldà i Gerberga de Provença.
Núpcies
L'11 d'agost de 1137, amb l'edat de 23 anys, es prometé a Barbastre amb la princesa Peronella d'Aragó, una nena d'un any, tot i que el casament no es va realitzar fins uns anys després a Lleida, l'agost del 1150 Aquest prometatge li permeté de passar a governar immediatament aquest país amb el títol de príncep: quedava constituïda la corona d'Aragó. Des de 1043 Aragó incloïa la Ribagorça (amb la Vall d'Aran).
Amb aquest casament s'incorporà el regne d'Aragó al Casal de Barcelona, anul·lant les pretensions dels monarques castellans, enfortint el paper del Comte de Barcelona i sobirà de Catalunya. Peronella era filla del darrer rei privatiu d'Aragó, Ramir el Monjo, que cedí el seu reialme a Ramon Berenguer IV.
A l'acord de Barbastre, però, van haver de seguir àrdues negociacions amb l'Hospital el 1140, el del Sant Sepulcre el 1141 i el del Temple el 1143, hereus reials per designació d'Alfons I i que renunciaren a favor del comte català.
Descendents
Del seu matrimoni amb Peronella d'Aragó nasqueren:
* l'infant Alfons II d'Aragó (1152-1196), comte de Barcelona i rei d'Aragó
* l'infant Pere d'Aragó (1157-d1167)
* l'infant Ramon Berenguer de Barcelona (1158-1181), comte de Cerdanya i de Provença
* la infanta Dolça de Barcelona (1160-1198), casada el 1175 amb el rei Sanç I de Portugal
* l'infant Sanç de Barcelona (?-1223), comte de Cerdanya, de Provença i de Rosselló
Tingué un fill natural:
* Berenguer de Barcelona (?-1212), arquebisbe de Narbona
Acords amb Castella
El comte-rei va negociar amb Alfons VII de Castella el retorn de les terres ocupades per les tropes castellanes a la mort d'Alfons I d'Aragó, oncle de la seva muller. Així mateix pretenia poder rebre ajut per reincorporar el regne de Navarra a la Corona d'Aragó, territori que s'havia independitzat en les mateixes circumstàncies.
El 1140 es va firmar a Carrió un pacte d'ajuda mútua i de retirada de les tropes castellanes de l'Ebre, a canvi de vassallatge del comte-príncep per aquest territori. També es realitzà una acció conjunta contra Navarra que no tingué efecte.
El 1151 Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer III van signar el tractat de Tudellén què, a part de renovar l'aliança antinavarresa, pretenia repartir-se Al-Andalus. Així a la Corona catalano-aragonesa es reservaren les terres de València, Dénia i Múrcia, per les quals el comte-príncep hauria de retre homenatge al rei castellà.
Lluita contra l'Islam
A la banda aragonesa, la noblesa d'aquest territori, els ordes militars i la cavalleria popular va lluitar per recuperar les possessions perdudes a mans dels almoràvits a la Batalla de Fraga el 1134. Es recuperà així: Alcolea de Cinca, Xalamera i Sariñena el 1141; Daroca el 1142; Ontiñena el 1147.
A la banda catalana amb l'ajut del comte Ermengol VI d'Urgell, Ramon conquerí les taifes de Tortosa (1148) i de Lleida (1149) a al-Muzaffar. Siurana, encimbellada a les Muntanyes de Prades, fou el darrer reducte musulmà de Catalunya, ja que, governada pel valí Almira Almemoniz, va resistir fins el 1153, que fou conquerida per Bertran de Castellvell. Aquestes conquestes formen el territori que, més tard, es va anomenar Catalunya Nova.
L'expansió territorial no va ser obstacle per la realització d'agosarades expedicions per terres de Múrcia (1144) i València (1146), i una brillant participació en la presa d'Almeria (1147) per a Castella.
Política Occitana
El 1143 va ajudar a Guillem VI de Montpeller a recuperar Montpeller, d'on havia estat expulsat per una revolta nobiliària.
A la mort del seu germà, Berenguer Ramon I de Provença, i per la minoria del seu nebot Ramon Berenguer va assumir la regència del comtat de Provença, en el que van continuar les Guerres baussenques contra la Senyoria dels Baus aliats del comtat de Tolosa.
El 1154 va ser anomenat senyor de Bearn. El 1156 va col·laborar amb Enric II d'Anglaterra i duc d'Aquitània contra el Comtat de Tolosa.
En camí a entrevistar-se amb l'emperador Frederic I Barba-roja a Torí morí a Borgo San Dalmazzo el 6 d'agost de 1162. Fou enterrat al monestir de Poblet, que ell mateix havia fundat.
Fill de Ramon Berenguer III i Dolça de Provença, a qui succeí en el tron comtal de Barcelona el 1131, mentre el seu germà Berenguer Ramon succeïa al seu pare en el tron comtal de Provença.
Era nét per línia paterna de Ramon Berenguer II i Mafalda de Pulla-Calàbria, i per línia materna de Gerbert de Gavaldà i Gerberga de Provença.
Núpcies
L'11 d'agost de 1137, amb l'edat de 23 anys, es prometé a Barbastre amb la princesa Peronella d'Aragó, una nena d'un any, tot i que el casament no es va realitzar fins uns anys després a Lleida, l'agost del 1150 Aquest prometatge li permeté de passar a governar immediatament aquest país amb el títol de príncep: quedava constituïda la corona d'Aragó. Des de 1043 Aragó incloïa la Ribagorça (amb la Vall d'Aran).
Amb aquest casament s'incorporà el regne d'Aragó al Casal de Barcelona, anul·lant les pretensions dels monarques castellans, enfortint el paper del Comte de Barcelona i sobirà de Catalunya. Peronella era filla del darrer rei privatiu d'Aragó, Ramir el Monjo, que cedí el seu reialme a Ramon Berenguer IV.
A l'acord de Barbastre, però, van haver de seguir àrdues negociacions amb l'Hospital el 1140, el del Sant Sepulcre el 1141 i el del Temple el 1143, hereus reials per designació d'Alfons I i que renunciaren a favor del comte català.
Descendents
Del seu matrimoni amb Peronella d'Aragó nasqueren:
* l'infant Alfons II d'Aragó (1152-1196), comte de Barcelona i rei d'Aragó
* l'infant Pere d'Aragó (1157-d1167)
* l'infant Ramon Berenguer de Barcelona (1158-1181), comte de Cerdanya i de Provença
* la infanta Dolça de Barcelona (1160-1198), casada el 1175 amb el rei Sanç I de Portugal
* l'infant Sanç de Barcelona (?-1223), comte de Cerdanya, de Provença i de Rosselló
Tingué un fill natural:
* Berenguer de Barcelona (?-1212), arquebisbe de Narbona
Acords amb Castella
El comte-rei va negociar amb Alfons VII de Castella el retorn de les terres ocupades per les tropes castellanes a la mort d'Alfons I d'Aragó, oncle de la seva muller. Així mateix pretenia poder rebre ajut per reincorporar el regne de Navarra a la Corona d'Aragó, territori que s'havia independitzat en les mateixes circumstàncies.
El 1140 es va firmar a Carrió un pacte d'ajuda mútua i de retirada de les tropes castellanes de l'Ebre, a canvi de vassallatge del comte-príncep per aquest territori. També es realitzà una acció conjunta contra Navarra que no tingué efecte.
El 1151 Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer III van signar el tractat de Tudellén què, a part de renovar l'aliança antinavarresa, pretenia repartir-se Al-Andalus. Així a la Corona catalano-aragonesa es reservaren les terres de València, Dénia i Múrcia, per les quals el comte-príncep hauria de retre homenatge al rei castellà.
Lluita contra l'Islam
A la banda aragonesa, la noblesa d'aquest territori, els ordes militars i la cavalleria popular va lluitar per recuperar les possessions perdudes a mans dels almoràvits a la Batalla de Fraga el 1134. Es recuperà així: Alcolea de Cinca, Xalamera i Sariñena el 1141; Daroca el 1142; Ontiñena el 1147.
A la banda catalana amb l'ajut del comte Ermengol VI d'Urgell, Ramon conquerí les taifes de Tortosa (1148) i de Lleida (1149) a al-Muzaffar. Siurana, encimbellada a les Muntanyes de Prades, fou el darrer reducte musulmà de Catalunya, ja que, governada pel valí Almira Almemoniz, va resistir fins el 1153, que fou conquerida per Bertran de Castellvell. Aquestes conquestes formen el territori que, més tard, es va anomenar Catalunya Nova.
L'expansió territorial no va ser obstacle per la realització d'agosarades expedicions per terres de Múrcia (1144) i València (1146), i una brillant participació en la presa d'Almeria (1147) per a Castella.
Política Occitana
El 1143 va ajudar a Guillem VI de Montpeller a recuperar Montpeller, d'on havia estat expulsat per una revolta nobiliària.
A la mort del seu germà, Berenguer Ramon I de Provença, i per la minoria del seu nebot Ramon Berenguer va assumir la regència del comtat de Provença, en el que van continuar les Guerres baussenques contra la Senyoria dels Baus aliats del comtat de Tolosa.
El 1154 va ser anomenat senyor de Bearn. El 1156 va col·laborar amb Enric II d'Anglaterra i duc d'Aquitània contra el Comtat de Tolosa.
En camí a entrevistar-se amb l'emperador Frederic I Barba-roja a Torí morí a Borgo San Dalmazzo el 6 d'agost de 1162. Fou enterrat al monestir de Poblet, que ell mateix havia fundat.
Alcaldes de Sant Pere de VIlamajor
Llista d'alcaldes des de l'any 1979
1979-1983 Esteve Bruguera Arqué AIU
1983-1987 Josep Brunell i Gómez AIU
1987-1991 Josep Brunell i Gómez CiU
1991-1995 Josep Brunell i Gómez AIU
1995-1999 Joan Icart i Clos CiU
1999-2003 Joan Icart i Clos CiU
2003-2007 Joan Bruguera i Gras ERC
2007-2011 Josep Maria Llesuy i Suñol CiU
1979-1983 Esteve Bruguera Arqué AIU
1983-1987 Josep Brunell i Gómez AIU
1987-1991 Josep Brunell i Gómez CiU
1991-1995 Josep Brunell i Gómez AIU
1995-1999 Joan Icart i Clos CiU
1999-2003 Joan Icart i Clos CiU
2003-2007 Joan Bruguera i Gras ERC
2007-2011 Josep Maria Llesuy i Suñol CiU
Història d'en Quico del Montseny
En Quico, el rodamon del Montseny. La colla gegantera va demanar a la família d'en Francesc Ribas Planas poder fer una figura per a la colla que immortalitzés a en Quico, un personatge molt estimat tant a Sant Pere de Vilamajor com a tot el massís del Montseny.
En Francesc Ribas Planas, conegut com a en Quico del Montseny, era fill de Gaspar Ribas Soldavila i de Maria Planas Colomé. Va néixer a la masia de ca l'Estadà, al municipi del Montseny, el dia 13 de febrer de 1905. Era fill d'una família de masovers que tenia un sistema de vida de subsistència i, al llarg dels anys, van anar canviant de masoveria. Després de ca l'Estadà anaren a les Vernedes, can Real i can Maginer.
En Quico, tenia una forma de parlar que costava d'entendre, i feia de rodamón per la muntanya. Des de la mort de la seva germana Dolors, va agafar pànic a tot allò que tingués a veure amb la mort. Mala gent, quan el volia fer enfadar cantaven simulant en so de les campanes: "Nin, nan, nin, nan, Quico mort". Però a la gran majoria dels veïns se l'estimaven i el deixaven dormir a casa seva quan visitava el poble per la festa major. No volia dormir als llits sinó en els escons de les cases velles. L'endemà matí, a primera hora ja havia marxat.
Li agradava molt el color vermell i es roboritzava quan veia una noia jove. La seva fama es va extendre per tota la muntanya i, per les festes majors, ja se l'esperava. Anava amunt i avall del massís caminant ajudat pel seu bastó. Quan visitava una casa, li oferien menjar, dormir, li regalaven alguna peça de roba o calçat o, també, li retaven la roba bruta i, passats uns dies, la passava a recollir.
El 22 de maig de 1990 el campanar va sonar aquelles paraules tan temudes per ell. "Nin, nan, nin, nan, en Quico ha mort".
Publicat per La Força
En Francesc Ribas Planas, conegut com a en Quico del Montseny, era fill de Gaspar Ribas Soldavila i de Maria Planas Colomé. Va néixer a la masia de ca l'Estadà, al municipi del Montseny, el dia 13 de febrer de 1905. Era fill d'una família de masovers que tenia un sistema de vida de subsistència i, al llarg dels anys, van anar canviant de masoveria. Després de ca l'Estadà anaren a les Vernedes, can Real i can Maginer.
En Quico, tenia una forma de parlar que costava d'entendre, i feia de rodamón per la muntanya. Des de la mort de la seva germana Dolors, va agafar pànic a tot allò que tingués a veure amb la mort. Mala gent, quan el volia fer enfadar cantaven simulant en so de les campanes: "Nin, nan, nin, nan, Quico mort". Però a la gran majoria dels veïns se l'estimaven i el deixaven dormir a casa seva quan visitava el poble per la festa major. No volia dormir als llits sinó en els escons de les cases velles. L'endemà matí, a primera hora ja havia marxat.
Li agradava molt el color vermell i es roboritzava quan veia una noia jove. La seva fama es va extendre per tota la muntanya i, per les festes majors, ja se l'esperava. Anava amunt i avall del massís caminant ajudat pel seu bastó. Quan visitava una casa, li oferien menjar, dormir, li regalaven alguna peça de roba o calçat o, també, li retaven la roba bruta i, passats uns dies, la passava a recollir.
El 22 de maig de 1990 el campanar va sonar aquelles paraules tan temudes per ell. "Nin, nan, nin, nan, en Quico ha mort".
Publicat per La Força
Evolució de l'arquitectura al Montseny
Agustí Vulart Riera
Associació d’Amics del Montseny
Introducció
L’àmbit regional d’aquest estudi correspon al limitat per la
zona geogràfica que formen les poblacions següents: Granollers,
Aiguafreda, Vic, Arbúcies, Hostalric, Sant Celoni i Cardedeu.
Existeix informació bibliogràfica general i local en la qual
es recullen els diferents estils arquitectònics existents així
com també diverses publicacions sobre estudis de la masia
catalana, esglésies i castells i altres menes de construccions,
però possiblement aquesta investigació és una de les primeres
que recull tots els tipus a l’àmbit del Montseny al llarg del
temps.
El meu objectiu és citar de cada estil alguns exemples representatius,
excloent la confecció d’un inventari complet
dins de cada categoria.
L’ordre escollit per representar l’anàlisi realitzada ha seguit
el criteri de l’evolució en el temps, iniciant el recorregut
a les coves de les muntanyes fins a arribar a les modernes edificacions
arquitectòniques del 2000, passant per cinc grans
espais:
– De la prehistòria fins al final de l’època romana.
– Evolució de la construcció religiosa des del preromànic
fins als nostres dies.
– Anàlisi de les estructures medievals.
– Desenvolupament d’àrees de població i creixement dels
pobles.
– Impacte social de l’arquitectura des del segle xix fins a
l’actualitat.
Al final de l’estudi figura una àmplia bibliografia que permetrà
aprofundir més en els aspectes concrets que es desitgin.
També cito les poblacions que posseeixen llibres específics
que han estat consultats per preparar aquest estudi, el
qual s’acompanya amb 200 dispositives que reflecteixen els
exemples més emblemàtics dels diferents estils.
Els hàbitats naturals més antics que podem trobar al Montseny
són:
—La cova situada al terme municipal de Sant Pere de Vilamajor,
per sota de Can Nadal que es troba a 600 m d’altura.
La seva entrada ens porta a una àmplia zona de la
qual es deriven dues concavitats on les parets humides i vermelloses
mostren el continu escorriment de l’aigua amb alt
contingut en ferro. Actualment és un bon aixopluc d’una important
colònia de ratpenats.
—La cova dels Trabucaires, situada al terme municipal de
Seva, a prop de Can Moreu, es troba a una altura de cinc metres
sobre el camí que passa per allà i s’hi pot accedir per
mitjà d’una escala. Al seu interior poden cabre-hi fins a tretze
persones i va constituir un bon refugi durant les guerres
carlistes del segle xix.
—Les coves de Sant Segimon , que es troben a
1.230 m, al costat del santuari que porta el mateix nom. A
l’interior d’aquestes coves es van construir petites cel•les per
als ermitans durant el segle xii.
Els primers senyals que ens trobem d’intervenció de l’home
són els dólmens i menhirs, sent un dels millors conservats el
dolmen de serra de l’Arca, a prop de Can Brull, calculant-se
que data des de 4.500-2.500 anys aC.
Un altre vestigi del passat és l’estela del pla de la Calma, situada
a la Sitja del Llop, estimant-se que és de 3.000 anys aC.
Els ibers van habitar diversos llocs al Montseny i actualment
s’han localitzat diversos jaciments.
La construcció més important d’aquesta època és la muralla
del turó de Montgrós, dins del terme municipal del
Brull. L’obra pertany al segle iv aC. Destaca per la seva magnitud
i les diferents divisions internes que engloben els habitatges,
els graners, etc.
Un jaciment ibèric (segle v aC) descobert últimament és
el de Can Pons, classificat com a casa rural i situat a prop de
la riera d’Arbúcies. Posteriorment s’hi va alçar a sobre una
casa romana (segle ii aC).
El més gran vestigi d’aquesta última època correspon a la
casa romana de Can Terrés de la Garriga , on s’han
recuperat, entre altres dependències, les corresponents als
banys i termes, així com també les canalitzacions de l’aigua.
És una mostra clara de la bona qualitat de vida dels seus habitants.
Recentment i com a conseqüència de les excavacions que
s’estan realitzant davant de l’església de Granollers, s’ha descobert
una estela funerària romana, considerada com la més
antiga de la zona.
La influència romana es va estendre a través del Congost
per la via Ausa, per la qual cosa la ciutat de Vic aconseguí
una gran importància tant social com política i cultural. S’hi
han trobat restes d’un temple romà, avui reconstruït i que
pertany al model denominat prostylos, exastilos amb atri de
vuit columnes (6 + 2), erigit en el segle ii, en honor i culte a
Roma i a l’emperador.
El cristianisme es va anar cristal•litzant al llarg dels primers
segles de la nostra era, sent els vestigis més antics els
corresponents a les construccions de les esglésies preromàniques
com la de Sant Pere Desplà (Arbúcies), Sant Cebrià de
Fluvià (Sant Esteve de Palautordera) i la del castell de Montsoriu
(Arbúcies - Sant Feliu de Buixalleu).
A partir del segle xi es van construir per tot el territori les
esglésies romàniques. Les més destacades són les del Brull,
la Mora, Sant Marçal, Santa Magdalena , Gualba,
Breda, Seva, la Doma de la Garriga i Vic. Per a la seva construcció
es fan servir els materials següents: pissarra (procedent
del Montseny), granits (procedent de Gualba) i pedra
vermellosa (procedent del Brull).
El pas del romànic al gòtic es troba representat per esglésies
com la de Santa Maria de Palautordera, Arbúcies i la Garriga.
Ja a partir del segle xviii es van inaugurar les esglésies
d’estil barroc com la de Sant Celoni (1703) i Viladrau (1769),
i posteriorment l’ermita del Remei (Santa Maria de Palautordera)
(1803) d’estil barroc-neoclàssic i l’església de la Pietat
(Arbúcies) (1945), aquesta última d’estil renaixentista.
Per últim destacar per la seva modernitat la nova església
d’Aiguafreda, amb el seu original campanar i amb vidrieres
que formen les parets laterals. La seva construcció és molt recent
i és un clar exemple de l’arquitectura actual.
En aquest àmbit religiós del Montseny són rellevants, d’una
banda, els monestirs que van existir al segle xi al Tagamanent,
Sant Marçal, Santa Magadalena i Breda. El campanar
i claustre d’aquest últim són uns grans exemples del
romànic. D’altra banda, la catedral de Vic destaca per la bellesa
del campanar romànic de 46 m d’altura i els seus claustres
gòtics (segle xiv).
Com a aspecte rellevant de les construccions religioses tenim
els magnífics campanars com els que acabem de citar i
els diferents estils arquitectònics que es poden veure en recórrer
els pobles del Montseny. Així citaré des dels d’espadanya,
pertanyents a ermites i petites esglésies com Sant Martí
del Montseny i Riells fins als grans campanars com els de
Sant Celoni, Arbúcies, Sant Esteve de Palautordera i Santa
Maria de Palautordera, Viladrau, la Garriga i Granollers.
Sant Esteve de Palautordera té encara la seva sagrera, davant
de l’església i la rectoria, tancada amb una tanca d’obra
sobre la qual s’assenta una gran reixa acabada en punxa.
Aquest espai es regia pel dret canònic en lloc del dret civil.
Un altre tipus d’obra molt particular que es troba al costat
d’alguna església és el comunidor. Al Montseny n’existeixen
dos exemplars: a la Costa i a Aiguafreda de Dalt.
Era lloc de reunió del capellà i els habitants de la zona.
Aquell efectuava les oracions i benediccions per aplacar les
bruixes, les tempestes i els mals, i evitar les desgràcies en
aquella comunitat.
Fou sempre normal que al costat de les esglésies es trobés
el cementiri. Arran de l’epidèmia del segle xviii, Carles III
va promulgar que els cementiris fossin traslladats als afores
dels nuclis de població.
Avui dia existeixen petites parròquies on els cementiris
encara són al costat de l’església; és el cas del Brull, Santa
Eugènia del Congost i la Costa. Les grans poblacions van
traslladar en el seu moment els cementiris extramurs.
Entre els dos extrems, destaco, junt a l’església, el cementiri
de Sant Cristòfol de la Castanya (pertanyent al Brull),
que crec que és el més petit del Montseny i potser de Catalunya,
i el gran cementiri d’estil modernista de Cardedeu,
dissenyat per l’arquitecte Raspall.
Paral•lelament a l’obra eclesiàstica es va desenvolupar
l’arquitectura del poder de la noblesa i de defensa dels habitants
del pobles o de les cases rurals disseminades.
Un tipus de construcció de vigia i defensa són les torres
com les existents a Hostalric (Montsoriu: torre de les Bruixes),
Montseny (la Besa) i Viladrau (la Sala). Amb el temps
van arribar a transformar-se en castells o cases familiars.
La defensa medieval dels pobles va arribar en alguns casos
a construir recintes totalment emmurallats, com els que
es poden contemplar encara avui a Hostalric, Granollers i
Sant Celoni, dels quals destaquen els seus grans perímetres i
les torres al llarg de la muralla.
La importància de la defensa dels diferents territoris del
Montseny queda reflectida per la línia i ubicació dels castells
que es van construir, destacant encara els existents del Brull,
Montclús, Montsoriu i Sant Pere de Vilamajor.
El castell de Montsoriu, situat a 640 m d’altura, és
un dels baluards medievals més importants de Catalunya i la
seva reconstrucció constitueix una tasca a aconseguir a llarg
termini. La seva magnífica fàbrica i l’ordenament dels diferents
recintes que componen la fortalesa són un clar exponent
arquitectònic dels segles xi (romànic) al xiii (gòtic). El castell
va pertànyer als vescomtes de Girona i posteriorment a
Cabrera, amb un poder de 4.071 llars, el doble del normal.
La societat civil en el transcurs de l’història es va anar organitzant,
habitant de forma dispersa les diverses zones de la
regió (veïnat de França, a l’actual municipi del Montseny) o
formant poblacions.
Així doncs, en funció d’on s’instal•laren els habitants, els
habitatges es van adaptar a les necessitats familiars i al medi
en qüestió. D’aquí sorgeixen diverses menes de masies, segons
la classificació feta per Josep Danès. Les tipologies bàsiques
són les següents:
– Les de carener perpendicular a la façana.
– Les de carener paral•lel a la façana.
– Les de tipus basilical.
– Les de teulada piramidal quadrada amb torre al centre.
Al voltant o junt a les masies es construïen les dependències
auxiliars com les quadres, els graners i els porxos com a
Ca l’Agustí .
El nuclis de població es van constituir als voltants de les
esglésies amb una organització urbanística o bé de tipus perpendicular
o bé radial o bé circular. Els habitatges de la població
es construïen al llarg del típic carrer Major, i són molt
similars entre les diverses poblacions de la regió, com es pot
veure a Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera,
Sant Celoni, Hostalric, Arbúcies, Aiguafreda, Seva
i Viladrau. Les cases tenen de quatre a cinc metres de
façana amb un màxim de tres plantes: planta baixa, amb la
cuina, el rebost, la llar de foc i alguna habitació; primer pis:
amb les habitacions, i segon pis: amb les golfes. A la part de
darrere de la casa hi ha el jardí-hort.
Les places majors són característiques de tots aquests pobles
i són el lloc central on es van desenvolupar i encara avui
es desenvolupen els principals esdeveniments. Citem com
exemple les de Granollers i Vic pels seus notables edificis i la
seva actual vitalitat.
Durant el pas dels anys algunes famílies han estat molt influents
en una determinada zona a causa d’una sèrie de raons
que podrien haver estat d’origen militar, de tipus cultural, de
relacions polítiques, d’influències religioses, per llaços matrimonials,
etc. El fet és que el seu nivell de vida, els va permetre
aixecar magnífiques cases en el lloc més privilegiat de
les seves propietats o del poble. Avui es conserven algunes
d’aquestes cases i en són un exemple les següents:
– Espinzella de Seva;
– Garolera d’Arbúcies;
– Fluvià de Sant Esteve de Palautordera;
– Mas Vidal de Viladrau;
– El Pradell de Gurb a la plana de Vic;
– Castellnou de Llinars.
L’organització de vida civil mitjançant els ajuntaments ha
fet que cada població aixequés magnífics edificis per albergar
les alcaldies i els seus corresponents serveis. L’originalitat
en la construcció de cada un dels llocs queda patent quan
es comparen les diferents cases consistorials com les dels
municipis de:
—Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni, d’estil modernista;
—Aiguafreda, de línia clàssica;
—Cànoves i Samalús, Riells i Viabrea, antigues masies
restaurades;
—Vic i Granollers, de façanes amb reminiscències gòtiques;
—Sant Esteve de Palautordera, típica casa del carrer Major;
—Hostalric, que han reconstruït l’antic convent de pares
Mínims del segle xvii.
Però, si un estil arquitectònic val la pena destacar per la
seva innovació en el seu moment és el modernisme.
La seva implantació a la regió del Montseny va ser especialment
important en aquelles poblacions que a principi del
s. xx entraven en una dinàmica de rebre famílies que anaven
a passar-hi l’estiu, o bé s’hi instal•laven indústries que paral
•lelament creaven la fàbrica i les colònies dels treballadors
amb les seves dependències, o bé s’hi construïen nous habitatges
de les famílies de les pròpies poblacions.
Així foren la Garriga, Cardedeu, Santa Maria de Palautordera,
Aiguafreda, Arbúcies, Vilamajor, Sant Celoni, Granollers
i Vic les principals poblacions que avui llueixen amb orgull
magnífiques obres arquitectòniques d’un dels més
celebres creadors d’aquella època: Raspall, pupil de Domènech
i Muntaner, i influenciat per Puig i Cadafalch. Les seves
obres no tan sols foren cases particulars, sinó que transcendí
a ajuntaments, fàbriques, colònies, hospitals, escorxadors,
col•legis, etc.
Durant segles a la regió del Montseny han existit una sèrie
d’oficis lligats al medi, com el pasturatge, el carboneig, els
moliners, etc. Cadascun d’aquests oficis construïren el seu
habitatge per a aixopluc i per desenvolupar-hi la seva feina.
Així avui dia encara tenim la cabana del pastor del pla de la
Calma feta amb bruc, les cabanes de carboners que es construïren
durant la temporada de fer el carbó enmig dels boscos
i els molins de farina o de paper que existien als rius, en especial
la Tordera i el Congost.
Però és a partir del principi del segle xix que s’inicia la industrialització
i apareixen les grans instal•lacions fabrils: tèxtils,
papereres, càrniques i ja a l’actualitat, entre d’altres, les
de mobles, les químiques, els carrossers, les de components
electrònics, les embotelladores d’aigua i l’hosteleria.
Tot el territori de la regió del Montseny és travessat per
múltiples vies de comunicació, d’entre les quals destaquen la
via Ausa que a l’època romana unia el Vallès amb Osona i la
via Augusta, que en passar pel Vallès, connectava Girona
amb Barcelona.
Durant l’època medieval es van construir ponts de pedra
a les rutes principals, com els de Vic, Aiguafreda i Sant Celoni,
i altres d’inferior magnitud en molts camins intermunicipals,
com els d’Arbúcies, Llinars, Viladrau i Fogars de Tordera
(Sant Roc).
Al final del s. xix es van iniciar les línies de ferrocarril
Barcelona-Portbou i Barcelona-Puigcerdà, el que va obligar
a construir magnífics ponts, alguns dels quals estan situats
sobre la riera de Gualba que desemboca a la Tordera i sobre
el Congost que porta les seves aigües al Besòs. El tipus de
pont és de ferro i constitueixen unes meravelloses obres
d’enginyeria. També és destacable el model d’estació que es
va construir en aquella època i en són un exemple les de Breda
i Palautordera.
Al final del segle xx s’ha construït l’Eix Transversal que
recorre una part del nord-oest del Montseny. I s’hi han hagut
d’alçar nombrosos túnels i ponts, tots els quals són unes magnífiques
creacions. En la construccció d’aquests túnels també
s’han tingut en compte els aspectes ecològics, ja que permeten
mantenir els corredors naturals de les espècies animals.
No existeixen molts túnels a l’àmbit del Montseny, tot i que
a la part del Congost (el Figaró), aquests són més nombrosos
que a la part del Vallès. Destaquem els existents a les rodalies
de Santa Fe i a l’Eix Transversal, entre Sant Hilari i Espinelves.
Vull fer esment dels nous petits túnels o ponts construïts
recentment per evitar les vies de tren de la línia Barcelona -
Portbou al seu pas des de Palautordera fins a Hostalric.
Per finalitzar la meva exposició m’interessa destacar la
importància que des del segle xix han anat tenint cada vegada
més les construccions realitzades per atendre les necessitats
de la societat. Així de la construcció d’escoles, balnearis
i hospitals, hem passat a la de biblioteques públiques, llars
per a jubilats, centres d’assistència primària, fondes i hotels
per arribar a la construcció de grans pavellons esportius, sales
d’espectacles, grans centres comercials, residències per a
la tercera edat, parcs de bombers, museus i grans zones ajardinades;
tot per entrar en el segle xxi amb una arquitectura
social cada vegada més humana i més completa.
Efectivament, els últims cinquanta anys són transcendentals
en aquest gran repte que és el de la creativitat arquitectònica,
tant a nivell particular com en el seu concepte més ampli
d’estar al servei de la societat. I és el meu desig fer un toc
d’atenció a totes aquelles persones i institucions que treballen
per un millor equilibri entre el medi i l’home al Montseny
i als que viuen o visiten aquesta regió de forma que la
gaudeixin i la conservin, per tal de consolidar el seu patrimoni
al llarg del temps.
Bibliografia
Albesa, Carles (1990 i 1996). Postals del Montseny (2 volums).
Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Amades, Joan (1982). La casa. «Arxiu de tradicions populars
». Ed. José V. De Olañeta.
V Trobada d’Estudiosos del Montseny Monografies, 33 Barcelona, 2002 121
Foto 9. Carrer de Seva.
Bargalló, Eva (1988). Les més belles cases pairals i masies
de Catalunya. Ed. de Vecchi, SA.
Boada, Martí. (1994-1995). Montseny. Medi i Home (16 volums).
Borbonet i Macià, Anna (1996). La masia. Ed. Columna.
Camps i Arboix, J.; Català Roca, F. (1973). Les cases pairals
catalanes. Ed. Destino.
Camps i Arboix, J. (1976). La masia catalana. Ed. Aedos.
Comas i Durán, Pere; Castells i Pubill, J. (1982). Cases
de pagès. Ed. Casal de Cultura Dr. Daurella de Cardedeu.
—, (1994). Esglésies i ermites del Montseny i el seu entorn.
Ed. Casal de Cultura Dr. Daurella de Cardedeu.
Cuspinera, Ll.; Planas, J.; Robrer, J. (1997). M. Raspall,
arquitecte (1877-1937). Fund. La Caixa.
Desclot, M.; Castells, J. (1994). EL Montseny. Ed. Lunwerg.
Dip. Barcelona.
Gibert, J. (1985). La masia catalana. Ed. Millà.
Junyent, Eduardo (1965). Guia turística de Vic y comarca.
Ed. Montblanc-Martín.
Llobet, Salvador (1990). El medi i la vida al Montseny. Ed.
Museu de Granollers i Agrup Exc. de Granollers.
Marista, Manuel (1998). Els ponts de pedra de Catalunya.
Ed. 62, SA.
Pandereta, J.M. (1991). El Montseny. Visió geogràfica. Ed.
EUMO.
Pascual i Rodríguez, Vicens (1988). Vic, una ciutat en el
decurs de la història. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Pi de Cabanyes, Oriol (1998). Cases senyorials de Catalunya.
Ed. 62.
Planella, Antoni; Català Roca, F. (1974). Els monestirs
catalans. Ed. Destino.
Ribot, Pere; Camprubí, Raimon (1975). EL Montseny. Ed.
Destino.
Rueda, J.; Dura, J. (1995). El Montseny. Ed. Dip. de Girona-
Caixa de Girona.
Vila, Marc Aureli. (1998). La casa rural a Catalunya. Ed.
62.
Diversos autors (1985). Els orígens de Vallès Oriental.
Museu de Granollers. Àrea d’arqueologia.
—, (1986-2000). Monografies del Montseny. (15 volums).
Associació d’Amics del Montseny.
—, (1987-1995). Temes aiguafredencs. (7 volums). Ed. A.C.
Aiguafreda Avui.
—, (1988-1999). Aixa. Revista del Museu Etnològic del
Montseny, la Gabella Arbúcies (9 volums).
—, (1990-2000). Laurus. Revista del Museu de Granollers
(14 volums).
—, (1991-2000). La sitja del llop. Coordinadora per a la Salvaguarda
del Montseny.
—, (1996). De la balma a la masia. L’hàbitat medieval i modern
al Vallès Oriental. Museu d’Autors Diversos. Granollers.
—, (2000). El Castell de Montsoriu. Ed. Museu Etnològic
del Montseny, la Gabella.
—, (2000). Guia del Parc Natural del Montseny. Institut d’Edicions
de la Diputació de Barcelona.
Publicacions locals dels municipis següents: Aiguafreda, Arbúcies,
Breda, el Brull, Cànoves-Samalús, Campins, Cardedeu,
Espinelves, Fogars de Montclús, el Figaró, la Garriga,
Granollers, Gualba, Hostalric, Llinars, Manlleu, Montseny,
Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor, Sant Esteve i Santa
Maria de Palautordera, Riells i Viabrea, Seva, Tagamanent,
Tona, Vic, Viladrau.
122
Associació d’Amics del Montseny
Introducció
L’àmbit regional d’aquest estudi correspon al limitat per la
zona geogràfica que formen les poblacions següents: Granollers,
Aiguafreda, Vic, Arbúcies, Hostalric, Sant Celoni i Cardedeu.
Existeix informació bibliogràfica general i local en la qual
es recullen els diferents estils arquitectònics existents així
com també diverses publicacions sobre estudis de la masia
catalana, esglésies i castells i altres menes de construccions,
però possiblement aquesta investigació és una de les primeres
que recull tots els tipus a l’àmbit del Montseny al llarg del
temps.
El meu objectiu és citar de cada estil alguns exemples representatius,
excloent la confecció d’un inventari complet
dins de cada categoria.
L’ordre escollit per representar l’anàlisi realitzada ha seguit
el criteri de l’evolució en el temps, iniciant el recorregut
a les coves de les muntanyes fins a arribar a les modernes edificacions
arquitectòniques del 2000, passant per cinc grans
espais:
– De la prehistòria fins al final de l’època romana.
– Evolució de la construcció religiosa des del preromànic
fins als nostres dies.
– Anàlisi de les estructures medievals.
– Desenvolupament d’àrees de població i creixement dels
pobles.
– Impacte social de l’arquitectura des del segle xix fins a
l’actualitat.
Al final de l’estudi figura una àmplia bibliografia que permetrà
aprofundir més en els aspectes concrets que es desitgin.
També cito les poblacions que posseeixen llibres específics
que han estat consultats per preparar aquest estudi, el
qual s’acompanya amb 200 dispositives que reflecteixen els
exemples més emblemàtics dels diferents estils.
Els hàbitats naturals més antics que podem trobar al Montseny
són:
—La cova situada al terme municipal de Sant Pere de Vilamajor,
per sota de Can Nadal que es troba a 600 m d’altura.
La seva entrada ens porta a una àmplia zona de la
qual es deriven dues concavitats on les parets humides i vermelloses
mostren el continu escorriment de l’aigua amb alt
contingut en ferro. Actualment és un bon aixopluc d’una important
colònia de ratpenats.
—La cova dels Trabucaires, situada al terme municipal de
Seva, a prop de Can Moreu, es troba a una altura de cinc metres
sobre el camí que passa per allà i s’hi pot accedir per
mitjà d’una escala. Al seu interior poden cabre-hi fins a tretze
persones i va constituir un bon refugi durant les guerres
carlistes del segle xix.
—Les coves de Sant Segimon , que es troben a
1.230 m, al costat del santuari que porta el mateix nom. A
l’interior d’aquestes coves es van construir petites cel•les per
als ermitans durant el segle xii.
Els primers senyals que ens trobem d’intervenció de l’home
són els dólmens i menhirs, sent un dels millors conservats el
dolmen de serra de l’Arca, a prop de Can Brull, calculant-se
que data des de 4.500-2.500 anys aC.
Un altre vestigi del passat és l’estela del pla de la Calma, situada
a la Sitja del Llop, estimant-se que és de 3.000 anys aC.
Els ibers van habitar diversos llocs al Montseny i actualment
s’han localitzat diversos jaciments.
La construcció més important d’aquesta època és la muralla
del turó de Montgrós, dins del terme municipal del
Brull. L’obra pertany al segle iv aC. Destaca per la seva magnitud
i les diferents divisions internes que engloben els habitatges,
els graners, etc.
Un jaciment ibèric (segle v aC) descobert últimament és
el de Can Pons, classificat com a casa rural i situat a prop de
la riera d’Arbúcies. Posteriorment s’hi va alçar a sobre una
casa romana (segle ii aC).
El més gran vestigi d’aquesta última època correspon a la
casa romana de Can Terrés de la Garriga , on s’han
recuperat, entre altres dependències, les corresponents als
banys i termes, així com també les canalitzacions de l’aigua.
És una mostra clara de la bona qualitat de vida dels seus habitants.
Recentment i com a conseqüència de les excavacions que
s’estan realitzant davant de l’església de Granollers, s’ha descobert
una estela funerària romana, considerada com la més
antiga de la zona.
La influència romana es va estendre a través del Congost
per la via Ausa, per la qual cosa la ciutat de Vic aconseguí
una gran importància tant social com política i cultural. S’hi
han trobat restes d’un temple romà, avui reconstruït i que
pertany al model denominat prostylos, exastilos amb atri de
vuit columnes (6 + 2), erigit en el segle ii, en honor i culte a
Roma i a l’emperador.
El cristianisme es va anar cristal•litzant al llarg dels primers
segles de la nostra era, sent els vestigis més antics els
corresponents a les construccions de les esglésies preromàniques
com la de Sant Pere Desplà (Arbúcies), Sant Cebrià de
Fluvià (Sant Esteve de Palautordera) i la del castell de Montsoriu
(Arbúcies - Sant Feliu de Buixalleu).
A partir del segle xi es van construir per tot el territori les
esglésies romàniques. Les més destacades són les del Brull,
la Mora, Sant Marçal, Santa Magdalena , Gualba,
Breda, Seva, la Doma de la Garriga i Vic. Per a la seva construcció
es fan servir els materials següents: pissarra (procedent
del Montseny), granits (procedent de Gualba) i pedra
vermellosa (procedent del Brull).
El pas del romànic al gòtic es troba representat per esglésies
com la de Santa Maria de Palautordera, Arbúcies i la Garriga.
Ja a partir del segle xviii es van inaugurar les esglésies
d’estil barroc com la de Sant Celoni (1703) i Viladrau (1769),
i posteriorment l’ermita del Remei (Santa Maria de Palautordera)
(1803) d’estil barroc-neoclàssic i l’església de la Pietat
(Arbúcies) (1945), aquesta última d’estil renaixentista.
Per últim destacar per la seva modernitat la nova església
d’Aiguafreda, amb el seu original campanar i amb vidrieres
que formen les parets laterals. La seva construcció és molt recent
i és un clar exemple de l’arquitectura actual.
En aquest àmbit religiós del Montseny són rellevants, d’una
banda, els monestirs que van existir al segle xi al Tagamanent,
Sant Marçal, Santa Magadalena i Breda. El campanar
i claustre d’aquest últim són uns grans exemples del
romànic. D’altra banda, la catedral de Vic destaca per la bellesa
del campanar romànic de 46 m d’altura i els seus claustres
gòtics (segle xiv).
Com a aspecte rellevant de les construccions religioses tenim
els magnífics campanars com els que acabem de citar i
els diferents estils arquitectònics que es poden veure en recórrer
els pobles del Montseny. Així citaré des dels d’espadanya,
pertanyents a ermites i petites esglésies com Sant Martí
del Montseny i Riells fins als grans campanars com els de
Sant Celoni, Arbúcies, Sant Esteve de Palautordera i Santa
Maria de Palautordera, Viladrau, la Garriga i Granollers.
Sant Esteve de Palautordera té encara la seva sagrera, davant
de l’església i la rectoria, tancada amb una tanca d’obra
sobre la qual s’assenta una gran reixa acabada en punxa.
Aquest espai es regia pel dret canònic en lloc del dret civil.
Un altre tipus d’obra molt particular que es troba al costat
d’alguna església és el comunidor. Al Montseny n’existeixen
dos exemplars: a la Costa i a Aiguafreda de Dalt.
Era lloc de reunió del capellà i els habitants de la zona.
Aquell efectuava les oracions i benediccions per aplacar les
bruixes, les tempestes i els mals, i evitar les desgràcies en
aquella comunitat.
Fou sempre normal que al costat de les esglésies es trobés
el cementiri. Arran de l’epidèmia del segle xviii, Carles III
va promulgar que els cementiris fossin traslladats als afores
dels nuclis de població.
Avui dia existeixen petites parròquies on els cementiris
encara són al costat de l’església; és el cas del Brull, Santa
Eugènia del Congost i la Costa. Les grans poblacions van
traslladar en el seu moment els cementiris extramurs.
Entre els dos extrems, destaco, junt a l’església, el cementiri
de Sant Cristòfol de la Castanya (pertanyent al Brull),
que crec que és el més petit del Montseny i potser de Catalunya,
i el gran cementiri d’estil modernista de Cardedeu,
dissenyat per l’arquitecte Raspall.
Paral•lelament a l’obra eclesiàstica es va desenvolupar
l’arquitectura del poder de la noblesa i de defensa dels habitants
del pobles o de les cases rurals disseminades.
Un tipus de construcció de vigia i defensa són les torres
com les existents a Hostalric (Montsoriu: torre de les Bruixes),
Montseny (la Besa) i Viladrau (la Sala). Amb el temps
van arribar a transformar-se en castells o cases familiars.
La defensa medieval dels pobles va arribar en alguns casos
a construir recintes totalment emmurallats, com els que
es poden contemplar encara avui a Hostalric, Granollers i
Sant Celoni, dels quals destaquen els seus grans perímetres i
les torres al llarg de la muralla.
La importància de la defensa dels diferents territoris del
Montseny queda reflectida per la línia i ubicació dels castells
que es van construir, destacant encara els existents del Brull,
Montclús, Montsoriu i Sant Pere de Vilamajor.
El castell de Montsoriu, situat a 640 m d’altura, és
un dels baluards medievals més importants de Catalunya i la
seva reconstrucció constitueix una tasca a aconseguir a llarg
termini. La seva magnífica fàbrica i l’ordenament dels diferents
recintes que componen la fortalesa són un clar exponent
arquitectònic dels segles xi (romànic) al xiii (gòtic). El castell
va pertànyer als vescomtes de Girona i posteriorment a
Cabrera, amb un poder de 4.071 llars, el doble del normal.
La societat civil en el transcurs de l’història es va anar organitzant,
habitant de forma dispersa les diverses zones de la
regió (veïnat de França, a l’actual municipi del Montseny) o
formant poblacions.
Així doncs, en funció d’on s’instal•laren els habitants, els
habitatges es van adaptar a les necessitats familiars i al medi
en qüestió. D’aquí sorgeixen diverses menes de masies, segons
la classificació feta per Josep Danès. Les tipologies bàsiques
són les següents:
– Les de carener perpendicular a la façana.
– Les de carener paral•lel a la façana.
– Les de tipus basilical.
– Les de teulada piramidal quadrada amb torre al centre.
Al voltant o junt a les masies es construïen les dependències
auxiliars com les quadres, els graners i els porxos com a
Ca l’Agustí .
El nuclis de població es van constituir als voltants de les
esglésies amb una organització urbanística o bé de tipus perpendicular
o bé radial o bé circular. Els habitatges de la població
es construïen al llarg del típic carrer Major, i són molt
similars entre les diverses poblacions de la regió, com es pot
veure a Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera,
Sant Celoni, Hostalric, Arbúcies, Aiguafreda, Seva
i Viladrau. Les cases tenen de quatre a cinc metres de
façana amb un màxim de tres plantes: planta baixa, amb la
cuina, el rebost, la llar de foc i alguna habitació; primer pis:
amb les habitacions, i segon pis: amb les golfes. A la part de
darrere de la casa hi ha el jardí-hort.
Les places majors són característiques de tots aquests pobles
i són el lloc central on es van desenvolupar i encara avui
es desenvolupen els principals esdeveniments. Citem com
exemple les de Granollers i Vic pels seus notables edificis i la
seva actual vitalitat.
Durant el pas dels anys algunes famílies han estat molt influents
en una determinada zona a causa d’una sèrie de raons
que podrien haver estat d’origen militar, de tipus cultural, de
relacions polítiques, d’influències religioses, per llaços matrimonials,
etc. El fet és que el seu nivell de vida, els va permetre
aixecar magnífiques cases en el lloc més privilegiat de
les seves propietats o del poble. Avui es conserven algunes
d’aquestes cases i en són un exemple les següents:
– Espinzella de Seva;
– Garolera d’Arbúcies;
– Fluvià de Sant Esteve de Palautordera;
– Mas Vidal de Viladrau;
– El Pradell de Gurb a la plana de Vic;
– Castellnou de Llinars.
L’organització de vida civil mitjançant els ajuntaments ha
fet que cada població aixequés magnífics edificis per albergar
les alcaldies i els seus corresponents serveis. L’originalitat
en la construcció de cada un dels llocs queda patent quan
es comparen les diferents cases consistorials com les dels
municipis de:
—Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni, d’estil modernista;
—Aiguafreda, de línia clàssica;
—Cànoves i Samalús, Riells i Viabrea, antigues masies
restaurades;
—Vic i Granollers, de façanes amb reminiscències gòtiques;
—Sant Esteve de Palautordera, típica casa del carrer Major;
—Hostalric, que han reconstruït l’antic convent de pares
Mínims del segle xvii.
Però, si un estil arquitectònic val la pena destacar per la
seva innovació en el seu moment és el modernisme.
La seva implantació a la regió del Montseny va ser especialment
important en aquelles poblacions que a principi del
s. xx entraven en una dinàmica de rebre famílies que anaven
a passar-hi l’estiu, o bé s’hi instal•laven indústries que paral
•lelament creaven la fàbrica i les colònies dels treballadors
amb les seves dependències, o bé s’hi construïen nous habitatges
de les famílies de les pròpies poblacions.
Així foren la Garriga, Cardedeu, Santa Maria de Palautordera,
Aiguafreda, Arbúcies, Vilamajor, Sant Celoni, Granollers
i Vic les principals poblacions que avui llueixen amb orgull
magnífiques obres arquitectòniques d’un dels més
celebres creadors d’aquella època: Raspall, pupil de Domènech
i Muntaner, i influenciat per Puig i Cadafalch. Les seves
obres no tan sols foren cases particulars, sinó que transcendí
a ajuntaments, fàbriques, colònies, hospitals, escorxadors,
col•legis, etc.
Durant segles a la regió del Montseny han existit una sèrie
d’oficis lligats al medi, com el pasturatge, el carboneig, els
moliners, etc. Cadascun d’aquests oficis construïren el seu
habitatge per a aixopluc i per desenvolupar-hi la seva feina.
Així avui dia encara tenim la cabana del pastor del pla de la
Calma feta amb bruc, les cabanes de carboners que es construïren
durant la temporada de fer el carbó enmig dels boscos
i els molins de farina o de paper que existien als rius, en especial
la Tordera i el Congost.
Però és a partir del principi del segle xix que s’inicia la industrialització
i apareixen les grans instal•lacions fabrils: tèxtils,
papereres, càrniques i ja a l’actualitat, entre d’altres, les
de mobles, les químiques, els carrossers, les de components
electrònics, les embotelladores d’aigua i l’hosteleria.
Tot el territori de la regió del Montseny és travessat per
múltiples vies de comunicació, d’entre les quals destaquen la
via Ausa que a l’època romana unia el Vallès amb Osona i la
via Augusta, que en passar pel Vallès, connectava Girona
amb Barcelona.
Durant l’època medieval es van construir ponts de pedra
a les rutes principals, com els de Vic, Aiguafreda i Sant Celoni,
i altres d’inferior magnitud en molts camins intermunicipals,
com els d’Arbúcies, Llinars, Viladrau i Fogars de Tordera
(Sant Roc).
Al final del s. xix es van iniciar les línies de ferrocarril
Barcelona-Portbou i Barcelona-Puigcerdà, el que va obligar
a construir magnífics ponts, alguns dels quals estan situats
sobre la riera de Gualba que desemboca a la Tordera i sobre
el Congost que porta les seves aigües al Besòs. El tipus de
pont és de ferro i constitueixen unes meravelloses obres
d’enginyeria. També és destacable el model d’estació que es
va construir en aquella època i en són un exemple les de Breda
i Palautordera.
Al final del segle xx s’ha construït l’Eix Transversal que
recorre una part del nord-oest del Montseny. I s’hi han hagut
d’alçar nombrosos túnels i ponts, tots els quals són unes magnífiques
creacions. En la construccció d’aquests túnels també
s’han tingut en compte els aspectes ecològics, ja que permeten
mantenir els corredors naturals de les espècies animals.
No existeixen molts túnels a l’àmbit del Montseny, tot i que
a la part del Congost (el Figaró), aquests són més nombrosos
que a la part del Vallès. Destaquem els existents a les rodalies
de Santa Fe i a l’Eix Transversal, entre Sant Hilari i Espinelves.
Vull fer esment dels nous petits túnels o ponts construïts
recentment per evitar les vies de tren de la línia Barcelona -
Portbou al seu pas des de Palautordera fins a Hostalric.
Per finalitzar la meva exposició m’interessa destacar la
importància que des del segle xix han anat tenint cada vegada
més les construccions realitzades per atendre les necessitats
de la societat. Així de la construcció d’escoles, balnearis
i hospitals, hem passat a la de biblioteques públiques, llars
per a jubilats, centres d’assistència primària, fondes i hotels
per arribar a la construcció de grans pavellons esportius, sales
d’espectacles, grans centres comercials, residències per a
la tercera edat, parcs de bombers, museus i grans zones ajardinades;
tot per entrar en el segle xxi amb una arquitectura
social cada vegada més humana i més completa.
Efectivament, els últims cinquanta anys són transcendentals
en aquest gran repte que és el de la creativitat arquitectònica,
tant a nivell particular com en el seu concepte més ampli
d’estar al servei de la societat. I és el meu desig fer un toc
d’atenció a totes aquelles persones i institucions que treballen
per un millor equilibri entre el medi i l’home al Montseny
i als que viuen o visiten aquesta regió de forma que la
gaudeixin i la conservin, per tal de consolidar el seu patrimoni
al llarg del temps.
Bibliografia
Albesa, Carles (1990 i 1996). Postals del Montseny (2 volums).
Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Amades, Joan (1982). La casa. «Arxiu de tradicions populars
». Ed. José V. De Olañeta.
V Trobada d’Estudiosos del Montseny Monografies, 33 Barcelona, 2002 121
Foto 9. Carrer de Seva.
Bargalló, Eva (1988). Les més belles cases pairals i masies
de Catalunya. Ed. de Vecchi, SA.
Boada, Martí. (1994-1995). Montseny. Medi i Home (16 volums).
Borbonet i Macià, Anna (1996). La masia. Ed. Columna.
Camps i Arboix, J.; Català Roca, F. (1973). Les cases pairals
catalanes. Ed. Destino.
Camps i Arboix, J. (1976). La masia catalana. Ed. Aedos.
Comas i Durán, Pere; Castells i Pubill, J. (1982). Cases
de pagès. Ed. Casal de Cultura Dr. Daurella de Cardedeu.
—, (1994). Esglésies i ermites del Montseny i el seu entorn.
Ed. Casal de Cultura Dr. Daurella de Cardedeu.
Cuspinera, Ll.; Planas, J.; Robrer, J. (1997). M. Raspall,
arquitecte (1877-1937). Fund. La Caixa.
Desclot, M.; Castells, J. (1994). EL Montseny. Ed. Lunwerg.
Dip. Barcelona.
Gibert, J. (1985). La masia catalana. Ed. Millà.
Junyent, Eduardo (1965). Guia turística de Vic y comarca.
Ed. Montblanc-Martín.
Llobet, Salvador (1990). El medi i la vida al Montseny. Ed.
Museu de Granollers i Agrup Exc. de Granollers.
Marista, Manuel (1998). Els ponts de pedra de Catalunya.
Ed. 62, SA.
Pandereta, J.M. (1991). El Montseny. Visió geogràfica. Ed.
EUMO.
Pascual i Rodríguez, Vicens (1988). Vic, una ciutat en el
decurs de la història. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Pi de Cabanyes, Oriol (1998). Cases senyorials de Catalunya.
Ed. 62.
Planella, Antoni; Català Roca, F. (1974). Els monestirs
catalans. Ed. Destino.
Ribot, Pere; Camprubí, Raimon (1975). EL Montseny. Ed.
Destino.
Rueda, J.; Dura, J. (1995). El Montseny. Ed. Dip. de Girona-
Caixa de Girona.
Vila, Marc Aureli. (1998). La casa rural a Catalunya. Ed.
62.
Diversos autors (1985). Els orígens de Vallès Oriental.
Museu de Granollers. Àrea d’arqueologia.
—, (1986-2000). Monografies del Montseny. (15 volums).
Associació d’Amics del Montseny.
—, (1987-1995). Temes aiguafredencs. (7 volums). Ed. A.C.
Aiguafreda Avui.
—, (1988-1999). Aixa. Revista del Museu Etnològic del
Montseny, la Gabella Arbúcies (9 volums).
—, (1990-2000). Laurus. Revista del Museu de Granollers
(14 volums).
—, (1991-2000). La sitja del llop. Coordinadora per a la Salvaguarda
del Montseny.
—, (1996). De la balma a la masia. L’hàbitat medieval i modern
al Vallès Oriental. Museu d’Autors Diversos. Granollers.
—, (2000). El Castell de Montsoriu. Ed. Museu Etnològic
del Montseny, la Gabella.
—, (2000). Guia del Parc Natural del Montseny. Institut d’Edicions
de la Diputació de Barcelona.
Publicacions locals dels municipis següents: Aiguafreda, Arbúcies,
Breda, el Brull, Cànoves-Samalús, Campins, Cardedeu,
Espinelves, Fogars de Montclús, el Figaró, la Garriga,
Granollers, Gualba, Hostalric, Llinars, Manlleu, Montseny,
Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor, Sant Esteve i Santa
Maria de Palautordera, Riells i Viabrea, Seva, Tagamanent,
Tona, Vic, Viladrau.
122
Subscriure's a:
Missatges (Atom)