dimecres, de gener 06, 2021

El comunidor de Sant Pere de Vilamajor

Els comunidors

Les tempestes que es registren en l'època càlida de l'any són un dels fenòmens meteorològics més característics del clima de la península ibèrica. Les descàrregues elèctriques que les defineixen són de diferents tipus, encara que els llamps núvol-terra són les més perilloses. Els xàfecs intensos, la calamarsa, la pedra i els vents forts d'origen convectiu (fronts de ratxa, rebentades o tornados) que acompanyen les tronades poden tenir un fort impacte sobre el territori en forma de riuades i inundacions i danys a cultius i a tot tipus de béns materials i infraestructures. Els llamps, a més, poden ferir o matar persones o animals, afectar edificis o provocar incendis forestals o de matoll.

A l'Espanya rural i agrària, que va precedir durant molts segles a la industrialització del país que es va produir a partir del segle XIX, la pèrdua de la collita a causa d'una sequera, a un període de pluges excessives, a gelades tardanes o una tempesta amb pedra era, sovint, una tragèdia que comportava grans pèrdues econòmiques i, el més important, fam a les famílies o comunitats que depenien d'ella. I a falta de les assegurances agràries i els pronòstics meteorològics i climàtics fiables actuals el poble acudia a la intervenció divina i/o màgica per lluitar contra aquests elements adversos, lluita que s'estenia també a les plagues, els animals nocius o les epidèmies. En particular, en l'Edat Moderna, durant els segles XV i XVI, especialment, però allargant-se fins al segle XIX en alguns llocs, es van vincular aquest tipus d'adversitats a les accions de les bruixes i bruixots, l'existència estava sent "demostrada" per l'Església en aquells segles.

L'existència de rituals per dur a terme aquesta lluita es perd en els orígens de la humanitat. Aquí ens situem en l'Edat Mitjana a Espanya, quan les belles creus de terme i peirons situats en els camins i les afores dels pobles i llogarets es implorava pel "bon temps" en dates més o menys fixades. Per descomptat, aquests elements del "mobiliari rural" també servien per limitar finques o termes municipals i com a punts de referència per als caminants. També es feien aquestes pregàries des dels campanars de les esglésies, però el que resulta més interessant és el desenvolupament i construcció d'unes petites edificacions, de molt variats tipus, destinades específicament a exorcitzar les tempestes, dissipar-o, almenys, allunyar-les del lloc (encara que fossin enviant-les al municipi veí).

Encara que possiblement hi hagi aquests edificis en més llocs de la geografia espanyola, hem vist en les referències bibliogràfiques que estan concentrats al nord d'Aragó, destacant el seu elevat nombre a la comarca pirinenca del Sobrarbe, i a Catalunya, fonamentalment en les actuals províncies de Girona i Barcelona. A Catalunya s'han comptabilitzat més de 100 però, tenint en compte els desapareguts dels quals es tenen referències, podrien arribar a gairebé 200 en total. També hi ha en altres àrees pirinenques com el Principat d'Andorra o la comarca rossellonesa del Vallespir. A Aragó aquestes construccions reben el nom de esconjuraderos o esconjuraderas, paraula procedent del vocable aragonès esconchurar: conjurar, és a dir, exorcismes, conjurs contra el dimoni. En català reben el nom de conjuradors o comunidors, derivat de comunir: Conjurar (el mal temps) amb oracions, amb fórmules exorcitzadores. Esconjurar o comunir era dur a terme una devoció pública unida a una benedicció i invocació "A fulgurum, tempestatem et grandinis" (llamps, tempestes i pedregades) o "Contra fulgura et tronituarum tempestatem et granidem" (Contra els llamps i la tempesta de trons i calamarsa).

La litúrgia d'aquests conjurs va tenir el seu màxim desenvolupament en els segles XVI i XVII, encara que es conserven fórmules escrites fins i tot a principis de segle XIX. Els redactats de les invocacions eren molt expressius i imperatius com corresponia a el dramatisme de la situació.

El toc de campanes ("tocar a conjurar" a Aragó o "tocar a nublao" o "espantanublos" en terres de Castella i de Lleó), que sempre estaven beneïdes i sovint dedicades a Santa Bàrbara, declarada per l'Església Catòlica Santa Protectora contra llamps i tempestes, era el primer pas en la litúrgia de l'exorcisme. El segon era a acudir al comunidor, amb el mossèn i els seus ajudants abillats de la forma establerta per a realitzar els conjurs. Hi havia lectura dels Evangelis, pregàries i altres fórmules específiques, benedicció amb la Vera Creu i el aspergit o hisopeado amb aigua beneïda (i és probable que es portessin també alguns dels amulets protectors per a aquestes adversitats, com llorer o romaní beneïts en el Diumenge de Rams). Sembla que no en tots els casos els celebrants eren religiosos. Es conjurava des de la Sta. Creu de Maig (Invenció de la Santa Creu, 3 de maig, també anomenada Creu Verda) fins a la Sta. Creu de Setembre (Exaltació de la Santa Creu, 14 de setembre, coneguda com la Creu Seca). Està documentat que, durant aquest període de 5 mesos, de màxima activitat tempestuosa al territori peninsular, els rectors de les parròquies no podien abandonar el seu lloc per si era necessari realitzar conjurs. O sigui, que en aquestes dates no tenien autoritzades les vacances o havien de buscar un suplent.

Un possible motiu per a la construcció dels comunidors annexos o exempts a les esglésies parroquials, fora dels campanars, era el perill de caiguda de llamps en els mateixos durant les tempestes, com s'ha constatat en nombroses ocasions. Encara que hi ha una referència indirecta d'un comunidor del segle XIII a Figueres, i probablement hagués existit algun amb anterioritat, l'època àlgida de construcció van ser els segles XV i especialment XVI i XVII i sembla que no hi ha cap posterior a l'XVIII, encara que alguns es mantinguessin en ús fins ben entrat el XX. Probablement els més elaborats arquitectònicament serien els dels segles XVII i XVIII.

És possible que algunes de les causes per la proliferació d'aquests edificis fossin les noves pautes religioses sorgides en la Contrareforma, nascuda del Concili de Trento (1545-1563) però també és plausible que el deteriorament de les condicions meteorològiques presents durant la Petita Edat de Gel (PEG, des de finals de segle XVI fins al XIX) i les seves fortes repercussions socioeconòmiques portessin a la preocupació constant dels vulnerables habitants de camp i la recerca de l'ajuda divina, entre la litúrgia catòlica i la superstició.

Malgrat la seva estreta imbricació amb la religió catòlica hi va haver membres de la cúria cristiana que van clamar contra aquest tipus de supersticions o bruixeries. Per exemple, en 1529, fra Martín de Castañega, en el seu Tractat de les supersticions i fetilleries, critica la proliferació de conjuradors que "juguen amb el núvol com amb una pilota [...] procuren fer el núvol fora del seu terme i que caigui en el del seu veí ".

Quant a la seva distribució territorial, no hem trobat explicacions per la mateixa en les obres consultades. D'alguna manera han d'influir factors com la distribució dels tipus de cultius i la densitat de població i fins i tot el costum estès o no entre veïnats o les pautes d'actuació de determinades diòcesi. L'únic objectiu que podem aportar aquí és la mostra, que, si més no en les condicions climàtiques actuals, les zones més tempestuoses de la península ibèrica són el Pirineu, al nord-est de Catalunya i el sector més oriental de el Sistema Ibèric, entre Terol i Castelló, coincidint parcialment amb la presència de comunidors ¿seria aquesta distribució de nombre mitjà anual de dies de tempesta similar durant la PEG?.

Tipus i característiques principals dels comunidors

Els dos tipus bàsics de comunidors, encara que amb moltes variants, són (1) els que es troben integrats en el cos de l'Església i (2) els edificis petits i de senzilla factura situats molt a prop de l'església, prop del  cementiri o fins i tot en l'interior del seu recinte.

Els primers comunidors van aparèixer probablement sota el pis de les campanes a les torres-campanar. Eren petites habitacions, cambres o edicles, oberts normalment als "quatre vents", per poder dirigir les pregàries en la direcció més convenient, allà on els núvols mostraven un aspecte més ombrívol i amenaçador o fins i tot on la freqüència dels llamps era més gran. Les quatre obertures del comunidor eren un element fonamental de la mateixa, comú també a tots els que es van construir als exteriors de les esglésies.

Mare de Deu d'Arboló (Pallars Sobirà)
El comunidor inclòs al campanar va evolucionar cap a petites construccions independents sobre el sostre de l'església, situades habitualment en el costat oposat al  campanar, sovint sobre l'absis. Per jerarquia, el comunidor havia de tenir menys alçada que el campanar. També es van construir sobre la façana principal de l'església. Les formes i dimensions d'aquestes construccions són variades: torres de planta quadrada, circular o semicircular, alguna fins i tot acabava amb una certa esveltesa i aspecte militar o de garita de vigilància. Hi ha casos molt singulars com les quatre torretes situades en sengles cantonades de el campanar de Sant Martí de Palafrugell, al Baix Empordà, o el comunidor de planta hexagonal de Torroella de Montgrí, a la mateixa comarca. La regla de les quatre obertures es trencava alguna vegada en aquells comunidors que es construïen a manera de matacans sobre la façana. Una variant del comunidor és el reliquier: "finestra en forma de Balconet que hi ha en el campanar, on s'exposen la Veracreu i Relíquies de sants per conjurar els tempestes".

Aquestes construccions sobre el propi edifici de l'església implicaven reformes del cos principal de vegades costoses, justificades per la necessària protecció divina davant les calamitats meteorològiques.

Comunidor de Calafell

Els comunidors exempts són majoritàriament de planta quadrada (també n'hi ha circulars o rectangulars) i també presenten una interessant gamma de dissenys i materials de construcció. Aquests templets són habitualment de pedra (maçoneria o carreuó) encara que poden incloure maons a l'aler, si el tenen. Poden estar formats per quatre parets d'alçada completa amb obertures en forma de porta quadrada o amb arc de mig punt, amb finestres, o amb mitges parets i quatre columnes o pilastres sostenint l'embigat de fusta del sostre (per aquesta raó, aquests edificis també rebien el nom de "quatrepilars"), que podia ser de llosa o de teula àrab i fins i tot de fusta. La forma de la coberta pot ser piramidal, cònica o de volta esquifada o d'aljub, semiesfèrica o falsa cúpula, sempre de quatre aigües. El sòl d'aquests petits edificis és de lloses de pedra, maó o còdols i, de vegades, està elevat i cal una escala d'uns pocs graons per accedir a la mateixa. Alguns encara conserven un emblanquinat exterior.

A l'interior hi ha un Pedró o taula de pedra, com petit altar, amb una Vera Creu de ferro o pedra. De vegades també, un banc al voltant de el centre i una pica d'aigua beneïda. La creu també pot estar a la teulada del templet.

Per descomptat, aquests modestos edificis (no tots eren tan senzills: el comunidor de l'església dels sants Just i Pastor de poblet de Son de Pi, al Pallars Sobirà, és una esvelta torre de diversos pisos amb aspecte de torrassa defensiu) servien de refugi i protecció al celebrant, atès que durant la celebració la meteorologia era adversa o poc faltava perquè ho fos. Encara que sovint estan en llocs amb àmplies panoràmiques, no sempre és així. Els més propers a la parroquial s'han convertit en ocasions en llocs de pas i accés a el recinte exterior de l'església. Els comunidors també es van usar com a llocs de reunió per a tractar temes administratius de les parròquies i com a refugi pastoral, quedant fumats en el seu interior en alguns casos pel focs que encenien els pastors per cuinar i escalfar-se.

El comunidor de Sant Pere de Vilamajor

Sant Pere de Vilamajor es troba dins de l’àrea de Catalunya (i d’Espanya) que més tormentes rep al llarg de l’any  (entre 22 i 30) tal com s’especifica en el mapa següent.

 
Per aquesta raó no resulta estrany que al nostre municipi, de caràcter totalment agrícola, hagi un comunidor. 

A Sant Pere de Vilamajor, el comunidor es va alçar a la cantonada de l’església, en forma de torre d’uns vint metres d’alçada i de planta rectangular (quatre per cinc metres) i finestres i cantoneres amb carreus de granit. Només s’hi pot accedir des de l’interior de l’església a través d’un portal situat dalt del cor que dóna a una petita estança situada sobre la pica baptismal del pis inferior. L’estança està il·luminada per una finestra encarada a cal Ferrer. A través d’una escala de cargol va comunicant els diversos pisos: una petita estança amb finestra a la façana principal, l’accés a la sota coberta de l’església i, finalment, el darrer pis, el comunidor pròpiament dit.

Vista general de l'església amb el comunidor a l'esquerre (1913)

El darrer pis té una finestra a cada façana per poder controlar tots els punts cardinals i, a les cantonades interiors, hi ha semi encastats uns petits recipients ceràmics per l’aigua beneïda. La coberta, inaccessible, és d’un sol pendent i, com la Torre Roja, està rematada amb merlets de maó, un a cada cantonada i un de central a les cares estretes de la torre.

Vista actual

La primera referència documental que trobem data del 1580, quan només s’havien replantejat on anirien els murs de la nova església de Sant Pere, es va decidir convertir la torre del castell -Torre Roja- en campanar. Modificaren les finestres superiors per encabir-hi les campanes. Així doncs, el mestre d’obres de la nova església, el mataroní Joan Salvador, exposà que no calia construir-ne cap de nou però proposava fer-hi  un comunidor en forma de torre per donar majestuositat al nou temple.




El dia 8 d’octubre de 1600 es va beneir la part del temple bastida fins el moment, entre les quals es trobava el comunidor encara que sembla que no estava del tot acabat. El 10 de juny de 1607 els honorables Jaume Gual del Bosch i Joan Derrocada, síndics de l’església, van posar en subhasta el quarantè dels fruits que es collien a la parròquia per fer la coberta del comunidor. El 9 de setembre de 1609 es va signar la concòrdia, per 40 lliures,  pel fustam que s’havia d’emprar al fuster de Vilamajor Guillem Gori el qual haurà d’emprar bigues “bossellades o motllurades”, obrir 4 finestres al segon pis i una altre en la cambra que hi ha al mateix comunidor i fer l’agulla “de la alsada diran los mestre de la obra requerida”. Posteriorment, entre el 12 de setembre de 1669 i el 10 de març de 1670 el mestre de cases Josep Otzet va encarregar-se de cobrir el terrat tal com es troba a l’actualitat  Una terrat que el 1898, a causa d’unes pluges que hagueren entre el 16 i 17 de gener, va patir danys i es va haver de refer.


A tall de curiositat, en una habitació fosca el comunidor es guardava antigament el tresor i l’arxiu parroquial  a part de tenir funcions de baptisteri.

Bibliografia

BERGHAENEL,  Ramon Pasqual. Esconjuraderos: “Ayuda divina” contra las tormentas. Publicat el 14 abril, 2020 per aemetblog.

HERRERO, Higini. La desconeguda torre del comunidor de Vilamajor. Publicat l’1/1/2017 al web  https://www.higiniherrero.cat

POCH i RUESTES, Josep. Vilamajor. Un poble forjat per comtes, capelles, pagesos i menestrals. Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. 

GALÍ, David; LACUESTA, Raquel. Estudi històric i constructiu  sobre l’església i el campanar, o torre roja, de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental). Secció tècnica d’investigació, catalogació i difusió. Àrea de territori i sostenibilitat. Diputació de Barcelona. 

GARCIA-PEY, Enric. Noms i llocs de Sant Pere de Vilamajor. Quaderns de Vilamajor 10. Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2018

Cap comentari: