Vivim en una societat on l’oci s’ha convertit en un element diari de la nostre vida. Temps enrere era una excepcionalitat que molts pocs es podien permetre.
Després de tota una setmana de dur treball, els pagesos, artesans i industrials de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor podien gaudir del seu dia d’oci: el diumenge.
A mitjans del segle XIX es va posar de moda passar els diumenges, després del servei religiós, al costat d’una font. Anaven famílies senceres on menjaven i jugaven compartint un mateix espai. Eren les anomenades fontades.
Tal va ser el boom que a moltes fonts es va adequar l’espai a tal menester. Segur que heu observat fonts, normalment al costat del nuclis urbans, molt arranjades. A Vilamajor en tenim moltes, com la font Rober, o la font de Sant Lleïr, però en vull destacar una per sobre de les altres: la font de la Roureda o cal Bord.
Quatre eren les raons de la seva excepcionalitat: la proximitat al nucli urbà de Sant Antoni, l’espai natural excepcional, que rajava abundosament i la qualitat de les seves aigües.
El nom de la font responia o bé a l’espai natural on es trobava, una roureda, o bé a la casa pairal, cal Bord, propietària dels terrenys.
Actualment no queda res de la font o almenys no he estat capaç de trobar-la (són terrenys privats), però més o menys es trobava situada en el torrent del Fou a l’alçada de la carretera BP-5107.
La quantitat i la qualitat de les aigües no va passar desapercebuda per un emprenedor: Josep Mas Font.
Del senyor Mas Font es sap que va néixer a Manresa i va estudiar enginyeria. Als 19 anys va anar a viure a Cornellà on va conèixer a la seva futura esposa, n’Antonina Rosselló. La família Rosselló era la propietària d’uns terrenys al mateix Cornellà i on es va edificar la fàbrica de can Roses dedicada a la producció d’elements de transmissió mecànica.
La fàbrica, actualment enderrocada, tenia elements modernistes típics de l’arquitectura industrial del moment.
L’empresari va veure oportunitat de negoci en la comercialització de les aigües de la font de cal Bord.
El 12 de desembre de 1929, el senyor Mas i Font va sol·licitar al Governador civil de Barcelona l’autorització per vendre aigua embotellada d’una deu de la seva propietat anomenada La Roureda en el terme municipal de Sant Pere de Vilamajor.
Li van sol·licitar un certificat en el registre de la propietat industrial i comercial del Ministeri d’Economia relatiu a la marca que han de portar les ampolles on s’envasaven les aigües i del nom comercial. Va decidir posar-li el nom de “Agua suprema de mesa M, manantial La Roureda”. Suposo que la M vindria donada pel seu cognom però ho desconec a ciència certa.
També se li va sol·licitar l’escriptura del terreny on es troba la deu. Desconec si ho va comprar amb la intenció de fer la indústria o bé ja n’era el propietari.
Se li va demanar que tingués les obres enllestides per procedir a l’extracció de l’aigua. Evidentment l’aigua no la trauria de la pròpia font sinó de l’enorme aqüífer existent al voltant de la masia de cal Bord. Per poder fer l’extracció va haver de realitzar tota una sèrie d’obres.
1.- Construcció de pous. Es varen fer 43 constituint l'obra de captació d'aigua més gran de l'estat espanyol en aquella època: quilòmetres de mines i grans dipòsits. Actualment en tenim 11 situats al pla de Bruguer, a la vora del camí, a uns 320 m a ponent de ca l'Aleix.
La seva estructura vertical és de fàbrica de maó, arrebossada exteriorment i deixada vista a l'interior. Totes les cobertes són diferents, de fàbrica de maó. S'hi accedeix mitjançant una porta de fusta.
Els pous estan connectats subterràniament entre ells a través d’una extensa xarxa de mines.
2.- Construcció d’un espai on arribava l’aigua i s’envasava, el que es coneix com el taller del mecànic. Edifici, del 1920, de planta de creu llatina, d'una sola planta. Als laterals hi ha dues petites torres amb finestres i una llucana. L'estructura és metàl·lica, d'encavallades senzilles i bigues metàl·liques, que suporten un entrebigat pla de rajola ceràmica, sobre la que es troben les filades de teula àrab.
3.- Construcció de la casa on vivia el mecànic o responsable de la fàbrica. Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa, planta pis i golfes. La coberta és de teula àrab, a dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal, que es troba orientada al nord. Hi ha una petita porta rectangular i una més gran d'arc rebaixat, de totxo. Les finestres són de disposició simètrica, rectangulars, amb motius decoratius de totxo i de rajols ceràmics. Les façanes són de fàbrica de maó,arrebossades i pintades de color rosa, decorades també amb sanefes de rajols ceràmics.
Seguint amb el compliment dels requisits imposats per l’administració, va haver de realitzar una memòria en la que constés l’anàlisi químic i bacteriològic de les aigües. En va realitzar dos dirigits per dos prestigiosos químics, el Dr. D. Josep Agell i el Dr. Platero Diosdado.
Paral·lelament va necessitar els informes de l’inspector provincial de sanitat, de les Juntes Municipals i provincial de sanitat i del sotsdelegat de Medicina del partit. Tots els informes foren favorables.
Finalment a aconseguir l’aprovació de la Prefectura de Mines i Assessoria Jurídica del Govern Civil.
Al no haver cap al·legació, un cop publicat al Butlletí Oficial de la Província, es va donar l’autorització per vendre ampolles d’aigua de la deu de La Roureda, però tenint en consideració que no es tracta d’un balneari d’aigües mineromedicinals per tant no es poden declarar d’utilitat pública.
La fàbrica podia entrar en funcionament a partir del 3 de desembre de 1930.
Per donar a conèixer el producte es va fer publicitat:
A la fotografia anterior podem observar la part menys modificada de la masia i on encara es poden observar elements arquitectònics antics.
L'edifici original és de planta rectangular, i consta de planta baixa, planta pis i golfes. La coberta és de teula àrab, a dues vessants i el carener paral·lel a l'antiga façana principal, que es troba orientada a migdia. Les obertures són de disposició irregular, rectangulars, de pedra i totxo. La façana és de pedra vista. Hi ha un porxo d'entrada i un cobert utilitzat com a magatzem.
Cal Bord podria ser el mas d'en Pere Bord, que s'esmenta en un document de l'any 1174 (Arxiu parroquial de Sant Pere de Vilamajor - Arxiu Diocesà de Barcelona), en el que és l'autor d'una donació (AVENTÍN, 1990:82).
A principis del segle XX es van fer reformes afegint una torre i modernitzant la cara sud oest de l’edifici principal.
La mecanització d’extracció d’aigües dels aqüífers va provocar la seva sobreexplotació i, conseqüentment, la reducció dels nivell freàtics provocant l’assecament de pous i fonts.
Dissortadament pel senyor Mas i Font, aviat l’aventura empresarial es va acabar i va haver de tancar la paradeta.
Hores d’ara, totes les instal·lacions estan destinades a la celebració de tot tipus d’esdeveniments.
Bibliografia
Gaceta de Madrid. Númereo 338 diciembre de 1930. Página 1427.
HERRERO BARÓ, Higini. Rutes de l’aigua (I). Quaderns de Vilamajor. Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2003.
https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-bord-o-la-roureda
https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roureda-casa-del-mecanic
https://patrimonicultural.diba.cat/element/pous-de-la-roureda
https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roureda-taller-del-mecanic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada