1. El context
La tarda del 30 de gener de 1939 les tropes nacionals franquistes van ocupar militarment el poble de Sant Antoni de Vilamajor. Es deixava enrere la República i es donava pas al Franquisme, un sistema polític on imperaven uns nous valors: el patriotisme, la religiositat i la tradició cultural.
El principal problema en què es van trobar les diferents diòcesis era la manca de personal capacitat per dur a terme les tasques encarregades. A la diòcesi de Barcelona foren assassinats 230 capellans durant la guerra civil als quals cal sumar-li els 39 provinents d’altres diòcesi i els 96 que varen morir per causes naturals. És evident que hagué, al principi del franquisme, una mancança de personal eclesiàstic, insuficient per poder atendre les necessitats espirituals i culturals de la població. Malgrat la insuficiència, a Sant Antoni de Vilamajor (SAV) va ser assignat un nou capellà, en Jaume Urgell i Figueras , el juliol de 1939.
Las tasca que tenia per endavant era titànica: dels 1.269 habitants de SAV censats, el 40% dels homes, el 60% de les dones i el 50% dels joves anaven a missa amb regularitat. La resta no em volien saber res de l’església.
Però encara hi havia una dificultat afegida: el temple parroquial fou cremat l’any 1936 provocant la destrucció total de l’edifici i el seu contingut. El nou mossèn només disposava de la rectoria i els llibres parroquials.
El primer problema és va poder solucionar amb la instauració del catolicisme com a religió oficial de l’Estat espanyol el que va permetre la seva ràpida expansió en tots els estrats socials. Els seguidors de Franco es van fer catòlics i els que no combregaven amb les seves idees van callar deixant-se manipular per por a represàlies. SAV no va restar al marge. Els nombre de feligresos segur que va augmentar i d’una manera indirecte, la religió es va anar introduint , poc a poc , en totes les llars, institucions o serveis educatius.
El segon problema tenia una solució molt més difícil. Per poder portar a terme la tasca evangelitzadora el mossèn necessita d’un espai adequat, un temple parroquial on poder reunir els feligresos.
2. La Junta de Reconstrucció del Temple
Paral·lelament, el nombre de feligresos va augmentar considerablement provocant que l’espai restés petit. Calia cercar un nou local!!!.
En conclusió, al mossèn se li va girar feina: per una banda havia de trobar un nou espai on situar el temple parroquial, i per altre banda l’havia de dotar dels elements imprescindibles necessaris per portar la funció evangelitzadora que tenia encomanada.
El mossèn va decidir crear una entitat, anomenada “Junta de Reconstrucción del Templo Parroquial” integrada per gent del poble i de la Colònia, per assessors i tècnics i autoritats. En formaven part l’alcalde, J. Casas, M. Masip, J. Bertran Borrell, J. Batlle, R. Pibernat, M. De Bofarull, A. Piera, J. Vidal, C. Rull, V. Estebanell, V. Gual, J. Mª Agustí, J. Bardia, F. Quintana, A. Vila i Fl. Pujolràs. Tot homes.
També es va crear la “Junta Auxiliar de Señoras” la versió femenina de la “Junta de Reconstrucción” i formada per M. Garriga, Vda Gallardo, J. Parera, M. Bertran de Bonet, A. Giró, M. De Fortuny, V. Pruna, M. Santlleí, I. Carreres, A. Toyos de Riera, E. Viñamata, Vda. Monteys, Vda. March, M. Vilà de Mauri, T. Ravell de Macià, M. Batlle de Roquerols i P. Larrull de Bertran.
La principal funció de l’entitat era trobar el finançament necessari per dur a terme els dos objectius.
Al juliol de 1939 el mossèn va publicar un pasquí on s’anunciava que membres de la Junta passarien casa per casa per rebre donatius. El missatge era clar: calia col·laborar si o si.
Durant la República, els partits polítics tenien diversos locals destinats per la realització d’activitats culturals. Els d’esquerres o rabassaires tenien el local en el que avui coneixem com a Patronat.
Amb l’arribada del nou règim les autoritats franquistes van procedir a la seva confiscació i el 12 de setembre de 1939 es va procedir a atorgar al mossèn la gestió del Patronat, amb el compromís escrit que s’abandonaria tan bon punt fossin possible les celebracions religioses en el nou temple parroquial.
El Patronat es va convertir en el temple parroquial. Es va adequar la sala gran, amb ajuda de les famílies i de la colònia, amb un altar adient i un presbiteri decorat dignament i amb dos altars als laterals. L’altra sala, més petita, es va emprar per l’ensenyament del Catecisme i esplai dels infants.
El mossèn Jaume Urgell havia aconseguit un espai i l’havia arranjat per convertir-se, provisionalment, en el temple parroquial, però es trobava nu de imatgeria religiosa, la qual s’havia cremat juntament amb el vell temple.
Gràcies a la participació dels vilamajorins i vilamajorines, i molt especialment a la colònia, es va poder encarregar a un escultor la construcció d’un Altar Major adquirir una imatge de Sant Pere i una altre de la Verge Immaculada. El 29 de juny de 1940, amb motiu de la Festa major del poble, a les 11 hores es van reunir en la casa Rectoral les autoritats i Jerarquies del Movimiento on es va procedir a la benedicció de les imatges, traslladant-se posteriorment, en processó per un jove d’Acció Catòlica i la Presidenta de les Filles de Maria, al temple parroquial el qual es va donar per inaugurat.
El Patronat va fer funcions de temple fins l’any 1949.
4. La construcció d’un nou temple
4.1 La ubicació
El mossèn era conscient que situar el temple en el Patronat no era la millor solució però, degut a la greu situació econòmica existent, provisionalment podria funcionar.
Però l’alegria dura poc a casa del pobre.
En la seva periòdica visita pastoral del bisbe de Barcelona, aquest va poder observar les deficients i denigrants instal·lacions on es feien les misses i va manar que es reconstruís el temple al mossèn. Es tractava d’una ordre que el mossèn havia de complir.
La construcció d’un nou temple no era una tasca senzilla. Calia cercar un lloc on ubicar-la, valorar les necessitats i fer un projecte arquitectònic i, el més important, trobar diners en un escenari ple de pobresa.
Quins béns eren els que disposava el mossèn? Tenia el solar que ocupava l’antiga església, la rectoria, l’ermita de Sant Lleïr i la seva rectoria.
La construcció del nou temple s’havia de realitzar en el solar que ocupava l’antiga església però les seves dimensions, la seva ubicació i el cost ho feien inviable malgrat que n’era l’espai preferit tant per les autoritats eclesiàstiques com per habitants del poble. Calia trobar un solar adient i, a ser possible, que fos de franc.
Al 1933 l’ajuntament va fer un projecte de reforma urbanística del nucli urbà. El nucli antic es va quedar petit i calia expandir-lo creant un eixample. El solar es trobava en un dels carrers de dit eixample.
Com podem observar a la imatge següent, el solar ocupava tota una illa envoltada pels carrers actuals de Jaume Balmes, Enric Granados, Francesc Mateu i Roger de Flor. El projecte urbanístic contemplava la construcció d’una plaça en el carrer Jaume Balmes amb Roger de Flor.
Les mides del solar permetien la construcció del temple però el mossèn no ho veia clar. Creia que la façana principal del temple havia d’estar orientada cap a la carretera, principal carrer del poble. El problema era que entre la carretera i el carrer Roger de Flor hi havia un solar en el qual es podia construir. El propietari era la família Bertran.
Va convèncer a la família Bertran que donés a l’església el solar esmentat. D’aquesta manera tindria dues illes: la de la família Alemany i la de la família Bertran, només separades pel carrer Roger de Flor.
Després va utilitzar tota la seva influència per aconseguir que l’ajuntament fes un canvi en el planejament urbanístic. Va demanar que la plaça projectada es fes en el solar dels Bertran i que s’eliminés el tros del carrer Roger de Flor que travessava els solars. D’aquesta manera e podria complir el seu somni: tenir davant del temple una plaça que es trobava en la via principal del poble. Li donaria majestuositat al temple.
A l’any 1944 es va procedir a la benedicció del solar, d’aquesta manera es convertia en terra sagrada.
Mossèn Jaume Urgell era un somiador. Un gran somiador.
Quan va pensar de com havia de ser el nou temple parroquial ho va fer en gran. No es va deixar guiar per la situació econòmica del moment, la qual reclamava un edifici auster, sense gaires estridències, tot al contrari.
Va fer un llistat de les necessitats que demandava el poble i les va encabir en un projecte arquitectònic. El resultat fou la creació d’un edifici descomunal.
Va somiar en un temple de tres naus amb un presbiteri on es situaria l’altar major i amb diversos altars en els laterals. Es podria accedir mitjançant tres portes (una per nau) cobertes per un gran pòrtic que donés aixopluc als feligresos.
Va somiar en un alt i imponent campanar amb 4 grans obertures on anirien encabides grans campanes per fer arribar el seu so el més lluny possible.
Va somiar en un gran pati o plaça a l’entrada del temple que donés la benvinguda a tots els feligresos.
4.3 L’arquitecte
El mossèn va encarregar el projecte a l’arquitecte Sebastià Bonet Ayet, autor de diversos edificis civils a Barcelona com l’immoble situat en l’avinguda Diagonal 624, la casa de la renda a l’avinguda de Carlos I o els habitatges del carrer Casp 192.
El senyor Bonet va fer un projecte basant-se en la disponibilitat pressupostària que el mossèn li havia donat. El resultat fou un esbós que no contemplava el somni del mossèn. Fou una gran decepció.
Fou l’inici d’una relació d’amor-odi entre l’arquitecte i, primer, el mossèn Jaume Urgell i, posteriorment, el mossèn Ròmul Duran Rius. Hagueren força estires i arronses entre tots tres fins al punt que en determinats moments la relació es va trencar.
4.4 Mossèn Ròmul Duran Rius
Va néixer a l’Ordal, un llogarret de l’Alt Penedès l’any 1900. El 1923 va començar els seus estudis sacerdotals però al cap de 3 anys fou destinat a Melilla per realitzar el servei militar en la guerra del Marroc. Acabada la guerra retornà a Barcelona on va continuar amb els estudis essent ordenat sacerdot l’any 1929.
El seu primer destí fou la parròquia de Tiana on romangué un parell d’anys. Posteriorment passà per diverses parròquies, com la de Gavà, Hospitalet o Sant Cugat. La guerra civil va estroncar el seu progrés i es va dedicar a l’estudi de la llengua catalana. Finalitzada la guerra anà a Viladecavalls i Sant Llorenç per acabar, el 1944, SAV on va substituir a mossèn Urgell.
4.5 Del somni a la realitat
En Mn. Ròmul va encarregar a l’arquitecte un nou projecte. El Sr. Bonet li va fer un de nou, més proper al somni de mossèn Urgell el que va significar un encariment del pressupost: 682.720 pessetes. Una barbaritat pels temps que corrien!!!
Fou un cop molt dur pel projecte. Eren molts diners.
El cop de gràcia li va venir de la Diòcesi de Barcelona quan va presentar el nou projecte. Li van rebutjar per ser excessivament car i sobrepassar d’escreix la subvenció que la Junta Nacional de Reconstrucció de Madrid li havia atorgat: 150.000 pessetes.El mossèn no va defallir i va dedicar gran part del seu temps en trobar el finançament necessari per la construcció del temple i edificis adjacents.
4.6 El finançament
L’obtenció de diners es va convertir en una obsessió. Calia treure diners d’on fos, per aquesta raó va sol·licitar l’ajut de la Junta de Reconstrucció del Temple Parroquial.
Entre tots van establir una estratègia amb l’objectiu d’obtenir el finançament necessari. Les fonts de finançament foren les següents:
A.- Venda del patrimoni parroquial
· Venda del solar on estava l’antiga església per 63.500 pessetes (altres fonts parlen de 33.000 el 10/1/1945) adquirit per Francesc Riu.
· La venda de la finca (pabordia) de Sant Lleïr a la senyora Raspall per 67.500 pessetes (30/1/1943)
· Venda de l’antiga rectoria mitjançant una subhasta amb un preu de sortida de 30.000€ adquirida pel metge Sr. Coy
El total recaptat per les vendes fou de 130.500 pessetes
B.- Subvencions
· Subvencions demanades a les Junta Nacional de Reconstrucció de temple amb seu a Madrid. És van atorgar 150.000 pessetes.
· Subvenció de la diòcesi de Barcelona de 25.000 pessetes
En total es va rebre 175.000 pessetes en subvencions.
C.- Préstecs
· Préstecs personals de 10.000 pessetes a l’interès del 4% facilitats per entitats financeres.
La suma dels tres ítems dóna un total de 315.500 pessetes.
El pressupost era de 682.720 pessetes, per tant, restaven per finançar 367.220 pessetes.
El mossèn va pensar que amb les 315.000 pessetes es podrien començar l’edificació i com el temps de realització de les obres era llarg, va creure que ja se les empescaria per trobar els diners que mancaven.
Quina era la seva idea? Doncs confiava plenament amb la bona voluntat dels habitants del poble en general i dels feligresos en particular mitjançant les donacions, l’organització de sortejos i tómboles i amb la participació directe dels industrials i comerciants amb la venda del material a preu de cost o, inclús, per sota.
4.7 La construcció
Es va treure a exposició pública la construcció dels fonaments i de les parets exteriors amb la finalitat que els constructors interessats fessin una oferta. Es varen presentar varies però finalment es va decantar cap a la proposta del constructor Prat. Era l’oferta més barata de totes les presentades: 164.554,47 pessetes!!!
El 23 de juliol de 1944 es va procedir a la col·locació i benedicció de la primera pedra del futur nou temple parroquial de sant Antoni de Vilamajor.
Alguns feligresos van voler fer la inauguració però el mossèn el va haver de frenar atès que encara restava per finalitzar l’interior, concretament calia arranjar l’altar major, el baldaquí, el lloc de predicar, etc.
En resum, es va construir un temple de tipus basilical amb una façana acabada en un frontó amb un petit ull de bou i amb tres buits de mig punt a sota. Té una portada en el centre i sengles portades a cada costat, enquadrades.
La part interior (la fàbrica) la composen tres naus en forma basilical i separades per quatre columnes a cada costat, de fust llis i capitell corinti. L’absis és circular.
4.8 Benedicció del temple
Finalment i aprofitant que era festa major i es rebia la visita pastoral del bisbe es va fer la benedicció del nou temple parroquial de Sant Antoni de Vilamajor. Els actes programats pel dia Dissabte 27 d’agost de 1949 foren:
- Es reben les autoritats provincials davant del nou temple on es congregaran tots els feligresos.
- El bisbe Gregorio Modrego Casaus va beneir l’església
- Processó del Santíssim Sagrament per traslladar-lo del Patronat fins a l’església passant pel carrer Nou i el de França, les quals es trobaran engalanades.
- Un cop arribats a l’església es farà la primera missa per part del mossèn i el bisbe essent padrins de la festa l’0alcalde Antoni Icart Carrasco i la vídua de Monteys la senyora Eva Viñamata. La Coral Palestrina de Barcelona amb elements de l’Orfeó Català s’encarregaran dels cants corals
- Acabat l’ofici les autoritats es traslladaran fins a la Biblioteca del Patronat per inaugurar la tómbola benèfica destinades a la construcció del temple.
5. Una obra inacabada
El temple havia costat 871.553 pessetes (un 21,6% per sobre del pressupostat) i encara mancaven moltes actuacions per portar a terme:
· Casa rectoral
· Realització del pòrtic
· L’aixecament del campanar
· Arranjament de la plaça-jardí
· Enllestir l’hort
· Altar major
· Ornaments
· Objectes de culte
Malauradament no hi havia diners a la caixa ni subvencions per poder portar a terme dites actuacions. Calia encomanar-se a la bona voluntat dels feligresos mitjançant les donacions que, tot sigui dit, havien disminuït considerablement.
5.1 L’altar major
A les esglésies cristianes l'altar és el lloc on se celebra l'eucaristia. Es troba a la part de l'església denominada presbiteri perquè és reservada als clergues o preveres. Normalment el presbiteri és elevat respecte de les parts de l'església que ocupen els fidels. Uns esglaons serveixen per remarcar els límits del presbiteri, que també es poden remarcar mitjançant un cancell o barana o mitjançant reixes. La zona que queda per darrere de l'altar major s'anomena reraltar.
Segons les disposicions emanades del Concili Vaticà Segon els altars han de ser exempts, de manera que s'han de poder rodejar permetent la celebració de la missa de cara als fidels.
Prop de l'altar es troba un crucifix o creu d'altar i, en determinats períodes de l'any, el ciri pasqual encès. També es pot trobar prop de l'altar el tabernacle o sagrari on es guarda el pa de l'eucaristia consagrat (constituint l'anomenada "reserva eucarística").
Per la importància que l'altar té dins d'una església cristiana, és el lloc al voltant del qual es concentren una majoria d'ornaments i elements decoratius propis de l'art cristià. Entre aquests destaquen el baldaquí, el frontal d'altar o antependi, sovint complementat amb els laterals d'altar, i sobretot el retaule que s'alça a la part de darrere del l'altar i que pot arribar a assolir un gran desenvolupament.
L’altar major fou finalitzat l’any 1950 i fou consagrat el 19 de setembre de 1954.
5.2 El pòrtic
Un pòrtic és un espai arquitectònic conformat per una galeria de columnes adossada a un edifici, (principalment dels temples o d'altres edificis monumentals), obert a l'aire lliure, i situat generalment davant el seu accés principal. Tenia la funció d’aixoplugar a les persones en cas de pluja o donar ombra quan hi ha un Sol radiant.
En el cas que ens ateny, la seva principal funció fora la de donar una certa majestuositat al temple.
El pòrtic té set arcs de mig punt. Els dos laterals se sostenen en pilastres amb mitges columnes adossades. Els altres arcs sobre columnes senceres, de fust llis i capitells corintis com les columnes anteriors.
Es va acabar l’any 1950.
5.3 El campanar
La funció principal del campanar és encabir les campanes les quals havien de servir per avisar a la població dels oficis religiosos. Evidentment, a la dècada dels anys 50 del segle passat hi havia altres mitjans de comunicació més moderns el que feia que el campanar es convertís en un edifici arquitectònic prescindible.
El somni de tenir un campanar es va estroncar per manca de diners. Els pocs que tenien havien de ser destinats a altres actuacions més importants i necessàries.
Per sort, el Sr. Josep Rovira i Parera, que vivia al carrer Camp del Puig, li va regalar al mossèn, un rellotge connectat a uns altaveus sobre la teulada de l’església que reproduirà el repic de les campanes i es podrà escoltar a més de 2 km. El mossèn, però, també ho aprofita per donar missatges de veu per transmetre la fe i el missatge de Deu. També escoltar música sana jovial i popular mitjançant el tocadiscos que s’ha instal·lat pels dies de festa.
Tot plegat fou inaugurat i beneït el 17 de gener de 1957.
Però les coses no van anar tant bé com esperaven: els talls de llum, els llamps, els disparador per escalfar l’amplificador que no cobria l’espai de les dotze tocades, les avaries, tota una sèrie de problemes que requeria de tècnics i de diners. Entre el dia que es va posar en funcionament fins als 18 de setembre hagueren 58 reclamacions. La darrera vegada que es va reparar fou l’any 1973. Posteriorment es van retirar els altaveus de la teulada i els parallamps. Precisament un llamp va esquerdar la creu de la façana i hagué de ser substituïda per una de fibra de vidre, per major seguretat.
5.4 L’arranjament de la plaça-jardí
El mossèn volia que la façana principal del temple donés a la principal via del nucli urbà: la carretera.
En aquesta via , degut al poc trànsit rodat, es va convertir en el passeig del poble gràcies als enormes plataners existents que li donaven una bona ombra a l’estiu, ideal per passejar. A banda i banda es van construir les noves cases, especialment les dels colons, i es va instal·lar els principals comerços.
Com s’ha dit anteriorment, el mossèn va aconseguir que l’ajuntament canviés la planificació urbanística existent per crear una plaça enjardinada que donés accés al temple parroquial. Teòricament havia de ser una plaça pública d’accés lliure però el mossèn, tement que en aquest lloc es poguessin ballar sardanes o fer-hi altres activitats, va fer aixecar uns murs de separació tot al voltant i reservar un espai central pel jardí.
L’espai fou inaugurat l’any 1960.
5.5 El parament i ornamentació interior
Els primers bancs no foren nous sinó que es van portar d’altres indrets, desconeixent la seva procedència, per la missa del gall del Nadal de 1949
En Francesc Bardera, per tot el que li afectà la guerra va fer la promesa de regalar una imatge de Sant Francesc de Paula a l’església. El rector va intentar desviar la donació cap a altres necessitats més urgents argumentant-li que al poble no hi havia tradició religiosa envers aquest sant, però l’home insistí que era una promesa que havia de complir. Arribant a un estancament en el diàleg, el rector va entreveure una solució: tenia una imatge de sant Antoni de quan funcionava el Patronat com a església provisional i la portà a BCN a una casa d’imatgeria religiosa que era a la vegada botiga i taller. Allà es feu la conversió de Sant Antoni en Sant Francesc, i si li va amagar la transformació a l’avi Bardera i ell va caure atès que no s va donar compte del canvi. Mentre el rector va rebre els seus diners que els va emprar per altres menesters.
El projecte del mossèn era pintar l’interior de l’església amb imatges, figures i lletres que havien d’il·lustrar l’aprenentatge visual del catecisme, però no es va poder portar a terme per la manca de diners i per la negativa de l’arquitecte. Al final es van enguixar i pintar per el pintor Pla de Llinars.
Un altre anècdota fou la succeïda el dia 26 d’agost de 1946, durant els actes de la festa major es va procedir a la benedicció de la sucursal de la caixa Provincial d’estalvis. Durant el dinar van prometre que, quan el temple fos construït, pagarien la imatge del sant patró per posar-la a l’altar major, però quan va arribat l’hora de fer-ho no ho van portar a terme.
Al 1956 es va incorporar la imatge de sant Francesc de Paula. L’any següent, el 1957 es va posar la imatge de Sant Josep i al 1958 es va fer la capella de Sant Antoni de Pàdua
La part del darrere del temple havia d’estar destinada a l’hort on produir les hortalisses necessàries per la subsistència del mossèn i per les persones que en necessitessin, però fou aprofitat per altres menesters com posar jocs per la canalla essent el primer existent al poble.
En mossèn Jaume Urgell va pensar en una rectoria gran amb capacitat per poder acollir capellans, predicadors i seglars, amb un teatre en el baixos i un local d’esbarjo, i que estigués enllaçat amb l’església. Malauradament no fou possible per la manca de diners i es va haver d’adaptar a les 250.000 pessetes que la diòcesi li va donar com a subvenció.
Malgrat tot, es va aconseguir construir una rectoria força gran i que satisfeia gran part de les necessitats
6. Conclusió
Es considera que l’església es troba acabada el 19 de setembre de 1954 quan el bisbe auxiliar P.Mathias consagrà l’altar major, però com hem vist, no fou fins l’any 1960 quan es pot considerar que tot el projecte arquitectònic va finalitzar.
7. Bibliografia
Mossèn Poch Ruestes. Construir una església des de les runes. Vilamajor 1941-1954. Quartilla
Mossèn Poch Ruestes. L’església de Sant Antoni de Vilamajor. 1798-2001. Restauració. Quartilla
Mossèn Poch Ruestes. Sant Antoni de Vilamajor. Un poble que te arrels en el passat.1776-1950. Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor.
Arxiu ajuntament Sant Antoni de Vilamajor
Llibres parroquials. 3 toms. Biblioteca Joana Raspall. Sant Antoni de Vilamajor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada