La nissaga Riera de Vilamajor

 Aquest article amplia el publicat el dia 21 d'abril de 2009 "Esteve Arque Gual"

Avui us parlaré d’un artista estretament vinculat a SAV. 

Però no es tracta d’un artista vinculat amb el sentit de la  vista sinó amb el gust: un artesà del pa i del dolç. 

Va introduir a Catalunya el braç de gitano, la pasta de full, el pastís Sacher i el de sant Jordi, els panets de Viena i el pa Anglès. Deu n’hi do!!!

Som-hi

Quan a can Riera de SAV va néixer el primer fill mascle, en Josep Riera Valls (19/7/1823 SPV) es va quedar  tranquil: estava garantida la continuïtat de l’explotació agrícola de la masia. Quan d’equivocat estava!!!

Esteve Riera i Gual (1863-1918), hereu de can Riera, no havia nascut per ser pagès. Va néixer per ser artista, per crear veritables obres d’art gustatives. Va néixer per ser forner.

De ben petit va mostrar interès fent el pa en el forn de la casa pairal. La família, especialment la seva mare Maria Àngela Gual Arqué (3/3/1833) es llepava els dits cada cop que l’Esteve decidia fer el pa. Volia aprendre més i va decidir aprendre un ofici: forner. Mentre, però, ho havia de combinar amb l’ofici de pagès per imposició del pare, que mantenia esperances que el seu fill canviés d’opinió i redrecés la seva vida. 

Al 1887, quan l’Esteve (imatge) tenia 20 anys, li va dir al seu pare que volia deixar la vida de pagès i que es volia dedicar a la seva passió: la pastisseria. Li va demanar al pare la part de l’herència que li corresponia perquè volia marxar cap a Barcelona i obrir un negoci.

Dit i fet!!!

Juntament amb la seva esposa, la Maria Arqué i Planas, filla dels masovers de can Mora de SAV, varen fer via cap a Barcelona. Amb els diners obtinguts de l’herència va comprar  un petit forn de pa situat en el carrer Tallers cantonada les Rambles (casualment avui en dia hi ha un Pans &Company).

Aviat l’Esteve va  investigar altres opcions al pa: la brioixeria. Els croissants i les ensaïmades  foren les seves especialitats, encara que no va deixar de fer pa. 

Sembla ser que els productes que manufacturava eren molt preuats per la clientela de  tal manera que el petit forn de pa se li va quedar petit. Era hora d’expandir-se!!.

Va trobar un local a les mateixes Rambles però al número 131 (on es trobava la sastreria Modelo, coneguda per molts de vosaltres, especialment aquells que teniu una edat). 

Ràpidament el negoci es va fer famós entre la ciutadania barcelonina. La brioxeria, la pastisseria, els confits i el pa eren productes exquisits fets per una ma de mestre. Tant fou l’èxit que hagueren d’ampliar el local.

Al 1917 van créixer adquirint el local situat en el número 129. Aprofitaren per reformar tot el local i encarregaren la decoració a Jaume Llongueras i Badia, que va dissenyar un mobiliari inspirat en el renaixement català. 

I com la casa era gran, va encarregar als prestigiosos ceramistes, Xavier Nogués, Aragay i Humbert, que ornamentessin  els plats i gerros que servien per exposar els productes.

Els resultat de tot plegat fou una magnífica botiga que atreia als clients pels ulls, pel nas i per la boca. El 1920, l’ajuntament de BCN  el va distingir com el títol de “Millor establiment comercial de l’any”.

L’anunci de la botiga era prou clarificador: Esteve Riera. Confiter i pastisser. Pa de luxe. 

 L’Esteve s’encarregava de l’obrador mentre que la Maria atenia els clients a la botiga. Tenien pensat tenir descendència però la pastisseria els ocupava molt temps, per aquesta raó varen decidir viure en el pis que hi havia  a sobre de la botiga.

Solucionat el problema varen posar les mans a la massa: Josep, Rosa, Artur, Albert, Maria i Montserrat foren els seus fills. 

Amb el pas del temps  es va anar especialitzant en la producció típica catalana de gran qualitat: el tortell, el braç de gitano i els dolços. Però  també va saber donar al negoci un caràcter emprenedor i empresarial: fer pastisseria especial per diades senyalades com les coques de les revetlles i o les mones de Pasqua. 

 Al 1915 van obrir una botiga al carrer Montsió cantonada amb l’avinguda del Portal de l’Àngel. Al capdavant van posar l’Antoni Miret.

Aquesta persona va  dibuixar la marca de la casa: un confiter amb un barret tradicional i amb un paisatge de fons. Un conjunt netament noucentista.

La botiga sempre va anar malament i es va tancar poc abans de la guerra civil.

Quan els fills van tenir edat de treballar  varen ser col·locats en diversos llocs. En Josep es va quedar  a la botiga. L’Artur es va anar a Paris per aprendre la confiteria francesa (la nata muntada i les lioneses) i a Viena (on va aprendre a fer un pa diferent, el conegut com a  pa de Viena). L’Albert es va passar tres anys a Viena per aprendre a fabricar xocolata.

L’antic forn de pa del carrer Tallers es va convertir  al 1929 en una veritable fàbrica de producció de pa.   L’artesania va donar pas a la mecanització i amb ella la producció en massa. Fins a 50.000 pans de tots tipus produïen diàriament!!! 

Poc abans de morir, el 1918, l’Esteve va comprar un terreny en el carrer Mallorca 307-309, entre Bruc i Girona. 

Al 1923 entre Josep Riera Arqué i el seu germà Artur,  van construir un taller-botiga on va instal·lar tota la maquinària atès que a la botiga de les Rambles no cabia. 

També van posar el despatx on es controlava la comptabilitat de  l’empresa. Tenien fins a 80 treballadors!!!.

Al capdavant de tot es trobaven l’Albert i l’Arnau. 

Quan es va inaugurar el Poble Espanyol, a Montjuïc, va obrir una botiga que va romandre oberta fins poc després de la guerra civil.

L’Arnau Riera Arqué es va casar amb Maria Glòria Codina Casas, neboda del gran pintor Ramon Casas  el qual els va regalar un retrat d’ells dos (a la imatge veiem l’Artur)  el dia de la seva boda l’any 1929. 

Els Codina era una família benestant de Barcelona que tenia la seva llar a la casa Codina situada al Passeig de Gràcia de Barcelona. Allà es va anar a viure la parella.

Hom pot veure que els Riera Arqué es relacionaven amb el millor de la societat burgesa barcelonina. Deu n’hi do!!!

Durant un temps foren els propietaris de la Casa Casas Carbó , la casa pairal de Sant Benet del Bages, del qual també eren propietaris com a conseqüència del repartiment de l’herència  després de la mort de l’artista. 

Durant la guerra civil les botigues varen estar obertes però les primeres matèries, servides pel sistema del “cupo” , eren de molt baixa qualitat. Cal afegir que la maquinària fou requisada per fer canons el que va obligar a fer els pans a ma. Malgrat els inconvenients, l’empresa va poder sobreviure, fins i tot va tornar a renéixer durant la postguerra. 

Però no van poder lluitar contra la industrialització de la confiteria, concretament dels bombons. En una època de carestia econòmica, els clients van preferir pagar menys per productes de menor qualitat. Nestlè va introduir els bombons de molt baixa qualitat però molt barats a l’estar mecanitzats i fer una producció en massa. 

La família  Riera va mantenir vinculacions a SAV. Eren membres de La Colònia (els estiuejants burgesos).

L’Esteve Riera i Toyos , fill del Josep Riera Arqué,  tenia residència a una casa-torre, coneguda com a Can Lleuger (algú té una imatge?),  situada al carrer Alfou cantonada amb mossèn Cinto Verdaguer. 

La seva germana, l’Amèlia Riera i Toyos, pintora i gravadora que va rebre el premi Nacional de Cultura de Catalunya  el 2015  i el 2016 fou elegida acadèmica d'honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

A la plaça Montseny cantonada la carretera, on actualment es troba el BBVA, hi havia la casa Riera pertanyent a Maria Arqué Planas i vinculada a l’Albert Riera Arqué.

El pas de temps ha modificat la casa, com podeu veure a les imatges.

Fotografia posterior a l’any 1945 on apareixen diverses noies de La Colònia i un home, el qual crec identificar com el senyor Josep Riera Arqué o Esteve Riera Toyos. La número 12 crec identificar com l’Amàlia Riera Toyos.

M’ajudeu a identificar les persones? Si coneixeu alguna m’envieu un privat. 

BIBLIOGRAFIA

Arxiu Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor 

Familiar Riera