dimarts, de març 20, 2012

Sant Pere de Vilamajor a principis del segle XIX


Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 -Gènova 1870) fou un polític espanyol de tendència liberal.

Estudia dret per la universitat de Saragossa i exerceix com a advocat a Barcelona (1835) on també  dirigeix el diari d'oposició El Catalán. El 1837 és nomenat jutge i governador de la Vall d'Aran i el  1838 és elegit diputat per Lleida. El 1843 encapçala amb d'altres progressistes l'oposició a Espartero, i és nomenat Ministre d'Hisenda i jutge del Tribunal Suprem.

El 1844 és empresonat per uns mesos i després passa a l'oposició constitucionalista. En triomfar la revolució de 1854 és nomenat governador de Barcelona. El 1855 és nomenat Ministre d'Hisenda, des d'on tindrà un paper fonamental en l'aprovació de l'enderrocament de les muralles de Barcelona que permetria desenvolupar el pla Cerdà. També fa aprovar el projecte de llei de desamortització de propietats eclesiàstiques, i després dimiteix i passa a l'oposició. Encapçala la milícia nacional, que és desfeta pel govern, i marxa a l'estranger.

Triomfant la revolució de 1868 és nomenat governador de Madrid, però hi renuncia. S'oposa al govern provisional però no a la candidatura d'Amadeu de Savoia, a la qual vota a favor, i és nomenat part de la delegació enviada a oferir-li el tron (1870). Com a part d'aquesta delegació va morir mentre era a Gènova (1870).

Entre les seves obres poden destacar-se:

Diccionario geográfico universal (des de la lletra R) (Barcelona, 1829-34)
Colección universal de cosas célebres (Madrid, 1840)
Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madrid, 1845-50)

El  Diccionari geogràfic-estadístic-històric d'Espanya i les seues possessions d'Ultramar, és una obra enciclopèdica dividida en 16 volums. Va ser publicada entre 1846 i 1850. A dia d'avui, el valor del Diccionario resideix en la informació de ruïnes, restes i possibles jaciments arqueològics que es detalla a mitjans del segle XIX.

En el volum XVI a la pàgina 68, en Pascual Mandoz ens parlar de Sant Pere de Vilamajor, una breu descripció de com era el terme municipal a començament del segle XIX. Ens diu: 

A l’any 1845, Sant Pere disposava d’una escola d’instrucció pública, o sigui, una escola depenent de les administracions públiques, les quals proporcionaven un mestre que tenia com a objectiu instruir als menors d’edat amb un ideari allunyat de les impartides a les escoles privades, la majoria de les quals es trobaven en mans de diverses organitzacions religioses. 
 
Disposava d’una església parroquial la qual, a diferència de l’actual, es trobava unida al campanar (Torre Roja), la qual està servida per un mossèn de reial provisió (assignat pel capítol catedralici  de Barcelona però  designat per una reial provisió), per un vicari o ajudant seglar, i un beneficiat o ajudant laic.

El poble es trobava envoltat de boscos i de pastures les quals permetien la ramaderia de llana i porcina, especialment a les parts muntanyenques;  mentre a la plana es desenvolupava una agricultura cerealística (blat i mill), llegums, tubercles, vi i oliveres. Encara avui en dia són visibles les feixes existents a la vessant sud del Montseny, record de les extenses plantacions de vinyes , les quals foren abandonades a finals del segle XIX amb l’aparició de la fil·loxera.

En el sector secundari hi havia una indústria de filatures de cotó (potser La Fàbrica??) i de pell adobada.




Cap comentari: