Temps enrere l’Higini Herrero va comentar una reunió del Centre d’estudis de Sant Pere de Vilamajor que tenia coneixement, a través d’un paleta i confirmat per nadius del lloc, de l’existència d’una torrassa situada en el carrer Castell, en la seva a part més enlairada, de la urbanització de Vallserena.
Personalment no tenia coneixement de l‘existència de dita torrassa per la qual cosa em vaig posar mans a l’obra i vaig iniciar una petita investigació per esbrinar els orígens de dita arquitectura. Sorpressivament vaig localitzar dues torrasses enlloc d’una: la situada a l’ urbanització de Vallserena i una altre situada a Can Vallescar.
Torrassa de Can Vallescar
Segons Soler Gavarell, la nissaga dels Vallescar és una de les més il·lustres famílies de la regió catalana la qual “s’estén més enllà de qualsevol document”. El cognom significa “habitant o senyor de la Vall Seca” en clara referència al territori on exercia el seu domini, el que actualment coneixem com a Vallserena.
La Vall Seca o Vallserena, és una petita vall situada a llevant del terme municipal de Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor, tenint el seu naixement a la Serra Llarga, a prop de Can Segarra, essent el seu final la confluència amb la vall de Vilamajor, just on la riera de Vallserena i de Vilamajor s’uneixen, en el veïnat conegut com a Vila-rasa. Té una longitud de menys de 3 km i una amplada màxima d’uns 500 metres. Es tracta d’una vall rica en al·luvions sedimentaris que han donat molta riquesa a les terres que envolten la riera de Vallserena, de curs curt i amb un fort estiatge.
Al llarg de la Vall hi ha nombroses masies de llarga tradició com Can Segarra, Cal nen, Can Vacota, Can Sauri, Can Santana, El Forn, Cal Marquesó, Can Feló, Can Gol Nou; etc. Una comunitat que, malgrat viure al costat del nucli de Sant Pere i Sant Antoni de Vilamajor, mantingué la seva pròpia idiosincràsia, essent el seu màxim exponent els matrimonis endogàmics que es realitzaven.
La Vall, com al resta de Vilamajor, era feu reial, o sigui, pertanyia al comte de Barcelona, el qual delegava la seva gestió en terceres persones. Sembla ser que la nissaga Vallescar fou l’escollida pel comte per què portés dites funcions des de la seva casa pairal, Can Vallescar, situada en un petit turonet a l’entrada sud de la vall des de la qual la dominava visualment, tal com veiem la fotografia que s'adjunta.
La masia tenia una petita torrassa, actualment desapareguda, desproveïda de merlets i la qual donava la sensació de ser una casa forta. Però, per què de l’existència de dita torrassa? Pel costat de Can Vallescar passava el camí ral que unia Granollers amb Sant Celoni passant per Cardedeu, Sant Antoni i Palautordera. Tant a l’entrada com a la sortida de Sant Antoni, hi havia dues torrasses que tenien una doble funció: de guaita i com a peatge (cobrament de diners als transportistes i les mercaderies). La torrassa situada a la banda de ponent es troba situada a Can Gol de la Torre i avui en dia encara és visible; la torrassa situada a llevant podria ser la situada a Can Vallescar (encara que també podria haver-hi una a Ca l’Esteper).
La història de la nissaga Vallescar està perfectament documentada i necessitaria d’un article a part per comentar-la amb profunditat.
El Castellot del Moros
La torrassa a la que fa referència l’Higini l’he trobada en les anotacions d’Antoni Gallardo. Diu que hi ha una torrassa anomenada Castellot de moros i que la seva antiguitat és del segle XIX, atès que fou construïda durant les guerres carlines (no sabem quina de les tres) i amb una funció difícil de determinat atès que el lloc no tenia res d’estratègic. Personalment i a manca de més informació, discrepo de l’afirmació d’en Gallardo, principalment per dues raons: pel topònim i per la situació.
La torrassa rep el nom de Castellot dels Moros. Com hom sap, els topònims és una preuada font d’informació atès que en dóna pistes sobre el passat de l’ indret. No és lògic ni coherent posar com a nom a la torrassa Castellot del moros si el seu origen és carlí. Si realment fos així, el nom de la torrassa hauria de ser Castellot dels carlins
Per altra banda, la seva situació si que era estratègica atès que es trobava situada en un petit turó que entrava dins de la vall el que permetia tenir una vista privilegiada de tota la vall, especialment la vessant sud, el que permetia avisar a les masies situades al nord de la vall de possibles atacs. Per entendre-ho cal que fem un petit resum de la història del segle VIII a les nostres contrades.
El 711 els sarrains envaeixen la península ibèrica estenent-se ràpidament per tot el territori. L’ocupació de Vilamajor en mans sarraïnes no dura més de 88 anys el que va provocar que no deixessin cap rastre a casa nostre (a excepció d’Alfou, topònim que prové d’Alcozi que significa districte en musulmà). La instauració de la marca hispànica pel reialme franc va permetre que molts dels habitants de Vilamajor tornessin de les muntanyes, on s’havien refugiat, a casa seva. En anys posteriors, els sarraïns varen fer diverses ràtzies per territori català a la cerca de béns materials i esclaus. La població vivia aterrida. Fou quan es varen construir les torrasses de guaita com la Torrassa del Moro situada a Llinars i molt probablement la Torre Roja de Sant Pere.
Els habitants de la Vallserena o la Vall Seca, veient que la seva vall era molt susceptible de ser atacada van decidir prendre dues decisions: es varen situar a la part nord de la vall, la més tancada, la més isolada i la de més fàcil defensa o per fer escàpol; i varen decidir construir una torrassa que els protegís i els avisés de possibles atacs. Un exemple similar el tenim a la Palautordera on la majoria de masies es varen situar més enllà de Sant Esteve, just quan la vall es tanca; i varen situar diverses torres com el Castell de Montclús o el castell de Fluvià.
A la següent imatge podem veure on es trobava situat el Castell dels Moros. Hom pot veure com es trobava situat en una llenca de terra que s'introdueix dins de la vall, just abans que aquesta s'estreny.
La següent imatge ens fa una aproximació del lloc exacte on suposadament es trobava. Es veu clarament com els Castellot es trobava situat en lloc estratègic, just abans de l'entrada a la part més estreta de la vall. El domini visual era molt ampli.
Finalment, a la propera imatge s'observa la vista que tenia els Castellot mirant cap a la Vallserena direcció sud. És indubtable que tenien una vista perfecta de tota la vall.
Les afirmacions abocades no deixen de ser una hipòtesi atès que no existeix cap document que ho confirmi.
Biblografia
SARRABLO AGURELES, Eugenio. El linaje de Vallescar. Revista hidalguia. Numero 22. 1957
GALLARDO, Antoni. Del Mogent al Pla de la Calma. Barcelona. 1938
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada