dijous, de juny 28, 2012

Les fargues de Vilamajor


Vilamajor al segle XI era una terra propietat del comte de Barcelona que tenia com a principal recurs econòmic l’agricultura. Els camperols  disposaven  de diverses eines per treballar la terra com les relles, càvecs, destrals i aixades, totes elles fetes de ferro.

Les fargues estaven al servei d’aquesta economia camperola atès que en ella es produïen les eines abans esmentades. Les fargues va propiciar una millora en l’ utillatge  agrari que incidí directament en un augment dels rendiments agrícoles. La família camperola era la que necessita aquest equipament per enfrontar-se al bosc i guanyar terres de conreu, amb l’objectiu de crear un excedent que els permetés fer front a les despeses domèstiques.

L’establiment de les fargues era un monopoli comtal, la utilització del qual requeria un pagament previ. El comte arrendava la farga a terceres persones les quals havien de satisfer una pagament anual, normalment en espècies. Al ser necessària la seva existència, per les causes anteriorment adduïdes, la casa comtal de Barcelona obtenia uns rendiments econòmics gens menyspreables.

A Vilamajor, terra comtal, es va instal·lar el 1151 una farga, la qual es trobava situada a Can Clavell la qual donava satisfacció a les necessitats dels camperols de Vilamajor.

Com era l’estructura d’una farga?

Des dels segles XI al XIX es desenvoluparen les fargues, instal·lacions les quals fabricaven ferro i acer de baix contingut de carboni i excel·lent qualitat. Aquest procediment és conegut amb el nom de "procediment de la farga catalana" ja que es desenvolupà a ambdós vessants del Pirineu.

El procediment de la farga catalana consistia en barrejar convenientment òxids de ferro amb carbó vegetal en un forn on s'hi podia injectar aire.  A continuació descriurem breument els elements que componien la farga, així com les primeres matèries que necessitava.

Malauradament de la farga de Can Clavell no ens queda cap resta arqueològica que ens permeti veure la seva estructura. Els elements constitutius d'una farga catalana no es poden descriure exactament per què aquests dependrà de les condicions del lloc on era situada, els mitjans econòmics del propietari,... Però sempre, a totes, hi havia un forn amb la respectiva trompa d'aigua i un o dos martinets. La farga de Vilamajor no ha de ser una excepció.

El forn era l'element més important del procediment. Tenia forma de tronc de piràmide invertit, amb tres parets planes i una convexa destinada en facilitar l'extracció del producte final. L'alçaria del forn solia ésser de 0.8 m i les dimensions del fons del gresol solien ésser d'uns 0.5 x 0.6 m. El gran secret de la construcció d'un forn residia en la distància de la tovera al fons del forn que solia ser ésser d'uns 25 cm (llevat de la inclinació de la tovera).

La trompa era un enginyós sistema d'insuflar aire al forn. Amb la trompa s’obté un corrent d'aire que aprofita l'efecte Venturi, produït per un raig d'aigua del dipòsit que entra per un tub estrangulat. Com que el cabal ha d'ésser igual al llarg del tub, a l'espirall la velocitat de l'aigua, segons la llei de Bernouilli, ha d'ésser superior, la qual cosa crea una depressió que xucla l'aire fora del tub.

El martinet és un mall mogut per una roda hidràulica. Una reclosa desvia l'aigua cap a un canal que acaba en un salt, sota el qual hi ha una roda hidràulica d'àleps de fusta plana. El fusell de la roda anomenat calaibre, transmet el moviment circular  a una corona de ferro molt ferma anomenada bóta, que té quatre lleves que reben el nom de palmes. El mall és un martell gegantí (d'uns 500 quilos), el mànec del qual és un tronc d'arbre i actua com una palanca de primer grau. El mall pica sobre una enclusa, de baix a dalt, per la pedra, la dema i el demet, damunt el qual es col·locava el masser.

Quin era el material necessari?

La farga catalana utilitzava com a primeres matèries, per a transformar-les, la mena i el carbó a més de l'aigua  (l'encarregada de moure la roda hidràulica).

La mena és un producte geològic enriquit amb un tipus de determinat mineral (generalment enriquides de ferro). Les operacions de localització i posterior explotació dels meners o llocs on es trobaven menes, les realitzaven els menerons i els fargaires que buscaven menes per la farga, amb l’expressa facultat d'acomiadar-los la setmana següent si no trobaven mineral en quantitat suficient per al proveïment de determinades fargues.

Pel que fa al carbó, el procés de carbonització consistia a cremar-la amb deficiència d'aire. Hom la col·locava estellada en una disposició més o menys regular i la recobria de terra, formant una mena de túmul semiesfèric. La llenya calia encendre-la amb branques molt seques. Després la combustió continuava per ella sola. Hom obtenia una substància negra porosa (carbó) molt pura, amb poques sals i un gran percentatge de carboni.

La importància del carbó en la farga es dedueix pel fet que les fargues eren instal·lades molt a prop dels grans boscos. No importava tant la proximitat del mineral com la del carbó, car que la farga consumia dues tones de carbó per cada tona de mineral. Aquesta hauria de ser la raó de la situació de la farga de Can Clavell: a prop d’un bosc.
Com a última primera matèria esmentarem l'aigua que feia anar la roda hidràulica del martinet, i, a més com ja hem dit en parlar de la trompa , aquesta actuava gràcies a l'efecte Venturi d'un raig d'aigua. Aquest és el raonament el qual s'explica que totes les fargues s'han localitzat al costat d'algun riu per aprofitar la força motriu de l'aigua; encara que, possiblement hagi existit alguna farga primitiva utilitzant mitjans més rudimentaris tot i que ara per ara es desconeix. Can Clavell s’alimentava d’un reg d’aigua, el qual també alimentava el molí de baix.

Com funcionava?

Al forn de la farga, l'operació començava cobrint-ne el terra amb carbó. Després s'encenia i es col·locava una planxa de ferro al mig del forn, en posició vertical. Quan el carbó era encès, hom hi tirava, verticalment, una capa de carbó i una altra de mena i es recobria de carbó humit, petit, i d'escòries, de manera que la superfície prengués una forma lleugerament arrodonida, per tal que oferís al foc una superície corba, afí de concentrari la flama. Aleshores s'insuflava aire per la tovera i, al cap d'una hora i mitja de funcionament, s'aconseguia la màxima escalfor, que mai no arribava a la temperatura de fusió del ferro. Abans, havia estat retirada la planxa.



Durant tres o quatre hores hom hi anava afegint carbó i mena concentrada o mineral i, alhora, de tant en tant s'eliminaven les escòries líquides pel lleterol. Si, en solidificar-se, hom diuen que eren molt riques de ferro (molt pesants),  es considerava que eren cagaferro i eren tornades a fondre. L'operació acabava quan,  al fons del gresol, s'hi formava una bola irregular d'uns cent quilos de pes de ferro, el masser, massa porosa de ferro amb inclusions d'escòria.
En aquest moment començava l'operació més espectacular i crítica de la farga: treure el masser del forn i col·locar-lo sota el mall. Espectacular, perquè no era gens fàcil de dur cent quilos de ferro calent uns quants metres enllà. Tots hi havien d'ajudar.

El paper del mall era triple: eliminar escòries, compactar el masser poròs i donar-li una forma allargada. Els cops de mall eren donats quant el masser encara era calent. Les fargues solien tenir dos malls en funcionament: el de compactar el masser i el de conformar el ferro i l'acer dolç (de baix contingut de carboni).

Sembla que quant convenia d'obtenir un ferro acerat (amb carboni) l'operació durava més i els operaris tenien cura que, en eliminar les escòries, la massa de ferro no es posés en contacte amb l'atmòsfera sinó sempre amb el carbó. La zona de carburació més fàcil era el fons del forn, on era més alt el contingut de carboni i major la temperatura.

Que es produïa?

Les fargues produïen la primera matèria per a la indústria siderúrgica en diferents formes i qualitats. Per aquest motiu a Catalunya es desenvolupà una important indústria metal·lúrgica derivada de les fargues, una indústria que produïa claus, reixes, armes, encluses, martells, claveres, tenalles, morralles per a animals de càrrega, parpals, tascons, pales i peces de molí paperer, entre molts altres estris agrícoles.

La indústria dels claus

Els claus eren emprats per a la construcció d'objectes de fusta, mobles, finestres carruatges, etc. Era molt important que els ferrers s'especialitzessin en clavetaires, la majoria dels quals treballaven independentment amb la família.       El taller dels clavetaires tenia els elements següents: una fornal, una enclusa, un cargol, una mola, una romana, martells, mordasses, tenalles,...

A Can Clavell, tal com diu el nom, hi fabricaven claus o sembla que era la seva especialitat. Això no vol dir que fos una monoproducció sinó que segurament es dedicaria a fer altres treball amb ferro.

La serralleria

La serralleria és l'ofici  dels professionals que fabricaven objectes i sistemes metàl·lics de protecció de portes, finestres, obertures, etc. Eren aleshores forjadors, soldadors, dissenyadors, escultors i orfebres.

Les operacions metal·lúrgiques desenrotllades a l'obrador del serraller eren la forja i la soldadura per forja. Els diferents components de la reixa o d'altres peces, eren fabricats per forja. S'escollien els perfils més adients que subministraven les fargues, es tallaven a la distància necessària, a base d'escalfar a la fornal la zona que hom volia tallar fins que l'acer estigués roent, i, després es deformava al tallant fins a l'escanyament a cops de martell. Les diferents parts es soldaven per tal de formar l'objecte. L'acabat depenia de la capacitat artística del serraller.

Les armes

La indústria d'armes incloïa la participació de tres especialistes que treballaven independentment cadascun, en el seu petit i senzill obrador, i que construïen els tres components de l'arma: el canó, el pany i l'encep.

La indústria de l'utillatge

L'utillatge que necessitaven les industries derivades de la farga catalana era de naturalesa metàl·lica i els únics fabricants d'aquest utillatge eren les mateixes indústries metal·lúrgiques. El ferrer de la farga catalana era l'encarregat del manteniment d'aquesta indústria i dels seus estris. El mateix passava en el cas dels armers, serrallers, clavetaires, ferrers, etc. La major part de llur utillatge el fabricaven ells mateixos. Com que la qualitat dels productes metàl·lics elaborats depèn de la qualitat del utillatge emprat, moltes vegades aquesta producció esdevenia un veritable secret.

Bibliografia


SANCHO PLANAS, Marta . Homes, fargues, ferro i foc: arqueología i documentació per a l'estudi de la  producción de ferro en l’època medieval. Col·lecció cultura, técnica i societat. Enginyers industrials de Catalunya.

 Enciclopèdia Catalana

Cap comentari: