dimarts, de febrer 28, 2012

Les víctimes de la guerra civil a Vilamajor


La guerra civil espanyola (1936-1939)  afectà intensament a la població civil catalana en funció de la seva ideologia. Els republicans (els anomenats "rojos") amb l'esclat de la guerra es van dedicar a perseguir a tots els afectes a la causa feixista: morts, abusos, danys a les propietats, destrucció de béns eclesiàstics i un llarg etcètera. Acabada la guerra, el bàndol guanyador va decidir investigar, jutjar i castigar als autors dels fets.

Sant Antoni, i en menor mesura Sant Pere, no van quedar al marge. Hagueren, com veurem, atrocitats per totes dues bandes les quals es troben documentades a l'arxiu de la Fiscalia de Catalunya, concretament a la capsa 1591 expedient 13.

No vull fer un estudi general sobre la guerra civil a casa nostre, tant sols vull donar a conèixer els fets que van succeir a Vilamajor durant la guerra civil des del punt de vista dels guanyadors, els nacionals o feixistes. Les meves fonts d'informació seran exclusivament les que conté la capsa abans citada.

Un cop finalitzada la guerra la fiscalia de Catalunya va decidir obrir una causa general sobre "la revolución marxista en Barcelona y su provincia" nomenant com a fiscal instructor  el senyor D. Eugenio Carballo Morales, i com a secretari a Ramon Grau Badia.

Els fets foren els següents:

El 2 d'agost de 1936, trobant-se amagat el mossèn de Sant Pere, Joan Viader Bas de 40 anys  juntament amb el mossèn de Llinars, en el mas l'Escloper de Vilamajor, varen ser detinguts per membres del comitè de Granollers (republicà). L'endemà següent foren trobat tots dos morts a Belulla.

El 19 d'agost de 1936, Joaquim Erra Arché de 50 anys encarregat de l'empresa "Tejidos Casas Canudas S.A" de Sant Antoni de Vilamajor, de filiació dretista i fiscal del municipi, va ser detingut en el seu domicili per membres del comitè de Granollers liderat per Esteve Riera Casanovas i amb el cambrer de Granollers  anomenat "El Sabre",  per el  "Ter" i el  "Forcada" i un tal "Fernandez". Van traslladar al senyor Erra amb un vehicle propietat de Pau Llobera Sagrera el qual conduïa ell mateix fins a la carretera de Cardedeu a Granollers on el van assassinat amb diversos trets. A resultes del fet Esteve Riera Casanovas i Pau Llobera Sagrera  foren detinguts i el  tal Fernandez fou executat. De la resta no es sap res.

El 22 d'agost de 1936, l'església de Sant Antoni  de Vilamajor fou cremada per un grup de persones provinents de Granollers. 

El 24 d'agost de 1936, els mateixos individus van cremar l'església d'Alfou.

Durant l'any 1936, sense poder determinar data concreta:

-  foren saquejades, per part de grups incontrolats de l'esquerra (Rojos) de Granollers, de l'Hospitalet i del comitè de Vilamajor  les següents masies/cases: Can Soler, Can Ribalta, Can Oliver, Can Riera, Can Clavell, Can Bofarull. 
- Es va procedir a la tala dels boscos de Can Ribalta (propietari Josep Maria Agustí de Mataró), de Can Cucurella (propietària Teresa Cañellas de Cardedeu) i Can Tapies (propietari Josep Norat Puig de Barcelona).
- Es van imposar multes a persones i propietaris de dretes de la localitat per un valor de 110.000 pessetes. Entre aquest estaven Joan Casas Canudas, Marcel Tubau Illa, Pere Prat Bardera, Josep i Dolors Betran Farrerons, Pere Xamaní, Miquel Pujolràs, Bartolomé Ambròs Oliveras, Jacint Parera Cros, Josep Bertran Borrell, Jaume Vidal Codina i Isidre Llobera Sagrera.

Formaven part del comitè local: Josep Verdaguer Mas,Pere Junoy Jo, Josep March Ponsroda,  (tots tres fugits i no localitzats), Antoni Illa Sala i Esteve Riera Casanovas, Joan Roig Bramona (tots tres detinguts), Joan Pou Genís (executat) i Joan Masó Casanovas (mort).

Font: Archivo Histórico Nacional,FC-CAUSA_GENERAL,1591,EXP.13




diumenge, de febrer 26, 2012

El jeroglífic: Can Canal


El  resultat del  jeroglífic  és el següent:





El que s’observa és   la figura d’un animal elevat  inserit dins d’un cercle. Però quin animal és?



En aquesta imatge es pot veure clarament que l’animal és un gos.
Per tant tenim: UN GOS EN POSICIÓ ELEVADA
El gossos pertanyen a la família dels cànids, per això són coneguts com a CAN
Per tant tenim: UN CAN EN POSICIÓ AIXECADA.
Un  sinònim d’ELEVAR  és  ALT.
Per tant tenim: UN CAN ALT
Ara només cal unir les  dues paraules: CANAL(t)  i obtindrem el resultat del jeroglífic.
Efectivament, la masia on es troba el jeroglífic és CAN CANAL situada en el pla de Sant Pere de Vilamajor.


El jeroglífic el podem localitzar a la finestra situada més a l’esquerra de la imatge, just a la llinda plana renaixentista .







Can Canal és una de les masies més antigues i amb més nomenada de tot Sant Pere (els primers documents daten del  1181), però sens dubte, el principal tresor de la masia és la troballa d’una resta ibèrica: La Nena.  Si voleu saber més d’ella  cliqueu  els següents links:


dijous, de febrer 23, 2012

Fotografia nº 3



Com la darrere fotografia publica no la va encertar ningú, aquesta setmana he decidit de posar-ne una de més fàcil.

Sabíeu dir-me quina masia és la de la imatge?

Si sabeu el resultat podeu enviar-me un email a pinatell29@hotmail.com  o bé escriure la resposta a COMENTARIS.

Si no la sabeu, cada dia donaré una pista la qual penjaré a COMENTARIS.

Si malgrat tot no ho sabeu,  el proper dijous tindreu la resposta amb un article  relacionat amb la masia.


dimarts, de febrer 21, 2012

Un balneari a Vilamajor


Can Bassa es coneguda per les seves fonts, una de les quals donava aigua enquitranada i una altre aigua ensulfatada, unes característiques que la feien molt melosa per la gent ateses les seves suposades propietats curatives.  La mestressa de la masia, durant la dècada dels anys 30 del segle passat, mantenia tancat l’accés a les fonts al públic a no ser que fes un petit pagament per la seva utilització (un peatge).  Les raons foren dues: treure  uns diners que complementaven l’economia de la família; i per què la mestressa havia arribat a un acord  econòmic amb Caldes de Montbui per què no es comercialitzés (evitar competència).

Els habitants de Sant Antoni de Vilamajor no estaven gens d’acord; deien que es podien aprofitar les característiques sanitàries de les aigües per obrir un balneari que portaria riquesa al poble. Tal va ser el rebombori que produí que a les eleccions del l’any 1931  el partit polític de l’Esquerra Republicana de Catalunya va incorporar en el seu programa electoral la recuperació de les fonts de Can Bassa pel poble. Varen guanyar i en compliment de les seves promeses van endegar una campanya política destinada a pressionar a la mestressa de Can Bassa per què obrís les fonts. La mestressa es va negar rotundament.

 L’ajuntament, d’amagat, va fer analitzar les aigües per demostrat científicament que els fonts gaudien de qualitats curatives, donant com a resultat el que tots ja sabien: es tractava d’unes aigües amb alts nivells de quitrà i sulfats. El govern municipal va començar a endurir les pressions fent propaganda arreu de la troballa amb penjades de cartells i prospectes a Sant Antoni i Barcelona. Fins i tot La Vanguardia, en la seva edició del diumenge 13 de novembre de 1932 a la pàgina 34, es fa ressò de les confrontacions: debido a la conducta observada por la usufructuaria de la propiedad denominada Can Bassa al negarse ésta a que fueran abiertas al público unas fuentes mineromedicinales que en otro tiempo manaron, el pueblo de Vilamajor organiza una manifestación en la cual acudió todo el vecindario en masa llevando unos carteles en los cuales se leía “Volem que sian obertes las fonts de Can Bassa” “¡contra la voluntad d’un poble, una usufructuaria no ni pot res!”. La manifestación se dirigió al Ayuntamiento, desde donde de uno de sus balcones, la comisión organizadora dio cuenta de los trabajos realizados hasta la fecha para lograr el fin propuesto. Se dice que las autoridades competentes han dado la completa seguridad de que este pleito quedará satisfactoriamente resuelto en beneficio del pueblo, ya que de lo contrario, podría causar situaciones delicadas y trastornos graves.

Malgrat totes les pressions, la mestressa de Can Bassa continuava negant-se a obrir les fonts al públic.
L’ajuntament va prendre una altre decisió: buscar la mina d’aigua i obrir-la fora de les propietats de Can Bassa. Quan varen trobar al mina  tot se’n va anar fer noris: a uns 10 metres de les mines  varen trobar uns  dipòsit de ferro plens  de quitrà  i de sulfat per on passava l’aigua. Vet aquí la raó de les característiques tant peculiars de les fonts!!!.

La mestressa ho sabia i per això mai va cedir a les pressions dels veïns. No volia una comercialització a l’engròs de l’aigua per què es descobriria el seu secret; ella preferia cobrar poc però segur. Mentre, l’ajuntament, coneixedor de l’estafa, podria haver amagat l’enganyifa per no sortir perjudicat (tant rebombori per res!!) però alguns nens del poble varen passejar trossos de quitrà i sulfat pel poble xisclant   que provenia de les fonts de Can Bassa.

Mai més s’ha tornat a parlar del tema, fins i tot no he sigut capaç de trobar les fonts de Can Bassa.

Si voleu més informació de Can Bassa cliqueu aquí

Bibliografia

La Vanguardia Edición del domingo, 13 noviembre 1932, página 34

POCH i RUESTES, Josep. Sant Antoni de Vilamajor. Un poble jove que té  arrels  en el passat. 1776-1950. Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor. 

diumenge, de febrer 19, 2012

Detall nº 8: el jeroglífic



A Vilamajor tenim de tot, fins i tot jeroglífics!!!

Les preguntes d'aquesta setmana són  molt senzilles: 

-   en quina masia es troba  el jeroglífic?
-   saps que significa? ho saps interpretar?

Aquest cop no us donaré pistes durant la setmana atès que és molt fàcil. (recordeu que si interpreteu el jeroglífic tindreu el nom de la masia)

Si sabeu la resposta la podeu escriure a COMENTARI  o enviar-me un email a PINATELL29@HOTMAIL.COM.

Apali, fins el proper diumenge, i que tingueu sort.

Ah!!! recorda que el proper dimarts sortirà publicat un nou article: EL BALNEARI DE VILAMAJOR

dijous, de febrer 16, 2012

Can Bassa



Font: Arxiu fotogràfic Centre excursionista de Catalunya

La fotografia ens mostra  l’arribada de les garbes a la masia de Can Bassa  durant l’any 1925. La masia es trobava situada al sot de can Bassa, entre can Vila i Vallserena, just al costat de les granges d’en Bardina.


La masia  pertany a la família II  amb forma basilical, la que té les golfes situades en el cos central. A destacar una finestra  de llinda plana del segle XVIII i una altre  d’arc conopial del segle XVI, el que ens dóna una petita pista de quan fou construïda. Es va abandonar cap a mitjans del segle passat entrant en procés de enrunament que va portar a la seva destrucció a principis del segle XXI.

No hi ha gaire documentació sobre la masia. Sabem que alguns del seus propietaris foren personatges influents del segle XVII, com en Josep Bassa i Bertran el qual va assolir el càrrec de jurat de la universitat de Vilamajor;  o el de Josep Bassa que fou alcalde el 1857, o Josep Bassa Serra alcalde el 1870.

A tall d’anècdota , durant el primer any de la guerra civil espanyola,  el govern local estava en mans dels anarquistes els quals, segons establia el seu ideari, es van dedicar a requisar totes les  propietats per posar-les a disposició de la col·lectivitat. A can Bassa varen requisar tota la collita deixant l’equivalent a 250 grams diaris per passar tot l’any la família, una quantitat del tot insuficient tenint en compte que a la masia no només hi residien els propietaris i la seva família, sinó també jornalers els quals ajudaven  en les feines de camp i els quals rebien llit i menjar.  Hom és conscient que amb 250 grams de menjar al dia no dóna per alimentar gaires boques. Es van haver d’espavilar per no haver de passar gana com al de barrejar l’ordi i el blat per fer la farina amb la qual feien el pa (que hauria de ser molt dolent però que aportava calories i, sobretot, treia la gana).



El primer any van ficar els peus dins de la galleda al ser francs amb els anarquistes. Els va  servir de lliçó per no caure l’any següent. El segon any de guerra quan arribaren els anarquistes i els d’esquerra per requisar la collita, els de Can Bassa estaven previnguts i guardaren una part (el suficient per viure un any) en una cabana que varen construir al mig del bosc.  D’aquesta manera el següent any fou menys dur que el primer.

Es sap que aquesta pràctica no fou una particularitat de can Bassa sinó que es duia a terme en altres propietats: es guardaven els porcs morts en amagatalls o els pernils sota els rusc d’abella. Malauradament alguns vegades aquest amagatalls es descobrien gràcies als caçadors requisant-se tota el contingut.

Bibliografia

POCH RUESTES, Josep. Sant Antoni de Vilamajor. Un poble jove que té arrels en el passat. 1776-1950. Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor.

SARRIÀ SARACHO, Ferran. Les masies de Vilamajor. El veïnat de Canyes. Quaderns de Vilamajor. 2002

Arxiu fotogràfic Centre excursionista de Catalunya 

dimarts, de febrer 14, 2012

Miracles per Vilamajor


El Santuari de la Mare de Déu de Bellulla o Santuari de Bellulla és un antic centre religiós i de pelegrinatge de Canovelles (Vallès Oriental), a l'actual veïnat de Bellulla. El conjunt es formà entorn una capella original, que custodiava la Mare de Déu de Bellulla (del segle XIII), i anà creixent de forma paral·lela a l'augment de la devoció cap a la Verge en terres vallesanes i a altres comarques properes, fins arribar a ser convent de dominics a l’edat moderna.

El santuari tindria el seu origen en una llegenda sorgida entorn la invenció (troballa, aparició) de la imatge de la Mare de Déu de Bellulla. La llegenda més estesa explica com una pastora canovellina del començament del segle XIII va localitzar al turó on més tard s’aixecaria el santuari (a l’actual serra de Bellulla i, particularment, a Can Recolons) un pou amb una cova amb la imatge d’una Verge, més tard dita de Bellulla. La tradició, recollida al segle XVIII pel clergue Tomàs Palmerola –dominic vicari del santuari– explica aquests origen, comú a d’altres troballes de marededéus.

L’any 1279 ja existia una capella per a guardar la imatge. En aquells temps la devoció dels habitants de la contrada devia començar a ser important, ja que a finals del segle la capella-santuari comptava amb vicari propi. Es considerava que la Mare de Déu de Bellulla era protectora de la vista.

És, precisament, la característica protectora de la vista per part d’aquesta Mare de Déu de Bellulla la que explica l’origen del nom, que etimològicament seria una construcció derivada de “bell ull” o “bell ullada”, fent referència a bona vista.

Bellulla era el destí final de peregrinacions vingudes de Canovelles i de tot el Vallès, així com del Maresme i altres comarques de l’entorn.

Entre 1611 i 1835 el convent de dominics de Santa Caterina de Barcelona va establir casa a Bellulla, fent-se càrrec del santuari. Malgrat les disputes que això suposà amb els responsables de l’església parroquial de Sant Feliu de Canovelles, la butlla del papa Pau V de 1607 fou un element clau per a determinar la presència dominica a Canovelles, que es va perllongar per espai de més de dos-cents anys. La desamortització de Mendizábal de 1835 va forçar l’exclaustració i els béns foren venuts.

La imatge de la Verge de Bellulla, juntament amb els altres béns, es van vendre després de la desamortització. La parròquia de Sant Feliu va poder recuperar per a Canovelles la imatge l'any 1872, mentre l'edifici del santuari va passar per diversos propietaris. L'edifici actualment és propietat privada. A inicis del segle XX es van fer reformes per adequar la casa, mantenint la capella de Bellulla amb usos particulars.

L’adoració a la Verge arribà a terres vilamajorines tal com ho demostren les aportacions que varen fer la família Gual de la Torre. La relació entre la família i la verge s’inicia durant la  primavera de l’any 1711, quan Joan Gual de la Torre, quan va voler travessar la riera de Granollers, la qual anava molt crescuda,  confiat en què el seu cavall era poderós, volgué passar-la, però quan era dins el cavall va començar a fluctuar caient a sobre d’en Joan Gual. Dos amics que l’acompanyaven, veient el perill del seu amic, invocaren un favor de la Maria Santíssima de Bellulla, i miraculosament en Joan Gual, malgrat el corrent,  va quedar essentat en el lloc mateix on caigué, traient fora de l’aigua el braç, que serví de senyal per ajudar-lo i treure’l aviat. Joan Gual de Torre, en agraiment anà a visitar la Maria Santíssima de Bellulla i li portà un retaule que explicava el succeït.

Al mateix any, l’hereu de Gual de la Torre,  tenia un fill de tres o quatre mesos d’edat, el qual tenia els ulls entelats i molt mal posats el que feia tèmer que el nen fos cec. L’hereu va decidir anar, juntament amb la seva muller Maria i el fill, a demanar un favor a Maria Santíssima de Bellulla, Li van posar als ulls de l’infant les dues pedres de la Maria. Al cap d’una estona li varen treure una pedra però l’altre no se la van poder treure romanent a l’ull del nen durant dos mesos i 14 dies, passats els quals i per necessitat de retornar-la al santuari, es va decidir treure-la, sent aquesta vegada possible per què  es trobava sota de l’ull.  Va ser retornada el 3 de juliol de 1712. Els  dos ulls varen quedar perfectes i en agraiment varen  fer  uns ulls d’argent i presentaren una missa en agraïment.

Bibliografia

FIGUERO, Rafel. La perla del Vallès. Maria santissima en sa miraculosa imatge de Bellulla. 1712.


dilluns, de febrer 13, 2012

Fotografia nº 2


Ja tenim aquí la primera fotografia.

Sabríeu dir-me de quina masia es tracta?

Si ho saps pots enviar-me un email a pinatell29@hotmail.com  o bé posar la resposta   a "comentaris" que es troba al final de l'article.

Sinó no ho saps, no  et preocupis, cada dia donaré una pista a "comentaris".

El dijous dia 16 de febrer  donaré la resposta amb una explicació o un fet succeït a la masia

Que tingueu sort!!!

diumenge, de febrer 12, 2012

Detall nº 7: el gliptogràfic


 Es tracta d’una P o R invertida tallada a la pedra la qual es troba situada en un dels carreus de la Torre Roja de Sant Pere de Vilamajor. 


Les marques situades en carreus són molt habituals trobar-les en edificis construïts durant el romànic, entre els segles X i XIII. La ciència que tracta del seu estudi es  diu gliptografia.

La gliptografia divideix les marques en tres grans grups:

        Els signes lapidaris o aquells vinculats amb la religió
-        Els grafittis o marques deixades per persones de pas com viatjants, mercaders, comerciants o pelegrins,    etc. La marca solia ser una R.
-         Les marques relacionades amb la construcció i amb els constructors. En tenim diverses:

-          Com a marca de picapedrer. Són signes personals gravats pels picapedrers en la pedra per indicar, generalment, que el treball es seu i d’aquesta manera cobrar en funció de les pedres treballades. A més marques, més pedres fetes i per tant més diners obtinguts.
Les marques es poden trobar en diferents etapes de la construcció. Per exemple, el picapedrer que treballava en la pedrera fabricant grosserament el bloc de pedra, o bé el picapedrer tallista o el que dóna forma al carreu, o el picapedrer que posava el carreu al seu lloc (assentador). A vegades, la marca no representava a una persona sinó a un grup format per mestres, aprenents, peons, ajudants, etc.
Les marques, les quals poden ser considerades “signatures” podien venir simbolitzades per la inicial del nom picapedrer,o per alguna insígnia personal o familiar, o per elements simbòlics  amb els que l’autor es sent identificat.

-          Les marques podrien tenir una funció indicadora de la seva posició ideal dins de l’estructura arquitectònica. Quan es dissenyava un carreu, molt especialment quan es tractava d’una part d’un arc o d’una columna, aquest havia d’anar en una posició concreta i única amb la finalitat que fes el seva funció correctament.  Les marques indicaven com havia d’estar situada el carreu.

-          El patrocinador de l’obra podia deixar la seva marca personal per què quedés per la posterioritat el seu paper benefactor.

-          Si  l’element arquitectònic ha patit una restauració, l’arquitecte encarregat de fer-la pot deixar la seva marca personal.

-        Marques deixades pel transport del material. Sovint, el tamany dels carreus impedia que poguessin ser transportats i desplaçats a ma. Calia emprar eines les quals deixaven marques en el carreu.

-          Marques que es deixaven per commemorar fets astronòmics succeïts durant la construcció.

La marca que apareix a la fotografia podria tenir dos orígens: com a grafitti o com a marca de picapedrer.  Com s’ha dit anteriorment, les marques deixades pel peregrins, anomenades grafittis , són habituals dels llocs on ha hagut un moviment constant de  persones (el Camí de Sant Jaume n’és un exemple, o les grans catedrals o llocs de peregrinació) les quals han volgut deixar un records del seu pas. Estudiosos de la gliptografia han detectat que la lletra R sol estar vinculada amb marques de pelegrinatge.  Hom sap que els castell- palau de Vilamajor fou un punt de trobada de molts viatgers (feia funcions d’hostalatge)  al llarg del segle XI, encara que no es tenen notícies que fos un punt de trobada de peregrins.  Podria ser que un d’aquest viatgers deixés la seva marca?

Segons com es vegi, la marca no representa una R sinó una P invertida. Podria correspondre a la marca deixada per un picapedrer (no sabem de quina fase de la construcció). A favor tenim que la part inferior de la Torre Roja fou construïda durant els segles X i XI, al començament del romànic, coincidint amb l’explosió de marques de picapedrer que es dóna a tota la península ibèrica. També cal afegir que els carreus emprats foren transportats des d’un indret lluny de Vilamajor (probablement del pla de la Calma o el Brull)  per tant, els picapedrers encarregats de treure els carreus de la pedrera havien de deixar la seva marca per cobrar posteriorment.  En contra tenim que la marca que apareix a la fotografia ha estat l’única trobada a la Torre Roja. Hi ha diverses explicacions: molts carreus estan protegits  per revocs o eixalbats que tapen les marques, o bé les marques es troben en les  cares ocultes del carreu (nosaltres només veiem una de les 6 cares).

Personalment em decanto per la primera hipòtesi (graffiti) per diverses raons ja adduïdes (manca de més marques, lloc de trobada de viatgers i per la R invertida). Vull, però, afegir una quarta raó: les marques de picapedrers són innecessàries en edificis religiosos atès que aquest es solien construir amb aportació laboral no retribuïda (la feien els veïns sense cobrar res a canvi) per tant no té sentit deixar una marca per a cobrar per la feina feta. Aquest fenomen també es donava en edificis militars que donaven un servei (protecció) a la població del voltant. La pregunta que em surt és, la Torre Roja, en el seu origen, tenia una funció religiosa (campanar) o era una torre de defensa? No ho sabem pas.

Només he sigut capaç de trobar tres marques a la Torre Roja (per la seva part exterior).  La P o R invertida ja explicada; una RS situada en l’espitllera del primer pis i una línea.



En el primer cas sembla que correspon a una marca de picapedrer atès que la seva alçada impedia que algú pogués deixar un grafitti, encara que no es pot descartar que la marca sigui obra d’un eixelebrat que tenia ganes de deixar la seva emprenta fa poc  temps, encara que per la seva situació sembla que no es possible.



En el segon cas, sembla que es tracta d’una marca deixada per l’eina encarregada del seu transport (com unes pinces).

Finalment, a l’església de Vilamajor he pogut localitzar un signe lapidari el quals explicaré en posteriors Detalls.

El repte que proposo a tots els lectors és intentar detectar marques gliptogràfiques en qualsevol edifici de les nostres contrades i que ens la faci arribar a pinatell29@hotmail.com. La podem analitzar entre tots i trobar una resposta.

Bibliografia

Foros internet:

Articles:

TOUS I SANABRA, Joan. Aportació  dels signes de picapedrer  de Cervera a la gliptografia catalana.

CERRO, Sandra Maria.  Un secreto guardado en piedra. Interpretación histórico-grafol´`gica de las marcas de canteros medievales.

dissabte, de febrer 11, 2012

Presentació d'un nou joc: FOTOGRAFIES

Tots els dijous presentaré  una fotografia antiga d'un paisatge, d'una casa, d'una masia o qualsevol altre temàtica.

Vosaltres heu d'intentar esbrinar que és el que surt a la fotografia i dir-ho a través de COMENTARIS  o bé enviant un email a pinatell29@hotmail.com.

El següent dijous us donaré el resultat amb una breu explicació sobre un tema relacionat amb la fotografia.

Animeu-vos a participar, pot ser divertit!!

dimecres, de febrer 08, 2012

Els abusos de les tropes castellanes a Vilamajor al segle XVII

EIs anys de guerra de 1640 a 1652, foren de dol i de destrucció -com succeeix en totes les guerres- a Catalunya. L’emplaçament de la comarca del Vallès Oriental en la geografia del país no fou gens favorable a que restés, quan menys temporalment, al marge dels gravíssims aconteixements; ben el contrari, s'hi trobà plenament incorporada.

La tranquil·la vida dels comarcans es veié desllorigada des del moment que les tropes espanyoles compostes de castellans, napolitans, irlandesos i valons, que havien intervingut en la campanya del Rosselló amb motiu de la guerra entre la Corona de Castella i la Corona de Franca, començaren a actuar en terres catalanes peninsulars fent cas omís de les Institucions polítiques del país i del poble que aquestes representaven.

El pas de les tropes espanyoles per la comarca va anar acompanyat per un comportament de la soldadesca francament delictiu; comportament que era permès quan no incitat pels caps militars i les autoritats civils dependents de la Corona de Castella. Entre aquestes autoritats hi havien catalans que es consideraven més amics de la monarquia castellana que de la nació catalana de la qual formaven part.

Un missatge  oficial llegit en inaugurar-se el període de sessions de la Junta de Braços de Catalunya, que representava el màxim organisme polític de Catalunya,  posa de manifest el que estava succeint. Com és sabut, la Junta de Braços estava formada pels representants del Braç eclesiàstic, del Braç militar o sigui el de la noblesa i el Braç popular o reial integrat per representants de les ciutats i viles. A continuació, el text del missatge pel que feia als aspectes que es referien a la comarca del Vallès Oriental i més concretament a Vilamajor.

«Que en la parròquia de Vilamajor, bisbat de Barcelona, a l’últim de gener proppassat, arribaren quatre companyies de cavall, governades per don Felip Icart i don Pedro Pacheco, els qual per totes les cases on estigueren, se feren donar menjar i beure per forca, amb gran abundància, sense voler pagar res, i no contents del menjar ordinari, mataren una multitud de gallines i capons i als cavalls donaren blat, i pa amb vi, malmetent d’una cosa i altra més del que menjaren; i composaren (imposaren un tribut) a quasi tots els amos de les cases en diferents quantitats, fent-los grans amenaces de matar-los i quan se n’anaren robaren (de) moltes cases el que els agrada i en particular totes les armes i algunes cavalcadures i finalment amb motiu de remetre’ls els bagatges, composaren a la Universitat (al municipi) en 12 lliures; i després no deixaren de prendre el que els sembla

Precissament aquesta és la primera vegada quer surt esmentat el cognom Icart, una nissaga amb estretes vinculacions amb Vilamajor, molt especialment en el veïnat de Santa Susanna. 

En canvi, el cognom Pacheco no surt esmentat en cap altre document.


Bibliografia

VILA i COMAPOSADA, Marc-Aureli. Notes geoeconòmiques del Vallès Oriental. Treball de la societat catalana de geografia. Núm 33-34. Vol. VII

diumenge, de febrer 05, 2012

Detall nº 7: la marca (pregunta)




Una marca és el Detall d'aquesta setmana.

Vilamajor és rica en marques i darrera de cadascuna d'elles hi ha una història. Saps la història d'aquesta marca? saps per què servien aquesta mena de marques? saps on podem trobar-la?

Si saps totes les respostes o alguna d'elles, no ho dubtis i posa-la a COMENTARIS (al final de l'article). Ser el primer sempre és motiu d'orgull.

No ho saps? No et preocupis, cada dia donaré una pista (la posaré a COMENTARIS). Segur que abans que acabi al setmana ho sabràs.

Si malgrat tot no tens ni idea,el proper diumenge podràs trobar en aquest blog la solució. Estic convençut que et sorprendrà!!!!

dimecres, de febrer 01, 2012

Quantes voltes dóna la vida!!!

En Pere Llobera, quan va tornar a Vilamajor   del camp de refugiats  de Moutabant a França (acabada la guerra civil a Espanya) , es va dedicar a cercar feina.  Li va donar un dels regidors del govern local de Sant Antoni de Vilamajor, el senyor Prat, 

Un dels primers encàrrecs fou  la construcció dels bancs de la nova església de Sant Antoni de Vilamajor amb la fusta obtinguda del desballestament del casal d’ERC.  Un casal que anys enrere el mateix Pere Llobera va construir.

La vida dóna moltes voltes i mai saps per on anirà.

Bibliografia

La veu d’en Pelideu núm 2. tardor 1998