dissabte, de setembre 17, 2022

El nucli urbà de Vilamajor inundat el 16/9/2022

Abans del segle XX les comunicacions entre SPV i SAV es realitzen a través del camí de Sant Lleïr. En dies de molta precipitació,  l’escorrentiu de l’aigua baixava per dit camí  fins on es troba l’actual pàrquing de l’ajuntament i, passant entre can Perpunter i El Delme,  desembocava en els camps que ara ocupen la zona del Condis.



Però tot va canviar amb la construcció la carretera que  portava fins a SPV. Es va deixar d’utilitzar el vell camí de Sant Lleïr que anava per la serra i es va fer la carretera pel pla. La nova via de comunicació va canalitzar tota l’aigua de pluja de la serra i del pla en direcció cap a SAV.  



A la cruïlla de les carreteres de SPV amb la que duia a  La Garriga, just on actualment es troba  la plaça el Montseny  , els enginyers van pensar fer un gual perquè circulés l’aigua provinent de SPV i així no espatllar la carretera nova de trinca. Però no van tenir en compte que, un cop superat el gual, l’aigua anava directament al carrer Nou i de França. 




Això va provocar que en dies de molta pluja tota l’aigua provinent de SPV restés canalitzada pel carrer Nou i de França provocant inundacions en els locals  situats a ambdues voreres de dit carrer. 



Els habitants de dits carrers van haver de cercar solucions al problema. Van posar unes taules de fusta  que feien de mur de contenció evitant l’entrada d’aigua a les seves llars o locals.  Avui en dia encara són visibles!!!!.






Els veïns, farts de la situació, van queixar-se  reiteradament a l’ajuntament  demanant una solució al problema.  

 


L’arquitecte de l’ajuntament va trobar una solució fàcil: calia eliminar el gual i fer-hi unes cunetes al costat de la carretera que recollís l’aigua provinent de SPV la qual havia de ser canalitzada  fins a la sèquia comunal.  

 

Però no era pas una feina fàcil: la carretera era propietat del Govern Civil i només ells  tenien la potestat de fer-hi modificacions. Per això l’ajuntament va demanar permís per construir un pas sobre la cuneta de la carretera de 27 metres lineals. 



El 16/11/1910 la Direcció d’Obres públiques provincials va autoritzar les obres previ pagament de 77,50 pessetes. Per tant, l’ajuntament havia de pagar la reparació d’un anòmal disseny de la carretera i a més havia de pagar una taxa per realitzar-ho.  L’ajuntament no estava d’acord i va demanar, com a mínim, l’exempció del pagament de les taxes. 



Quatre anys més tard el problema no estava solucionat. L’aqüeducte que comunicava la cuneta amb el reg o sèquia comunal s’obstruïa provocant perjudicis als veïns de la plaça Montseny.


Una de les solucions proposades el 9/1/1927 fou la construcció d’un gual a la mateixa plaça Montseny la qual havia d’estar pagada pels propietaris de les cases que  hi ha a la mateixa plaça.



Però els veïns no estaven disposats a pagar ells els arranjaments. Deien que els veïns del carrer de França i del carrer Nou també sortien beneficiats amb la construcció del gual i per aquesta raó demanaven que ells també contribuïssin a la seva construcció (acta 6/3/1927). 



El gual de las plaça Montseny tampoc va solucionar el problema. Els carrers continuaven inundant-se quan plovia molt!!! Van haver de demanat ajut a l’enginyer de la Diputació perquè els fes un projecte per desviar les aigües pluvials que passen pel centre del casc urbà. 



La solució que els hi va donar era  obrir una vall a l’entrada del carrer Nou, fer una reixa de ferro que recollís tota l’aigua provinent del gual i que aquesta fos canalitzada, mitjançant tubs de portland, fins la séquia comunal. 

Fer l’obra comportava una sèrie de problemes: posar-se d’acord amb la propietària dels terrenys per on havia de passar la canalització, demanar permís al Sindicat de Regants perquè autoritzessin permís per utilitzar la séquia de la seva propietat i obtenir dines per fer l’obra.


Durant l’any 1928  hi ha nombroses referències a les actes municipals sobre el procés de realització del projecte, adjudicació de les obres i pagament de les despeses. Finalment,  a finals de l’any 1928 es van donar per acabades les obres.



Malgrat tot, en dies especialment plujosos el carrer Nou i el de França continuen tenint el problema d’inundacions i per aquesta raó molts habitatges encara mantenen l’antic sistema de protecció. 




El 16 de setembre de 2022 van caure a SAV 72mm d’aigua en molt poc temps, amb una intensitat de més de 428 litres/m2/hora provocant inundació de carrers i baixos.  







Malgrat l’avenç tecnològic existent hi ha antics sistemes de proteccions que són plenament útils en l’actualitat.

 

Hem d’aprendre dels nostre avantpassats!!!   

BIBLIOGRAFIA

Actes dels plens de l'ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor

https://www.instagram.com/ajuntament_sav/

 https://twitter.com/meteosav


dijous, de setembre 15, 2022

La lluita per l'aigua entre Barcelona i Vilamajor

Des de l’Edat Mitjana fins a finals del segle XIX el proveïment d’aigua a la ciutat de Barcelona  s’havia obtingut de la conca del riu Besós  mitjançant el  Rec Comtal,  i subsidiàriament de les aigües subterrànies del Maresme i Barcelonès. 

Cap a finals del segle XIX es comencen a explotar les aigües subterrànies del riu Llobregat i la seva conca hidrogràfica, però les seves aigües es consideraven que eren de molt baixa qualitat. 

El ràpid creixement de la metròpoli barcelonina (entre 1870 i el 1920  la població va augmentar més del doble) va obligar a l’ajuntament a obrir un concurs públic per adquirir aigües potables  de particulars o de companyies privades especialitzades en la gestió de l’aigua. 

La proposta de  Gonzalo de Rivas va quedar en el primer lloc i consistia aportar 140.000 m3 d’aigua que s’obtindria de 38 propietats situades als marges dels rius Mogent, Congost, riera de Vilamajor i Besos, els propietaris de les quals havien establert contractes privats amb G. De Rivas en que es comprometien a atorgar-li escriptures de venda si el projecte es portava a terme.

A Sant Antoni de Vilamajor, el senyor Rivas va intentar fer un contracte amb diversos propietaris del veïnat de Vilarasa (can Soler, can Gol, can Pou, can Collet, can Batallé i can Tapies ) que regaven una superfície  superior a les 12 ha amb aigües provinents de la riera de Vilamajor i de Vallserena. 

Tots es van negar a signar el contracte a excepció de la senyora Dolors Gual, propietària de can Gol. 

Contra aquests projectes, que amenaçaven els regadius, es van mobilitzar els propietaris rurals per mitja dels ajuntaments, cambres agrícoles i sindicats, i en alguns casos aquesta mobilització va donar lloc a la creació d'associacions específiques per a defensar-se d'aquest perill.

A la conca del riu Besos, que fou una de les principals àrees afectades per aquests projectes d'aprofitament d'aigües, el mateix any 1910 es crea la Junta de Defensa de les aigües dels rius Mogent i Congost (JDAMC). Fou la primera d'aquestes associacions que es van crear contra el projecte de transvasament d'aigües a Barcelona i la seva activitat es va desenvolupar, amb intermitències, fins a la Guerra Civil.

Formava part de la primera Junta de Defensa   el propietari rural Guillem de Soler,  de la masia can Soler  situada al veïnat de Vila-Rasa de Sant Antoni de Vilamajor, on actualment es troba Germans de Sant Joan de Déu i que fou un dels propietaris temptejats per Gonzalo de Rivas.

La JDAMC, i de retruc l’ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor, tal com consta en l’acta municipal del 18/12/1910 ,  argumentava  que el desviament dels cabals de rius, rieres i torrenteres suposaria no poder regar el camps de conreu convertint- se en camps secà el que significaria un empobriment dels pagesos i la seva emigració cap a zones més properes (ciutats) deixant despoblats els pobles. Cal afegir la disminució en els ingressos municipals provocant que molts serveis públics  restarien desatesos, per no parlar  que la manca d’aigua comporta problemes d’higiene per no poder donar satisfacció a safareigs, abeuradors o per l neteja de corts i cases. 





En aquells moments, l’ajuntament de Barcelona tenien la majoria els regidors republicans, els quals es van mostrar d’acord amb el projecte de portar aigües des de la conca del Besòs. En canvi, la resta de regidors, els regionalistes, no estaven d’acord. Inevitablement el projecte es va polititzar fins al punts que va arribar al Congrés dels Diputats  i al Senat on es va poder aturar. 

Però la manca d’aigua a Barcelona va fer que posteriorment sorgeixen altres projectes, tots vinculats amb la captació d’aigua de la conca del Besòs. 

A finals de l’any  1923 el periòdic La Gralla a donar el crit d’alerta a tots els propietaris i agricultors des de Vilamajor fins a Montcada que hi havien diversos projectes per portar aigua fins a Barcelona. Sota el lema “En defensa del Mogent” va portar a terme una campanya per evitar el projecte on es van afegir les cambres agrícoles i la JDAMC

La lluita es va mantenir fins l’inici de la Guerra Civil. 

Gràcies a les lluites dels nostres avantpassats avui som sobirans de les nostres aigües encara que, malauradament, posteriorment va sorgir un nou enemic contra el qual no varen poder lluitar: l’aparició dels motors d’extracció d’aigua que varen assecar els aqüífers, però això és un altre història. 

BIBLIOGRAFIA

- Acta ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor del 18 de desembre de 1910.

- PLANAS  i MARESMA, Jordi. Aigua i conflicte territorial. La Junta de Defensa de les Aigües del Mogent i altres afluents del Besòs (1910-1936). Estudis d'història agrària núm 17 (2004), p. 687-704. 

- MASJUAN, Eduard. Mercat d'aigües a la Regió Industrial de Barcelona: iniciatives públiques i privades. 1900-1936. Recerques 54 (2007), p. 47-64.

- DANTÍ i RIU, Jaume. El domini i els drets sobre l'aigua a la conca del Besòs a l'època  moderna. Estudis d'història agrària núm 24 (2012), p. 166-177. 


dijous, de setembre 01, 2022

La Granja-Torre Sagarra de Vilamajor

 




A escassament  mig quilòmetre del nucli antic de SPV ens trobem amb la masia de can Llinàs, un dels casals més emblemàtics de la contrada. És l’única masia, juntament amb can Derrocada, que té el sostre a quatre vents, característica típica  dels casals senyorials pertanyents a les classes més benestants, principalment membres de la noblesa.

Però  no parlaré ni de les seves característiques arquitectòniques ni de la seva història, si no que donaré a conèixer quina va ser la activitat industrial que es va fer en les seves instal·lacions a principis del segle XX. 



El 16 d’agost de 1773, Eulàlia  de Llinàs es va casar amb Benet de Sagarra, membre d’una reputada família burgesa barcelonina. Entre les propietats aportades per l’Eulàlia com a dot es trobava la masia de can Llinàs.

Fins aquell moment, la nissaga Llinàs havia emprat la masia com a segona residència, però amb l’arribava dels Sagarra se li va donar una nova utilitat: producció de vi.

Malauradament a finals del segle XIX l’aparició de la fil·loxera va enviar a norris el negoci vitivinícola. En Ferran de Sagarra i Siscar (imatge) va decidir  fer una reestructuració del negoci. 



En Ferran de Sagarra, un hàbil emprenedor, va observar com les petites lleteries situades a la ciutat de BCN no produïen la llet necessària per satisfer la demanada. 

Es va posar en contacte amb pagesos de les rodalies de can Llinàs oferint-los comprar la  llet bovina que produïen. La portaven fins al mas i d’allà era enviada fins a BCN per la seva venda. 

Fou un èxit total!!!

Però la família Sagarra no va quedar satisfetes del tot.

Un dels gran problemes que tenien era el transport  de la llet des de l’anomenada Granja- Torre de Sagarra fins a BCN. Normalment es realitzava  mitjançant camions però hom sap que la llet crua  és un gran mitjà pel desenvolupament de  la vida microbiana el que comportava seriosos problemes  d’higiene. 

En aquest context la industrialització de la llet va oferir diverses solucions tecnològiques que permetien oferir un producte sa i conservable en condicions òptimes com l’esterilització,  l’evaporació i la condensació, o bé la transformació de la llet en mantegues i formatges. 



Els germans Ramon Maria i Xavier de Sagarra varen decidir modernitzar les instal·lacions de la granja.

Van comprar la maquinària necessària per esterilitzar la llet i fer l’extracció de la lactosa i caseïna per fer la condensació.   Els tallers els van situar en els 27.000 pams quadrats que tenien en els baixos de la masia.

També van crear unes caves on produïen diverses tipologies de formatges i mantegues.

En total eren capaços de produir fins a 20.000 envasos diaris  gràcies als 30 treballadors que tenien contractats.



El 1916 la família Sagarra va crear l’empresa “ Sociedad Industria Lechera S.A” amb seu social a BCN la qual gestionava i comercialitzava el seu producte estrella: la llet condensada “El Pagés”.

Un altre producte estrella fou la “Crema del Montseny” especialment indicada pels lactants que va rebre el Gran Premi i Medalla d’Or  a l’Exposició Agrícola de  Roma l’any 1912. 




Tal va ser l’èxit assolit que la Granja-Torre de Sagarra se’ls hi va quedar petita i es van haver de traslladar cap a un altre indret més adequat. 

El lloc escollit fou Sant Celoni per tres raons: tenia prou aigua (Tordera), aplegava nombroses vaqueries del Baix Montseny i tenia estació de tren.

Es va situar a l’altre banda del pont Trencat, més o menys on trobem el centre comercial Altrium.




Tothom de Sant Celoni coneixia  la fàbrica com a SILA, acrònim de “ Sociedad Industria Lechera S.A”.

Fou inaugurada  el maig de 1920 per Xavier de Sagarra i Castellarnau, fill d’en Ferran de Sagarra, i que es va especialitzar en la producció  de làctics convertint-se en un dels millors tècnics mundials. 



Entre els productes que es comercialitzaven estaven les marques comercials “CIGÜEÑA”, “SILA” i “IBERIA”.

Va ser una de les principals empreses productes de llet condensada d’Espanya.


Aviat l’empresa va entrar en crisi.

La facilitat d’adquirir vehicles a motor per part la ciutadania va provocar que molts pagesos decidissin vendre la seva llet directament a Barcelona  d’on obtenien un preu més competitiu. 

Els compradors de BCN podien obtenir llet poques hores després de ser munyida la vaca, per tant, no calia comprar la llet condensada. 

El 1930 , la multinacional NESTLÉ va adquirir la SILA i va incorporar la seva producció a produir la llet condensada LA LECHERA, coneguda per tots vosaltres. 




BIBLIOGRAFIA

-  Els propietaris  i l'organització dels interessos agraris al Vallès Oriental. Segona Part. 
- PLANAS i MARESMA, Jordi.  L'agricultura al Vallès Oriental: canvis en l'estructura productiva entre 1860 i 1930. Treball. Lauro 25. 
- VIADER, J. BOATELLA. J. LLets condensades catalanes. REV. SOC. CATALANA HIST. FARM., 7 (19): 7-22 (2012). ISSN 1887-908X
- HERNANDEZ ADELL, Ismael. La industria láctea española del primer tercio del siglo XX: el caso de Cataluña. XII Congreso de la AEHE (Salamanca, 6-9 de septiembre de 2017)
- Nestlé. 100 años en España.