Entre l'estanc i Kronos hi ha un petit carreró que el rep el nom de Passatge del Centro.
Algunes persones pensen que el nom prové per tractar-se del carrer que es troba al centre de la població de Sant Antoni de Vilamajor i que s'havia escrit amb una greu falta d'ortografia. Res més lluny de la realitat!!!
En el present article explicarem quin és l'origen del nom del passatge i la seva història.
En l’arxiu històric de l’ajuntament de SAV existeix una carpeta on consten totes les Contribucions Industrials i de Comerç des de l’any 1860 fins el 1959.
En els documents consten les dades dels comerços existents, el tipus d’activitat que es duia, la persona titular i els impostos que satisfeia.
Com us podeu imaginar la informació que consta és enorme i d’una gran riquesa històrica. Gràcies a ella he pogut saber la història d’alguns dels establiments històrics de la nostra vila. Avui en parlaré d’un d’ells: el Centro.
Quan a mitjans del segle XIX va morir el patriarca de can Riera de Freixeneda, va deixar el mas i les terres a l’hereu, en Josep Riera i Valls, mentre que als germans, Agustí i Esteve, els va deixar l’anomenada legítima.
Amb els diners obtinguts, l’Agustí es va construir un enorme habitatge situat en la plaça d’en Riera. En aquells temps va ser l’edifici amb major volum de tot el nucli urbà!!!. L’Agustí, un personatge peculiar el qual es mereix un article a part, va saber rendibilitzar l’edifici.
La planta baixa la va utilitzar com a taller de diversos negocis, propis o aliens, com una fàbrica de teules, un forn de maons o una fàbrica de teixits. La segona planta la va emprar com a local d’oci, com a escola i habitatge.
Nosaltres ens fixarem en l’ús que se li va donar com a local d’oci.
A finals del segle XIX va arribar a Barcelona una moda molt estesa per Europa: els establiments de cafè. A diferència dels antics quioscs de begudes, en els “cafès” es posaven taules per fer conversa enlloc de les barres, sales de jocs (cartes i billar) i un interiorisme modern molt sumptuós (molts miralls i moltes pintures) i amb música de fons que sonava constantment. El local era molt gran comparat amb els antics quioscs.
La principal beguda que es servia era el cafè, normalment acompanyat per “gota”, aigua i sucre per allargar-ho. El cafè era la beguda relacionada amb l’elit, amb la cultura i amb les persones importants, per això molta gent els va voler imitar prenent la beguda.
La gent podia romandre asseguda en un cafè el temps que volgués, tenia tots els diaris que es publicaven a l’abast i fins i tot podien demanar estris d’escriure: servei de tinta, ploma i paper amb la capçalera del local per enviar alguna carta o nota. Tothom anava als cafès, perquè centralitzaven l’espai d’oci: o anaves al cafè a fer tertúlia amb la penya d’amics o anaves a passejar.
L’Agustí va creure en aquesta moda i va decidir fer un cafè a la primera planta del seu edifici a l’any 1860 i va posar com a responsable al seu germà Esteve.
Com gran novetat va posar-hi un billar. El poble mai l’havia vist malgrat que si que en tenien coneixement de la seva existència. Malauradament no va tenir èxit, probablement perquè ningú en sabia jugar.
Poc li va durar l’aventura atès que al 1863 es va fer càrrec en Joan Collell, que molt ràpidament va marxar a un local situat al carrer Nou número 15. Probablement al Joan li agradava el concepte però no estaria d’acord en el preu del lloguer.
L’Agustí es va veure obligat a tancar el cafè.
En el mes de juliol de 1867 l’Agustí va tornar a donar un ús al local: una taverna.
Les tavernes eren el lloc d’esbarjo de la classe treballadora i dels més humils. Es caracteritzava per tenir una barra o mostrador des d’on es servia la beguda demandada. No solien haver ni taules ni cadires. Allà s’anava a beure i alguns clients n’abusaven molt, per això sempre les tavernes han tingut la llegenda negre de ser un lloc conflictiu.
Pagaven una quarta part dels impostos d’un cafè i la seva rendibilitat era molt més gran gràcies a una clientela menys selectiva i molt més consumidora.
Fixeu-vos-hi la diferència existent entre una taverna i un cafè mitjançant el document que us adjunto.
Al 1868 a SAV hi havien 2 cafès (carrer Vell 24 i carrer Nou 15) i 2 tavernes (la de l’Agustí i al carrer Camp de Puig 15). La mitjana de taules per cafès eren 4 amb 30 seients mentre que les tavernes solia haver una sola taula i 10 cadires.
A partir de l’any 1870, les tavernes es converteixen en botigues d’expedició de licors i vi comuns on el client pot comprar a l’engròs o bé fer un tastet seient en una de les taules disposades a tal efecte.
El negoci sembla que no va anar be i a l’any 1877 decideix tancar el negoci. Probablement per desavinences amb el seu germà Esteve, que recordem era l’encarregat del negoci, fet que va provocar que l’Esteve s’independitzés del seu germà obrint un negoci a la plaça de l’Església (actualment Joan Casas) número 7.
A principis del segle XX el cafè es va popularitzar entre les classes més baixes gràcies a la reducció del preu, que evidentment anava a la par amb la qualitat. Varen sorgir establiments on servien cafè de baixa categoria a un preu molt baix, concretament per sota dels 10 cèntims (el cafè bo solia costar uns 30 cèntims) . Eren coneguts com cafès econòmics. A part del cafè podien vendre brioixeria per acompanyar a la beguda.
Al 1905 Josep March i Espelt va decidir obrir un cafè econòmic a l’antic local de l’Agustí Riera. La segona planta del carrer de l’Escola 2 (actual plaça de la Riera) tornava a tenir caliu!!.
SAV des de sempre, políticament parlant, ha seguit la línia marcada des de Madrid. Els diversos regidors escollits a principis el segle XX eren persones addictes a la monarquia, però existia un petit grup de desafectes, els anomenats republicans.
Tal com mosta la imatge que us adjunto, l’ajuntament de l’any 1907 dels 8 regidors només dos eren considerats republicans, per tant, un 20% del total.
Josep March i Espelt, d’idees republicanes, va decidir convertir el seu cafè econòmic en una societat recreativa destinada a difondre i promoure la democràcia republicana i fomentar la il·lustració entre els seus associats, procurant-los-hi l’esbarjo i distracció dins de la més estricta moral i legalitat. Va aparèixer la societat “Centro Democratico Republicano” però tothom el coneixia com El Centro.
Dins del local, no gaire gran, tot s’ha de dir, es va utilitzar com a punt de trobada de persones properes a l’esquerra i al republicanisme on, tot prenent un cafè, es feien tertúlies, xerrades o conferències.
La Societat es mantenia econòmicament gràcies a les aportacions dels associats i a la venda de begudes de tota mena i menjar (plats de carn o peix).
El 15 de juny de 1915 en Josep March i Espelt mort i sembla que amb ell també la Societat. A l’any 1917 no consta cap activitat en el local.
No fou fins el 1924 que en Domènec Riera i Casanovas, fill del nebot de l’Agustí Riera i Valls, es va fer càrrec del Centro. Per atreure els clients va posar-hi una taula de billar a l’any 1927.
El Centro va tornar a tancar el 1940.
Francesc Armengol i Parera el va reobrir l’any 1944 sota la qualificació de cafè econòmic. Al morir sense descendència, va deixar l’establiment a la germana de la seva dona, que era la Planas de cal Forneret.
Després el va portar el jugador de futbol Eulogio Martínez Ramiro (Asunción, 11 de juny de 1935 - Barcelona, 30 de setembre de 1984). Fou un futbolista paraguaià que va adquirir renom internacional a les files del FC Barcelona, on va militar durant sis temporades. La posició natural era de davanter centre. Va ser el màxim golejador del Barça durant tres temporades (1956-1957, 1957-1958 i 1959-1960). La seva màxima marca va assolir-la fent set gols en un mateix partit als vuitens de final de la Copa d'Espanya enfront l'Atlètic de Madrid.
El va portar un temps però finalment va haver de tancar. Va ser el final del Centro atès que mai més va ser un local d’oci: el següent negoci fou una pelleteria dels germans Fernàndez.
Les persones menys joves del poble recorden que El Centro fou un bar o cafè que moltes vegades estava obert les 24 hores del dia, atès que sovint s’organitzaven timbes de cartes durant la nit i on els pagesos, mercaders que estaven de pas o artesans de la vila es jugaven les seves possessions. Més d’un va perdre una vaca, una eina o fins i tot casa seva.
Hi ha l’anècdota que hi havia un tal Cintu, de can Tapies del carrer d’en Puig, que li agradava molt jugar a cartes i la seva dona no volia que anés. Ell deia que anava a fer un volt però en realitat s’anava a jugar a cartes. La dona sospitava que el seu marit l’enganyava i va decidir anar-lo a buscar. Per trobar-lo només calia deixar anar el gos perquè busqués al seu amo. El gos sabia on havia d’anar: a la porta del Centro. però la dona sabia on era perquè el gos, que era molt intel·ligent, li esperava a la plaça d’en Riera
Al Centro s’accedia per la porteria que hi ha en el carreró que uneix la plaça de Joan Casas i el plaça d’en Riera. El carreró es diu Centro i no pas, com pensàveu molts de vosaltres, perquè es trobava en el “centro” del poble sinó pel nom del local d’oci que tant anys va existir.Curiosament, la plaça d’en Riera deu al seu nom a l’Agustí Riera i Valls, promotor del Centro.
L’interior del local ha anat canviant al llarg dels anys però els que es recorden d’ell m’han fet una petita descripció de com era.
Com a fets curiosos que crec convenient anotar:
- moltes parelles van festejar en el cafè, fins i tot algunes van fer el convit de casament.
- la primera TV del poble va estar al cafè. Molta gent hi anava per veure-la.
- van posar un altaveu a la plaça d’en Riera perquè la gent anés a ballar. Com va tenir tant d’èxit, el bar “la Rue” de la carretera també ho va fer. S’anaven alternant una setmana un , una setmana l’altre.
BIBLIOGRAFIA
- Arxiu municipal històric de Sant Antoni de Vilamajor.
- Informació oral de Roser Amargant Cot, Assutzena Collell, Esteve Arquer, Rafael Bertran, Francesc Sesat
