dimecres, de febrer 17, 2016

Refugis del Montseny: l'urbanització fantasma

Espanya no anava bé.

Vint anys després de la Guerra Civil que va assolar el territori espanyol, les persones continuaven patint deficiències alimentàries i laborals. L’economia d’autoabastament del govern no funcionava. Era un absolut fracàs. Calia un canvi.

Los “Planes de Desarrollo”   fou un programa econòmic i social destinat  a superar el període econòmic conegut com autarquia i que es remuntava des de la postguerra. Es va iniciar l’any 1959 provocant immediatament un període de fort creixement econòmic. La població va passar de tenir mancances a poder tenir uns diners estalviats que es varen invertir en satisfer les necessitats que es consideraven bàsiques: un habitatge, un cotxe i una TV

El creixement econòmic continuat al llarg de la dècada del seixanta i les facilitats financeres dels bancs va permetre a milers de catalans la compra d’una segona residència. Fou el boom de la construcció de les urbanitzacions.

Sant Pere i Sant Antoni de Vilamajor, per les seves característiques geogràfiques, climàtiques i d’accessibilitat va ser un dels nombrosos  llocs  on la tot poderosa patronal constructora va posar els seus ulls.  El Montseny era  la muntanya, amb majúscules, més propera a Barcelona i millor comunicada; un patís massa melós per no ser provat. A finals de la dècada dels seixanta i principis de la dels setanta, es varen aprovar nombrosos plans urbanístics per la realització d’urbanitzacions o ciutats-jardí que avui en dia encara existeixen.

Però no tots els projectes presentats tenien el vist-i-plau de l’Ajuntament. En el cas de Sant Pere, l’Ajuntament va autoritzar la construcció d’urbanitzacions a la zona baixa del municipi, però es va negar en rodó que la part muntanyenca s’urbanitzés.  Uns promotors ho van intentar amb la presentació del projecte d’urbanització de tota la vall de Sant Elies, des de l’ermita fins Can Parera de Canyes. No ho van aconseguir perquè l’equip de govern municipal es va negar. Volien conservar la vall. També varen intentar impedir la urbanització de la vessant sud-est de Sant Elies, però en aquest cas no es varen guanyar.



Ens fixarem en una urbanització en concret: Refugis del Montseny. L’any 1965 l’empresa Refugios del Montseny S.A, representada pel senyor Guillermo de Espona Carreta va comprar  una enorme extensió de terres a la vessant sud-est de Sant Elies, des dels castanyers fins a Can Rovira, a tocar amb el terme municipal de Sant Esteve de Palautordera, a l’indret conegut com el sot de Font Ferrussa.  Ràpidament es va urbanitzar la zona amb carrers, serveis d’enllumenat, aigua i clavegueram, amb la creació d’un zona lúdica formada per una enorme piscina (una de les més grans d’Europa), un llac artificial ideal per la pesca esportiva i on es presumia que hi havia més de 300.000 carpes, i un restaurant a la masia de Can Nadal que va tenir molta nomenada a la comarca i dit el “Hostal de los Refugios”. Com deia la publicitat: “No se trata de una urbanización sino de una estación invernal”. 



Ràpidament i abans que les obres estiguessin realitzades, l'empresa va començar a publicitar-se en diferents mitjans, tal com es veu en el cartell anunciador que veiem al costat d'aquestes línies. Les obres varen començar sense tenir un pla d'ordenació urbanística aprovat per l'Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, per tant les obres d'adequació s'estaven realitzant il·legalment. El Consistori no era partidari que s'urbanitzés aquest idíl·lica zona i va posar els seus mecanismes en marxa per impedir-ho però, malauradament, no fou possible atès que el promotors de la urbanització tenien un bon padrí: en Manuel Fraga Iribarne. Recordem que en Fraga era ministre de turisme i el que li interessava era promocionar l'activitat turística al ser una de les principals fonts de divisa. I com ho va fer?  Va convertir Refugis del Montseny en un Centre d’Interès Turístic Nacional gaudint de la més alta qualificació turística del país a l’alçada de les pistes d’esquí, la Manga del Mar Menor, Marbella o Benidorm.



Malgrat les excel·lències de la urbanització  que la promotora publicitava, no hagué una resposta per part dels possibles compradors. En poc més de 5  anys només s’havien venut una cinquantena de cases, totalment insuficient per amortitzar les despeses invertides per la promotora “Refugios del Montseny”.  L’empresa va entrar en fallida i va deixar les obres a mig fer i  a deure 170 milions al banc Hipotecari Espanyol, el qual la va posar en subhasta l’any 1978 essent comprada per Cofigesa, una societat amb seu a Ginebra (Suïssa) que va iniciar la seva activitat l’any 1977, un any abans que es subhastés. Casualitat?. No crec.

Cofigesa i els propietaris varen unir-se per prosseguir amb les obres no finalitzades: les instal·lacions socials, cultural i esportives promeses per la promotora, el manteniment de les existents i la urbanització de la resta de carrers. Però es varen trobar amb un nou problema.


El 1977 la Diputació de Barcelona va protegir el massís del Montseny convertint-lo en un parc natural quina  normativa prohibia la construcció de noves edificacions a les zones  protegides, entre elles l’espai que ocupava Refugis del Montseny. Es mantenien les edificacions existents però no es permetia la construcció de noves. Els que van comprar una parcel·la i varen decidir no edificar un habitatge ara no tenien cap opció de fer-ne un i sent propietaris d’un tros de terreny pedregós en pendent sense cap valor econòmic. I amb ells va marxar l’oportunitat de duu a terme les reformes urbanístiques tant desitjades. Qui inverteix en un tros de terra improductiva?.




Va ser el principi del fi de la urbanització. Només gràcies a l’Associació de veïns de Refugis del Montseny i a la bona disposició de l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, s’ha pogut fer un manteniment mínim de la urbanització que ha permès als seus propietaris gaudir d’una de les millors vista del Vallès Oriental. 




Per saber més: