dimarts, d’agost 29, 2017

Les ràtzies musulmanes a Vilamajor


Una ràtzia (de l'àrab algerià ḡāyzyah غزو, "unitat de cavalleria militar", que alhora prové de ḡazwa, "batalla") és un atac ràpid i fet per sorpresa contra una base enemiga, sovint amb l'objectiu d'acaparar un botí. Practicades pels beduïns d'Aràbia en temps de Mahoma, la finalitat principal d'aquestes expedicions militars era el saqueig i agafar tresors i persones que en alguns casos podien ésser retornades a canvi d'un rescat.

El moment àlgid de les ràtzies a l'Àndalus foren les expedicions militars que es feien normalment a l'estiu. En aquests casos específics rebien el nom d'azeilfa (de l'àrab al-sa m-an-ela'ifa, "estiuenca"). El botí i els esclaus cristians que acumulaven ajudaven el tresor del califat de Còrdova i a apaivagar les seves tensions internes projectant-se vers l'exterior. Una de les ràtzies més importants a Catalunya fou la d'Al-Mansur, que l'any 985 saquejà la ciutat de Barcelona. Al-Mansur va ser especialment temut als regnes del nord amb les més de cinquanta campanyes que va dur a terme entre el 977 i el 1002. Les grans expedicions s'acabaren vers l'any 1008 amb la mort d'Abd-al-Màlik al-Mudhàffar.




 Perquè es feien les ràtzies? 

Els omeies es retreien d’atacar els comtes de Barcelona per temor a l’ajut que aquests podien rebre dels reis de França i de l’emperador de Constantinoble, però quan Almansor estigué segur que els comtes de Barcelona s’havien deslligat de l’obediència del rei de França es van decidir a atacar-los (Ibn Haldun, 1332-1406). El primer atac contra el comtat de Barcelona tingué lloc el 978, quan de retorn d’una expedició a Alfaro i Pamplona, atacà el castell d’al-Daliya, que Albert Benet (1988), seguint l’anònim autor del Dikr bilad al-Andalus (1344-1489), identifica amb Lilla (a la Conca de Barberà). Una nova campanya d’Almansor el 982, iniciada també per Castella (la Rioja) o Navarra, va continuar cap a Catalunya, on va conquerir el castell de Munt Fariq (el castell del Far, a Llinars del Vallès) i va arribar fins a les portes de Girona (la font el Dikr bilad diu que va conquerir Girona, però ho considero una exageració molt típica en els autors musulmans) i de retorn va conquerir Wutina (Òdena). Encara una nova expedició el 984, de retorn de Sant B.lb.q (Sepúlveda?), va passar pel territori de Barcelona (Dikr bilad). És possible que aquesta expedició servís de preparació per a la de l’any següent pel que fa a la probable participació en aquesta dels governadors musulmans de la frontera.

Quedem-nos amb la data de 982 quan es conquereix el Castell Vell de Llinars. Malgrat que no hi ha dades que ho confirmin, la proximitat geogràfica i el fet que Vilamajor era territori del comte, fan suposar que els habitants de Vilamajor varen patir de ple les ràtzies que Almansor que realitzar 








Bibliografia

FELIU  i MONTFORT, Gaspar. La presa de Barcelona per Almansor: història i mitificació. Discurs de recepció de Gaspar Feliu i Montfort com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 12 de desembre de 2007. Institut d’estudis catalans.




diumenge, d’agost 13, 2017

La plaça Major de Vilamajor

Una plaça, des del punt de vista urbanístic, és un lloc ample i espaiós, a l’interior d’una població, on solen confluir diversos carrers. El seu origen es troba en la necessitat de tenir un indret on la població pogués reunir-se per la realització de diversos actes, siguin culturals , comercials o polítics. Tot nucli de població concentrat té una o vàries places. La més important sol rebre el nom de plaça Major. A Sant Pere de Vilamajor es considera com a plaça major l’espai allargassat situat entre el restaurant can Pau, el mur de l’antiga muralla i les cases del Cortès. Actualment rep el nom de plaça de l’Església.



 Originalment, l’espai que ocupa la plaça actual era un espai buit situat entre el recinte sobirà i el jussà de l’antic castell comtal que amb el temps va formar part de la sagrera de Vilamajor. Una sagrera és l’espai de trenta passes que envoltava les esglésies i que es considerava territori físic sagrat, o sigui, no es podia cometre cap violència al seu interior sota el perill d’excomunicació. La població dispersa de Vilamajor va començar a aixecar habitatges a la sagrera buscant protecció eclesiàstica donant lloc a un petit nucli de població. Evidentment no es va deixar cap espai sense ocupar al voltant dels trenta passes a excepció dels carrers que permetien l’accés als diferents habitatges. Per aquesta raó Sant Pere no va tenir una plaça fins ben entrat el segle XX.

 A principis de l’any 1944, unes pluges intenses unides a un estat lamentable, per manca de conservació, va provocar que el mur de contenció s’esfondrés caient les runes a la plaça pública. Atès que podria causar mal a les persones i que ocupava part de la via pública l’ajuntament va iniciar converses amb el bisbat, propietari del mur, per tal que l’arrangés i retirés les restes de la plaça. La resposta del bisbat fou contundent: no hi havia diners per fer l’obra i pregava que fos l’ajuntament la que pagués els arranjaments necessaris. La negociació entre la diòcesi i el consistori va acabar amb un pacte el 12/4/1944: l’ajuntament es feia càrrec de les despeses a canvi de la cessió d’una part del terreny que ocupava l’antic cementiri. D’aquesta manera, el carrer més ample del nucli es convertia en una mena de plaça allargassada.

 A l’any 1944, en plena postguerra, l’ajuntament no tenia diners per fer front a les despeses d’arranjament del mur, per aquesta raó, durant 4 anys tot roman igual, fins que al 1948, aprofitant una finestra de bonança econòmica, l’ajuntament encarregà a un arquitecte un projecte d’arranjament de la plaça Major. Malauradament el cost continuava essent massa car per les arques municipals atès que s’havia de treure moltes tones de terra i traslladar-les fins a un altre lloc . Una de les solucions proposades per l’alcalde Jaume Pujol i Planas, fou que els treballs es realitzessin per prestació personal, una figura administrativa que en cas de catàstrofe o grans danys col•lectius obligava als veïns, si així ho demana l’ajuntament, a treballar de franc pel consistori. Finalment no es va aplicar atès que l’obra no va ser considerada excepcional i urgent. Finalment es va decidir deixar el projecte al calaix esperant millors temps econòmics.

 Poc després, el nou alcalde Josep Prats i Massó, al 1950, sol•licita a l’arquitecte que faci un projecte més adequat a la situació econòmica de l’ajuntament. El 28 d’abril de 1950 s’aprova iniciant-se el procediment administratiu necessari per l’adjudicació de les obres. La subhasta per la realització de les obres les guanya en Josep Prats Masó, casualment l’alcalde. Les obres finalitzen el 20 d’octubre de 1950.

 El nou espai va rebre el nom de plaça de l’església.

  Bibliografia Actes Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor