En tots dos casos, el gel o
glaç, és el resultat de sotmetre
l’aigua a una temperatura inferior als
0ºC adquirint un estat sòlid.
La principal funció del gel o glaç ha estat la conservació d’aliments. Actualment, gràcies a màquines capaces de produir fred artificial, el gel és un element molt comú i quotidià en les nostres vides, però temps enrere no era així.
Fa un segle hi havia una certa
demanda de glaç, especialment en els
pobles costaners on els pescadors el necessitaven per poder transportar la
mercaderia. Altres funcions foren per fer sorbets, conservar els aliments, refredar líquids o com remei terapèutic ja que
s’emprava com anestesiant local, baixar la febre i tallar hemorràgies.
El Montseny, per la seva potència
d’altura que proporciona un temps molt fred a l’hivern i una precipitació
nivosa abundant, fou el rebost de glaç de Barcelona i el seu entorn. Nomès la
ciutat comtal consumia a l’any unes 700
tones, o sigui, 700.000 quilos o l’equivalent a 1400 tràilers.
La producció de gel només
podia realitzar durant unes determinades èpoques de l’any (octubre fins abril
), però la demanda de glaç era necessària al llarg de tot l’any, essent un punt
d’inflexió l’estiu.
El glaç s’agafava de l’aigua
congelada que hi havia a les rieres,
basses, tolls o similars o bé s’aprofitava la neu existent i es dipositava en
uns pous i congestes on s’emmagatzemava.
El glaç es transportava de la
muntanya fins el pla en matxos carregats amb unes sàrries tapades amb boll i
sacs, malgrat tot, una tercera part del producte es perdia durant el seu
transport. Un cop a la plana eren transportades amb carruatges fins a les grans
ciutats.
Al Montseny la darrera
campanya es va fer al 1931, encara que va haver una revifada per la guerra
civil.
A SPV hi ha inventariats un total de 6 pous o congestes. Properament us parlaré de cadascú d’ells.
LES CONGESTES
Les congestes són cavitats que
aprofitaven l’orografia natural del sòl, situades a sotavent de les carenes en
depressions naturals i en pendents que se solen trobar a les zones més elevades
de les muntanyes, on de manera natural s’acumulava la neu, normalment situades
a partir de 1.100 metres d’altitud.
Tot i que acostumen a ser circulars, també
n’hi ha de formes molt irregulars, que s’adapten al relleu del terreny. Les
mides són variades, però com abans s’ha indicat, sempre són més amples que
fondes, i poden arribar a mesurar entre 7 i 17 metres de diàmetre. Un cop
recollida i aixafada la neu, la congesta es tapava amb brancatge i fullaraca,
perquè es conservés en bon estat fins que arribés l’estiu.
Congesta del Pou d’en Vesa (Coordenades: Latitud: 41.74466. Longitud: 2.35704). Situada al collet dels Pous d'en Vesa, a uns 125 m al sud-est del pou homònim, a uns 1.150 m d'altitud. Es tracta d'una excavació circular al pendent de la muntanya, força gran però de poca fondària.
Congesta del coll de Sant Elies.
(Coordenades: latitud: 41.73244. Longitud: 2.37848). Congesta situada al coll de Sant Elies, a
tocar del marge de llevant del camí antic de Sant Elies (actual sender del Pi
Novell), a uns 944 m d'altitud. Es tracta d'una excavació circular al pendent
de la muntanya, força petita. Actualment es troba en molt mal estat de
conservació i molt desdibuixada.
Congesta del coll de la Pleta. (Coordenades: latitud: 41.74476. Longitud: 2.3647). Excavada
al sòl, de planta circular, situada al vessant nord del coll del Pi Novell, a
1.024 m d'altitud.
Actualment, es troba en molt mal estat de conservació i molt desdibuixada
perquè la pista que condueix al coll del Pou d'en Vesa, construïda fa diversos
anys, passa per sobre de la seva planta.
Actualment, es troba en molt mal estat de conservació i molt desdibuixada perquè la pista que condueix al coll del Pou d'en Vesa, construïda fa diversos anys, passa per sobre de la seva planta.
ELS POUS DE GLAÇ
Els pous de glaç en alguns casos també servien per emmagatzemar neu. El glaç era més valorat al mercat que no pas la neu i en conseqüència preferien empouar-lo. Són les construccions d’aquest tipus d’indústria les que presenten les estructures més complexes i variades. Aquests dipòsits servien per emmagatzemar el glaç que es feia a les basses o geleres, prop dels rius i torrents on estaven situats, normalment en cotes més baixes que els pous de neu, però sempre en llocs on tenien garantides les glaçades hivernals.
El pou de glaç és una construcció subterrània de planta circular, de la qual
només és visible, en superfície, una obertura superior rectangular. Aquest
conjunt arquitectònic està situat en un indret vora la llera del Sot de la font
Roja, en una zona obaga i humida, idònia per a la producció de gel.
ELS POUS DE NEU
Els pous de neu estan situats a
les parts més altes de les muntanyes, ja que necessitaven la neu que queia al
seu entorn per a poder empouar. Els pous de neu són excavacions senzilles fetes
a cel obert en el sòl natural de la muntanya, bé aprofitant els desnivells del
terreny o bé en zones més planeres. Comparteixen amb les congestes la falta de
coberta d’obra, i amb els pous de glaç, que són de planta cilíndrica. La neu
que provenia d’aquest tipus de magatzem s’anomenava “neu negra”, pel seu
contacte amb la terra, i era de menor qualitat que la dels pous de glaç.
El pou d’en Besa o de l’infern. (Coordenades: latitud: 41.74551. Longitud: 2.35606). Es troba a uns 1.150 m d'altitud, amb orientació nord-est, i les seves mides aproximades són 6 m de diàmetre i uns 9 m de fondària màxima aparent.
Segons la llegenda, fa molts i
molts anys, a la masia de can Vesa, al veïnat de Santa Susanna, hi vivia una
família molt pobre. S'apropava l'hivern, i la mestressa de la casa volia que el
seu marit construís un pou, per a poder emmagatzemar gel, vendre'l i guanyar
alguns diners. Però el seu marit sempre trobava excuses per a posposar aquesta
dura tasca.
Un dia va aparèixer el diable i li va proposar un pacte a en Vesa: a canvi de
la seva ànima construiria el pou en una sola nit, abans de que cantés el gall a
l'alba. I l'home va acceptar la proposta del diable.
Segons una de les versions de la llegenda, el diable es va posar a treballar i
va organitzar una filera d'homes per a transportar còdols, des de la riera de
Bascona fins al pou.
L'amo de can Vesa, en arribar a casa, va explicar el tracte fet a la seva dona,
a la que se li va acudir que podien fer cantar el gall abans d'hora per tal
d'invalidar el pacte.
Així que van anar al corral i van remullar-lo per a fer-lo cantar, però per més
que el remullaven, el gall no cantava i les obres de construcció del pou
avançaven a bon ritme.
Amb les primeres llums de l'alba, el pou ja estava pràcticament fet, però el
gall, xop, continuava sense cantar. De sobte, tot just quan faltava
col·locar-hi l'última pedra, el gall va començar a cantar, i així, l'amo de can
Vesa va poder salvar la seva pobra ànima.
Segons l'altra versió de la llegenda, l'home de can Vesa va passar tot l'hivern compactant la neu, fent-ne blocs i omplint el pou i, a la primavera, va poder vendre el gel i guanyar diners. El diable volia cobrar la seva part del tracte, però els Vesa s'hi havien desentès. Així que, de cop i volta, els va començar a desaparèixer el bestiar. Els seus animals, que se sentien atrets pel pou, s'enfilaven muntanya amunt i s'hi llençaven, i quan hi arribava en Vesa només en trobava els ossos.
El dia de Santa Susanna, la vaca lletera va desaparèixer, i en Vesa va córrer cap al pou, on va trobar-la al seu interior. Va agafar un mall, per a poder descalçar la paret del pou i fer una rampa amb la runa però, quan ja tenia bona part de la paret a terra, el diable va allargar la mà i tant la vaca com en Vesa van ser engolits pou endins.
Els veïns de Santa Susanna, en veure que no tornaven, van anar a buscar-los,
però només van trobar el pou mig enrunat i, des d'aleshores, va quedar
abandonat.
BIBLIOGRAFIA
LÓPEZ CORTIJO, J. (1992)
"Els pous de neu i de glaç del Montseny: Inventari per a una
preservació". Monografies del Montseny, 7. Viladrau: Amics del Montseny,
p. 61-97.
MUSEU ETNOLÒGIC DEL MONTSENY -
CPCPTC (1999). Inventari del Patrimoni Etnològic del Montseny (Sant Pere de
Vilamajor).
CEPERO, Virginia. Mapa dels patrimoni cultural de
Sant Pere de Vilamajor. Diputació de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada