Totes
les esglésies catòliques tenen una
característica comuna que la diferència de la resta: tenen bancs.
Però
això no sempre ha estat així!!!.
Durant
una gran part de la història de l’església, els fidels romanien dempeus durant
la celebració dels actes litúrgics. Només hi havia uns quants bancs
perquè les persones més grans poguessin seure’s, però en general la nau de
l’església no disposava de llocs per descansar.
Perquè
passava això? Doncs perquè era una litúrgia de tradició romana on
les misses es feien en llatí, un idioma que només entenien els religiosos, per
tant, el poble no tenien ni idea del que deia el mossèn. Per això
eren misses molt curtes i poc parlades però amb molta escenografia que no
permetia estar-se quiet i molt menys asseure’s.
Però
tot va canviar amb la reforma protestant!!!!
Martin
Lutero volia que l’església s’apropés al fidel, que entengués el que es deia,
que el missatge de Déu arribés a tothom i per aconseguir-ho calia parlar amb el
mateix idioma que el poble. L’èmfasi durant els serveis de culte estava no
en el múltiples moviments litúrgics, sinó en el sermó que donava un predicador
que interpretava la Bíblia en llargs discursos des del púlpit.
Llargs
discursos!!!! A vegades d’hores, com Fidel Castro. Difícil de suportar dempeus
per la majoria de creients. A l’igual que nosaltres ens portem la ombrel·la a
la platja, les famílies es portaven els seients a l’església.
Tot plegat
era molt feixuc , però un dia a un se li va ocórrer una idea: i si enlloc
d’anar amunt i avall amb un seient el deixo dins de l’església? I si
enlloc de fer molt seients pels membres de la família en faig només un més
gran?.
Així es con
es van introduir els bancs a les esglésies!!!!
En un
primer moment els bancs pertanyien a diferents famílies les quals deixaven una
inscripció per identificar el banc . Segons el seu poder el podien situar més o
menys a prop dels sants o santes que es beneïa.
I el que no
tenien capacitat econòmica per fer un banc?. Cap problema. L’església en treia
profit llogant-los. Un negoci rodó!!!
Però no fou l’únic negoci que es feia amb els
bancs.
El novembre de 1870 el mossèn de SPV es queixava
que durant la festa Major, que es feia a
la plaça, els feligresos treien els bancs de l’església a l’exterior no
retornant-los a dins un cop acabat l’acte festiu, el que comportava que l’endemà no es pogués
fer la missa en condicions. Per solucionar-ho el mossèn imposa la prohibició
de treure els bancs fora de l’església
excepte aquells que fessin un pagament
d’un ral per cada banc, el qual anirà
destinat a reparar els bancs més malmesos.
La gent de SPV no estava d’acord i es van mostrar la seva contrarietat
tocant música a tot drap en el moment de fer missa impedint la seva
celebració.
A finals de la dècada dels 80 i començament dels 90, mossèn Poch, rector
de SPV, va reformar tota l’església,
inclosos els bancs.
Va encarregar al taller de l’escultor Plandiura que dissenyés uns de nous que estiguessin més en sintonia amb la nova decoració de l’interior
de l’església, tal com es pot observar en la següent imatge.
Que va passar amb els
vells bancs? El mossèn li va donar 2
usos:
Els que es trobaven en millor estat els va traslladar
a l’esglesiola de Santa Susanna on avui en dia són visibles com en s’observa en
la següent imatge
Fins i tot l’ajuntament
tenia un banc reservat per a les personalitats. Es va fer el 2/4/1899.
En una visita pastoral que va fer el bisbe de Barcelona el 23/7/1880 va
disposar que els propietaris dels bancs
abonissin cada any tres quartans de blat
a fi de contribuir al millora
dels ornaments i objectes de culte de l’esglesiola de Santa Susanna.
Com anècdota, els bancs s’aprofitaven tant que ocupaven tota l’amplada de
l’esglesiola impedint el pas dels feligresos. El 17/11/1886 el bisbe va tornar
i els bancs continuaven al mateix lloc.
Amb la resta de bancs,
els més vells, el mossèn va decidir destruir-los i per això els va dipositar
fora de l’església amb la intenció de cremar-los, però vet aquí que en aquell moment vas passar
pel lloc en Salvador Costa Montasell el qual va demanar si es podries endur un
cap a casa seva.
Aquest és el banc que
actualment podeu veure a la carnisseria Can Costa de SAV regentada per les
simpàtiques germanes Rosa i Àngels.
De quan és aquest banc? Ho desconec però es té
coneixement que entre el 1942 i 1943 es
van construir 24 bancs als Salesians de
Sarrià, a un preu de 350 pessetes cadascú, dissenyats per l’arquitecte diocesà,
el senyor Pericas.
Posteriorment, el 1956, es varen construir 12 més
posant el nom dels que van donar diners per la seva construcció.
Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions!!
Cada vegada que aneu a
can Costa per comprar els seus magnífics productes, no deixeu de preguntar a
l’Àngels i la Rosa la història del banc. Elles n’estan molt orgulloses de tenir
un tros de la història de Vilamajor dins
de casa seva.
