diumenge, de setembre 30, 2007

Càrrecs públics a l'edat mitjana

Introducció

Fem una mica d’història: Els monarques carolingis van deixar a la monarquia goda extenses terres de la zona del Montseny. Carles el Calb, nét de Carlemany, va donar al Comte Sunyer, l’any 862, la part sud del Matagalls i La Calma fins la plana. Aquest comtes eren els representants del rei carolingis en les terres assignades. Cada cop assoliren més poder i independència fins que el 987 on es van fer els comtats. Vilamajor formà part del Comte Sunyer, un dels aristòcrates més influents i poderosos en el seu temps i on tenia terres fins a Blanes i amb castells tan poderosos com Hostalric i Montsoriu, però sota l’administració i jurisdicció de la Casa de Barcelona. El rei personalment o per mitjà dels seus agents, protegeix, mana i, quan cal, castiga als seus súbdits. Aquesta autoritat sobre els homes, que deriva de la potestat pública de l’època carolíngia, se’n diu jurisdicció, i el conjunt de drets i deures que implica (l’administració de justícia en particular) rep el nom de senyoria jurisdiccional. Així el domini (drets sobre terres) i la jurisdicció (drets sobre homes ) conflueixen en la persona del rei que és el senyor feudal més eminent a Vilamajor.

Desconfiant de l’alta noblesa, el comte-príncep encomanà la guarda dels seus castells a membres de la petita noblesa i a aquest a prohoms pagesos als quals confià els càrrecs de Veguer i batlle, que eren l’autoritat efectiva en els dominis comtals. El Veguer era el braç armat de l’ordre públic i la justícia en la seva demarcació. El batlle, que també tenia semblants competències, s’encarregava a més, de les operacions d’administració i recollida de rendes, de les causes civils i criminals (en cas de càstigs que suposin la mort o mutilacions i les apel·lacions s’encarregava el batlle de Barcelona). Amdos eren responsables davant dels monarques i tots dos eren pagats mitjançant rendes i/o terres anomenades feu. Recordem que a Vilamajor i Alfou hi ha masies anomenades Can Feu.

Vilamajor va pertànyer, eclesiàsticament parlant, en primer moment al bisbat de Barcelona formant part després del bisbat d’Egara segregat de Barcelona el 450, encara que fou una diòcesi amb molt poc temps de vida desapareixent durant l’ocupació sarraïna i reincorporant-se a la diòcesi de BCN fins a l’actualitat. Una diòcesi es divideix en oficialitat, deganats, arxiprestat i parròquies. Tot el Vallès oriental i part de l’occidental va formar un deganat el segle XIV. Al 1858 es va dividir el Vallès en dos arxiprestats, el de Granollers i el de Sant Celoni encara que el 1973 fou dividit en 6: Granollers, Cardedeu-Llinars , La Garriga- L’Ametlla, Mollet, Montseny i Montbui. Finalment trobarem que cada arxiprestat es troba dividit en parròquies.

Administrativament, el segle XIII, Catalunya es dividí en vegueries essent el Vallès una sots-vegueria de Barcelona amb capital a Caldes de Montbui, residència dels sots-veguers que en el XIV s’establí a Granollers resten com a capital de comarca.. Aquesta divisió romandrà fins el decret de nova planta el 1712 on es dividí Catalunya en corregiments i alcaldies essent el Vallès una alcaldia major, amb seu a Granollers, pertanyent al corregiment de Mataró.

Càrrecs administratius

Parlem-ne del batlle per ser una figura molt important a Vilamajor. Com he dit, el batlle era una mena de funcionari o delegat encarregat d’administrar el patrimoni d’un sobirà, un senyor feudal o una institució. A les facultats econòmico-administratives, els batlles comtals afegiren ben aviat funcions judicials i de policia, de manera que al final del segle XII eren, de fet, com una mena de magistrats públics de poblacions, castells o circumscripcions.

No tots els pagesos servien pel càrrec de batlle. En primer lloc calia que el batlle fos un bon pagès, avui diríem un bon professional, capaç de saber dirigir una explotació i no equivocar-se en l’estimació de les rendes que podia exigir de cadascú. En segon lloc, era bo que fos un home del país, coneixedor de la situació personal, familiar i econòmica de cadascú i de la ubicació geogràfica de cada mas i de les seves terres. En tercer lloc, convenia que fos prou benestant com perquè la marxa econòmica de la pròpia explotació no el preocupés en excés, però no massa potent perquè no se sentís amb força per a explotar la pagesia en propi benefici. I en quart lloc, era desitjable que tingués unes nocions mínimes de comptabilitat i de lletra a fi que pogués anotar els ingressos de les rendes i les despeses efectuades a compte d’aquestes.

El territori on el batlle exercia la seva jurisdicció se’n deia batllia. La de Vilamajor formada pels actuals termes de Vilamajor, Cardedeu, El Fou i Santa Susanna i era una de les més grans i riques de Catalunya. Com parlem d’un territori molt gran, el batlle tenia altres batlles subordinats. Noms històrics de batlles a Vilamajor foren Pere Roig de Can Derrocada i Martí Gras de Can Gras d’amunt o d’avall. Aquest nomenament dóna a conèixer de la importància d’aquestes dues masies durant el segle XII. Però no tots els batlles havien de ser de Sant Pere sinó també van haver batlles de Cardedeu i del Fou (hi havia una certa alternança fins i tot podien haver més d’un batlle).

També existia el Batlle General de Catalunya que tenia cura del reial patrimoni on s’incloïa tot allò que la terra donava inclòs els animals com ho demostra el fet que ell donava els permisos per poder caçar. També tenia jurisdicció civil i criminal i interventor en tots els assumptes públics.

El síndic era el representant de la vila davant del rei, del batlle general de Catalunya o a les Corts, sí el poble era del braç reial.

L’algutzir o saió era l’oficial encarregat de fer complir la llei en nom del Rei.

El vassall era un plebeu dependent d’un senyor jurisdiccional o d’un gran propietari. Però també hi havia nobles que eren vassalls del rei o d’un altre noble més poderós.

El veguer era el delegat del Rei i exercia la jurisdicció governativa, judicial i administrativa dintre d’una comarca. La universitat de Vilamajor i Cardedeu pertanyia a la vegueria de Barcelona, de la qual, a voltes , en depenia la sots-vegueria del Vallès. Per cert que llavors, a mitjans segle XIV, el terme del castell de Vilamajor era el que tenia més població de tot el Vallès, més que Granollers i Sant Celoni, i el batlle de Vilamajor també era el veguer del Vallès, amb gran disgust dels habitants de les poblacions, puix la dualitat de càrrecs era motiu de conflictes continuats i, per aquest motiu el Rei Pere III, l’any 1377, es va obligar a separar les dues funcions.

Governador General de Catalunya es va crear l’any 1344 i que depenia del Governador general de la corona catalano-aragonesa, càrrec vinculat al primogènit o a un infant reial, el qual tenia funcions administratives, pecuniàries i judicials i d’ell depenien els veguers.

Càrrecs eclesiàstics

A l’església de Sant Pere i a les seves dependències hi vivia i exercia funcions religioses i administratives una petita comunitat de clergues que, per a determinades activitats, preferentment de caràcter econòmic, eren ajudats per feligresos de la parròquia i que rebien el nom de domers o hebdomadari (que podia ser major o menor), preveres i monjos. Els laics, col·laboradors de l’església reben el nom de tenents, batlles i procuradors.

El cap de l’església era el hebdomadari (també dit domer) major, que en la litúrgia catòlica és la persona destinada setmanalment a oficiar en el cor o l’altar. A Vilamajor hi havia dos hebdomadaris que alternativament havien d’exercir cada setmana els oficis religiosos. L’un era l’hebdomadari major, que devia fruir de carta primacia, i l’altre el menor.

Els preveres feien la funció de notaris, al menys a Vilamajor. Com és sabut, la notaria en els termes jurisdiccionals era un destret senyoral o monopoli del baró o senyor jurisdiccional.

També consta en els documents l’existència d’un monjo o donat que ajudava en els serveis religiosos.

Institucions laiques

Els col·laboradors laics sembla ser que eren pagesos benestants, segurament elegits pels propis clergues i potser també pels prohoms de la vila, per a fer d’administradors dels béns i rendes de l’església o d’alguna de les seves institucions com la Candela de Santa Maria. La funció d’aquest procuradors consistia en fer establiments, cobrar censos i comprar terres d’interès per al patrimoni o la funció de la institució. L’activitat desenvolupada pels procuradors era supervisida pels hebdomadaris i també pel conjunt dels prohoms o dels parroquians. La impressió és que els parroquians s’agrupaven formant una mena de cercles o confraries sota l’advocació de la Verge (la candela de Santa Maria) o dels sants (el cercle de Sant Pere, la confraria de sant Miquel).

El fervor religiós no es pot mesurar quantitativament, però les donacions a l’església són un camí d’aproximació. Els homes es desprenien de terres, productes i diners que oferien a Déu, la Verge, els sants o els homes consagrats el culte diví, amb l’esperança de contribuir així a la pròpia salvació i a la salvació dels avant passats. Els homes s’estimaven els béns materials, però potser s’estimaven més la vida eterna. L’Església, com a conductora del ramat i mediadora en la salvació, era respectada i ajudada. Res d’estrany que hi hagués pagesos que es lliuressin de cos i de béns a l’Església, i es fessin serfs dels sants. Era com sacrificar la pròpia llibertat a la voluntat divina. Hi havia formes més clares d’expressar la devoció i garantir la salvació ?.

Un exemple clar és quan el desembre de 1243, en Ponç Guadall, amo de Can Pungol i membre de l’estrat superior de la comunitat, per a remei de la seva ànima i l’ànima dels seus pares, va instituir una llàntia que perpètuament, nit i dia, cremés davant l’altar de Santa Maria. Per a garantir que el seu hereu i els seus descendents mantindrien encesa aquesta flama, símbol de la fe, Ponç i Guadall va hipotecar el seu alou de Canyes. Poc a poc el costum dels devots d’oferir i fer cremar llànties i candeles davant l’altar de Santa Maria es convertí en un ritu que derivà en la creació d’una institució anomenada Candela de Santa Maria.

L’altar principal de l’església devia ser el de sant Pere, però la documentació que coneixem no indica que fos objecte de tanta veneració com el de santa Maria. Potser la causa fou que Arnau de sant Lleïr, pagesos ensenyorits o petits nobles locals que tenen famílies pageses establertes en masos de la seva propietat que els satisfan rendes. en compliment de la darrera voluntat dels seus pares, l’octubre de 1240 va instituir una llàntia que dia i nit cremés davant l’altar de Sant Pere que a remei de les seves ànimes.

L’arcàngel Sant Miquel i els apòstols Sant Joan i Sant Jaume també atreien la devoció popular. Els seus altars, capelles i esglesietes rebien algunes deixes testamentàries.

La impressió que se’n desprèn és que a l’església de Sant Pere els altars que més devoció atreuen són el de Santa Maria amb les seves llànties i la institució de la Candela, i el de Sant Miquel, també amb les seves llànties i la seva confraria. Sant Jaume és l’esglesieta de Sant Jaume de Rifà i Sant Joan de Cavallar és la capella del mas homònim avui dit Can Nadal. Cada altar, capella i esglasieta tenia la seva pròpia tresoreria i patrimoni.

La funció primera de la Candela és canalitzar materialment la devoció popular cap a la verge, per a sufragar les despeses de manteniment del seu altar ( la il·luminació, segurament el clergue beneficiat,etc. ), però probablement, també desenvolupar algunes forma d’ajuda mútua entre els feligresos, el que avui en diríem previsió social. Els diners ho obtenien a través de donacions que feien els seus afiliats sobretot que esdevenia la seva mort i ho deixava en forma de testament. Al capdavant de la confraria estava el paborde. Les ermites solien edificar-se en base a un fet i per part dels habitants de la zona. Per exemple: en una època de sequera era molt típic demanar ajuda a Deu per que arribessin les pluges a canvi farien una ermita. ( veure l’ermita de sant Elíes ). Al costat de l’ermita es solia construir la pabordia que era on vivia el paborde. Sant Lleïr la va construir l’any 1322.

Però a part de les donacions que els feligresos feien puntualment a una confraria, l’església també rebia donacions, sobretot en formes de terres i la millor forma d’obtenir beneficis d’aquestes terres era a través d’establir a una família de pagesos a canvi d’uns censos. Ho feien en forma d’emfiteusi.

El beneficiat era el clergue que gaudia d’un benefici eclesiàstic, o sigui el que tenia dret a percebre les rendes d’una possessió cedida a perpetuïtat per al manteniment del culte.

Tres, com hem vist, són els poder més grans de Vilamajor: el comte-rei propietari de Vilamajor, l’església propietària de la sagrera i família de pagesos benestants. Totes aquestes institucions treien suc a través dels impostos als pagesos. Aquest fet provocava que hagués pagesos que davant la pressió fiscal i la possible millora que poden obtenir en altres indrets com al ciutat va fer que marxessin molt provocant un enorme trasbals en les nostres contrades. Els senyor van haver de reaccionar de dues maneres: utilitzaven la força, el tecnicisme dels seus notaris i la predisposició de la majoria dels pagesos a l’estabilitat per fer avançar l’adscripció. Fou llavors que en les actes i els contractes van aparèixer els reconeixements de dependència i els juraments i els homenatges, és a dir, les promeses dels pagesos de ser homes propis i solius dels seus senyors, i l’exigència per part d’aquest de què els pagesos farien residència al mas que transmetrien a un fill que al seu torn seria home propi i soliu del senyor del mas.

Aquestes precaucions contra l’emigració no sempre eren prou eficaces, i es comprèn: els pagesos prometen la dependència per a ells i pels seus descendents, però al cap dels anys, allò que semblava acceptable pot deixar de ser-ho si en un altre lloc s’ofereixen o semblen oferir-se millor condicions de vida. I això devia passar cada vegada més, altrament no s’explicaria que els senyors portessin el problema a les Corts (1283) on van obtenir de Pere el Gran una constitució que prohibia que els homes propis dels masos i bordes es poguessin establir en llocs reials si abans no s’havien redimit. Més tard, a les corts del 1291, van aconseguir que Jaume II prohibís que qui estigués en un mas o borda, sota la senyoria d’algú, pogués fer-se home d’altri sens llicència del seu senyor.

dimecres, de setembre 19, 2007

El fogatge de 1497

Josep Iglesias

Fundació Salvador Vives i Casajuana

Barcelona 1991

El fogatge és un dret feudal per el qual el senyor cobrava per cadascun dels focs o famílies que tenia com a vassalls. Els fogatges es feien amb la intenció de fiscalitzar a la població. El senyor no podia obtenir rendes sinó sabia a qui havia de demanar.

Els fogatges és una eina molt valuosa per saber la població que hi havia a diferents indrets de Catalunya, però tant sols es tractava d’una estimació donat que moltes dades eren falsejades: quants menys habitants hagués en un fogatge menys havien de pagar. El “xollo” era tenir un foc i no sortir reflectit al fogatge.

Per tant les dades les hem d’agafar amb pinces donat que podrien haver més masos dels que el llista dona.

Per començar he posat un llistat de les poblacions més grans o amb més focs del Vallès Oriental. Hom podrà comprovar la importància que tenia Vilamajor.

Els deu primers de la comarca:

Vallès oriental 13.19 llocs (poblacions) per quilòmetre quadrat, densitat de 2.06, representava el 2.76 de Catalunya

Granollers 165 focs

Marfà (castellcir) 103 focs

Sant Celoni 100 focs

Sant Pere de Vilamajor 91 focs

La Roca 78 focs

Mollet del Vallès, Parets i gallecs 67 focs

Santa maria de palautordera 67 focs

Cardedeu 64 focs

La Garriga 43 focs

Sant Esteve de Palautordera 41 focs

Compareu-la amb le sprincipals poblacions de Catalunya

Barcelona 5847

Perpinyà 2910

Girona 967

Tortosa 931

Lleida 792

Tarroagona 578

Vic 576

Balaguer 445

Cervera 436

Puigcerdà 436

Castelló d’Empúries 391

Reus 349

Vilafranca del Penedès 315

Manresa 304

Ulldecona 301

Aquestes eren les masies de Vilamajor (s’ha respectat tal com surten esmentades)

Sorell, Cortès, Morer, Vall, Vallmanya, Simon, Guri, Canal, Ala, Bruguera, Pere de Brugueres, Vidall, Varches, Castelló, Muncada, Mercader, Pons Gual, Gual, Ribalta, Tremunt, Riera, Cucurela, Boteler, Lança, La rectoria del Fo, Riera, Refa, Sera, Pere ferrer, Roure, Thomàs, Decor???, Xristòfol, Vidal fuster, Riera, Saleta, Castelara, Torrent, Sunyer sastre, Canal de la Riera, Doma maior, Doma menor, Mossen Gual, Sunyer, Torroella, Lobera, Linars, Riba, Vidal, Pinadès, Gras, Nauler, Noguera, Vilanera, Porera, Maulet, Planell, Arcís Gras, Bataler, Cap Quer, Colet, Pon, Masó, Rovira Coll, Riba, Colomer, Ricart, Mora, Solà, Soler, Gual, Moraguel, Pere Ros, Deniu, Rani i Valestar. Hi manquen 13 focs.

En el focs de Montseny hi ha Beses i Vesa que podria correspondre a Santa Susanna

dimarts, de setembre 11, 2007

La Torre Roja

Autor: Ferran Sarrià

Amb motiu de la visita guiada a la Torre Roja la diada de Catalunya de 2007

La principal característica, que li confereix un personalitat pròpia, és el seu color vermellós obtingut pel material amb la qual es troba formada. Es tracta de sillars quadrangulars, els quals es troben situats preferentment a les cantoneres, de color roig formats per material sorrenc d’extremada duresa i amb la particularitat que, des de temps antics, es sol emprar com a esmolador d’eines (ho trobarem a les portes de moltes masies).

La particularitat és que a les nostres contrades no trobem cap edificació on s’empra el mateix material, fins i tot, no trobem sòl sorrenc d’on poder extreure el material. Per tant, tot indica que els sillars foren portats des d’una pedrera fins on actualment es troba la Torre. El lloc més proper és La Calma, a dalt de les muntanyes i a una distància considerable el que hauria de suposar un enorme esforç humà i econòmic. A l’altra banda del Pla de la Calma trobem El Brull, un llogarret on tenim una torre amb les mateixes característiques morfològiques i cromàtiques a la nostra torre. Tot plegat fa pensar que, efectivament, el material fou extret, treballat (encara es poden veure les marques dels picapedrers als sillars) i transportat. Però per què? Que no hi havia materials a les nostres contrades? Ara per ara és tot un misteri.

Exteriorment, la Torre Roja és un quadrat, gairabé perfecte, d’uns 6 metres per costat, i amb una alçada de 25 metres dividida en 4 pisos.

La paret orientada cap al sud hom pot observar la forma d’un porta . Correspon a un antic alta dedicat a la família Gol de Vilarasa. La seva datació és de l’any 1501 i probablement es tracta d’una de les famílies més poderoses en aquell moment per tenir tal privilegi. Durant el segle passat es va treure l’altar i es va introduir a dins de l’església. Actualment podem veure una lapida.

També es pot observar la disposició dels materials que permeten diferenciar diferents etapes constructives segons les necessitats.

Al llarg del temps la Torre ha tingut diverses funcions. A través d’ella repassarem la seva història.

  1. Funcions militars: L’existència del següents elements, permeten pensar que la Torre va tenir en els seus orígens una funció militar, possiblement de defensa .
    1. La part inferior es troba formada per una paret d’1,6 metres d’amplada.
    2. L’existència de sageteres
    3. La seva localització a dalt d’un turo on es pot controlar tota la vall de Vilamajor.
    4. La doble porta per accedir a les habitacions civils amb una escala molt estreta tancada, per facilitar la seva defensa.

Les primeres referència de la Torre les tenim cap el 1079 quan surt esmentat un castell. Possiblement durant aquesta època la funció de la torre era militar. Però es creu que la torre és molt més antiga. Per què està la Torre en aquest lloc? No es un camí de pas per defensar les comunicacions. No és una torre de guaita que domini una gran extensió de terreny. Per tot plegat es determina que la seva funció era la de defensa. Però, contra que? Recordem que Vilamajor era un territori fiscal, o sigui, el comte de Barcelona era el propietari. I com a tal, l’explotava traient uns rendiments. Tenim un territori força protegit on no existia el senyor feudal que sotmetia rigorosament als seus serfs. No hi havia perill de trifulgues amb altres senyors, com podia passar a altres llocs de Catalunya. Per tant, la Torre no hauria d’haver-se edificat per causes defensives. Ens hem d’anar més enrera. Durant l’època romana a cavall amb els visigots. Durant el seu regnat, el nostre municipi es trobava dividit o repartit entre petites unitats d’explotació anomenades Viles. El caos, la llei del més fort, els aixecaments dels camperols, les lluites armades amb altres viles i l’aparició del perill musulmà, si que justifiquen l’aixecament d’una torre de defensa per protegir al senyor de la vila. I qui tenia capacitat econòmica per aixecar-la?, doncs els senyor de la major vila, de la Vila Maiore.

  1. Funcions civils: Al primer pis localitzem una petita habitació. En ella s’haurien de refugiar el senyor en cas d’un atac. El desgast dels graons de l’escala denoten que fou una estança molt emprada al llarg dels segles. Els aliments molt segurament es trobaven a la part inferior de la Torre, en una altra estança existent. Per millorar-ne la seva defensa, a través d’una escala de cargol es podia accedir al sostre. Malauradament només en queden les restes. Posteriorment es va fer la que hi ha a l’actualitat.

  1. Funcions religioses: A partir del segle XIII s’aixeca un tercer pis. En ell trobarem quatre finestres bipartides i molt arcaiques pre-romaniques, segurament reutilitzades d’un altre edifici, fet que referma l’antiguitat de la torre.

Es tracta d’un campanar que servia com a mitjà de comunicació amb els habitants de les masies.

Entre el pis 3 i el 4, hom pot observa, a l’exterior, l’existència d’una cornisa formada per arcs llombads datats del segle XII

Al quart pis trobem dues finestres bipartides encarades d’est a oest. Les finestres més grans, situades al Nord i sud, es van obrir al segle XVIII per encabir les campanes

dilluns, de setembre 03, 2007

Resum històric de la vegetació i la fauna a Vilamajor

El paisatge forestal és dinàmic i va canviant al llarg dels anys per efecte, principalment, de dos factors:

- pels canvis climàtics i conseqüentment orogràfics i hidrològics, que s’han anat produint els darrers 10.000 anys, quan finalitzà la darrera glaciació.

- Pels canvis antròpics que han sigut molt acusats els darrers 3 o 4 mil anys.

Anem a pams. La darrera glaciació, on una baixada molt important de les temperatures, va acabar amb tota forma de vida existent fins a les hores en l’espai objecte d’estudi. Acabada la glaciació es va haver de començar de nou amb noves espècies que subsistien en indrets on la glaciació no va arrivar. Fou un procés molt semblant a un taca d’oli on a partir d’un nucli original es va anant expandint allà on s’anaven reduint els gels. La fauna i la vegetació actual provenen de les regions circumveïnes de clima més sec i temperat com el nord d’Àfrica o el sud-est d’Europa exceptuant llocs puntuals on romangueren comunitats habituades al fred i humitat com podien ser les obagues muntanyoses o valls fluvials amb inversió tèrmica.

Clima Denominación Antigüedad Era
Postglacial Actual 8.000 Holoceno
Glacial Glaciación de Würm o Wisconsin 80.000 Pleistoceno
Interglacial Riss-Würm 140.000
Glacial Glaciación de Riss o Illinois 200.000
Interglacial Mindel-Riss 390.000
Glacial Glaciación de Mindel o Kansas 580.000
Interglacial Günz-Mindel 750.000
Glacial Glaciación de Günz o Nebraska 1,1 m.a.
Interglacial Donau-Günz 1,4 m.a.
Glacial Donau 1,8 m.a
Interglacial Biber-Donau 2 m.a.
Glacial Biber 2,5 m.a.
Glacial Oligoceno 37 m.a. Cenozoico
Interglacial Eoceno superior 40 m.a.
Glacial Paleógeno 80 m.a.
Interglacial Cretácico 144 m.a. Mesozoico
Glacial Permocarbonífero 295 m.a. Paleozoico
Glacial Carbonífero inferior 350 m.a.
Glacial Ordovícico 440 m.a.
Glacial Precámbrico 700 m.a. Precámbrico
Glacial Primera glaciación 2.000 m.a Proterozoico

La retirada dels gels a tot Europa va crear les tres grans regions biogeogràfiques actuals, les quals les podem trobar representades al Montseny, essent la bòreo-alpina que es desenvolupà al nord, l’eurosiberiana al centre i la mediterrània al sud d’Europa. Vilamajor es troba situada a la regió mediterrània amb totes les característiques que comporta.

La glaciació comportà un canvi morfològic del paisatge, principalment hidrològic, que provocà que Vilamajor es formés un sòls miocè continental a la base de la muntanya en què el terreny mare és al·luvial, còdols més o menys rodolats, principalment del silúric, carbonífer i arcoses, barrejats amb terres silício-argiloses, de poca coherència, tallades després pels cursos d’aigua quaternaris.

No podem parlar d’un canvi climàtic sobtat sinó que més aviat va haver, durant molt de temps, una transició on es van donar els tipus de clima: el representatiu de la zona boreo-alpina i l’eurosiberiana. Dades palinològiques[1] demostren que cap el 2800 i el 700 ANE va haver una elevació de la humitat i una disminució del fred encara que les gelades i el fred són intensos durant els mesos d’hivern produint-se precipitacions en forma nivosa, donant lloc a una nova fase climàtica, l’anomenada subboreal produint-se el màxim desenvolupament de l’alzinar i del faig i que ens han arribat fins els nostres dies. Posteriorment, cap el 650 ANE es produeix un canvi climàtic amb el pas del subboreal al subatlàntic el que suposa uns hiverns molt temperats i un estius fresquetsamb un augment de la precipitació molt regular al llarg de l’any. Es desenvolupen les comunitats associades a les rouredes.

Però el segon factor, l’antròpic, modelà en molt poc temps, tot allò que en tants anys li havia costat a la mare naturalesa crear. Fem una miqueta d’història. El neolític es va caracteritzar per un abandonament del nomadisme i amb les pràctiques que comportava ( caça i recol·lecció ) per passar-se al sedentarisme amb l’agricultura com a principal mitjà de producció. A partir d’aquest moment és quan el paisatge comença a patir els efectes antròpics. L’edat de ferro amb el descobriment i aprofitament d’aquest preuat mineral comportà una tala massiva del bosc, que no finalitzà fins la dècada dels 50 de nostre actual segle, per aconseguir carbó vegetal que alimentava les fargues. Els ibers van conrear tota la plana del Vallès amb cultius de cereals i vinyes i l’olivera transformant tot el paisatge existent. Cal sumar-ne l’auge de les vies de comunicació que els romans vàren fer a la comarca i que van assolir el caràcter de via principal ( seria com les autopistes actuals en importància ).

La veritable transformació del paisatge no succeí fins l’arribada del feudalisme on l’aprofitament de les fonts naturals foren la principal forma de vida dels pagesos. Augmenta considerablement les terres de conreu i les pastures mitjançant el sistema d’artigatge (cremar un tros de bosc ) o fins i tot dessecant aiguamolls ( la zona situada entre Llinars i Cardedeu era de mal passar per ser molt sorrenc i ple d’aigua [2]). El bosc era aprofitat intensivament per aconseguir fusta per fer vaixells, cases, eines i carbó vegetal. També es comença a plantar arbres, com l’alzina surera, per obtenir suro o els castanyers per fer botes i cèrcols, la vinya i l’olivera conreades en feixes fetes a les vessants de les muntanyes,etc. Es tracta d’un període caracteritzat per una explotació massiva dels recursos forestals i ramaders produint enormes transformacions i modificacions en el paisatge de Vilamajor. De ben segur que no hi hauria, de bon tros, les masses forestals actuals. No tenim cap estudi pol·linímic ni arqueològic de la nostra zona que ens mostri quina era la vegetació durant el feudalisme però sí que tenim un estudi d’aquestes característiques al castell de Montsoriu[3] situat a Breda que ens permetrà fer-nos una petita idea de com era el paisatge. L’única diferència entre un indret i l’altre és l’alçada ja que Vilamajor es troba a escassament 300 metres, i el castell es troba a 600 metres. Aquest estudi ens indica que l’arbre predominant fou l’alzina al solell i els bedolls, roures i avellaners a les zones més humides. Com animals destacarem l’isard i el linx.

Una altra forma de saber com era la vegetació és a través dels topònims existents en el nostre municipi. Els nostres topònims solen tenir el seu naixement cap al segle IX i X per tant són uns bons indicadors del paisatge durant l’alta edat medieval. Exemples en tenim molts com els cognoms Freixes, Freixeneda o Freixenet i a Sant Antoni el veïnat de la Freixeneda on segurament hi havia una plantació de freixes que arribava fins a Llinars i que eren emprats per la construcció de carruatges, tartanes i baranes. L’alzina, possiblement l’arbre més abundant durant el feudalisme gràcies a ser un excel·lent combustible i als hidrats de carboni dels seus fruits, les glans, que servien per engreixar els porcs va donar lloc a cognoms com Olzinelles i Auladell. A Sant Antoni no en tenim cap topònim referit a l’alzina, però de ben segur que era molt abundant a les nostres contrades. Un fet que ho demostra és que l’alzinar fou sobreexplotat, sobretot a partir de la utilització per fer carbó vegetal a començament del segle X, per conreus, artigatges o estassades provocant que, un cop abandonades aquestes pràctiques, l’espai fos ocupat per pinedes d’estepes i brucs. Aquí sí que trobem toponímia com Vila brugaries, ja citada el 950, que ha donat nom a un veïnat de Sant Pere molt proper a Sant Antoni (veïnat de Brugueres), o els derivats del mot pi[4]com Pi, Pina, Pinyana, Pinyol i Pinell. Altres topònims són Rovira i Ruira que provenen del mot roure el qual no és abundant a Sant Antoni en part per què molt segurament no hagués grans extensions de roures ( no hi ha les condicions climàtiques adients ). En canvi si trobem referències que hi havia almenys lledoners i oms tal que reflecteix les topònims Sot de l’OM i Can Lledó o Letona o Tona ( totes dues a la Vallserena ). Finalment, i encara que es troba fora dels nostres límits d’estudi, el topònim canya (veïnat de les Canyes a Sant Pere) i els cognoms Canyes, Candell i Canet, demostra que temps enrera hi havia conreus de cànem a les darreres estribacions de la vall de Sant Elíes. Aquest conreu juntament amb el lli ( Can Llinars ), els quals necessiten grans quantitats d’aigua, demostren la gran riquesa aqüífera i hidrològica que de la zona i per tant, al estar situat a la mateixa vall, Sant Antoni de Vilamajor, sobretot el veïnat de Vila-Rasa.

No obstant, no vull deixar de costat la vegetació que estat introduïda per l’home i que poc a poc va transformant el paisatge vilamajorí/enc. Parlem dels arbres fruiters, que n’abundaven molt ja que formen part de la dieta pagès, com les pomeres, les nogueres, les figueres, els presseguers, els ceps, els ametllers, les pruneres, els nesprers, els cireres o les pereres que ha donat un nom a masies com Can Parera de les Canyes (1239)[5] de Vilamajor . Es solien situar molt a prop de les cases disposats en les feixes i com ha senyalització dels temes dels masos. El desenvolupament de la horta es deu al romans que gràcies al seu sistema de regadiu va poder conrear plantes d’horta com les faves, els cigrons, els llobins o tramussos, els pèsols, els naps, les cebes, els alls, les cols, els raves i els porros.

No vull deixar de banda el conreu de la vinya, dels cereals i del lli molt arrelats aquesta zona des del segle X. La vinya, del qual s’extreia el vi, fou un tipus de conreu molt arrelat a la zona fet que determinà el paisatge. Enormes extensions de vinyes, sobretot a les vessants de les muntanyes i disposades en feixes, eran visibles des de qualsevol punt com ho desmotra el topònims Vinyals, Vinya, Olivers, Oliveres o Vinyet. Igual hauria de ser amb els conreus de cereals com el forment i l’ordi, aliments imprescindibles en qualsevol llar. Un cas especial és el conreu del lli i el cànem, que es troba documentat des del segle IX-X, i que es troba representat en el topònims de la vila de Llinars (linares) i Can Llinàs a Sant Pere. Segurament s’aprofità la xarxa de recs i canalitzacions fetes pels romans donat que aquest conreu li cal una enorme quantitat d’aigua.

Amb l’arribada de la industrialització, l’explotació encara augmentà més. Les vessants de les nostres muntanyes, les nostres petites valls, la plana es trobava completament aprofitada essent les masses arbòries escasses per no dir nul·les.

Evidentment si es destrueix la vegetació es destrueix la fauna i animals com els falcons, els milans , els astors, els llops, els cérvols i una llista llargíssima d’animals van desaparèixer de les nostres contrades.

No fou fins a mitjans d’aquest segle quan les administracions es van donar compte del greu problema ecològic que estaven patint i van decidir crear el marc jurídic adient per la protecció de la flor i fauna del nostre país. Sortosament ha funcionat i avui en dia podem gaudir de l’espai forestal més grans dels darrers mil anys.

El paisatge vegetal actual de Sant Antoni de Vilamajor és el següent:

- Conreus i erms: són espais creats per l’home per establir-hi conreus i en algun cas pastures, en detriment de les formes de paisatge espontani o silvestre, particularment bosc. El nostre terme municipal n’és ple essent el majoritari. Exemples hi ha i molts: tota la vall de Vallserena, Diviu, el Pla de Vila-Rasa;etc. És un paisatge sense cap valor vegetal exceptuant aquelles espècies, que amb una gran capacitat invasora i sense massa exigència medioambiental, es desenvolupen als marges del camps conreats com l’esbarzer, l’aranyoner, els gallarets o els bardissars. Són comunitats molt riques i on es poden desenvolupar espècies animals com la tòrtora, l’esparver, la guatlla, el puput o el xot.

- Pinedes: El pi és una arbre de full perenne que es sol desenvolupar en les zones baixes o en els primers contraforts de les vessants de les muntanyes. En l’escala altitudinal ocuparien la part més baixa (0-300 metres ). Un conjunt de pins formen una comunitat vegetal anomenada pineda. Normalment una pineda es sol desenvolupar en llocs on els antics boscos primaris varen ser destruïts o malmesos acceptant tota mena de sòl, encara que siguin pobres i secs. La seva gran extensió a casa nostre es deu a què l’home ha afavorit la seva expansió donat que la seva fusta i els seus fruit són molt preuats. Hi ha molt tipus de pins, però a la nostra zona trobarem el pi bord ( pinus halepensis mill ) i el pi pinyer ( pinus pinea L). Exemple són els pins de la Giola que es fan a la serra de can Diviu o els que es troben a La Serra al costat de la urbanització de Can Miret. Associat a les pinedes hi ha un sotabosc de bruc ( erica multiflora L), l’argelaga ( calicoteme spinosa ), la gatosa ( Ulex parviflorus ), el cap d’ase (lavandula stoechas L ), l’arboç (arbutus unedo L ). Són formacions arbustives heliòfiles ( li agraden el sol ) que rarament assoleixen més de dos metres d’alçada i que formen l’anomenada brolla . A les pinedes trobem animals com l’esquirol, el picot verd o la garsa i l’esparver.

- Els alzinars: Es tracta d’un arbre de fulla perenne que es desenvolupa en les planes o les vessants més baixes de les muntanyes formant una comunitat anomenada alzinar. Es tracta d’una comunitat vegetal densa i ombrívola en la que dominen arbres de poca alçària ( 5-15 metres ). Sol posseir un sotabosc vigorós format per arbusts i lianes. Existeixen nombrosos tipus d’alzina com l’alzinar amb marfull que és el típic; l’alzinar muntanyenc que és pobre en arbusts i lianes sensibles al fred i que es solen situar en alçades superiors, els alzinars de carrasca o les alzines sureres. A les nostre contrades l’alzinar més típic és l’alzinar amb roures que es solen formar sobre argilosos profunds. Associades aquesta comunitat trobem l’alzina (quercus ilex ), el galzeran ( ruscus acuelatus ), el lligabosc mediterrani ( lonicera implexa ), el ruore martinenc ( querqus humilis ), el bruc boal ( erica arborea ), l’heura (hedera helix ), algun pi bord ( pinus halpensis ) i l’esbarzer ( rubus ulmifolius) entre d’altres espècies. Les alzines solen aprofitar-se per la seva fusta que té una bona combustió, per fer carbó i productes químics i aprofitar el seu fruit, el gla, per alimentar el bestiar. Per aquesta darrera raó és un element que sempre el trobarem a costat d’un masia . En el Montseny trobem que l’alzina és l’arbre majoritari ocupant enormes extensions. A la nostra zona no és l’arbre més abundós però el podem trobar a tota la serra de Vallbona. Segurament l’alzinar fou el paisatge forestal dominant en èpoques remotes sobretot gràcies a l’expansió que i va donar l’home encara que actualment es troba en regressió a favor de les pinedes per culpa de l’enorme explotació a la que ha estat sotmès des de temps immemorials ( obtenció de carbó vegetal i com a llenya ). Per aquesta raó és molt difícil trobar boscos de més de cinquanta anys. La fauna associada ha d’estar habituada a una estabilitat climàtica i lumínica provocant sedentarisme en els ocells, amfibis, rèptils i petits mamífers.

- Al costat de les torrenteres oi rieres, hom pot observar, al llarg de tota la seva riba, una línea verd-clara a l’estiu que correspon als arbres de fulla caduca. El més corren és el vern ( alnus glutinosa ), els pollancres ( populus nigra ), l’alba ( P.alba ), els freixes ( frxinus excelsios ) i que ha donat nom a tota un veïnat. Es tracta d’espècies arbòreas que necessiten per la seva subsistència d’un important quantitat d’aigua, sigui superfical io subterrànea, i que la troben amb facilitat en els tàlveg de les rieres i torrents. En aquest boscos de ribera es desenvolupen espècies animals com els mosquits, les granotes, els tritons, les salamandres i els espiadimonis entre d’altres. Al nostre municipi són fàcilment localitzables a la llera i voreres de les nostres rieres i torrenteres.

- No vull deixar-me totes aquelles espècies vegetals que han estat introduïdes per l’home i que es desenvolupen gràcies a l’atenció que aquest li donen. Parlem de les espècies que es desenvolupen en jardins molt nombroses en les urbanitzacions. Podem trobar avets, pi negres, espècies tropicals i un llarg etcètera.

El poca extensió del nostre municipi i el fet que ocupi tota una regió vegetal, provoca que no tinguem un paisatge faunístic i vegetal prou interessant, tot al contrari, és més aviat monòton. El més interesant és l’evolució i la transformació que aquest paisatge ha patit al llarg dels anys i que. De forma molt sintètica, he intentat explicat, donat que es troba molt vinculat amb la nostra història i amb el seu desenvolupament.


[1] [1] “Primera troballa de ceràmica campaniforme a les Gulleries “ X. Clop i Garcia, M. Gangonells i Rifà i J.M Faura i Vendrell. Monografies del Montseny 10. Pp 173-189

[2] Descripció de l’ambaixador florentí Guiciardini el 1511.

[3] “ El paisatge vegetal a la vall d’Arbúcies en època Ibèrica ( Can Pons ) i a l’edat Mitjana ( Castell de Montsoriu)” per J.M Rueda i Torres, F.Burjachs Cases. Monografies del Montseny 14.

[4] Sospren que el mot pi té molt poca presència a les nostres contrades degut a que la gran expansió del pi es donà cap el segle XII, gràcies al retrocés de l’alzinar, quan les bases toponímiques ja es trobaven sòlidament consolidats. La societat rural a catalunya en temps feudals. Mercè Aventín.

[5] La societat rural a catalunya en temps feudals. Mercè Aventin. Pp 48