dissabte, de juny 04, 2022

La nissaga familiar dels Miret de Vilamajor

De sempre he escoltat, als més grans del poble,  la utilització del terme “la colònia”,  que feia referència als estiuejants que passaven llargues temporades a Sant Antoni de Vilamajor en les seves cases d’estiu fugint de la sufocant i insalubre vida que hi havia a  Barcelona a principis del segle XX. 

Varen ser moltes famílies  els que es varen instal·lar com els Garriga, Gallardo, Monteys, Pellicer o els Miret. A l’article us parlaré precisament d’aquesta família. 

La família Miret prové de Tàrrega on  tenien un ofici vinculat al món agrari. No els hauria d’anar massa bé perquè varen emigrar cap a Rubí. El 1861 nasqué un dels fills, en Gil Miret Rosselló que molt aviat, va ser enviat pels seus pares a Sabadell i després a Martorell  per que aprengués un ofici, concretament aprenent de manyà de fabricant de peces de ferro (panys, claus, peces de precisió, , ferreria de construcció).

Maestranza  de Artilleria de Barcelona

Després  d’haver realitzat el servei militar, va treball un temps  en la “Maestranza de Artilleria de Barcelona” situada al barri de Sant Andreu . Amb el seu ofici de mecànic ajustador i donades les poques oportunitats que Catalunya li oferia,  va emprendre  un viatge fins a l’Argentina a l’any 1884 quan tenia 23 anys. 

Es va instal·lar a la ciutat de Mendoza  treballant en un taller metal·lúrgic on va coincidir amb Antoni Baldé i Prat (nat el 1855  a SPV i mort el 1911 a BCN). Els dos van fer amistat i van decidir marxar de Mendoza per anar a Rosario  on, probablement, van obrir una saboneria juntament amb Manel Guitó (un altre català). 

Tot indica que el negoci no va funcionar el que va provocar que, el 1888,  retornessin de nou a Mendoza obrint un nou negoci, aquest cop dedicat a la seva especialitat: una ferreteria situada en el carrer Sant Luis (imatge). A les poques setmanes, en un local del costat, van obrir un taller metal·lúrgic, de 6500 m2 i 24 treballadors,  on Gil Miret va exercir com a cap. L’empresa es deia “Antonio Baldé i companyia”  El taller es va especialitzar en instruments i equipaments  per a bodegues i destil·leries industrials.

carrer Sant Luis (Mendoza)

Gràcies aquesta activitat, en Gil Miret va poder guanyar una petita fortuna que va invertir en altres negocis i diversos immobles.

El 1888 en Gil Miret es va casar amb una germana d’en Baldé, la Rosa,  i tingueren 5 fills:

- Antoni Miret Baldé fou  gerent de la casa Esteve Riera, una de les pastisseries més prestigioses de  Barcelona. La família Riera, que tenia la casa pairal a la plaça Riera de Sant Antoni de Vilamajor, just on actualment es troba  Kronos, era una de les nissagues més poderoses del poble. 


- Ramon Miret Baldé es va casar amb la filla d'Alexander Cirici Jordana, un prestigiós advocat de Barcelona membre de la burgesia  i que es va residir a Sant Antoni de Vilamajor al carrer de França número 16.


- August Miret Baldé nat el 25 de juny de 1897 a Mendoza i del qual parlaré més extensament més endavant.

- Francesc Miret Baldé que es va casar amb una de les filles de la família Monteys, una altre nissaga vinculada amb La Colònia. Es van fer una casa al carrer de França número 26, actaulement casal d'avis.


- Gil Josep Miret Baldé 


El 1904 la societat Baldé i Miret es va dissoldre quan ambdós van retornar cap al seu país. Gil Miret retornà a Catalunya, juntament amb tota la seva família,  el 1905 i es va instal·lar en Barcelona on va invertir en l’adquisició de diversos immobles urbans, com la que seria la seva llar situada en el carrer Salmeron 29 2on 2ona de Barcelona (actual carrer Gran de Gràcia).


En Gil Miret, com moltes famílies benestants de Barcelona, va cercar un lloc on poder estiuejar, on poder gaudir d’aire pur, d’estar en contacte amb la natura i que estigués ben comunicat. 

Molt probablement  el seu amic, soci i familiar, Antoni Baldé Prat, li parlaria sovint de Vilamajor i del Montseny i de les excel·lències del lloc.

Cap a l’any 1910 en Gil Miret adquireix una casa situada en el carrer França número 22 de SAV amb la clara intenció de reformar-la i adaptar-la als seus gustos burgesos.


Li va encarregar la reforma a l’arquitecte Manel Raspall i Mayol, deixeble de Lluís Domènech i Montaner. Dediquem unes línies aquesta persona. 

Nat a La Garriga, en Raspall (imatge) obtingué el títol de d’arquitecte l’any 1905. El mateix any fou nomenat arquitecte municipal de Cardedeu i posteriorment de poblacions com l’Ametlla del Vallès, La Garriga, Granollers, Caldes de Montbui i Montmeló.

Manel Raspall Mayol

En aquestes poblacions en Raspall va deixar  la seva particular visió del modernisme en nombrosos edificis que hores d’ara encara podem observar. 

La casa d’en Gil Miret que havia  de reformar a  havia de seguir els seus criteris modernistes especialment en la seva part visible: la façana.



El resultat de la reforma  és l’espectacular casa modernista, anomenada can Miret, que podem observar al carrer de França número 22 de SAV. 

Es tracta d’una edificació entre mitgeres amb una alçada de planta baixa i dues plantes pis amb una façana on s'hi concentren molts dels trets característics del modernisme i, especialment els materials típics emprats per Manuel Raspall (maó vist, pedra carejada, ceràmica, ferro forjat...), recursos formals (l'arcada de la planta baixa, el balcó de la primera planta, les finestres de la segona,...).

A l'interior es mantenen alguns dels espais i elements decoratius originals.




Sense dubte el que crida més l’atenció de la façana són el un gran arc asimètric carregat a l'esquerra amb un ampit de ceràmica blava envoltada de pedra. L’arc permet l’entrada de molt llum a l’interior de l’habitatge.


L’altre element característic  es la barana de forja rematada per caps de drac que trobem a la balconada i que segueix la tècnica del “coup de fouet” i que vol expressar la força vital que fa créixer les plantes.

Situació del camp de tennis

Un cop acabada la reforma, la família Miret va començar a venir la temporada d’estiu a SAV formant part de La Colònia. 

Gràcies a ells i la resta de membres de La Colònia, i per adequar la vida burgesa de BCN a l’entorn rural, van subvencionar diverses actuacions amb la finalitat de modernitzar el  poble. Tenim diversos exemples com l’ocorreguda l’any 1913 quan  va pagar una part de les despeses per la instal·lació del primer telèfon a SAV, o la duta  el 1920 quan va construir una pista de tennis (esport de moda entre la burgesia catalana) al carrer Doctor Robert, actualment carrer  Alfou.

No sé si per influència d’en Raspall o perquè ho portava a la sang, un dels fills d’en  Gil Miret, l’August, va decidir ser arquitecte. Es va inscriure a l’Escola  d’Arquitectura de Barcelona  on estudiava  durant el matí mentre que a la tarda treballava com a delineant al taller d’en Raspall el que demostra la relació amistosa que hagué entre la família Miret i la Raspall.

Tanta gran fou la relació que l’August, el 1927,  es va casar amb la Lluïsa Rull Raspall, filla de la Mercè, que era la germana d’en Manel Raspall. Les dues famílies quedaven unides, tant des del punt de vista familiar com a laboral atès que l’August es va convertir en deixeble d’en Raspall.

L’ August Miret Baldé, quan va finalitzar els seus estudis,  va treballar com arquitecte per l’ajuntament de BCN especialitzant-se en arquitectura escolar projectant diversos edificis  a Cardedeu i Granollers. 

El 1925 l’ajuntament de SAV treu a concurs la plaça d’arquitecte municipal. Es presenta l’August Miret Baldé i la guanya al ser l’únic candidat. El 30/3/1925 és nomenat.

El primer encàrrec que va rebre (1926) fou la construcció de l’escorxador, actualment parc de bombers  i que es mereix un article a part.

Aprofitant la seva especialització, l’ajuntament també li va encarregat la construcció d’un nou edifici que hauria de ser la seu de les Escoles Nacionals. El 1929 va redactar el projecte de les avui anomenades Escoles Velles.


El 18 de febrer de 1932 va morir en Gil Miret Rosselló, el patriarca de la família. A partir d’aquesta data la vinculació de la família amb SAV va anar decreixent. Només l’August mantenia una certa relació gràcies al seu càrrec com arquitecte municipal. 


La victòria de les tropes franquistes a la Guerra Civil espanyola va significar que l’August hagué de fugir per por a les represàlies. Com he dit era republicà, d’esquerres i membre del consistori de SAV.

Va decidir fugir, juntament amb la seva família, a Mendoza (Argentina) on va treballar com a matemàtic i arquitecte. 

Al 1954, un cop jubilat, va tornar a BCN juntament amb la seva esposa. El 24 d’agost de  1981 va morir.

Des del 1937 la casa Miret va quedar abandonada  i posteriorment venuda. 

BIBLIOGRAFIA

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=35909
PEREZ ROMAGNOLI, Eduardo. Aproximaciones comparativas sobre los talleres metalúrgicos para la vitivinicultura moderna. Los pioneros Antoni Baldé, Gil Miret y Carlos Berri en Mendoza. Mundo agrario. V.8 n.15. la Plata ago/dic 2007.  

https://bdigital.uncu.edu.ar/objetos_digitales/9327/arquitectos-en-mendoza-web.pdf

Actes ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor

Hemeroteca La Vanguardia

dissabte, de maig 21, 2022

L'àngel caigut de Vilamajor

Us vull parlar d’una obra escultòrica que trobem a SPV  i que es molt comentada per a tothom per ser impactant. Algunes i alguns de vosaltres m’heu demanat que us expliqui la seva història. 

No he trobat gaire informació al respecte però crec que es suficient per comentar-vos-la.
Abans, com sempre, us situo en  el context en què es va realitzar l’obra d’art.
Som-hi!!!
(Recomanació: el més interessant està al final).

Al segle XVII era costum, entre els nissagues més poderoses, que un o diversos membres de la família fessin la carrera eclesiàstica.  

Al llarg del segle XVI i XVII la família amb major autoritat a Sant Pere de Vilamajor foren els Derrocada i, com manava el costum,  alguns els seus membres exercitaren com a mossens. En concret en parlaré d’un, en Benet Derrocada.


Narcís Derrocada fou el primer membre documentat de la família Derrocada que va exercir  un càrrec eclesiàstic, concretament fou el domer major de l’església de SPV. El seu nebot, en Benet, va ser nomenat domer menor. Tots dos personatges varen estar molt involucrats en la construcció de l’església de SPV (segle XVI-XVII).

El 14  de novembre de 1603 en Narcís va morir. En Benet el va substituir essent nomenat domer major dos dies després. 

Fins  aquell moment no existia un lloc de residència dels domers. En Benet tenia establert el seu lloc de treball i residència al casa pairal de la família, el mas de can Derrocada. 



L’hereu dels Derrocada era en Joan el qual, en una clara mostra d’amor cap al seu germà Benet,   fa  una obra pietosa cedint un mas de la seva propietat a l’església. Es va procedir a fer les reformes oportunes i a l’any 1639  es va convertir en la Rectoria.


Una rectoria és la dependència o conjunt de dependències on el rector d'una parròquia té les oficines i, generalment, l'habitatge. 

La Rectoria va mantenir les seves funcions al llarg dels anys fins que el 1986, amb la mort del rector, la Rectoria va restar buida. La manca de capellans va provocar que el rector de la parròquia de SAV, en Josep Poch i Ruestes, s’hagués de fer càrrec de la parròquia de SPV i,  de retruc, de la Rectoria.


La situació era la següent: un rector i dues rectories. 

La rectoria de SAV (imatge) es trobava en molt millor estat (era relativament nova) que no pas la de SPV, per tant el rector va decidir mantenir la seva residència  a SAV. A les hores, que s’havia de fer amb la rectoria de SPV? 

En aquell moment es van barrejar moltes idees: nou ajuntament, casal d’esplai, casa de colònies, residència per la tercera edat o fins i tot instal·lar una comunitat religiosa. Eren propostes que significava, o bé la pèrdua de la propietat o bé sotmetre  la masia a unes reformes que podrien afectar l’estructura de l’edificació. 

Mossèn Poch tenia molt clar que no es volia desfer de la propietat i volia conservar el seu interior i l’entorn que l’envolta. 

Mossèn Poch havia col·laborat amb l’artista Josep Plandiura (imatge)  en alguna Setmana Cultural del poble de SAV. Sabia que  l’artista, especialitzat en escultures de grans dimensions en ferro, necessitava d’un espai per treballar, per això li va oferir l’antic corral de la Rectoria.


Entre l’artista i el mossèn va néixer una amistat que perdurà en el temps. Al grup es va afegir un tercer element, en Josep Escofet.

Els tres Joseps va posar-se mans a l’obra i van convertir el derruït corral en un taller on Plandiura podia  plasmar tot el que la seva ment creativa deia. 




El 1987 es va organitzar a  la Casa de la Crida de Barcelona  l’Art Triangle, una trobada  internacional  d’artistes. En Josep Plandiura en fou el coordinador.

Aquest contacte amb artistes estrangers va fer néixer la idea de posar el petit taller de la rectoria al servei  d’artistes 

Finalitzat l'Art Triangle alguns artistes que varen participar vingueren a passar uns dies a Sant Pere  dormint a l'antiga rectoria. 

L’experiència fou tant bona que els Joseps es varen plantejar  obrir la rectoria per donar acolliment a artistes estrangers que hi volien treballar, tot comprometent-se a preparar el mínim indispensable per a l' estada com un llit per dormir i un espai on treballar. 

Va ser l’inici del Centre d’Art La Rectoria.

La Rectoria és un centre actiu tot l' any que acull artistes nacionals i estrangers, els quals hi resideixen en períodes que van d'un mes a tres mesos, el que permet un intercanvi d’experiències, tècniques i coneixements.

El centre posa un lloc on dormir i un espai on treballar. La resta, com l’alimentació o material van a càrrec dels residents. 

El centre organitza cursos, ponències, exposicions i altres actes culturals vinculats amb el món de l’art. 


Algunes de les obres escultòriques realitzades en el Centre han sigut donades pels seus autors. 

És per aquesta raó que tenint el camp d’escultures en els terrenys de la Rectoria (actualment propietat de l’ajuntament de SPV) on s’exposen algunes de les obres més representatives.

Veiem algunes.


Porta al vent: Escultura de ferro, que representa una porta, realitzada per l'artista Glòria Ortega Arimany, l'any 1991. Segons la seva autora, es tracta d'una porta oberta a les experiències, on cadascú pot decidir lliurement el que vol.



Homenatge a les creadores del món: Escultura de ferro, realitzada per l'artista Marisa Jorba - Maïs, l'any 2009. Es tracta d'un cilindre de 3,50 m d'alçada, amb tres indicadors ancorats en la part superior, on hi ha escrits els noms de tres creadores, amb lletres perforades amb làser.

És simbologia poètica amb un rerefons de filosofia humana: un homenatge a les dones artistes, que són orientadores en els camins de la història, i li donen personalitat, veritat i convivència.


Hi ha, però, d’altres escultures repartides pel nucli. Concretament, al costat de l’església en tenim la Veu de la campana realitzada per  Josep Grau-Garriga  que fou encarregada amb motiu dels Jocs Olímpics de Seül, de l'any 1988.


També es varen realitzar treballs a l’interior de les esglésies com el portal de l’atri, de Josep Plandiura,  o el mural del presbiteri d’Albert Cubells, de l’església de SPV.


A l’església de SAV es van pintar el pantocràtor i les capelles laterals.

Però l’obra que crida més l’atenció a tots els  visitants és la que es troba a l’antic cementiri, just a la façana de llevant de l’església.




Es tracta de l’ÀNGEL CAIGUT , la representació d’un àngel fet de ferro i pedra  que simbolitza i recorda el lloc on es trobava  el cementiri vell. 

Darrere aquesta obra hi ha una història molt trista.

L’escultura la va fer, l’any 1996, l’artista sud-africà  Mark Nett que s’hostatjava a La Rectoria. En Mark era un noi amb unes profundes inquietuds que el van portar a realitzar obres “tenebres”, molt expressives i profundes. La causa fou el seu passat ple de violència. 

Mark era un  noi blanc  amb ulls blaus que vivia rodejat de negres  que havien patit l’apartheid. Per un incident, del qual desconec les causes, en Mark va matar a una persona de color. No ho va poder superar refugiant-se en  l’art.

Va poder obtenir una beca del Centre d’Art a l’any 1996. Va fer diverses obres, com l’Àngel caigut, una metàfora de la seva vida i del seu patiment, o la cadira de l’Escorpí que podem trobar al restaurant can Pau.




Quan va tornar al seu país, no va poder suportar la depressió i es va suïcidar. 

Marc Chagall va dir: “L’art és sobretot un estat de l’ànima”

BIBLIOGRAFIA

POCH i RUESTES, Josep. La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor esdevé un centre d'art. Monografies del Montseny.

CEPERO, Virgínia. Mapa de Patrimoni cultural. Sant Pere de Vilamajor. Agost 2016. Diputació de Barcelona. 







dimecres, d’abril 06, 2022

Els bancs de la plaça Montseny


El passat 9 de desembre de l’any passat us vaig donar a conèixer la història de la plaça Montseny. Ho recordeu? 

El motiu de l’article era perquè s’havia aprovar la reforma de la plaça.



Doncs bé, les obres han començat, encara que hores d’ara sembla que s’hagi convertit en un nou aparcament.



Si observem amb cura com era la plaça abans de les obres, veureu com hi ha uns elements que sempre han estat però que molt pocs s’han fixat: els 5 bancs de pedra.


Son bancs de pedra molt senzills composats per una pedra granítica massissa sostinguda per dos pilars de pedra calcària.

Arquitectònicament parlant no tenen cap interès, però històricament té la seva significació.


La plaça ha patit nombroses modificacions al llarg de la seva història. A l’any 1928 es va decidir eliminar la sèquia,  que tants  problemes provocava al veïns del carrer Nou i del qual ja en parlaré en un altre article, i de pas fer una remodelació consistent en la construcció de tres escales, una a cada costat i la tercera enfront del carrer Nou. També es decideix rebaixar el terreny per posar-lo a nivell del carrer Alfou quedant la vorera de la casa dels senyors Bofarull tal com estava. 

Per acabar, la Diputació de Barcelona obliga a l’ajuntament a construir la vorera de la plaça amb la carretera.


El 21 d’octubre de 1928 es decideix treure a concurs la construcció dels bancs  que han de ser de pedra.

Malauradament no disposo més informació al respecte.

En resum, a la plaça del Montseny existeixen actualment 5 bancs que estan datats de l’any 1928-1929, per tant tenen 94-95 anys. 

Crec que l’ajuntament hauria de no destruir-los i  de reubicar-los en un altre indret de la vila, com a record i com a part de la nostra història.

Que en penseu?  

BIBLOGRAFIA

Actes ajuntament de SAV- Arxiu municipal 

dissabte, de març 12, 2022

Els plataners de la Casa Nova

Us heu donat compte que hi ha  10 formosos exemplars just a l’entrada del nucli antic de SAV,  entre el  carrer Jaume Balmes i el nou pàrquing de cotxes. 



Doncs bé, aquest arbres tenen una curiosa història que segur que tothom sorprendrà i no us deixarà indiferents. 


La història dels plataners està estretament vinculada amb la  Casa Nova construïda a l’any 1883  i la qual té una preciosa  crònica que algun dia us explicaré. 


El 25 de febrer de 1913, n’Antoni Gallardo i Martínez,  propietari de la Casa Nova, va comprar a Josep Bertran i Borrell el terreny que hi havia davant de casa seva  amb l’objectiu d’evitar  que ningú pogués edificar i treure-li la vista que sobre el Montseny es tenia des de la casa. 


El 16 de març de 1913 l’ajuntament autoritza el tancament del terreny amb  filferro espinós sostingut per angles de ferro plantats a terra. 

Dues portes metàl·liques  hi donaven accés: una just al front de la casa, i l’altre a l’extrem oposat donant a l’actual carretera. 


Per donar una funció útil al terreny adquirit, es va construir una pista de tennis, doncs els tres fills eren molt aficionats aquest esport. 

Però  les males herbes, que consideraven que aquell era el seu territori, brotaven contínuament del terra fent malbé el pis de la pista. Es arrencar  multituds de vegades però sempre sortien de nou. Finalment va decidir estendre una capa de calç per matar-les d’una vegada per totes. Em  va tenir èxit durant un temps però quan la calç va deixar d’actuar les herbes brotaren de nou. 

Vist que allà no hi podia existir cap mena de pista de tennis, es va optar  per fer-hi un hort. És va muntar una instal·lació per portar aigua, però el seu rendiment fou nul donat que s’havien llençat tants productes  químics per eliminar les males herbes  que no hi havia manera que creixés cap verdura.

Finalment, i vist l’èxit, Don Antoni va resoldre convertir el terreny en jardí. Primerament  i a l’objecte  de dissimular el filferro utilitzat en el tancament del terreny, s’hi va plantar verd tot al voltant. Aquest va créixer de tal manera  que en poc temps va formar una veritable paret coberta de petites flors blanques.


A la seva part central i en forma paral·lela als seus costats, es plantaren dues fileres  d’arbres plataners formant una petita avinguda. Per amés donar aquesta impressió, es plantà verd entre arbre i arbre, també retallat de forma quadrada, talment com si fos un muret  de mig metre d’alçada.

A banda i banda  d’aquesta avinguda es varen posar varis parterres contenint lliris, rosers i altres  plantes de jardí. Uns filferros  muntants entre arbre i arbre sostenien plantes trepadores. 

El fet és que als pocs anys, els arbres  amb llur creixement varen tapar a Don Antoni la vista del Montseny, motiu pel que havia comprat el terreny, a fi que ningú li pogués treure; se l’havia treta ell mateix!!!.



Posteriorment  el terreny fou adquirit per l’ajuntament que el va destinar a diversos usos. 

BIBLIOGRAFIA

-  GALLARDO, Josep Maria. LA CASA NOVA TE 100 ANYS. 1985

-  Arxiu Històric Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor

dimarts, de gener 18, 2022

El pont de Sant Pere de Vilamajor

A llarg de molts segles les vies de comunicació terrestres unien dos punts concrets de la geografia intentant seguir la línia més recte, però  molt sovint no era possible per  l’existència d’accidents orogràfics.

Els camins preeminents, els que permetien el pas de carruatges, intentaven adaptar-se aquests accidents de la millor manera possible. El principal obstacle que es podien trobar els enginyers de camins eren els cursos d’aigua, especialment aquells que portaven un cabal d’aigua al llarg de tot l’any. La forma més fàcil de travessar-los fou aprofitant l’existència de guals o indrets  on  l’aigua  era prou baixa  i el fons prou bo  perquè s’hi pogués passar.  Però no sempre  existia aquesta possibilitat essent l’únic a solució la construcció d’un pont.


La construcció d’un pont no era pas feina fàcil ni barata. Requeria uns coneixements que només uns pocs el gaudien i, s’ha d’afegir, que el seu cost era enorme només aptes per economies solvents. Per aquestes raons  durant molts  segles els ponts només es construïen en els camins que depenien  del Rei, els coneguts com a camins rals. 
En general la majoria de camins antics que ens trobem segueixen un traçat que aparentment ens pot resultar totalment il·lògic. Un exemple ho tenim  en el camí que menava de Cardedeu  fins a SPV.
La lògica ens diu que el camí, un cop arribats a SAV,  hauria de seguir el traçat de l’actual carretera. Res més lluny de la realitat!!! Si s’hagués agafat aquesta opció s’haguessin trobat amb l’obligació de superar la riera de Vilamajor per un indret on difícilment  haguessin trobat un lloc de pas o  gual.

 La millor opció fou enfilar el camí per la banda contraria a la riera, per   can Clavell, cementiri, 4 camins  i accedir al recinte castral de SPV per la porta de Brugueres, o sigui, per la banda de ponent, just on actualment trobem la renovada casa de Can Vila. Durant molts segles aital porta fou el principal camí d’accés a SPV.



Però tot va canviar al segle XVII!!! Es va construir un pont que comunicava el nucli vell amb el veïnat del Pla i, per tant, amb SAV i la resta de poblacions llevantines. Expliquem la seva història.

Abans del segle XVII el nucli vell de SPV i el veïnat del Pla i, per tant,  el nucli de SAV, es feia travessant la riera de Vilamajor pel camí que actualment trobem a l’esquerra del camp de la Rectoria, just on indico amb la fletxa. Un cop travessada la riera passava per la masia de can Tomàs.



En la següent imatge és pot observar molt més clarament. Heu de tenir en compte que per la riera, segles enrere,  baixava un cabal d’aigua molt més gran i constant que a l’actualitat.



La riera es superava mitjançant l’existència d’una palanca o passarel·la , un pont rudimentari fet amb un tauló o conjunt de taulons. 



El sistema tenia diversos inconvenients: només permetia el pas de persones i en cas de que la riera portés més aigua de l’habitual la palanca s’inundava o, puntualment,   cada cop que hi havia una riuada s’havia de refer la palanca i, evidentment, impedia el pas de persones durant un temps incomunicant ambdues  ribes de la riera. 

Però el fet que va provocar que s’hagués de cercar una solució al problema fou la queixa del mossèn de la parròquia de SPV, en Rafael Derrocada.
Les persones que morien a la part de llevant del territori havien de ser traslladades fins a l’església de SPV per tal de donar-los l’extremunció i enterrar-los en el cementiri, per tant, obligatòriament havien de passar per la palanca o bé donar una llarga volta pel camí de can Clavell  sent una opció força feixuga (els taüts es portaven a ma). 


Fins i tot es va donar la circumstància que alguns taüts, quan passaven per la palanca, s’havien caigut a la riera. Us ho podeu imaginar!!! Per això  molts parroquians demanaven permís per enterrar els seus mort a sant Lleïr, fet que el mossèn no estava disposat a  acceptar. 

La Universitat (ajuntament) de SPV va voler solucionar el problema  construint un pont. 

El procés de construcció no seria pas fàcil. Primer calia ubicar-lo, desprès  dissenyar-lo, posteriorment  trobar els finançament necessari i finalment construir-lo.

 Anem a pams.

La ubicació exacte del pont va recaure en mans dels mestre de cases de Barcelona  en Miquel Fiter. Es va decidir llogar l’ase de can Sala durant dos dies perquè se l’anés a buscar a Caldes de Montbui , on estava construint l’església (imatge), i posteriorment retornar-lo.
L’autor del disseny es desconeix però és molt probable que fos el mateix  Miquel Fiter el que ho fes. 



El més complicat fou trobar els diners necessaris. 

Segons el pressupost presentat el cost del pont ascendia a 185 lliures. Us pot semblar molt poc però per aquells temps era una barbaritat: un artesà qualificat solia guanyar entre 4 i 10 lliures al mes, mentre que un pagès es podia sentir satisfet si aconseguia 1 lliura!!!

Es va finançar amb:

- Fons propis que tenia el consistori (25 lliures)
- Aportacions voluntàries (60 lliures)
- Lloguer la carnisseria. La venda de carn era monopoli del consistori i cada any es posava en subhasta al millor postor (100 lliures).

L’església, principal promotora, restava exclosa de fer pagaments. 

La ma d’obra necessària es va fer amb aportació de treball personal. Com funcionava això? 

Tots els habitants d’una universitat, exceptuant les classes altes com la noblesa o el clergat, tenien l’obligació de posar a disposició del consistori, uns determinats dies a l’any,  la seva força,  o sigui, havien de treballar de franc. S’emprava especialment quan s’havien de fer infraestructures necessàries  com la construcció de l’església o en el cas que ens ateny, el pont. 

També, però, va fer falta la participació de  professionals  com:

-  picapedrers que feien els carreus
- fusters per fer el motllo de l’arc de mig punt del pont.
- ferrers per fer els claus
- traginers per transportar el material (imatge)



Tots  tenien un sou i a més se’ls facilitava menjar (pi, pa, carn i bacallà)  i on lloc on dormir (Casa Osset).

Finalment, els materials emprats per la construcció provenien:

- La pedra es treia de les restes de la muralla del castell-palau situada davant del cementiri o de la pròpia riera,
- La sorra provenia de la riera entre can Gras d’amunt i la rodona de Freixeneda
- L’aigua provinent de la riera  es desviava  mitjançant un rec fins a dues basses on s’amarava la calç   o es feia el morter
- La fusta dels boscos del voltant.
- Els guix de diversos forns de calç  com el de can Segarra.


El pont es va començar a construir a l’abril de 1680 i es va finalitzar el 22 de desembre de 1680. 

El resultat fou un pont amb una arcada de mig punt amb carreus mitjans de mida regular combinats amb pedres molt irregulars.

No va durar gaire  l’alegria.

El dia de Sant Pere del 1.777 una riuada se’n va endur una part del pont el que va comportar que s’hagués de refer de nou. 

Dona la sensació que no estava fet massa be!!!

 El 1901-1902  arran de la construcció de la carretera de SAV a SPV és va enderrocar l’antic pont i es va construir un de nou.



Si anem a la part de sota del pont actual  encara podem veure la seva estructura.


Un dels grans misteris sense resoldre és perquè el pont no va seguir la línia marcada per les cases, com succeeix actualment. Segur que ha de tenir una explicació però, sincerament, no la se trobar. 


A la dècada dels anys 80 del segle passat  el pont es va ampliar  per fer passar dos carrils de circulació. 


BIBLIOGRAFIA

Actes ajuntament de Sant Pere de Vilamajor

POCH RUESTES, Josep. Vilamajor. Un poble forjat per comtes, capellans, pagesos i menestrals. Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. 2010.

CEPERO,  Virginia. Mapa dels patrimoni cultural de Sant Pere de Vilamajor. Diputació de Barcelona


Aquest article substitueix el publicat el 10 d'abril de 2012.